Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit, fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.
El Blog den Mestre: Blog personal den Miquel Mestre, llonguet de naixement, mallorquí de llinatge català, extremeny per afinifitat, m'agrada escriure, escoltar i xerrar; flabioler, guitarroner, ballador de plaça si me deixen; m'encanta la música i els instruments tradicionals; luthier casolà amb material de rebuig,... Sobre molts temes no tenc una opinió formada, perquè no m'interessen o perquè necessiten més informació per a tenir una visió objetiva de l'assumpte.
divendres, 24 de maig del 2024
PORTES
divendres, 10 de maig del 2024
L'ÚLTIM RELAT SERÀ
L'aire pesa dins dels pulmons, avui cansat s'ha aixecat el dia. La tristor ha esdevingut el plat d'avui. El cel està gris, és gris, podria dir-se. Avui estic baix. No és el dolor, ni l'angoixa desesperada, és tristor esdevinguda. Sento que la nit de ma vida està arribant. Me trobarà assegut a la meva cadira, la mort no té perquè trobar-me dempeus. És un signe de ma derrota, el cansanci de tot, els braços caiguts. L'ànima ja no s'eleva lluny envers els niguls amb la imaginació desbordant d'un infant, signe que la maduresa ha arribat al meu cap, anquilosada l'ànima, brega per respirar però no gaire, quan me cansi d'aquest viatge me n'aniré segur, la nau solitària amb la qual ningú vol navegar arribarà inexorable a la teva porta, com arriba a la meva, l'ossut caront amarrarà la seva barca prop de mon jaç, llavors oferirem l'òbol del nostre darrer alè, per tenir qui m'esperi a l'altre costat, al cap a la fi un viatge falaguer sempre serà més d'agrair.