Sobre el vestir a l’antiga

Hi ha gent, molts són els “salvadors de la pàtria”, que descarrega contra totes les agrupacions de folklore i que les etiqueta de traïdores a la pàtria, la cultura i la llengua. Es passeja l’opinió que el vestit amb bufes i el rebosillo fan pudor de ranci, que són coses que s’haurien d’amagar dins l’armari per bé de la cultura popular i tradicional, del ball popular o “de bot” en particular, atès que aquesta cultura que hauria de ser, segons aquestes veus “enteses i progressistes”, quelcom atraient, actual, dinàmic i viu, un instrument de cohesió nacional (aquí deixarien entreveure un caire polític, reconeixem-ho, habitualment força excloent, extrem i intolerant) mitjançant la festa, si fins aquí estiguéssim d’acord, per tant deduïríem que: hem d’anar tots vestits amb samarreta i texans per ser actuals, dinàmics i atraients? 

No hi ha la necessitat (...o no se veu) d’anar vestits com en una època determinada, però: ”per què hem de mudar-mos amb rebosillo i no amb vel islàmic o altre indumentària exòtica però històrica?” Pens que aquestes veus no entenen que la dignificació de la nostra cultura, a més de coses tan transcendentals com la llengua, cultura, música, balls o costums, inclou la indumentària. No crec que l’antigor sigui un desavantagte a l’hora d’enfundar-se una roba o altra. Pensem en la quantitat de coses que tenen tants d’anys com els fars i encara s’en fa un ús igual que en època del d’Alexandria. 

Sobre la indumentària, és clarament una qüestió de moda, usos  i identitat, més que no pas una cosa progressista. La vivor d’una determinada forma de vestir està donada pels usos, realment el bessó de la qüestió, igual que la llengua, (vés per on!!!)... veiem com la gent s’enfuda uns texans (peça inventada per un immigrant jueu americà d’origen rus i llinatge alemany amb teixit de tela de tenda de campanya de l’exercit USA) amb botes de muntar a cavall, capell vaquer i camises a quadres de franel·la per anar a ballar country. Les mosses es (des)vesteixen amb mocadors per ballar danses aràbigues o orientals. Les novies s’engalanen de blanc amb un vel mentres els novis van de frac i corbata, sir Séan Connery se posa el seu kilt (falda escocesa característica i identificadora del seu clan o família) als actes prototocol·laris d’alta societat de la City, hom entra dins dels volants del vestit de flamenca per visitar els diferents recintes de les “Ferias” i romeries que esdevenen arreu d’Andalusia, les més populars de les quals és la sevillana d’abril i el Rocío, els sollerics i solleriques se “difressen” amb bufes i rebosillo pes firó de maig i els pollencins fa el propi per ses festes de la Mare de Déu dels Àngels (festes de Moros i Cristians). 

Si cada activitat té el seu espai, i cada ús té la seva indumentària acostumada, IMPOSADA per la moda i l’entorn cultural, llavors podem concloure que l’ús fa la moda. Per tant hauríem de retrotreure’ns fins al punt on se ballaven jotes, boleros, fandangos, ... com a balls tan populars com per estendre’s arreu de la península Ibèrica i les illes Balears, per veure quina indumentària a la moda duien els mallorquins de l’època a l’hora de fer festa(festejar, cantar i ballar a ritme de jota, bolero i fandango), per tal que la mostra de la música i ball tradicional fos lo més acurada i fidedigna a un entorn social i històrica definit, un marc d’una societat rural preindustrial encara molt estamentitzada. 

Resulta que la majoria d’aquests balls arribaren a Mallorca a mitjans del XVIII o principis del XIX,... quan eren populars arreu d’Espanya. Sortíem d’un periode de dominació francesa, una guerra d’independència i, per tant, balls populars d’antany que semblessin estrangers, ho fossin o no, varen ser deixats de banda en una onada de nacionalisme espanyol excloent, (a qualcú li sona això darrer?), Andalusia era la zona d’Espanya menys afrancesada per lògica geogràfica, per tant no ens ha d’estranyar que els boleros i fandangos andalusos fossin exportats arreu. Per aquesta època a Mallorca se vestia amb bufes, calçons venguts de la moda d’Europa mediterrània occidental (península, però també França o Itàlia) del XVII que a Mallorca perdurà fins a finals del XIX pel fet de l’aïllament. Per tant aquestes modes de calçons amb bufes no són un invent de les Secciones Femeninas, que, per altra banda, varen innovar en ben poques coses o en res, atès que tot lo que feien o deien ja era més vell que es jeure. De fet la indumentària tradicional mallorquina està ben documentada amb autors com l’Arxiduc, Massot,  Llompart o Vilella,... alguns dels quals publicaren les seves obres abans que arribàs a Madrid el tío Paquito “el gallego”. 

Hom pot anar vestit com vulgui o s’atreveixi però l’origen és l’origen i no s’hauria de perdre de vista.

L'importància de riure

Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. la vida d’un pel·legrí és “lloar tot i donant sempre gràcies a Déu” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del
patiment se pugui ser feliç. Riure també és la clau que obre moltes portes, principalment al cor de les persones, encara que no totes, però allò segur és que les portes que no s'obrin amb un somriure segurament és que no mereix l'esforç ni la pena esmerçar-s'hi per entrar.

NO NOMÉS ÉS BALL.

Des de que vaig començar amb aquesta curolla que alguns anomenen ball de bot he anat descobrint un parell de coses. Primera és que m'agrada ballar, tocar i escoltar música, sobretot si és  tradicional i més encara si és de Mallorca. El ball implica qualque cosa més que el simple fet de realitzar uns moviments rítmics amb gràcia. Al darrera comporta un seguit de conseqüències i circumstàncies. Vé aparellat el sentiment d’amistat que m’uneix a certes persones que he tengut l’oportunitat de conèixer gràcies al ball de bot gent d'arreu del món que toca o balla la seva pròpia música tradicional, amb qui he pogut compartir festivals de folklore, admiració mútua i amor pel que es veu, sona i escolta. Qué n'és de polit veure que allò que mostres, allò que tú ets, agrada i fins i tot entusiasme a una persona que pot venir de Rússia, Itàlia, Mèxic; Equador, Filipines Polònia o Portugal, provocant una connexió instantània.

El ball és expressió, és música en moviment, és llenguatge i cerimònia, és un lligam amb la natura i amb la música i els altres dansadors, el ball és amor i és vida. El ball és joc i seducció, és força i coratge. Ens atraca a les persones amb qui ballam. El ball, en definitiva, no només és ball.

La foto és una imatge des l'escenari d'uns moments previs a la ballada popular de les festes del Rei en Jaume a Santa Ponça.

Novembre és començat

Novembre és començat amb un sol tardorenc, i és que malgrat la sensible davallada de les temperatures, el sol llueix encara que sigui entre núvols. En aquest temps s’inicien moltes coses, el curs escolar, tallers, feines, tasques, temporades, el fred. És una època, per mi, en què hi aflora la il·lusió a balquena, de projectes nous, temps de recomençar. Hi ha quelcom d’alegria i de nostàlgia a dins mi que fa que a la tardor, després de la basca estival, s’activi el xip de les ganes de fer coses, projectes, molts i diversos. Aquesta il•lusió sense raó aparent, me porta records de la meva infantesa, dels inicis de curs escolar, el retrobament amb les aules, els amics, el pati i els seus jocs, una felicitat innocent perduda fa una catefa d’anys. Les preses i els tràfecs quotidians acabaren amb la innocència, però la sensació il•lusionant d’inici de curs resta i reïx cada tardor. Vull fer moltes coses i tenc molts de propòsits, sí; aprendre alemany, ballar ball de bot i anar a classes de flabiol a s’escola de música i danses de Mallorca, començar a estudiar per les pròximes oposicions que encara no s’han convocat, fer dieta, fer uns instruments musicals parescut a una viola de roda i unes flautes i xeremies amb deixalles i un poc d’imaginació i molta paciència, ser feliç… totes les promeses que es poden fer i refer al dia de Cap d’Any i que mai de la vida assolim, bé perquè no tenim el temps ni la perseverança o no eren objectius realistes… però de vegades, molt poques vegades, la intenció és allò que més importa

BENVIGUTS AL BLOG DEN MESTRE.
Està clar que a l'hora d'escriure sobre un tema al meu blog, ha de ser un que domini. Ningú al món dels mortals sap tant de mí com jo mateix,... excepte el meu psiquiatra o psicoanalista, clar està! Ningú coneix els meus gustos, idees, opinions ni sentimients millor que tots els anteriorment esmentats, amb l'avantatge que només jo me trobo lliure del deure de sigil professional segons un codi deontològic per airejar els meus pensaments, ergo per publicar-los jo sóc el millor i amb més possibilitats de mantenir un blog. 

Aquest requereix un laboriós treball d'escribir periòdicament sobre qualque cosa, essent “qualgue cosa” definible com qualsevol cosa que se me passi pel cap, sobre alguna de les meves aficions, el temps que fa,... what else? -Pos’eso. Una altra cosa serà l'estil de escriptura o que els temes dels que parli(sobre mí) resultin atractius a una persona humana asseguda a laltre costat del monitor. Qui ho anava a dir? Jo tenc moltes opinions sobre molts temes, d'alguns no tenc una opinió formada, potser perquè no m'interessi o perquè necessiti més informació per a tenir una visió concreta i objetiva de l'assumpte. 

Antiguament, abans de l'aparició d'internet, hi havia gent que escrivia les seves reflexions més íntimes en un llibre en blanc anomenat “diari”(què analògics!), però amb l'aparició d'internet ens hem tornat tots un poc exhibicionistes. La cançó de l'ochentera Alaska y los Pegamoides “A quién le importa” queda demodé, com se diria ara. Doncs aquí pretenc aportar un granet d'arena en aquesta platja tan concorreguda, gra sense cap especial característica més enllà que és el meu petit granet d'arena, i ja se sap que gra a gra s'omple un desert.