PORTES

Les portes són per comunicar allò que les parets separen. Una porta oberta de bat a bat és senyal de cordial benvinguda, de no tenir res per amagar. Una porta és alhora un separador de la intimitat i la vessant pública i a la vista de les persones sobretot si són aquelles visites inesperades que ens fa tanta vessa de rebre i que frissam que s’envagin tot just arriben, confessau que qualque vegada heu fet que no hi éreu quan a la porta han trucat aquests pesats familars o coneguts, sense fer remor, amagant-vos rere la porta. Restam oberts i tancats mitjançant les portes de l'esperit.

Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit,  fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.

BENVINGUT ESTIU

Benvingut estiu, ja és aquí, calor, sol, cremes, platja, mar. Tot això ja és aquí. La disbauxa treu el cap mentres el meu cor fuig a altres latituds més gèlides. Planures arborícores verdes, als camps de blat i ordi. Avui en soledat, contemplo la vida d'altri, mentres la meva va passant sense adonar-me'n. Van i venen sense parar esment amb allò que els envolta, sense veure'm. sent que som com el vent, invisible. Hom perceb la seva carícia, però no sap ni d'on vé ni cap a on va. Tal vegada aquesta siga la meva sort.

Tenc mil històries per contar. Com l'avi fugí per la porta del darrere d'un esquadró d'afusellament a la guerra civil, travessant els pirineus per la vall de Núria al fred hivern del 38, per arribar a França i embarcar-se cap a cuba.