PER QUÈ EN DIUEN BILINGÜISME QUAN EN REALITAT VOLEN DIR EN CASTELLANO?

Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràcia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dicatdor, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat. 

Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.

Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador. 

 A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.

No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….

La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assolexin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolíngües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.

UN CAS D'EDUCACIÓ

Introducció: una història real quotidiana per reflexionar

Sopant a un restaurant vaig sentir la història d'un enginyer, o cosa parescuda, que en una reunió amb alts representants i funcionaris d'un organisme de l'Administració autonòmica de les Illes Balears varen tenir la mala educació, o la poca vergonya, d'expressar-se únicament i exclusiva en català, quan a la reunió hi havia gent de fora. No va especificar ni quanta gent venia de fora ni la seva procedència, ni va fer menció que allí ningú comentés que no entenia el català, emperò allò del cert és que a la taula on érem asseguts la majoria assentí, consternats, i, fins i tot, indignats per la poca educació dels nostres representants, i fins i tot se sentí l'exclamació, en castellà, com s'escau, amb to de menyspreu: "¡Nacionalistas!".

Aquesta educació me resulta curiosa, xocant del tot, i fa que me plantegi un almud de preguntes. Els conflictes lingüístics i culturals són sempre delicats, tots tenim una pell molt fina en aquest tema atès que tots tenim una llengua i cultura materna, però sempre podem intentar una aproximació més fredament acadèmica i objectiva sobre els elements intervinents, l'objecte, el subjecte, el medi, els antecedents,... sense haver d'encendre la foguera de les baixes passions que tan poc tenen de freda racionalitat.

Conceptes

El primer element i més evident al cas exposat és la llengua, objecte del conflicte esmentat. La llengua (parlada), d'acord amb els lingüistes que per això s'hi dediquen, és un sistema de signes orals essencialment diferent d'un altre. Les claus de la definició rauen en el fet que parlem d'un sistema, que indica certa complexitat que, a la vegada, es contraposa a un altre sistema essencialment diferent, això implica quelcom d'únic i d'insubstituïble en la llengua de cadascú. Tenint en compte aquest concepte podem definir el subjecte del conflicte, o sigui la comunitat lingüística, com el conjunt de persones que comparteixen una llengua dins del mateix temps i territori. La comunitat lingüística és un conjunt de persones o societat, és a dir una col·lectivitat humana basada en un determinat tipus de relacions econòmiques i socials que creen unes estructures polítiques, culturals, ... pròpies i estables que, però, es transformen al llarg de la història; un col·lectiu de persones que se relacionen, se comuniquen parlant una mateixa llengua, per crear estructures pròpies i estables que, si més no, van evolucionant.

Un altre concepte molt parescut al de comunitat lingüística és el de domini lingüístic que és el territori pel qual s'estén l'ús d'una llengua, els habitants del qual la tenen com a pròpia per història i tradició. Així mateix la tradició aquí és entesa com la transmissió oral de pares a fills de fets històrics, coneixements, pràctiques, creences, valors, costums,...

La cultura és el conjunt de tradicions, (tornam a parlar de la via oral), científiques, històriques, socials i literàries i de formes de vida d'una poble o societat. El poble, en aquest sentit, s'identifica com el conjunt d'habitatnts d'un país units per vincles naturals o socials, de la mateixa cultura, religió, ètnia,.... sovint aquest concepte de poble és confós amb la pàtria, concepte que hi té molt a veure atès que el concepte filosòfic de pàtria, que etimològicament deriva de la paraula pare del llatí páterpátria, és l'herència de llengua, cultura, història, valors, territori que es transmet de pares a fills. Si bé, acadèmicament parlant, la pàtria és la nació o unitat històrica i cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part. Ens trobam amb que la llengua forma part de la pàtria i la cultura de cadascú, així mateix és el vehicle de la cultura, la forma d'expressar la cultura i els sentiments de tot un poble dins del seu territori, part important de la identitat de la persona i del sentiment de pertinença a una societat concreta amb una història, pàtria, costums, territori,... particulars, únics i valuosos; la llengua és el vehicle de la tradició d'un poble, d'una pàtria, d'un territori concret, eina fonamental de cohesió social, dels seus habitants i dels qui hi conviuen pacíficament, puix que al contrari parlaríem d'invasors que imposen sobre els natius el jou de llurs llengües, costums i lleis forasteres, habitualment amb la força de les armes, que és la força dels qui no saben proposar, només imposar, per tant, ací apareixeria necessàriament el conflicte perquè ningú està disposat "a priori" a renunciar a la seva identitat i cultura si no és que aquesta es veu minoritzada, menyspreada, desprestigiada i prohibida, sotmetent-la a un procés meditat, prou vegades subtil, d'altres més notori, però prou conegut i estudiat de substitució lingüística i cultural mitjançant tots els instruments oficials de l'Estat, que sol ésser qui té els mitjans de repressió culturals, educatius, burocràtics, militars...

El cas a Mallorca

Se dona el cas que a Mallorca la llengua pròpia és la catalana, duita a l'any 1229 amb la Conquesta i repoblació catalana encapçalada pel rei Jaume I (vegeu: Llibre dels Feyts, crònica dictada ). Cal remarcar als desconeixedors de l'història que abans de l'arribada del rei català no s'hi parlava cap llengua romànica, o sigui derivada del llatí, pròpia i establerta a l'illa des de temps immemorials, sinó que, les llengües que hom parlava eren l'àrab i el bereber, com encara fan els descendents dels mallorquins d'aleshores al Magreb, atès que el llatí vulgar no resistí després de cinc-cents anys d’intensa ocupació musulmana del territori.

Deprés de la Conquesta l'idioma del poble va passar a ser el dels conqueridors i repobladors, el català. Així mateix ací es barrejaren occitans, genovesos, aragonesos, ... peró més del noranta per cent de repobladors venien d'indrets de parla catalana, el nom, l'origen i l'ofici dels quals podem seguir-ne el rastre als llinatges mallorquins actuals (com Colom[en castellà Columbano], Antic[en castellà Antíoco], Rosselló, Barceló, Reus, Ripoll, Martorell, Vic, Pons Cantallops, Rubí, Calafat, Mestre, Fuster, Ferrer, Marí,...).

I aquest ús es dil·latà en el temps fins que, així mateix, Felip V prohibí mitjançant el Decreto de Nueva Planta al 1714 l'ús oficial i ensenyament de la llengua catalana, alhora que revocà els Furs dels diferents regnes de la Corona d'Aragó i un munt de coses més que desapareixeren com a conseqüència del decret i de l'aplicació feta pels successius reis, gobernadores civiles, corregidores i funcionaris reials castellans, imposant, doncs, la llei i llengua castellanes.

Aquest desplaçament de l'ús públic, emperò, no significà la pèrdua de l'ús habitual de la llengua catalana a favor del castellà, que no es va veure efectivament amenaçada a l'àmbit popular fins al començament del segle XIX, cent anys més tard, amb la instauració de l'ensenyament obligatori, que evidentment es feia en la lengua del Reino, ja que l'escola ha estat sempre una eina de repressió cultural prou efectiva i molt usada per part dels estats, no només a Espanya, també a França (amb la catalana i altres llengües patois) o a Amèrica del Nord, on els infants indis americans eren separats de la seva comunitat de primitius salvatges i enviats a internats on rebien una "curosa" educació en anglès. Així fou efectivament desplaçada la llengua catalana, la dels mallorquins, i ens foren arrebassades les nostres arrels, la nostra cultura, la nostra identitat, la idiosincràsia mallorquina, i així deixàrem de crèixer com a persones per ser vassalls del nou poder establert amb la força de les armes i els fuets dels mestres.

Tot i que s'hi varen esmerçar de ferm, no acenseguiren fer desaparèixer la nostra cultura del tot. Després de la moderna normativització, d'un despertar reeixent de la Reinaxença del S.XIX, d'un efímer intent de normalització als temps de la república, l'obscur periode de la Guerra Civil espanyola amb la victoria d'un règim nacionalista (per qualque cosa es feien dir los nacionales) esdevingué un periode de persecussió cruel de la cultura del país.

Entre les eines utilitazades pel Régimen, a banda de l'exèrcit i les escoles, hi afegiríem una repoblació en massa del país per part de gent castellanoparlant, aprofitant el boom econòmic català, balear i del llevant ibèric. Aquest desarrelament de gent vinguda de fora afegida al desarrelament de la gent que vivia ací explica molts de conflictes i problemes que patim encara avui en dia a la societat mallorquina, atès que hom necessita tenir una estructuració cultural sòlida per tal d'integrar i integrar-se en qualsevol societat. La creació ràpida de riquesa sense tenir gaire en compte les conseqüències sobre l'altri, que tanmateix m'és desconegut i a qui no entenc, crea una societat excessivament individualista, o egoista, i insolidària.

Des de la nova autonomia creada fa uns trenta anys sembla que se volia redreçar la situació, recuperar l'ús públic i l'ensenyament de la llengua pròpia d'aquestes illes, per història i tradició. Semblava que reviscolava amb una normalització lingüística de vegades força tímida, encara que això sembla produir un rebuig dels qui fins ara venint de fora, tenien i tenen l'hegemonia cultural i que els permetia fins a l'arribada de la democràcia exigir que els parlassin en cristiano (que no volen dir llatí clàssic, sinó castellà).

Aquest conflicte cultural perdurarà fins que no se vegi un quotidià ús de la llengua catalana al carrer, les escoles, els llocs de feina, les reunions de negoci o les institucions. Fins que nosaltres i aquells que necessitem per què venguim a treballar i a desenvolupar la societat no tenguem ben clar que els nouvinguts tenen el deure d'aprendre la llengua pròpia, i nosaltres el deure d'ajudar-los; fins que no tardin cinc minuts en saber, tot just davallar de l'avió, que no necessiten aprendre el català per res, aportant la seva diversitat dins la nostra cultura, no com a subjectes passius si no com a actors que són d'una societat i una cultura, encara que no sigui la de naixement pot arribar a ser la seva. Sense arrels no es pot créixer.

La riquesa de la llengua catalana no és patrimoni exclussiu dels habitants del domini lingüístic català, sinó que és una cosa a conservar i reconèixer la riquesa per a tots els ciutadans espanyols, europeus i del món. És el desconeixement de l’altri, la manca de valoració de la riquesa que suposa la diversitat fa que des de Castella ni s’entengui ni se vulgui entendre el sentiment català. Hauríem de desterrar expressions com “A mí me parece bien que quieran conservar SU lengua”o "Es que también estamos en España". Ludwig Wittgenstein deia que “els límits del meu món són els límits del meu idioma”.

Un altre cas curiós d'educació:

El català com a llengua mal enterrada

L’altre dia de pagès un company castellanoparlant me comentava sorprès com havia entrat a un bar d’una zona costanera de Mallorca i no va poder demanar ni una Cocacola perquè el cambrer, tot i que l’establiment era radicat dins del territori del Reino de España, no parlava castellà, només parlava anglès. Aquesta situació encara que sembli estranya, no ho és: hi ha zones de la Mallorca turística que les llengües usades només són estrangeres perquè la pròpia i l’oficial de l’Estat (nos us confoneu que són dues coses diferents) no són necessàries per sobreviure. D’igual manera que mos topam amb gent que fa més de vint anys que viu a Mallorca i encara no entén el català perquè els resulta totalment innecessari, a la costa hi ha alemanys o anglesos que no han fet el mínim esforç d’aprendre aquells idiomes estranys per a ells que tenen molt poca utilitat per a ells, i ni tansols senten la necessitat d’integrar-se dins d’una societat aliena que els envolta, per les mateixes raons que els primers.

La utilitat d’una llengua vé marcada pel seu ús, indicador indiscutible de la seva força i vitalitat a l’entorn estudiat. Si no s’utilitza una llengua aquesta és una llengua morta. Les llengües, com tot ésser humà i civilització, és mortal. La mort d’una llengua no és quan mor el darrer parlant sinó quan mor l’abansdarrer parlant i ja no es pot esdevindre una conversa en aquell idioma. La mort sol ésser la darrera fita d’un procés de diglosia, en el qual una llengua B predadora conviu a un territori amb una llengua A minoritzada, amb diferent rang legal, pretigi social, cultural, polític o econòmic. Una té el prestigi cultural, cienífic, econòmic, institucional i social, l’utilitzen els mitjans de comunicació, el sistema educatiu o en comunicacions oficials i formals mentre que l’altre és restringeix a l’ús familiar i l’àmbit col·loquial.

La mort lingüística és una catàstrofe en quant que cada llengua suposa l’emmagatzenament del coneixement humà al llarg de segles d’història que amb la desaparició d’aquella llengua i cultura desapareix del món una immesitat d’informació acumulada al llarg de generacions. Quan la farmacèutiques financen l’estudi de llengües tribals a l’Amazònia no és quelcom filantròpic o altruïsta, atès que el nom de la planta o animal de moltes llengües es definineixen pels seus usos o propietats, bé directament o en la seu origen etimològic. Imaginau-vos que descobreixen una tribu perduda de la selva que anomena una planta amb un mot que vé a significar “curadora del càncer”. Quants anys de caríssima investigació estalviarien al món científic modern la història de la llengua d’una gent “primitiva” que no coneixen res de l’home blanc però que acumula la saviesa de segles i segles d’experiència al seu entorn i que curen aquella malaltia amb tal herba.

Evidentment, no podem deixar la supervivència d’una llengua a l’elecció dels parlants ja que som animalons socials influïts per la societat en què vivim, l’educació que hem rebut, la situació del prestigi social i econòmic i, tot això, ens empeny en les nostres eleccions i aquesta llibertat d’elecció no és possible si no existeix igualtat absoluta de competències lingüístiques del parlant, és a dir, no tots parlam les mateixes llengües amb la mateixa destresa. Això fa que el nostre lliure albir no sigui en realitat tan lliure com ens pensem. Per tant, això del bilingüisme, de moment, és una entelèquia, una utopia que mai s’assolirà perquè els únics parlants bilingües habituals som els catalanoparlants. Una societat bilingüe és aquella en què tenim TOTS els productes i serveis en les dues llengües, on l’estatus lingüístics dels seus parlants són idèntics, amb els mateixos drets i obligacions. Aquesta situació d’equiparació dins del domini lingüístic català no se dóna, ni aprop fer-s’hi, malgrat tots els reconeixements oficials en el dret positiu (les lleis escrites), segueixen essent els castellanoparlants els qui tenen la paella pel mànec, per mostra un botó considerablement important de l’art.3 de la modificable Constitución española que diu: “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Clar que una obligació (de conèixer la llengua oficial de l’Estat per part de TOTS els espanyols) sense mesures punitives que l’acompanyin pel seu bon cumpliment és com el paper banyat. Encara i així, és l’Estat amb les seves forces i el sistema educatiu i la societat les que fan que no mos oblidem de la llengua de Cervantes.
 
Però la llengua materna dels espanyols en un 45% és una altra diferent del castellà, per tant hi ha aquest percentatge, gairebé la meitat dels espanyols que se veuen abocats a aprendre una llengua estranya a la força, el sistema educatiu espanyol des del s.XIX bé se n’ha encarregat. Qui ho justifica arriba a treure l’excusa de la comunicació, però, senyors, siguin conseqüents i demanin que l’única llengua oficial sigui l’anglès que és més “internacional” i amb molts més parlants que el castellà, podem voltar el món sense tenir-ne ni idea, de castellà, amb un nivell acceptable d’anglès. Al cap i a la fi el castellà és una llengua majoritàriament de països pobres i amb els quals no volem gaires relacions, si no és per expoliar-los, tot i seguint el fil lògic de l’argument. Aquesta mentalitat imperant per part de les cultures dominants depredadores dels espais lingüístics d’altri és el col·lonialista paternal que dóna una tableta de xocolata al primitiu natiu amb tapall (taparrabos) però sense xocolata. 

La llibertat d’elecció és una trampa demagògica. Només és capaç de triar lliurement aquella persona qui té unes competències equivalents en, almenys, ambdues llengües. Jo puc encaparrotar-me en voler parlar xinès cantonès però ateses les meves nul·les competències lingüístiques en cantonès (si encara si fos mandarí,...), la meva voluntat vé limitada pels meus pobres coneixements. Qui no coneix no és lliure. Llavors primer s’hauria d’assolir l’adquisició de les competències adequades en la llengua en la qual hi ha més mancances, en el cas del conflicte castellà-català, la llengua a reforçar és el català, això sembla que ho admeten inclús els més fanàtics dels centralistes.

Una altra mentida demagògica és que la llengua no pertanyen als territoris sinó a les persones. La territorialització de les llengües s’anomena el domini lingüístic, a cada espai ocupat per una societat humana, per tant una cultura, li pertocaria una llengua. “A Mallorca no s’hauria d’imposar el parlar català, perquè per això tenim una altra llengua en lal qual ens entenem(?) tots” (estarien parlant de l’espanyol), però i la gran massa d’immigrants que no són castellanoparlants (magrebins, xinesos, romanesos, búlgars, anglesos, alemnays, francesos, polonesos, senegalesos, nigerians,...) en quin idioma els hi hauríem de parlar? En quin dels 200 idiomes censats i presents a les notres illes ens hi hem d’adreçar? Són els nadius de la terra els que s’han d’adaptar als foranis o a l’enrevés? Qualsevol dels opinants estaria d’acord que són els nouarribats els qui haurien de fer l’esforç d’integració més important. Això no esdevé en el cas del català a Mallorca. En quina llengua hauríem de parlar als de fora per no ser “maleducats”? “En español, porque estamos en España”?. Per tant la llengua sí que està territorialitzada. Els immigrants, molt sovint, parlen 3 o quatre llengües, per tant el català no els resulta gfens difícil. Posem el cas d’un amic meu senegalès, a Senegal la llengua oficial és el wolof, la llengua europea que tothom parla, ja que fou la de colonització, és el francés, a més aquest parla la llengua local de la seva tribu, va aprendre al seuy país l’anglès i com que viu a Mallorca ha après català alhora que castellà.

Quina és la mentalitat de capsigranny monolíngüe que no veu l’utilitat d’aprendre una nova llengua? Qui diantre ha dit que el català és una llengua “poc útil” (o inútil)? En un món competitiu com l’actual on la informació marca la diferència fonamental, s’haurien de dominar com més llengües millor, perquè com diu Claude Hagege, lingüista de la Société de Gens de lettres (acadèmia francesa de la llengua): “cada nova llengua nova que aprenem és la porta de la pròxima llengua que encara no hem après”. Per tant l’utilitat és més que visible. Jo en tant que catalanoparlant, domin la meva llengua i l’espanyol, alhora que entenc prou bé el portuguès, italià, francès, romanès, occità o qualsevol llengua, sobretot si és romànica, és clar que escoltant amb una oïda poc acostumada a altres llengües perd algunes coses, però les meves funcions cerebrals estan preparades per adquirir competències en una tercera, quarta o cinquena llengua. Tenc l’altre exemnple d’un professor meu d’alemany, que mos explicava que avui en dia és molt fàcil parlar 4 o 5 llengües. Ell és berlinès, per tant té l’alemany com a llengua mare, ha après el seu anglès, del qual també n’era professor (ja que té d’un nivell molt acceptable d’anglès), a l’escola, a Alemanya va començar a estudiar italià com a 3ª llengua, amb el temps va veinr a viure a Mallorca i aprengué un català i castellà correctíssims, a més té nocions de neerlandès. Conèixer la llengua del lloc on visc és fonamental per integrar-me al lloc on visc, a la societat que me rodeja, que m’acull, en la qual me desenvolup com animal social i polític, com a ciutadà, deixant de ser immigrant, de 1ª, 2ª o enèssima generació. Se veu el respecte envers la cultura pròpia del lloc i m’enriqueix la meva. Negar-se a aprendre l’idioma vernacle de la societat en la qual se resideix és condemnar-se a l’ostracisme, voler ser un marginat, un immigrant, sense arrels perquè l’immigrant no és ni d’aquí, perquè no s’integra, ni d’allà on ja no hi viu, pertot és foraster.