VIOLÈNCIA A LA LLAR

Quan sento parlar de violència de gènere m'entren unes ganes d'esbatanar a l'ens que està parlant únicament i exclusiva de qualsevol violència exercida contra les dones, fins a fer-li solcar la greixura. Hi ha temes recurrents que passi el que passi sempre en podem desenpellegar de la culpa abocant-la  a sobre el comodí: la crisi financera, el canvi climàtic, el masclisme, l'homofòbia, la LGTBIfòbia(mira que ho arriba a ser de complicat), la violència de gènere, l'heteropatriarcat…

De la violència a la llar antigament se'n deia violència domèstica (del llatí "domus": casa), se va passar a dir-ne violència masclista, per ser la violència física exercida principalment, encara que no en exclussiva, per homes, per convertir-se en violència de gènere, una mala traducció de l'anglès "gender", tot per no dir sexe... Que n'hi ha només dos (mascle vs femella, home vs dona, persona que menstrua i gestant o que pot quedar embarassada en algun estadi de la seva vida sense que hi intervengui cirugia -cromosoma XX- o farmacologia vs persona que no gestant o que no menstrua ni pot quedar embarassada -cromosoma XY-)

La violència és present a la nostra societat per desgràcia, i l'ambit familiar no n'és cap excepció, sobretot quan el matrimoni no té una bona relació. El problema de la violència a la llar s'agreuja quan hi ha fills que massa sovint s'utilitzen com a arma llancívola contra l'excònjuge.

Hi ha dues formes clares d'exercir la violència, una evident és la física que exigeix una fortalesa física que s'imposi sobre l'altre, normalment aquesta és exercida pels homes, més primitius, aquesta és la més evident. Però després hi ha la violència psicològica, més sibil·lina i silenciosa, per tant més difícil de demostrar a un jurat, exercida per les dones. No justific ni la primera ni la segona. Si bé és cert que portar el cromosoma XY amb la legislació actualment en vigor te converteix en culpable a priori davant qualsevol denúncia de violència domèstica. 

El cas recent de Juana Rivas (de quan vaig escriure això) és un d'aquest exemples en que la violència exercida per les dones contra els homes, tot i ficant pel mig als fills menors d'ambdós, perjudicant a la mainada que es troba sense un dels dos progenitors.

Tan de mal pot arribar a fer un cop de puny com unes paraules humiliants de menyspreu en el context propi o uns fets determinats o una opinió malèvola sobre l'altre progenitor expressada i inserida en la ment dels fills per part de l'ex.