ACABEM AMB LA BIODIVERSITAT DEL PLANETA TERRA

Arrenquem tots el arbres del món i plantem paulònies tormentoses al seu lloc. I per què paulònies (arbre siri o arbre emperadriu)? Perquè és l'arbre més descotaminant de tots, el millor produint oxígen i absorbint diòxid de carboni, tanmateix aquesta és l'unica funció dels arbres, no?

 

Des de les obscures cavernes carpeto-vetòniques se senten veus que clamen contra la diversitat, cultural i lingüística en particular, demanant l'eliminació de totes les llengües de l'humanitat per deixar-ne una de sola, una koiné (sol coincidir en què és la seva, en la qual s'elabora el discurs), les llengües com a tot fenòmen humà neixen, es desenvolupen i de manera natural (?) moren i desapareixen, és un procés habitual, puix que dues setmanes de mitjana un idioma deixa d'existir al món, i no passa res, al menys dins de la caverna no sembla haver-se produït cap trauma. 

Als cavernícoles els sembla un malbaratament absolutament innecessari de recursos intel·lectuals (en el cas dels argumentaris en són més aviat escassos). Pinta la diversitat lingüística com un fracàs de la civilització. Esmerçar-se a expressar les mateixes coses de 7.000 maneres diferents és una bogeria, un tudar temps i doblers, poguent-ne establir una única i universal, sempre que sigui la seva.... Si la llengua serveix només per comunicar-se…

Allò que sabem és que no hi ha a priori cap llengua més fàcil o difícil que un altra, un nadó humà és capaç d'aprendre amb la mateixa facilitat el mandarí, català, alemany, rus o hindi.

És sabut que els infants aprenen la llengua de l'entorn on es mouen, tot i explicant el món i la seva complexa realitat. Aquesta realitat, que és la mateixa arreu, se parcel·la de maneres molt diferents. La llengua que parlem estructura el cervell, als cervells de les persones bilingües o políglotes tot i establint connexions neuronals per a cada llengua que entenem són diferents. 

Cada llengua fragmenta la realitat de maneres diferents. La pluralitat de llengües ens permet apuntar-nos a les diferents conceptualitzacions que els humans fan de l'existència, dels temes universals que s'expressen en totes les llengües que permeten donar compte de la totalitat de l'experiència humana fent ús de diferents estratègies.

Si aquest anhel uniformitzador molt poc realista de fer un món monolingüe fós possible, fós possible crear aquesta koiné globalitzada, les llengües originals dels diferents grups d'humans farien que els parlants de cada lloc tendissin a parlar aquesta suposada koiné global de maneres molt diferents (de forma semblant a l'empremta natural que el castellà ens deixa als hispanoparlants quan intentem parlar en anglès). Aquestes particularitats locals serien incorporades per les següents generacions de parlants, el que constituiria un brou de cultiu perfecte per al sorgiment de varietats lingüístiques diferenciades. L'existència de varietats locals (juntament amb l'erosió lingüística natural que porta en si el pas el temps i els consegüents sismes lingüístics que això deslliga) resultaria amb gran probabilitat en la fragmentació d'aquest anhelat idioma únic en llengües locals clarament diferenciades, un procés en últim terme no gaire diferent a l'ocorregut quan el llatí es va fragmentar en les llengües romàniques. De tornada a la casella de sortida del multilingüisme del qual suposadament el pla volia escapar (però havent infligit un patiment considerable i tirat per la finestreta de l'excusat bona part del patrimoni humà).

La llengua no és una cosa que feim, sinó una cosa que ens fa, una cosa que som. La nostra singularitat com a individus, la nostra intel·ligència col·lectiva com a grup, la nostra habilitat cognitiva com a espècie, és a dir, tot el que ens construeix com humans impregna les diferents capes freàtiques que constitueixen una llengua. Entendre les llengües, observar-les, estudiar-ne la diversitat ens permet apuntar-nos a aquesta capacitat rara i fabulosa que és el llenguatge.

LES VEUS DE DÉU

Una companya de feina amb inquietuds espirituals, no practicant encara que d'educació católica (i jesuítica), me comentava que li xocava el testimoni de la germana Clare Crockett que havia vist al youtube (una jove monja norirlandesa testimoni de conversió). Xerrant, va sortir el tema del sentir la veu de Déu, com Déu parlà a aquesta xiqueta norirlandesa per a què es fes monja? Com podem escoltar la seva veu? Déu parla mitjançant les maneres diferents, algunes que jo conec, perquè les he experimentat són les següents.

La primera i més evident és mitjançant la Paraula de Déu, a l'eucaristia, quan se proclama al bell mig de l'assemblea. Molta gent de missa setmanal, que van a missa per inèrcia, lo que en castellà diuen "cumplimiento, cumplo y miento", ja que quan surten del temple ja no recorden cap paraula de les 3 lectures que s'han proclamat mitja hora abans. Però allò que se proclama és per a cada un de nosaltres en particular, personalment, específicament, en un moment concret de la nostra història, en una situació personal concreta. L'homilia del prevere ens pot ajudar a donar llum a aquesta Paraula per il·luminar la nostra vida, la nostra realitat. Com deia una santet varó que vaig tenir la sort que fos catequista meu sobre les seves homílies: con la homilía no paso del cerumen de los oídos (Padre Rafael Reig Armiñana). 

També se pot escoltar és quan fem un escrutini de la Bíblia, i deixar que flueixi per allà on ens porti Ell, navegar per la Paraula de Déu i escoltar-ne la seva veu. 

L'Oració, sempre he sentit a dir que és parlar amb Déu. Hi ha postures corporals, el cos parla, cada posició per a cada situació. Posar-se davant del santíssim. Per exemple així: http://webcatolicodejavier.org/quinceminutos.html

Els aconteixements vitals i/o quotidians, la història, allò que passa al voltant nostre, fets que ens afecten personalment i els que tenen un abast més ample, molts les acceptem amb ressignació, altres ens demanam "Per què?" i tal vegada seria millor demanar "Per a què?"..

També en els germans que viuen la Fe amb nosaltres, catequistes, religiosos i els amics que ens topam en aquesta vida i ens parlen de Déu o de l'amor, parlant-ne específicament o de qualsevol altra cosa.

SOMNI

Hi ha dies com avui en què millor hauria estat romandre al llit. El fred, el dormir malament i poc, tot contribueix al meu estat somniolent a curta distància de quedar al tinter.

Les històries que escric, estimat Horaci, les escric per a la teva folgança i gaudi, no essent tal obstacle per erigir-se en via d'escapament de pensaments i sentiments per dins portats. El paràgraf esmentat ve a col·lació a la xemeneia de la llar on la llenya de pi es transforma en fum blanc, negre o gris en depenent de les humitats contingudes a la fusta, que, juntament amb les serradures, és l'única matèria que compon aquesta, la mia testa una mica esbojarrada, distreta i la meva ànima inquieta. Sempre és temps per aprendre, i deia el savi que més havia après de les derrotes que de les victòries. La clau és no defallir, fins a assolir la meta, que la perfecció és al camí, en un perpetu perfeccionament, potser allò que anar cap al fador de tot sigui imatge d'aquesta tònica de vida contemplativa activa. És sabut, estimat Horaci, que els meus pensaments intricats enllacen i enreden més que aclarir en les nítides ments d'oients que gosen creuar aquest llindar, on habita l'ésser fosc del subconscient, aquest capaç de pitjors atrocitats i de moviments peristàltics i parasimpàtics. A aquest tenor, les diferències endogàmiques de l'exogenètica suprarenal no obsta per a la fi del concepte de pacient, com aquell que sent un patiment o dolor, amb el d'aquell que s'arma de paciència en espera d'un metge que l'atengui a la sanitat pública, gratuïta i universal. No defalleix al capvespre d'aquest dia, veient com el sol s'amaga darrere la cortina de l'horitzó. El cel s'envermelleix a la llum d'un sol tardorenc. La foscor plana, el mar calmat dóna repòs a tots aquells que hi van morir en segles. Ara un fred hivernal copeja els nostres caps, un vent fred, una fina pluja xopa, els dies de foscor planen immisericordis. Sí, és època de fred a l'exterior, però al nostre interior pot cremar la flama de la nostàlgia d'una innocent infància. les temples, l'experiència del passat amb una retroperspectiva distant més sàvia, més reposada, més reflexiva. Ens tornem menys viscerals amb el temps i tendim més a perseguir la serenitat, la pau, la reconciliació, la tranquil·litat, sent més permissius, més flexibles, en definitiva, més intel·ligents. Relativitzem els afronts a l'honor o la injustícia contra la nostra dignitat, quan descobrim que al món hi ha coses que importen més que tot això.

QÜESTIONS LINGÜÍSTICA I NORMALITAT

Des d’una percepció central messetària carpetovetònica se veuen les llengües perifèriques com un folklorisme, una anècdota o una raresa poc útil en la pràctica de la vida diària real. Malgrat que per la façana del davant diguin que els pareix molt bé que se parlin llengües regionals, perifèriques, autonòmiques o, directament, dialectes (la ignorància és atrevida, i no arriben a saber quina és la diferència entre llengua i dialecte, ni ho saben, ni ho volen saber, és a dir la pitjor de les ignoràncies), entenen que tothom ha d’adreçar-se envers a ells, i en l'ús de les coses que importen en general, en la llengua internacional, la de prestigi, la dels mitjans de comunicació, la dels 500 milions de parlants, l’exèrcit, forces de seguretat (o d’ocupació) i dels jutges, o sia, en cristiano, la lengua del imperio. 

Està molt bé que s’hagi tolerat l’ensenyament d’aquells idiomes que no són el castellà, encara que si els interlocutors són castellanoparlants es tracta sens dubte d'imposició lingüística, independentment que el territori estigui dins del domini lingüístic propi d'una llengua no castellana, puix aquella no és com la seva i la imposició de sa llengua castellana ho fan pel nostre bé, tanmateix tothom neix parlant-la, i per civilitzar uns illetrats de províncies que és un acte de caritat. A principis dels anys vuitanta, s’emetien obres de teatre en llengües minoritzades, sotstitulades en castellà. Hi havia una presència cultural que va desaparèixer, curiosament amb l’intent de cop d’Estat del coronel Tejero, (el 23F), en aquell temps també se negociava la modificació del règim estatutari català per tal de desplegar tot el potencial de l'autogovern a Catalunya, tot plegat una coincidència. 

Consentir a l’ús d’aquelles llengües minoritzades sense prendre consciència i sensibilitat de la precària situació en què tota la cojuntura política, educativa, social i econòmica, ha empès a que la població monolingüe se desentengui de qualsevol altra cultura que no sigui la seva. Allò que se considera normal en aquests territoris, tenir la possibilitat de fer una vida en la llengua pròpia, a les regions on en el passat s'ha imposat el castellà mitjançant la força de les armes, les escoles, els governadors civils, a aquests darrers se veu com una cosa pròpia de radicals, alternatius, illetrats, incultes i provincians que no coneixen el castellà. "Tenéis la obligación de saber el español porque sois españoles!" és quelcom com dir que hem de saber anglès perquè vivim a occident.

Atès que és Estat espanyol el responsable de la persecució cultural des del passat i, admetem-ho, del present, hauria de fer esforços en la sensibilització, promoció i difusió d'aquelles cultures més febles i no, com se fa a hores d'ara, posar-se de perfil quan es tracta del català, basc, gallec i occità (de l'aragonès i l'asturlleonès, entre d'altres idiomes no reconeguts estatutàriament ja ni en parlam).

Una tasca que ha perpetrat l'Estat central, en comptes de restituir les malifetes del passat, és l'aplicació de l'antiga divisa "Divide i vencerás". Les llengües regionals, molt inferiors en extensió en comparació amb l'única i imposada "lengua nacional", són tractades com empetitint-ne el seu àmbit territorial o domini lingüístic, així el trosseja en diverses nomenclatures depenent de les regions, relativitzant força la seva importància geogràfica i cultural. Sobretot això passa en el cas del català, hom hi troba furibunds detractors de l'ús d'aquest mot, en favor dels menors valencià, balear, xapurreau,… aconseguint que sembli una cosa menys important, menys extesa, més reduïda a un àmbit local absolutament anecdòtic i testimonial. L'engruna del que en realitat és la llengua i la cultura catalana. 

 

El català és una llengua molt poderosa. tant que ni amb segles de intents frustrats de fer-la desaparèixer, igual que ha passat amb el cas d'altres en què han tengut més èxit com per exemple l'irlandès, avui pràcticament desaparegut a l'illa verda dels gnoms, no han aconseguit que minvara, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, encara treiem el nas uns deu milions de parlants als quatre estat on s'extén el seu domini. 

És poderosa pel seu desenvolupament atesa la situació geogràfica estratègica del seu domini lingüístic (o territori on és llengua pròpia o nativa). L'evolució del llatí vulgar a l'nord-est de la península ibèrica que ha esdevingut en allò que hom coneix com a català (o valencià, a terres del sud, per raons polítiques més que filològiques, és a dir acientífiques) resulta que és la llengua central de la romania occidental (territoris on es parla una llengua romànica com el francès, castellà, italià, portuguès, occità, asturià, romanx,..). Degut a aquesta centralitat i a l'expansió geogràfica dels segles anteriors, on el català era una vertadera llengua franca entre romanicòfons a la Mediterrània, havent influït i havent rebut les influències de totes i cadascuna d'aquestes. Això fa que la llengua catalana sigui bona d'aprendre en relativa facilitat i poc temps d'inversió per a molts parlants.

Hi ha alguna proposta de Ley de Lenguas Oficiales impulsada per certes persones de l'entorn de l'entitat nacionalista espanyola Societat Civil Catalana, que proposa extendre l'oficialitat de les llengües regionals català, gallec i basc, junt amb el castellà. Algunes mesures concretes contingudes són: la posibilitat d'adreçar-se oralment i por escrit als organismes estatals en català, gallec i basc, la disponibilitat de tots els documents i impressos importants en aquestes llengües, la presència en actes i ceremònies d'Estat, l'obligació de rotular l'exterior de tots els edificis estatals en les altres llengües espanyoles, posibilitat de parlar en totes les lengües espanyoles al Congrés i en totes les activitats del Senat i catàlegs permanents en les quatre llengües a tots els museus estatals.

Una iniciativa lloable però que peca de la ingenuïtat d'un infant de sis anys. La catalanofòbia mesetària l'impedirà abans que agafi la més mínima embranzida.

MANIPULACIÓ TELEVISIVA

Llegeixc sorpès com un conegut titlla de manipuladora la televisió catalana TV3. El que més me xoca és que el paio en qüestió no ha vist mai de la vida aquest canal perquè viu a Extremadura (les autonòmiques malauradament no arriben arreu de l'Estat) i no entèn el català, perquè només parla castellà, com a bon espanyol. No siguem ingenus, no hi ha ningú que arribi a ser 100% neutral, assèptic, insípid, incolor i transparent. És necessari veure-ho tot amb una mirada crítica, si més no, intentar trobar un relat allò més net, objectiu i transparent possible, tot i sabent que tots els mitjans de comunicació segueixen una línia editorial, encara que sigui no-escrita, i allò que s'esperaria és que un mitjà públic és que fés palès una pluralitat ideològica i escoltar totes les veus. En cas dels mitjans espanyols, d'emissió a l'abast de tot l'Estat, per tant també al territori de Catalunya, aquesta pluralitat d'opinions no s'esdevé (recordeu les imatges emitides per TVE sobre els aldarulls i càrregues policials de l'1 d'octubre,... perdó, que aquestes imatges no se vegeren per cap canal de la Tele "Nacional", foren els mitjans internacionals els qui ho emeteren, tot i traient-hi els colors i passant-li la mà per la cara als primers). A la televisió acusada sí que s'han sentit veus discrepants sobre el referèndum, la independència, el procés... Si fins i tot en feien befa els propis còmics de la cadena pública catalana, (els del Polònia sempre enfotent-se del sant i de la bolla, d'uns i dels altres). Ja ho deia mestre Josep Pla, l'absència d'una classe nobiliària a Catalunya provoca que no tengui respecte per res, tot és susceptible de burla…

Tampoc és la tele la causant que hi hagi prop del 50% de catalans que vulguin fugir del Reino de España. No analitzaré les raons, n'hi ha per fer-ne un parell de blogs d'opinió en cadascuna. Tanmateix, els espectadors de la cadena autonòmica tenen lliure accés als mitjans de la Villa y Corte, per contrarrestar la suposada manipulació catalana. 

Aviat farà X anys d'aquell primer d'octubre en què, en resposta unànime a un encabotament sense visió real del problema d'Estat, la gent d'un poble tossudament lliure va exercir el seu dret a manifestar a seva opinió tot i depositant la seva papereta dins de l'urna, sense que això, per altra banda, tengués cap validesa jurídica però sí una molt important càrrega simbòlica, i que unes forces policials desmesurades usant una violència brutal contra la gent a tort i a dret, tot i recordant a un exercit d'ocupació (vos enrecordau de la cançoneta del "A por ellos!"?). L'Estat entrà de ple i sense complexos en un joc brut que destapa barroerament les clavegueres de l'Estat, l'Operación Cataluña. Sí, hi hagué persecució a l'enemic polític però també hi hagué una resposta, una contraresposta pacífica, imaginativa i original per part del poble. Se'n varen fotre de les forces de seguretat de l'Estat, culpa dels polítics de la Corte que envien als pobres funcionaris estatals a fer el ridícul. Justa reposta, per tant, a qui amb quinze mil homes armats vol rendir a un poble de com a mínim quatre milions de pacífics votants alçats.

"Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón i derecho. Me parece inútil pediros que penséis en España." Miguel de Unamuno. Hi va haver enrenou en les files ultradretanes perquè uns presos ficats a la presó per obscures raons polítiques, varen ser alleugerits en la seva condemna amb un tercer grau, no amb una amnistia. La fiscalia no va badar i els hi va xafar l'alegria, que d'això en sap una estona, i els va enviar de nou a presidi. Dins del clavegueram de l'Estat i amb absoluta carència de la independència que Montesquieu predicava per als tres poders, l'executiu i el judicial en el cas que ens ocupa (i preocupa), fa del rival polític un enemic a batre mitjançant qualsevol casta. Ens vàrem assabentar de l'espionatge a polítics independentistes amb el programari Pegasus per part del Centre d'Intel·ligència espanyol, allò que molts ja sospitaven, la persecució fàctica dels rivals polítics.

DIU LA MEVA PRESIDENTA

Diu la meva presidenta que Balears "es una comunidad mal comprendida desde Madrid". Jo opin que això no és cert, no només des de Madrid. Comprendre no ens comprenen ni els nostres, si els polítics propis no ens entenen, com ens explicaran ells mateixos a la Villa y Corte? 

Está clar que el fet de no tenir una representació al Congreso de los Diputados amb la veu pròpia i original de les illes, d'un partit sense llaços a la capital del Reino esdevé un gran obstacle a l'hora de fer palesos els problemes insulars de les regions quasi perifèriques. Els vincles amb les cúpules de partits nacionals (PP, PSOE, Potemos, Ciudagramos i, ara també, VOKS) llastren les possibles veus que demanin allò just i necessari per a les illes, per temor a moure's i no sortir a la foto, com deia el gran (per antic) i cínic Alfonso Guerra. A Madrid, Balears no existeix, no ha existit mai, som el suplent que encalenteix a la banda però mai surt al terreny de joc, i ningú el vol al seu equip. Contribuïm fiscalment però no decidim, mentre que Terol, amb una població molt més minsa (133.344 persones), sí que resulta decisiu, amb Teruel existe.

ELS TERRITORIS NO TENEN DRETS I LES LLENGÜES TAMPOC?

Diu un senyor tal com Ernesto Ladrón (basc de procedència, fatxa de fet) que els territoris no tenen llengua pròpia, i que els nins han d'estudiar a l'escola en la seva llengua materna, totalment d'acord. Si un nin marroquí resident a sa Pobla té com a llengua materna l'àrab marroquí, aprèn molt millor en àrab marrorquí, està clar, per tant no se li pot imposar el castellà de Valladolid o el català de sa Pobla… "els territoris no tenen llengua pròpia, ergo Espanya tampoc", per això la Constitución espanyola no imposa cap llengua; "hom parla (escriu, llegeix, pensa i predica) la llengua, que li és de més utilitat", l'ús no fa el registre, per tant parlem tots la llengua veritablement útil i de futur que és l'anglès, abandonem una llengua de països miserables i corruptes com els de Sud-Amèrica, després analitzarem les qüestions de supremacisme racial que ens pot portar l'esmentat supremacisme cultural. 

Un senyor que es delecta en la seva ignorància lingüística del territori on viu, "Yo no aprendo vasco porque no lo necesito para nada (aquí ell voldria dir "porqué no me sale de los cojones, coño!' però això és molt més políticament incorrecta i no se pot dir a un mitjà de comunicació)" no pot mai evolucionar molt més enllà de la jungla de la qual ha sortit. L'ésser humà es mou a impulsos de necessitat, si una cosa no és necessària, queda per a l'estudi de l'arqueologia. Fem necessària la nostra llengua! Forcem a tothom a parlar clar i català exactament igual que a nosaltres ens han obligat a parlar castellà!

Facilitem-los als nouvinguts les nombrosíssimes eines que existeixen avui en dia per aprendre el nostre idioma. Fem-lo una cosa agradable, a banda de necessària, normalitzada, com a qualsevol país del món civilitzat.