Els catalans ja han guanyat

Davant des fets ocorreguts recentment a Catalunya, la convocatòria d'un referèndum que ha estat impossible de pactar per manca de voluntat política per part sobretot d'un govern espanyol ancorat a una realitat de fa quaranta anys, les decisions que menystenen els drets fonamentals de la ciutadania que recull la pròpia Constitución española, podem dir que els intents mitjançant la força d'aturar un tren que se'ls vé de cara, igual que aturar la pluja quan cau o posar portes al camp, es preveuen poc menys que ineficaços, quan no contraproduents pel bàndol unionista que les promou. Els nervis i la impotència davant d'un allau humà que s'adreça a exercir el seu dret a vot, a donar la seva opinió de tot plegat, xoca contra un Estat que ha perdut els papers tot i enviant els cossos i forces de seguretat per reprimir les ànsies de votar. La imatge de la Guardia Civil confiscant urnes i paperetes per tal d'impedir que el poble voti. És evident que els polítics de la meseta central estan més assustats del que amb la seva actitud prepotent estan disposats a reconèixer. És del tot segur que allò que fa fer la por, habitualment són accions fora seny, amb violència excessiva. Però una imatge més potent que palesa l'odi irracional envers una nació germana és la captada a Huelva quan una comitiva de comiat de la Guardia Civil de Huelva que se dirigien a reforçar els efectius a Catalunya davant la perillosíssima amenaça secessionista més greu que allò de les bombes d'ETA que mataven a persones humanes. L'estampa recordava a les glorioses i heroïques despedides de les tropes que parteixen cap a indrets estrany i hostils més enllà de les fronteres i, potser tenguin raó, com en gran Toni Basses diu, hi ha un nosotros, los buenos, els que defensen una Espanya en la qual qualsevulla diversitat és rebutjada, en la que hi ha un "nosotros" castellà, autoritari, militaritzant i monàrquic, i un "ellos" que parla més d'un idioma i esgrimeix els seus arguments de manera pacífica i democràtica, que només vol votar. El Gobierno de España ha perdut els papers en el moment que una porra s'ha alçat contra gent indefensa que només volia expressar la seva opinió mitjançant el dipòsit d'un tros de paper dins una urna. L'ús de pilotes de goma, que per aquells que se'ls omple la boca en parlar del referèndum il·legal, a Catalunya estan prohibides.

En tot el conflicte català hi sobra odi i visceres i hi manca comprensió, consciència, coneixement, reconeixement, diàleg i amor. Segurament si hi hagués uns en comptes dels altres no hi hauria més d'un milió de persones demanant la independència a cada diada nacional de Catalunya des de fa un grapat d'anys, ni dos milions de vots malgrat tots els obstacles a favor d'una república catalana independent. De vegades saps en quin bàndol has de prendre partit quan constates qui hi ha al bàndol contrari. I l'espectacle vergonyós de policies carregant contra gent indefensa que estava per votar, és una imatge massa poderosa per què el Gobierno de España , en un exercici de cinisme absolut, no se li caigui la cara de vergonya, unes imatges impactants amb uns 840 ciutadans espanyols de dret apallissats per unes càrregues policials desproporcionadament violentes que han publicat els mitjans internacionals però els nacionals no. Això recorda els règims autoritaris on la lliure expressió i la llibertat de premsa són perseguides.

Ha estat un referèndum que no haurien desitjat cap dels independentistes, és obvi,però ha estat el que han pogut treure endavant tot i sortejant tots els entrebancs que ha posat el Gobierno del Reino de España , i així no s'ha pogut parlar de les coses realment importants per a un nou estat. Qui paga els sous i pensions, com se negocia el deute públic que s'hereda, on se paguen els impostos, qui es fa càrrec de la caixa de seguretat social? I les infraestructures? Perquè en quina lliga jugui el Barça és el més insignificant dels dilemes.

Els catalans ja han guanyat, existeix una desafecció cada vegada més gran envers tot allò que representi Espanya i els espanyols, desafecció però no odi. De fet, qui visqui i conegui la realitat de la societat catalana sabrà que és oberta i tolerant, no existeix un odi cap a la resta. El nacionalisme no va de sentir-se superior a ningú. Ja gairebé la qüestió identitària ha passat a un segon plànol.

Molts volen confondre als forasters que viuen fora de Catalunya que  hi ha un adoctrinament dels nins catalans dins les escoles. Però les escoles no tenen gaire temps ni recursos per adoctrinar, tal vegada no veuen quina és la font d'on  raja la desafecció catalana, els polítics espanyols que alimenten un odi contra tot allò que faci ferum de catalanitat.

Si al final no s'arriva a la república catalana... com s'ho farà el Gobierno de España per seduir als més de dos milions i escaig de ciutadans espanyols que volen partir?

Posats a posar

Posats a posar, posem-nos en situació. Les visites a l'aeroport de Madrid deixen en la ànima històries, pròpies i alienes. Un amic que li diu a l'altre que només porta un rellotge de viatge.
- Des de quan un galleg no sap l'hora que és mirant el sol?
- Des de quan veiem el sol a Galícia?

No som del col·lectiu dels que fan dels aeroports la seva segona casa, executius amb americana i portàtil. Els solen veure enganxats amb el mòbil, el darrer iphone que ha sortit al mercat.

Se senten molts d'accents si els saps interpretar, pots entreveure mil i una històries. És una vida fugissera, tot corre molt ràpid, l'immediatesa esdevé hàbit.

Sa balladora quan balla...

Bon dia a tots "menos a un":

Disculpau que me fiqui en una polèmica que vessa a la plaça i que intentaria posar un poc de seny que "brilla por su ausencia", només fa uns vint-i-cinc anys que vaig a ballar per ses places, i això no és ni massa ni massa poc.

És del tot innecessari l'insult i l'intent de ridiculització que fa qualcú perquè no està d'acord amb una postura. No solc decantar-me mai per unes postures o unes altres, me tenc per un home centrat, amb seny i tolerant. Però això no vol dir que no tengui una opinió formada que molt poques vegades exprés. Però això ja pica, i me veig en la necessitat de gratar.

Referent a les bulles on ballen dos homos hi estic absolutament i frontalment en contra. No m'agrada veure dos homos ballant en general, digau-me antic però som de l'escola canònica, ho toleraré a les places però no hi estic d'acord, si voluntàriament volen ballar dos homos apartant l'aspecte matriarcal al ball de bot, manllevant, això sí, un dels pocs espais on tradicionalment comanden les dones sobre els homos,... aquí trobaríem connotacions vertaderament masclistes, però que hi balliln al cap i a la fi no perjudicarien directament ningú. Però me pareix més greu quan aquesta costum, que encara ha de ser acceptada pel gruix de balladors, s'extén a les bullangueres. El ball és un element festiu dinàmic amb finalitat lucrativa, conté una càrrega sexual en sí mateix, puix que el ball és un joc de seducció, de festeig, d'insinuacions i mirades de complicitat, aquest és el motiu pel qual un surt a ballar per lluir-se i seduir. Amb la bulla ballada per una parella de mascles imposen la seva inclinació sexual als altres, a més la dona és expulsada del seu rol de controlar, dirigir i decidir sobre el ball. Com a ballador heterosexual, cisexual, sense diversitat funcional i catòlic, no me veig atret pels homos, per molt guapos i varonils que siguin. És la dona qui me mena i així m'agrada que sigui, no vull ballar amb cap homo una bullanguera, així com no impòs les meves preferències que són estadísticament majoritàries, tampoc estic dispost a que ningú m'imposi res que jo no vulgui, som persones humanes i això determina que siguem éssers sexuats, no podem esquarterar la persona perquè sigui una cosa asexuada, el sexe és una característica inherent a l'ésser humà, s'és persona mascle o persona femella i aquí s'ha acabat la història.

Tampoc som partidari de rompre la unitat de plaça i fer-ne dos rotllos de bullanguera, un per heterosexuals i un altre per homosexuals mascles. Llavors estaríem classificant als grups, uns serien els dolents i els altres els bons, intolerants i tolerants

Mirau la foto. Duen faldilles però són tots homos, és un ball reservat als homos en el qual és un homo qui comanda el ball i els altres el segueixen, i per aquesta raó poden fer figures tan difícils i exigents físicament com la de la foto.

LA MEVA VISIÓ DE TOT PLEGAT (JOSEFIN'S WALTZ)

Avui. Escoltant una bella melodia tradicional americana(Josefin's Waltz), m'entra un sentiment de nostàlgia que esborrona. No sé on vaig deixar el temps que vàrem ser feliços. M'alegraria poder tornar a trobar-me amb aquests amics americans que me regalaren aquesta música, compartir un cafè. Ara que la meva vida ja és de tornada, que el final és més proper i no sembla tan terrible per a un mateix, me n'adon que al final de les nostres curtes vides ens arrepentim més d'allò que no vàrem fer per por o per vergonya que dels successos reals.

Bus

La campaña del bus de hazteoir.org resulta horrenda, terrorífica, monstruosa. Pone de manifiesta que "los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen" es algo tan ofensiva para nuestras nuevas lideresas espiritualas de la progresisma retrógrada, tan partidaria de la ideología de génera. Sí! Así escrita en femenina para no entrar en la juega del heteropatriarcado tradicionalisto. Es notoria la animadversión y la rechaza que nos produce a todas las progresistas esa cosa llamada libertad de pensamienta y expresión, por eso abogo por la discriminación social de todas las que piensen diferente a la que dice la mayoría de la sociedad (nuestra amplia y ruidosa mayoría de un 10% de la población), ya que la libertad de expresión solo la podemos ejercer nosotras y las que piensen como nosotras. Y yo me pregunto: qué será lo siguiente, decir que la tierra es redonda y gira alrededor del sol? Eso nos ofende a las que concebimos una munda plana y que somos la centra de la universa...

Propongo al indignado lobby rosa feminista y anticapitalista que contraataque con el siguiente mensaje en su respectivo bus:

15 de febrer: Ressaca del dia sant Valentí

La següent és una entrada força antiga:

Ja mos trobam dins del mes de febrer.  El dia de celebració s’atraca si ets casat o compromès, és a dir que te trobes fermat/da per llaços emocionals a un altre ésser humà, de l’altre sexe preferentment i majoritària. Però  què passa si som fadrí i no he tengut, tenc o tendré mai un compromís d’aquesta mena, si visc sense un lligam que me fermi? Que observ com al voltant meu apareixen odioses paralletes que es prometen el fugaç i perible  amor etern. En realitat, en la societat actual t’adones que la gent està sola i aïllada i cada vegada ho està més. Les relacions personals s’escolen pels forats de la realitat virtual i l’aïllamaent tecnològic, l’stress i la mancança de temps per compartir amb l’altre, en una conseqüència més del relativisme i egocentrisme conformista, burgès  i acomodat imperant. La soledat implica llibertat, independència, via lliure per fer el propi cap-envant, però som uns animals socials que vivim en societat, que necessitam d’afecte per tal d’aixecar la nostra autoestima. Vagament valoram el benefici de la companyia, de la corporació, de la solidaritat i l’altruïsme contraposat a l’esforç que mos suposa aixecar-mos del sofà. En l’esfera afectiva és força més complicat, aquí hi intervenen els sentiments i la probabilitat que ens fereixin allà on més cou i no cura quan despulles els teus sentiments envers l’altra persona, al cor. És aquesta temible ferida la que més por me fa de totes les puncions que se poden concebre. És la més perillosa atesa la naturalesa invisible dels sentiments, de l’amor. Si qualque vegada us han triturat el cor m’entendreu perfectament. 

I perquè us aquest post no vos deixi mal sabor a la boca, pensau que sou ajeguts a aquesta platja d'un paradís tropical.

UN CAS D'EDUCACIÓ

Introducció: una història real quotidiana per reflexionar

Sopant a un restaurant vaig sentir la història d'un enginyer, o cosa parescuda, que en una reunió amb alts representants i funcionaris d'un organisme de l'Administració autonòmica de les Illes Balears varen tenir la mala educació, o la poca vergonya, d'expressar-se únicament i exclusiva en català, quan a la reunió hi havia gent de fora. No va especificar ni quanta gent venia de fora ni la seva procedència, ni va fer menció que allí ningú comentés que no entenia el català, emperò allò del cert és que a la taula on érem asseguts la majoria assentí, consternats, i, fins i tot, indignats per la poca educació dels nostres representants, i fins i tot se sentí l'exclamació, en castellà, com s'escau, amb to de menyspreu: "¡Nacionalistas!".

Aquesta educació me resulta curiosa, xocant del tot, i fa que me plantegi un almud de preguntes. Els conflictes lingüístics i culturals són sempre delicats, tots tenim una pell molt fina en aquest tema atès que tots tenim una llengua i cultura materna, però sempre podem intentar una aproximació més fredament acadèmica i objectiva sobre els elements intervinents, l'objecte, el subjecte, el medi, els antecedents,... sense haver d'encendre la foguera de les baixes passions que tan poc tenen de freda racionalitat.

Conceptes

El primer element i més evident al cas exposat és la llengua, objecte del conflicte esmentat. La llengua (parlada), d'acord amb els lingüistes que per això s'hi dediquen, és un sistema de signes orals essencialment diferent d'un altre. Les claus de la definició rauen en el fet que parlem d'un sistema, que indica certa complexitat que, a la vegada, es contraposa a un altre sistema essencialment diferent, això implica quelcom d'únic i d'insubstituïble en la llengua de cadascú. Tenint en compte aquest concepte podem definir el subjecte del conflicte, o sigui la comunitat lingüística, com el conjunt de persones que comparteixen una llengua dins del mateix temps i territori. La comunitat lingüística és un conjunt de persones o societat, és a dir una col·lectivitat humana basada en un determinat tipus de relacions econòmiques i socials que creen unes estructures polítiques, culturals, ... pròpies i estables que, però, es transformen al llarg de la història; un col·lectiu de persones que se relacionen, se comuniquen parlant una mateixa llengua, per crear estructures pròpies i estables que, si més no, van evolucionant.

Un altre concepte molt parescut al de comunitat lingüística és el de domini lingüístic que és el territori pel qual s'estén l'ús d'una llengua, els habitants del qual la tenen com a pròpia per història i tradició. Així mateix la tradició aquí és entesa com la transmissió oral de pares a fills de fets històrics, coneixements, pràctiques, creences, valors, costums,...

La cultura és el conjunt de tradicions, (tornam a parlar de la via oral), científiques, històriques, socials i literàries i de formes de vida d'una poble o societat. El poble, en aquest sentit, s'identifica com el conjunt d'habitatnts d'un país units per vincles naturals o socials, de la mateixa cultura, religió, ètnia,.... sovint aquest concepte de poble és confós amb la pàtria, concepte que hi té molt a veure atès que el concepte filosòfic de pàtria, que etimològicament deriva de la paraula pare del llatí páterpátria, és l'herència de llengua, cultura, història, valors, territori que es transmet de pares a fills. Si bé, acadèmicament parlant, la pàtria és la nació o unitat històrica i cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part. Ens trobam amb que la llengua forma part de la pàtria i la cultura de cadascú, així mateix és el vehicle de la cultura, la forma d'expressar la cultura i els sentiments de tot un poble dins del seu territori, part important de la identitat de la persona i del sentiment de pertinença a una societat concreta amb una història, pàtria, costums, territori,... particulars, únics i valuosos; la llengua és el vehicle de la tradició d'un poble, d'una pàtria, d'un territori concret, eina fonamental de cohesió social, dels seus habitants i dels qui hi conviuen pacíficament, puix que al contrari parlaríem d'invasors que imposen sobre els natius el jou de llurs llengües, costums i lleis forasteres, habitualment amb la força de les armes, que és la força dels qui no saben proposar, només imposar, per tant, ací apareixeria necessàriament el conflicte perquè ningú està disposat "a priori" a renunciar a la seva identitat i cultura si no és que aquesta es veu minoritzada, menyspreada, desprestigiada i prohibida, sotmetent-la a un procés meditat, prou vegades subtil, d'altres més notori, però prou conegut i estudiat de substitució lingüística i cultural mitjançant tots els instruments oficials de l'Estat, que sol ésser qui té els mitjans de repressió culturals, educatius, burocràtics, militars...

El cas a Mallorca

Se dona el cas que a Mallorca la llengua pròpia és la catalana, duita a l'any 1229 amb la Conquesta i repoblació catalana encapçalada pel rei Jaume I (vegeu: Llibre dels Feyts, crònica dictada ). Cal remarcar als desconeixedors de l'història que abans de l'arribada del rei català no s'hi parlava cap llengua romànica, o sigui derivada del llatí, pròpia i establerta a l'illa des de temps immemorials, sinó que, les llengües que hom parlava eren l'àrab i el bereber, com encara fan els descendents dels mallorquins d'aleshores al Magreb, atès que el llatí vulgar no resistí després de cinc-cents anys d’intensa ocupació musulmana del territori.

Deprés de la Conquesta l'idioma del poble va passar a ser el dels conqueridors i repobladors, el català. Així mateix ací es barrejaren occitans, genovesos, aragonesos, ... peró més del noranta per cent de repobladors venien d'indrets de parla catalana, el nom, l'origen i l'ofici dels quals podem seguir-ne el rastre als llinatges mallorquins actuals (com Colom[en castellà Columbano], Antic[en castellà Antíoco], Rosselló, Barceló, Reus, Ripoll, Martorell, Vic, Pons Cantallops, Rubí, Calafat, Mestre, Fuster, Ferrer, Marí,...).

I aquest ús es dil·latà en el temps fins que, així mateix, Felip V prohibí mitjançant el Decreto de Nueva Planta al 1714 l'ús oficial i ensenyament de la llengua catalana, alhora que revocà els Furs dels diferents regnes de la Corona d'Aragó i un munt de coses més que desapareixeren com a conseqüència del decret i de l'aplicació feta pels successius reis, gobernadores civiles, corregidores i funcionaris reials castellans, imposant, doncs, la llei i llengua castellanes.

Aquest desplaçament de l'ús públic, emperò, no significà la pèrdua de l'ús habitual de la llengua catalana a favor del castellà, que no es va veure efectivament amenaçada a l'àmbit popular fins al començament del segle XIX, cent anys més tard, amb la instauració de l'ensenyament obligatori, que evidentment es feia en la lengua del Reino, ja que l'escola ha estat sempre una eina de repressió cultural prou efectiva i molt usada per part dels estats, no només a Espanya, també a França (amb la catalana i altres llengües patois) o a Amèrica del Nord, on els infants indis americans eren separats de la seva comunitat de primitius salvatges i enviats a internats on rebien una "curosa" educació en anglès. Així fou efectivament desplaçada la llengua catalana, la dels mallorquins, i ens foren arrebassades les nostres arrels, la nostra cultura, la nostra identitat, la idiosincràsia mallorquina, i així deixàrem de crèixer com a persones per ser vassalls del nou poder establert amb la força de les armes i els fuets dels mestres.

Tot i que s'hi varen esmerçar de ferm, no acenseguiren fer desaparèixer la nostra cultura del tot. Després de la moderna normativització, d'un despertar reeixent de la Reinaxença del S.XIX, d'un efímer intent de normalització als temps de la república, l'obscur periode de la Guerra Civil espanyola amb la victoria d'un règim nacionalista (per qualque cosa es feien dir los nacionales) esdevingué un periode de persecussió cruel de la cultura del país.

Entre les eines utilitazades pel Régimen, a banda de l'exèrcit i les escoles, hi afegiríem una repoblació en massa del país per part de gent castellanoparlant, aprofitant el boom econòmic català, balear i del llevant ibèric. Aquest desarrelament de gent vinguda de fora afegida al desarrelament de la gent que vivia ací explica molts de conflictes i problemes que patim encara avui en dia a la societat mallorquina, atès que hom necessita tenir una estructuració cultural sòlida per tal d'integrar i integrar-se en qualsevol societat. La creació ràpida de riquesa sense tenir gaire en compte les conseqüències sobre l'altri, que tanmateix m'és desconegut i a qui no entenc, crea una societat excessivament individualista, o egoista, i insolidària.

Des de la nova autonomia creada fa uns trenta anys sembla que se volia redreçar la situació, recuperar l'ús públic i l'ensenyament de la llengua pròpia d'aquestes illes, per història i tradició. Semblava que reviscolava amb una normalització lingüística de vegades força tímida, encara que això sembla produir un rebuig dels qui fins ara venint de fora, tenien i tenen l'hegemonia cultural i que els permetia fins a l'arribada de la democràcia exigir que els parlassin en cristiano (que no volen dir llatí clàssic, sinó castellà).

Aquest conflicte cultural perdurarà fins que no se vegi un quotidià ús de la llengua catalana al carrer, les escoles, els llocs de feina, les reunions de negoci o les institucions. Fins que nosaltres i aquells que necessitem per què venguim a treballar i a desenvolupar la societat no tenguem ben clar que els nouvinguts tenen el deure d'aprendre la llengua pròpia, i nosaltres el deure d'ajudar-los; fins que no tardin cinc minuts en saber, tot just davallar de l'avió, que no necessiten aprendre el català per res, aportant la seva diversitat dins la nostra cultura, no com a subjectes passius si no com a actors que són d'una societat i una cultura, encara que no sigui la de naixement pot arribar a ser la seva. Sense arrels no es pot créixer.

La riquesa de la llengua catalana no és patrimoni exclussiu dels habitants del domini lingüístic català, sinó que és una cosa a conservar i reconèixer la riquesa per a tots els ciutadans espanyols, europeus i del món. És el desconeixement de l’altri, la manca de valoració de la riquesa que suposa la diversitat fa que des de Castella ni s’entengui ni se vulgui entendre el sentiment català. Hauríem de desterrar expressions com “A mí me parece bien que quieran conservar SU lengua”o "Es que también estamos en España". Ludwig Wittgenstein deia que “els límits del meu món són els límits del meu idioma”.

Un altre cas curiós d'educació:

Els doblers de l'església 3ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la tercera:

Els doblers de l'església 3/3

ELS SERVEIS GRATUÏTS DEL CLERGAT. 

Podem dir que el sacerdot viu de les ceremònies, perquè és el moment en què el fidel recompensa al seu ministre de tot lo que fa per la feligresia. És quan el sacerdot reb qualque cosa per les hores gratuïtes en el confessionari, per les consultes interminables, en la seva oficina, pels cursos o homilies, pel temps emprats en administrar la parròquia al seu càrrec, per les visites als malalts, als hospitals per les hores d’estudi i les mil activitats que consumeixen els seus dies. Tan sol en les ceremònies és quan la gent contribueix al sosteniment dels seus sacerdots. 

LA CARITAT DELS SACERDOTS. 

Les parròquias tenen sempre entre els seus habitants a gent pobre que el sacerdot ajuda de mil maneres: des d’aconseguir una feina, fins a col·locar en una maternitat a una mare fadrina, passant per l’ajuda en efectiu a famílies necessitades. 

Arriben a les parròquies, continuament, persones auténticament o falsa necesitades i no és fàcil de distingir unes d’altres. A vegades mentres la història és més dramàtica també és més falsa. El sacerdot ajuda a moltes d’elles, deixant a Déu el judici de les intencions. 

A diferència d’altres institucions o persones, a l’Església no s’acostuma pregonar les almoïnes repartides, de les accions fetes per bé de los desheretats. "que no sàpiga la teva mà esquerra què fa la teva dreta" digué el senyor jesús. 

Apart de las caritats i obres sacerdotals, existeixen a l’Església organismes perfectament establerts per socórrer als marginats, com càritas diocesana, que sense fer remor de "bombo y platillo" ha treballen i canalitzen les aportacions de los catòlics particulars i institucions per impulsar grans projects pel profit de comunitats necesitades per tot el món i són el millor mitjà d’agarantir la eficàcia de la caritat, bassant-se en la professionalitat i honestedat d’aquestes institucions. 

LA RIQUESA DEL VATICÀ. 

Al llarg dels segles, el vaticà ha projectat una aura d’immens esplendor no només per la seva basílica, la més gran i hermosa del món, sinó pels invaluables tresors artístics dels seus museus. 

Milions de pel·legrins o simples turistes van cada any, catòlics o no catòlics i senten la grandesa i el poder de l’Església catòlica. Molts donen gràcies a Déu i el lloen per tanta bellesa, però també molts ataquen ferotgement la riquesa del vaticà i especialment del papa. 

Emperò, havent sobreviviscut a las invasions dels bàrbars, les incontables persecucions i plagues, els dolorosos cismas i les guerres, el vaticà està en fallida degut a l’augment dels costs de la creixent burocràcia administrativa. Les despeses rebassen amb molt als ingressos. 

A l’any 1986, por exemple, tingué 57,3 milions de dòlars obtinguts de diverses fonts com són les almoïnes per les ceremònies, venda de publicacions, anuncis al periòdic l'osservatore romano, venda de videocassetes i els sorprenentment baixos interesos de les seves inversions (18 milions de $). Amb inversions de 500 milions de $, el vaticà té menys recursos que moltes universitats d’estats units. 

Però les despeses foren més del doble: 114 milions de $. El dèficit fou cubert amb una col·lecta especial anomenada "l’òbol de sant pere" que es fa anualment a tota l’Església i que hauria de ser destinada a les missions i obres de caritat. 

Els sous i el lloguer d’ordinadors estan exhaurint els recursos del papa. La caiguda del dòlar ha empitjorat les coses perquè una tercera part de l’ingrés prové d’estats units. Hagué una pèrdua del l0% malgrat que les col·lectes norteamericanes pujaren 28.5%. 

Curiosament, aquestes penalitats econòmiques, venen al mateix temps que un augment notable de vitalitat a l’Església, amb un increment de 7% de fidels des de 1980. Els viatges del papa, especialment als països del tercer món, han elevat el número de catòlics a àfrica i àsia, particularment a nigèria i l’índia. 

Però aquest augment no ha repercutit en un augment d’ingressos. Tant les diòcesis com les ordes religioses, han de subsistir per sí mateixes, sostenir seminaris, universitats, hospitals, missions, etc... 

Quan aplicam les conclusions del concili vaticà ii, les despeses del vaticà se duplicaren. El 57% del total de les despesas, són els salaris dels treballadors. Fins fa molt poc, per exemple, una religiosa dedicada a la investigació, guanyava la meitat que un laïc de la mateixa categoria. 1700 dels 2300 treballadors de la Santa Seu són clergues mentres que la major part dels 1300 treballadors de la ciutat del vaticà, són laïcs. 

Els pensionistes del vaticà són una càrrega molt pesada ja que comporten així mateix 9 milions de dòlars. La ràdio vaticana, que transmet programes en 34 idiomes a tot el món, té 50 reporters de 20 nacionalitats distintes i no admet anuncis comercials. Igualment el diari l'osservatore romano edita a les sevess antigues impremptes, diariament la versió italiana i una vegada a la semana edicions internacionals en varis idiomes. Ambdós mitjans de difusió costen molt més que els seus ingressos. 

Prop de 800,000$ se gasten en la cobertura dels viatges apostòlios del papa. Apart d’això, els viatges no costen al vaticà gairebé res: una dotzena de billets d’avió per a la comitiva papal. La resta ho paguen les diòcesis visitades i els governs dels països. 

El vaticà podria teòricament sortir de deutes venent qualcunes de les seves 18.000 obres d’art, però el cardenal aprio expressa el sentir general: "pertanyen a la humanitat". En els llibres de comptes els bilions de dòlars en obres d’art, apareixen amb el valor d’una lliura. 

En el segle xix, el papa rebia impostos dels seus extensos estats pontificis, però en 1870 li foren expropiats i el papa quedà presoner al vaticà. En 1929 mussolini i pío xi acordaren la "reconciliació" reconeixent la sobirania del vaticà i otorgant-li una compensació de 92 miliones $ pels estats confiscats. 

Aquests doblers s’empraren en la construcció d’edificis i l’adquisició d’or i accions. La reserva d’or no s’ha tocat i en el mercat de valors, lo més important serien les propietats de la Santa Seu. Poseeix més de 30 edificis a roma i a tota itàlia, alguns en magnífiques localitzacions. Però molts d’aquests edificis estan llogats per una petita part del preu sobre tot al personal de l’Església. Hauriem d’incloure dotzenes d’ambaixades a tot el món, que no produeixen un centau, igual que l’hospital pediàtric del nin jesús. 

Els 1700 apartaments del vaticà a roma, són pels treballadors, tant laïcs com clergues, que poden tenir un estudi aparop de sant pere per tan sols 150$ al mes, que és menys de la meitat del preu normal. 

Per altra banda les congregacions (oficines del vaticà per a determinades comissions) i altres departaments ocupen edificis sencers sense pagar renda. 

Al cap i a la fi, la Santa Seu col·lecta 4,6 milions $ en l’any, però després de deduir el manteniment dels edificis gana només 2,7$. 

El vaticà guanyà 15 milions de $ dels seus 150 milions $ en accions. Totes les finances del vaticà son manejadas per apsa (administració del patrimoni de la Santa Seu) cap de la qual és benedetto argentieri, laïc expert en el mercat comú i que té una plantilla de 26 laïcs professionals. 

Ells manegen prop de l00 milions $ en accions repartides en vàries empreses, com la fiat o l’agència d’assegurances "generale assicurazione". Actuen de manera molt conservadora, sense exposar massa i aquesta política ddonà resultat, perquè en el crash d’octubre del 87, el vaticà perdé només 3 milions $. 

El vaticà vivia dels guanys d’apsa fins als anys seixantes, però a partir de llavors ha tengut que recorre a l’"òbol de sant pere" i en 1981 encara això no fou suficient. 

Existeix també el banc vaticà que és una espècie de caixa d’estalvis dels religiosos i també institució de prèstecs. Paga pocs interesos i deixa doblers barats a diòcesis i instituts religiosos per tot el món, principalment per a la construcció d’esglésies i escoles. 

Ocupa una antiga torre romana que fou masmorra i té només 13 treballadors. Actualment el banc gana 3 ó 4 milions anuals, lo que és només una part de lo que guanyava en 1970. 

Els cardenals estan dividits sobre com reunir fons necessaris. Hi ha vàries idees en discusió mentres, els catòlics de tot el món se demanen com el vaticà, font de pompa i inspiració, el cor de l’Església, ha caigut en temps tan durs. 

No hem d’oblidar que el vaticà és un estat independient, que no reb subsidis o imposts de part del govern italià. I no només el número de catòlics (850 milions) sinó l’auge per les conversions, exigeix una administració eficient, que han de sostenir evidentement els mateixos catòlics de tot el món. 

El papa fa miracles amb els fons que reb. Molts empresaris se demanen com pot fer tant amb tan poc personal i tan poc pressupost. No ha d’impressionar-mos, la quantitat dels ingressos, sinó l’administració que se’n fa. 

La grandiositat de certs temples i la pompa de certes ceremònies, són patrimoni no només dels catòlics, sinó de tot el món. Tots podem visitar Catedrals, basíliques i temples, admirant l’herència dels nostres avantpassats en la fe, gratuïtament, podem participar en cualsevol ceremònia sense aportar un cèntim. 

¡podem dir que la nostra Església viu de llimosna! 

LES LLIMOSNES. 

"¿no sabéu que els que ocupen funcions sagrades viuen del temple i els que sirveixen a l’altar de l’altar participen? Així també ha ordenat el senyor, que els que anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli" (1a. Cor. 9,13-14) 

Els sacerdotes són atacats per propis i estranys per múltiples motius, però de tots ells tal vegada el més freqüent és el dels doblers. 

Un sacerdot es un profesional; estudia i treballa molt més que un metge o un enginyer. La major part del temps d’un sacerdot és consumit pels fidels en la cel·lebració de la santa missa, confessions, consultes, juntes, conferències, catequèsis, homilies, organització dels grups parroquials, etc., I per tot això, quan li va bé reb un ¡gràcies, pare! 

Hi ha moltes persones que creuen que les almoïnes que se recullen a les misses sumen milions; lo que sumen són quiilos de ferralla; se dona de llimosna allò que no mos atreviríem a deixar de propina. 

De tots els ingressos d’una parròquia, el sr. Capellà sosté treballadors, ha de separar separar una part per a les despeses de la diòcesis, manteniment del templ, etc., I ¡només Déu sap, quantes persones pobres depenen de l’ajuda dels sacerdots! Així doncs, fem una verdadera exhortació a los fidels per què siguin generosos amb les sevess llimosnes, ja que hi ha un fet: l’Església catòlica, ha de viure dels catòlics. 

No hem d oblidar d’encomenar als nostres estimats sacerdots en les nostres oracions, per a què Déu nostro senyor els faci SANTS.

Els doblers de l'església 2ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la segona:

ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA 2/3

EL PERQUÈ DEL PROGRÉS. 

Generalment el clergat, a diferència d’institucions oficials, administra bé els recursos econòmics i treballa infatigablement. 

El poble fidel bé que ho sap. Els pares de família prefereixen enviar als seus fills a una escola de religioses que a una pública, sabent que l’educació rebuda serà infinitament superior i que abarcarà a més els valors morals i cristians que ells desitgen. Ateses les circumstàncies educatives a mèxic, hauran de pagar per allò, perquè el ministeri d’educació no inclou les escoles particulars en el seu pressupost. L’espanyol ha de pagar amb els seus impostos, mal administrats, l’educació pública i, a més, si pot, pagar una escola particular o religiosa. 

Pareix que els principis de la lliure empresa, tan valorats al nostre país, són pecat aplicats a l’educació o al culte. Ningú està obligat a enviar als seus fills a una escola "de pago" que cobri molt car, com tampoc està obligat a cel·lebrar els 15 anys d’una filla a un temple que cobri massa per la ceremònia. Se pot triar una altra escola o altre temple, com se pot triar un cinema més barat sense haver d’acusar al car de lladre. Hi ha restaurants molt luxosos i fondes baratíssimes. Cadascú pot triar entre donar-se un luxe car o prendre un "menjar ràpid". 

Ningú està obligat a casar-se a la seu o enviar als seus fills a la universidad de navarra. I haurem de considerar que el manteniment d’aquesta classe d’obres comporta despeses insospitades pel comú dels fidels. Moltes vegades grans col·legis, hospitals, asils, etc. Tenen que recorre a donadors especials o a fundacions internacionals per poder sobreviure, perquè els ingressos normals certament no arriben a cobrir les despeses. Així treballen les obres de l’Església ¡i són atacades sense misericòrdia! 

EL PROBLEMA DEL DELME. 

Aquell al·lot rebel e ignorant que cridava que el delme és un frau, realment no sap lo que esta dient. 

Haurem de demanar-li: 

¿saps què sa col·lecta pel delme? 

¿saps quants seminaristes sosté el bisbe? 

¿saps quant costa cada seminarista al mes? 

¿saps totes les persones que treballen per la diòcesi i que cobren un sou? 

¿tens idea de quantes obres de caritat sosté el bisbe? 

En una paraula: ¿què saps de l’administració del delme? 

Mentres que hi ha esglésies protestants que exigeixen el 10% brut dels ingressos als seus fidels, l’Església catòlica proposa l’equivalent a la trescients seixanta-cinquena part dels teus ingressos. ¡molt enfora de l’estricto delme! I a més, mare amorosa, exclou automàticament als que no poden donar-ho. ¿on és el frau?, ¿on l’explotació? A més: ¿qui ha sostenir les necesitats de la diòcesis sinó els catòlics de la mateixa? 

LA BENEFICÈNCIA I LA ESGLÉSIA. 

Essent la fi pròpia de l’Església la santificació i salvació eterna de la humanitat ("aneu i batiau a totes les nacions" me.16,15), sempre s’ha preocupat, des dels temps apostòlics, de socórrer als pobres i desemparats. 

Hem anotat que en temps passats, el clegat administrava totalment la beneficència pública i com a partir de les lleis de reforma i molt lentament, el govern ha estat organizant aquesta obra. 

En els temps actuals, quan l’Església emprén la construcció d’un gran temple, com la seu de palma, no falten els opositors encara dins de l’Església, que opinen que aquests doblers podria donar-se millor als pobres en obres com hospitals, orfanats, etc. 

Emperò, demogràficament la població espanyola és 90% catòlica, o sigui, Església catòlica. I tots pagam impostos amb els que el govern ha pogut edificar tots els hospitals, dispensaris, cases d’interès social, centres de recuperació, etc,. Podem dir, amb tota justícia, que l’Església catòlica sosté, com abans, les obres de beneficència. Lo únic que ha canviat és l’organisme administrador: abans era el clergat i ara és el govern. I en totes aquestes obres, els metges, infermeres, empleats, mestres, educadores, psicòlegs, etc., Són catòlics en la seva su majoria, 

Cada clínica de la seguritat social costa molt més, sense comparació, que la seu. L’Església catòlica (tots els espanyols) mantenim ambdues coses. 

Així doncs, l’Església ja està cumplint, tal vegada sense adonar-se, amb les obres de misericòrdia a les quals ens envia l’evangeli. I la construcció de temples i obres particulars, són construïdes amb les aportacions extres voluntàries dels catòlics, la qual cosa el govern no té en ment. 

ELS COTXES DEL SACERDOT. 

En quantes ocasions s’ha sentit la crítica mordaç dels cotxes "darrer model" dels sacerdots i és precís aclarir dos punts: en primer lloc, els sacerdots són professionals igual que un arquitecte o llicenciat i ningú els critica, sinó que els enveja, per estrenar cotxe. 

En segon lloc, de la experiència parlam, el clergat en la seva immensa majoria, utilitza cotxes compactes dels quales, encara que siguin nous, no se pot dir que siguin de luxe. 

El sacerdot no només té dret sinó necesitat, d’usar un cotxe decent i no ha robat a ningú per comprar-lo. La Sagrada Família en Natzaret empreva una somereta, que es l’equivalent al cotxe compacte dels nostres temps. Sant josep no era un miserable: tenia un ofici i era honrat i treballador. 

EL COST DE LES CERIMÒNIES. 

Els sacraments de l’Església no se venen. No tenen preu. Voler comprar o vendre, per exemple, el cos de crist, és absurd. La gràcia divina es invaluable doncs consisteix en la participació de la mateixa vida divina. Però la cerimònia en què se confereixen els sacraments sí té un cost que evidentement ha de pagar qui el sol·licita. 

En una misa de bodes, els dos sacraments: eucaristia i matrimoni, són absolutament gratuïts. Però el sacerdot oficiant és un professional que mereix els seus honoraris. ¿quant guanya un metge en una hora?, ¿quant val una hora de trebal d’un arquitecte o d’un psicòleg? 

Allò que reb el ministre del sacramente se diu "estipendi" per no anomenar-ho llimosna o propina. 

Però a més les bodes inclouen moltes coses que hi ha que pagar honestament: flors, cantors, alfombres, llum, empleats, tràmits, neteja, etc... El manteniment d’un temple també exigeix coses com impermeabilització, reparacions, reformes, que han de sortir, dels usuaris. Això és comú a restaurants, cinemas, teatres, hospitals, transports, etc. En un restaurant por exemple, no tan sols estam pagant el cost dels aliments sinó tot el servei i l’immoble. 

Quan a una boda se pensa gastar 12.ooo € al restaurant de noces, el pressupost per l’Església se creu que no ha de passar de 100€ o 200€ sota pena d’acusar al sacerdot de "pesseter".