Els doblers de l'església 1ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la primera:

ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA. 1/3

El diumenge 3 de novembre de 1993 un jove, amb complexe de profeta, cridava (perquè allò no se pot dir cantar) en un programa de televisió que "el diezmo es un fraude", davant de la complacència alienada de centenars d’espectadors catòlics que no reaccionen davant de res. Aquest jove, ¿haurà qualque vegada pagat el seu delme, la seva almoïna, per sentir-se defraudat? ¿sabrà, el pobre, quant se col•lecta o en què s’empra el delme? El fet és que els enemics de l’Església sobre tot per la banda de l’economia. Veient la sumptuositat de Catedrals, santuaris i basíliques, protesten airosament de "la riquesa de l’Església". Per explicar un poc dita situació, serà precís abans de res aclarir què s’entén per Església quan és atacada. Els que rebutgen les riqueses de l’Església, en realitat estan parlant de la jerarquia eclesiàstica, del clergat, olvidant evidentement que l’Església som 850 milions de catòlics en el món, dels quals les tres quartes parts són de molt escasos recursos perquè pertanyen a l’anomenat fins no fa molt "tercer món". Si anem a aquestes, podríem dir amb tota justícia que l’Església catòlica és pobre de solemnitat. 

EL CLERGAT I ELS DOBLERS. 

Deixem a un costat l’Església catòlica formada per milions de catòlics que viuen amb senzillesa, de vegades amb austeritat i fins i tot en pobresa o misèria, i enfoquem el problema amb els ulls dels enemics, o sigui, en la riquesa que acumula el clergat, del papa cap abaix. 

Certament no podem sentir-nos impactats quan contemplem esplèndits edificis com la nostra Seu, meravella arquitectònica, amb la seva revolucionària arquitectura que suposà en la seva època, i tants de temples i convents de l’època medieval, romànic, gòtic, renaixentista, barroc, colonial …., En totes les ciutats importants del món. 

La impresisó d’esglai augmenta en aquells turistes no europeus que han tengut l’oportunitat de venir a europa i se troben amb monuments com la Catedral de Burgos, la de Colònia a Alemanya, la de Nôtre Dame de París o sobre tot amb la basílica de Sant Pere a Roma. 

Tot això parla de molta riquesa: ¿quant val la Catedral de Palma?, ¿quant Sant Pere del Vaticà? I estam temptats a treure falses conclusions... 

UNA ANÈCDOTA. 

En una ocasió, el Pare Amancio Albillos, de la Sociedad de María, espanyol fidelísim a l’Església, ingresà a la Catedral de Nôtre Dame, a París, acompanyat d’un anticlerical. Veient la sumptuosa construcció, l’acompanyant exclamà indignat: "¡ah, el poder aplastant de l’Església!" El padre albillos respongué, certament, indignat a la espanyola: "¡imbècil! És el resultat de la fe d’un poble que sap adorar a Déu" 

Podríem dir lo mateix dels temples que veiem pel món, catòlic o no. La fe dels humans s’ha expressat des de sempre en els millors monuments arquitectònics de la humanitat, des de Lúxor i Kàrnak de l’antic Egipte, fins a la Catedral protestant de Sant Joan El Diví a Nova York, passant pels temples prodigiosos de Kyoto a Japó, o de Benarés a l’Índia. Totes les civilitzacions de la història han adorat al déu vertader o a les seves divinitats paganes amb el millor del seu art i arquitectura. La fe catòlica no tendria perquè ser una excepció, sobre tot sabent com sabem que Jesucrist resta ocult però molt realment en el Santísim Sacrament de l’Altar i que a cada missa se renova el sacrifici del calvari. ¡res es prou per honrar a Déu! 

Tal vegada les piràmides d’Egipte foren construïdes per centenars de milers d’esclaus explotats per megalòmans faraons, però els temples catòlics han estat aixecats per treballadors normals, que han rebut el seu sou i en no poques ocasions han treballat voluntàriament com ofrena a Nostre Senyor. La fe fa fer coses així. Aquelles maravilloses Catedrals gótiques europees foren aixecades per generacions de picapedrers i talladors, que se passaven de pares a fills l’ofici i l’honor d’estar colaborant en una bella obra digna de la divinitat, mentres el cost d’aquestes ingents obres, corria a càrrec de nobles i rics, col•laboració sense la qual hagués estat impossible la seva realització. 

Tots col•laboraven sabent a priori que ells no veurian el resultat dels seus esforços. Generacions venidores de catòlics gaudiien de la bellesa del temple i adorarien a Déu allí on ell oferiren el seu talent i la seva vida. 

Ara ho volem tot instantàniament. Aquells tengueren fe en l’eternitat de l’Església. La nostra Catedral fou començada en el siglo 13 i no fou acabada fins el 19. Nosaltres podem assistir a missa a Chartres, Sant Pere de Roma o a la nostra Catedral gràcies a la fe i a l’entrega dels nostres avantpassats. A qui li manca la fe no pot comprendre això. 

PRIMER ERROR. 

El primer error d’apreciació és creure que els temples són del clergat. En realitat els ha construït el poble de Déu i són del poble de Déu. Al llarg de centenars d’anys els catòlics hem entrat a la basílica de la Seu mallorquina per donar culte a Déu i a la verge santísima, sota l’advocació de la qual es troba la nostra Catedral, com qui entra a casa seva. Els esglaons desgastats en donen testimoni. I ningú ha pensat que s’està ficant dins de la casa d’un capellà o d’un bisbe. Són patrimoni no tan sols de l’Església catòlica, sinó de la humanitat sencera. ¡si se cobràs l’entrada als turistes come se fa tants de museus o temples com el major azteca o en el museo de louvre!, Això sí que seria negoci! L’Església catòlica té oberts els seus temples, amb totes les seves obres d’art a l’abast de tots els fidels (o simples turistes), perquè són nostres, de tots sense distinció. No són del clergat. Hi ha als temples almoïnes, però qui no ho vol no hi deposita res. ¡i lo que costa el manteniment d’un temple! 

SEGON ERROR. 

Una segona equivocació consisteix a calcular (amb absoluta ignorància) els doblers que col•lecta el clegat pel seu ministeri o per les seves almoïnes, sense considerar l’ús d’aquests doblers. En primer lloc se creu que les col•lectes són fabuloses (¡pura ferralla!) I en segon lloc no importa tant si entren millons com l’ús que s’en fa amb ells. 

TERCER ERROR. 

Olvidam la història d’europa i d’espanya. En temps de les colònies espanyoles a amèrica, per exemple, l’Església, o si se vol, el clergat, sostenia tota la beneficència pública. Des de l’universitat fins als asils d’ancians, depenien de l’administració eclesiàstica. N’hi ha prou de llegirr el fullet evc titulat "lo que el clergat ha fet en bé del poble", per adonar-se de la immensa tasca humanitària que se desenvolupa. Naturalment per suportar tantes obres, l’Església tenia immenses possessions. 

Amb la desamortització de mendizàbal, el govern expropià gairebé totes aquestes possessions, deixant al poble sense atenció a les seves necesitats, per mancar encara de la infraestructura adequada. Basta recordar que la universitat pontifícia de mèxic, fundada desde 1553 i suprimida arbitràriament de cop i volta, no pogué ser reoberta fins al 1929 per josé vasconcelos. El clergat, tant diocesà com els religiosos, no tan sols se veieren privats de les seves obres i temples, sinó que, a més, sofriren cruenta persecució, sobrevivint amb poru feines, en la més absoluta de les pobreses. 

Tot i això, l’Església, clergat i fidels, s’organitzen i, tossudament, les seves obres de caritat, i de cultura. Escoles, dipensaris, hospitals, orfanats, asils, acadèmies, etc... Varen sorgir de la feina infatigable del clegat, dels religiosos i fidels laïcs, fins i tot la fundant de autèntiques universitats, formadors de magnífics professionals.