DIU LA MEVA PRESIDENTA

Diu la meva presidenta que Balears "es una comunidad mal comprendida desde Madrid". Jo opin que això no és cert, no només des de Madrid. Comprendre no ens comprenen ni els nostres, si els polítics propis no ens entenen, com ens explicaran ells mateixos a la Villa y Corte? 

Está clar que el fet de no tenir una representació al Congreso de los Diputados amb la veu pròpia i original de les illes, d'un partit sense llaços a la capital del Reino esdevé un gran obstacle a l'hora de fer palesos els problemes insulars de les regions quasi perifèriques. Els vincles amb les cúpules de partits nacionals (PP, PSOE, Potemos, Ciudagramos i, ara també, VOKS) llastren les possibles veus que demanin allò just i necessari per a les illes, per temor a moure's i no sortir a la foto, com deia el gran (per antic) i cínic Alfonso Guerra. A Madrid, Balears no existeix, no ha existit mai, som el suplent que encalenteix a la banda però mai surt al terreny de joc, i ningú el vol al seu equip. Contribuïm fiscalment però no decidim, mentre que Terol, amb una població molt més minsa (133.344 persones), sí que resulta decisiu, amb Teruel existe.

PER QUÈ EN DIUEN BILINGÜISME QUAN EN REALITAT VOLEN DIR EN CASTELLANO?

Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràsia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dictador, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat. 

Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.

Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador. 

 A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.

No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….

La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assoleixin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolingües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.

PER QUÈ S'ODIA EL PARLAR DE CAN FANGA, O SIGUI BARSALONA?

 Al darrer capítol (17) del podcast de Liga Romanica que vaig veure varen convidar a una divulgadora de la llengua de Ramon Llull, n'Aida (Filòloga de Guàrdia), i ja és la segona després de na Núria, (Polyglot Couch). Hi van tractar temes interessantíssims com sempre, sobretot n'Aida explicava com en va farcit de castellanismes el català quotidià. Parlava del conflicte lingüístic sense anomenar la paraula conflicte, també de dialectologia del català, tema complexe en el qual crec que per l'espai i públic global al qual s'enfoca, no va poder o saber aprofundir gaire més, ... Els problemes de la llengua catalana actualment, els quals es poden resumir en un de sol, no tenir un gran estat sòlid amb un exèrcit al darrera. 

La cosa és que arreu del domini lingüístic la llengua es troba en situació de regressió, de diglòssia, d'inferioritat. Els parlants natius serem sempre els bilingües i sempre sovint ens amotllem als de fora per "educació". Així la qualitat de la nostra llengua decau, s'omple de castellanismes, deixa de ser català per acomodar-se poc a poc a un dialecte nororiental de la llengua de Cervantes, estibada de catalanismes que sempre hi seran perquè quelcom sempre romandrà, de l'adstrat.

Un que ja té una edat i ha viscut i vist i sentit pot fer cinc cèntims d'allò. Atesa la meva condició illenca, per tant perifèrica, alhora que descendent directe de catalans de la ceba, Mestre de Badalona, del carrer de Santa Anna, per tant tenc una visió de tot plegat central i perifèrica alhora.

La forta influència castellana que afecta a la parla catalana, no només en el lèxic, on seria prou més evident, sinó subtilment també en estructures morfosintàctiques, fonètica i fraseologia, podria ser un procés històric normal si no hi haguera un component polític d'imposició de vencedors sobre vençuts. 

Tot començà l'any 1714-15, amb els Decrets de Nueva Planta, en els quals es foragitava la llengua catalana com a llengua pública i de l'ensenyament. Per aquesta històrica raó el català administratiu i jurídic sona tan decimonònic, perquè, efectivament, ho és. Però en una època en què pocs anaven a l'escola, una societat rural que no havia de menester relacionar-se amb ningú més que amb el pagès que venia les bledes i les pastanagues… les misses en llatí, la implantació popular del castellà era inexistent. Però que la imposició cultural al populatxo fos gairebé inexistent o impossible amb els mitjans que tenia el cabdill estranger, no vol dir que el procés d'inculturació posat en marxa de manera subtil no començàs a rodar com una petita bolla de neu muntanya avall, fent-se més i més gran a mesura que passava el temps.

Al s.XIX l'escolarització al Reino de España esdevé obligatòria 1857 i obligatòriament en castellà, és clar! Així poc a poc, la llengua forastera anà penetrant en territori hostil. Primer el registre jurídic i institucional, després l'educatiu, poc a poc, eixemplant horitzons a la força, amb la força, de les armes, de la coerció, bastonades dels càstigs dels mestres, sancions administratives,... 

A finals del s.XIX i principis del s.XX trobam el moviment de la Renaixença, el catalanisme, Pompeu Fabra, mossèn Alcover i mossèn Verdaguer, Francesc de Borja Moll, Sanxís Guarner, Fuster,… una petita obertura de mà que provoca la rebifalla de la cultura, el català torna a ser ensenyat i es publiquen revistes com el Patufet, amb la qual el meu avi català, que havia nascut el 1910, va aprendre a llegir en català. A la llar d'ancians era l'estrella a l'hora de llegir poesies en català. Val a dir que l'avi, en Miquel Mestre Pagès, sempre feu gala de tenir una intel·ligència brillant, va aprendre a parlar francès perfecte en sis mesos, quan ningú parlava anglès a Espanya, ell sabia anglès i unes poques nocions de neerlandès.

Quan l'avi Miquel i el seu germà Joan enraonaven entre ells, (quina cofoia!) feia tanta patxoca sentir-los parlar aquell català tan català, tan antic, un es podia quedar hores i hores escoltant embadalit i devorant amb l'oïda paraules, expressions, i una sonoritat catalaníssima que malauradament s'han perdut a favor d'una globalització mal gestionada, un català light, pobre, contaminant-se i fent-se més castellà, tot i perdent qualitat morfosintàctica, riquesa lèxica i una sonoritat fonètica a cor què vols o a dojo.

Mentres uns torrapipes centralistes miren amb condescendència altres territoris menys cosmopolites, puix que  la ruralia i el tractor sempre han estat mal vistos pels senyorets finolis de la gran ciutat Barcelona metropolitana. Quan als mitjans de Barcelona es refereixen al territori, volen dir "allò que no és Barsalona", la qual cosa palesa el centralisme, que no és exclussivitat del centre de la Meseta, per ventura si es prengués més seriosament als territoris perifèrics de la perifèria aprendrien qualque cosa. És conegut i estudiat que en la mort lingüística, els darrers territoris en caure culturalment, el darrer lloc en el qual es sentirà el darrer mot en català, el darrer alè de vida, com en qualsevol altra llengua que s’extingeix sota l’autosuficiència cultural cosmopolita de la capital econòmica i administrativa del país, és i serà sempre aquell pagès de petit poble el més allunyat de la capital com sigui possible. Allà és el darrer lloc on el “llengüicidi” (l’assassinat de les llengües) es fa palès.

Deia a una entrevista un catedràtic de la Facultat de Filologia Hispànica de la Universidad Complutense que a España som analfabets per entendre qualsevulla de les altres llengües del reino i això és una llàstima, atès que és molt més senzill topar-se amb un catalanoparlant que amb un natiu anglòfon, per exemple, i que amb pocs mesos dedicats a l’aprentatge de les autòctones assolirien el monolingües un nivell de destresa molt més elevat que amb any de llengües estrangeres i estranyes com l’anglès. Raó no li manca! Cosa parescuda ocorre al Països Catalans. Hi ha una tendència a homogeneïtzar l’accent cap un central perquè si no, no t’entenen, així manllevam la riquesa dels accents geogràfics, els modismes, els girs, el lèxic, la fonètica i la morfologia que adopta la llengua a cada part del domini lingüístic on es parla català. Hem avesat al públic barsaluní a sentir únicament i exclusiva el seu accent xava, sense vocals neutres, ple a vessar de castellanismes. Som analfabets per a les diferents modalitats geogràfiques arreu dels Països Catalans.

Tampoc  és tan mal d’entendre, només és qüestió d’acostumar-s’hi, igual que jo me acostumar a sentir a dir quan arribava Canal 9 a Balears oratge al temps, hui per avui, vesprada per horabaixa,... Idò supòs que els catalans entendran perfectament els xerrars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera si arriben a veure IB3 qualque dia, encara que no és massa bon exemple de bon ús del català precisament… La diferència dialectal, no és tan abismal, de fet moltíssims trets que hom atribueix als mallorquins, els trobam escampats arreu del domini, l’Empordà sobretot, però també a terres de la Marina valenciana-alacantina.