No hi ha relleu per Música Nostra

En una enquesta madòllucienca, na Margalida demanava per Instagram si hi havia cap grup de ball de bot que pugui prendre relleu de Música Nostra.

Supòs que l'enquesta pretèn remoure el calaix de la polèmica, és el seu click-bait o com en diguin, i les comparacions seran sempre odioses, perquè Música Nostra només n'hi pot haver una, igual que tots i cadascun dels altres grups.

Agafats un per un els músics de MN són extraordinaris i únics, si els juntes són pedra de toc que obre camí als qui venim darrere. El mèrit de Música Nostra, així  com de la seva competència directa d'aleshores, Aliorna, o més tard, també Xaloc, fou ser els pioners i obrir camí quan les places eren tan amples com buides de balladors eren. 

Però no deixem que l'admiració per l'enorme qualitat de cadascun dels músics components ens enlluernin de forma tal que no poguem palesar que a altres racons hi trobam grups amb músics o sonadors que, tal vegada de la mateixa qualitat, o similiar o, si més no, podeu posar-los a tocar devora de MN i són capaços de seguir-los el ritme sense cap problema. Hereus d'una flama que no ha quedat eixorca.

I ara toca fardar un poc d'agrupació, i per posar un bon exemple: Aires des Pla de Marratxí, tenim flautista titular (Toni Mas), llaütista (Juanfran Escudero) i guitarristes (Ramon Barceló i Josep Cabot) de primer nivell. A aquests no els farà gens de por tocar colze a colze amb cap monstre de MN (perquè de fet ho han fet i ho fan habitualment en altres formacions extra ball de bot). També tenim una segona línia de batalla amb anys d'experiència sonant ball de bot que a moltes agrupacions serien/són la primera o ja la desitjarien tenir (en JR, els germans Miró, en Toni Ros, en Toni Isern i na Mari, en Nofre, el tros de carn batiada que us escriu ara mateix), que així mateix, tampoc mos quedam massa compassos enrere, mos defensam amb prou dignitat. Amb els anys que l'agrupació existeix no us estranyarà que na Miquela, Pep Toni, Toni Pastor o Bernat Cabot coneguin a, inclús amb una amistat d'anys, amb els membres d'Aires.

MN i els abans esmentats grups extints han influït en molts de grups que han vengut darrere, com tots els que obren camí, ha fet una tasca inabastable en la dignificació de la cultura popular de Mallorca i la difusió del ball de bot, han creat escola.

Cada grup adapta i interpreta a la seva manera el repeptori que ha rebut, i les que ha recuperat en les seves recerques, i les peces noves que ningú més toca, amb diferències per determinades pels instruments, arranjaments, partitures, tempos, tímbriques. Els grups de Ponent amb els seus guitarres, bandúrries, llaüts, flabiols, boleros i jotes; els grups de guitarres, guitarrons i violins de Llevant; grups amb colles de xeremiers i fabiolers; jotes mureres; a Pollença fandango pollencí i jota du Peuet,... 

Hi va haver una època en què hi haguè una passa de febre de Bolero de Castelló, se va posar de moda i no hi havia plaça on no sonàs el bolero castellonenc. Després va venir la febre de les contradanses, tothom volia ballar contradanses com si no hi hagués cap altre ball. Els balladors demanen, els grups poden fer-ne cas o no, i de vegades queden peces fossilitzades en el repertori, i de vegades fas un esforç en aprendre-les, transcriure la partitura, assajar-la, i tocar-la, tot per a què a l'hivern següent tothom l'hagi oblidat o se n'hagin fartat i te demanin la Macarena, o el fandanguillo de Huelva, Usté Mañá.

S'ha de reconèixer el talent i l'excel·lencia de MN i la seva influència en el panorama actual de la música popular mallorquina anomenada ball de bot, però darrerament han brostat arreu grups de sonadors que sonen més que MN i se'ls sent menys. També hi ha grups que sembla tenir cera del corpus per fer allò que volen i si ho fa un altre, ja no els hi va bé als balladors de plaça, un col·lectiu difícil de satisfer.

Si no hi ha cap grup de músics amb tant de talent, o superior, potser, si sobreviu el ball de bot prou temps, el veurem amb el temps.

La veritat és que hi sol haver, amb contades excepcions, bona coexistència i col·laboració entre grups històrics i novells, però comse pot fomentar la coexistència i la col·laboració entre diferents grups de ball de bot?

Quins són els reptes que afronta actualment el ball de bot a Mallorca?

Sou de Qualque agrupació o grup de ball de bot?

Quines són les diferències estilístiques entre els diferents grups si en trobau?

DE L'ÚLTIM PODCAST DE MADO LLUCIA: CAPÍTOL 18 DE REBOSILLO RADIOACTIU

INTRO

De l'últim podcast de Madò Llucia gravat a Barcelona(fins a la data de redacció d'aquesta entrada), en podeu fer un tast i jo trec sucoses conclusions d'acord amb la meva experiència com a ballador, cada vegada menys, i com a sonador/espectador de les places on se balla ball de bot algunes. 

No cal que estigueu d'acord amb mi, evidentment, només faltaria, i vull dir primer de tot que per això un convit a trobar un racó silenciós i escoltar primer atentament el que es diu… na Margalida de vegades té el costum de gravar a poc volum el seu contingut, i un servidor ja se va fent major i tornant SORD… així que mòbil a tot volum i aferrat a l'orella vaig poder escoltar tot allò que es debatia de ben interessant. Sospit que podria ser una intel·ligent tàctica psicològica de Madò Llucia per a què parem més i millor atenció,... i ho aconsegueix.

El primer fet curiós és que el podcast fou gravat a la capital catalana, on existeixen quatre escoles de ball de bot, i aquest és el fet curiós. Varen presentar als quatre convidats que eren membres de dues de les quatre associacions que ensenyen ball mallorquí a Barcelona i que organitzen, juntament amb les altres dues escoles, la major ballada de ball de bot fora de Mallorca. A què es deu l'èxit del ball de bot a terres catalanes? És que no tenen balls populars propis els catalans que se n'han d'apropiar dels nostros? Què fa tan atractiu al ball mallorquí?

Deixeu-me que vos digui que, efectivament, els catalans tenen balls populars, i fan ballades folkis com les de la Plaça del Rei on ballen massurques, valsos, scottish, molts són balls centreuropeus... i tenen la sardana. Els balls populars catalans, com els fandangos, boleros, jotes, balls cerdàs, balls plans,... el seu aprenentatge i difussió, es limiten en molts casos a mostres dels esbarts dansaires i poca cosa més. Poca cosa se'n sap dels bureos (o ballades populars) que se feien per les Terres de l'Ebre i comarques del sud i ara un grup de "locos" està recuperant per aquelles terres (massa lluny de la capital per importar ningú de Can Fanga, també coneguda  com Barsalona, noteu ací la típica substitució de la vocal neutre per una "a").

Ens quedaria parlar de la sardana, amb origen al contrapas, relacionada amb la contradansa, sí. Però aquesta darrera, associada en temps den Pujol a la catalanitat, la balla majoritàriament gent major, sona avorrida, poc atraient per a un públic jove que veu per contrast en el ball de bot quelcom dinàmic, difícil, obert, maleable, adaptable amb cada passa, guai, moderna, en què cada ball és diferent.

LA MEVA EXPERIÈNCIA: MOLLET

De la meva impressió al festival de caire competitiu (jo ja m'ho vaig trobar,... hi vàrem quedar segons) a Mollet del Vallès, en el qual ens trobàrem/impactàrem fa uns divuit o vint anys amb un grup de Ball de Bot català (mantendrem l'anonimat per dignitat), un d'aquests grups catalans que gosen fer mostres de ball mallorquí, no fou tan positiva com la que na Margalida s'ha endut. Se veia d'una hora enfora que el grup vestia una mica d'aquella manera amb allò que hom havia trobat al bagul de la seva àvia que els pogués semblar una cosa mallorquina, els balladors ballaven d'aquella manera (no direm malament, però sí!), amb música enllaunada o instruments gens tradicionals (vàlguem Déu i Senyor!). Si fas una cosa, fes-ho amb un mínim de dignitat.

Allò que jo pens té nom en psicologia: efecte Dunning-Krueger, l'ignorància és atrevida i de vegades les ganes ens poden jugar males passades, però així mateix sempre hauríem de recordar que el públic que ens escolta/veu mereix un respecte. Per ventura entre el públic no hi hagi cap especialista que sàpiga allò que fas, però si, potser per casualitat hi hagi un especialista en la matèria (en aquella avinentesa hi havia tot un grup natiu de balladors i músics de Mallorca que vèiem fer befa de la nostra cultura pròpia, i alguns dels membres són autèntics especialistes); persones als quals causis una paupèrrima impressió perquè veu les errades comeses, inclús aquelles que tú no veus que has fet. Ja vos dic que devien ser els inicis de les escoles, dels grups, i els inicis sempre són difícils i sempre hi ha marge de millora, és ver! Així ho desig i esper, de veritat.

CULTURA CATALANA

Com a descendent directe de catalans, puix que ma casa pairal, can Mestre, és dels carabassons de Badalona, antiga Bætulo, comarca del Barcelonès, als peus de la serralada de la Marina i banyada per la Mediterrània, em sento obligat a reivindicar que els catalans tenen/tenim estils de balls similars, sinó els mateixos, i formes de ballar-los potser una mica diferents però similars, tantmateix, a les nostres/vostres jotes, fandangos, boleros, mateixes, contradanses,... per tant no cal anar a cercar a na Maria per sa cuina. De les escoles boleres més prestigioses del Reino de España a finals del s.XVIIl i s.XIX, la de Barcelona, n'era precisament una d'aquestes… juntament, p.e. amb la de Sevilla, Madrid o València.

No podem parlar d'una única jota catalana, sinó de les jotes, perquè si a Mallorca, Llevant a Muro i a Ponent, els punts del ball poden ser molt diferents, imaginau-vos la distància de les jotes que ballen als pirineus i  els balls plans i balls cerdans o les jotes de les Terres de l'Ebre.

És una tasca dels especialistes en ball i dansa recuperar-les, difondre-les, promocionar-les. Que el ball de bot mola molt i pugui ser un punt d'entrada per a molts per a la descoberta del folki que duim a dins, endavant amb les atxes, però des de la Ciutat Comtal se veu amb dicotomia sempre allò illenc com una cosa nostrada i exòtica, alhora. Des de Catalunya existeix passió per tot allò que sona a mallorquí, en tenc constància, i no és per menys. 

AUTENTICITAT

Sempre ho diré, si voleu trobar trets lingüístics o culturals o de allò que sigui de caràcter autènticament i genuïnament catalans, no ho aneu a cercar-ho al continent (sobretot a Barsalona) on s'han desvirtuat completament, ho trobareu abans a Mallorca, o a qualsevol de les illes Balears, pel simple fet del viure aïllats. És ver que en ser illes, això ens atorga una especial idiosincràcia, però no és menys cert que el nostre fet insulat fa que tot plegat siguem un reservori en la nostra genètica, lingüística, cultura i gastronomia que perdura des de fa segles i se conserva millor i té més versemblança amb la de la Catalunya medieval de segles anteriors que la del propi Principat a dia d'avui.

Els barcelonins, com a "capital del món" que són, pequen sovint del xovinisme de les grans capitals,… clar, són molta gent, i detenten el poder econòmic i els mitjans de comunicació massius. Han deixat un poc de banda aquelles contrades rurals més de tractor que no siguin per anar a esquiar a Baqueira o Boí-Taüll o la Molina a l'hivern, com si no hi hagués res de cultura popular ben interessant. Però, igual que amb la varietats de l'idioma, com més enfora te fas dels pixapins, més t'entems com de similar se tornar la meva manera de  parlar, els meus trets culturals i idiosincràcia. Ja no diguem si topam amb algú de l'Empordà que sala com jo… aquí serà veritablement difícil esbrinar-ne l'origen no-balear. Recordem els esforços d'amagar l'accent del "Far West català" de la Mari Pau Huguet a TV3 (natural d'Estopinyà, poble de La Franja, d'Osca, i criada a Lleida)... per fer-la entenedora als barcelonins. Com volíeu que parlés la criatura? És que hi ha un català millor que altri? Un català amb més "prestigi"? Quina èlit actualment, en una societat democràtica, li atorga el prestigi a què? Unitat de la llengua, evident, però hom la parla de forma rica i diversa, i no hauríem de perdre ni una engruna d'aquesta, que ens conforma com a identitat cultural i nacional.

PARADOXA

Però tornant a l'ensenyamet "ex loco" del ball de bot que "s'estén com una taca d'oli", els catalans mallorquinitzat i aquests exiliats mallorquins tenen la dificultat de no tenir "tantes" ballades com a sa roqueta perquè, evidentment, no hi ha tants grups de sonadors que toquin aquest tipus específic de música i els han d'importar (i això els costa un ull de la cara, recordant que són/som catalans!), ni tampoc poden compartir les places amb l'experiència d'altres balladors més experimentats que, només pel sol fet de veure'ls ballar ja un aprèn a col·locar cos, braços i cames i corregir vicis i postures. És curiós com el ball s'escampa tot i que, encara aquí (a Mallorca) molts veuen el ball mallorquí com una cosa avorrida, estentissa, antiga i passada de moda, a altres contrades perceben com a cosa moderna, dinàmica, jove, divertida.

Paradoxal. 

ROTLLISME

En els meus començaments, un Miquelet, jovenet, lleig, desgarbat i maldestre, tímid i introvertit, i amb el qual ningú volia ballar en parella, el rotllo va ser per a mi la salvació. Va ser un començament per aprendre a ballar, als inicis, la llum esperada, que canalitzava així les meves il·lusions des d'infant d'aprendre ballar boleros que tantes vegades vaig veure ballar a Llucmajor a les fires i les festes de Santa Càndida i Sant Miquel als Aires des Pla Llucmajorer amb mu mareta. 

És evident que amb el temps hem après a ballar en parella, les meves mestres m'ensenyaren a ballar de totes les maneres possibles, inclús a comandar un rotllo, tot i que sigui un homo, de la qual cosa jo en som reticent perquè una de les lleis del ball de bot diu que les donces han de comandar, excepte si totes les dones del rotllo t'encomanen la tasca a tú (m'ha passat més d'una vegada) perquè (sempre segons la seva subjectivíssima opinió) "tú ho

fas molt bé" (i elles no tenien cap ganes de començar a pensar quin punts havien de fer mentres escoltaven la música… hehehe). Ara a la meva edat, i amb els meus quilos i artrosi, el ball se limita a moure un peu des del cadafal.

Però el rotllo va sorgir de manera pedagògica per mor de Bartomeu Ensenyat Estrany i altres mestres de ball per ensenyar i difondre els balls mallorquins. Si l'ensenyament del ball de bot s'ha estès tant és, en gran part, gràcies al rotllo. No és que els mallorquins no sapiguem comandar, els balls mallorquins tenen una complexitat de punts, voltes i variacions i de llibertat en els moviments que els fan difícils de combinar per a un llec en la matèria de comandar.

A tota organització, entitat, grup humà que volguem que perduri i assoleixi el seu objectiu amb garanties ha de tenir una mà ferna que dugui el timó. Això no implica de cap manera una autarquia, una dictadura, la veu de tothom és escoltada i ponderada, però les decisions les ha de prendre una persona, o un grup reduït de persones per consens i de manera unànime, amb la seva corresponent responsabilitat. Després els membres del grup hem d'anar tots a una amb la decisió presa. El sentiment de pertinença al col·lectiu en una societat cada vegada més individualista potser no estigui de moda, però és l'única via que conec d'èxit de l'empresa, entesa ací com a acció o tasca que entranya dificultat i l'execució de la qual requereix decisió i esforç. 

LÍDER o FÜHRER (1)?

El grup humà organitzat entorn a una plaça de ball de bot, a banda de anar a xerrar/criticar a la veïnada, sopar o prendre enc que siga una ampolleta d'aigua si els conviden (ironia, sic) i crea o improvisa una coreografia tota l'estona i intenta no col·ldir amb cap altre ballador ni travelar amb cap obstacle (mobiliari urbà, bolsos, nins trapelles, turistes despistats o/i borratxos... ). Podria ser com un estol d'estornells ballant al cel i fent aquelles curioses i hipnòtiques coreografies. 

Se necessita un grau de mestria important de domini de l'espai, no només domini del ritme, del moviments del cos, saber escoltar bé la música per trobar les voltes (de vegades els músics/sonadors, punyeteros, no ho posam gens fàcil, heus ací part del joc!), capacitat d'anticipació i adaptabilitat per pensar què pot/sap fer sa gent que balla amb jo…. variables gens senzilles de prendre en consideració per a qualcú novell.

Una banda de música té un director que dona el compàs, un rotllo ha de tenir qualcú que marqui els punts, pot ser la mateixa persona o se poden turnar a cada passada una diferent si ens posem d'acord.

NORMES DEL BALL DE BOT

Les lleis, les regles del joc que hom accepta jugar quan juga, com qui juga a escambrí o truc, que a mi m'ensenyaren al ball són clares:

- Somriu sempre (Regla d'or per a tot).

- Gaudeix sempre d'alò que fas (Regla d'or per a tot).

- Si no saps qualque cosa, demana (Regla d'or per a tot).

- Primer un peu i després s'altre (Regla d'or per a tot).

- La por i la vergonya són portes que te tanques tú mateix (Regla d'or per a tot).

- Comanden les dones. SEMPRE! (i jo hi afegiria "com…" ;D) Feu-lis cas!

- Dos homes no poden ballar junts a un rotllo.

- Dos homos no haurien ballar junts en parella ball de bot si hi ha dones desparellades. Vegeu la regla dues més amunt estant.

- Sa primera cançó que toquen els sonadors a una ballada és per escoltar.

- A la bulla és de mala educació no deixar fer ni dos punts a la parella dedins-estant.

- Si pots, procura ballar sempre amb rotllos diferents, amb diferents persones, amb qui no coneguis de res, balla amb qui faci punts i combinacions que no sápigues, i si semblà que te volen fer fora des rotllo amb punts difícils, millor que millor, més n'aprendràs.

Per ventura sigui la meva formació jurídica la que emergeixi aquí i vulgui establir unes normes socials o de convivència, o regles del joc per tal de conèixer-les abans de jugar-hi, això fa que un s'hi senti més segur a l'hora de ballar i sàpiga a priori a quins riscos se pot enfrontar si surt a ballar a plaça o a una bulla… i valorar si s'arrisca o roman arran com a simple observador o crític comentarista.

Podria ser un principi de Knigge (2)  per al ball de bot. Quina regla no escrita trobau que és o podria ser aplicable a les places? Quina proposta de millora faríeu a tot plegat? Us llegeixc, si voleu, als comentaris.

Nota (1) La paraula alemanya Führer associada al senyor austriac del bigotet (traduïble com Adolf Cabanes) en realitat té moltes acepcions com conductor, guia, capitost, cabdill o director.

Nota (2) Adolf Freiherr Von Knigge, noble i filòsof alemany, autor del llibre Über den Umgang mit Menschen (Sobre el Tracte amb les Persones), best-seller de l'època, manual de conducta i etiqueta imprescindible, molt influent en la cultura germànica, tant que a dia d'avui als diccionaris Knigge és sinònim d'etiqueta i bon comportament. En alemany quan qualcú dubte de la correcció d'alguna cosa, li demanen "què diu el Knigge?", referint-se a manual esmentat amb un nom tan llarg i, en alemany, que fa vessa tornar a repetir allò de Über den Umgang mit Menschen, per això els propis alemanys els coneixen com a Knigge, i punt.

REBOSILLO RADIOACTIU: CAPÍTOL 2 LA TRADICIÓ ORAL

Tradició: Una intro…. viquipèdica

La tradició (del llatí traditio, tradere, entregar, )
La tradició és el conjunt de coneixements, costums, creences i esdeveniments que es trameten de generació en generació per considerar-se d'alt valor per a la pròpia cultura. Les recopilacions són subjectives en el que es tria i en com es mostra.
La tradició se tramet verbalment, a partir de relats i normes ensenyades als infants, o bé a partir d'actes comunitaris d'elevat simbolisme. La tradició en la tècnica, la tecnologia i l'art, així com en altres camps empírics i basats en l'experiència, es basa en l'acció conjunta, i pot incloure mestres, mares o àvies, o fins i tot, fer-se de manera horitzontal, d'igual a igual en experiència i prestigi.
Existeixen diferents tipus de tradicions, com la tradició oral, l'escrita, la literària, la històrica, la filosòfica, la ideològica, la de valors, la política (de govern propi o la de recel envers el poder central, per exemple), la industrial, la cultural o la folklòrica. La tradició pot no constar d'una codificació escrita (vegeu norma no escrita) i és anònima. Una tradició pot ser popular o erudita. També pot ser local o remota.

Etimologia

El mot en català "tradició" prové del llatí tradere, que significa "entregar", o també trametre quelcom per via oral. Segons el diccionari català-valencià-balear, el mot és pres del llatí traditiōne, que ja tenia el mateix significat. Alguns autors afirmen que l'arrel traditio ja evoca la idea de transmetre, concretament l'acte de transmetre, mentre que el significat actual de "tradició" posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l'acte o al fet que hi hagi una transmissió.
 
La tradició transmet alguna cosa del passat que al present és rebuda com una herència. Implica, doncs, l'existència d'almenys dues persones. La persona o les persones que la reben tenen també un paper actiu, ja que no la rebutgen sinó que li donen un valor, l'accepten i li reconeixen el caràcter de "tradició". És a dir, que el que es transmet és cultural i subjectiu. 
 
Perquè sigui tradició cal també que perduri a la mortalitat de la transmissora. Una tradició, en aquest paper d'herència del passat, consolida el vincle comunitari o la identitat d'un grup d'individus al llarg del temps. Per això, una tradició no només s'inscriu en una societat i cultura, en un grup de població, sinó també en un període, una temporalitat, un devenir.
 

Invenció de la tradició

La invenció de la tradició és un concepte que es pot utilitzar per comprendre les utilitzacions ideològiques del passat i els usos polítics de la memòria i la commemoració. Popularitzada per Eric Hobsbawm i Terence Ranger, proposa que moltes de les tradicions que poden semblar o que pretesament són antigues, en realitat s'han forjat recentment, sovint com a resposta a una nova situació o un temps de crisi. Tenen un bagatge simbòlic i miren d'obtenir una certa legitimitat pel fet de venir des del passat.
 
En són un exemple d'això la tradició dels estampats escocesos propis de cada clan, que apareix per exemple a pel·lícules ambientades en èpoques passades i que pot semblar més antiga, va néixer al segle XIX. Les actuals gaites escoceses, no estan al manco documentades fefaentment més enrere del segle XVII o XVIII.
 

Construcció d'una tradició

Per autors com, per exemple, Carles Batlle, tota tradició és, per definició, una tradició inventada. Implica una visió del passat i una del futur. El seu establiment té a veure amb una ideologia i una cultura, per tant poden contribuir a fer que certs privilegis i injustícies siguin percebuts com a naturals, poden alimentar actituds fonamentalistes i ajudar a legitimitzar oligarquies, per exemple. S'usa per tenir models als quals poder-se identificar o almenys reconèixer-hi, per continuar, per revisar o per transgredir. La tradició pot ser generadora de creativitat i ja només el fet de reconèixer una tradició pot generar inquietud creativa.
 
La creació de la tradició consisteix en un conjunt de relacions recíproques per mitjà de les quals la història s'escriu i es reescriu. Sigui nova o antiga, una tradició ho és depenent de que alguna persona en vulgui ser receptora, la consideri tradició (en cas contrari, no serà res) i la perpetuï. Cal almenys una persona que la proposi però un consens per la majoria del grup, que pot acceptar la decisió per diferents motius, com per exemple, raonament, impacte emocional, obligació per la força i la violència, per estimació d'algú que ho segueix o proposa, per diners o interès econòmic, per hàbit o costum. De vegades s'ha usat per a apropiar-se de tot allò que és popular. Una tradició popular pot ser valorada perquè el seu capital simbòlic representi la veu col·lectiva d'estaments populars, i també pot voler ser controlada institucionalment, "domesticada".
 
Una tradició pot ser progressivament potenciada o bé marginada. Pot considerar-se legítima o manipulada i corrompuda i, independentment d'això, pot ser usada en benefici propi. Pot ser reformada i pot evolucionar de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària, alhora que evoluciona un grup o societat. També pot ser rescatada, en una actitud nostàlgica o interessada. Pot ser elogiada o vituperada per ser quelcom que es perd amb la modernitat. Per exemple, a la il·lustració, l'autoritat de la raó natural condemnava la tradició.
 

Tradició a l'art i la cultura: Cànon estètic i Postmodernitat

La cultura occidental és humanista. Aquesta cultura és normativa, o canònica, amb una tendència a idealitzar les obres i la bellesa en funció d'unes normes, o cànons estètics, basades en la tradició. Es caracteritza també pel seu alt grau d'exigència en jutjar la qualitat d'una creació artística o cultural, comparant-la amb aquests ideals. Així, només el pas del temps permet que pugui ser reconeguda, valorada i admesa dins de la tradició.
 
Una conseqüència n'és que no totes les persones poden estar en disposició de reconèixer els valors i gaudir de les obres considerades més importants, establint-se d'aquesta manera una jerarquia entre persones "cultes" i les que no ho són. Alguns moviments consideren que la cultura és fràgil i vulnerable, i que la tradició n'és un tresor heretat. Dins d'aquests grups n'hi ha que entenen que una manera de protegir la cultura és la difusió de la tradició cultural de manera massiva a través de les generacions, per exemple mitjançant les escoles i centres educatius.
 
D'altra banda, paradoxalment, cal tenir present que a Europa la cultura popular es relaciona també amb la tradició, popular, en aquest cas, i el folklore. Aquesta cultura popular està idealitzada i, juntament amb la concepció tradicionalista que se'n té, produeix una forta incapacitat per reconèixer el valor del llegat cultural i recuperar la tradició.
 
El romanticisme és un exemple de moviment que va voler trencar els valors estètics tradicionals. Alguns autors polèmics o no legitimats a la seva època, amb el temps han esdevingut part de la tradició cultural occidental.
 

Tradicionalisme: Seguir, modificar o oblidar una tradició.

La tradició representa una autoritat, però no cal seguir-la sempre cegament. Una vegada coneguda una tradició, sigui científica, tècnica, estètica o de qualsevol altra mena, hi ha diversos comportaments i actituds alternatives, tant a nivell individual, personal, com col·lectiu, d'una comunitat. En cada cas, i en qualsevol moment, es pot seguir amb la tradició, sense qüestionar-la o havent-ho fet, tal qual i indefinidament. Això en algun moment pot presentar conflictes basats en el fet que la persona o comunitat evolucioni i aquesta tradició no.
 
No permetre evolucionar a la persona o comunitat, a causa de la tradició, també causa conflictes i, finalment, si es decideix fer evolucionar la tradició, també, pot ser pres com una heretgia i una traïció, les persones més puristes o conservadores poden no estar d'acord amb les més trencadores o innovadores, altres persones voldran modificacions encara més radicals i fins i tot hi ha l'opció de deixar de costat la tradició.
 

Diferència entre costum i tradició

Les tradicions i els costums estan estretament lligats, sovint estan associats però són coses diferents. Totes dues afecten grups poblacionals i es transmeten al llarg del temps. Un costum ho és a nivell d'una població, d'una regió o d'un altre grup geogràfic formal i establert, mentre que una tradició també pot ser familiar. Les tradicions il·lustren la història d'aquestes, famílies, grups o pobles, passant forçosament, per ser considerada tradició, de generació en generació. Les tradicions són ideologies, pensaments, simbologies i actituds emocionals que envolten l'aplicació concreta dels costums en els fets. Els costums són pràctiques concretes que reprodueixen i conserven els mateixos comportaments i hàbits antics d'un grup.
 

La tradició oral

La transmissió oral d'alguna cosa pot ser fent-la amb altres persones.
La transmissió oral és una forma de comunicar cultura, tècniques i coneixements diversos verbalment de manera oral i en directe, de persona a persona, de vegades a través de diverses generacions. Les obres d'art transmesses d'aquesta manera solen ser o considerar-se anònimes. És indispensable i de moment insubstituible en l'ensenyament i difusió de disciplines que es basen en l'empirisme acumulat i l'experiència, com per exemple l'entrenament actoral o el ioga.
 
Religions, filosofies i maneres de veure la vida, com a partir de l'art o d'arts marcials, es transmeten sovint oralment de generació en generació.

La major part de la cultura popular que conforma la identitat d'un país ha arribat als nostres dies per aquest procediment, aquesta inclou la llengua, gastronomia, danses i altres manifestacions de les festes populars, cançons, llegendes, etc. Algunes són tradicions, i llavors es parla de tradició oral, però no totes. Dins de la cultura considerada "culta" també hi ha manifestacions que utilitzen encara ara aquest procediment, com per exemple ocorre a la pràctica amb les coreografies del repertori de dansa clàssica.
 
També s'han transmés per aquest procediment la majoria de tècniques aplicades a les arts i la tecnologia, i encara actualment, encara que hi hagi llibres i manuals escrits o en format de vídeo, sol ser la manera més efectiva d'ensenyar-les. Avui dia és a la pràctica la manera més habitual d'ensenyar i aprendre a utilitzar aparells tecnològics, ja que davant d'un dubte moltes persones prefereixen preguntar, en viu o mitjançant un fòrum, abans de llegir-se els manuals.
 
La "saviesa popular" sol incloure coneixements molt diversos, des de mèdics a socials passant pels agraris i domèstics, incloent-hi metereològics, la cura de plantes, neteja, reparacions diverses, etc. Aquests coneixements són investigats per exemple pels enginyers abans de dissenyar certes construccions, ja que les dades estadístiques i els documents són insuficients per a conéixer el comportament i necessitats d'un territori. Moltes vegades, a la societat occidental, s'han menyspreat i considerat inferiors o no vàlids aquests coneixements. En particular, és destacable que la majoria d'ells s'han ignorat quan provenien de grups de dones, transmessos de mares a filles, i no han estat considerats vàlids, o fins i tot existents, fins que un home l'ha escrit i li ha posat el seu nom, però el temps posa tot al seu lloc.
 

El Credo de Madò Llucia:

 

1.- Un combat de glosat és propi d'aquell moment, no s'hauria d'enregistrar. (5:05)

Un registre condiciona? L'enregistrament pot condicionar aquesta frescor i esponteneïtat. Potser sí o postser no,... igual que pot condicionar al músic l'enregistrament a l'hora de gravar una cançó dins un estudi però no té perquè influir. Però això no detura a la indústria discogràfica de gravar vinils o CD dels artistes i per això avui en dia tots podem taral·lejar a ple pulmó el Bohemian Rapsody de Farrokh Bulsara (la Reina, nom real de Freddy Mercury de Queen). El registre té la capacitat de poder ser reproduït molts anys després de la desaparició, és un mitjà de conservació vàlid, com ho podia ser en un temps el llapis i el paper per escriure una partitura d'una cançó o una rondalla popular, més avançat tecnològicament. Si el registre té una finalitat, treure'l de context pot ser perillós, però tot tret de polleguera ho pot ser, una cançó occitano-catalana infantil com en Joan Petit Quan Balla es basa en un fet històric en un context d'aixecament contra l'opressió del rei, i convertir-se així en una cançó amb un himne de forta càrrega revolucionària. En Joan Petit fou un pagès occità que encapçalà la Revolta dels Crocants (1643) de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l'evolució d'aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, ja que la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.
 
Un combat de glosat és una batalla d'enginy, confrontació d'habilitats de la paraula glosada i ben afilada, és improvització de música amb lletra, melodia i ritme. L'esmolar de la llengua poètica, eina fonamental del glosador, la picardia, el saber reaccionar, sornegueria, pilleria, picantor, espontaneïtat, fan que el glosar tengui l'expressió de l'atractiu que té. Els glosadors són fills d'un context polític, social i històric determinat, per tant cada combat es desenvolupa en una context únic i irrepetible, si no s'enregistre no queda constància de l'enginy del moment, de la capacitat de glosar. 
 
L'accés als registres d'aquests combats conservarà la tradició millor, així com  ajudarien, sense cap dubte, als investigadors d'aquí a dos cents anys a entendre la societat actual. Quanta gent assisteix als combats de glosadors i quanta gent pot tenir accés a una gravació al llarg d'anys i anys a una reproducció d'una cançó? No se pot comparar.
 
La pressumpta pèrdua d'espontaneïtat ha de valorar-se en contrapès a l'oportunitat de preservar un patrimoni cultural prou important.
 

2.- Hi ha lletres al cançoner popular que val més deixar enterrades. (7:03)

Les cançons i lletres que ens han arribat via cançoner popular han estat passades pel sedaç del temps, les lletres i cançons que no han passat el filtre de qualitat d'antuvi ja no ens han arribat. Amb el canvi de societat agrícola a societat industrial-turística s'ha romput la cadena de transmissió oral de valors, rondalles i contarelles, entre d'altres coses necessàries per construir i fer evolucionar el cançoner i conservar la cultura pròpia. 
 
Hi ha lletres i cançons que s'enterren totes soles perquè ningú les canta. Hi ha cançons i gloses desfassades, sí, però també hi ha pells massa fines i delicades, o hem deixar-ho tot dins sa vitrina, perquè les gloses sempre molesten qualcú, ja que tenen part d'humor irreverent, perquè part d'una nova moralitat ursulina progre no accepta la crítica ni la broma ni l'escarni dels temes que a ells més els couen: s’han passat de frenada! Me sembla lamentable. Jo crec que un punt intermig. Riure's sense perdre el respecte ni ofendre a ningú. Igual que s'en foten dels polítics, o dels funcionaris o dels de Lepe o de l'església, dels capellans, dels creients i la religió, i jo com a cristià catòlic apostòlic i romà ho hauré d'acceptar (fins i tot me poden fer gràcia i riuré) sempre que no agredeixin el meu sentiment religiós, altres col·lectius també han d'acceptar crítiques punyents i pulles envers les seves "creences". 
 
Tal i com digué molt bé el bisbe Munilla "Si la blasfèmia és llibertat d'expressió, llavors la corrupció és economia de mercat". Llibertat d'expressió , sí, llibertat per ofendre no. Hi ha uns límits, uns valors que com a societat occidental moderna bevem de la nostra herència judeocristiana i grecorromana, un poc de bon gust i educació, que no està barallat de cap manera amb la possibilitat de criticar amb sornegueria al sant i la bolla, però amb gràcia, art i estil, en un espai adequat amb un context adient. Aquí està el valor del bon glosador, sap glosar picant però sense fer mal a ningú.
 

3.- Quan fem memòria sempre hi posam la nostra interpretació. (13:00)

Diuen que … quan enregistram sempre perdem detalls. Recordam allò que més mos ha impactat, que més mos ha agradat o ha cridat l'atenció. 
 
La memòria és selectiva i carpiciosa, fa passar tot per un sedaç fi del temps i només roman allò que més ens ha impactat, efectivament. Per això és tan important l'enregistrament, i no de qualsevol manera. Una bona gravació du molta feina prèvia de preparació abans, durant i després. S'ha de planificar molt bé per tal que els detalls que se perdin siguin els mínims o zero. Després hi ha una edició, un retalla, copia i enganxa, selecciona, puja i baixa volums i greus i aguts, augmenta o afegeix reverberacions o altres efectes de so, masteritza, produeix,... fes-ne una còpia mare… Se crea una memòria col·lectiva fidel que hauria de perdurar al manco fins que no s’espenyi el toca-discos.
 

4.- Ja no cantam fent feina, però tampoc cantam a les festes. (14:40)

Allò que passa amb el cant és que hem canviat el context de quan cantam. Cantam per noltros mateixos, dins de la dutxa o dins del cotxo escoltant la ràdio, i cantam socialment per als altres, quan estam de festa…. Segueix havent-hi mantres orientals, la oració cristiana, els roncs de les xeremies, tot això són cant o estímuls per cantar. Els infants es tranquilitzen fins adormir-se quan s'els cantusseja suaument a cau d'orella un "noninó" o una simple nota sostinguda, com una trompa de les xeremies, ben igual. S'ha transformat el motiu del perquè cantam.
 
Jo cant fins i tot amb el renou que fa el microones o la vella nevera, no ho puc evitar, per a desesperació de la meva dona que me demana: què fas?! Música!
 

5.- S'ha perdut la capacitat d'ornamentar melodies de tradició oral, d'enriquir-les, perquè tothom pensa que així se corromp la puresa. (21:50)

Retornam a les melodies tradicionals. És allò de "¿Tú cueces o enriqueces?", toques lo mateix de sempre com sempre sense mirar si ho fas bé o hi aportes un granet d'arena perquè la tradició avanci amb els temps i no desaparegui? No crec que s'hagi perdut capacitat. Hi ha un PÚBLIC QUE VOL ALLÒ QUE ESTÀ ACOSTUMAT A SENTIR i arrufa el nas quan li rompen els esquemes rígids de les seves costums, sempre escoltar el mateix tocat de la mateixa manera, amb la mateixa sonoritat, els mateixos arranjaments i els mateixos arranjaments. Tota variació, que aporti riquesa i un punt de vista actual de la tradició fa mal d'ulls… és arriscat ser innovador i eclèctic en un món tan conservador.
 
A aquest món, AL CLIENT SE LI OFEREIX ALLÒ QUE DEMANA, si hi ha demanda de melodies de tradició oral enriquides, sorgiran ofertes de melodies de tradició oral enriquides, si no, no.
 

6.- Hi ha influencers que fan que se posin de moda o perduri una manera de fer ses coses, una manera de cultura popular. (26:20)

És cultura popular? Sí, perquè és cultura del poble (popular). És cultura tradicional? No. No té cap vessant tradicional, que necessitaria de tres generacions, i aixó és,30 anys que el que dura de mitjana en aparèixer cada nova generació, entre generació i generació han de passar mínim uns 60 o 90 anys.Ho pot arribar a ser amb el temps, però encara no.
 

7.- La cultura dels nostres majors és la nostra cultura i això s'ha de conservar. Pep Gimeno Botifarra (35:20)

La història familiar s'ha de conservar, el llegat dels padrins, els valors, costums i experiències són bons ensenyaments dels padrins.
 
Certament, hi ha històries com la del meu avi que va anar a Cuba… (sembla una havanera, però és així) que mereixen ser escrites en una novel·la històriques d'aquestes de best-sellers, per les peripècies que vam haver de viure, o dignes d'una bona pel·lícula de Hollywood. El conco Carlos advocat, sindicalista, secretari d’un gremi i socialista que morí de tuberculosi abans de la guerra, si no l'haurien llevat d'enmig els seus cosins fatxes els "hermanos Barberá" (fins no fa gaire tenien carrers i tot de fatxes que eren), que el coneixien prou bé i sabien on vivia…
 

Preguntes conpromeses:

 

- Trobau que sa cultura popular ha d'estar reglada, els estudis de música tradicional? (40:00)

 
Fa anys a una taula rodona xeremiera va sorgir un agre debat, com tots els del món xeremier, sobre qui podia tocar al carrer, si s'hauria d'implantar un carnet de xeremier autoritzat per tal de “garantir” un nivell de qualitat. Però qui atorga aquest carnet de xeremier? Qui decideix qui és bo o dolent? Aquell qui tampoc té cap reconeixement oficial, cap carnet de xeremier? Per simpaties? Per afinitat política o amiguisme o nepotisme o corrupció?. 
 
El reconeixement institucional de la cultura tradicional pròpia que avui en dia no existeix, seria una molt bona cosa. Hi hauria d'haver la possibilitat de desenvolupar una formació reglada en aquest sentit, però no començant la casa pel terrat. Les xeremies són un tipus d'oboè tradicional, per què no introduïm una assignatura d'introducció a les xeremies als estudis d'oboè del Conservatori? Si qualcú vol fer un estudi acadèmic rigorós sobre el folklore, els instruments, el cançoner tradicional, els balls i danses rituals, …. si qualcú vol dedicar-s'hi de manera professional se l'hauria d'encoratjar a fer-ho i possibilitar la formació per poder fer-ho amb una titulació reglada "ad hoc". 
 
Tot això sense menystenir que a tots els altres sonadors que vulguin senzillament sonar el seu instrument per xalar una bona estona amb amics i fer quatre cerveses i quatre rialles. Sempre diré que un no acabarà mai d'aprendre, allò que en pedagogia anomenen "formació permanent", a cada tocada, de cada mestre que t'ha ensenyat, cada sonador que sona al teu costat, de cada alumne a qui has iniciat en el teu instrument, pots aprendre qualque cosa que no sabies abans, d'això se'n diu experiència o també educació informal.
 
Sobre el mètode d'aprenentatge, la forma de transmissió ha canviat, amb els valors socials. Avui en dia un jove no té cap respecte envers una persona més major pel fet ser tenir més anys. El respecte s'ha de guanyar, el coneixement superior s'ha de demostrar sense desmotivar, per tal de no enfonsar a l'alumne. El mestre és avui en dia un pla d'igualtat, que comparteix coneixements, el mossatge implicava una submissió que avui en dia no és possible.
 
Sobre les idees de Madò Llucia, sí que crec que a les escoles, seria bona idea que dins del currículum els nins sortissin amb uns coneixements bàsics de música tipus un grau elemental. Seria bo per ells i la societat en conjunt, que se'n beneficiaria. Hi ha escoles que, per iniciativa de mestres concrets, realitzen activitats de cultura tradicional, però estaria bé estendre-ho a més escoles, que s’oferissin activitats extraescolars relacionades amb la cultura tradicional,
 
Sobre els "perills de l'estandarització", en el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.
 

- Vos imaginau la humanitat renunciant als enregitraments, al fet d'enregistrar material en video o so. (53'15)

La cita "Més val un llapis curt que una memòria llarga" que diu el convidat, ara no record el nom, resumeix molt bé el parer d'aquest blogaire. És com si renunciam a l'electricitat, o a l'ús de la roda, o a l'agricultura… això seria una involució. Ja que tenim les eines, aprofitem-les.
 

- Dins el context de la cultura popular de caire tradicional, parlam de música, ball, indumentària, instruments, tradicions, festes, religió, menjar,..., dins d'aquest context, en que vos considerau puristes i en quina part trobau que està bé que s'actualitzi i què no s'ha de tocar i per què? (55'00)

En la religió, sí que diria jo que qualcú vist des de fora podria dir que som força purista, vaig a missa els caps de setmana. 
 
M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni, Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz, he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí. 
 
Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.

Nota de peu de foto: Una imatge tradicional d'un grup aleatori de pagesos al portal de missa, fotografia de devers el segle... devuit o denou???? :P Qualsevol semblança amb membres d'Abeniara, Mata Escrita, Marjal en Festa, s'Escola de Músiques i Danses de Mallorca (Bartomeu Ensenyat), Aires des Pla de Marratxí o Aires d'Andratx, seria pura coincidència, si no fos perquè és una foto del Festtival de Castelló de l'any dos mil i escaig. Perquè no vos cregueu tot allò que sentencien com a tradició centenària, de vegades vos volen enganar perquè no va més enllà d'un parell d'anys.

REBOSILLO RADIOACTIU II: CAPÍTOL 1: ESTEREOTIPS A LA CULTURA POPULAR

Un dels desavantatges dels temps actuals és que l’immediatesa fa que el contingut vessat sigui tan volàtil i no pugui romandre més que uns segons o minuts en el suport digital, està accesible a la xarxa, però a mi m’agrada llegir, rellegir, cavil·lar, tornar a llegir-ho, cercar informació d’allò que m’ha semblat més interessant… digau-me retro, vintage o antiquat, ja tenc una edat. La idea de materialitzar els articles del “Credo de Madò Llucia” i les “Preguntes Compromeses” del podcast de Rebosillo Radioactiu, va ser inicialment deixar palès de qualque manera aquesta interessant proposta, al manco a mi me sembla interessant, apart de vessar-hi, ja que el blog és d’en Mestre, la meva opinió sobre el tema corresponent. Que quedi molt clar per a tot l’inhòspit lector d’aquest blog (ja sé que només me llegeix la meva dona, i perquè me vigila d’aprop), és una opinió molt personal, no s’ha d’estar d’acord amb el meu punt de vista.

Una advertència abans de començar : el tema és d’aquests que duen més coent que l’arròs pobler den Toni ballador. (Uep, com anam!)

Credo Madò Llucia

1- Regalar flors només ho poden fer els homes, tal i com es fa a sa festa de les Verges, o a sa festa dels enamorats el dia de sant Jordi. (10:50)

Aquí haurem d'anar alerta a no caure en la trampa ideològica del gènere. Les festes esmentades són, com pràcticament totes les que tenim a Mallorca, festes d'origen religiós, per tant, tenen un CONTEXT concret del qual no podem defugir. El dia de sant Jordi (el nom mateix ho diu "sant") és una cel·lebració, del sant, la llegenda i el mite, la història real de la qual ben poca cosa en sabem, si no és per la tradició oral, les llegendes, que no sempre han de refussar-se per la seva càrrega fantàstica o mitològica, atès que sempre amaga una realitat per a qui la sàpiga trobar. La festa de les Verges pot semblar menys evident, però sí és una altra festa religiosa, la festa de santa Úrsula i les deu mil verges màrtirs (que segurament varen ser menys, però la saviesa popular ho magnifica amb la finalitat d'exhaltar la virtud i el sacrifici d'aquestes joves). Perquè la virginitat és una virtud, contraposada a les passions carnals desenfrenades fruit de la concupiscència, una gràcia, i la gràcia s'oposa al pecat, p.e.luxuria. La Bellesa, la Paciència, la Misericòrdia, la Bondat, l'Amor (la caritas cristiana) s'associa a la gràcia, com les flors. Allò lleig, pecaminós, pudent, fosc s’associa al Mal, al dimoni, al pecat.

Per altra banda, cambiando de tercio com diuen els toreros, però no massa, el problema rau en què la ideologia de gènere s’aplica només a favor de les dones. Tothom coneix i, fins i tot, n’hi ha que celebren, el 8 de març, però ningú sap què és el 19 de novembre. Quins motius hi podria haver per reivindicar-lo?

Concloent el tema: No. Mai en ma vida una al·lota m’ha regalat una sola flor, tampoc m’ha suposat aquest fet cap trauma. Jo sí n'he regalat, i moltes! (Com sabeu, estic fet a l'antiga)

2- L’aplec de Rondaies Mallorquines, tal i com el coneixem està desfassat. Hem d'actualitzar lletres de romanços i rondaies (12:53)

Tal i com explicava el mestre Tolkien al seu amic C.S. Lewis, i jo he intentat fer-vos cinc cèntims una mica més amunt, els contes tradicionals, com les rondaies, són reals, contenen aprenentatges i experiències de vida. Si heu llegit el llibre "Un Camino Inesperado" de Diego Blanco Albarova, o me seguiu, sabreu de què us parlo. Tolkien, i Jesús, parlen en paràboles, que presenten una qualitat, la interpretabilitat, s'ha d'entendre molt bé per a qui eren adreçades, en quin moment concret de la història personal i col·lectiva i l'entorn cultural, religiós i geogràfic, per copsar el missatge.

Tot té el seu CONTEXT, i extreure-ho no té sentit, com tampoc eliminar un relat que ha perdurat per transmissió oral al llarg de segles (tradició, del llatí traditio). Aquí entra en joc una variable important, l'educació en els valors. Els valors d'una societat on eren contades les rondaies a devora una foguera de la llar, evidentment han canviat, no sempre a millor. Avui en dia aquesta educació moral i en valors sembla desapareguda.

Com ja he comentat, les rondaies i romanços expliquen esdeveniments que potser es basen esdeveniments reals, evidentment no en un sol fet, sinó en un conjunt, tal volta ocorreguts i tampoc relatats tal i com varen tenir lloc, atès que cada padrina devora sa foganya i degué afegir una bruixa, un dimoni, un príncep, un drac o un encanteri per fer la història més "mengívola".

Posem un dels exemples que en Diego Blanco fa servir sovint a les múltiples conferències i als llibres que escriu, el conte de la Caputxeta Vermella, un conte explicat per les àvies a les seves nétes devora de la llar de foc del qual tots en coneixem la trama. El llop és el símbol del mal, en la mitologia nòrdica el llop Fenrir al final del temps ha d'alliberar-se i matar a Odin; el bosc és un lloc deshabitat, per tant perillós i el vermell és el color més cridaner de tots, per tant vestir-se de vermell és cridar l'atenció dels depredadors sexuals i arriscar-se a que el llop t'enxampi. L'ensenyança a que se pot extreure és, si vas per on no hauries d'anar, vestida com no hauries d'anar vestida, tendràs problemes, o corres un perill molt gran de tenir-ne de ben grossos.

En principi no som partidari de deformar les rondaies i romanços, tal vegada sí podem escriure'n de noves, i aquestes estaran adaptades als temps corrents atès que els autors viuen al segle XXI.

3- Si la bullanguera és un joc ritual, ha d’adaptar-se a la societat actual. (15:10)

Si sou seguidors habituals d'aquest blogaire esporàdic (digau als comentaris si no sou sa meva dona!) tal volta recordeu aquest tema de l'any 2017. Amb això queda resposta la meva postura, la tradicional de tota la vida... :D. Som persones humanes, per tant tenim un sexe definit pels cromossomes XX(femella) o XY(mascle). El ball de bot manté certa càrrega de sensualitat, encara que avui en dia passi ben desapercebuda, sinó, perquè voldrien ballar dos homos plegats (havent-hi tantes dones per triar)? Notau que als homes blancs cisexuals casats heterosexuals conservadors cristians i sense diversitat funcional ningú els ha castrat,... de moment. Pero no donem idees!

4- El nostre imaginari col·lectiu necessita renovar el seus referents. Dones dins la història que són referents en cultura popular? (17:10)

Existeixen pocs referents de dones dins de la història pel rol que els ha tocat viure al llarg molts segles a les femelles. Els que anaven a la guerra i a l'escola i a córrer món a viure aventures i descobrir noves terres eres mascles. Les dones quedaven a casa, tancades a la cuina, cuidant als fills. Així era i avui en dia no hi podem fer res més que posar en valor aquells testimonis que ens han arribat, malgrat tot. Perque malgrat tot, dones extraordinaries que han fet HISTORIA en majuscules.

Amb una cerca ràpida a la meva base de dades memorística me sorgeixen, per àmbits:

Militars: Joana d'Arc (guerra dels 30 anys), Inés de Suárez (fundadora de la ciutat Santiago de Chile), Maria Pita, Agustina d'Aragó (guerra del francès), Liudmila Pavlichenko (2a guerra mundial).

Ciència: Maria la jueva (alquimista medieval, us sona el mètode de cocció del bany maria?), Marie Curie (primera persona amb 2 Nòbels).

Art: Emilia Pardo Bazán, Frida Kahlo.

Ball de bot i cultura tradicional de Mallorca: Miquela Lladó, Bel Cerdà, Joana Domenge, Pilar López reiona, Maribel Servera, figures femenines en la cultura tradicional, ses Valentes Dones de Sóller, ses Madones d'Andratx, les Àguilles de Pollença,....

5- Halloween és el pitjor que ens ha pogut passar. (20:05)

El sentit generalitzat del podcast era que era impossible lluitar contra Holywood i la seva indústria, darrera la promoció d'aquesta nova festa forana. La solució passava per introduir-hi els elements nostrats a la festa forastera.

Estic absolutament en desacord. Molta gent confon dues celebracions religioses separades per 24 hores, tal vegada per ignorància de què se cel·lebra el dia de la festa de Tots Sants i la festa dels Fidels Difunts del dia següent, mesclant amb Halloween, Samháin, carabasses, caramels i bruixes. Aquí podem assumir responsabilitat els catòlics que no hem sabut explicar el sentit de casdascuna de les nostres. Des d'aquest petit cadafal deixeu-me que us intenti fer un resum. El Dia de Tots Sants és una solemnitat cristiana que té lloc l'1 de novembre per a les esglésies catòliques de ritu llatí, i el primer diumenge de Pentecosta a l'Església ortodoxa i les catòliques de ritu bizantí.

Per altra banda, la commemoració de Tots els Fidels Difunts és un dia firat religiós dins d'algunes Esglésies cristianes, en memòria de les víctimes. Es commemora el 2 de novembre i el seu objectiu és pregar per aquells fidels que han acabat la seva vida terrenal i, en el cas catòlic, pels que es troben encara en estat de purificació al Purgatori.

El Dia dels Difunts, el dia designat a l'Església Catòlica per a la commemoració dels difunts fidels. La celebració es basa en la doctrina que les ànimes dels fidels que en el moment de morir no han estat netejades de pecats venials, o que no han fet expiació per transgressions del passat, no poden assolir la Visió Beatífica, i que se'ls pot fer ajudar a assolir-la per precs i pel sacrifici de la missa.

La festa nova que ens han venut molt bé disfressa amb dolços i divertiment, des del meu sentit aràcnid de catòlic, una tenebre diabòlica. Els vampirs ara són atractius, l'infern és diversió, el dimoni és un mestre del màrketing. No de bades és anomenanat el "mentider". El nom de Lucifer (etimològicament vol dir "el portador de llum") en la bíblia hebrea és helel ("el que brillant o lluminós"), per tant, la imatge d''un diable tradicional mediterrani amb banyes que fan por al nins, essent un àngel, un ésser de llum al cap i a la fi... no semblaria ajustar-se a una imatge que jo esperaria trobar si seguís el que s'en diu d'ells als llibres bíblics.

Fa por que se banalitzi aquesta filtració cultural demoniaca, però ens veim assetjats arreu, seguirem dempeus defensant la Fe, intentant viure autènticament, encara que haguem de tornar ser dotze (Benet XVI dixit).

Peguntes compromeses:

- Com pensau que trobaran, d’aquí a 200 anys, quan vulguin recuperar Imaginau-vos que som a l’any 2220 i uns experts estan estudiant recuperar una festa tradicional antiga de l’any 2000, com la recuperarien? Quina triarien? I si fossin els balls, quins balls triarien?

Hi ha un parell de conceptes que abans de res voldria clarificar abans d'entrar en matèria.

1er.- La cultura popular és el conjunt de manifestacions culturals produïdes o consumides per les classes populars, en contraposició a l'alta cultura o cultura acadèmica, centrada en mitjans d'expressió socialment excloents considerats superiors i elitistes, i inclou tradicions, cançons, llegendes, supersticions… Tradicionalment es transmet de manera oral, tot i que modernament l'extensió dels mitjans de comunicació i l'aparició d'Internet han fet que esdevinguin un transmissor molt important de cultura popular.

2on.- El folklore (de l'anglès folk, 'poble' i lore, 'saber' o 'coneixement') o cultura tradicional és l'expressió de la cultura d'un poble: artesania, balls, festes, costums, contes, història oral, llegendes, música, proverbis, supersticions, etc., comú a una població concreta, incloent les tradicions de la mencionada cultura, subcultura o grup social. A més a més, acostuma a dir-se de la mateixa manera l'estudi d'aquestes matèries.

Perquè una manifestació cultural es consideri un fet folklòric, ha de complir amb algun o tots els següents aspectes:

- Ha de transmetre's per via oral.

- Ha de ser d'autoria anònima.

Ha de ser patrimoni col·lectiu de la comunitat representant del lloc on es manifesta aquest fenomen.

- Ha d'ésser , és a dir, tenir alguna utilitat pragmàtica o complir amb fins rituals.

- Ha d'ésser durador i perdurable per un temps considerablement llarg, com a oposició a una moda efímera.

- Ha de tenir variants múltiples, és a dir que no existeixi una versió oficial del fenomen sinó que es torni a formular cada vegada que emergeixi.

- Existeixen versions tant urbanes com rurals, sense ser necessàriament una superior a l'altra.

- Ha d'ésser aglutinant, és a dir, pertànyer o fundar una categoria, corrent, estil, gènere o tipus.

Els elements de folklore es classifiquen habitualment en un dels tres tipus: tradició material, verbal o costumista. En la seva majoria s'expliquen per si mateixos, aquestes categories inclouen objectes físics (folklore material), dites comuns, expressions, històries i cançons (folklore verbal) i creences i maneres de fer (folklore habitual). També hi ha un quart subgènere important definit per al folklore, els jocs infantils a escoles i carrers. Cadascun d'aquests gèneres i els seus subtipus pretén organitzar i categoritzar els artefactes del folklore; proporcionen un vocabulari comú i un etiquetatge coherent perquè els folkloristes es comuniquin entre ells.

3er.- La Cultura de masses o Cultura Mainstream: La cultura de masses és un producte de la societat de consum en el món occidental. A principis del segle xx la cultura, la vida privada, el pensament, etc. van començar a ser fabricats a escala massiva i venuts en el mercat.

La cultura de masses aconsegueix fabricar a gran escala, amb tècniques i procediments industrials idees, somnis i il·lusions, estils personals, i fins a una vida privada en gran part producte d'una tècnica, subordinada a una rendibilitat, i a la tensió permanent entre la creativitat i l'estandardització; apta per a poder ser assimilada pel ciutadà de classe mitjana. La cultura de masses és el desenvolupament d'un nou model en què es reforcen les diferències i les desigualtats amb estratègies i instruments mercadològics cada vegada més elaborats. La ciència i el coneixement es posen al servici de la producció d'uns valors i símbols estereotipats. Els tres pilars fonamentals d'aquesta cultura són: una cultura comercial, una societat de consum i una institució publicitària.

La cultura de masses té uns principis interrelacionats sorgits de l'escissió entre producció i consum:

-Centralització del poder en tots els nivells (econòmic, polític, etc.)

-Uniformització dels productes per a consumidors semblants.

-Sincronització amb noves tècniques com la línia de muntatge i la producció en sèrie.

-Maximització de la productivitat: màxima producció a un menor cost i en un menor temps.

-Concentració poblacional, producte de la urbanització de la societat.

Sorgeix, així, el concepte d'indústria cultural, el cine i la ràdio no necessiten ja donar-se com a art, s'autodefineixen com a indústries.

És un producte típic adscrit a la denominada "societat de masses". És el funcionament paradigmàtic de tota cultura burgesa en l'actualitat, des del segle xx. Pot entendre-se-la com a subproducte de la indústria organitzada de consum i com a xarxa àmpliament ramificada dels mitjans de comunicació social. Tals mitjans graviten sobre la consciència individual i en sentit ampli, sobre la consciència social. La publicitat ocupa un lloc preponderant per a assegurar pels membres de la comunitat la demanda dels productes de tal cultura de masses. És tant un instrument de conservació i consolidació de les cultures nacionals donades, com un ens que encoratja una cosmovisió, un sentit de la vida, o un determinat estereotip d'educació. Privilegia el comunitari en un afany presumptuosament "democràtic", no ajuda a un autèntic desenvolupament humà, no contribueix a enriquir espiritualment els individus i no contribueix, pel mateix, al seu perfeccionament moral ni a la consolidació d'una autèntica personalitat sostinguda

4rt.- La infoxicació o sobrecàrrega informativa és l'excés d'informació que provoca en el receptor una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una decisió o per romandre ben informat sobre un tema concret.

Avui en dia tenim molta més informació que no teníem antuvi, i d'ençà un temps que amb poc més d'unes pàgines escrites s'han recuperat balls com les contradanses. El problema és que amb el volum d'informació que tenim podem marejar la perdiu dels futurs investigadors i que no sàpiguen ni per on començar. Aquí la intel·ligència artificial podrà donar una mà a destriar el gra de la palla. Però crec que posats en la ment dels investigadors del futur, posats a recuperar una festa representativa dels anys 2000, malauradament el ball de bot no sonarà, o ho farà a ritme de reguetó.

El ball de bot, el món xeremier, la cultura tradicional mallorquina, mou només al mateix miler de persones, tirant molt amunt, al final ens arribam a conèixer tots a les places, sonades i festes populars. Això mou més gent que li agrada veure-ho, gaudir-ne, però que al capdavall no s'hi acaba d'implicar. És l'efecte "jubilat d'obra", un que fa la feina i deu que el miren.

- Podem canviar el món anant de festa?

Podem canviar el món anant de festa atès que petits gestos provoquen grans canvis, clar que sí. Des del punt de vista d'aquest humil servidor, com a cristià catòlic crec que una festa com un sopar amb (13) amics amb un bon vi a taula pot canviar el món per sempre més i marcar tota la història de la humanitat posterior. De fet, ens reunim cada dissabte vespre o diumenge per reviure i viure aquesta celebració que anomenam Eucaristia (paraula d'origen grec composta pel prefix eu-, que significa el bé en tots els sentits (agrable, bondat...), i xarij, que significa gracia, encant, elegància i avui traduïríem com a "acció de gràcies" o "agraïment", essent el vocable hebreu de la religió jueva berakhà, que vol dir benedicció (això és, dir/parlar bé de qualcú, de Déu, en aquest cas).

- Ses Valentes Dones o les Àguiles de Pollença sempre són respresentades per DONES; si en l'actualitat estam tomant rols de gènere (sexe) els homos ho podrien arribar a fer o passaria res?

La qüestió del feminisme i la ideologia de gènere en l'actualitat és que no demanda l'igualtat d'ambdós sexes, sinó la prevalença de la femella per sobre del mascle. Com deia al primer punt del credo, el problema és que la igualtat només és reivindicada per a les dones, per tant no és equitativa, per tant no pot ser mai igualitària, per manca d'equitat.

REBOSILLO RADIOACTIU CAPÍTOL 3: RIURE'S DELS BALL I DELS SONADORS

Rebosillo Radioactiu II: Començant enmig pel capítol 4

Comentava fa poc la meva descoberta del podcast de Madò Llucia (Rebosillo Radioactiu). 

Com que darrerament som més sonador que ballador, allò que més me pica és es sonar, i potser per això el meu descobriment d'aquest podcast a youtube va ser a partir d'aquest tercer capítol que parlen dels sonadors... uep, en parlar de mi no riuen! Bé, sí, un poc...

En Joan Florit hi intervé, la qual cosa és garantia que hi haurà riures i coent al brou.

Credo Madò Llucia

1- El ball de bot és un exercici molt complet.

És ben cert que el ball de bot és una molt bona activitat física aeròbica en el qual es mou tot el cos, amb bots enèrgics, no se diu "de bot" de bades. Ningú ho dubta. Si ballau setmanalment i anau a ballar tots els caps de setmana, apart de tenir un cor i pulmons de joves de 18 anys, deixareu enrere a qualsevol carallot brau que se vos posi flamenc a les excursions o caminades, perquè resistència i força muscular i flexibilitat i agilitat i domini de l'espai que vos enrevolti, en tendreu de sobres. 

2- Si el ball és improvisat, la música també ho podria ser. JFlorit matisa: SÍ! I, per què no?

En Maxi Vicente, un amic percussionista raconer d'origen burgalès, sempre deia que els sonadors som el cossiol de l'entrada que sempre resta allà i ningú s'entem que hi és fins que un dia deixa de ser-hi, i basta veure els retratos o videos de youtube per adonar-se que tenia tota la raó, sempre fan vídeos i fotos dels balladors, perquè deuen ser més guapos, als sonadors ningú els retrata!

Balladors i sonadors no s'han entès mai del tot. Són dos planetoides que volten a l'ensems alrededor d'un mateix astre sol que és el ball tradicional mallorquí, i que de vegades xoquen causant grans conflictes còsmics, però que estan condemnats a entendre's per anar plegats en una sincronia universal. Quantes agrupacions no s'hauran dividit per conflictes amb els balladors que gairebé sempre són i seran els que tenen la culpa??? (Per estadística, la font del conflicte més probable es troba dins dels balladors, això mereix un article sencer.... Miquel, apunta-t'ho!). 

Perquè, com deia un xeremier vell, "els balladors són beneits, tú quan vegis que comencen a donar voltes, és que estan cansats i has d'acabar sa sonada". Hahaha. En aquest sentit, en Teodor Salvà, un molt bon professor meu de flabiol i tamborí, defenestrat mil i una vegada, no diré que "sempre sense motius", però sí, tal vegada, massa vegades injustament tractat per envejes endogàmiques del món xeremier que donen per un parell d'entrades més al blog (a mesura que escric, més temes me surten), deia que "balladors i músics mai s'entendran".

L'ésser humà, i els balladors en general, perquè els balladors també som persones, som resistents al canvi, per comoditat estam acostumats a anar als mateixos llocs a fer la compra, escoltar la mateixa música, hàbits i més hàbits, i en el moment que algú ens treu de la nostra comfortable, quotidiana i mandrosa roda, quelcom resona dins nostro, dient que no està bé, que les novetats no mos agraden si no són del catàleg d'Ikea.

La improvització al ball és molt més senzilla que en la música. Sí, és clar, per naturalesa del ball on un comanda i fa el que vol pot improvitzar millor que si els que realitzen una acció a l'ensems. Però dins la música, uns sonadors se poden posar d'acord i improvitzar damunt unes estructures preestablertes anteriorment. Ja vos dic que això no és a l'abast de qualsevol sonador, només d'aquells músics dotats de virtuosisme i experiència a parts iguals, i amb molt, però molt, d'assaig... i tot i així corren el perill de perdre's enmig de la cançó, encara que poden tornar enganxar fàcilment si són, com ha de ser, músics de qualitat.... d'aquests no n'hi ha tants. Després hauríem de veure la cara que farien el balladors a la plaça... i sentir totes les queixes, "que si no marcau ses voltes, que si és massa ràpid/lent, que si patatim, que si patatam....".

Al Jazz, funcionen les jamsessions perquè hom és lliure, hi ha unes estructures bàsiques que tothom coneix i entén, per on pot lliscar la creativitat de cada músic, la música és un espai de llibertat. Les demandes des de davall del cadafal ens fermen la creativitat.... o no? Però el client és qui paga, en aquest cas l'oient és qui escolta, sempre té la raó, o no? (la pregunta resta oberta a un debat que podria encetar una bona síndria, perquè un meló tot sol queda petit.... pagar per ballar ball de bot? Apuntam!).

Ara potser devetllaré un secret, o no, però els sonadors, al menys en conec un parell, ja improvitzem damunt el cadafal, damunt una base rítmica de percussions i melòdica que en el cas del meu grup, la fa en Tolo, mentre en Toniet amb sa flauta i en Juanfran amb es llaüt (autèntics virtuosos) s'enfilen, se piquen un amb s'altre i fan lo que volen amb so seu instrument. Jo mateix estic constantment improvitzant i ficant armonies, contrapunts, batuts, trinats, mordents, frullatos, cercant segones i terceres veus i reguinyols amb el guitarró, flabiol, flautes, tamborí,... i els balladors no se n'entemen. Heus ací l'art, l'engany, si no se fa notar és senyal que està ben fet.

3- Per sonar damunt un cadafal basta tenir sonera. JFlorit matisa: basta tenir cadafal.

Com diu en Joan Florit, hi ha equips que juguen sa Champions , equips que lluiten sa permanència a primera, equips de segona, equips de tercera, ... i així fins a regional. El mateix passa per sonar. Hi ha espai per a tothom a sa plaça. Si tens sonera, qui som jo per dir-te que no sonis? Tots i cadascú dels grans músics que avui en dia sonen a grups admirats, dels que juguen a les lligues més altes, en començar no en sabien, segur que varen començar amb agrupacions folclòriques d'aquestes que eren trescentes bandúrries, trescents llaüts i trescentes guitarres (festival de la corda!) i tocaven repertori amb olor a naftalina (pitgen sa neu, copeo matancer, jo i un pastor, entre d'altres "greatest hits!")

La qüestió aquí seria més aviat si estic preparat per sortir al carrer a sonar i que el públic m'escolti. Aquest exercici d'autoevaluació hauria de fer-se sempre. Depèn del context, de l'entorn, de factors ambientals, de si cobres o hi vas de franc, si és una sonada de compromís o una festa d'uns amics, si el públic estarà assegut escoltant o ballant a la plaça o ningú t'escoltarà perquè estaran més pendents del sopar que s'estaran fotent.

Ho he parlat moltes de vegades amb el meu xeremier i amic Andreu Casasnovas. Abans de sortir a l'escenari/cadafal has d'assolir un nivell de qualitat, individual i col·lectiu com a grup, per poder oferir un producte digne. "Abans de demanar, has de poder oferir", diu sempre. 

Cada grup té els seus propis sonadors (els bons potser els trobareu- a un parell mallorquí de grups), amb instrumentació diferents, arranjaments diferents, tonalitats diferents de les cançons, veus diferents, repertori diferent. Això fa que cada grup tengui una sonoritat peculiar. El bolero de Castelló o el de Santa Maria el sona tothom, però a ningú li sona exactament igual, ni tan sols el mateix grup en dies diferents, en places diferents se sentirà de manera diferent, faltarà un músic o altre o un micro o un instrument els hi fallarà, o no sonarà igual...

Perquè les persones humanes també tenim dies millors que altres, els sonadors també tenim dies en què tot va malament (no te sents bé, no hi ha manera d'afinar sa xeremia, no t'han donat temps d'equalitzar-te com toca perquè havies de tocar entre sa banda de música i es sorteig des bingo...), de vegades la nostra opinió sobre tal o qual grup es basa en un dia o dos dies, o fa x anys, "una mala tarde la tiene cualquiera". Això m'ha passat a mi, no m'han donat una segona oportunitat d'escoltar allò que podia arribar a dir... en fi, s'ho perden ells! Coneguent la meva trajectòria, als músics que m'han acompanyat en el meu viatge, que he arribat a conèixer, conec quines són les meves limitacions i les meves fortaleses com a sonador. 

Un tema paral·lel és què puc demanar a canvi de sonar. Aquí entra en joc un spoiler de la qüestió "el ball de bot és car" i la dignitat que volem donar-li al ball de bot i al caixet del grup, d'allò que vol o pot cobrar. 

No cobrar res per una actuació en la qual te contracten si no hi ha una motivació filantròpica o cobrar-ho amb un pa amb oli, és tot lo contrari a dignificar el ball de bot, és menystenir la tasca duta a terme d'anys d'aprenentatge musical, estudi d'un repertori, assajos de conjunts instrumentals, preparació, creació, producció, edició i recerca musical, etc.... Això jo ho criticaré sempre. Una altra cosa és si el meu grup monta sa ballada, aquí es promotor és el propi grup.

Cadascú sabrà lo que pot demanar, però crec que s'hauria de posar un mínim que cap grup o agrupació hauria de baixar sota cap circumstància.

El tema és que se paga 800€ i 1.200€ per un grup de 6 bailaoras flamencas que van amb música enllaunada (dins un Cd o pendrive) sense problemes però els hi costa amollar 600€ per una mostra de 6 balladors de ball de bot i 5 o 6 músics amb s'equip de so propi i tot. No veis el problema d'autoestima?

4- No tots els canvis de sonoritat han tengut el mateix èxit o acceptació.

Fusió o purisme? Evolució o tradició? Som eclèctic, ho confès. Però qui vulgui dibuixar una ratlla entre tradició i evolució s'equivoca. La tradició que no evoluciona, que no se mou, és que és morta.

Hi ha una forta corrent de "purisme mal entès" (d'aquí no me moguis que estic molt còmode) al ball mallorquí. Així val més, caure en gràcia o no. "Si ho fa Música Nostra o es Revetlers, sí mos agrada, però si ho fas tú, mos queixarem". Si un dia MN o es Revetlers se posen a tocar munyeires o gigues escoceses, també ho ballareu com ballau les malaguenyes des Revetlers o polques i valsets de MN (no hi tenc res en contra, ans el contrari, amics molt admirats per la meva persona com a excel·lents sonadors i millors persones que són, ni contra els grans mestres i amics de MN) 

Hem de ser conscients que sonam músiques arrelades, que fan olor a antic, però moltes de vegades són peces  de recent creació, els qui la sonen són persones que viviuen en un temps i un context social determinat i diferent, no vivim a una vitrina, per tant som sonadors fills del nostro temps, també, i tot passa pel sedàs evolutiu. Els xeremiers vells tocaven els campanilleros, nadala andalusa, que escoltaven a la ràdio, igual que pasdobles i valsos que adaptaven perquè era el que la gent volia escoltar.  

Com deia, canvis? Quins canvis? Per fer música, avui en dia, només necessitam ritme, armonia, baixos i les melodies que se vulguin... és sa meva humil opinió, en realitat amb un ritme i melodia o baix ja en tenim prou.

M'explic per als Muggles-balladors:

- Ritme: Això és qualsevol instrument de percussió, tambors, tamborí, xorracs, castanyetes (maleïdes castanyetes! JFLORIT dixit), pals de pluja, bastonets xinesos,.... s'ha posat de moda el caixó "flamenc" que en realitat és peruà, jo vaig provar ficar percussions cubanes congas i bongos i empastava molt bé.

- Armonia: Dins les bases armòniques potser una guitarra, piano, acordió,... en fi, qualsevol instrument que pugui fer acords o arpegis. Bé, no és fonamental, pot intercanviar-se amb s'anterior o obviar-se.

- Baixos: Un instrument que faci els baixos, habitualment sol ser un baix elèctric, però potser un contrabaix, un cello o un piano, tuba, trombó...

- Melodies: Ja ho he dit, les normals, cordes amb trasts (guitarra, llaüt/bandúrria,  mandolina), corda fregada (violí), vent fusta (flautes, flabiol, xeremies, flauta travessera, oboè, clarinet, fagot), vent metall (trompeta, trombó, corn anglès... el Parado de Selva fa 70 anys sonava amb una banda de metalls, qui gosa dir-me que no és tradicional?).

Però tampoc hem d'ensopegar amb prejudicis si un dia escoltam una guitarra elèctrica, una bateria o un instrument electrònic o midi, o un altre instrument que, a ulls dels balladors habituals, "no hi pegui gaire". Ment oberta i a veure que passa! Visca l'experimentació! Tanmateix ja hom accepta un baix elèctric i un caixò peruà i microfonia, altaveus, amplificadors,.... modernitats que antany no exitien i ara hom ningú s'espanta. També és ver que els ballador sempre se queixen, (que si massa ràpid, que si massa lent,...) mai estarà tothom content. Gràcies a la Llei de Gauss, a estadística te desfàs del 5% dels queixosos i prou. No fa falta que els aniquileu, basta que no els hi faceu tant de cas....hahahaha

Una cosa que el teu grup va fer fa estona, ara ho fa un altre i pareix que està innovant, com introduir un cello al ball de bot, en el cas del cello a Estol de Ponent era per fer els baixos a les nostres cançons. A l'agrupació del Toro (1986-2000) ja hi havia un senyor major, en Tòfol Piña, que tocava es teclat amb un aire solemne com de missa (era l'organista oficial de la parròquia), després va venir qui ho feia amb un aire més modern, en Joan Martorell (que té un any més que jo, és a dir: JOVE) de Pla Forana, i semblava que sonava molt millor perquè tocava molt bé (no de bades guanyàvem any rere any el concurs de nadales de Sant Francesc de Palma amb ell, requaranta pu...! Conec a tothom, senyal que som molt vell i granat!).

A 2021 surten grups que sonen el cello o els teclats i sembla que estan fent quelcom revolucionari, però que ja va dir no sé qui: "Está todo inventao". És vist que més val tenir estrella que néixer estrellat.

5- Gràcies a la multitud d'escoles ni el Covid podrà amb el ball de bot

El ball de bot és viu perquè les persones que el ballen i el sonen, el gaudeixen, són vives, no deixen l'activitat, igual que no deixareu de tocar les castanyetes malgrat que li molesti a en JFLORIT, i no només a ell (jajajaja). Per ball, hi ha escoles. Per sonar hi ha agrupacions.

Afegits: Vos han dit mai "això no ho heu de fer"?

Se veu que al grup Qanarussa no tenen balladors, o no els hi tenen la confiança suficient per dir-los de tot i molt a la cara. Com ja he dit, pertany a Aires des Pla de Marratxí, una agrupació de ball de bot, una família a la qual hi ha balladors, sonadors, escola de ball, amb més de quaranta anys d'arrossegar el cul per places i escenaris d'arreu. I en el nostro cas: I tant! "No podeu tocar sa Jota de Sant Antoni si no és en gener", els pobres aubercocs no poden cel·lebrar el seu sant (13 de juny); o es Jaleo (o sa Jota des Postillón de la Rioja) si no és per sant Joan... sí, amb aquesta darrera sa queden ben lluïts perquè sa música des Jaleo és d'una sarsuela den Cristóbal Oudrid que se diu el Postillón de la Rioja. No estava pensada per a les festes de Ciutadella de Menorca, i la toquen fins al Jaleo de Gràcia o de Sant Miquel des Migjorn Gran, al mes de setembre...  

Preguntes Compromeses:

1- Per què el músics encara gravau CDs?

Per la mateixa romàntica raó que els escriptors escriuen llibres, per als lectors. Avui en dia, desfer-se'n del plàstic i obrir per primer cop la capsa és un moment màgic, jo som dels que fris de treure el llibret de la caràtula i devorar els crèdits, les lletres, les col·laboracions, les fotos dels músics, la maquetació, tot i fruint d'allò més escoltant la nova adquisició al reproductor de CD que encara tenc. Té quelcom de ritual treure el CD de la capsa, ficar-lo a la pletina, empemptar mentres veus com s'enfonya mecànicament i comença a sonar, meravellós. 

2- Qui se queixa més els balladors o els sonadors?

Els balladors de llarg. També són els potencials objectius-dianes de la nostra música, sonam per a ells, la qual cosa vol dir que està bé saber-ne l'opinió. En el cas d'Aires des Pla de Marratxí, on milito actualment, sempre la mos donen, la demanem o no... (jajajaja). Ara seriosament parlant, pens que un una retroalimentació fluïda és bona per millorar cada vegada més aquelles petites falles i créixer com a col·lectiu de músics. Sempre hi ha una autoavaluació i autocrítica constant, no tot han de ser afalacs.

3- On anam i des d'on? Per què no podem aspirar que ses músiques se desenvolupin?

Duc intentant respondre això tot aquest article.... i seguiré. Hem d'aspirar a que ses músiques es desenvolupin.

4- És car el ball de bot?

Ball de bot està denostat per institucions, pels propis, pels organitzadors, per molta gent, de fora i de dins. Alguns pensen que el ball de bot és una activitat cara o que els grups de ball de bot cobren molt, però n'hi ha que hi van per un pa amb oli.

Aquí necessitam un poc d'autoestima. El ball de bot no és car, gens car, però si li haguessiu de posar un preu pel seu valor, no el podríeu pagar. Evidentment no som del femer mainstream però tenim força i no sabem lo que tenim.

Fa anys amb el grup Aires d'Andratx vàrem fer un intercanvi amb el grup Alkartasuna Dantza Taldea de Bermeo, de Biscaia. Quan els bascos varen venir a fer la seva mostra, després hi havia una ballada popular amb Música Nostra a la Plaça d'Espanya d'Andratx. Aquells èuscars al·lucinaven de veure aquell gentiu ballant boleros i jotes improvitzadament, amb un ambient festiu, s'hi varen afegir i tot al rotllo, ells que tenen una cultura tradicional tan rica i viva, això de posar-se a ballar perquè m'abelleix i sona un grup a plaça que fa ballera, no ho fan...

A altres llocs existeixen coses semblants a ses nostres ballades, no tan vives, esteses ni amb la participació ni potents com a Mallorca, de vegades copiant de les nostres, ballades a Menorca, bureos a Terres de l'Ebre i València,.... La improvisació és riquesa del ball que tenim a Mallorca, bureos i saraus que recuperen a sa península cosa que aquí encara és ben viu, hauríem de posar-ho en valor. No hem d'anar vestits a l'ample per ballar ball de bot. Una cosa és una mostra de música, ball i indumentària tradicional, que se contextualitzada en una època determinada, en un entorn, espai i temps, tasques agrícoles, vida quotidiana, molt diferent a la que duim avui en dia, una petjada de l'avior.

Conclusió: un altre punt de vista, sempre és interessant, des del cadafal de la plaça (de Santa Ponça) se veu tal com surt a la foto: