Hi ha una activista blogaire i creadora de contingut sobre cultura popular de Mallorca i, concretament, sobre el ball de bot, emmagatzema una aversió envers les agrupacions de música i ball mallorquí que fa feredat. Madò Llucia porta un canal de youtube on va penjant tot de podcasts amb entrevistes i temes interessants. Però tramet aquesta curiosa animadversió contra un col·lectiu que per ventura està ben fonamentada.
Els components de les agrupacions de ball de bot són fàcilment reconeixibles a distància a les places on se balla ball de bot perquè solen vestir tots la samarreta identificativa de la seva secta,... perdó, volia dir agrupació. També solen ballar tots molt ben coordinats i tots els del mateix grup ballen ben igual i mai ballen amb altra gent que no siguin els seus.
Supòs que ja n'estareu farts d'escoltar a sa padrineta contar sempre lo mateix: el meu primer contacte en lo món "balldebotístic" fou com a sonador d'agrupació.
Ma mare sempre me deia que ja des de nin duia sa curolla mai satisfeta d'aprendre a ballar boleros, a les festes de Santa Càndida i Sant Miquel i a ses fires des poble sempre vèiem les mostres dels Aires des Pla de Llucmajor. A l'estiu dels meus devuit anys no ben estrenats, al Toro, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb en Pedro Ripoll, veïnat de ca mon pare i ma mare, son fill, en David, havia estat amic meu de l'escoleta… en Pedro, que era el president de l'Agrupació El Toro, me va citar per fer una prova i assajar pel dissabte vinent a les cinc amb la guitarra. I allà me tenguéreu dissabte com un clau, però allò que no va pensar a dir-me en Pedro va ser que aquell dissabte tenien actuació al casal de Peguera... Ja me va agafar en Santiago Francia (pare) per banda a un racó guitarra en mà fent-me un exàmen ràpid per esbrinar si sabia tocar la guitarra i el meu nivell. Degué quedar satisfet perquè deu minuts després era dins d'un cotxe de camí a l'actuació.
Així vaig entrar jo en el mundillo del ball mallorquí. Poc a poc vaig anar aprenent a ballar, primer amb els pares dels amics del Toro (na Loli García), després a s'Escorxador (na Dolors Rodríguez), quan vaig arribar molt més endavant a l'escola de Palma ja tenia una sòlida base del ritme ternari. Al poc de començar a sonar al Toro, se'n varen tèmer de les meves (poques) habilitats bufant la flauta i vaig passar a enriquir harmòmicament el so del grup atès que fins llavors tot era veu i corda, guitarra, llaüt i bandúrria. I el meu periple durà fins que a la tardor del 1999 en Pedro i en Santiago varen decidir plegar i tancar el xiringuito.
Per aquell temps vaig iniciar l'aprenentatge del flabiol i tamborí a la llavors recentment inaugurada Escola Municipal de Xeremies, Flabiol i Tamborí de Palma, a la sala Corbada de s'Escorxador (per això una de les meves jotes se diu sa Jota Corbada) amb els professors Rafel Bauçà i Teodor Salvà, que més envant, quan en Groske (sa monja Abelarda) va clausurar l'escola per obscurs motius absolutament arbitraris (i per arbitraris me referesc a polítics), que vaig ampliar amb en Tomàs Salom a s'Escola de Palma, amb una altra metodologia d'enfrontament de l'instrument.
Després de vàries experiències passant per bandes de xeremiers, grups de música de ball de bot i agrupacions de ball mallorquí, Rafeubetx, Estol de Ponent, Aires d'Andratx, Estol Porrerenc, Brocalet, Banda de s'Escola Municipal de Xeremies, Flabiol i Tamborí de Palma, Marjal en Festa, Escola de Ball de l'Assumpció, Dit i Fet (sí, a una única ballada), … i Aires des Pla de Marratxí, després d'haver tastat el rost de moltes places d'arreu de Mallorca, ballant-hi ball obert o de plaça o ball de bot… crec de puc dir que acumul una mica d'experiència com per haver-me format una opinió fonamentada en les meves vivències i perspectives personals.
Les crítiques de na Margalida a les "agrupacions a l'antiga" degut a les seves característiques especials, atès que sortien d'un periode de Secciones Femeninas falangistes i anaven tots vestits de pagesetes, un poc d'aquella manera, com podien o sabien, (que era més aviat poc), i ancorats en la ignorància d'un temps en què no se qüestionaven si amb allò anaven correctament vestits perquè no feien gens ni mica de recerca, els hi bastava saber que allò era "lo nostro".
En l'apartat musical, les cinquanta bandúrries, quaranta llaüts, setanta guitarres, cor de vuitanta persones de la tercera edat desentonant, fora arranjaments, tots els grups tocant, si fa no fa, les mateixes cançons amb lletres cursis, moltes "floretes", "ninetes" i "pitgen sa neu".
L'estampa costumista que volien oferir a turistes als anys 70, ha contribuït al menysteniment de la cultura de Mallorca per part de mallorquins i forasters i la folclorització, mal entesa, de la música i ball mallorquins, sembla ser.
Mos plantejam des del moment actual amb les condicions i coneixements, judicis de valor sobre coses del passat, però sempre serà un error jutjar el passat amb els valors i normes d'avui en dia. Pensem en les possibilitat d'accés al material d'estudi i divulgació que hi ha avui que no hi eren en temps enrere, ni les possibilitats de publicar-les. La societat sortia d'una guerra, vivia immersa en una dictadura, feia festa com podia i sabia, o li deixaven. En aquestes condicions varen començar moltes de les agrupacions "a l'antiga" a les que na Margalida tanta inquina té, i no només ella. No podem perdre de vista que d'aquestes agrupacions sorgiren les mestres i els mestres del mestres dels qui avui en dia ensenyen a les escoles i places, per tant, han funcionat com a baules de transmissió de la tradicó, no les úniques però no se'ls hi pot negar el seu paper fonamental, atès que els hi devem la pervivència de quelcom més que la folclorització. Rompre una llança a favor d'aquests grups és de justícia, preserven una manera de ballar boleros, uns punts antics que s'assemblen més a allò que originàriament seria el ball, basta veure la similitud d'aquests punts antics dels boleros amb els boleros valencians, manxecs, andalusos,... cada agrupació conserva les seves pròpies coreografies i punts, els propis de cada poble o comarca de Mallorca. Hi ha una diferenciació entre els estils de ballar de les diferents contrades, el Ponent, Raiguer, Sóller, Muro, Pollença, Llevant …. això ho han conservat, entre d'altres, aquestes agrupacions i persones que sabien ballar i sonar i ho ensenyaven.
Les agrupacions "a l'antiga" existents (com Copeo de Muntanya de selva, Parado de Valldemossa, Aires des Pla Llucmajorer de Llucmajor, o Aires Mallorquins de Palma) han donat lloc a agrupacions "a la nova". A partir de les darreries dels anys setanta i principis vuitanta anaren brostant arreu, Sóller, Marratxí, Alcúdia, Calvià, Andratx, Artà, Muro, Esporles, Inca, Palma, Llucmajor, … creant cadascuna d'elles una escola d'estil, per això cadascuna sembla que ballin tots iguals. Si sou apresos d'una mestra particular, ben segur que ballareu de manera pareguda a tots els altres alumnes de la vostra mestra. Això és així, i també se podria aplicar als balladors de plaça, tots els balladors que han passat per les classes d'A o B o C professores fan els punts iguals o les mateixes combinacions que les seves mestres, o posen les mans i el cos tal i com ho farien A o B o C. Antany, jo només de veure un rotllo a plaça podia deduir qui havia estat més o menys qui havia estat el mestre que ensenyà als qui ballaven.
Sobre les samarretes, anar tots vestits iguals i el perill de l'estandarització: Com mos contava el meu profe de mateixes a s'Escola de Palma, en Bielet (Biel Hernández), "tot procés de transmissió passa per un sedaç cada vegada que se tramet", així va mudant de mica en mica a cops d'oralitat, a cops de tradició. En el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.
Som animalets socials, és evident que els membres que s’identifiquen amb un grup concret i si n’estàs orgullòs de la teva pertinença, pensau que de vegades aquests grups són una segona família i “no només és ball”, com ja vaig escriure fa un parell d’anys, és del tot normal que duguem amb orgull i satisfacció la nostra samarreta o desuadora quan ballam o tocam a plaça.
Me resulta xocant que a dia d’avui que tothom va amb tan uniforme, texans, samarreta o camisa, alguns me vulguin censurar per anar vestit com me doni la gana.
Unes idees:
Els components d'agrupacions com a importants consumidors de cultura popular, com a elements creadors de cultura popular, com a element cohesionador d'un poble, com a baula de la tradició viva per a les noves generacions, agrupacions que promouen la cultura tradicional, que conserven, investiguen, promocionen, lluiten i difonen/mostren patrimoni. També som balladors de plaça i som sonadors de plaça.
M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni (en Pau descansi), Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz,... he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí.
Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.
Ballades, mostres i altres coses parescudes?
No hem d'anar sempre vestits a l'ample per ballar ball de bot. Una cosa és una mostra de música, ball i indumentària tradicional, que se veu contextualitzada en una època determinada, en un entorn, espai i temps, tasques agrícoles, vida quotidiana, molt diferent a la que duim avui en dia, una petjada de l'avior. Darrere d'una mostra, de música, ball i indumentària, hi ha una tasca faraònica, de formigueta, de recopilació de dades, d'investigació, de recollida d'informació, de recerca entre els calaixos dels canteranos de ca les padrines, de recerca a llibres i documentació d'arxius…. de classes de ball, d'aprendre els punts que fan únicament i exclusivament a aquest poble, aprendre a ballar un estil de ballar característic del poble i un altre de més genèric o palmesà o de plaça o de s'escola de Palma (com li volgueu dir que tot és lo mateix), unes classes de música i assajos de música i ball….
Qui organitza les ballades?
Massa sovint les pròpies agrupacions, pobretes en una demostració més de la voluntarietat dins l'associacionisme cultural i, sobretot, dins la cultura tradicional, sovint forçada aquella dita forastera de "Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como".
Per ball, hi ha escoles.
