Sa balladora quan balla...

Bon dia a tots "menos a un":

Disculpau que me fiqui en una polèmica que vessa a la plaça i que intentaria posar un poc de seny que "brilla por su ausencia", només fa uns vint-i-cinc anys que vaig a ballar per ses places, i això no és ni massa ni massa poc.

És del tot innecessari l'insult i l'intent de ridiculització que fa qualcú perquè no està d'acord amb una postura. No solc decantar-me mai per unes postures o unes altres, me tenc per un home centrat, amb seny i tolerant. Però això no vol dir que no tengui una opinió formada que molt poques vegades exprés. Però això ja pica, i me veig en la necessitat de gratar.

Referent a les bulles on ballen dos homos hi estic absolutament i frontalment en contra. No m'agrada veure dos homos ballant en general, digau-me antic però som de l'escola canònica, ho toleraré a les places però no hi estic d'acord, si voluntàriament volen ballar dos homos apartant l'aspecte matriarcal al ball de bot, manllevant, això sí, un dels pocs espais on tradicionalment comanden les dones sobre els homos,... aquí trobaríem connotacions vertaderament masclistes, però que hi balliln al cap i a la fi no perjudicarien directament ningú. Però me pareix més greu quan aquesta costum, que encara ha de ser acceptada pel gruix de balladors, s'extén a les bullangueres. El ball és un element festiu dinàmic amb finalitat lucrativa, conté una càrrega sexual en sí mateix, puix que el ball és un joc de seducció, de festeig, d'insinuacions i mirades de complicitat, aquest és el motiu pel qual un surt a ballar per lluir-se i seduir. Amb la bulla ballada per una parella de mascles imposen la seva inclinació sexual als altres, a més la dona és expulsada del seu rol de controlar, dirigir i decidir sobre el ball. Com a ballador heterosexual, cisexual, sense diversitat funcional i catòlic, no me veig atret pels homos, per molt guapos i varonils que siguin. És la dona qui me mena i així m'agrada que sigui, no vull ballar amb cap homo una bullanguera, així com no impòs les meves preferències que són estadísticament majoritàries, tampoc estic dispost a que ningú m'imposi res que jo no vulgui, som persones humanes i això determina que siguem éssers sexuats, no podem esquarterar la persona perquè sigui una cosa asexuada, el sexe és una característica inherent a l'ésser humà, s'és persona mascle o persona femella i aquí s'ha acabat la història.

Tampoc som partidari de rompre la unitat de plaça i fer-ne dos rotllos de bullanguera, un per heterosexuals i un altre per homosexuals mascles. Llavors estaríem classificant als grups, uns serien els dolents i els altres els bons, intolerants i tolerants

Mirau la foto. Duen faldilles però són tots homos, és un ball reservat als homos en el qual és un homo qui comanda el ball i els altres el segueixen, i per aquesta raó poden fer figures tan difícils i exigents físicament com la de la foto.

Sobre el vestir a l’antiga

Hi ha gent, molts són els “salvadors de la pàtria”, que descarrega contra totes les agrupacions de folklore i que les etiqueta de traïdores a la pàtria, la cultura i la llengua. Es passeja l’opinió que el vestit amb bufes i el rebosillo fan pudor de ranci, que són coses que s’haurien d’amagar dins l’armari per bé de la cultura popular i tradicional, del ball popular o “de bot” en particular, atès que aquesta cultura que hauria de ser, segons aquestes veus “enteses i progressistes”, quelcom atraient, actual, dinàmic i viu, un instrument de cohesió nacional (aquí deixarien entreveure un caire polític, reconeixem-ho, habitualment força excloent, extrem i intolerant) mitjançant la festa, si fins aquí estiguéssim d’acord, per tant deduïríem que: hem d’anar tots vestits amb samarreta i texans per ser actuals, dinàmics i atraients? 

No hi ha la necessitat (...o no se veu) d’anar vestits com en una època determinada, però: ”per què hem de mudar-mos amb rebosillo i no amb vel islàmic o altre indumentària exòtica però històrica?” Pens que aquestes veus no entenen que la dignificació de la nostra cultura, a més de coses tan transcendentals com la llengua, cultura, música, balls o costums, inclou la indumentària. No crec que l’antigor sigui un desavantagte a l’hora d’enfundar-se una roba o altra. Pensem en la quantitat de coses que tenen tants d’anys com els fars i encara s’en fa un ús igual que en època del d’Alexandria. 

Sobre la indumentària, és clarament una qüestió de moda, usos  i identitat, més que no pas una cosa progressista. La vivor d’una determinada forma de vestir està donada pels usos, realment el bessó de la qüestió, igual que la llengua, (vés per on!!!)... veiem com la gent s’enfuda uns texans (peça inventada per un immigrant jueu americà d’origen rus i llinatge alemany amb teixit de tela de tenda de campanya de l’exercit USA) amb botes de muntar a cavall, capell vaquer i camises a quadres de franel·la per anar a ballar country. Les mosses es (des)vesteixen amb mocadors per ballar danses aràbigues o orientals. Les novies s’engalanen de blanc amb un vel mentres els novis van de frac i corbata, sir Séan Connery se posa el seu kilt (falda escocesa característica i identificadora del seu clan o família) als actes prototocol·laris d’alta societat de la City, hom entra dins dels volants del vestit de flamenca per visitar els diferents recintes de les “Ferias” i romeries que esdevenen arreu d’Andalusia, les més populars de les quals és la sevillana d’abril i el Rocío, els sollerics i solleriques se “difressen” amb bufes i rebosillo pes firó de maig i els pollencins fa el propi per ses festes de la Mare de Déu dels Àngels (festes de Moros i Cristians). 

Si cada activitat té el seu espai, i cada ús té la seva indumentària acostumada, IMPOSADA per la moda i l’entorn cultural, llavors podem concloure que l’ús fa la moda. Per tant hauríem de retrotreure’ns fins al punt on se ballaven jotes, boleros, fandangos, ... com a balls tan populars com per estendre’s arreu de la península Ibèrica i les illes Balears, per veure quina indumentària a la moda duien els mallorquins de l’època a l’hora de fer festa(festejar, cantar i ballar a ritme de jota, bolero i fandango), per tal que la mostra de la música i ball tradicional fos lo més acurada i fidedigna a un entorn social i històrica definit, un marc d’una societat rural preindustrial encara molt estamentitzada. 

Resulta que la majoria d’aquests balls arribaren a Mallorca a mitjans del XVIII o principis del XIX,... quan eren populars arreu d’Espanya. Sortíem d’un periode de dominació francesa, una guerra d’independència i, per tant, balls populars d’antany que semblessin estrangers, ho fossin o no, varen ser deixats de banda en una onada de nacionalisme espanyol excloent, (a qualcú li sona això darrer?), Andalusia era la zona d’Espanya menys afrancesada per lògica geogràfica, per tant no ens ha d’estranyar que els boleros i fandangos andalusos fossin exportats arreu. Per aquesta època a Mallorca se vestia amb bufes, calçons venguts de la moda d’Europa mediterrània occidental (península, però també França o Itàlia) del XVII que a Mallorca perdurà fins a finals del XIX pel fet de l’aïllament. Per tant aquestes modes de calçons amb bufes no són un invent de les Secciones Femeninas, que, per altra banda, varen innovar en ben poques coses o en res, atès que tot lo que feien o deien ja era més vell que es jeure. De fet la indumentària tradicional mallorquina està ben documentada amb autors com l’Arxiduc, Massot,  Llompart o Vilella,... alguns dels quals publicaren les seves obres abans que arribàs a Madrid el tío Paquito “el gallego”. 

Hom pot anar vestit com vulgui o s’atreveixi però l’origen és l’origen i no s’hauria de perdre de vista.

NO NOMÉS ÉS BALL.

Des de que vaig començar amb aquesta curolla que alguns anomenen ball de bot he anat descobrint un parell de coses. Primera és que m'agrada ballar, tocar i escoltar música, sobretot si és  tradicional i més encara si és de Mallorca. El ball implica qualque cosa més que el simple fet de realitzar uns moviments rítmics amb gràcia. Al darrera comporta un seguit de conseqüències i circumstàncies. Vé aparellat el sentiment d’amistat que m’uneix a certes persones que he tengut l’oportunitat de conèixer gràcies al ball de bot gent d'arreu del món que toca o balla la seva pròpia música tradicional, amb qui he pogut compartir festivals de folklore, admiració mútua i amor pel que es veu, sona i escolta. Qué n'és de polit veure que allò que mostres, allò que tú ets, agrada i fins i tot entusiasme a una persona que pot venir de Rússia, Itàlia, Mèxic; Equador, Filipines Polònia o Portugal, provocant una connexió instantània.

El ball és expressió, és música en moviment, és llenguatge i cerimònia, és un lligam amb la natura i amb la música i els altres dansadors, el ball és amor i és vida. El ball és joc i seducció, és força i coratge. Ens atraca a les persones amb qui ballam. El ball, en definitiva, no només és ball.

La foto és una imatge des l'escenari d'uns moments previs a la ballada popular de les festes del Rei en Jaume a Santa Ponça.