INDEPE

Pens (ergo sum) sobre que la circumstància que el govern dels catalans vulgui fer una consulta ciutadana sobre la dependència de Catalunya a Espanya, en un país democràtic votar hauria de ser un procés normal i habitual. Jo, com a ciutadà del Reino de España no català, no hi tenc ciri en aquest enterro, si bé no me preocupa que els catalans exerceixin el seu dret democràtic i votin la independència i finalment s'independitzin d'Espanya després de tantes fallides en l'intent de model de convivència entre Espanya i Catalunya, d'un encaix maldestra i rebre molt d'odi per la banda espanyola conreat per mesquins interessos polítics, a mi el que de veres me preocupa és que el govern espanyol no sigui capaç d'aportar cap argument a favor de la continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol, i per extensió dels territoris perifèrics no castellans. 

Més enllà de la negació de qualsevulla casta de negociació i de clucar els ulls a una realitat que tenen davant els seus nassos, puix que molts de catalans ja no són espanyols "de facto", malgrat allò que digui el seu DNI, no s'hi senten representats ni estimats. Catalunya té vocació d'autogovern per raons històriques, ja des dels comtats catalans de l'època medieval. Des de l'Estat autonòmic on se va servir el "café para todos", un Estat que no és igual en els seus territoris no potser un Estat igualitari, per començar hi ha diferències idiomàtiques, no a tots els territoris s'ha duta a terme la persecució lingüística, ni pateixen de l'aïllament geogràfic, ni s'han abolit les institucions històriques d'autogovern. A l'hora de repartir les càrregues fiscals resulta que uns ciutadans es veuen més beneficiats que altres depenent del territori on tenguin establerta la seva residència(País Basc, Navarra,...). La solució de la reforma fiscal és insuficient, la reforma constitucional és demagògica, atès que ha de tenir el vistiplau dels polítics d'Espanya que en la seva majoria són de la Gran Castella (Castella-Lleó, la Manxa, Extremadura, la Rioja, Madrid, Andalucia, Múrcia, Canàries,...), aquells territoris avui beneficiaris nets en els pressuposts generals de l'Estat.

INSULTAR NO POT SER DE FRANC

Un tuiter detingut pels seus tuits ofensius contra la minoria LGTBI, insults i amenaces en tot cas reprobables, ara bé…. quan els insults, amenaces i agressions físiques s'adrecen envers aquells col·lectius més febles legalment, o sigui mascles heterosexuals cisexuals catòlics sense diversitat funcional i de dretes, sembla ser que la veda és oberta per disparar a matar. És a dir, la suposada llibertat d'expressió només és permesa si som políticament correctes, integrants d'una minoria, que té el suport d'uns poderosíssims lobbys al darrere. Aquesta postura ideològica que només accepta una única opinió i  justifica la violència i fins i tot l'agressió a qualsevol persona o col·lectiu divergent s'anomena autoritarisme, i és la pròpia de dictadures, que moltes vegades embolcallades en falsa democràcia.

És del tot absurda la pròpia existència d'un dia de l'orgull gay, com si saber amb qui te fiques al llit fos un motiu d'orgull, de satisfacció no dubtam que n'hi hagi. Molts defensors de la dictadura rosa me diran que és un diada reivindicativa sobre la igualtat de drets(i obligacions) entre totes les persones independentment de les seves característiques personals innates o del seu ADN. Però això ja ho tenim tots els que vivim en aquesta part del món. És com si instauréssim un dia de l'orgull ros on tots els éssers humans amb un color de pèl clar s'hagués de sentir orgullós, com si fóra una fita personal aconseguida amb esforç i perseverança. Si allò que se cel·lebra és una condició natural és de babaus sentir-se'n orgullós, atès que ens podem sentir orgullosos d'assolir una fita o un objectiu difícil, però d'aquella condició natural genètica inherent a la persona és allò que feien el nazis de Herr Adolf Hitler, i això és absolutament absurd. Ara bé, si allò que se cel·lebra és un tret adquirit  amb els anys i esforç, "ara estic integrat a la corrent que m'arrossega a altres horitzons, altres voravies"... però aquí s'hauria d'admetre que l'orientació sexual és adquirida, no innata, per tant maleable, un no seria homosexual, s'hi faria amb el temps i les circumstàncies, poguent canviar d'estil de vida amb un tractament adequat, atès que tots naixem mascles o femelles.

TOLERANTS LOBBYS LGTBI

Perquè aquesta animadversió dels lobbys LGTBI contra tot el que faci olor d'encens, església catòlica o capellans? I perquè no ho intenten amb els mahometans? D'on neix la ideologia de gènere? Perquè són tan fervorosament intolerants aquests lobbies amb qualsevol que els posi en evidència? Per què estan tan protegits pel legislador occidental? Realment és una ideologia de progrés? Quina relació hi ha entre marxisme, feminisme i ideologia de gènere?

La ideologia de gènere sorgeix de l‟aplicació de la lluita de classes d'Engels aplicada a la lluita home-dona. Per tant, és una ideologia vinculada des del prinicipi al marxisme.

El terme "gènere" és una mala traducció de l'anglès "gender", quan en realitat s'hauria de parlar de "sexe", encara que això no els agradi perquè reduiria el radi d'acció a la dualitat biològica natural. Tota evidència científica contradiu cruelment el constructe que s'han muntat els irracionals teòrics de la ideologia de gènere. Homes i femelles som diferents des de la nostra concepció, biològicament parlant tenim el cromosona XY (home) o XX (dona), i aquesta cadena d'ADN detetrmina inevitablement el nostre enquadrament en un o altre sexe. A l'estudi de la biologia no es pot parlar d'hermafroditisme en éssers humans, sinó, com a molt, de semihermafroditisme, fruit d'una raríssima patologia en la qual l'individu (normalment home) desenvoluparia característiques de l'altre sexe o gònades d'ambdós sexes, a tot cas són òrgans atrofiats que no assoleixen la maduresa (hipogonadisme).

L'estructura cerebral d'homes i dones és diferent, la nostra biologia moltes vegades no ha mutat des de l'època en què habitàvem a la caverna, seguim sent aquest homo sapiens caçador-recol·lector.

En un reportatge del periodista noruec Harald Eia es plantejava la pregunta de perquè en un país tan igualitari en matèria d'accés a l'educació com Noruega, la majoria d'enginyers són homes ia les sales d'Infermeria dels hospitals només hi ha dones. Sorgien durant el documental una sèrie de preguntes sobre si el gènere i els seus rols venia donat pel context sociocultural o hi havia un component genètic intrínsec. Es dóna la paradoxa que la mitjana de dones enginyeres a països amb moltíssimes menys oportunitats (Índia) és considerablement més elevada. La conclusió que treu és que com més lliurement podem desenvolupar les nostres preferències més ens inclinem homes i dones per matèries cientificotècniques i assistencials, uns i altres respectivament. Diversos científics van justificar l'explicació sobre la diferència innata entre homes i dones donada per la biologia de l'ésser humà. Els ideòlegs de gènere que sortien al documental d'Eia, defensaven amb dents i ungles els seus postulats d'ideologia de gènere, en contra dels criteris científics exposats per científics estrangers sense cap altre tipus d'arguments. Les opinions contra la dura realitat contrasten una absurda entelèquia del paper de l'entorn cultural amb les fredes dades contrastades per la ciència. És curiós com el determinisme absolut d'una postura ideològica radical contraposada al criteri d'aquells científics que no negaven un component sociocultural a les preferències sexuals humanes.

FI DEL CONTE DE FADES I PRÍNCEPS?

 Ja us vaig contar l'onze de desembre de 2020 un conte de fades i princeps, però aquest va tenir continuïtat.

Algú creu que en una clucada d'ulls els adictes a la dictadura es poden revestir de valors i principis que xoquen frontalment contra la seva mentalitat i tarannà retrògrad, autoritari, racista i feixista. Evidentment l'antic règim és present, a dia d'avui (finals de 2020), infiltrat entre la societat espanyola, les forces armades, cossos i forces de seguretat, jutges, partits de dreta com box, pepé, ciudagramos i pesoe (sí, pesoe, en realitat es de dretes, sinó mirau les opinions dels anomentats "barons" del partit com García Page, Guerra o Ibarra sobre assumptes com la corrupció de l'emèrit o el procés català, la menció del títol nobiliari no és de franc) dins de la societat actual. Sobretot a territoris panxacontents de les Castelles, la Vella, la Nova i la Novíssima, i genteta amb poca cultura i poques ganes d'assolir-la com blaveros, gonelles i botiflers, els típics banyuts, fotuts i contents.

Mites caiguts per a sempre al 2020:

- La "millor sanitat del món".

- El PSOE republicà.

- La Transición "exemplar".

- La Monarquia "modèlica".

- La premsa "lliure i objectiva".

- La Justícia "igual para todos".

- Espanya "sociològicament d'esquerres".

- "Hacienda somos todos".

- Vivim a una "democracia plena"

De la nit al dia els que d'antuvi eren franquistes a matar (literalment, mitjançant l'afusellament dels rojos), varen esdevenir demòcrates de tota la vida de Déu, nostre Senyor. Els que ahir afusellaven als qui osaven demanar drets i llibertats, avui són els defensors de l'ordenament jurídic democràtic establert entre tots i votat per la majoria abrumadora (dels que hi eren en aquell temps). A l'esguard de renou de sabres militars i sota les amenaces de cop d'estat dels militars de l'antic règim se varen convocar eleccions "democràtiques", se varen constituir les Corts constituents i se va redactar la ara sacrosanta Constitución española, sota l'amenaça de la bota militar, que se va fer efectiva al menys el 23 de febrer de 1981, quatre anys després de l'aprovació d'aquesta Llei fonamental del règim, puix que a aquests sector reaccionaris els semblava obrir massa la mà.

Encara a l'any 2020 se sentien veus, missatges de grups de militars retirats, cartes adreçades al sobirà sobre la deriva d'aquest govern "socialcomunista etarra golpista".

Titllar als de Bildu, una coalició nacionalista basca, amb una amanida de partits nacionalista i esquerrana que han condemnat les violències, de terroristes o d'etarres, pel simple fet de tenir una ideologia abertzale, sense proves, és susceptible de delicte i des de l'extrema dreta i del feixisme amb representació a les Cortes españolas. De la mateixa manera, qualificar als partidaris de l'indepenpendència de Catalunya com a golpistas és ignorància de la seva pròpia llengua o del significat de la paraula "cop d'estat" o un intent de desviar l'atenció, ells precisament que en són fills i néts d'un règim dictatorial que va eliminar un règim constitucional legítim i republicà establert abans del 1936 amb un intent fallit de cop d'estat. El cop d'estat és la presa del poder polític d'un mode sobtat per part d'un grup de poder de forma il·legal, violenta o a la força, generalment es realitza per militars o amb recolzament de grups armats (com en el 36 els feixistes den Franco). Recordem aquí als espanyols que ho ignorin que la república catalana encara no compta amb un exèrcit i que el grup terrorista Terra Lliure sortosament es va dissoldre el 1995.

UN CONTE DE FADES I PRÍNCEPS

 Això era i no era, un país on hi havia viscut un senyor petitet amb bigoti curt i molta mala llet que havia nascut al nord-oest d’aquest país. Aquest senyor amb tanta mala llet va governar el país gairebé quaranta anys, donant als seus pistoletes i fusellets per poder matar als dolentots que li fessin la contra, i formant i anomenant jutges, fiscals i magistrats del reino per revestir aquests crims necessaris i justificables de legitimitat. I així va ser mentres ell fou viu, però heus aquí que va ser previsor i  va nomenar un successor a un petit príncep molt cufoi, encantador, molt campetxano, una mica trapella i molt faldiller, perquè continuàs la seva tasca de mantenir a ratlla als elements subversius després de la seva mort, amb allò de atado y bien atado. 

El senyor malalletat del bigoti curt a la fi va finir i va ser enterrat allà on no volia. El nou príncep hereu, empemptat per uns estrangers que en direm comunitat internacional va organitzar una obra teatral que anomenà transición que vol dir canviar-ho tot per seguir igual. Així varen aprovar a aquell país una llei inamovible, excepte si els interessos dels grans bancs i les multinacionals així ho volen, que varen anomenar constitución. El senyor malalletat del bigoti curt havia mort, sí, ja no hi era, i els seus seguidors per art d’encanteri del campetxano, que ja hem dit que era encantador, varen desaparèixer dels tribunals i els quarters militars, o es varen convertir en demòcrates acèrrims.

Que faci una passa envant aquells que van votar a l'actual rei del Reino de España:

RESPOSTA A UN FATXA

Tot començà amb la compartició de d'aquest article excel·lent de reflexió per a qui vulgui llegir-lo. Un amic molt fatxa, que anomenarem Jota, se veu interpelat des de la ceguesa de la seva ideologia autoritària, evident que no està d'acord ni amb el contingut de l'article, ni amb mi.

Estimat Jota, deixa que et respongui des del respecte i afecte d'aquesta amistat que ens uneix: aquesta és la teva respetabilísima opinió des de la Villa i Corte. Cadascun penja al seu mur allò que li surt de 5 pams per sota de la barbeta. Des del meu punt de vista perifèric Espanya no és només Castella ni Castella és només Madrid, de fet Santander va ser un temps capital i port principal de Castella, dins d'aquest concepte de "ampla" Castella que va des del port de Santander fins al Port de Santa Maria o Cadis.

Espanya necessita urgentment una redefinició inclusiva del que ens fa ser espanyols, que no exclogui a cap ciutadà independentment de l'idioma que faci servir a casa, que inclogui no només a l'extens altiplà central ibèric (que estarem d'acord que és una part important, però no és el tot), el que ens podria unir seria per sobre de tot la voluntat de romandre junts dins d'aquest Regne d'Espanya, nació política, sí, però també, nació de nacions, gresol ric i divers des de la seva mateixa gènesi. Menysprear a la contrapart és una tàctica de l'odi que recull el que sembra i no és intel·ligent.

El reconeixement de l'organització territorial és preconstitucional tal com es recull en la mateixa Carta Magna i que reconeix l'existència prèvia de les nacionalitats històriques, aquests territoris que van votar i aprovar els seus respectius estatuts en temps de la República, per això hi ha Autonomies de via ràpida i de via lenta. Espanya és un federalisme imperfecte (o sigui, inconclús o no acabat de desenvolupar) i la imperfecció tendeix a, o bé perfeccionar-(conformant una unió federal de subjectes políticament iguals i independents entre si, com Alemanya o com l'Espanya dels reis catòlics i els Habsburg), o bé, desaparèixer (tornant com a força centrípeta a l'estat centralitzat, com a França).

El nacionalisme existeix en cada un de nosaltres, tots som diferents, tenim una llengua materna que pot ser diferent de la del veí, un entorn geogràfic que influeix en la nostra visió de món que ens enrevolta, uns valors familiars transmesos ... I això és diversitat i és una cosa bona, malgrat que alguns ho vegeu com una cosa a fer desaparèixer. Si som conscients del nostre nacionalisme, sabem que ningú és superior ni tampoc inferior independentment de l'extensió i poder polític, econòmic, cultural o militar de la seva nació, podem prevenir la ceguesa de l'exaltació amb la prudència d'escoltar les visions i propostes diferents i conformar una opinió personal més sòlidament contrastada, i sempre seria possible canviar-la si trobem arguments més veraces i millors, això és defugir de la zona de confort i contribueix en gran manera a la plasticitat mental, senyal d'intel·ligència.

A mi no em esclata el cap en trobar-me opinions diferents a la meva, potser perquè el viatjar i llegir molt i el contacte amb diferents llengües, cultures i nacionalitats de turistes, hagi contribuït a aquesta obertura de mires i tolerància que necessita el món actual, fugint de la zona de confort en què ens podríem delectar escoltant només arguments que estan dins de la nostra corda ideològica, com el porc rebolcant-se en el fang, això alimenta el fanatisme ideològic cada vegada més.

Per descomptat Espanya no necessita autodeterminar-se ja que des de fa molts anys ja és un estat independent i plenament sobirà, ... al menys des de la Guerra de la Independència (... Independència? Sí, ja saps la història: francesos contra espanyols, el 2 de maig, els llocs de Saragossa, José Bonaparte, Agustina d'Aragó, el tamborero de l'Bruch, Curro Jiménez ...). Per als francesos els espanyols no tenien cap dret a autodeterminació, veritat? .... Si ce n'était pas pour ça, aujourd'hui nous parlerions tous français

Seguint amb el teu exemple familiar, sempre des de la meva humil opinió, això de l'autodeterminació és com si en una família un dels germans decideix plantejar independitzar i anar-se'n a viure a un altre costat i fer volar per la vida adulta pel seu compte i risc ( amb el seu treball, les seves factures, el seu lloguer o hipoteca ...), però els altres germans li ho impedissin, ni tan sols pogués plantejar-ho a la sobretaula familiar.

Autodeterminació no ha estat mai sinònim d'independència, el 80% de el parlament català està per l'autodeterminació, però el suport a la independència ronda com a molt el 50%, això no se sap amb exactitud perquè no pot fer-se escrutini d'allò que no se pot votar. Sent que ser ciutadà espanyol té avantatges fantàstics i magnífics en un món globalitzat, quina por hi ha a preguntar? Fa uns 15 anys el suport a la independència era de l'11%, per què aquest augment de suports? És aquesta una qüestió que hauria de ser plantejada als irresponsables polítics de govern de l'Estat, que mitjançant politització de la justícia amb recursos poc transparent i guerrilla soterrada, han ventat el procés d'acció-reacció.

I si Catalunya o qualsevol altra nacionalitat històrica se separés, realment, no passaria res, allò servit en comptes d'allò menjat i aquí pau i després glòria. Perquè els que avui ens barallem llançant uns als altres els més baixos improperis, demà poden ser els nostres millors aliats comercials, polítics o de qualsevol altre aspecte. No cal treure els tancs al carrer, com sí van fer en l'intent de cop d'estat de l'23F (allò sí que va ser un cop d'estat, frustrat per cutre, perquè tenien tancs per dissuadir la població, encara que finalment no aconseguissin el seu propòsit) ni "bombardejar Barcelona cada 50 anys" (Espartero dixit).

El català és la llengua més parlada a casa nostra després del castellà (i malgrat que s'exclogués a Catalunya de Regne d'Espanya, encara seguiria sent la segona) i és igualment espanyol crec jo, uns deu milions d'espanyols la tenim com a llengua materna o pròpia. No són pocs els castellans que se senten orgullosos d'aquesta riquesa cultural, valorant positivament la diversitat, interessant-se per ella i promovent-, encara que també hi hagi intransigents que no volen veure o sentir res que no sigui prístina castellà, els mateixos que critiquen als habitants de Andalusia, Múrcia o Extremadura per lo "malament que parlen". "Els que no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi en català són els mateixos als quals no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi".

El que han mimat i consentit en excés a les Illes Balears em temo que no s'aguanta contemplant les lleis de pressupostos generals de l'Estat dels últims 30 anys (faig feina a Hisenda, alguna cosa conec del tema) o d'una anàlisi monetaritzat de les balances fiscals, (aeroports fantasmes, línies d'AVE a cap lloc ...) ens porten sempre als últims llocs en inversions estatals, perquè fa molt érem rics, o el que és el mateix, som irrellevants per als polítics de Madrid. Ens cal el promès Règim Especial de les Balears per polítics de gairebé tota mena ideològica (PSOE i PP) que quan arriba el moment de la veritat, ... res de res. Tu em resplicarás que els impostos els paguen les persones (físiques i jurídiques) però hi ha diferents tipus d'interès respecte al territori, diferents impostos i taxes a cada territori, a més les inversions que fa l'Estat sí estan territorialitzades, (carreteres, infraestructures ferroviàries que a Balears no s'inverteix ni un euro,...) així com les ajudes del PER que només reben andalusos i extremenys.

Pel que pertoca a la castellanització queda clar després de la lectura de l'article 3 de la nostra Constitució en el "deure de tots els espanyols de conèixer la llengua castellana" juntament amb altres 500 normes que obliguen a l'ús de la llengua de Cervantes, que com pots comprovar tu mateix , servidor, encara que patint la tara de ser catalanoparlant, em desenvolupo amb certa desimboltura en castellà. Quina necessitat que veuen alguns "espanyolitzar els infants catalans" com si no fossin ja espanyols i calgués integrar-los? És clar que per als que volen espanyolitzar a aquests altres espanyols que no són castellans, són "ellos" del "A por ellos", no són com aquest "nosotros", tan espanyol, i en castellà.

La catalanitat està en l'ADN d'Espanya, en la seva formació històrica com a nació política igual que Castella, Navarra, Aragó, Astúries, Euskadi, ... però fa anys que ve sent rebutjada de la identitat espanyola, com una cosa externa. La reconeguda catalanista madrilenya Esperanza Aguirre va dir en un moment de gran lucidesa: "Cal revisar el model autonòmic i catalanitzar Espanya". Et recomano la lectura de l'poema "Oda a Espanya" de Joan Maragall, poeta de finals de del S.XIX (fixa't si és antiga la cosa), i sí, aquest escriptor és l'avi de Pasqual Maragall (alcalde de la Barcelona de les olimpíades de l'92):

ODA A ESPANYA. Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels qui per la pàtria moren;

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a mort els fills,

te satisfeies — d’honres mortals

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

 

Tot el que ens concedeixen és per obra i gràcia dels partits canaris, ells sí que tenen algú que defensi els seus interessos...

....

La història no són "ideals", són fets concrets, dades contrastables, la nostra història ens defineix i explica la nostra situació actual, la nostra realitat, conèixer-la contribueix a conèixer-nos i impedeix que repetim errors del passat. Una altra cosa important és conèixer l'ordenament jurídic (les lleis i normes vigents al país), que tampoc són "ideals", si et saltes un semàfor et sancionen amb motiu. L'error és ignorar la història i les lleis que regeixen. La majoria d'indepes que jo conec són més pragmàtics i no tenen ressentiment contra tot el que faci olor de castellà i el seu perfil està molt lluny d'aquest dimoni de mocador palestí cremador de contenidors d'escombraries que pinten des de la dreta messetària. Lo de separació radical ho dius tu, molts catalans, indepes també, tenen vincles repartits per la resta d'Espanya, fins i tot les seves arrels, els llaços sempre hi seran, independentment de la política. Vivim en un país d'ignorants sobre la realitat del veí, no s'estima allò que no es coneix. No podem respectar i estar orgullosos de la rica cultura del nostre país si desconeixem completament les seves llengües. Estic totalment d'acord amb tu amb això de l'amor fratern, si no hi ha respecte per aquestes altres llengües (i cultures) espanyoles vol dir que no hi ha amor, el respecte és el primer signe d'amor. Si hi hagués més amor fratern entre espanyols de diferents racons, els de la independència serien una anècdota. Imagina que els teus germanes haguessin cultivat una animadversió contra tu i tot el que els recordés a tu i que al mateix temps t'impedissin decidir emancipar-te (o no), no és veritat que la situació no seria molt suportable?

A tu algú t'ha imposat l'anglès i t'han fustigat perquè ho parlis vivint a Madrid? No em sembla bé, tota la meva solidaritat envers a tu. Jo també he estat discriminat a la meva terra per parlar en la meva llengua materna, podria posar-te molts exemples però no et vull avorrir ...... més encara

No insisteixis, no m'has de convèncer, ni jo a tu tampoc. Però és més gran el que ens uneix.

Deixa que t'ho digui en català, que per a mi és la llengua de les coses importants que em surten de cor: un abraçada, amic meu.

......

Senyor Jota, a mi l'única llengua que m'han imposat és la castellana. Em sembla normal que si vas a viure a un lloc, no vagis intentant que tothom et parli en el teu idioma "por cxjxnes" (o "porque estamos en España", que tant me fa). És el que ve de fora el que s'ha d'adaptar a el lloc i no a l'inrevés. Jo que visc a "autonomies" no conec cap cas. A Mallorca es pot treballar sense saber català o castellà, en l'empresa privada. El dret a treballar on em surti de 5 pams per sota de la barbeta no existeix, jo no puc treballar de cap de neurocirurgia, però sí que hi ha el deure d'atendre el ciutadà en qualsevol de les llengües oficials a l'autonomia per part de els empleats públics (i a l'ús en els escrits interns, si n'és el cas). O si ens ve un magrebí, un alemany o un xinès els hem d'atendre en els seus respectius idiomes materns per educació? No ens confonguem.

Els separatistes no es basen en arguments històrics per defensar les seves idees, hi ha arguments culturals, geogràfics, polítics, afectius i econòmics sobretot. Que sóc independentista ho diràs tu, jo no. Que s'ha fomentat per part de partits polítics sobretot de dretes de la resta de país una catalanofòbia, és més que evident, però què bons rèdits polítics els hi ha reportat! Des de la contrapart, o com a reacció a aquesta primera, també hi ha hagut sectors que encoratgen el radicalisme independentista, és clar que sí, però ni en els partits més antisistema està instal·lat el discurs de l'odi a Espanya i a tot l'espanyol.

No veig la part racista o separatista del meu discurs enlloc. Qui t'estima et voldrà lliure, la llibertat és l'autèntica prova de l'amor, repeteixo que autodeterminació (llibertat) no és el mateix que independència. Si el poble català vol pegar-se una patacada contra el Pedraforca (una muntanya molt grossa) amb això de la independència perquè així ho decideix lliurement i democràticament, opino que no és de la nostra incumbència. Deixem-los "volar", que si és amor del bo, tornaran. Això em recorda a una cançó basca molt bonica, Txoria Txori.

Tots desitgem ser estimats, si s'hagués demostrat més amor cap als catalans, o al menys respecte, en comptes de tanta víscera, el "Procés" ni s'hagués passat pel cap a ningú dels partits independentistes, de fet no hauria tals partits. Com diu un amic meu de Sant Ferran de Cadis, Lo que é, é! (Saviesa popular andalusa)

Una abraçada amic meu.

.....

Estimat, si després de llegir l'article 3 de la Constitució espanyola (i les 500 normes) no veus la imposició lingüística sobre els quals tenim una altra llengua espanyola ... No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Allò d'estat opressor, tb ho dius tu. No contestaré més que amb el d'Antonio Machado:

Castilla miserable, Antaño dominadora, Vestida en sus harapos, Desprecia cuánto ignora.

.........

COROL·LARI:

Parlar amb un fatxa és palès que resulta inútil per la seva ceguesa, curtor i intolerància. El fatxa no entén ni pot ni vol entendre. No tireu perles als porcs, va dir Jesús.

Els nazis titllen als altres de racistes i intolerants. Sí, ni cultura ni sentit comú destaquen als seus discursos. Cree el ladrón que todos son de su condición

El sentit comú és poder exigir el dret a fer ús de la llengua pròpia del lloc on visc amb normalitat, per exemple.

En paraules de Don Miguel de Unamuno:

"Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España".

I a aquests, entre altres, els hi dedicà Don Miguel aquestes paraules.

Bus

La campaña del bus de hazteoir.org resulta horrenda, terrorífica, monstruosa. Pone de manifiesta que "los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen" es algo tan ofensiva para nuestras nuevas lideresas espiritualas de la progresisma retrógrada, tan partidaria de la ideología de génera. Sí! Así escrita en femenina para no entrar en la juega del heteropatriarcado tradicionalisto. Es notoria la animadversión y la rechaza que nos produce a todas las progresistas esa cosa llamada libertad de pensamienta y expresión, por eso abogo por la discriminación social de todas las que piensen diferente a la que dice la mayoría de la sociedad (nuestra amplia y ruidosa mayoría de un 10% de la población), ya que la libertad de expresión solo la podemos ejercer nosotras y las que piensen como nosotras. Y yo me pregunto: qué será lo siguiente, decir que la tierra es redonda y gira alrededor del sol? Eso nos ofende a las que concebimos una munda plana y que somos la centra de la universa...

Propongo al indignado lobby rosa feminista y anticapitalista que contraataque con el siguiente mensaje en su respectivo bus:

Podem parlar de democràcia?

La democràcia és un mot d'origen grec que vol dir govern (Krató) del poble (Démos). La Constitución española és una Carta Magna prou magrejada per tothom qui s'enarbora amb la senyera de la defensa de l'orde establert, com si les lleis fossin quelcom inamovible, inmutable i etern. Fals completament, cal recordar de les modificacions fetes per encabir als ciutadans de la Unió Europea a les eleccions d’àmbit municipal i autonòmic i el rescat als bancs feta per via de modificació constitucional subreptícia.

Val a dir que primer fou el poble abans que la democràcia i la democràcia abans que la Llei fundamental, i aquest hauria de ser l'ordre de prioritats. A les societats modernes en les quals s'esdevé un distanciament entre polítics-governants i poble-governats, seria bo l'exercici de replantejar-se el sistema que hem montat tots plegats, sense haver d'esbucar-lo. El poder de decisió és donat pel poble que vota cada 4 anys als seus parlaments i els parlaments representatius trien al Govern que els plau més, tot depenent del color del partit que tengui més assemblearis. Vivim en una partitocràcia, el govern dels partits, instal·lats en un bipartidisme perpetu que no te visos de canviar perquè l’alternança que tenen en el joc de les cadires i dels estira-i-arronsa amb el típic retret de pati escolar(“y tú más!”), ja els està bé i no volen deixar passar altres opcions o corrents polítiques que suposin aire fresc a l’assemblea. La transparència interna dels partits “brilla” per la seva absència. Manca democràcia interna en els partits polítics, manca qualsevol tipus d’eina de participació activa de la ciutadania a l’hora de gestionar la cosa pública i de decidir on vol hom que se gastin els doblers públics.

El joc democràtic no se limita a què els ciutadans votin cada quatre anys en unes eleccions amb pre i postcampanyes rabioses i molt costoses. L’exercici responsable de ciutadania demana que hom demani comptes de totes i cadascuna de les decisions preses pels successius governs i demanar comptes quan aquests se desvien un mil·límetre del programa amb què es presentaren a les eleccions. L’exercici democràtic demana que se respecti la llibertat, la igualtat i la justícia en tot moment, hom ha de poder dir-hi la seva, hom ha de poder fer allò que cregui que ha de fer sempre respectant les lleis i la llibertat de l’altri. Quan una assemblea fa palesa la voluntat dels ciutadans d’un territori a canviar quelcom que no agrada amb una majoria tan aclaparadora com el 80% dels diputats, i quan el poble s’expressa de manera tan contundent, s’ha d’escoltar la veu el poble, s’ha de deixar decidir, com a molt se poden exposar totes les alternatives tot i explicant les bondats i amors d’aquesta opció, per tal de fonamentar amb arguments les postures contràries. Només cal esperar que el poble decideixi i respectar la seva decisió. Si per satisfer la majoria absoluta o qualificada s’han de modificar les lleis, quin problema hi ha? Cal esmentat un altre cop l’ordre de prioritats en un Estat democràtic i de dret com pretén ser el Reino de España?

La foto és d'un paratge al·leatori que no res té a veure amb polítics... o sí????