La següent és una entrada força antiga:
Ja mos trobam dins del mes de febrer. El dia de celebració s’atraca si ets casat o compromès, és a dir que te trobes fermat/da per llaços emocionals a un altre ésser humà, de l’altre sexe preferentment i majoritària. Però què passa si som fadrí i no he tengut, tenc o tendré mai un compromís d’aquesta mena, si visc sense un lligam que me fermi? Que observ com al voltant meu apareixen odioses paralletes que es prometen el fugaç i perible amor etern. En realitat, en la societat actual t’adones que la gent està sola i aïllada i cada vegada ho està més. Les relacions personals s’escolen pels forats de la realitat virtual i l’aïllamaent tecnològic, l’stress i la mancança de temps per compartir amb l’altre, en una conseqüència més del relativisme i egocentrisme conformista, burgès i acomodat imperant. La soledat implica llibertat, independència, via lliure per fer el propi cap-envant, però som uns animals socials que vivim en societat, que necessitam d’afecte per tal d’aixecar la nostra autoestima. Vagament valoram el benefici de la companyia, de la corporació, de la solidaritat i l’altruïsme contraposat a l’esforç que mos suposa aixecar-mos del sofà. En l’esfera afectiva és força més complicat, aquí hi intervenen els sentiments i la probabilitat que ens fereixin allà on més cou i no cura quan despulles els teus sentiments envers l’altra persona, al cor. És aquesta temible ferida la que més por me fa de totes les puncions que se poden concebre. És la més perillosa atesa la naturalesa invisible dels sentiments, de l’amor. Si qualque vegada us han triturat el cor m’entendreu perfectament.
I perquè us aquest post no vos deixi mal sabor a la boca, pensau que sou ajeguts a aquesta platja d'un paradís tropical.
Ja mos trobam dins del mes de febrer. El dia de celebració s’atraca si ets casat o compromès, és a dir que te trobes fermat/da per llaços emocionals a un altre ésser humà, de l’altre sexe preferentment i majoritària. Però què passa si som fadrí i no he tengut, tenc o tendré mai un compromís d’aquesta mena, si visc sense un lligam que me fermi? Que observ com al voltant meu apareixen odioses paralletes que es prometen el fugaç i perible amor etern. En realitat, en la societat actual t’adones que la gent està sola i aïllada i cada vegada ho està més. Les relacions personals s’escolen pels forats de la realitat virtual i l’aïllamaent tecnològic, l’stress i la mancança de temps per compartir amb l’altre, en una conseqüència més del relativisme i egocentrisme conformista, burgès i acomodat imperant. La soledat implica llibertat, independència, via lliure per fer el propi cap-envant, però som uns animals socials que vivim en societat, que necessitam d’afecte per tal d’aixecar la nostra autoestima. Vagament valoram el benefici de la companyia, de la corporació, de la solidaritat i l’altruïsme contraposat a l’esforç que mos suposa aixecar-mos del sofà. En l’esfera afectiva és força més complicat, aquí hi intervenen els sentiments i la probabilitat que ens fereixin allà on més cou i no cura quan despulles els teus sentiments envers l’altra persona, al cor. És aquesta temible ferida la que més por me fa de totes les puncions que se poden concebre. És la més perillosa atesa la naturalesa invisible dels sentiments, de l’amor. Si qualque vegada us han triturat el cor m’entendreu perfectament.
I perquè us aquest post no vos deixi mal sabor a la boca, pensau que sou ajeguts a aquesta platja d'un paradís tropical.
