Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro
Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català
per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma.
L'original el trobareu aquí.
Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la segona:
ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA 2/3
Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la segona:
ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA 2/3
EL PERQUÈ DEL PROGRÉS.
Generalment el clergat, a diferència
d’institucions oficials, administra bé els recursos econòmics i
treballa infatigablement.
El poble fidel bé que ho sap. Els
pares de família prefereixen enviar als seus fills a una escola de
religioses que a una pública, sabent que l’educació rebuda serà
infinitament superior i que abarcarà a més els valors morals i
cristians que ells desitgen. Ateses les circumstàncies educatives a
mèxic, hauran de pagar per allò, perquè el ministeri d’educació
no inclou les escoles particulars en el seu pressupost. L’espanyol
ha de pagar amb els seus impostos, mal administrats, l’educació
pública i, a més, si pot, pagar una escola particular o religiosa.
Pareix que els principis de la lliure
empresa, tan valorats al nostre país, són pecat aplicats a
l’educació o al culte. Ningú està obligat a enviar als seus
fills a una escola "de pago" que cobri molt car, com tampoc
està obligat a cel·lebrar els 15 anys d’una filla a un temple que
cobri massa per la ceremònia. Se pot triar una altra escola o altre
temple, com se pot triar un cinema més barat sense haver d’acusar
al car de lladre. Hi ha restaurants molt luxosos i fondes
baratíssimes. Cadascú pot triar entre donar-se un luxe car o
prendre un "menjar ràpid".
Ningú està obligat a casar-se a la
seu o enviar als seus fills a la universidad de navarra. I haurem de
considerar que el manteniment d’aquesta classe d’obres comporta
despeses insospitades pel comú dels fidels. Moltes vegades grans
col·legis, hospitals, asils, etc. Tenen que recorre a donadors
especials o a fundacions internacionals per poder sobreviure, perquè
els ingressos normals certament no arriben a cobrir les despeses.
Així treballen les obres de l’Església ¡i són atacades sense
misericòrdia!
EL PROBLEMA DEL DELME.
Aquell al·lot rebel e ignorant que
cridava que el delme és un frau, realment no sap lo que esta dient.
Haurem de demanar-li:
¿saps què sa col·lecta pel delme?
¿saps quants seminaristes sosté el
bisbe?
¿saps quant costa cada seminarista al
mes?
¿saps totes les persones que treballen
per la diòcesi i que cobren un sou?
¿tens idea de quantes obres de caritat
sosté el bisbe?
En una paraula: ¿què saps de
l’administració del delme?
Mentres que hi ha esglésies
protestants que exigeixen el 10% brut dels ingressos als seus fidels,
l’Església catòlica proposa l’equivalent a la trescients
seixanta-cinquena part dels teus ingressos. ¡molt enfora de
l’estricto delme! I a més, mare amorosa, exclou automàticament
als que no poden donar-ho. ¿on és el frau?, ¿on l’explotació? A
més: ¿qui ha sostenir les necesitats de la diòcesis sinó els
catòlics de la mateixa?
LA BENEFICÈNCIA I LA ESGLÉSIA.
Essent la fi pròpia de l’Església
la santificació i salvació eterna de la humanitat ("aneu i
batiau a totes les nacions" me.16,15), sempre s’ha preocupat,
des dels temps apostòlics, de socórrer als pobres i desemparats.
Hem anotat que en temps passats, el
clegat administrava totalment la beneficència pública i com a
partir de les lleis de reforma i molt lentament, el govern ha estat
organizant aquesta obra.
En els temps actuals, quan l’Església
emprén la construcció d’un gran temple, com la seu de palma, no
falten els opositors encara dins de l’Església, que opinen que
aquests doblers podria donar-se millor als pobres en obres com
hospitals, orfanats, etc.
Emperò, demogràficament la població
espanyola és 90% catòlica, o sigui, Església catòlica. I tots
pagam impostos amb els que el govern ha pogut edificar tots els
hospitals, dispensaris, cases d’interès social, centres de
recuperació, etc,. Podem dir, amb tota justícia, que l’Església
catòlica sosté, com abans, les obres de beneficència. Lo únic que
ha canviat és l’organisme administrador: abans era el clergat i
ara és el govern. I en totes aquestes obres, els metges, infermeres,
empleats, mestres, educadores, psicòlegs, etc., Són catòlics en la
seva su majoria,
Cada clínica de la seguritat social
costa molt més, sense comparació, que la seu. L’Església
catòlica (tots els espanyols) mantenim ambdues coses.
Així doncs, l’Església ja està
cumplint, tal vegada sense adonar-se, amb les obres de misericòrdia
a les quals ens envia l’evangeli. I la construcció de temples i
obres particulars, són construïdes amb les aportacions extres
voluntàries dels catòlics, la qual cosa el govern no té en ment.
ELS COTXES DEL SACERDOT.
En quantes ocasions s’ha sentit la
crítica mordaç dels cotxes "darrer model" dels sacerdots
i és precís aclarir dos punts: en primer lloc, els sacerdots són
professionals igual que un arquitecte o llicenciat i ningú els
critica, sinó que els enveja, per estrenar cotxe.
En segon lloc, de la experiència
parlam, el clergat en la seva immensa majoria, utilitza cotxes
compactes dels quales, encara que siguin nous, no se pot dir que
siguin de luxe.
El sacerdot no només té dret sinó
necesitat, d’usar un cotxe decent i no ha robat a ningú per
comprar-lo. La Sagrada Família en Natzaret empreva una somereta, que
es l’equivalent al cotxe compacte dels nostres temps. Sant josep no
era un miserable: tenia un ofici i era honrat i treballador.
EL COST DE LES CERIMÒNIES.
Els sacraments de l’Església no se
venen. No tenen preu. Voler comprar o vendre, per exemple, el cos de
crist, és absurd. La gràcia divina es invaluable doncs consisteix
en la participació de la mateixa vida divina. Però la cerimònia en
què se confereixen els sacraments sí té un cost que evidentement
ha de pagar qui el sol·licita.
En una misa de bodes, els dos
sacraments: eucaristia i matrimoni, són absolutament gratuïts. Però
el sacerdot oficiant és un professional que mereix els seus
honoraris. ¿quant guanya un metge en una hora?, ¿quant val una hora
de trebal d’un arquitecte o d’un psicòleg?
Allò que reb el ministre del
sacramente se diu "estipendi" per no anomenar-ho llimosna o
propina.
Però a més les bodes inclouen moltes
coses que hi ha que pagar honestament: flors, cantors, alfombres,
llum, empleats, tràmits, neteja, etc... El manteniment d’un temple
també exigeix coses com impermeabilització, reparacions, reformes,
que han de sortir, dels usuaris. Això és comú a restaurants,
cinemas, teatres, hospitals, transports, etc. En un restaurant por
exemple, no tan sols estam pagant el cost dels aliments sinó tot el
servei i l’immoble.
Quan a una boda se pensa gastar 12.ooo
€ al restaurant de noces, el pressupost per l’Església se creu
que no ha de passar de 100€ o 200€ sota pena d’acusar al
sacerdot de "pesseter".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada