Davant des fets ocorreguts recentment a Catalunya, la convocatòria d'un referèndum que ha estat impossible de pactar per manca de voluntat política per part sobretot d'un govern espanyol ancorat a una realitat de fa quaranta anys, les decisions que menystenen els drets fonamentals de la ciutadania que recull la pròpia Constitución española, podem dir que els intents mitjançant la força d'aturar un tren que se'ls vé de cara, igual que aturar la pluja quan cau o posar portes al camp, es preveuen poc menys que ineficaços, quan no contraproduents pel bàndol unionista que les promou. Els nervis i la impotència davant d'un allau humà que s'adreça a exercir el seu dret a vot, a donar la seva opinió de tot plegat, xoca contra un Estat que ha perdut els papers tot i enviant els cossos i forces de seguretat per reprimir les ànsies de votar. La imatge de la Guardia Civil confiscant urnes i paperetes per tal d'impedir que el poble voti. És evident que els polítics de la meseta central estan més assustats del que amb la seva actitud prepotent estan disposats a reconèixer. És del tot segur que allò que fa fer la por, habitualment són accions fora seny, amb violència excessiva. Però una imatge més potent que palesa l'odi irracional envers una nació germana és la captada a Huelva quan una comitiva de comiat de la Guardia Civil de Huelva que se dirigien a reforçar els efectius a Catalunya davant la perillosíssima amenaça secessionista més greu que allò de les bombes d'ETA que mataven a persones humanes. L'estampa recordava a les glorioses i heroïques despedides de les tropes que parteixen cap a indrets estrany i hostils més enllà de les fronteres i, potser tenguin raó, com en gran Toni Basses diu, hi ha un nosotros, los buenos, els que defensen una Espanya en la qual qualsevulla diversitat és rebutjada, en la que hi ha un "nosotros" castellà, autoritari, militaritzant i monàrquic, i un "ellos" que parla més d'un idioma i esgrimeix els seus arguments de manera pacífica i democràtica, que només vol votar. El Gobierno de España ha perdut els papers en el moment que una porra s'ha alçat contra gent indefensa que només volia expressar la seva opinió mitjançant el dipòsit d'un tros de paper dins una urna. L'ús de pilotes de goma, que per aquells que se'ls omple la boca en parlar del referèndum il·legal, a Catalunya estan prohibides.
En tot el conflicte català hi sobra odi i visceres i hi manca comprensió, consciència, coneixement, reconeixement, diàleg i amor. Segurament si hi hagués uns en comptes dels altres no hi hauria més d'un milió de persones demanant la independència a cada diada nacional de Catalunya des de fa un grapat d'anys, ni dos milions de vots malgrat tots els obstacles a favor d'una república catalana independent. De vegades saps en quin bàndol has de prendre partit quan constates qui hi ha al bàndol contrari. I l'espectacle vergonyós de policies carregant contra gent indefensa que estava per votar, és una imatge massa poderosa per què el Gobierno de España , en un exercici de cinisme absolut, no se li caigui la cara de vergonya, unes imatges impactants amb uns 840 ciutadans espanyols de dret apallissats per unes càrregues policials desproporcionadament violentes que han publicat els mitjans internacionals però els nacionals no. Això recorda els règims autoritaris on la lliure expressió i la llibertat de premsa són perseguides.
Ha estat un referèndum que no haurien desitjat cap dels independentistes, és obvi,però ha estat el que han pogut treure endavant tot i sortejant tots els entrebancs que ha posat el Gobierno del Reino de España , i així no s'ha pogut parlar de les coses realment importants per a un nou estat. Qui paga els sous i pensions, com se negocia el deute públic que s'hereda, on se paguen els impostos, qui es fa càrrec de la caixa de seguretat social? I les infraestructures? Perquè en quina lliga jugui el Barça és el més insignificant dels dilemes.
Els catalans ja han guanyat, existeix una desafecció cada vegada més gran envers tot allò que representi Espanya i els espanyols, desafecció però no odi. De fet, qui visqui i conegui la realitat de la societat catalana sabrà que és oberta i tolerant, no existeix un odi cap a la resta. El nacionalisme no va de sentir-se superior a ningú. Ja gairebé la qüestió identitària ha passat a un segon plànol.
Molts volen confondre als forasters que viuen fora de Catalunya que hi ha un adoctrinament dels nins catalans dins les escoles. Però les escoles no tenen gaire temps ni recursos per adoctrinar, tal vegada no veuen quina és la font d'on raja la desafecció catalana, els polítics espanyols que alimenten un odi contra tot allò que faci ferum de catalanitat.
Si al final no s'arriva a la república catalana... com s'ho farà el Gobierno de España per seduir als més de dos milions i escaig de ciutadans espanyols que volen partir?
