PORTES

Les portes són per comunicar allò que les parets separen. Una porta oberta de bat a bat és senyal de cordial benvinguda, de no tenir res per amagar. Una porta és alhora un separador de la intimitat i la vessant pública i a la vista de les persones sobretot si són aquelles visites inesperades que ens fa tanta vessa de rebre i que frissam que s’envagin tot just arriben, confessau que qualque vegada heu fet que no hi éreu quan a la porta han trucat aquests pesats familars o coneguts, sense fer remor, amagant-vos rere la porta. Restam oberts i tancats mitjançant les portes de l'esperit.

Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit,  fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.

DIES DE FEBRER, DIES DE MELANGIA

El passat diumenge aprofitant el sol dominical del febrer vaig pegar un bot amb cotxe amb la meva dona fins a la casa on, al llarg de molts estius de la meva infantesa, vaig passar dies feliços colcant sobre la meva bici. Eren dies de safareig, barca dels veïnats amarrada a s'Estanyol, aigües cels transparents i arena blanca i fina de la platja de ses Covetes, ametllers, garrovers i ullastres als quals enfilar-se, perdre's enmig del sembrat, caminar lliure sota el sol. Tenc molts records d'aquella caseta, la finca de la qual ara en diuen es Fassers a Llucmajor, aleshores no hi havia cap fasser. Tenia un pal de ullastre que feia servir als meus jocs, majoritàriament solitaris, no vaig haver de menester gaire cosa per jugar, me bastava una imaginació desbordant que aleshores tenia. Record el camí de cabres cap avall del qual em llançava a tota velocitat amb la bici, adrenalina en estat pur, qualque còdol arribava a botar però les ferides i les caigudes no venceren mai a les ganes de volar com un ocell. Recordaré tota la vida a la senyora Paquita amb les seves ulleres de cul de vidre, al seu marit l'amo en Pep Kleber, na Linita i n'Àngel que era el meu heroi d'infantesa, quantes coses no sabia fer i arreglar, la seva filla, la petita Aideta, que avui ja compte amb trenta i busques primaveres. Foren tots com una família per a mi. Ara romanen com un record perfilat dins les boires de la memòria. Va ser emocionant per mi, un record feliç d'imatges, sons, olors, sentiments i emocions que voldria servar tota la resta de la meva vida. I l'ànimeta meva d'infant plora perquè la senyora Paquita i l'amo en Pep varen morir fa una catefa d'anys, el meu pare va vendre el terreny i la casa i ja mai més vaig tornar a sa "Casita"