VIOLÈNCIA A LA LLAR

Quan sento parlar de violència de gènere m'entren unes ganes d'esbatanar a l'ens que està parlant únicament i exclusiva de qualsevol violència exercida contra les dones, fins a fer-li solcar la greixura. Hi ha temes recurrents que passi el que passi sempre en podem desenpellegar de la culpa abocant-la  a sobre el comodí: la crisi financera, el canvi climàtic, el masclisme, l'homofòbia, la LGTBIfòbia(mira que ho arriba a ser de complicat), la violència de gènere, l'heteropatriarcat…

De la violència a la llar antigament se'n deia violència domèstica (del llatí "domus": casa), se va passar a dir-ne violència masclista, per ser la violència física exercida principalment, encara que no en exclussiva, per homes, per convertir-se en violència de gènere, una mala traducció de l'anglès "gender", tot per no dir sexe... Que n'hi ha només dos (mascle vs femella, home vs dona, persona que menstrua i gestant o que pot quedar embarassada en algun estadi de la seva vida sense que hi intervengui cirugia -cromosoma XX- o farmacologia vs persona que no gestant o que no menstrua ni pot quedar embarassada -cromosoma XY-)

La violència és present a la nostra societat per desgràcia, i l'ambit familiar no n'és cap excepció, sobretot quan el matrimoni no té una bona relació. El problema de la violència a la llar s'agreuja quan hi ha fills que massa sovint s'utilitzen com a arma llancívola contra l'excònjuge.

Hi ha dues formes clares d'exercir la violència, una evident és la física que exigeix una fortalesa física que s'imposi sobre l'altre, normalment aquesta és exercida pels homes, més primitius, aquesta és la més evident. Però després hi ha la violència psicològica, més sibil·lina i silenciosa, per tant més difícil de demostrar a un jurat, exercida per les dones. No justific ni la primera ni la segona. Si bé és cert que portar el cromosoma XY amb la legislació actualment en vigor te converteix en culpable a priori davant qualsevol denúncia de violència domèstica. 

El cas recent de Juana Rivas (de quan vaig escriure això) és un d'aquest exemples en que la violència exercida per les dones contra els homes, tot i ficant pel mig als fills menors d'ambdós, perjudicant a la mainada que es troba sense un dels dos progenitors.

Tan de mal pot arribar a fer un cop de puny com unes paraules humiliants de menyspreu en el context propi o uns fets determinats o una opinió malèvola sobre l'altre progenitor expressada i inserida en la ment dels fills per part de l'ex.

INDEPE

Pens (ergo sum) sobre que la circumstància que el govern dels catalans vulgui fer una consulta ciutadana sobre la dependència de Catalunya a Espanya, en un país democràtic votar hauria de ser un procés normal i habitual. Jo, com a ciutadà del Reino de España no català, no hi tenc ciri en aquest enterro, si bé no me preocupa que els catalans exerceixin el seu dret democràtic i votin la independència i finalment s'independitzin d'Espanya després de tantes fallides en l'intent de model de convivència entre Espanya i Catalunya, d'un encaix maldestra i rebre molt d'odi per la banda espanyola conreat per mesquins interessos polítics, a mi el que de veres me preocupa és que el govern espanyol no sigui capaç d'aportar cap argument a favor de la continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol, i per extensió dels territoris perifèrics no castellans. 

Més enllà de la negació de qualsevulla casta de negociació i de clucar els ulls a una realitat que tenen davant els seus nassos, puix que molts de catalans ja no són espanyols "de facto", malgrat allò que digui el seu DNI, no s'hi senten representats ni estimats. Catalunya té vocació d'autogovern per raons històriques, ja des dels comtats catalans de l'època medieval. Des de l'Estat autonòmic on se va servir el "café para todos", un Estat que no és igual en els seus territoris no potser un Estat igualitari, per començar hi ha diferències idiomàtiques, no a tots els territoris s'ha duta a terme la persecució lingüística, ni pateixen de l'aïllament geogràfic, ni s'han abolit les institucions històriques d'autogovern. A l'hora de repartir les càrregues fiscals resulta que uns ciutadans es veuen més beneficiats que altres depenent del territori on tenguin establerta la seva residència(País Basc, Navarra,...). La solució de la reforma fiscal és insuficient, la reforma constitucional és demagògica, atès que ha de tenir el vistiplau dels polítics d'Espanya que en la seva majoria són de la Gran Castella (Castella-Lleó, la Manxa, Extremadura, la Rioja, Madrid, Andalucia, Múrcia, Canàries,...), aquells territoris avui beneficiaris nets en els pressuposts generals de l'Estat.