PORTES

Les portes són per comunicar allò que les parets separen. Una porta oberta de bat a bat és senyal de cordial benvinguda, de no tenir res per amagar. Una porta és alhora un separador de la intimitat i la vessant pública i a la vista de les persones sobretot si són aquelles visites inesperades que ens fa tanta vessa de rebre i que frissam que s’envagin tot just arriben, confessau que qualque vegada heu fet que no hi éreu quan a la porta han trucat aquests pesats familars o coneguts, sense fer remor, amagant-vos rere la porta. Restam oberts i tancats mitjançant les portes de l'esperit.

Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit,  fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.