Els doblers de l'església 1ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la primera:

ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA. 1/3

El diumenge 3 de novembre de 1993 un jove, amb complexe de profeta, cridava (perquè allò no se pot dir cantar) en un programa de televisió que "el diezmo es un fraude", davant de la complacència alienada de centenars d’espectadors catòlics que no reaccionen davant de res. Aquest jove, ¿haurà qualque vegada pagat el seu delme, la seva almoïna, per sentir-se defraudat? ¿sabrà, el pobre, quant se col•lecta o en què s’empra el delme? El fet és que els enemics de l’Església sobre tot per la banda de l’economia. Veient la sumptuositat de Catedrals, santuaris i basíliques, protesten airosament de "la riquesa de l’Església". Per explicar un poc dita situació, serà precís abans de res aclarir què s’entén per Església quan és atacada. Els que rebutgen les riqueses de l’Església, en realitat estan parlant de la jerarquia eclesiàstica, del clergat, olvidant evidentement que l’Església som 850 milions de catòlics en el món, dels quals les tres quartes parts són de molt escasos recursos perquè pertanyen a l’anomenat fins no fa molt "tercer món". Si anem a aquestes, podríem dir amb tota justícia que l’Església catòlica és pobre de solemnitat. 

EL CLERGAT I ELS DOBLERS. 

Deixem a un costat l’Església catòlica formada per milions de catòlics que viuen amb senzillesa, de vegades amb austeritat i fins i tot en pobresa o misèria, i enfoquem el problema amb els ulls dels enemics, o sigui, en la riquesa que acumula el clergat, del papa cap abaix. 

Certament no podem sentir-nos impactats quan contemplem esplèndits edificis com la nostra Seu, meravella arquitectònica, amb la seva revolucionària arquitectura que suposà en la seva època, i tants de temples i convents de l’època medieval, romànic, gòtic, renaixentista, barroc, colonial …., En totes les ciutats importants del món. 

La impresisó d’esglai augmenta en aquells turistes no europeus que han tengut l’oportunitat de venir a europa i se troben amb monuments com la Catedral de Burgos, la de Colònia a Alemanya, la de Nôtre Dame de París o sobre tot amb la basílica de Sant Pere a Roma. 

Tot això parla de molta riquesa: ¿quant val la Catedral de Palma?, ¿quant Sant Pere del Vaticà? I estam temptats a treure falses conclusions... 

UNA ANÈCDOTA. 

En una ocasió, el Pare Amancio Albillos, de la Sociedad de María, espanyol fidelísim a l’Església, ingresà a la Catedral de Nôtre Dame, a París, acompanyat d’un anticlerical. Veient la sumptuosa construcció, l’acompanyant exclamà indignat: "¡ah, el poder aplastant de l’Església!" El padre albillos respongué, certament, indignat a la espanyola: "¡imbècil! És el resultat de la fe d’un poble que sap adorar a Déu" 

Podríem dir lo mateix dels temples que veiem pel món, catòlic o no. La fe dels humans s’ha expressat des de sempre en els millors monuments arquitectònics de la humanitat, des de Lúxor i Kàrnak de l’antic Egipte, fins a la Catedral protestant de Sant Joan El Diví a Nova York, passant pels temples prodigiosos de Kyoto a Japó, o de Benarés a l’Índia. Totes les civilitzacions de la història han adorat al déu vertader o a les seves divinitats paganes amb el millor del seu art i arquitectura. La fe catòlica no tendria perquè ser una excepció, sobre tot sabent com sabem que Jesucrist resta ocult però molt realment en el Santísim Sacrament de l’Altar i que a cada missa se renova el sacrifici del calvari. ¡res es prou per honrar a Déu! 

Tal vegada les piràmides d’Egipte foren construïdes per centenars de milers d’esclaus explotats per megalòmans faraons, però els temples catòlics han estat aixecats per treballadors normals, que han rebut el seu sou i en no poques ocasions han treballat voluntàriament com ofrena a Nostre Senyor. La fe fa fer coses així. Aquelles maravilloses Catedrals gótiques europees foren aixecades per generacions de picapedrers i talladors, que se passaven de pares a fills l’ofici i l’honor d’estar colaborant en una bella obra digna de la divinitat, mentres el cost d’aquestes ingents obres, corria a càrrec de nobles i rics, col•laboració sense la qual hagués estat impossible la seva realització. 

Tots col•laboraven sabent a priori que ells no veurian el resultat dels seus esforços. Generacions venidores de catòlics gaudiien de la bellesa del temple i adorarien a Déu allí on ell oferiren el seu talent i la seva vida. 

Ara ho volem tot instantàniament. Aquells tengueren fe en l’eternitat de l’Església. La nostra Catedral fou començada en el siglo 13 i no fou acabada fins el 19. Nosaltres podem assistir a missa a Chartres, Sant Pere de Roma o a la nostra Catedral gràcies a la fe i a l’entrega dels nostres avantpassats. A qui li manca la fe no pot comprendre això. 

PRIMER ERROR. 

El primer error d’apreciació és creure que els temples són del clergat. En realitat els ha construït el poble de Déu i són del poble de Déu. Al llarg de centenars d’anys els catòlics hem entrat a la basílica de la Seu mallorquina per donar culte a Déu i a la verge santísima, sota l’advocació de la qual es troba la nostra Catedral, com qui entra a casa seva. Els esglaons desgastats en donen testimoni. I ningú ha pensat que s’està ficant dins de la casa d’un capellà o d’un bisbe. Són patrimoni no tan sols de l’Església catòlica, sinó de la humanitat sencera. ¡si se cobràs l’entrada als turistes come se fa tants de museus o temples com el major azteca o en el museo de louvre!, Això sí que seria negoci! L’Església catòlica té oberts els seus temples, amb totes les seves obres d’art a l’abast de tots els fidels (o simples turistes), perquè són nostres, de tots sense distinció. No són del clergat. Hi ha als temples almoïnes, però qui no ho vol no hi deposita res. ¡i lo que costa el manteniment d’un temple! 

SEGON ERROR. 

Una segona equivocació consisteix a calcular (amb absoluta ignorància) els doblers que col•lecta el clegat pel seu ministeri o per les seves almoïnes, sense considerar l’ús d’aquests doblers. En primer lloc se creu que les col•lectes són fabuloses (¡pura ferralla!) I en segon lloc no importa tant si entren millons com l’ús que s’en fa amb ells. 

TERCER ERROR. 

Olvidam la història d’europa i d’espanya. En temps de les colònies espanyoles a amèrica, per exemple, l’Església, o si se vol, el clergat, sostenia tota la beneficència pública. Des de l’universitat fins als asils d’ancians, depenien de l’administració eclesiàstica. N’hi ha prou de llegirr el fullet evc titulat "lo que el clergat ha fet en bé del poble", per adonar-se de la immensa tasca humanitària que se desenvolupa. Naturalment per suportar tantes obres, l’Església tenia immenses possessions. 

Amb la desamortització de mendizàbal, el govern expropià gairebé totes aquestes possessions, deixant al poble sense atenció a les seves necesitats, per mancar encara de la infraestructura adequada. Basta recordar que la universitat pontifícia de mèxic, fundada desde 1553 i suprimida arbitràriament de cop i volta, no pogué ser reoberta fins al 1929 per josé vasconcelos. El clergat, tant diocesà com els religiosos, no tan sols se veieren privats de les seves obres i temples, sinó que, a més, sofriren cruenta persecució, sobrevivint amb poru feines, en la més absoluta de les pobreses. 

Tot i això, l’Església, clergat i fidels, s’organitzen i, tossudament, les seves obres de caritat, i de cultura. Escoles, dipensaris, hospitals, orfanats, asils, acadèmies, etc... Varen sorgir de la feina infatigable del clegat, dels religiosos i fidels laïcs, fins i tot la fundant de autèntiques universitats, formadors de magnífics professionals. 

NADAL JA ÉS AQUÍ

Els primers flocs de neu comencen a caure i enfarinen els cims de les muntanyes més altes. S'acosta el Nadal, festa de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist dins d'una establia, entre un ase i un bou, acaronat amb les amoroses mans de mare de la Santíssima Verge Maria. Aquestes festes, com diu la cançó, són d'alegria. El retrobament amb amics i família, éssers estimats que potser no tenim a l'abast de romandre plegats en moltes ocasions a l'any. Aprofitam per comprar aquells detalls per demostrar el nostre amor a les persones que estimam, mantenim l'il·lusió infantil amb la vinguda dels Reis Mags d'Orient o del Pare Noel. Arreu són llumets, garlandes, betlems i arbres decorats amb bolletes de mil colors, dolços de l'època…

Però hi ha moltes persones que odien aquestes festes perquè troben a faltar gent que desafortunadament ja no està entre nosaltres, el record de la seva absència provoca tristor i malenconia infinites.  Però jo crec que en realitat aquest éssers estimats hi són, malgrat que no els poguem veure, que ens veuen i senten i cuiden de nosaltres. És una costum dels països bàltics posar uns cuberts de més a la taula per als difunts, així fan palesa la seva esperança en la resurrecció dels morts amb una bonica forma de recordar-los… Recordam amb una oració, un gest, un somriure... a aquells que varen trepitjar aquest món però ara ja descansen en la pau eterna, contemplant la llum de Déu, nostre Senyor, que és déu de vius i no de morts.

També hi ha qui viu sol en aquestes dates en què altres tenen una família i éssers estimats amb qui delectar-se de la seva companyia, i axò fa que el sentiment de sol·litud s'agreugi encara més. Una enveja que enfonsa més que res, no desitjant mal a ningú, sinó poder assolir allò que altres gaudeixen. Per a tots ells, un altre dia parlaré atès que mereixen un post sencer dedicat a aquestes persones que se senten soles. Us dic que en la vostra soledat sou milions que la compartiu, atès que és un dels mals més actuals que hi pot haver.

La foto és d'un betlem, si ofèn a qualcú, pot enviar una carta al Grinx ;D

BONS CONSELL PER AL MILIONARI DE LA NIT AL DIA

Aprofitant que a qualcú li ha caigut a grossa de Lotería Nacional, se m'ocorr donar un parell de consells si ara te cauen uns parell de cents o mils de milions de la loteria: quin hauria de ser el proper pas?

Ací van un parell de valuosos consells gratuïts,... bé, una petita remuneració (p.e. posem 1 dels molts milions?) per a l'autor de l'assessorament que t'estalvia molts de mals de cap no seria rebutjada.

La primera cosa és mantenir un hermetisme sobre l'afer. S'ha de saber ser bon jugador de pòquer, i en tot cas, minimitzar la fortuna que t'ha caigut a sobre. No dir-ho ni a la família, ni a la dona, ni … sí, és un exercici difícil però necessari per evitar mals majors. Ningú ha dit que ser milionari fos fàcil.

1- No prenguis cap decisió precipitada sense un periode de profunda reflexió

2- Segueix la teva vida com ho faries essent tan pobre com sempre, això no vol dir que no te puguis permetre esporàdicament cap petit caprici, però que sigui tan petit que hi càpiga dins un pis de 70m2.

3- Si ets patriota no treguis els doblers dels bancs espanyols i paga molts d'impostos, però si ets pràctic t'assessoraràs bé per tal de deixar-te lo mínim legalment establerts en tributs nacionals, tot i fent servir bancs a països on no se paguen impostos(offshore, en diuen). Però això sí, fés signar documents de confidencialitat amb les poques persones(els directors o delgats de sucursals bancàries,...) on tenguis els diners.

4- Has de desconnectar la teva antiga vida a fases, poc a poc: quan l'oblit caigui sobre el fet que te va tocar un premi de loteria, potser un any després puguis canviar-te el cotxe. No deixis immediatament el teu lloc de feina, deixa passar un any i mig, o millor dos. Canviar-se de casa hauria ser lo darrer que fessis. Se tracta de tallar amb la teva vida passada de pobre per la nova de milionari.

5- És trist comprovar com moltes persones que se veuen de sobte amb grans fortunes acaben pitjor que abans. No se tracta de donar-se tot caprici que un es plantegi. Sigues intel·ligent i aparta una part del premi per a les teves despeses ordinàries i una altra per invertir, tot i fent créixer allò que ràpidament se pot exhaurir.

6- Uns bons assessors fiscals i financers són professionals que poden ser vitals per mantenir les teves finances sanejades i pagar el mínim legalment establert en impostos. A no ser que siguis tú dels millors assessors fiscals o financers, val la pena confiar-lis gairebé la vida a canvi d'una generosa remuneració en funció dels resultats obtinguts i mai quanties fixes, així els teus interessos són els seus interessos.

7- Diversifica el risc.  No posis tota la teva inversió a una única bossa, hi ha múltiples possibilitats, negocis immobiliaris, tecnologia, turisme, borsa, bons i lletres de l'Estat,... Consulta amb els teus assessors fiscals i financers.

Repeteixc que un parell dels milions(encara que només en fós un) com a contrapresatció d'aquests savis consells s'agraïrà.

Juan Antonio Urbeltz

Un Texte del folklorista i escriptor basc Juan Antonio Urbeltz:

Deus baino lehenagoko anabasa edo kaosetik. Erritmoa sortu zen; eta erritmotik dantza eta dantzatik jaia. Bere jotorria gogoratzean. Kaos bitakatzen zaiga berriz jaia. Milioika urtedun intsektu dantzariek erakasten digute dantza lehengoena dela, edozein hizkuntza baino zaharragokoa. Honenbertzez, dantza bizia eraikitzen du, eta trinkotzen; zerenbizia den lekuan, dantza ere baita. Eta ez daiteke bizia dantza bera gabe.

Està clar, no? Va, venga... per aquells qui no ho hagin entès del tot:
Del caos anterior a tot, sorgí el ritme; i del ritme la dansa i de la dansa la festa. En recordar el seu origen, la festa se mos torna festa una altra vegada. Els insectes de milions d’anys ens ensenyen que la dansa és un llenguatge, molt més antic que qualsevol llengua. Per això la dansa construeix la vida, i la fa més forta; perquè on hi ha vida, també hi és la dansa. I no pot haver vida sense dansa.

El català com a llengua mal enterrada

L’altre dia de pagès un company castellanoparlant me comentava sorprès com havia entrat a un bar d’una zona costanera de Mallorca i no va poder demanar ni una Cocacola perquè el cambrer, tot i que l’establiment era radicat dins del territori del Reino de España, no parlava castellà, només parlava anglès. Aquesta situació encara que sembli estranya, no ho és: hi ha zones de la Mallorca turística que les llengües usades només són estrangeres perquè la pròpia i l’oficial de l’Estat (nos us confoneu que són dues coses diferents) no són necessàries per sobreviure. D’igual manera que mos topam amb gent que fa més de vint anys que viu a Mallorca i encara no entén el català perquè els resulta totalment innecessari, a la costa hi ha alemanys o anglesos que no han fet el mínim esforç d’aprendre aquells idiomes estranys per a ells que tenen molt poca utilitat per a ells, i ni tansols senten la necessitat d’integrar-se dins d’una societat aliena que els envolta, per les mateixes raons que els primers.

La utilitat d’una llengua vé marcada pel seu ús, indicador indiscutible de la seva força i vitalitat a l’entorn estudiat. Si no s’utilitza una llengua aquesta és una llengua morta. Les llengües, com tot ésser humà i civilització, és mortal. La mort d’una llengua no és quan mor el darrer parlant sinó quan mor l’abansdarrer parlant i ja no es pot esdevindre una conversa en aquell idioma. La mort sol ésser la darrera fita d’un procés de diglosia, en el qual una llengua B predadora conviu a un territori amb una llengua A minoritzada, amb diferent rang legal, pretigi social, cultural, polític o econòmic. Una té el prestigi cultural, cienífic, econòmic, institucional i social, l’utilitzen els mitjans de comunicació, el sistema educatiu o en comunicacions oficials i formals mentre que l’altre és restringeix a l’ús familiar i l’àmbit col·loquial.

La mort lingüística és una catàstrofe en quant que cada llengua suposa l’emmagatzenament del coneixement humà al llarg de segles d’història que amb la desaparició d’aquella llengua i cultura desapareix del món una immesitat d’informació acumulada al llarg de generacions. Quan la farmacèutiques financen l’estudi de llengües tribals a l’Amazònia no és quelcom filantròpic o altruïsta, atès que el nom de la planta o animal de moltes llengües es definineixen pels seus usos o propietats, bé directament o en la seu origen etimològic. Imaginau-vos que descobreixen una tribu perduda de la selva que anomena una planta amb un mot que vé a significar “curadora del càncer”. Quants anys de caríssima investigació estalviarien al món científic modern la història de la llengua d’una gent “primitiva” que no coneixen res de l’home blanc però que acumula la saviesa de segles i segles d’experiència al seu entorn i que curen aquella malaltia amb tal herba.

Evidentment, no podem deixar la supervivència d’una llengua a l’elecció dels parlants ja que som animalons socials influïts per la societat en què vivim, l’educació que hem rebut, la situació del prestigi social i econòmic i, tot això, ens empeny en les nostres eleccions i aquesta llibertat d’elecció no és possible si no existeix igualtat absoluta de competències lingüístiques del parlant, és a dir, no tots parlam les mateixes llengües amb la mateixa destresa. Això fa que el nostre lliure albir no sigui en realitat tan lliure com ens pensem. Per tant, això del bilingüisme, de moment, és una entelèquia, una utopia que mai s’assolirà perquè els únics parlants bilingües habituals som els catalanoparlants. Una societat bilingüe és aquella en què tenim TOTS els productes i serveis en les dues llengües, on l’estatus lingüístics dels seus parlants són idèntics, amb els mateixos drets i obligacions. Aquesta situació d’equiparació dins del domini lingüístic català no se dóna, ni aprop fer-s’hi, malgrat tots els reconeixements oficials en el dret positiu (les lleis escrites), segueixen essent els castellanoparlants els qui tenen la paella pel mànec, per mostra un botó considerablement important de l’art.3 de la modificable Constitución española que diu: “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Clar que una obligació (de conèixer la llengua oficial de l’Estat per part de TOTS els espanyols) sense mesures punitives que l’acompanyin pel seu bon cumpliment és com el paper banyat. Encara i així, és l’Estat amb les seves forces i el sistema educatiu i la societat les que fan que no mos oblidem de la llengua de Cervantes.
 
Però la llengua materna dels espanyols en un 45% és una altra diferent del castellà, per tant hi ha aquest percentatge, gairebé la meitat dels espanyols que se veuen abocats a aprendre una llengua estranya a la força, el sistema educatiu espanyol des del s.XIX bé se n’ha encarregat. Qui ho justifica arriba a treure l’excusa de la comunicació, però, senyors, siguin conseqüents i demanin que l’única llengua oficial sigui l’anglès que és més “internacional” i amb molts més parlants que el castellà, podem voltar el món sense tenir-ne ni idea, de castellà, amb un nivell acceptable d’anglès. Al cap i a la fi el castellà és una llengua majoritàriament de països pobres i amb els quals no volem gaires relacions, si no és per expoliar-los, tot i seguint el fil lògic de l’argument. Aquesta mentalitat imperant per part de les cultures dominants depredadores dels espais lingüístics d’altri és el col·lonialista paternal que dóna una tableta de xocolata al primitiu natiu amb tapall (taparrabos) però sense xocolata. 

La llibertat d’elecció és una trampa demagògica. Només és capaç de triar lliurement aquella persona qui té unes competències equivalents en, almenys, ambdues llengües. Jo puc encaparrotar-me en voler parlar xinès cantonès però ateses les meves nul·les competències lingüístiques en cantonès (si encara si fos mandarí,...), la meva voluntat vé limitada pels meus pobres coneixements. Qui no coneix no és lliure. Llavors primer s’hauria d’assolir l’adquisició de les competències adequades en la llengua en la qual hi ha més mancances, en el cas del conflicte castellà-català, la llengua a reforçar és el català, això sembla que ho admeten inclús els més fanàtics dels centralistes.

Una altra mentida demagògica és que la llengua no pertanyen als territoris sinó a les persones. La territorialització de les llengües s’anomena el domini lingüístic, a cada espai ocupat per una societat humana, per tant una cultura, li pertocaria una llengua. “A Mallorca no s’hauria d’imposar el parlar català, perquè per això tenim una altra llengua en lal qual ens entenem(?) tots” (estarien parlant de l’espanyol), però i la gran massa d’immigrants que no són castellanoparlants (magrebins, xinesos, romanesos, búlgars, anglesos, alemnays, francesos, polonesos, senegalesos, nigerians,...) en quin idioma els hi hauríem de parlar? En quin dels 200 idiomes censats i presents a les notres illes ens hi hem d’adreçar? Són els nadius de la terra els que s’han d’adaptar als foranis o a l’enrevés? Qualsevol dels opinants estaria d’acord que són els nouarribats els qui haurien de fer l’esforç d’integració més important. Això no esdevé en el cas del català a Mallorca. En quina llengua hauríem de parlar als de fora per no ser “maleducats”? “En español, porque estamos en España”?. Per tant la llengua sí que està territorialitzada. Els immigrants, molt sovint, parlen 3 o quatre llengües, per tant el català no els resulta gfens difícil. Posem el cas d’un amic meu senegalès, a Senegal la llengua oficial és el wolof, la llengua europea que tothom parla, ja que fou la de colonització, és el francés, a més aquest parla la llengua local de la seva tribu, va aprendre al seuy país l’anglès i com que viu a Mallorca ha après català alhora que castellà.

Quina és la mentalitat de capsigranny monolíngüe que no veu l’utilitat d’aprendre una nova llengua? Qui diantre ha dit que el català és una llengua “poc útil” (o inútil)? En un món competitiu com l’actual on la informació marca la diferència fonamental, s’haurien de dominar com més llengües millor, perquè com diu Claude Hagege, lingüista de la Société de Gens de lettres (acadèmia francesa de la llengua): “cada nova llengua nova que aprenem és la porta de la pròxima llengua que encara no hem après”. Per tant l’utilitat és més que visible. Jo en tant que catalanoparlant, domin la meva llengua i l’espanyol, alhora que entenc prou bé el portuguès, italià, francès, romanès, occità o qualsevol llengua, sobretot si és romànica, és clar que escoltant amb una oïda poc acostumada a altres llengües perd algunes coses, però les meves funcions cerebrals estan preparades per adquirir competències en una tercera, quarta o cinquena llengua. Tenc l’altre exemnple d’un professor meu d’alemany, que mos explicava que avui en dia és molt fàcil parlar 4 o 5 llengües. Ell és berlinès, per tant té l’alemany com a llengua mare, ha après el seu anglès, del qual també n’era professor (ja que té d’un nivell molt acceptable d’anglès), a l’escola, a Alemanya va començar a estudiar italià com a 3ª llengua, amb el temps va veinr a viure a Mallorca i aprengué un català i castellà correctíssims, a més té nocions de neerlandès. Conèixer la llengua del lloc on visc és fonamental per integrar-me al lloc on visc, a la societat que me rodeja, que m’acull, en la qual me desenvolup com animal social i polític, com a ciutadà, deixant de ser immigrant, de 1ª, 2ª o enèssima generació. Se veu el respecte envers la cultura pròpia del lloc i m’enriqueix la meva. Negar-se a aprendre l’idioma vernacle de la societat en la qual se resideix és condemnar-se a l’ostracisme, voler ser un marginat, un immigrant, sense arrels perquè l’immigrant no és ni d’aquí, perquè no s’integra, ni d’allà on ja no hi viu, pertot és foraster.

Podem parlar de democràcia?

La democràcia és un mot d'origen grec que vol dir govern (Krató) del poble (Démos). La Constitución española és una Carta Magna prou magrejada per tothom qui s'enarbora amb la senyera de la defensa de l'orde establert, com si les lleis fossin quelcom inamovible, inmutable i etern. Fals completament, cal recordar de les modificacions fetes per encabir als ciutadans de la Unió Europea a les eleccions d’àmbit municipal i autonòmic i el rescat als bancs feta per via de modificació constitucional subreptícia.

Val a dir que primer fou el poble abans que la democràcia i la democràcia abans que la Llei fundamental, i aquest hauria de ser l'ordre de prioritats. A les societats modernes en les quals s'esdevé un distanciament entre polítics-governants i poble-governats, seria bo l'exercici de replantejar-se el sistema que hem montat tots plegats, sense haver d'esbucar-lo. El poder de decisió és donat pel poble que vota cada 4 anys als seus parlaments i els parlaments representatius trien al Govern que els plau més, tot depenent del color del partit que tengui més assemblearis. Vivim en una partitocràcia, el govern dels partits, instal·lats en un bipartidisme perpetu que no te visos de canviar perquè l’alternança que tenen en el joc de les cadires i dels estira-i-arronsa amb el típic retret de pati escolar(“y tú más!”), ja els està bé i no volen deixar passar altres opcions o corrents polítiques que suposin aire fresc a l’assemblea. La transparència interna dels partits “brilla” per la seva absència. Manca democràcia interna en els partits polítics, manca qualsevol tipus d’eina de participació activa de la ciutadania a l’hora de gestionar la cosa pública i de decidir on vol hom que se gastin els doblers públics.

El joc democràtic no se limita a què els ciutadans votin cada quatre anys en unes eleccions amb pre i postcampanyes rabioses i molt costoses. L’exercici responsable de ciutadania demana que hom demani comptes de totes i cadascuna de les decisions preses pels successius governs i demanar comptes quan aquests se desvien un mil·límetre del programa amb què es presentaren a les eleccions. L’exercici democràtic demana que se respecti la llibertat, la igualtat i la justícia en tot moment, hom ha de poder dir-hi la seva, hom ha de poder fer allò que cregui que ha de fer sempre respectant les lleis i la llibertat de l’altri. Quan una assemblea fa palesa la voluntat dels ciutadans d’un territori a canviar quelcom que no agrada amb una majoria tan aclaparadora com el 80% dels diputats, i quan el poble s’expressa de manera tan contundent, s’ha d’escoltar la veu el poble, s’ha de deixar decidir, com a molt se poden exposar totes les alternatives tot i explicant les bondats i amors d’aquesta opció, per tal de fonamentar amb arguments les postures contràries. Només cal esperar que el poble decideixi i respectar la seva decisió. Si per satisfer la majoria absoluta o qualificada s’han de modificar les lleis, quin problema hi ha? Cal esmentat un altre cop l’ordre de prioritats en un Estat democràtic i de dret com pretén ser el Reino de España?

La foto és d'un paratge al·leatori que no res té a veure amb polítics... o sí????

Sobre el vestir a l’antiga

Hi ha gent, molts són els “salvadors de la pàtria”, que descarrega contra totes les agrupacions de folklore i que les etiqueta de traïdores a la pàtria, la cultura i la llengua. Es passeja l’opinió que el vestit amb bufes i el rebosillo fan pudor de ranci, que són coses que s’haurien d’amagar dins l’armari per bé de la cultura popular i tradicional, del ball popular o “de bot” en particular, atès que aquesta cultura que hauria de ser, segons aquestes veus “enteses i progressistes”, quelcom atraient, actual, dinàmic i viu, un instrument de cohesió nacional (aquí deixarien entreveure un caire polític, reconeixem-ho, habitualment força excloent, extrem i intolerant) mitjançant la festa, si fins aquí estiguéssim d’acord, per tant deduïríem que: hem d’anar tots vestits amb samarreta i texans per ser actuals, dinàmics i atraients? 

No hi ha la necessitat (...o no se veu) d’anar vestits com en una època determinada, però: ”per què hem de mudar-mos amb rebosillo i no amb vel islàmic o altre indumentària exòtica però històrica?” Pens que aquestes veus no entenen que la dignificació de la nostra cultura, a més de coses tan transcendentals com la llengua, cultura, música, balls o costums, inclou la indumentària. No crec que l’antigor sigui un desavantagte a l’hora d’enfundar-se una roba o altra. Pensem en la quantitat de coses que tenen tants d’anys com els fars i encara s’en fa un ús igual que en època del d’Alexandria. 

Sobre la indumentària, és clarament una qüestió de moda, usos  i identitat, més que no pas una cosa progressista. La vivor d’una determinada forma de vestir està donada pels usos, realment el bessó de la qüestió, igual que la llengua, (vés per on!!!)... veiem com la gent s’enfuda uns texans (peça inventada per un immigrant jueu americà d’origen rus i llinatge alemany amb teixit de tela de tenda de campanya de l’exercit USA) amb botes de muntar a cavall, capell vaquer i camises a quadres de franel·la per anar a ballar country. Les mosses es (des)vesteixen amb mocadors per ballar danses aràbigues o orientals. Les novies s’engalanen de blanc amb un vel mentres els novis van de frac i corbata, sir Séan Connery se posa el seu kilt (falda escocesa característica i identificadora del seu clan o família) als actes prototocol·laris d’alta societat de la City, hom entra dins dels volants del vestit de flamenca per visitar els diferents recintes de les “Ferias” i romeries que esdevenen arreu d’Andalusia, les més populars de les quals és la sevillana d’abril i el Rocío, els sollerics i solleriques se “difressen” amb bufes i rebosillo pes firó de maig i els pollencins fa el propi per ses festes de la Mare de Déu dels Àngels (festes de Moros i Cristians). 

Si cada activitat té el seu espai, i cada ús té la seva indumentària acostumada, IMPOSADA per la moda i l’entorn cultural, llavors podem concloure que l’ús fa la moda. Per tant hauríem de retrotreure’ns fins al punt on se ballaven jotes, boleros, fandangos, ... com a balls tan populars com per estendre’s arreu de la península Ibèrica i les illes Balears, per veure quina indumentària a la moda duien els mallorquins de l’època a l’hora de fer festa(festejar, cantar i ballar a ritme de jota, bolero i fandango), per tal que la mostra de la música i ball tradicional fos lo més acurada i fidedigna a un entorn social i històrica definit, un marc d’una societat rural preindustrial encara molt estamentitzada. 

Resulta que la majoria d’aquests balls arribaren a Mallorca a mitjans del XVIII o principis del XIX,... quan eren populars arreu d’Espanya. Sortíem d’un periode de dominació francesa, una guerra d’independència i, per tant, balls populars d’antany que semblessin estrangers, ho fossin o no, varen ser deixats de banda en una onada de nacionalisme espanyol excloent, (a qualcú li sona això darrer?), Andalusia era la zona d’Espanya menys afrancesada per lògica geogràfica, per tant no ens ha d’estranyar que els boleros i fandangos andalusos fossin exportats arreu. Per aquesta època a Mallorca se vestia amb bufes, calçons venguts de la moda d’Europa mediterrània occidental (península, però també França o Itàlia) del XVII que a Mallorca perdurà fins a finals del XIX pel fet de l’aïllament. Per tant aquestes modes de calçons amb bufes no són un invent de les Secciones Femeninas, que, per altra banda, varen innovar en ben poques coses o en res, atès que tot lo que feien o deien ja era més vell que es jeure. De fet la indumentària tradicional mallorquina està ben documentada amb autors com l’Arxiduc, Massot,  Llompart o Vilella,... alguns dels quals publicaren les seves obres abans que arribàs a Madrid el tío Paquito “el gallego”. 

Hom pot anar vestit com vulgui o s’atreveixi però l’origen és l’origen i no s’hauria de perdre de vista.

L'importància de riure

Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. la vida d’un pel·legrí és “lloar tot i donant sempre gràcies a Déu” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del
patiment se pugui ser feliç. Riure també és la clau que obre moltes portes, principalment al cor de les persones, encara que no totes, però allò segur és que les portes que no s'obrin amb un somriure segurament és que no mereix l'esforç ni la pena esmerçar-s'hi per entrar.

NO NOMÉS ÉS BALL.

Des de que vaig començar amb aquesta curolla que alguns anomenen ball de bot he anat descobrint un parell de coses. Primera és que m'agrada ballar, tocar i escoltar música, sobretot si és  tradicional i més encara si és de Mallorca. El ball implica qualque cosa més que el simple fet de realitzar uns moviments rítmics amb gràcia. Al darrera comporta un seguit de conseqüències i circumstàncies. Vé aparellat el sentiment d’amistat que m’uneix a certes persones que he tengut l’oportunitat de conèixer gràcies al ball de bot gent d'arreu del món que toca o balla la seva pròpia música tradicional, amb qui he pogut compartir festivals de folklore, admiració mútua i amor pel que es veu, sona i escolta. Qué n'és de polit veure que allò que mostres, allò que tú ets, agrada i fins i tot entusiasme a una persona que pot venir de Rússia, Itàlia, Mèxic; Equador, Filipines Polònia o Portugal, provocant una connexió instantània.

El ball és expressió, és música en moviment, és llenguatge i cerimònia, és un lligam amb la natura i amb la música i els altres dansadors, el ball és amor i és vida. El ball és joc i seducció, és força i coratge. Ens atraca a les persones amb qui ballam. El ball, en definitiva, no només és ball.

La foto és una imatge des l'escenari d'uns moments previs a la ballada popular de les festes del Rei en Jaume a Santa Ponça.

Novembre és començat

Novembre és començat amb un sol tardorenc, i és que malgrat la sensible davallada de les temperatures, el sol llueix encara que sigui entre núvols. En aquest temps s’inicien moltes coses, el curs escolar, tallers, feines, tasques, temporades, el fred. És una època, per mi, en què hi aflora la il·lusió a balquena, de projectes nous, temps de recomençar. Hi ha quelcom d’alegria i de nostàlgia a dins mi que fa que a la tardor, després de la basca estival, s’activi el xip de les ganes de fer coses, projectes, molts i diversos. Aquesta il•lusió sense raó aparent, me porta records de la meva infantesa, dels inicis de curs escolar, el retrobament amb les aules, els amics, el pati i els seus jocs, una felicitat innocent perduda fa una catefa d’anys. Les preses i els tràfecs quotidians acabaren amb la innocència, però la sensació il•lusionant d’inici de curs resta i reïx cada tardor. Vull fer moltes coses i tenc molts de propòsits, sí; aprendre alemany, ballar ball de bot i anar a classes de flabiol a s’escola de música i danses de Mallorca, començar a estudiar per les pròximes oposicions que encara no s’han convocat, fer dieta, fer uns instruments musicals parescut a una viola de roda i unes flautes i xeremies amb deixalles i un poc d’imaginació i molta paciència, ser feliç… totes les promeses que es poden fer i refer al dia de Cap d’Any i que mai de la vida assolim, bé perquè no tenim el temps ni la perseverança o no eren objectius realistes… però de vegades, molt poques vegades, la intenció és allò que més importa

BENVIGUTS AL BLOG DEN MESTRE.
Està clar que a l'hora d'escriure sobre un tema al meu blog, ha de ser un que domini. Ningú al món dels mortals sap tant de mí com jo mateix,... excepte el meu psiquiatra o psicoanalista, clar està! Ningú coneix els meus gustos, idees, opinions ni sentimients millor que tots els anteriorment esmentats, amb l'avantatge que només jo me trobo lliure del deure de sigil professional segons un codi deontològic per airejar els meus pensaments, ergo per publicar-los jo sóc el millor i amb més possibilitats de mantenir un blog. 

Aquest requereix un laboriós treball d'escribir periòdicament sobre qualque cosa, essent “qualgue cosa” definible com qualsevol cosa que se me passi pel cap, sobre alguna de les meves aficions, el temps que fa,... what else? -Pos’eso. Una altra cosa serà l'estil de escriptura o que els temes dels que parli(sobre mí) resultin atractius a una persona humana asseguda a laltre costat del monitor. Qui ho anava a dir? Jo tenc moltes opinions sobre molts temes, d'alguns no tenc una opinió formada, potser perquè no m'interessi o perquè necessiti més informació per a tenir una visió concreta i objetiva de l'assumpte. 

Antiguament, abans de l'aparició d'internet, hi havia gent que escrivia les seves reflexions més íntimes en un llibre en blanc anomenat “diari”(què analògics!), però amb l'aparició d'internet ens hem tornat tots un poc exhibicionistes. La cançó de l'ochentera Alaska y los Pegamoides “A quién le importa” queda demodé, com se diria ara. Doncs aquí pretenc aportar un granet d'arena en aquesta platja tan concorreguda, gra sense cap especial característica més enllà que és el meu petit granet d'arena, i ja se sap que gra a gra s'omple un desert.