BENVOLGUT, o no, SENYOR BLAVERO

Benvolgut, o no, Senyor Juan, 

Fa un parell mallorquí de dies vaig xocar amb un video seu (hauríem de revisar l'algoritme del iútub que llença suggeriments estrambòtics, per no dir de m...) i venc a donar-li la meva impressió (després d'un atropellament hi haurà per força la marca de la roda). No crec que vos atopeu mai amb aquest foro d'opinions però aquí deix palesa algunes coses que m'agradaria dir-li, millor si és amb una taula ben parada al mig i si hi ha cervessa o cafè o orxata i fartons o xocolata amb ensaïmades/coques de quarto/coques de patata o … no sé si veu per on va la cosa… millor!

La primera cosa que li puc dir és que jo som expert en no res o, com a molt, en ben poca cosa, per això m'agrada aprendre constantment coses noves, els pedagogs en diuen Longlife Learning (o aprenentatge permanent en ma llengua materna). I qualcú tan il·lústric com vostè és la persona ideal per refermar els meus escassos coneixements, que contrastant una mica tot plegat contradiuen cadascuna de les seves paraules.

La segona cosa que voldria comunicar-li és que, voldria disculpar-me puix no estic familiaritzat amb les normes ortogràfiques del Puig (que se semblen molt, massa, a les normes de l'IEC). Esper que vostè sàpiga disculpar-me, i aplegui a entendre'm. Tampoc conec les normes hortográfiques (sí, amb hac!) del Tsír-Cùlö Bâléàr(amb molts d'accents perquè fan bonico) i no per això som menys feliç.  També és curiosa la coincidència que vostè defensa el seu argument acientífic sobre una llengua en una altra, més estesa, més important, més universal i bonica, segons el vostre punt de vista, clar, ben igual que els citats Tsir-Culeros.

La tercera, no hay dos sin tres, és que, malgrat la diferència de les nostres parles, he entès tot el contingut de la seva locució perfectament. Me sembla una cosa fora-senyada que un parlant d'un pressumpte idioma diferent pugui entendre perfectament (pressumpte, no perquè no sia idioma, sinó perquè sigui diferent), sense estudi previ de cap tipus, al parlant d'una altra llengua, seria un fet insòlit, mai vist en la història de la humanitat. 

També li puc contar que la meva procedència no és peninsular (no som ni valencià ni català), com segur que vostè, gran coneixedor de la llengua d'Ausies March (o no?), haurà notat per quelcom que m'haurà llegit. 

La conclusió racional, a la qual hom pot arribar més fàcilment (sol ésser habitualment la bona), seria que vostè i jo parlam el mateix idioma, tot i les diferències fonètiques (no gaires) o lèxiques (tampoc tantes), deixarem de banda el miracle del do de llengües car que no som a la Cinquagema. El com hem arribat a parlar el mateix idioma a ambdues riberes del Mar Balear serà motiu de reflexions posteriors. 

La història de l'invasió catalano-aragonesa (permeti'm l'ús del concepte historiogràfic acadèmicament acceptat) de Balansiya és plena de conflictes entre cristians i musulmans, tot i que el rei en Jaume primerament deixàs constància per escrit la intenció de respectar la vida dels musulmans que es varen rendir, tot i acollint-los sota la protecció reial(paper mullat), en contra del desig papal, no sembla que després de les revoltes de mudèjars amb suport dels almohades magrebins, natzarins de Granada i castellans, empenyent o emprenyant, fos una bassa d'oli, ans el contrari. Hi hagué una tensió interreligiosa fins a l'expulsió dels moriscos. 

La tolerància dels almohades que governaven Balansiya al moment de la conquesta del rei cristià era inexistent, la secta almohade és prou coneguda per la seva intransigència. Qualsevol súbdit que parlàs una llengua romànica era assimilat a cristià, o sia traïdor al governant islàmic, per tant home o dona morts. Això era allò més normal a l'època.

Que hi hagi una identitat cultural en la llengua no obsta en cap cas per què hagi una identitat política clarament diferenciada, atès el tarannà de la Corona d'Aragó a l'hora d'expandir-se en la conquesta de nous territoris. Lloc que conquerien nou regne que creaven, i dic creaven perquè l'entitat política del conquerit mai no influí, atesa la diferència entre organització política als països islàmics i regnes cristians de l'època (califat, emirat, valirat vs regne, comtat,... l'estructura és força diferent). Abans de Jaume I no hi havia Corts Valencianes ni el General Consell del Regne de Mallorca, a partir de la conquesta del rei conquistador comença a haver-hi unes entitats polítiques noves "de iure".

Per altra banda, i ara permeti'm també certa flemàtica ironia, és un fet molt habitual que l'invasor bàrbar adopti la llengua i costums del poble vençut. Vegeu l'exemple dels Estats Units d'Amèrica, on les llengües dels nobles natius americans, com les tribus iroqueses, apatxes o sioux..., són conegudes per tothom, de fet varen creuar l'oceà fins a la bàrbara Anglaterra i se varen imposar a la llengua autòctona antiga, crec que es deia anglès. El mateix va passar a Castella, on ara només parlen idiomes com quítxua, guaraní o nàhuatl, que han substituït a la poc cultivada llengua romànica extinta que es deia castellà. 

Els personatges als quals vostès es basa en la seva extensa bibliografia són de dubtosa academicitat, com tot el seu discurs filològic, amb la qual cosa demostra que, al manco, no té gaire idea del parlar dels seus veïns del nord i de l'est, ni del que es parla a Tàrbena…(mallorquí de Tàrbena, per si s'ho demanava).

Sobre el seu video dels jueus vostè deixa caure que la primera sinagoga documentada a l'Estat espanyol és a València, he de corregir-lo, la primera sinagoga documentada fora de la terra d'Israel és a la ciutat de Palma, any 70 d.C., s'han trobat a les Illes Balears monedes amb inscripcions hebrees, i segons 412 el bisbe Sever de Menorca explica al bisbe Elies, un bisbe de Mallorca amb nom hebreu (ben curiós), la forta vinculació dels jueus de Mallorca i Menorca,i de la forta influència política i econòmica que detentaven, la qual cosa se pot deduir que era una comunitat important numèricament i històrica. Una ciutat en la qual els jueus eren una comunitat prou important va ser Barcelona, els jueus gaudien de protecció reial, eren els banquers dels reis d'Aragó, com també ho fóren abans dels comtes catalans.

Altra dada pseudocientífica que amolla és que el valencià és anterior al català, tot i referenciant les kharjes (jarchas en castellà), poemes andalussíns del s.XI escrits en caligrafia àrab que contenen alguns versos en una llengua romanç. Però aquesta llengua és valencià? No, es tracta de mossàrab, la llengua romànica parlada pels natius de la península que no ha tengut continuïtat puix s'estima que al final del s.XI o principis del s.XII ja no quedaven parlants de mossàrab. El mossàrab se pareix al castellà medieval i al català o valencià antic, atesa la seva família lingüística derivada del llatí, però hi ha més proximitat i concordança semàntica i morfològica entre els escrits valencians medievals i els de la Catalunya oriental de la mateixa època que amb els mossàrabs. 

Sobre la gènesi de la llengua de la qual vostè parla, ja hi ha indicis que al s.VIII es parlava a les Marques Hispàniques (o Comtats catalans) una llengua vulgar que resultava inintel·ligible amb el llatí clàssic, la Renovatio Carolingea promovia que la litúrgia es fés en llatí culte per tant el poble no l'arribava a copsar-la, d’aquí la ben documentada conflictivitat, i als escrits de l'època escrits en llatí se pot veure certa "degradació" que l'acosta cada vegada més cap al català. A escrits dels s.IX (Acta de consagació de la Catedral de la Seu d'Urgell) ja hi apareixen noms escrits inconfusiblement en català (“morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers”),  l'Església decidia en el concili de Tours (any 813) que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjans del segle vii.

Al s XI apareixen els primers textos feudals redactats íntergament en català: el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098, data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell, al s.XII es tradueix o adapta al català el Liber Iudiciorum. Entre finals del s.XI i principis del XII apareix la primera obra literària en català, les Homilies d'Organyà. Al s.XIII, a la Mallorca conquerida per Jaume I, apareix el beat Ramon Llull, figura cabdal i pare de la nostra llengua  comuna. També la primera de les quatre cròniques (el Llibre dels Feyts) crònica dictada pel rei en Jaume I, en català, d'aquí conclourem que el rei conqueridor parlava català, malgrat ser rei d'aragonesos o haver nascut a territori francès (Montpeller-Occitània).

Cosa curiosa és que els lllinatges i topònims valencians i balears s'hagin adaptat tan bé en la seva pronúncia a la llengua que es parla a Catalunya, parles orientals i occidentals, (excepte a la Vall d'Aran, clar, on es parla occità). Sobre les teories lingüístiques de l'origen de la llengua comuna entre vostè i servidor, l'origen llemosí a finals del s XIX ja va ser àmpliament descartat pels estudiosos de la llengua (no historiadors ficats esporàdicament a filòlegs, [o filólecs com li agrada dir a vostè], sense cap estudi ni preparació), i insistir-hi seria detentar una condició retrògrada anticientífica, similar a considerar la terra plana i al centre de l'univers.

Feliç diada de Sant Jordi! (dia dels enamorats arreu dels països catalans)

LA PLATAFORMA "STOP DESNONAMENTS" ES TANCARÀ AL VALLE DE LOS CAÍDOS

Hi ha algú al desGobierno del Reino que amolla globus sonda en forma de titular estrambòtic amb una finalitat distractiva per tal que els ciutadans no se fixin en les coses allà on l'han marrada a tort i a dret. Una de les darreres estupideses d'aquests trossos de quòniams (gràcies President!) és la de desnonar als monjos benedictins que fins a dia d'avui es fan càrrec de l'abadia del Valle de los Caídos. S'ha de notar certa ferum a milicià ranci anticlerical de la CNT i del PCE a Moncloa perquè la dèria que tenen de ficar-se amb tot allò relacionat amb els catòlics. Sabem que és allò més senzill atacar tot i desprestigiant a un col·lectiu tan dòcil i apaivagat, tan ximple moltes vegades, com són els cristians catòlics apostòlics i romans... mai s'atreviran a ficar-se amb Mahoma i els seus seguidors musulmans.

La qüestió és que els monjos benedictins que viuen i tenen cura de l'abadia on va estar enterrada la mòmia del dictador sembla que per una qüestió de voluntat política, via negligència administrativa, es troben ocupant el recinte de "titularitat pública". 

Resulta que el lloc és un cementiri, amb morts enterrats allà sense el seu consentiment, començant pel tio Paquito el galleg. Malgrat tot, els monjos són allà per tenir-ne cura del lloc sant, de pregar per tots ells, independentment de les seves creences o història. És l'ofici d'aquests monjos, a banda de mantenir els oficis i litúrgia dins del temple cristià. Aquesta justifica la seva presència. Allò que facin amb el monument de la vall, museu, centre per a la memòria històrica... els usos d'aquest grandiós espai poden (i han de) ser compatibles, lloc n'hi ha de sobres per a tothom, només fa falta la voluntat d'entesa. 

LA MAMARRATXA

 Diu una senyora, el nom del qual no mencionaré per tal de no donar-li altaveu o publicitat ni fama dins del meu espai a qui no s'ho mereix, podem afegir només que és una periodista feminista radical marxista i atea, que afirma que "l'Església catòlica és la font de tot el dolor per a la dona". Com a tota afirmació que pontifica de manera absoluta i sense matisos i, sobre tot, contra unes creences concretes, malgrat els prinicipis fonamentals del periodisme són l'objectivitat i, al menys, contrastar la notícia, els seus escrits palesen la seva ingnorància sobre o contra una religió i la fel que aboca fruit del seu odi visceral, la qual cosa fa que qualsevol article periodístic d'aquesta senyora quedi com a una opinió qüestionable, respectable com la de qualsevol ciutadà mal informat, amb la mateixa credibilitat que els negacionistes de l'encalentiment global o del Covid, els antivacunes, els terraplanistes i els de les teories conspiranoïques més esbojarrades.

La religió atea-marxista-feminista té uns dogmes immutables que els seus intransigents fanàtics seguidors lluitaran amb totes les armes al seu abast contra tota corrent de pensament divergent, com fan tots els fanàtics. L'Església és un blanc recurrent i còmode d'atacar a un col·lectiu dòcil acovardit per una propaganda laïcista, relativista, "progressista", marxista, feminista i tots els -istes que pogueu afegir. Un pensador crític pot esbucar el titular de la periodista, que donar titulars com a periodista és el que sap fer, com a un reduccionisme babau com tots els antis que hi ha, ens volen prendre per imbècils, n'hi ha que, per imbècils, s'ho empassen, però, i aquesta a la meva esperança, n'hi ha que veuen venir el sofisme d'una hora enfora, atès que no és gaire difícil desmontar l'argument que amolla tan bàrbara senyora.

Doncs en promoció d'una novel·la seva concedeix una entrevista a un mitjà afí, si hagués estat l'ABC, El Mundo o La Razón, (més escorats a la dreta, banda incorrecta del pensament polític d'acord amb els "standards" de l'abans no-assenyalada) ni l'haguessin vist el pel perquè no combreguen amb la seves rodes de molí, males d'enviar per a qui té dos dits de front i una mica d'informació contrastada.Per tal de fer més extensiva el seu nou panflet que va sobre el tracte pejoratiu que, sempre segons ella, fa l'església de santa Magdalena assenyalant-la com a una "senyora de costums relaxades" (per no dir la paraula mal sonant). Certament a l'Evangeli no es diu que Maria de Magdala es dedicàs a l'ofici més antic del món, el que sabem de santa Magdalena ens vé de la breu però important paper en els Evangelis i de la tradició cristiana, sense que hi pugui haver més certesa que la versemblança del relat. Ella, la periodista ultramarxista-feminista, monta el seu relat novel·lístic sobre una història que ella inventa i interpreta, seguint l'estela del Codi da Vinci de Dan Brown, atès que tampoc és ni tansols original, per fer venir-ho bé amb les seves idees de feminista obnubilada, amb la figura de Magdalena, usant-la com arma llancívola contra l'església catòlica, una excusa qualsevol, un blanc massa fàcil i socorrit. 

Sembla oblidar, no dic que no sigui de manera dolosa i barroera, que la situació de la dona a països islàmics és envejable, per la llibertat i els drets dels que gaudeixen actualment al segle XXI, així com la situació de les dones al lloc i en l'època més esplendoroses que ha viscut la humanitat com era la Uníó de Repúbliques Socialistes Soviètiques d'Stalin, i els seus satèl·lits. Tothom recorda el nom de les senyores situades al capdavant d'òrgans del vertader poder polític i econòmic dels països comunistes (la Troika). Si sou llestos ja en coneixereu el nom de totes. Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili "Stalin", quin gran defensor dels drets i les llibertats de les dones (com de la resta, d'homosexuals, dissidents,...)! (Mode Irònic: Off). Cal recordar el lema LGTBI-Friendly del socialisme cubà "El trabajo te hará hombre", que presideix els camps de concentració on tanquen als homosexuals i dissidents del règim, el "Arbeit macht frei" de la Cuba socialista.

BISBES SÓN HUMANS I NO SÓN POLÍTICS

 Arran de l'aparició en els mitjans de comunicació de la dissortada vaccinació de Mossèn Sebastià Taltavull, bisbe de Mallorca, s'ha vist com uns aprofitaven per atacar l'Església catòlica amb furibunditat extrema. És cert, aquest senyor de 79 anys, per tant col·lectiu de risc, amb un nucli de convivència a la residència privada de la tercera edat de preveres retirats, annexa al Palau episcopal, per tant nucli de convivents, que és prevere de "professió", i no metge o polític o advocat, ha actuat malament, sí, però tal i com apunta Miquel Ensenyat (Més per Mallorca) "no ho ha fet de mala fe, sinó per desconeixement", i "s'ha volgut magnificar", per interès de vendre més diaris, hi podem afegir. Alguns ja l'esperonen que presenti la seva dimissió, recordem que el cap del Mn. Javier Salinas, que era molt bon bisbe d'aquesta més que difícil diòcesi, va rodar per menys. Una actuació incorrecta per un representant públic, és a dir, triat democràticament pel poble per representar els interessos generals, ha de comportar l'exemplaritat. La muller del Cèsar no sols ha de ser honrada sinó, a més, ho ha de parèixer. Però cal recordar a tots aquells que volen guillotinar al Mossèn Taltavull que el bisbe no és un representant del poble, sinó el cap de l'Església a Mallorca, una figura pública, sí, però no un càrrec públic o polític. No sé si al final el bisbe agafarà la maleta i partirà a una altra destinació amb menys serps verinoses al trispol per on camina, o no, però tampoc m'estranyaria gens ni mica. Però el que ha de remoure un càrrec eclesiàstic és sempre un càrrec eclesiàstic, després els molestarà si un bisbe/capellà/religiós/catòlic-en-general de carrer parli de política.

ELS ANDALUSOS NO SÓN NACIONALITAT HISTÒRICA

 Hi ha per les diverses cantonades del Reino de España un manat de gent que se sent diferent, especial, i no ho és tant. Els habitatnts d'Andalusia són un bon exemple. Som de l'opinió que Castella, en el seu sentit més essencial, va des de Santander fins a Càdis, per molta distància que hi pugui haver, tots parlen castellà com a llengua vernacle i, per tant, pertanyen a una mateixa cultura i nació, la castellana, tot i tenir uns trets pronunciats que poden identificar-los com andalusos, aquests no són exclussius ni de bon tros. Aquesta secessió política contra la seva pròpia cultura esdevé més colpidora a Andalusia, ja que Rojas autor del primer diccionari castellà era andalús, juntament amb l'aportació essencial dels andalusos a la seva llengua i literatura de la mà d'autors com Machado, Lorca, Jiménez...sense la qual no s'entèn la cultura castellana. La cultura andalusa, tot i les seves especificitats i més enllà dels tòpics, forma part d'una cultura més àmplia com és la castellana, i no és una part petita i de poca importància, ans el contrari.

Durant la dictadura sovint s'assimilava i es promovia com a allò espanyol a tota manifestació cultural andalusa, així venien als turistes les bailaoras amb vestit de gitana , juntament amb els toreros, com a souvenirs d'Espanya. El flamenc va ser l'estereotipació dels espanyols, alegres, amb arte, gracia y salero, tot un seguit de trets que no s'ajusten a tots els habitants del sud peninsular, ni molt manco a la resta del Reino de España.

El sentiment de pertinença col·lectiva a un poble específic, amb una idiosincràsia própia i exclusiva, és molt minoritari a les latituds meridionals de la península, atesa la ideologia expressada mitjançant els pobres resultats electorals de partits andalusistes. El moviment andalusista és un moviment exclusivament d'esquerres, no hi ha dretes o centre andalusistes, i el PSOE l'ha sabut fagocitar integrant dins dels seus idearis l'esperit nacionalista per tal de justificar-ne l'autonomia, però els socialistes són un partit nacional, que ,com el PSC català, encara que es vesteixi de nacionalista perifèric, en realitat sempre ha estat un partit espanyol i espanyolista (nacionalista igualment).

Està clar que allò del café para todos fou un fre a l'autogovern de les nacions no castellanes de l'Estat, així com l'enaltiment fins a la categoria de nacionalitat històrica als andalusos en rebaixar la càrrega identitària d'aquestes.

Així doncs, a què vé la definició de nacionalitat històrica al seu Estatut d'autonomia? El procés autonòmic andalús va començar botant-se la sacrosanta i immaculada Constitución española atès que els polítics andalusos volien entrar per la porta ràpida de l'autonomisme de l'article 151 (les nacionalitats històriques) però això requeria del vot majoritari a totes les circumscripcions electorals, que al Reino de España van per províncies. El fet és que obtingueren el vist-i-plau de gairebé totes, excepte de Jaén i d'Almeria, això obligava a esperar cinc anys a tornar a presentar la nova proposta d'estatut… què varen fer doncs? Ignorar la Carta Margna i aprovar perquè havia estat votada per la majoria… i després diran dels catalans!

Si la història de la comunitat autònoma comença de manera il·legal, podeu pensar i creuere'm que puc afirmar des de la meva petita tribuna pública i amb els meus minsos coneixements de dret constitucional i administratius (força suficients per haver aprovat dues o tres oposicions) que l'autonomia dels andalusos peca de vici d'inconstitucionalitat, però a cap polític ni tribunal li ha interessat mai perquè no són ni els catalans ni els bascos… una prova més de la independència judicial.

SOBRE LES ELECCIONS CATALANES I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

Continua la situació el disset de febrer igual com el tretze de febrer al Principat. Hi ha per treure'n conclusions… encara que els polítics molt miopes no sàpiguen veure-ho. Un politòleg de televisió pública explica com hi ha dos blocs força impermeable, identificant-se llengua i identitat, idioma i nacionalisme, ambdós costats. L'elector catalanoparlant s'identifica a sí mateix com a català més que com a espanyol i vota, en conseqüència, partits nacionalistes catalans (ERC, Junts, CUP o PDCat), mentre que el castellanoparlant s'identifica més com a espanyol i vota partits nacionalistes espanyols (PSC, VOX, PP i Ciudagramos), el cas de En Comú-Podemos és per analitzar i donar-los de menjar apart. Veiem, doncs, que la qüestió idiomàtica no és fútil. Existeix una identificació amb una nació concreta, que palesa la dicotomia nacional de Catalunya-Espanya, ambdues nacions amb lletres majúscules. És allò que en diuen la "plurinacionalitat" de l'Estat espanyol, que molts partits de dreta (extrema) i nacionalista de Madrid neguen, posant-se les cucales ideològiques per tal d'adaptar la realitat al seu discurs polític. Per altra banda, Casado ha declarat que vol recuperar Catalunya, diguem-li fort i clar que fa uns quaranta anys tard. Tant de bo que hi hagués una voluntat de la dreta de fer-se més propera amb la realitat catalana i catalanoparlant, però això sembla només una mentida més en el discurs de la dreta, amb un sentit electoral. El "Contra Catalunya" no els ha funcionat mai a Catalunya (força estrany, no?) però ha donat grans rèdits electorals fora de Catalunya. Si fos vera això de recuperar als catalans també haurien de fer un gir radical envers la llengua catalana i occitana, considerant-les tan espanyoles com el castellà i, per tant, una riquesa cultural a protegir, i posicionar-se del costat científic sobre el domini lingüístic del català també a la resta de territoris de parla catalana (País Valencià, Illes Balears, Aragó i Múrcia), i aquí, sobretot a València, Aragó i Múrcia, els comportaria detreure votants. Una dada interessant de veure com l'interpreta el sector perdedor, que aquesta vegada ha estat els unionistes altrament autodenominats constitucionalistes i més concretament de les dretes, és comprovar com l'alta abstenció deslegitima els resultats de la majoria independentista. El perill de deixar de votar és que altres decideixin per tu, això tots ho sabem, qui no fa dipositar la papereta al seu col·legi electoral (o mercat o poliesportiu o camp de futbol), també. D'altra banda, som de l'opinió que és una mica massa agosarat concloure, per extrapolació convenient, el sentit del vot de qui no va anar a votar, per ventura hi hauria hagut més diputats independentistes o algun de PDCAT o més de VOKS o Ciudagramos,... això mai ho sabrem perquè només podem comptar els vots efectivament emesos. La realitat és que hi ha una majoria absoluta independentista, que veurem què fan amb aquesta majoria i si segueixen barallant-se o van per feina ("seny i rauxa, amics!"), que el feixisme de VOKS ha entrat al parlament, el PP ha tornat a fer els ous en terra, els de Ciudagramos s'han pegat la castanya (clatellada, mastegot, bufetada, bufa, plantofada, morma, hòstia, bolet, castanyot, clatellot, cop, galeta) de la seva vida i el PDCAT (sense en Putxi) no arriba al 3% (enteneu l'acudit?). Ara toca jugar al Tetris, (se nota que tenc ja certa edat), amb les majories, escons i cadires. Qui governarà al final? Quins pactes "contra natura" sorgiran? Quines aliances es teixiran? Més al proper capítol...

Tallarins amb Carxofa

Ingredients per a dues persones:

Per a la salsa:

2 alls

Oli d'oliva verge

Pebre bo al gust

50ml de vi blanc (també van bé ginebra o vodka)

Carxofes 6-10

Sal al gust

Per a la pasta:

Tallarins/spaghetti (calculant uns 100g per persona)

1 culleradeta de Sal

Clau 2-4

Una fulla de llorer

Elaboració:

1. Mentre posem a escalfar en una olla l'aigua amb una fulla de llorer, una mica de sal per coure la pasta i dos o tres claus ben picats, piquem de forma molt fina els alls.

 2. En una paella o cassola a part tirem una quantitat generosa d'oli d'oliva verge extra que li donarà un sabor intens a la salsa dels tallarins, i la posem a foc.  Quan estigui ben calent l'oli, afegim els alls picadets i, tot just hagin començat a posar-se daurats, afegim les carxofes i deixem que es sofregeixin durant uns minuts.

 3. Quan l'aigua de l'olla comenci a bullir, afegim els espaguetis i els deixem cuinar fins que estiguin al dente.  Per assegurar-nos que queden perfectes, el millor és seguir les instruccions que t'indica el fabricant a l'envàs.

 4. Passats uns minuts, afegim a la paella amb les carxofes la ginebra, el vodka o el vi blanc, segons preferim, i ho deixem a foc baix fins que s'evapori l'alcohol.

 5. Salpebrem les carxofes.

 6. En el moment en què tinguem la pasta feta, l'escorrem i aboquem a la paella juntament amb les carxofes.

 7. Li donem unes voltes perquè s'impregnin bé els sabors de la salsa la pasta i servim.

Bon profit!