Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràcia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dicatdor, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat.
Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.
Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador.
A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.
No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….
La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assolexin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolíngües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.
