Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. La vida d’un pel·legrí és “lloar-ho tot i donar sempre gràcies a Déu, Pare, Creador, Totpoderós” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra poca alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del patiment se pugui ser feliç, amb la perspectiva d'una esperança certa en un Cel, una vida eterna sense patiment, només amb l'Amor , una Fe ferma i refermada per la nostra experiència. La fe no és creure, sinó és viure i experimentar la sabiduria, el sabor de la vida.
Deixau-me que parli per parlar avui, només avui. Les ombres cobreixen els carrers gelats, els moixos arrecerats a qualque cau guaiten com cau la serena. D’on va venir la dolça amor que avui mon cor inflama? S’escolà a ma vida com les coses que romanen per sempre i mai més se'ns en van. Quelcom de polit en la seva mirada en un somriure fresc, en una ardenta pell a frec d’ànima. No sé pas si l’estim, però sembla que no pugui viure sense veure-la cada cert temps. Tal com la faula de la guineu i el petit príncep, el seu contacte quotidià ha esdevingut necessitat d’estar a la vora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada