Els doblers de l'església 3ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la tercera:

Els doblers de l'església 3/3

ELS SERVEIS GRATUÏTS DEL CLERGAT. 

Podem dir que el sacerdot viu de les ceremònies, perquè és el moment en què el fidel recompensa al seu ministre de tot lo que fa per la feligresia. És quan el sacerdot reb qualque cosa per les hores gratuïtes en el confessionari, per les consultes interminables, en la seva oficina, pels cursos o homilies, pel temps emprats en administrar la parròquia al seu càrrec, per les visites als malalts, als hospitals per les hores d’estudi i les mil activitats que consumeixen els seus dies. Tan sol en les ceremònies és quan la gent contribueix al sosteniment dels seus sacerdots. 

LA CARITAT DELS SACERDOTS. 

Les parròquias tenen sempre entre els seus habitants a gent pobre que el sacerdot ajuda de mil maneres: des d’aconseguir una feina, fins a col·locar en una maternitat a una mare fadrina, passant per l’ajuda en efectiu a famílies necessitades. 

Arriben a les parròquies, continuament, persones auténticament o falsa necesitades i no és fàcil de distingir unes d’altres. A vegades mentres la història és més dramàtica també és més falsa. El sacerdot ajuda a moltes d’elles, deixant a Déu el judici de les intencions. 

A diferència d’altres institucions o persones, a l’Església no s’acostuma pregonar les almoïnes repartides, de les accions fetes per bé de los desheretats. "que no sàpiga la teva mà esquerra què fa la teva dreta" digué el senyor jesús. 

Apart de las caritats i obres sacerdotals, existeixen a l’Església organismes perfectament establerts per socórrer als marginats, com càritas diocesana, que sense fer remor de "bombo y platillo" ha treballen i canalitzen les aportacions de los catòlics particulars i institucions per impulsar grans projects pel profit de comunitats necesitades per tot el món i són el millor mitjà d’agarantir la eficàcia de la caritat, bassant-se en la professionalitat i honestedat d’aquestes institucions. 

LA RIQUESA DEL VATICÀ. 

Al llarg dels segles, el vaticà ha projectat una aura d’immens esplendor no només per la seva basílica, la més gran i hermosa del món, sinó pels invaluables tresors artístics dels seus museus. 

Milions de pel·legrins o simples turistes van cada any, catòlics o no catòlics i senten la grandesa i el poder de l’Església catòlica. Molts donen gràcies a Déu i el lloen per tanta bellesa, però també molts ataquen ferotgement la riquesa del vaticà i especialment del papa. 

Emperò, havent sobreviviscut a las invasions dels bàrbars, les incontables persecucions i plagues, els dolorosos cismas i les guerres, el vaticà està en fallida degut a l’augment dels costs de la creixent burocràcia administrativa. Les despeses rebassen amb molt als ingressos. 

A l’any 1986, por exemple, tingué 57,3 milions de dòlars obtinguts de diverses fonts com són les almoïnes per les ceremònies, venda de publicacions, anuncis al periòdic l'osservatore romano, venda de videocassetes i els sorprenentment baixos interesos de les seves inversions (18 milions de $). Amb inversions de 500 milions de $, el vaticà té menys recursos que moltes universitats d’estats units. 

Però les despeses foren més del doble: 114 milions de $. El dèficit fou cubert amb una col·lecta especial anomenada "l’òbol de sant pere" que es fa anualment a tota l’Església i que hauria de ser destinada a les missions i obres de caritat. 

Els sous i el lloguer d’ordinadors estan exhaurint els recursos del papa. La caiguda del dòlar ha empitjorat les coses perquè una tercera part de l’ingrés prové d’estats units. Hagué una pèrdua del l0% malgrat que les col·lectes norteamericanes pujaren 28.5%. 

Curiosament, aquestes penalitats econòmiques, venen al mateix temps que un augment notable de vitalitat a l’Església, amb un increment de 7% de fidels des de 1980. Els viatges del papa, especialment als països del tercer món, han elevat el número de catòlics a àfrica i àsia, particularment a nigèria i l’índia. 

Però aquest augment no ha repercutit en un augment d’ingressos. Tant les diòcesis com les ordes religioses, han de subsistir per sí mateixes, sostenir seminaris, universitats, hospitals, missions, etc... 

Quan aplicam les conclusions del concili vaticà ii, les despeses del vaticà se duplicaren. El 57% del total de les despesas, són els salaris dels treballadors. Fins fa molt poc, per exemple, una religiosa dedicada a la investigació, guanyava la meitat que un laïc de la mateixa categoria. 1700 dels 2300 treballadors de la Santa Seu són clergues mentres que la major part dels 1300 treballadors de la ciutat del vaticà, són laïcs. 

Els pensionistes del vaticà són una càrrega molt pesada ja que comporten així mateix 9 milions de dòlars. La ràdio vaticana, que transmet programes en 34 idiomes a tot el món, té 50 reporters de 20 nacionalitats distintes i no admet anuncis comercials. Igualment el diari l'osservatore romano edita a les sevess antigues impremptes, diariament la versió italiana i una vegada a la semana edicions internacionals en varis idiomes. Ambdós mitjans de difusió costen molt més que els seus ingressos. 

Prop de 800,000$ se gasten en la cobertura dels viatges apostòlios del papa. Apart d’això, els viatges no costen al vaticà gairebé res: una dotzena de billets d’avió per a la comitiva papal. La resta ho paguen les diòcesis visitades i els governs dels països. 

El vaticà podria teòricament sortir de deutes venent qualcunes de les seves 18.000 obres d’art, però el cardenal aprio expressa el sentir general: "pertanyen a la humanitat". En els llibres de comptes els bilions de dòlars en obres d’art, apareixen amb el valor d’una lliura. 

En el segle xix, el papa rebia impostos dels seus extensos estats pontificis, però en 1870 li foren expropiats i el papa quedà presoner al vaticà. En 1929 mussolini i pío xi acordaren la "reconciliació" reconeixent la sobirania del vaticà i otorgant-li una compensació de 92 miliones $ pels estats confiscats. 

Aquests doblers s’empraren en la construcció d’edificis i l’adquisició d’or i accions. La reserva d’or no s’ha tocat i en el mercat de valors, lo més important serien les propietats de la Santa Seu. Poseeix més de 30 edificis a roma i a tota itàlia, alguns en magnífiques localitzacions. Però molts d’aquests edificis estan llogats per una petita part del preu sobre tot al personal de l’Església. Hauriem d’incloure dotzenes d’ambaixades a tot el món, que no produeixen un centau, igual que l’hospital pediàtric del nin jesús. 

Els 1700 apartaments del vaticà a roma, són pels treballadors, tant laïcs com clergues, que poden tenir un estudi aparop de sant pere per tan sols 150$ al mes, que és menys de la meitat del preu normal. 

Per altra banda les congregacions (oficines del vaticà per a determinades comissions) i altres departaments ocupen edificis sencers sense pagar renda. 

Al cap i a la fi, la Santa Seu col·lecta 4,6 milions $ en l’any, però després de deduir el manteniment dels edificis gana només 2,7$. 

El vaticà guanyà 15 milions de $ dels seus 150 milions $ en accions. Totes les finances del vaticà son manejadas per apsa (administració del patrimoni de la Santa Seu) cap de la qual és benedetto argentieri, laïc expert en el mercat comú i que té una plantilla de 26 laïcs professionals. 

Ells manegen prop de l00 milions $ en accions repartides en vàries empreses, com la fiat o l’agència d’assegurances "generale assicurazione". Actuen de manera molt conservadora, sense exposar massa i aquesta política ddonà resultat, perquè en el crash d’octubre del 87, el vaticà perdé només 3 milions $. 

El vaticà vivia dels guanys d’apsa fins als anys seixantes, però a partir de llavors ha tengut que recorre a l’"òbol de sant pere" i en 1981 encara això no fou suficient. 

Existeix també el banc vaticà que és una espècie de caixa d’estalvis dels religiosos i també institució de prèstecs. Paga pocs interesos i deixa doblers barats a diòcesis i instituts religiosos per tot el món, principalment per a la construcció d’esglésies i escoles. 

Ocupa una antiga torre romana que fou masmorra i té només 13 treballadors. Actualment el banc gana 3 ó 4 milions anuals, lo que és només una part de lo que guanyava en 1970. 

Els cardenals estan dividits sobre com reunir fons necessaris. Hi ha vàries idees en discusió mentres, els catòlics de tot el món se demanen com el vaticà, font de pompa i inspiració, el cor de l’Església, ha caigut en temps tan durs. 

No hem d’oblidar que el vaticà és un estat independient, que no reb subsidis o imposts de part del govern italià. I no només el número de catòlics (850 milions) sinó l’auge per les conversions, exigeix una administració eficient, que han de sostenir evidentement els mateixos catòlics de tot el món. 

El papa fa miracles amb els fons que reb. Molts empresaris se demanen com pot fer tant amb tan poc personal i tan poc pressupost. No ha d’impressionar-mos, la quantitat dels ingressos, sinó l’administració que se’n fa. 

La grandiositat de certs temples i la pompa de certes ceremònies, són patrimoni no només dels catòlics, sinó de tot el món. Tots podem visitar Catedrals, basíliques i temples, admirant l’herència dels nostres avantpassats en la fe, gratuïtament, podem participar en cualsevol ceremònia sense aportar un cèntim. 

¡podem dir que la nostra Església viu de llimosna! 

LES LLIMOSNES. 

"¿no sabéu que els que ocupen funcions sagrades viuen del temple i els que sirveixen a l’altar de l’altar participen? Així també ha ordenat el senyor, que els que anuncien l’evangeli visquin de l’evangeli" (1a. Cor. 9,13-14) 

Els sacerdotes són atacats per propis i estranys per múltiples motius, però de tots ells tal vegada el més freqüent és el dels doblers. 

Un sacerdot es un profesional; estudia i treballa molt més que un metge o un enginyer. La major part del temps d’un sacerdot és consumit pels fidels en la cel·lebració de la santa missa, confessions, consultes, juntes, conferències, catequèsis, homilies, organització dels grups parroquials, etc., I per tot això, quan li va bé reb un ¡gràcies, pare! 

Hi ha moltes persones que creuen que les almoïnes que se recullen a les misses sumen milions; lo que sumen són quiilos de ferralla; se dona de llimosna allò que no mos atreviríem a deixar de propina. 

De tots els ingressos d’una parròquia, el sr. Capellà sosté treballadors, ha de separar separar una part per a les despeses de la diòcesis, manteniment del templ, etc., I ¡només Déu sap, quantes persones pobres depenen de l’ajuda dels sacerdots! Així doncs, fem una verdadera exhortació a los fidels per què siguin generosos amb les sevess llimosnes, ja que hi ha un fet: l’Església catòlica, ha de viure dels catòlics. 

No hem d oblidar d’encomenar als nostres estimats sacerdots en les nostres oracions, per a què Déu nostro senyor els faci SANTS.