Escuma d'aquelles ribes

La metàfora dels bulldogs

Una de les coses que més complau als bulldogs és gronxar a llur presa una vegada creuen tenir-la ben agafada i apretada entre les dents, amunt i avall, esquerra i dreta... I és així com actuen els cànids més rabiosos quan se'ls nombra al "perro" Sánchez i a en Ca-rles Puigdemont.

No diré que me'n ric, perquè és més aviat per plànyer, però me'n fot. 

Tot allò que sia atiar-li contra l'argumentari naftalínic als amics ultrafatxes que, dia sí i dia també, no s'estan de penjar videos parlant de política a les seves xarxes i estats de Whatsap "notícies-fakes" del tipus: sobre el fugado, la amnistía ilegal, pactar con etarras y independentistas, corrupción, .... M'encanta donar pel sac.

El discurs polaritzador dels fanàtics

Les dretes més ultres no tenen majories amb les quals governar a Catalunya (ni País Basc, ni Espanya), ni aliats, ni amics. S'han estimat més perdre Catalunya per guanyar a la resta del Reino de España, jugant les seves cartes, perquè això guanya vots entre els seus ultres més fanàtics d'altres contrades monolíngües, i ara, tanmateix, venen plorant la "insolidaritat" regional perquè els partits nacionalistes potser hagin aconseguit pactar un concert fiscal com el basc o navarrès (no oblidem als de la Comunitat Foral de Navarra on governà anys i panys la marca blanca del PP, per això ningú s'enrecorda d'ells), però pitjor. 

Calaix de sastre del sistema de finançament

Tanmateix, però, amb promeses del PSOE, ja se sap, no diguis blat fins que no sigui al sac i ben fermat.

Fa moooolts anys que teníem pendent la reforma del sistema de finançament, per ventura aquesta sia l'avinentesa per obrir la caixa dels trons, totes les nacionalitats i regions volen granar cap a ca seva, les que són deficitàries en balances fiscals volen deixar de ser-ho i les beneficiàries no volen perdre els seus privilegis detentats durant més de quaranta anys de democracia plena. 

Al cap i a la fi, a Balears acabam imitant als germans catalans prest o tard en un "noltros també". Veurem amb el temps, si el temps i l'ambició dels polítics, per una vegada dóna un profit positiu a aquestes illes... o sigui esperam un concert com el basc o navarrès, però pitjor.

TENC UNA FAMÍLIA DE FATXES

L'esmentada feliç circumstància de contracció marital recentment adquirida (fa any i mig de "recència") implica el nostre desplaçament a territoris mesetaris del Regne de Castella més profund, concretament a Plasència, capital del nord de Cáceres (Extremadura). Des d'allà veuen molt les coses d'una altra manera, el pensament generalitzat de la família POLÍTICA, atès que la d'aquí és prou més centrada i assenyada i mai parlam de política i menys a la taula, és molt fatxa. Són votants de VOX (els cuñaos) que veuen amb preocupació com se fractura la uniat d'"Eppañia", com un president socialista els ven als etarres independentistes ("gilipollas esos!" el meu cunyat major dixit). Comprendreu que si al principi se me va acudir posar un poc de seny en els dinars nadalencs, el d'enguany amb negociacions per formar un govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias amb el vistiplau dels republicans catalans, he fet jo mateix un exercici de paciència assenyada i he deixat que lladrin ("ladran Sancho, señal que cabalgamos!"). 

Als castellans, que van pel món orgullosos de les seves cucales, el problema amb el nacionalisme basc els pot preocupar, però els catalans els enerven. Com deia Santi Millan a una molt interessant entrevista per Gabriel Rufián al seu canal d'internet, "Cuando yo estoy en Madrid, entiendo que la gente piense así de los catalanes porque la información que les llega es como para pensar así". Evidentment, els mitjans de Madrid són esbiaixats, com segurament ho puguin ser els catalans, encara que aquests pugui resutar molt menys evident i, a més, es dóna el cas que la majoria d'aquests mitjans castellans també emeten dins de la Catalunya independentista, ans no al contrari amb els catalans. 

Des d'una perspectiva allunyada però propera, una situació d'espectador privilegiat que entèn uns i altres, llurs motius i inquietuds. Tot ho complica la supèrbia espanyola, nacionalista fins a extrems criminals, si en comptes de respondre al desafiament dels partits polítics catalans, del Parlament de Catalunya, representant de la sobirania del poble català, amb un "No, no i no!" haguessin dit "Parlem-ne...". 

En democràcia, i això ja ho he dit alguna vegada, està prohibit no dialogar amb l'altri, malgrat que es tenguin visions diferents, fins i tot contràries. La immensa majoria del parlament del vuitanta per cent que representa la sobirania popular està per votar en un referèndum sobre la independència (en sentit de sí o no). Sembla que hi ha una gran por a saber què n'opina la gent.

Juny Calent

El mes de juny ha vengut calentet, i no només per la basca pròpia de l'època de l'any en la qual comença l'estiu. Hem començat el mes amb una pujada bestial del rebut de la llum (ara que comença l'estació amb més sol), malgrat que els qui ara governen prometien abaratir l'energia elèctrica, parlaven de la pobresa energètica. El Ministerio decideix que l'exèrcit vaccinarà la Roja, que participarà a l'Eurocopa, és a dir, deixam de vaccinar a personal inmunodeprimit molt més vulnerable a la Covid que un jove esportista, perquè aquest juga a futbol. Però l'excel·lent explicació de la ministra de torn, Darias, és per emmarcar: "porque nos representan a todos los españoles". Hom ha sentit infinitat de vegades que no s'han de mesclar esport amb política, però és el cas que la Roja és una selecció NACIONAL, malament començam, que representa a tots els espanyols, tant si volen com si no. A mi personalment m'indigna molt que als esportistes que tenen poc risc a passar dies a l'UCI en cas d'infecció perquè, atesa la seva teòricament excel·lent preparació física, tenen les defenses més fortes i, per tant, són menys vulnerables. Deixin-me que em representi jo mateix, perquè ni un jugador ni un polític com aquests me representen, la resta és fer política amb el futbol. O és que només no es pot mesclar política amb futbol quan les idees defensades no coincideixen amb les seves? Tal vegada sigui això...

I les tarifes dels vols tornen a pujar, i les companyies elèctriques apugen el preu de la llum i tothom calla i acota el cap, com si fóra culpa seva haver de pagar tant per ser igual o més pobres que ahir. On són els polítics que mentre no governaven prometien abaratir i facilitar la vida a la ciutadania? Honestament, crec que només els preocupa la cadira comfortable en què descansen llurs honobles natges que el pobre que amb prou feines arriba a final de mes i que no pot pagar la següent factura de la llum.

Mentres a la plaça del felanitxer més universal i més enigmàtic ("Tòfol Colom, de Felanitx a Washignton") ubicada a la Villa y Corte, una vegada més, s'arrauleixen les velles i extremes dretes estentisses, que malgrat que s'oretgin adesiara en manifestacions populars d'aquest caire, conserven un tuf de nafatalina que tira d'esquena, duen encara molta floridura acumulada.

I s'acomiada el mes que em va veure néixer amb uns joves forasters  eixelabrats confinats als hotels que s'han encomanat de Covid en fer el borino els botellots i macrofestes i ara es queixen... Ja hi tornareu! Babaus de coa fluixa!