INSULTAR NO POT SER DE FRANC

Un tuiter detingut pels seus tuits ofensius contra la minoria LGTBI, insults i amenaces en tot cas reprobables, ara bé…. quan els insults, amenaces i agressions físiques s'adrecen envers aquells col·lectius més febles legalment, o sigui mascles heterosexuals cisexuals catòlics sense diversitat funcional i de dretes, sembla ser que la veda és oberta per disparar a matar. És a dir, la suposada llibertat d'expressió només és permesa si som políticament correctes, integrants d'una minoria, que té el suport d'uns poderosíssims lobbys al darrere. Aquesta postura ideològica que només accepta una única opinió i  justifica la violència i fins i tot l'agressió a qualsevol persona o col·lectiu divergent s'anomena autoritarisme, i és la pròpia de dictadures, que moltes vegades embolcallades en falsa democràcia.

És del tot absurda la pròpia existència d'un dia de l'orgull gay, com si saber amb qui te fiques al llit fos un motiu d'orgull, de satisfacció no dubtam que n'hi hagi. Molts defensors de la dictadura rosa me diran que és un diada reivindicativa sobre la igualtat de drets(i obligacions) entre totes les persones independentment de les seves característiques personals innates o del seu ADN. Però això ja ho tenim tots els que vivim en aquesta part del món. És com si instauréssim un dia de l'orgull ros on tots els éssers humans amb un color de pèl clar s'hagués de sentir orgullós, com si fóra una fita personal aconseguida amb esforç i perseverança. Si allò que se cel·lebra és una condició natural és de babaus sentir-se'n orgullós, atès que ens podem sentir orgullosos d'assolir una fita o un objectiu difícil, però d'aquella condició natural genètica inherent a la persona és allò que feien el nazis de Herr Adolf Hitler, i això és absolutament absurd. Ara bé, si allò que se cel·lebra és un tret adquirit  amb els anys i esforç, "ara estic integrat a la corrent que m'arrossega a altres horitzons, altres voravies"... però aquí s'hauria d'admetre que l'orientació sexual és adquirida, no innata, per tant maleable, un no seria homosexual, s'hi faria amb el temps i les circumstàncies, poguent canviar d'estil de vida amb un tractament adequat, atès que tots naixem mascles o femelles.

ADÉU A UN AMIC, TONI VADELL , UN BISBE JOVE

Hi ha persones que quan les trobes al camí de la teva vida, saps que deixaran per sempre una emprempta vital, aquest és el cas den Toni Vadell, pel món exterior: monsenyor Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona.

El meu contacte amb mossèn Toni va començar quan varen enviar a la meva comunitat en missió a la unitat pastoral de Sant Josep Obrer-Corpus Christi, allà on ell era vicari, mà dreta de mossèn Pere Oliver i Vives, de fet era mà dreta i qualque part més del cos atès el seu carisma. No mos va durar molt perquè als pocs mesos el senyor bisbe el va destinar a la ciutat d'Inca. Això va despertar, ho confés, un poc de gelosia cap els inquers sabent el do de Déu que els feia arribar.

Record també especialment la pel·legrinació que férem a Roma i a Loreto l'any 2015 a veure a la càtedra de Sant Pere i la Casa de la Mare, com a cada cantonada catequètica que voltava en Toni se li escapava una expressió d'admiració, com d'un infant, i exclamava sorprés:  Quina passada! Ell, qui havia estudiat a la gregoriana i havia viscut a Roma i coneixia la ciutat pam a pam... 

En un dels meus viatges a Plasencia via Madrid a veure sa meva al·lota, que ara és la meva dona, a principis del mes de juny de 2017, al començament de la nostra relació me vaig trobar amb l'aeroport amb un capellà tot vestit de clerkman, era en Toni. Vàrem fer el viatge plegats fins a Madrid, sospit que anava a veure al nunci a rebre la proposta de ser bisbe auxiliar de Barcelona.

Certament mossèn Toni tenia un do. Mai el vaig veure sense el seu somriure, només quan pregava concentrat, és a dir, mai li vaig conèixer la cara menys amable. Tenia mà pels joves, amb qui connectava totd'una, sabia escoltar als allunyats del cristianisme, 

Amic Toni, al final dels nostres dies i davant la contemplació del rostre amorós del Pare Totpoderós que poguem dir tots junts com tú solies dir: Quina passada!