UNA ALTRA TARDOR, XAFOGOR ESTIVAL QUE S'ENVÀ POC A POC

Una descoberta, o diria jo més aviat una redescoberta, és el gust per la bona música clàssica, perquè com en tots els àmbits de la vida n'hi ha de bona i de no tan bona. Les notes que han esdevingut sovintejades gràcies a la tecnologia són d'autors com Bach, Mozart, Szopen (Chopin), Beethoven, Mahler… però de les obres musicals que més serenor me fan viure són les nocturnes de Frederic Francesc Xopèn i les variacions de Joan Sebastià Bach. Sobre aquest autor, es diu que és el preferit pels veritablement entesos en música, diu un article d'internet que "Mozart compone una música cortesana, Beethoven orquesta muy bien, pero la música de Bach está transida de una luz esencial". Des de jove tenc una afició melòmana que empeny cap a un lloc d'harmoniosa sonoritat.

Record que un temps era minyó, qui no hauria volgut mai crèixer, per tal de no tant de pèixer, m'albirà pel finestró. Guingaies i llodrines, escarrancen els meus amors, per què no veniu nines a prendre part del meu consol? Ans en un temps antic, en una terra tan nostrada, feia ferum d'escalivada i a ben plantat jove i ric. Però el temps tot ho ensorra, sota un telim de pluja suau, és que el vós me donau, dieu son o digau modorra.

Ja som gran, puix vell ho he estat sempre.

UN RACÓ IDÍLIC

Mariana descorre les cortines de l'habitació per donar un darrer cop d'ull a la vall abans d'anar a dormir. Observa la vall fosca trencada amb llumets de les llars que aquí i allà, adesiara. esquerden la fosca nit. La vall roman en silenci, fred i blanc de la neu caiguda com si Déu beneís la la contrada. Potser avui caigui qualque floc de neu. La vista de Mariana mira enllà de la fosca, albirant potser dins la nit records de temps passats que antuvi esdevingueren feliços. Sent una melangia pròpia de qui sent el pes del pas del temps, a qui li agradaria aturar la màquina del temps en un instant concret. Els records que més l'abrumen fins fer espurnejar els ulls amb una llàgrima que travessa fugaç com un estel el cel de la seva galta són els éssers estimats que ja no pot veure i escoltar.

La placeta era un  racó encisador, tot rodejat per un muret gris de pedra granítica carregat de verda molsa i heura humida, les lloses de granit duen fins a la font del Senerga que brolla una aigua d'allò més cristal·lina, pura i fresca, fins i tot en els mesos més calurosos i secs de l'estiu, duta de les muntanyes del Perigó. Recordo que a mitja tarda, ben aprop de la posta de sol, la humitat i la flaire dels gessamins de la Ponsètia Aspargó donaven un toc fresc i propici per a l'aparició de les petites fades alades de les rondalles, així com dels gnoms rondinaires, femiliars o follets atrafegats.

No hi ha relleu per Música Nostra

En una enquesta madòllucienca, na Margalida demanava per Instagram si hi havia cap grup de ball de bot que pugui prendre relleu de Música Nostra.

Supòs que l'enquesta pretèn remoure el calaix de la polèmica, és el seu click-bait o com en diguin, i les comparacions seran sempre odioses, perquè Música Nostra només n'hi pot haver una, igual que tots i cadascun dels altres grups.

Agafats un per un els músics de MN són extraordinaris i únics, si els juntes són pedra de toc que obre camí als qui venim darrere. El mèrit de Música Nostra, així  com de la seva competència directa d'aleshores, Aliorna, o més tard, també Xaloc, fou ser els pioners i obrir camí quan les places eren tan amples com buides de balladors eren. 

Però no deixem que l'admiració per l'enorme qualitat de cadascun dels músics components ens enlluernin de forma tal que no poguem palesar que a altres racons hi trobam grups amb músics o sonadors que, tal vegada de la mateixa qualitat, o similiar o, si més no, podeu posar-los a tocar devora de MN i són capaços de seguir-los el ritme sense cap problema. Hereus d'una flama que no ha quedat eixorca.

I ara toca fardar un poc d'agrupació, i per posar un bon exemple: Aires des Pla de Marratxí, tenim flautista titular (Toni Mas), llaütista (Juanfran Escudero) i guitarristes (Ramon Barceló i Josep Cabot) de primer nivell. A aquests no els farà gens de por tocar colze a colze amb cap monstre de MN (perquè de fet ho han fet i ho fan habitualment en altres formacions extra ball de bot). També tenim una segona línia de batalla amb anys d'experiència sonant ball de bot que a moltes agrupacions serien/són la primera o ja la desitjarien tenir (en JR, els germans Miró, en Toni Ros, en Toni Isern i na Mari, en Nofre, el tros de carn batiada que us escriu ara mateix), que així mateix, tampoc mos quedam massa compassos enrere, mos defensam amb prou dignitat. Amb els anys que l'agrupació existeix no us estranyarà que na Miquela, Pep Toni, Toni Pastor o Bernat Cabot coneguin a, inclús amb una amistat d'anys, amb els membres d'Aires.

MN i els abans esmentats grups extints han influït en molts de grups que han vengut darrere, com tots els que obren camí, ha fet una tasca inabastable en la dignificació de la cultura popular de Mallorca i la difusió del ball de bot, han creat escola.

Cada grup adapta i interpreta a la seva manera el repeptori que ha rebut, i les que ha recuperat en les seves recerques, i les peces noves que ningú més toca, amb diferències per determinades pels instruments, arranjaments, partitures, tempos, tímbriques. Els grups de Ponent amb els seus guitarres, bandúrries, llaüts, flabiols, boleros i jotes; els grups de guitarres, guitarrons i violins de Llevant; grups amb colles de xeremiers i fabiolers; jotes mureres; a Pollença fandango pollencí i jota du Peuet,... 

Hi va haver una època en què hi haguè una passa de febre de Bolero de Castelló, se va posar de moda i no hi havia plaça on no sonàs el bolero castellonenc. Després va venir la febre de les contradanses, tothom volia ballar contradanses com si no hi hagués cap altre ball. Els balladors demanen, els grups poden fer-ne cas o no, i de vegades queden peces fossilitzades en el repertori, i de vegades fas un esforç en aprendre-les, transcriure la partitura, assajar-la, i tocar-la, tot per a què a l'hivern següent tothom l'hagi oblidat o se n'hagin fartat i te demanin la Macarena, o el fandanguillo de Huelva, Usté Mañá.

S'ha de reconèixer el talent i l'excel·lencia de MN i la seva influència en el panorama actual de la música popular mallorquina anomenada ball de bot, però darrerament han brostat arreu grups de sonadors que sonen més que MN i se'ls sent menys. També hi ha grups que sembla tenir cera del corpus per fer allò que volen i si ho fa un altre, ja no els hi va bé als balladors de plaça, un col·lectiu difícil de satisfer.

Si no hi ha cap grup de músics amb tant de talent, o superior, potser, si sobreviu el ball de bot prou temps, el veurem amb el temps.

La veritat és que hi sol haver, amb contades excepcions, bona coexistència i col·laboració entre grups històrics i novells, però comse pot fomentar la coexistència i la col·laboració entre diferents grups de ball de bot?

Quins són els reptes que afronta actualment el ball de bot a Mallorca?

Sou de Qualque agrupació o grup de ball de bot?

Quines són les diferències estilístiques entre els diferents grups si en trobau?

UNA DE FADES MORGANES, "AGRUPACIONS A L'ANTIGA" I BALL DE BOT

Hi ha una activista blogaire i creadora de contingut sobre cultura popular de Mallorca i, concretament, sobre el ball de bot, emmagatzema una aversió envers les agrupacions de música i ball mallorquí que fa feredat. Madò Llucia porta un canal de youtube on va penjant tot de podcasts amb entrevistes i temes interessants. Però tramet aquesta curiosa animadversió contra un col·lectiu que per ventura està ben fonamentada.

Els components de les agrupacions de ball de bot són fàcilment reconeixibles a distància a les places on se balla ball de bot perquè solen vestir tots la samarreta identificativa de la seva secta,... perdó, volia dir agrupació. També solen ballar tots molt ben coordinats i tots els del mateix grup ballen ben igual i mai ballen amb altra gent que no siguin els seus.

Supòs que ja n'estareu farts d'escoltar a sa padrineta contar sempre lo mateix: el meu primer contacte en lo món "balldebotístic" fou com a sonador d'agrupació. 

Ma mare sempre me deia que ja des de nin duia sa curolla mai satisfeta d'aprendre a ballar boleros, a les festes de Santa Càndida i Sant Miquel i a ses fires des poble sempre vèiem les mostres dels Aires des Pla de Llucmajor. A l'estiu dels meus devuit anys no ben estrenats, al Toro, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb en Pedro Ripoll, veïnat de ca mon pare i ma mare, son fill, en David, havia estat amic meu de l'escoleta… en Pedro, que era el president de l'Agrupació El Toro, me va citar per fer una prova i assajar pel dissabte vinent a les cinc amb la guitarra. I allà me tenguéreu dissabte com un clau, però allò que no va pensar a dir-me en Pedro va ser que aquell dissabte tenien actuació al casal de Peguera... Ja me va agafar en Santiago Francia (pare) per banda a un racó guitarra en mà fent-me un exàmen ràpid per esbrinar si sabia tocar la guitarra i el meu nivell. Degué quedar satisfet perquè deu minuts després era dins d'un cotxe de camí a l'actuació. 

Així vaig entrar jo en el mundillo del ball mallorquí. Poc a poc vaig anar aprenent a ballar, primer amb els pares dels amics del Toro (na Loli García), després a s'Escorxador (na Dolors Rodríguez), quan vaig arribar molt més endavant a l'escola de Palma ja tenia una sòlida base del ritme ternari. Al poc de començar a sonar al Toro, se'n varen tèmer de les meves (poques) habilitats bufant la flauta i vaig passar a enriquir harmòmicament el so del grup atès que fins llavors tot era veu i corda, guitarra, llaüt i bandúrria. I el meu periple durà fins que a la tardor del 1999 en Pedro i en Santiago varen decidir plegar i tancar el xiringuito. 

Per aquell temps vaig iniciar l'aprenentatge del flabiol i tamborí a la llavors recentment inaugurada Escola Municipal de Xeremies, Flabiol i Tamborí de Palma, a la sala Corbada de s'Escorxador (per això una de les meves jotes se diu sa Jota Corbada) amb els professors Rafel Bauçà i Teodor Salvà, que més envant, quan en Groske (sa monja Abelarda) va clausurar l'escola per obscurs motius absolutament arbitraris (i per arbitraris me referesc a polítics), que vaig ampliar amb en Tomàs Salom a s'Escola de Palma, amb una altra metodologia d'enfrontament de l'instrument.

Després de vàries experiències passant per bandes de xeremiers, grups de música de ball de bot i agrupacions de ball mallorquí, Rafeubetx, Estol de Ponent, Aires d'Andratx, Estol Porrerenc, Brocalet, Banda de s'Escola Municipal de Xeremies, Flabiol i Tamborí de Palma, Marjal en Festa, Escola de Ball de l'Assumpció, Dit i Fet (sí, a una única ballada), … i Aires des Pla de Marratxí, després d'haver tastat el rost de moltes places d'arreu de Mallorca, ballant-hi ball obert o de plaça o ball de bot… crec de puc dir que acumul una mica d'experiència com per haver-me format una opinió fonamentada en les meves vivències i perspectives personals.

Les crítiques de na Margalida a les "agrupacions a l'antiga" degut a les seves característiques especials, atès que sortien d'un periode de Secciones Femeninas falangistes i anaven tots vestits de pagesetes, un poc d'aquella manera, com podien o sabien, (que era més aviat poc), i ancorats en la ignorància d'un temps en què no se qüestionaven si amb allò anaven correctament vestits perquè no feien gens ni mica de recerca, els hi bastava saber que allò era "lo nostro". 

En l'apartat musical, les cinquanta bandúrries, quaranta llaüts, setanta guitarres, cor de vuitanta persones de la tercera edat desentonant, fora arranjaments, tots els grups tocant, si fa no fa, les mateixes cançons amb lletres cursis, moltes "floretes", "ninetes" i "pitgen sa neu". 

L'estampa costumista que volien oferir a turistes als anys 70, ha contribuït al menysteniment de la cultura de Mallorca per part de mallorquins i forasters i la folclorització, mal entesa, de la música i ball mallorquins, sembla ser.

Mos plantejam des del moment actual amb les condicions i coneixements, judicis de valor sobre coses del passat, però sempre serà un error jutjar el passat amb els valors i normes d'avui en dia. Pensem en les possibilitat d'accés al material d'estudi i divulgació que hi ha avui que no hi eren en temps enrere, ni les possibilitats de publicar-les. La societat sortia d'una guerra, vivia immersa en una dictadura, feia festa com podia i sabia, o li deixaven. En aquestes condicions varen començar moltes de les agrupacions "a l'antiga" a les que na Margalida tanta inquina té, i no només ella. No podem perdre de vista que d'aquestes agrupacions sorgiren les mestres i els mestres del mestres dels qui avui en dia ensenyen a les escoles i places, per tant, han funcionat com a baules de transmissió de la tradicó, no les úniques però no se'ls hi pot negar el seu paper fonamental, atès que els hi devem la pervivència de quelcom més que la folclorització. Rompre una llança a favor d'aquests grups és de justícia, preserven una manera de ballar boleros, uns punts antics que s'assemblen més a allò que originàriament seria el ball, basta veure la similitud d'aquests punts antics dels boleros amb els boleros valencians, manxecs, andalusos,... cada agrupació conserva les seves pròpies coreografies i punts, els propis de cada poble o comarca de Mallorca. Hi ha una diferenciació entre els estils de ballar de les diferents contrades, el Ponent, Raiguer, Sóller, Muro, Pollença, Llevant …. això ho han conservat, entre d'altres, aquestes agrupacions i persones que sabien ballar i sonar i ho ensenyaven.

Les agrupacions "a l'antiga" existents (com Copeo de Muntanya de selva, Parado de Valldemossa, Aires des Pla Llucmajorer de Llucmajor, o Aires Mallorquins de Palma) han donat lloc a agrupacions "a la nova". A partir de les darreries dels anys setanta i principis vuitanta anaren  brostant arreu, Sóller, Marratxí, Alcúdia, Calvià, Andratx, Artà, Muro, Esporles, Inca, Palma, Llucmajor, … creant cadascuna d'elles una escola d'estil, per això cadascuna sembla que ballin tots iguals. Si sou apresos d'una mestra particular, ben segur que ballareu de manera pareguda a tots els altres alumnes de la vostra mestra. Això és així, i també se podria aplicar als balladors de plaça, tots els balladors que han passat per les classes d'A o B o C professores fan els punts iguals o les mateixes combinacions que les seves mestres, o posen les mans i el cos tal i com ho farien A o B o C. Antany, jo només de veure un rotllo a plaça podia deduir qui havia estat més o menys qui havia estat el mestre que ensenyà als qui ballaven.

Sobre les samarretes, anar tots vestits iguals i el perill de l'estandarització: Com mos contava el meu profe de mateixes a s'Escola de Palma, en Bielet (Biel Hernández), "tot procés de transmissió passa per un sedaç cada vegada que se tramet", així va mudant de mica en mica a cops d'oralitat, a cops de tradició. En el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.

Som animalets socials, és evident que els membres que s’identifiquen amb un grup concret i si n’estàs orgullòs de la teva pertinença, pensau que de vegades aquests grups són una segona família i “no només és ball”, com ja vaig escriure fa un parell d’anys, és del tot normal que duguem amb orgull i satisfacció la nostra samarreta o desuadora quan ballam o tocam a plaça.  

Me resulta xocant que a dia d’avui que tothom va amb tan uniforme, texans, samarreta o camisa, alguns me vulguin censurar per anar vestit com me doni la gana. 

Unes idees:

Els components d'agrupacions com a importants consumidors de cultura popular, com a elements creadors de cultura popular, com a element cohesionador d'un poble, com a baula de la tradició viva per a les noves generacions, agrupacions que promouen la cultura tradicional, que conserven, investiguen, promocionen, lluiten i difonen/mostren patrimoni. També som balladors de plaça i som sonadors de plaça.

M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni (en Pau descansi), Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz,... he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí. 

 

Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.

Ballades, mostres i altres coses parescudes?

No hem d'anar sempre vestits a l'ample per ballar ball de bot. Una cosa és una mostra de música, ball i indumentària tradicional, que se veu contextualitzada en una època determinada, en un entorn, espai i temps, tasques agrícoles, vida quotidiana, molt diferent a la que duim avui en dia, una petjada de l'avior. Darrere d'una mostra, de música, ball i indumentària, hi ha una tasca faraònica, de formigueta, de recopilació de dades, d'investigació, de recollida d'informació, de recerca entre els calaixos dels canteranos de ca les padrines, de recerca a llibres i documentació d'arxius…. de classes de ball, d'aprendre els punts que fan únicament i exclusivament a aquest poble, aprendre a ballar un estil de ballar característic del poble i un altre de més genèric o palmesà o de plaça o de s'escola de Palma (com li volgueu dir que tot és lo mateix), unes classes de música i assajos de música i ball…. 

Qui organitza les ballades?

Massa sovint les pròpies agrupacions, pobretes en una demostració més de la voluntarietat dins l'associacionisme cultural i, sobretot, dins la cultura tradicional, sovint forçada aquella dita forastera de "Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como".

Per ball, hi ha escoles. 

SOMIANT DESPERTARS

De sobte vaig despertar a un lloc meravellós, sentia una pau i una benaurança mai viscuda abans. Em vaig aixecar i vaig poder contemplar el paisatge majestuós que tenia davant dels meus ulls, un prat d'herba alta, verda, fresca i suau, sovintejada per algunes flors vermelles, grogues o liles. A l'horitzó muntanyes d'un color blavós es confonien amb el cel luminós, malgrat que no hi havia cap sol. Em vaig adonar que no sentia cansanci, ni fam, ni set. Quan em plantejava anar a un lloc, m'hi desplaçava només amb la ment, tan bon punt ho pensava, ja hi era. Vaig descobrir un tancat i, dins del tancat un pouet que era ple a vessar d'aigua fresca. Vaig guaitar pel pou i vaig veure que eren llàgrimes vessades d'enyorança, de pèrdua d'algú estimat, la mort d'algú? De cop i volta vaig adonar-me, una intuïció va fer-se palesa. Allò que me passava, el lloc on creia estar, no era qualsevol cosa. Vaig adonar-me que les llàgrimes que omplien el pou eren de la gent que jo coneixia, alguns molt bé. El mort al qual ploraven, encara que no sempre amb llàgrimes físiques, era jo mateix. Els darrers records de la meva vida compareixen davant meu com sortint d'una boira espessa. Era a l'hospital amb un càncer, dolors insuportables per tot el cos degut a la malatia, a les infeccions i als agressius tractaments dels metges que, en va, intentaven salvar-me la vida o allargar-me-la, dolor sobretot a la panxa. Record els neons dels passadissos mentre em conduïen a l'enèssima operació i la cara de preocupació dels sanitaris que m'atenien, malgrat que intentaven ser optimistes, tractar-me amb delicadesa i molta amabilitat i fer-me bona cara. Però de res va servir, el final és sempre inevitable, des del moment de néixer, un ja comença a morir. I així ha de ser, no podem restar ocupant el lloc destinat als nostres fills i nets.

REFLEXIONS PEL·LEGRINES

Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. La vida d’un pel·legrí és “lloar-ho tot i donar sempre gràcies a Déu, Pare, Creador, Totpoderós” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra poca alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del patiment se pugui ser feliç, amb la perspectiva d'una esperança certa en un Cel, una vida eterna sense patiment, només amb l'Amor , una Fe ferma i refermada per la nostra experiència. La fe no és creure, sinó és viure i experimentar la sabiduria, el sabor de la vida.

Deixau-me que parli per parlar avui, només avui. Les ombres cobreixen els carrers gelats, els moixos arrecerats a qualque cau guaiten com cau la serena. D’on va venir la dolça amor que avui mon cor inflama? S’escolà a ma vida com les coses que romanen per sempre i mai més se'ns en van. Quelcom de polit en la seva mirada en un somriure fresc, en una ardenta pell a frec d’ànima. No sé pas si l’estim, però sembla que no pugui viure sense veure-la cada cert temps. Tal com la faula de la guineu i el petit príncep, el seu contacte quotidià ha esdevingut necessitat d’estar a la vora.

POLSKA

A Polònia, (Oh, Polònia estimada!) on hi ha les dones més hermoses que he conegut mai. El país de l'amant de George Sand esdevé al visitant una sorpresa agradable. La situació estratègica com a país eslau fronterer amb un món germànic, magiar o llatí, converteix en una cruïlla per entrar i sortir de l'Europa occidental cap a l'oriental. Hom té allà una llarga història de patiments i derrotes, que han forjat un tarannà d'orgull identitari dels polonesos. La seva catolicitat és famosa arreu. És un poble generalment amable i acollidor, ja que ha viscut la diàpora forçada o "voluntària" de moltíssims dels seus compatriotes. És el poble eslau un poble seriós i rígid, com a bons centreuropeus que són, són de tracte diretce i sincer. No puc pretendre descriure a tots els polonesos en unes poques paraules, perquè com per tot, hi ha de tot a la "vinya del Senyor", només la meva experiència amb el contacte dels naturals de la pàtria de sant Joan Pau II, Marcin, Katja, Magdalena Swatko, Niko, Gabriela Sztrykozov, Mikołaj, Rita o Mateusz. Sí, conserven una mania especial envers els alemanys, els quals segueixen envaint Polònia, aquesta vegada disfraçats com a turistes àvids de conèixer al preciós veí eslau, desitjosos de gaudir d'un país que val la pena visitar abans de morir, però qui els pot culpar després de tot, quin veïnat dels alemanys no els ha agafat una mica de tírria tard o prest? Cap

Warszawa, la capital és ben bé una ciutat totalment nova, reconstruïda després de ser arrassada a la guerra mundial. Tenc ganes de visitar la Roma eslava, Kraków. la ciutat universitària de Lublin és encantadora i la de Zamość és la Pàdua del nord, ciutat renaixentista aixecada del no-res per curolla de Jan Zamojski, duc canciller i gran estadista polonès.Hi ha la regió dels mils llacs, els monts Tatra,... tot un país per descobrir a un preu més que assequible per a butxaques en crisi.

VIOLÈNCIA A LA LLAR

Quan sento parlar de violència de gènere m'entren unes ganes d'esbatanar a l'ens que està parlant únicament i exclusiva de qualsevol violència exercida contra les dones, fins a fer-li solcar la greixura. Hi ha temes recurrents que passi el que passi sempre en podem desenpellegar de la culpa abocant-la  a sobre el comodí: la crisi financera, el canvi climàtic, el masclisme, l'homofòbia, la LGTBIfòbia(mira que ho arriba a ser de complicat), la violència de gènere, l'heteropatriarcat…

De la violència a la llar antigament se'n deia violència domèstica (del llatí "domus": casa), se va passar a dir-ne violència masclista, per ser la violència física exercida principalment, encara que no en exclussiva, per homes, per convertir-se en violència de gènere, una mala traducció de l'anglès "gender", tot per no dir sexe... Que n'hi ha només dos (mascle vs femella, home vs dona, persona que menstrua i gestant o que pot quedar embarassada en algun estadi de la seva vida sense que hi intervengui cirugia -cromosoma XX- o farmacologia vs persona que no gestant o que no menstrua ni pot quedar embarassada -cromosoma XY-)

La violència és present a la nostra societat per desgràcia, i l'ambit familiar no n'és cap excepció, sobretot quan el matrimoni no té una bona relació. El problema de la violència a la llar s'agreuja quan hi ha fills que massa sovint s'utilitzen com a arma llancívola contra l'excònjuge.

Hi ha dues formes clares d'exercir la violència, una evident és la física que exigeix una fortalesa física que s'imposi sobre l'altre, normalment aquesta és exercida pels homes, més primitius, aquesta és la més evident. Però després hi ha la violència psicològica, més sibil·lina i silenciosa, per tant més difícil de demostrar a un jurat, exercida per les dones. No justific ni la primera ni la segona. Si bé és cert que portar el cromosoma XY amb la legislació actualment en vigor te converteix en culpable a priori davant qualsevol denúncia de violència domèstica. 

El cas recent de Juana Rivas (de quan vaig escriure això) és un d'aquest exemples en que la violència exercida per les dones contra els homes, tot i ficant pel mig als fills menors d'ambdós, perjudicant a la mainada que es troba sense un dels dos progenitors.

Tan de mal pot arribar a fer un cop de puny com unes paraules humiliants de menyspreu en el context propi o uns fets determinats o una opinió malèvola sobre l'altre progenitor expressada i inserida en la ment dels fills per part de l'ex.

INDEPE

Pens (ergo sum) sobre que la circumstància que el govern dels catalans vulgui fer una consulta ciutadana sobre la dependència de Catalunya a Espanya, en un país democràtic votar hauria de ser un procés normal i habitual. Jo, com a ciutadà del Reino de España no català, no hi tenc ciri en aquest enterro, si bé no me preocupa que els catalans exerceixin el seu dret democràtic i votin la independència i finalment s'independitzin d'Espanya després de tantes fallides en l'intent de model de convivència entre Espanya i Catalunya, d'un encaix maldestra i rebre molt d'odi per la banda espanyola conreat per mesquins interessos polítics, a mi el que de veres me preocupa és que el govern espanyol no sigui capaç d'aportar cap argument a favor de la continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol, i per extensió dels territoris perifèrics no castellans. 

Més enllà de la negació de qualsevulla casta de negociació i de clucar els ulls a una realitat que tenen davant els seus nassos, puix que molts de catalans ja no són espanyols "de facto", malgrat allò que digui el seu DNI, no s'hi senten representats ni estimats. Catalunya té vocació d'autogovern per raons històriques, ja des dels comtats catalans de l'època medieval. Des de l'Estat autonòmic on se va servir el "café para todos", un Estat que no és igual en els seus territoris no potser un Estat igualitari, per començar hi ha diferències idiomàtiques, no a tots els territoris s'ha duta a terme la persecució lingüística, ni pateixen de l'aïllament geogràfic, ni s'han abolit les institucions històriques d'autogovern. A l'hora de repartir les càrregues fiscals resulta que uns ciutadans es veuen més beneficiats que altres depenent del territori on tenguin establerta la seva residència(País Basc, Navarra,...). La solució de la reforma fiscal és insuficient, la reforma constitucional és demagògica, atès que ha de tenir el vistiplau dels polítics d'Espanya que en la seva majoria són de la Gran Castella (Castella-Lleó, la Manxa, Extremadura, la Rioja, Madrid, Andalucia, Múrcia, Canàries,...), aquells territoris avui beneficiaris nets en els pressuposts generals de l'Estat.

PORTES

Les portes són per comunicar allò que les parets separen. Una porta oberta de bat a bat és senyal de cordial benvinguda, de no tenir res per amagar. Una porta és alhora un separador de la intimitat i la vessant pública i a la vista de les persones sobretot si són aquelles visites inesperades que ens fa tanta vessa de rebre i que frissam que s’envagin tot just arriben, confessau que qualque vegada heu fet que no hi éreu quan a la porta han trucat aquests pesats familars o coneguts, sense fer remor, amagant-vos rere la porta. Restam oberts i tancats mitjançant les portes de l'esperit.

Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit,  fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.

L'ÚLTIM RELAT SERÀ

Visc darrerament en un estat lamentable, sempre de mal humor, o trist, o amb ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Ningú coneix el meu dolor, no deixo que supuri a l'exterior en públic. Visc en una depressió constant des de fa molts anys, massa. M'acostumí a la soledat. Tan sols no sé per què plora la meva ànima, o quin és el motiu més amarg que pesa més en el meu cor. La pèrdua d'un temps que no tornarà; veure com aquelles persones fortes que un dia te donaren la vida poc a poc les veus apagar-se poc a poc, abandonant, desfent-se els seus cossos i les seves ments, preludi d'una polseguera de l'últim viatge; haver comprovat per enèssima vegada com aquells que creia que eren amics meus igual no ho són tant, amb la qual cosa se restringeix el mi cecle a amistats a … zero. La gent fa plans i se diverteix, molt bé per ells, però ningú se'n recorda den Miquel i na María, que viuen a Andratx, massa lluny de qualsevol lloc, massa poc coneguts per enrecordar-se'n que existim, massa avorrits, ni jugam a pàdel, ni tenim piragua, ni taula de paddle-surf, som pobres, no viatjam cada dos per tres a llocs exòtics, quan sortim de la nostra illa de residència sempre sol ser per anar a veure a la parentel·la de la meva dona a Extremadura. Deprimir-se no és dolent, però tants ho vivim amb por, amb vergonya, ens amagam. La gent fuig dels tristos, els quals donen mal rollo, ningú vol carregar el marró d'escoltar parlar de sentiments de persones quan aquests no són de felicitat i bon rollo i que no ens importen un pebre, per molt que la gent, que per quedar bé, digui lo contrari. El que té ganes de plorar i així ho expressa incomoda als que el rodegen.

L'aire pesa dins dels pulmons, avui cansat s'ha aixecat el dia. La tristor ha esdevingut el plat d'avui. El cel està gris, és gris, podria dir-se. Avui estic baix. No és el dolor, ni l'angoixa desesperada, és tristor esdevinguda. Sento que la nit de ma vida està arribant. Me trobarà assegut a la meva cadira, la mort no té perquè trobar-me dempeus. És un signe de ma derrota, el cansanci de tot, els braços caiguts. L'ànima ja no s'eleva lluny envers els niguls amb la imaginació desbordant d'un infant, signe que la maduresa ha arribat al meu cap, anquilosada l'ànima, brega per respirar però no gaire, quan me cansi d'aquest viatge me n'aniré segur, la nau solitària amb la qual ningú vol navegar arribarà inexorable a la teva porta, com arriba a la meva, l'ossut caront amarrarà la seva barca prop de mon jaç, llavors oferirem l'òbol del nostre darrer alè, per tenir qui m'esperi a l'altre costat, al cap a la fi un viatge falaguer sempre serà més d'agrair.

DE L'ÚLTIM PODCAST DE MADO LLUCIA: CAPÍTOL 18 DE REBOSILLO RADIOACTIU

INTRO

De l'últim podcast de Madò Llucia gravat a Barcelona(fins a la data de redacció d'aquesta entrada), en podeu fer un tast i jo trec sucoses conclusions d'acord amb la meva experiència com a ballador, cada vegada menys, i com a sonador/espectador de les places on se balla ball de bot algunes. 

No cal que estigueu d'acord amb mi, evidentment, només faltaria, i vull dir primer de tot que per això un convit a trobar un racó silenciós i escoltar primer atentament el que es diu… na Margalida de vegades té el costum de gravar a poc volum el seu contingut, i un servidor ja se va fent major i tornant SORD… així que mòbil a tot volum i aferrat a l'orella vaig poder escoltar tot allò que es debatia de ben interessant. Sospit que podria ser una intel·ligent tàctica psicològica de Madò Llucia per a què parem més i millor atenció,... i ho aconsegueix.

El primer fet curiós és que el podcast fou gravat a la capital catalana, on existeixen quatre escoles de ball de bot, i aquest és el fet curiós. Varen presentar als quatre convidats que eren membres de dues de les quatre associacions que ensenyen ball mallorquí a Barcelona i que organitzen, juntament amb les altres dues escoles, la major ballada de ball de bot fora de Mallorca. A què es deu l'èxit del ball de bot a terres catalanes? És que no tenen balls populars propis els catalans que se n'han d'apropiar dels nostros? Què fa tan atractiu al ball mallorquí?

Deixeu-me que vos digui que, efectivament, els catalans tenen balls populars, i fan ballades folkis com les de la Plaça del Rei on ballen massurques, valsos, scottish, molts són balls centreuropeus... i tenen la sardana. Els balls populars catalans, com els fandangos, boleros, jotes, balls cerdàs, balls plans,... el seu aprenentatge i difussió, es limiten en molts casos a mostres dels esbarts dansaires i poca cosa més. Poca cosa se'n sap dels bureos (o ballades populars) que se feien per les Terres de l'Ebre i comarques del sud i ara un grup de "locos" està recuperant per aquelles terres (massa lluny de la capital per importar ningú de Can Fanga, també coneguda  com Barsalona, noteu ací la típica substitució de la vocal neutre per una "a").

Ens quedaria parlar de la sardana, amb origen al contrapas, relacionada amb la contradansa, sí. Però aquesta darrera, associada en temps den Pujol a la catalanitat, la balla majoritàriament gent major, sona avorrida, poc atraient per a un públic jove que veu per contrast en el ball de bot quelcom dinàmic, difícil, obert, maleable, adaptable amb cada passa, guai, moderna, en què cada ball és diferent.

LA MEVA EXPERIÈNCIA: MOLLET

De la meva impressió al festival de caire competitiu (jo ja m'ho vaig trobar,... hi vàrem quedar segons) a Mollet del Vallès, en el qual ens trobàrem/impactàrem fa uns divuit o vint anys amb un grup de Ball de Bot català (mantendrem l'anonimat per dignitat), un d'aquests grups catalans que gosen fer mostres de ball mallorquí, no fou tan positiva com la que na Margalida s'ha endut. Se veia d'una hora enfora que el grup vestia una mica d'aquella manera amb allò que hom havia trobat al bagul de la seva àvia que els pogués semblar una cosa mallorquina, els balladors ballaven d'aquella manera (no direm malament, però sí!), amb música enllaunada o instruments gens tradicionals (vàlguem Déu i Senyor!). Si fas una cosa, fes-ho amb un mínim de dignitat.

Allò que jo pens té nom en psicologia: efecte Dunning-Krueger, l'ignorància és atrevida i de vegades les ganes ens poden jugar males passades, però així mateix sempre hauríem de recordar que el públic que ens escolta/veu mereix un respecte. Per ventura entre el públic no hi hagi cap especialista que sàpiga allò que fas, però si, potser per casualitat hi hagi un especialista en la matèria (en aquella avinentesa hi havia tot un grup natiu de balladors i músics de Mallorca que vèiem fer befa de la nostra cultura pròpia, i alguns dels membres són autèntics especialistes); persones als quals causis una paupèrrima impressió perquè veu les errades comeses, inclús aquelles que tú no veus que has fet. Ja vos dic que devien ser els inicis de les escoles, dels grups, i els inicis sempre són difícils i sempre hi ha marge de millora, és ver! Així ho desig i esper, de veritat.

CULTURA CATALANA

Com a descendent directe de catalans, puix que ma casa pairal, can Mestre, és dels carabassons de Badalona, antiga Bætulo, comarca del Barcelonès, als peus de la serralada de la Marina i banyada per la Mediterrània, em sento obligat a reivindicar que els catalans tenen/tenim estils de balls similars, sinó els mateixos, i formes de ballar-los potser una mica diferents però similars, tantmateix, a les nostres/vostres jotes, fandangos, boleros, mateixes, contradanses,... per tant no cal anar a cercar a na Maria per sa cuina. De les escoles boleres més prestigioses del Reino de España a finals del s.XVIIl i s.XIX, la de Barcelona, n'era precisament una d'aquestes… juntament, p.e. amb la de Sevilla, Madrid o València.

No podem parlar d'una única jota catalana, sinó de les jotes, perquè si a Mallorca, Llevant a Muro i a Ponent, els punts del ball poden ser molt diferents, imaginau-vos la distància de les jotes que ballen als pirineus i  els balls plans i balls cerdans o les jotes de les Terres de l'Ebre.

És una tasca dels especialistes en ball i dansa recuperar-les, difondre-les, promocionar-les. Que el ball de bot mola molt i pugui ser un punt d'entrada per a molts per a la descoberta del folki que duim a dins, endavant amb les atxes, però des de la Ciutat Comtal se veu amb dicotomia sempre allò illenc com una cosa nostrada i exòtica, alhora. Des de Catalunya existeix passió per tot allò que sona a mallorquí, en tenc constància, i no és per menys. 

AUTENTICITAT

Sempre ho diré, si voleu trobar trets lingüístics o culturals o de allò que sigui de caràcter autènticament i genuïnament catalans, no ho aneu a cercar-ho al continent (sobretot a Barsalona) on s'han desvirtuat completament, ho trobareu abans a Mallorca, o a qualsevol de les illes Balears, pel simple fet del viure aïllats. És ver que en ser illes, això ens atorga una especial idiosincràcia, però no és menys cert que el nostre fet insulat fa que tot plegat siguem un reservori en la nostra genètica, lingüística, cultura i gastronomia que perdura des de fa segles i se conserva millor i té més versemblança amb la de la Catalunya medieval de segles anteriors que la del propi Principat a dia d'avui.

Els barcelonins, com a "capital del món" que són, pequen sovint del xovinisme de les grans capitals,… clar, són molta gent, i detenten el poder econòmic i els mitjans de comunicació massius. Han deixat un poc de banda aquelles contrades rurals més de tractor que no siguin per anar a esquiar a Baqueira o Boí-Taüll o la Molina a l'hivern, com si no hi hagués res de cultura popular ben interessant. Però, igual que amb la varietats de l'idioma, com més enfora te fas dels pixapins, més t'entems com de similar se tornar la meva manera de  parlar, els meus trets culturals i idiosincràcia. Ja no diguem si topam amb algú de l'Empordà que sala com jo… aquí serà veritablement difícil esbrinar-ne l'origen no-balear. Recordem els esforços d'amagar l'accent del "Far West català" de la Mari Pau Huguet a TV3 (natural d'Estopinyà, poble de La Franja, d'Osca, i criada a Lleida)... per fer-la entenedora als barcelonins. Com volíeu que parlés la criatura? És que hi ha un català millor que altri? Un català amb més "prestigi"? Quina èlit actualment, en una societat democràtica, li atorga el prestigi a què? Unitat de la llengua, evident, però hom la parla de forma rica i diversa, i no hauríem de perdre ni una engruna d'aquesta, que ens conforma com a identitat cultural i nacional.

PARADOXA

Però tornant a l'ensenyamet "ex loco" del ball de bot que "s'estén com una taca d'oli", els catalans mallorquinitzat i aquests exiliats mallorquins tenen la dificultat de no tenir "tantes" ballades com a sa roqueta perquè, evidentment, no hi ha tants grups de sonadors que toquin aquest tipus específic de música i els han d'importar (i això els costa un ull de la cara, recordant que són/som catalans!), ni tampoc poden compartir les places amb l'experiència d'altres balladors més experimentats que, només pel sol fet de veure'ls ballar ja un aprèn a col·locar cos, braços i cames i corregir vicis i postures. És curiós com el ball s'escampa tot i que, encara aquí (a Mallorca) molts veuen el ball mallorquí com una cosa avorrida, estentissa, antiga i passada de moda, a altres contrades perceben com a cosa moderna, dinàmica, jove, divertida.

Paradoxal. 

ROTLLISME

En els meus començaments, un Miquelet, jovenet, lleig, desgarbat i maldestre, tímid i introvertit, i amb el qual ningú volia ballar en parella, el rotllo va ser per a mi la salvació. Va ser un començament per aprendre a ballar, als inicis, la llum esperada, que canalitzava així les meves il·lusions des d'infant d'aprendre ballar boleros que tantes vegades vaig veure ballar a Llucmajor a les fires i les festes de Santa Càndida i Sant Miquel als Aires des Pla Llucmajorer amb mu mareta. 

És evident que amb el temps hem après a ballar en parella, les meves mestres m'ensenyaren a ballar de totes les maneres possibles, inclús a comandar un rotllo, tot i que sigui un homo, de la qual cosa jo en som reticent perquè una de les lleis del ball de bot diu que les donces han de comandar, excepte si totes les dones del rotllo t'encomanen la tasca a tú (m'ha passat més d'una vegada) perquè (sempre segons la seva subjectivíssima opinió) "tú ho

fas molt bé" (i elles no tenien cap ganes de començar a pensar quin punts havien de fer mentres escoltaven la música… hehehe). Ara a la meva edat, i amb els meus quilos i artrosi, el ball se limita a moure un peu des del cadafal.

Però el rotllo va sorgir de manera pedagògica per mor de Bartomeu Ensenyat Estrany i altres mestres de ball per ensenyar i difondre els balls mallorquins. Si l'ensenyament del ball de bot s'ha estès tant és, en gran part, gràcies al rotllo. No és que els mallorquins no sapiguem comandar, els balls mallorquins tenen una complexitat de punts, voltes i variacions i de llibertat en els moviments que els fan difícils de combinar per a un llec en la matèria de comandar.

A tota organització, entitat, grup humà que volguem que perduri i assoleixi el seu objectiu amb garanties ha de tenir una mà ferna que dugui el timó. Això no implica de cap manera una autarquia, una dictadura, la veu de tothom és escoltada i ponderada, però les decisions les ha de prendre una persona, o un grup reduït de persones per consens i de manera unànime, amb la seva corresponent responsabilitat. Després els membres del grup hem d'anar tots a una amb la decisió presa. El sentiment de pertinença al col·lectiu en una societat cada vegada més individualista potser no estigui de moda, però és l'única via que conec d'èxit de l'empresa, entesa ací com a acció o tasca que entranya dificultat i l'execució de la qual requereix decisió i esforç. 

LÍDER o FÜHRER (1)?

El grup humà organitzat entorn a una plaça de ball de bot, a banda de anar a xerrar/criticar a la veïnada, sopar o prendre enc que siga una ampolleta d'aigua si els conviden (ironia, sic) i crea o improvisa una coreografia tota l'estona i intenta no col·ldir amb cap altre ballador ni travelar amb cap obstacle (mobiliari urbà, bolsos, nins trapelles, turistes despistats o/i borratxos... ). Podria ser com un estol d'estornells ballant al cel i fent aquelles curioses i hipnòtiques coreografies. 

Se necessita un grau de mestria important de domini de l'espai, no només domini del ritme, del moviments del cos, saber escoltar bé la música per trobar les voltes (de vegades els músics/sonadors, punyeteros, no ho posam gens fàcil, heus ací part del joc!), capacitat d'anticipació i adaptabilitat per pensar què pot/sap fer sa gent que balla amb jo…. variables gens senzilles de prendre en consideració per a qualcú novell.

Una banda de música té un director que dona el compàs, un rotllo ha de tenir qualcú que marqui els punts, pot ser la mateixa persona o se poden turnar a cada passada una diferent si ens posem d'acord.

NORMES DEL BALL DE BOT

Les lleis, les regles del joc que hom accepta jugar quan juga, com qui juga a escambrí o truc, que a mi m'ensenyaren al ball són clares:

- Somriu sempre (Regla d'or per a tot).

- Gaudeix sempre d'alò que fas (Regla d'or per a tot).

- Si no saps qualque cosa, demana (Regla d'or per a tot).

- Primer un peu i després s'altre (Regla d'or per a tot).

- La por i la vergonya són portes que te tanques tú mateix (Regla d'or per a tot).

- Comanden les dones. SEMPRE! (i jo hi afegiria "com…" ;D) Feu-lis cas!

- Dos homes no poden ballar junts a un rotllo.

- Dos homos no haurien ballar junts en parella ball de bot si hi ha dones desparellades. Vegeu la regla dues més amunt estant.

- Sa primera cançó que toquen els sonadors a una ballada és per escoltar.

- A la bulla és de mala educació no deixar fer ni dos punts a la parella dedins-estant.

- Si pots, procura ballar sempre amb rotllos diferents, amb diferents persones, amb qui no coneguis de res, balla amb qui faci punts i combinacions que no sápigues, i si semblà que te volen fer fora des rotllo amb punts difícils, millor que millor, més n'aprendràs.

Per ventura sigui la meva formació jurídica la que emergeixi aquí i vulgui establir unes normes socials o de convivència, o regles del joc per tal de conèixer-les abans de jugar-hi, això fa que un s'hi senti més segur a l'hora de ballar i sàpiga a priori a quins riscos se pot enfrontar si surt a ballar a plaça o a una bulla… i valorar si s'arrisca o roman arran com a simple observador o crític comentarista.

Podria ser un principi de Knigge (2)  per al ball de bot. Quina regla no escrita trobau que és o podria ser aplicable a les places? Quina proposta de millora faríeu a tot plegat? Us llegeixc, si voleu, als comentaris.

Nota (1) La paraula alemanya Führer associada al senyor austriac del bigotet (traduïble com Adolf Cabanes) en realitat té moltes acepcions com conductor, guia, capitost, cabdill o director.

Nota (2) Adolf Freiherr Von Knigge, noble i filòsof alemany, autor del llibre Über den Umgang mit Menschen (Sobre el Tracte amb les Persones), best-seller de l'època, manual de conducta i etiqueta imprescindible, molt influent en la cultura germànica, tant que a dia d'avui als diccionaris Knigge és sinònim d'etiqueta i bon comportament. En alemany quan qualcú dubte de la correcció d'alguna cosa, li demanen "què diu el Knigge?", referint-se a manual esmentat amb un nom tan llarg i, en alemany, que fa vessa tornar a repetir allò de Über den Umgang mit Menschen, per això els propis alemanys els coneixen com a Knigge, i punt.

RELATIVISME I CAIXES

Vivim temps de relativisme global. Això estén les seves arrels en tot àmbit, en tota ment mancada de mínima crítica de la raó. La ideologia i la mateixa idea, allò que els psicòlegs anomenen creença, se situa per sobre del fet real contrastable i de la ciència com a font de coneixement humà. Allò que compta és el que un vol sentir, si està d'acord amb la seva cosmovisió, si li encaixa. 

Estarem d'acord que posar coses dins d'una caixa pot sonar a ordre i pulcritud, però aplicar-ho a persones resulta del tot macabre. Les idees i les persones neixen per lloure, pasturar, ser lliures, viure i estimar-se.

Allò que el filòsof i teòleg Scott Hahn diu de "La Fe és raonable"

CUIDADO HERMANO MAYOR CON ESCANDALIZAR A UN PEQUEÑO

Reflexiones sobre salmonetas:

Tened cuidado imprudente y osado hermano mayor, de escandalizar al menor de tus hermanos, pues Dios hace siempre justicia y defiende a los pequeños y más te valdría atarte una rueda de molino al cuello y lanzarte al mar antes que escandalizar a uno de estos pequeños.

Hay entre los parroquianos unos favoritos, entre los cuales, evidentemente, yo no estaría por razones subjetivísimas que escapan a mi raciocinio, ni me importan tampoco, y un favoritismo exacerbado, azuzado durante años y años por un responsable de cantos y su entorno, un compadreo de cúpula, una mafia cantaora, unos clanes familiares en la parroquia descarados y privilegiados, por ser vós quien sois. 

La causa que yo no cantara por años infinitos la tiene que personas como tú y tus amiguis me robaron el carisma. Cómo? Durante años y años(23 años), tú y tus alegres coleguitas no me dejabais cantar ni un solo canto, a pesar que el menda llevaba religiosamente la guitarra a cada celebración… hasta que me harté.

Si a día de hoy no os gusta como canto, opináis tú y tu chachipandi (...en realidad me importa un cojón de mandril), vosotros sois los responsables, recuerda que es la primera comunidad (la tuya) la que me enseñó (o no) a cantar (en otros lares se hacen convivencias de salmistas), o sea que los culpables sois, en primera instancia, VOSOTROS, hermanos mayores en la Fe.

Luego, veo en esta parroquia mucha confusión de términos, muchos creídos que piensan que son unos cracks que cantan como Pavarotti (cuanta soberbia entre salmistas) y en realidad…. triste realidad, solo berrean. 

Tengo claro que no tengo una gran voz, pero al menos afino y voy a ritmo, por lo tanto cumplo los mínimos exigibles que otros carecen pero, como son favoritos, salen más a la palestra. Yo solo pretendo hacer el servicio con la mayor dignidad que me es posible. Habrá gente que le guste más mi timbre de voz y otros menos En realidad, en nuestra parroquia no existe nadie que destaque para bien con una voz portentosa. Sí hay, más bien, quien chilla mucho, berrea a pleno pulmón, yo no les quiero decir nada pero dentro de unos años les va a pasar factura y sus gargantas les van a pasar pedir cuentas de sus excesos… entonces será la oportunidad de los que no figuramos tanto ahora mismo.

También es verdad que un par de cosas hay que tener en cuenta:

1- Todos tenemos días mejores y peores, ello se refleja a la hora de ponerse detrás de la guitarra a cantar… quizás formarse una opinión por haberme oído en una mala tarde, en el que te pilan allí mismo para cantar un día en el que no esperabas ni estás inspirado, un canto que nunca te ha ido bien, un "aquí te pillo aquí te mato" en toda regla.

2- La experiencia es un grado. El rodaje de cantar durante años y años, refuerza la confianza en uno mismo a la hora de enfrentarse al atril. Cuanto más rodaje, más ensaye uno en casa los cantos, más motivado se mantendrá para permanecer fiel a su carisma. En mi caso particular, me robasteis el carisma, la motivación y las ganas.

3- Reconocer que hay cierta tensión del momento, ser consciente de eso es bueno porque reconocemos la gravedad de la tarea asignada, por eso mantener encendida la llama del carisma es fundamental. Por respeto a Dios y a la audiencia (la Asamblea), por dignidad y conciencia de lo que estamos haciendo. Esos nervios de la tensión, algunos los gestionamos peor que otros, colapsamos antes o quizás necesitemos más tiempo de ensayo-error para salir más airosos con la faena. Seguramente habrá quienes ignoren de lo que estoy hablando y hayan caído en la rutina y se olviden del carisma o les importe todo un bledo, estos caen en la desidia, la pereza, la acedía y la indignidad...

Hay quien confunde también muchas veces el servicio con el vicio del ser, que el salmista es un humilde carisma, que acompaña a la asamblea a rezar uniendo a la asamblea mediante salmos de acción de gracias a Dios, petición de súplica, consuelo en la aflicción, gozo en las alegrías.

Entiendo que con nuestro servicio ponemos los salmos en boca de la asamblea, hacemos subir una oración agradable a Dios con la asamblea, un perfume suave, estamos respondiendo a Dios que nos ha hablado en la lectura con el canto. Y dirá San Agustín que quien canta ora dos veces, “pues aquel que canta alabanzas, no solo alaba, sino que también alaba con alegría; aquel que canta alabanzas, no solo canta, sino que también ama a quien le canta. En la alabanza hay una proclamación de reconocimiento, en la canción del amante hay amor".

El que se crea superior al resto de hermanos, por cantar mejor que los otros, peca de orgullo, y Dios es excelso atiende al humilde y al altivo lo conoce desde lejos (como dice el salmo 138), el que se crea que canta bien, se engaña, aquí nadie canta bien, el que puede hace el servicio, y gracias.

En pedagogía existe el concepto de Long Life Learning (LLL), traducible como Educación o Aprendizaje permanente. Hay muchísimo por mejorar por parte de todos. Ay del indolente, vago, perezoso, apático, descuidado, desidioso, abúlico, holgazán, negligente, abandonado, dejado, desaplicado, desconocedor, descuidado, flojo, haragán, imprevisor, imprudente, incompetente, indolente, inerte, informal, perezoso, que abandone la senda del trabajo de formación en pos de mejora en el servicio del carisma al que ha sido llamado. La formación musical, mejorar la técnica de guitarra, la técnica vocal para no cascarse la voz después de cada celebración, aprender armonía, introducirse en otros instrumentos que enriquezcan la sonoridad y solemnidad de la asamblea y darles cabida (pues no solo de guitarra vive el hombre), enseñar a los más pequeños, a los hermanos menores en la Fe (una obra de caridad es enseñar al que no sabe).

 

En mi humilde opinión observo mucho salmista mayor confortablemente acomodado en su estatus parroquial, dentro de su camarilla de amiguitos, a los que el statu quo ya les viene bien, que todo siga igual … de inmóvil, de estático, de aburguesado.

Conclusión, más picar piedra y menos criticar. Enseñar al que no sabe, no destruirlo. Levantar al que cae, porque mañana serás tú el que muerdas el polvo y necesites esa, y precisamente esa, mano amiga que te ayude a levantarte. Respetar el esfuerzo de los demás pues no nos calzamos sus sandalias, no conocemos sus tribulaciones internas.

Yo, por mi parte, mis inquietudes musicales durante tanto tiempo frustradas en la parroquia, puede que no lo hagas, pero si me tuvieras algo de estima, aunque solo fuera por verme pasar, y una cabeza con algo de serrín al comprender todo lo que he comentado hasta ahora,...  te preguntarías, ¿y todos estos años (32 de camino, 23 de repudio) cómo ha canalizado ese gusanillo por la música que tenía, que en la parroquia derivaba en el carisma robado de cantor?

Obsta decir que Dios hace justicia, me ha hecho y sigue haciendo justicia. Gracias a la música, a los instrumentos que he podido tocar porque no soy salmista, me han llamado para tocar en agrupaciones y grupos de ball de bot de toda Mallorca, he partido de viaje GRATIS cada año a lugares a los cuales ni hubiera pensado, incluso un par de veces al año,he compartido escenario con músicos increíblemente buenos (profesionales de los que cobran/cobramos por tocar), he hecho amigos de todo el mundo. Con el matrimonio se me acabó el ir a tocar con todos los que me llamaban, ahora sólo me dedico al mío… en el que hay músicos como la copa de un pino y a veces se nos cuela alguno como Toni Pastor (que no es la copa del pino, es el puto pino entero! Si no lo conoces, es un pedazo de guitarrista-laudista que ha grabado discos con gente como Annie Lennox, Tomeu Penya, Daniel Higiénico,...)

Si no hubiera sido por el cariño, el ánimo y la insistencia  de mi mujer, y porque las circunstancias me hicieron caer en la comunidad en la que estoy, con unos hermanos diferentes, yo jamás de los jamases hubiera atrevido a volver a coger una guitarra para ponerme a cantar delante de una asamblea, aunque sí que me atreviera a hacerlo con un micrófono en una plaza llena con un público delante y con cierto éxito, cabe decir (sí, también sé algo de montar equipos de sonido, micrófonos, ecualización de sonido, mesas de mezcla, cables y conexiones, altavoces e ingeniería de sonido básica). 

Pero con paciencia y cariño me vuelto a enganchar, no sin escandalizarme muchas veces al comprobar y recordar el nepotismo secularmente instalado y promovido en nuestra parroquia y heredado de padres a hijos y hasta nietos, que cuando no me metía en temas salmísticos que entonces me eran totalmente indiferentes, porque me resbalaba todo. El contrario del amor no es el odio, es la indiferencia.

TENC UNA FAMÍLIA DE FATXES

L'esmentada feliç circumstància de contracció marital recentment adquirida (fa any i mig de "recència") implica el nostre desplaçament a territoris mesetaris del Regne de Castella més profund, concretament a Plasència, capital del nord de Cáceres (Extremadura). Des d'allà veuen molt les coses d'una altra manera, el pensament generalitzat de la família POLÍTICA, atès que la d'aquí és prou més centrada i assenyada i mai parlam de política i menys a la taula, és molt fatxa. Són votants de VOX (els cuñaos) que veuen amb preocupació com se fractura la uniat d'"Eppañia", com un president socialista els ven als etarres independentistes ("gilipollas esos!" el meu cunyat major dixit). Comprendreu que si al principi se me va acudir posar un poc de seny en els dinars nadalencs, el d'enguany amb negociacions per formar un govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias amb el vistiplau dels republicans catalans, he fet jo mateix un exercici de paciència assenyada i he deixat que lladrin ("ladran Sancho, señal que cabalgamos!"). 

Als castellans, que van pel món orgullosos de les seves cucales, el problema amb el nacionalisme basc els pot preocupar, però els catalans els enerven. Com deia Santi Millan a una molt interessant entrevista per Gabriel Rufián al seu canal d'internet, "Cuando yo estoy en Madrid, entiendo que la gente piense así de los catalanes porque la información que les llega es como para pensar así". Evidentment, els mitjans de Madrid són esbiaixats, com segurament ho puguin ser els catalans, encara que aquests pugui resutar molt menys evident i, a més, es dóna el cas que la majoria d'aquests mitjans castellans també emeten dins de la Catalunya independentista, ans no al contrari amb els catalans. 

Des d'una perspectiva allunyada però propera, una situació d'espectador privilegiat que entèn uns i altres, llurs motius i inquietuds. Tot ho complica la supèrbia espanyola, nacionalista fins a extrems criminals, si en comptes de respondre al desafiament dels partits polítics catalans, del Parlament de Catalunya, representant de la sobirania del poble català, amb un "No, no i no!" haguessin dit "Parlem-ne...". 

En democràcia, i això ja ho he dit alguna vegada, està prohibit no dialogar amb l'altri, malgrat que es tenguin visions diferents, fins i tot contràries. La immensa majoria del parlament del vuitanta per cent que representa la sobirania popular està per votar en un referèndum sobre la independència (en sentit de sí o no). Sembla que hi ha una gran por a saber què n'opina la gent.

LEGALITAT DE L'ANARQUISME

Les lleis són lleis vigents en tant que són seguides i obeïdes per tots o, si més no, una majoria de la societat, que les contempla com a normes justes o una incomoditat menor necessària per obtenir un bé major. Si ningú segueix les normes s'instaura l'anarquia, la llei que preval serà la del més fort, que vés per on, intentant defugir del cumpliment de les lleis s'esdevé l'aplicació mateixa d'una llei. La rebel·lia de trencar les normes, de crear un sistema anàrquic, és en si mateix una composició de naturalesa jurídica. L'única llei és que no hi ha cap llei, per tant ja hi ha una llei.

MEMÒRIES D'ÀFRICA DE CEFERINO

Deixa que t'escrigui estimat Telèfor sobre les aventures del teu cosí Ceferino. Un gran explorador de l'espessa selva amazònica negra africana de Wanakekilombo. Segons les seves memòries, relatades a la calor d'un foc de la seva acollidora llar, el cosí Ceferino va ser testimoni d'incomptables meravelles, estranys micos uanamins que parlen, en una setmana de cacera es va fixar que, mentre corrien d'aquí cap allà, no paraven de dir "Uana a mi no" o una cosa semblant, d'aquí el seu nom estrany. Grans rius i cascades infinites d'aigües rugents, prístines i verges com ja no es troben avui dia,... verges... cada cop menys! El curiós fenomen del Topotipanga quan les aigües es precipiten per la cascada de la Reina Federica, que els nadius anomenen "Kuanguka Kwa Mchawi wa Zamani Mweupe" (la caiguda de la vella bruixa blanca), provoquen que l'arc de Sant Martí sigui invertit com el nostre príncep Carles ,... sobre el qual va ser invertit grans quantitats de diners perquè rebés una educació, però només va servir per perseguir els seus institutrius i les criades per palau, sempre amb un "si us plau" als llavis, això sí.

COM SUPERAR LA DESÍDIA I LA GALVANA

Autora: Hermínia Gomà Quintillà. 18 gener 2015

Traduït del bloc d'Herminia Gomà.

"La mandra va tan a poc a poc que la pobresa l'arriba de seguida"

Marc Aureli

"La meva ganduleria no em deixa temps lliure per a res"

Alphonse Allais

Recordo una pregunta que em van fer fa anys: Quin és el millor moment per plantar un arbre? Fa vint anys. I el segon millor moment? Ara.

Has tingut una bona idea al teu cap però tot i tenir temps no vas poder fer el primer pas? De vegades és difícil “passar a l'acció”, no tenim l'energia necessària per fer el primer pas o sentim una opressió al pit que ens porta a decidir “no fer res” o potser pensem: “ja ho faré…”. Aquest fenomen que antigament s'anomenava “peresa” actualment s'ha donat a anomenar “procrastinació” i és l'acte de diferir (no se sap fins quan) una tasca a tot i que no hi ha cap valor positiu en fer-ho.

"Per al desidiós cada dia són festius"

Horaci

Ets capaç de pressentir la felicitat que segueix al veritable alliberament de les cadenes que t'impedeixen desenvolupar tot el teu potencial? Que trista, absurda i buida pot ser la nostra vida sense aquest alliberament. Quan ens quedem enganxats a la desídia, alguna cosa al nostre interior ens inquieta, potser no sabem exactament de què es tracta, però sí que percebem el malestar que ens genera.

La desídia ens aparta del nostre geni, ens quedem mirant al nostre voltant sense veure res, com meres closques sense contingut. Estem matant el temps i amb ell la vida. Com despertar la vida? És ara, en aquest precís moment, quan som vius. Som posseïdors d'un apassionant avui i és en aquest “aquí i ara” que ens podem mostrar i viure sent qui som.

La desídia pot ser també una actitud davant de la vida, una despreocupació o desinterès com a resposta a una manca de confiança o valoració personal. És com si la persona cregués que res del que faci pot ser interessant, ja que ella no és mereixedora de cap interès i deixa de preocupar-se per la seva pròpia salut, aspecte o benestar. La desídia pot estar vinculada al caos ia la desconnexió amb nosaltres mateixos, amb la nostra essència, és allò oposat al que realment som. Si som conscients de sentir aquesta desídia podem aprofitar-la com una oportunitat per aprendre de nosaltres mateixos, per canviar el rumb de les nostres vides.

Avui he volgut fer res. És interessant saber que desig i desídia procedeixen del mateix verb llatí desidere. La desídia és abandonar una oportunitat, un abandó que acaba denotant mandra. El desig és enyorar una oportunitat. Quan decidim “deixar de fer” simultàniament triem eludir una oportunitat i alhora estem lamentant-ne la pèrdua.

Com diu Friedrich Nietzsche a “Schopenhauer com a educador” la tercera consideració intempestiva: “Hem de respondre davant nostre de la nostra existència; per això volem ser els veritables timoners que la dirigeixin, i no estem disposats a permetre que s'assembli a un pur atzar sense pensament. Aquesta existència requereix que se la prengui amb certa temeritat i cert perill”.

Per Nietzsche la por és mandra. Per sortir de la desídia, de la mandra hem de vèncer la por. Si volem ser autèntics i alliberar tot el nostre potencial, hem d'afrontar situacions complexes, prendre decisions difícils i fer-nos càrrec de nosaltres mateixos. En definitiva, assumir la responsabilitat de les nostres vides. Cadascú de nosaltres som creadors del nostre dia a dia, el que significa rebutjar la indolència, la indiferència i la covardia, significa abraçar la llibertat i allunyar-nos del que és acostumat.

Arran de les reflexions de la citada obra de Nietzsche, sorgeixen dos principis que el coaching teleològic recull per a una bona praxi professional:

El coach teleològic ha de reconèixer les qualitats i els talents particulars del seu client i dirigir el procés al desplegament d'aquest enorme potencial.

El coach teleològic ha de cultivar el seu caràcter per aconseguir una harmonia interior que li permeti desplegar el seu propi ésser i estar en harmonia amb ell mateix.

"Una vegada i una altra s'aferra un a les coses a què ha pres afecte i pensa que es tracta de fidelitat, però és només mandra".

Hermann Hesse

Quantes vegades hem sentit a dir a un professor que el nostre fill té un potencial extraordinari però que «no s'aplica prou» o «s'hauria d'esforçar una mica més»? Quantes vegades hem dit el mateix a algun dels nostres fills? I aquesta companya de feina que mai no lliura a temps els seus projectes? Amb independència de les seves causes aquestes persones són immediatament etiquetades de mandroses. Realment la gent és mandrosa? La meva experiència em diu que la baixa productivitat o inactivitat, sigui als estudis oa la feina, gairebé sempre és una estratègia que utilitza la persona per afrontar una situació que li fa por. Tot i això, innombrables persones han estat estigmatitzades amb injustes acusacions de mandra. I moltes són persones adultes que arrosseguen ferides emocionals des de la seva època escolar.

La societat ens diu massa vegades allò que hem de mostrar o demostrar. A certes edats és fonamental ser acceptats pel grup i el preu que alguns paguen és molt gran. Ser “l'empolló” no és gaire popular. Alguns decideixen no sobresortir per por de no ser apreciats i aprenen a amagar-ne les qualitats o els talents. No volen ser “diferents”. Altres persones decideixen no brillar perquè els altres no els exigeixin que demostrin el seu potencial o estan cansats que s?aprofitin dels seus talents. Aquestes decisions els porten a negar part de la seva essència i es converteixen en “mandroses”, perquè “per què esforçar-se?” si no poden ser la millor versió de si mateixos. Potser no permetem desenvolupar els nostres talents o competències per la responsabilitat que això comporta Recordo el cas d'un client que era superdotat, que anomenaré Arturo. Arturo tenia una germana petita que no ho era. El seu pare els comparava contínuament humiliant la seva filla per no assemblar-se al seu germà. Arturo, de manera inconscient va decidir renunciar al seu talent i va començar a mostrar-se com a “mandrós, amb desídia”, va baixar el seu rendiment escolar, va començar a relacionar-se amb companys conflictius. Es va sacrificar anul·lant-se perquè la seva germana no rebés les burles i afrontes del seu pare. Quan als 25 anys va demanar fer un procés amb mi el seu problema és que la seva vida no tenia sentit i havia entrat al món de les drogues. A través del procés va descobrir que havia negat totalment els seus talents i qualitats, va prendre consciència del seu veritable valor i va perdre la por de ser ell mateix. Va deixar de sentir-se avergonyit de la grandesa, i malgrat que el sacrifici que va fer va tenir sentit en el seu moment ara ja no li feia cap servei. Va entendre que podia alliberar-se d'aquesta responsabilitat i permetre's manifestar la seva intel·ligència en tota la seva esplendor.

Desafiar allò establert és el que ens permet mostrar la nostra singularitat i per això necessitem el coratge per ser nosaltres mateixos. Com que no ho fem, acudim a la mandra com a càstig per la nostra covardia. Aquesta estratègia per afrontar la por de ser nosaltres mateixos comporta un gran patiment intern. Amb la mandra ens privem, renunciem a desenvolupar tot el nostre potencial, a liderar les nostres vides.

L'altre dia, fent una sessió de coaching va sortir precisament aquest tema. La clienta després de realitzar l'exercici de “primer menja't les verdures, després ja te'n menjaràs les postres” va comentar que postergava realitzar certes tasques a la seva feina. Vaig aplicar l'eina del flux de pensament i va arribar a la conclusió que si no postergués seria “perfecta”. Aleshores va prendre consciència que la por de no ser perfecta li impedia passar a l'acció. No es tractava de ser perfecta, era ella mateixa. El perfeccionisme està molt connectat amb la por. La no-acció és l'estratègia per evitar la por de no ser “perfecta”. Quan la clienta va rebre el feedback visual va poder prendre consciència del problema i el canvi de paradigma la va portar a reconstruir-ne la creença. No es tractava de ser perfecta, es tractava de ser ella en essència.

Es produeix un fenomen curiós en certes persones dominades per la mandra i és que quan algú que es troba en situacions extremes els demana un favor surten del seu amagatall o cova i amb les seves accions responen a les necessitats de l'altre, esperant ser per algun temps els protagonistes que no poden ser de les pròpies vides. D'aquesta manera se senten reconeguts durant un temps allò que a la llarga es fa insostenible, i si aquesta necessitat de l'altre a través de la qual aconsegueixen el reconeixement no apareix es van aïllant de mica en mica. L'alternativa és escoltar les seves pròpies necessitats mobilitzadores per ser els principals autors de les seves pròpies vides, cosa que enfortirà l'autoestima i millorarà els vincles socials.

Quan postergues i vacil·les malgastes els teus moments presents a no fer res com a alternativa a la possibilitat de fer qualsevol cosa. No fer res condueix a l'avorriment.

Wayne Dyer

Som víctimes passives de les nostres circumstàncies? Des del meu rol com a psicòloga veig els meus clients com a éssers capaços de fer-se responsables de la seva pròpia vida tot i que les circumstàncies siguis adverses. Mai la meva mirada és des de la “llàstima”. Considero el meu client com algú que pot assumir de manera proactiva, des de les seves qualitats i recursos interns, els esdeveniments que li estan passant.

En algunes situacions podríem explicar el fenomen de la mandra pel fet que no sabem diferir les gratificacions. Què vol dir? Que la recompensa no és immediata. Puc decidir posar-me a estudiar (quina mandra!) o quedar-me mirant la televisió. La gratificació pels estudis realitzats queda molt lluny (arribar a ser aquell professional que vull ser). Quan trio la segona opció em converteixo en una persona “mandrosa”, poso en evidència la meva manca de visió. Les persones que lideren la seva vida saben que han d'invertir ara per aconseguir un futur diferent. No són a curt termini. Podeu decidir subordinar els vostres sentiments i passar a l'acció. El camí més fàcil pot esdevenir un carrer sense sortida.

"Quines estratègies utilitzes tu per fer el primer pas?

Tens la paciència d'esperar que el teu fang es decanti i que l'aigua sigui clara?

Pots romandre immòbil fins que l'acció justa aflori per ella mateixa?"

Tao Te Ching

Un altre autor que em sembla interessant esmentar és Carl Rogers quan diu que el màxim poder que tenim a la vida, és el poder sobre nosaltres mateixos. Si jo cedeixo el poder que tinc sobre mi mateix a les meves circumstàncies o sentiments, estic a expenses de les meves emocions i en un moment donat permeto que la mandra decideixi per, per i sobre la meva vida. Tots en algun moment hem pogut cedir a la dessídia o mandra de manera inconscient, però quan som conscients podem decidir sobreposar-nos i fer el primer pas, perquè les nostres pors o debilitats no prenguin les regnes i ens arrabassan el nostre poder interior.

En un tema com el que aquí abordem és ineludible referir-nos al llegat de Víktor Frankl. Després de 68 anys de l'horrorosa situació que va viure la humanitat, cal que recordem el seu missatge davant de la desídia, mandra o resignació d'alguns discursos negatius actuals.

Us convido a llegir o rellegir el seu llibre, L'home a la recerca de sentit, per recordar el missatge summament positiu que ens va deixar: “la vida és digna de ser viscuda; no oblidem mai la nostra capacitat per superar adversitats i patiments”. A la seva obra no deixa de repetir-nos que, «viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que això planteja i complir les tasques que la vida assigna contínuament a cada individu».

Podem vèncer l'apatia, la mandra i la desídia des de la nostra capacitat d'elecció. Ens determinem a nosaltres mateixos a través de la darrera de les nostres llibertats, la de triar el nostre propi camí. Segons Frankl, la resposta és que, en essència, la solució és l'amor i es produeix a través de l'amor. Idea que, com la majoria de vosaltres, comparteixo plenament. L'amor a l'altre i al que fem són pilars sòlids sobre els quals construïm l'esperança i el sentit de la vida que ens allunyen de la mandra i la desídia i ens donen la sensació de satisfacció amb nosaltres mateixos i amb el que estem fent.

LA CASA IDEAL - HABITATGE DEL FUTUR

L'habitatge ha de ser lluminós, apr,ofitar al màxim la llum del sol, proveir-se al màxim possible mitjançant fonts d'energia netes (solar, eòlica, geotèrmica, mareomotriu...), ha de tenir sistema de reciclatge d'aigües residuals i aprofitament d'aigües pluvials. La climatització ha de ser independent a cada estança. Ha de ser una casa aïllada duna sola planta, accessible a persones amb mobilitat reduïda, els portals han de ser amples, les finestres grans i ben aïllades de la temperatura exterior. L'habitatge ha de ser una casa modular on es puguin afegir o treure mòduls d'acord amb les necessitats en cada moment de la vida i amb un preu assequible, a aquest efecte s'usarà al màxim d'elements prefabricats i de fàcil instal·lació. Els panells tindran un gruix apropiat i aïllament de farciment ecològic que aïlli del soroll i de la temperatura a l'exterior. Hi ha d'haver sistema de climatització amb el mínim consum elèctric.

L'habitació tipus: Ha de ser un lloc aïllat del món exterior, un lloc tranquil i que convidi a la pau, una àrea de descans confortable. Així mateix, ha de tenir accés a la llum natural. Recordeu que només és un espai per dormir. EL MOBILIARI HA DE SER CÒMODE A LA PARELL QUE AUSTER, BONA LLIT, MATALÀS CONFORTABLE, TAULETA DE NIT, UN ARMARI PER A LA ROBA DE TEMPORADA, UNA CADIRA CÒMODA I RESISTENT I UNA TAULA haurien de ser suficients mobles.

Saló-menjador: La sala ha de ser un espai diàfan i ben il·luminat amb connexions multimèdia i internet.

CUINA: Ha de ser molt àmplia, amb superfícies fàcils de netejar, espai per coninar-ne més d'un alhora. Hi ha d'haver espai per a forn, vitroceràmica, microones, nevera-congelador i rentavaixelles. Emmagatzematge suficient per a tots els utensilis de cuina.

BANY: Ha de ser un espai ben ventilat, espaiós. Preferiblement dutxa sobre banyera, de terra i aïllada amb mampara lavabo, lavabo. Heu de constar d'espai suficient per emmagatzemar productes d'higiene.

JARDÍ: Espècies autòctones, arbres fruiters, plantes aromàtiques, sistemes de regadiu amb aigües reutilitzables.

TERRASSA

APARCAMENT: Espai per a tres cotxes i traster

Últimament penso, o fantasiejant, en la construcció d'una casa, habitatge o llar de forma més econòmica possible, i això passa per l'eficiència energètica, ecologisme per supervivència de l'espècie humana i economia es donen de la mà de manera admirable, construint amb materials de deixalla, reutilitzant i donant nova vida a objectes que ja van tenir una vida útil.

Les garrafes i ampolles d'aigua, fer-ne una paret resulta fàcil i econòmic, només en necessitem milers per acabar la nostra nova llar. També hi ha els palets, amb 100 d'aquests suports de fusta rebutjats d'obres, indústries i comerços, a internet hi ha plànols open source per construir-te la teva pròpia casa de 80 m2. Les llaunes de refrescos també servirien amb aquesta finalitat. Hi ha els contenidors de transport marítim reconvertits i condicionats com a espai habitable.

EL BÉ MORAL DE L'ESTAT

Opina un monsenyor que ser independentista fomenta l'odi i la discriminació, i això no és actitud de bon cristià. Per què no hi estic d'acord? Perquè l'etzibada de pallisses a cops de porra que els cossos i forces de seguretat de l'Estat varen ser contra una ciutadania pacífica a mans buides i alçades i tan espanyola com un altre qualsevulla que només volia dipositar el seu vot dins una urna. La cridoria del "A por ellos" ovacionant els guàrdies civils contra uns conciutadans igualement espanyols com ells no suscita a l'odi? De veres no palesa la irracional catalanofòbia? L'esperonament dels conquistadores que van allende los mares a conquerir i imposar-se als salvatges natius que insiteixen en parlar la seva llengua estranya però igualment espanyola? Aquesta animadversió envers la catalanitat a què és deguda? La història que ens instrueix és llarga i el fenòmen de la catalanofòbia no és pas nou. I aquest sentiment, l'odi, no és precisament una virtut cristiana. L'esclat de la rebel·lió feixista nacional centralista durant la Guerra Civil, també escridassava i matava als que parlaven i pensaven en català, com deia l'Ovidi Montllor: "Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".

No, Espanya, i la seva unitat, ja no és un bé moral que cal preservar. En un estat laïc i tan secularitzat i ateu com l'actual, on s'avorta, s'imposa una ideologia de gènere a cops de lliçons d'escola i multes, viu sota una dictadura LGTBI i femellista, i darrerament s'eutanasia a tort i a dret. La idea de Espanya ja ha deixat de ser cristiana, apostatant. Per tant, Espanya, benvolguts porprats, ja no és un bé moral a protegir, una casa sense fonaments s'esfondra, i això és el que passa. Ja ho predí Alexandre Deulofeu, matemàtic, que Espanya desaparexeria pels voltants de 2029.

EL MEU TORMENTAT GERMÀ BESSÓ

Els meus pensaments són meus i de ningú més. ningú no pot venir a arrabassar-me'ls ni servir-se'n. la meva creativitat flueix dels meus dits... però no avui. El tipus simpàtic amb un humor intel·ligent, tintat d'un pessic d'humor negre barrejat amb alguna cosa escatològica, no ha vingut avui i ha manat com a substitut el seu germà bessó que, encara que s'assembla moltíssim a ell en aparença, és mediocre i no atresora gràcia cap. És més aviat un ésser patètic, trist, nostàlgic, poc imaginatiu i amb grans dots d'autocompassió. La nostàlgia és el que ens queda quan un temps passat se'ns ha esverat entre els dits com l'aigua clara d'un rierol de muntanya que un estúpid pretén agafar amb la mà, s'escorren ràpidament cada dia de la seva trista vida.

Això m'acosta cada dia al funest darrer dia del meu pas insignificant per aquest món ple de gent insignificant. No m'estimo, potser aquest seria un bon inici per a l'anàlisi de la meva situació actual. Algú podrà recordar que tots tenim unes capacitats per mostrar al món que ens envolta però em temo que les meves no són les que la gent volgués veure.

Em dispers! La nostàlgia,.... deia, és el record que vam ser feliços alguna vegada encara que no en fóssim conscients fins ara. Som així de babaus en general. el sentiment de nostàlgia d'un ésser estimat que ja no hi és, d'un objecte o lloc que ens porta un o mil records de vivències, situacions de felicitat que es dilueixen a la boira de la memòria.

Potser no recordar de vegades sigui una benedicció, no recordar tristesa, dolor, angoixa, traïció, desaires. El mar de l'oblit és ample i profund, encara que de vegades ens pot aterrir, com a mi que m'aterreix oblidar-me de la veu dels meus avis, però potser és millor així, la vida segueix, encara sense nosaltres, encara sense els nostres records, encara amb la nostra nostàlgia.

És que darrerament no sé com em sento. Potser un pesar al meu cor hagi aixafat la glàndula del raciocini que encara conservava. És tard per a mi, per enamorar-me o emprendre un camí que em porti a una altra ciutat a viure aventures. No vull tornar al primer amor, a qui em porten tots els camins. Voldria poder fer volar lluny d'aquí, lluny de problemes i preocupacions. No és cert que sigui feliç, encara que la meva cara dibuixi un somriure estúpid. Ho sento molt, així és la meva cara. Bons amics no en tinc, ni dolents em queden. Realment només estic. Vivint en una illa dins una illa, a la presó del seu amor em sentiria lliure. Són aquestes quatre parets de la meva habitació que jo anomeno llar les que exerceixen una força magnètica. No veig que coses que abans em motivaven a seguir endavant ja no em criden l'atenció. Guarda els teus passos. La mirada que mira a terra que es trepitja ajuda a evitar les merdes de gos de la vorera però no deixen veure què depara el camí del davant. No sóc res, no comparteixo les meves llàgrimes amb ningú, són massa íntimes, personals, valuoses.

Em perdo als detalls. Sóc distret així. Les moltes coses que m'agradaria fer, els molts llibres que voldria llegir, els innombrables racons que voldria visitar, no n'hi ha prou amb dues vides per a tot. La prioritat mai no va ser el meu fort. Tot pot ser interessant, bonic. dispers, desequilibrat, caòtic,... inconstant, mandrós, nostàlgic. La vida passa molt de pressa al costat meu, gairebé sense saludar. On van quedar les tardes de joc interminable, on la joia del nen, la il·lusió innocent? Ella arribarà algun dia? Potser ja ha passat de llarg. Crec que si aconsegueixo canviar-me, els tics i els vicis són batalles constants, potser ella s'acosti algun dia, potser em vol conèixer si alguna vegada em centre, em assossec, trobo aquesta Pau beneïda, em convertiria en un savi de la vida, una cosa així com un monjo zen de l'equilibri, la racionalitat, la vida, el sentiment, l'amor.