EL BÉ MORAL DE L'ESTAT

Opina un monsenyor que ser independentista fomenta l'odi i la discriminació, i això no és actitud de bon cristià. Per què no hi estic d'acord? Perquè l'etzibada de pallisses a cops de porra que els cossos i forces de seguretat de l'Estat varen ser contra una ciutadania pacífica a mans buides i alçades i tan espanyola com un altre qualsevulla que només volia dipositar el seu vot dins una urna. La cridoria del "A por ellos" ovacionant els guàrdies civils contra uns conciutadans igualement espanyols com ells no suscita a l'odi? De veres no palesa la irracional catalanofòbia? L'esperonament dels conquistadores que van allende los mares a conquerir i imposar-se als salvatges natius que insiteixen en parlar la seva llengua estranya però igualment espanyola? Aquesta animadversió envers la catalanitat a què és deguda? La història que ens instrueix és llarga i el fenòmen de la catalanofòbia no és pas nou. I aquest sentiment, l'odi, no és precisament una virtut cristiana. L'esclat de la rebel·lió feixista nacional centralista durant la Guerra Civil, també escridassava i matava als que parlaven i pensaven en català, com deia l'Ovidi Montllor: "Hi ha gent a qui no li agrada que es parli, s'escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parli, s'escrigui o es pensi".

No, Espanya, i la seva unitat, ja no és un bé moral que cal preservar. En un estat laïc i tan secularitzat i ateu com l'actual, on s'avorta, s'imposa una ideologia de gènere a cops de lliçons d'escola i multes, viu sota una dictadura LGTBI i femellista, i darrerament s'eutanasia a tort i a dret. La idea de Espanya ja ha deixat de ser cristiana, apostatant. Per tant, Espanya, benvolguts porprats, ja no és un bé moral a protegir, una casa sense fonaments s'esfondra, i això és el que passa. Ja ho predí Alexandre Deulofeu, matemàtic, que Espanya desaparexeria pels voltants de 2029.

NADAL ÉS!

Aquestes dates que mos vénen, tothom s'entem, de compres compulsives, de llumets arreu i a balquena, que n'hi ha que hi tenen instal·lada una discoteca al balcó, ens recorden que arriben les festes de Nadal, i és hora de posar el betlem, o naixement. Nadal, del llatí Nativitatis, naixement, de qui? del Bon Jesús, és clar! I el betlem també dit naixement, de qui? Tornam-hi, del Bon Jesús, Jesús infantó, Déu fet homo entre bolquers, mula i bou, palla, pastors i ovelles, dins un estable.

Al darrer vídeo de Madò Llucia, visita el betlem fet per l'amic Miquel Moncades (seu i meu), que com ja el presenta, és ballador de plaça i tècnic en patrimoni cultural i betlemista de fa molts d'anys…. i moltes coses, d'entre d'altres, historiador, advocat i ballador de la meva agrupació, sí, Aires des Pla de Marratxí. I el betlem de sa plaça Major de Palma és fet de n'Antònia i n'Andreu Isern. N'Andreu, de can Bernadí Nou de sa Cabaneta, director i mestre d'escola jubilat de fa poc, fabioler dels xeremiers i germà den Toni (cantador i xeremier d'Aires des Pla de Marratxí), endevinau d'on? Del grup informal de xeremiers d'Aires des Pla… Tot queda en família! I el meu betlem, creixent cada any peça a peça també és fet per ells amb peces personalitzades i tot…

Així, idò, no s'entén com Madò Llucia, vol separar la celebració del Nadal i el costum de fer betlems i anar a veure'ls amb la tradició cristiana, catòlica concretament i franciscana per ser encara més precisos amb l'origen betlemista. Sense el cristianisme, inserit a l'essència d'aquestes festes, no s'entenen cap dels constums i tradicions, ni betlems, ni sibil·les, ni neules, ni res de res. Som de cultura judeocristiana i això no se pot deixar de banda ni ho pot negar sense mentir-se o ser una ignorant digna de la més , encara que una sigui no practicant, agnòstica o directament atea.

Una prova clara que el Nadal té molt a veure amb el cristianisme, i que na margalida s'equivoca de mig a mig, és que hi ha llocs on està prohibit o s'ha prohibit celebrar el Nadal, països amb règims autoritaris comunistes o integristes musulmans on, o bé la religió, o bé, el cristianisme és perseguit, Xina, Corea del Nord, Brunei, Somàlia, Aràbia Saudí, Iran, Tadjikistan, Cuba i la URSS; tots ells coincident amb països on la fe cristiana està/estava prohibida, quan no, directament, perseguida… vés per on!

Ja sé que vivim en un entorn que promou el laïcisme, que aspiren a viure en un Estat laïc, però fins que no s'esdevengui tal circumstàcia, atès que vivim encara en un Estat ACONFESSIONAL, que porta connotacions considerablement diferents a les laïcistes strictu sensu, per això encara avui en dia celebram amb dies de festa les festivitats religioses, inclòs el dia de Nadal. I no ha de ser enutjós per a ningú ser desitjat ni desitjar, tot i aprofitant l'avinentesa ho faig jo mateix també a qui me vulgui llegir, un "BON NADAL!".

PS;  A veure si trobau a la foto on és el frare amagat, que com a tot bon betlem mallorquí haureu de cercar.

SHALOM BAIT: PAU A LA CASA… PAU A LA VIDA

Autor: Dr. Jorge G. Weil. Coordinador de Nefesh Internacional a Sud Amèrica.

14 de juliol de 2019 (traduït des de enlacejudio)

Com a introducció

Són explicades les situacions a les nostres vides adultes que resulten tan significatives i determinants, com arribar a la Jupà, el casament.

En aquest instant comença l'etapa més transcendent en l'existència dels adults: Crear una llar i portar fills a la vida, construir una família que representa la continuïtat del poble jueu, i així seguir complint mitzvot a les generacions per venir.

De com arribar ben preparats a la Jupà, en harmonia, amb claredat als cors i al cap, aquest és tot un tema que pot ser motiu d'un altre article.

Tornant al tema d'aquesta nota, que anomenem de manera molt general com a “problemes de shalom bait”, poques vegades en el nostre treball assistencial ens trobem amb una qüestió que, simultàniament, resulta ser tòxica, complexa i contaminant, amb múltiples i variats impactes en persones del grup familiar. Aquesta circumstància es presenta com a desacords o entredits al voltant dels assumptes de la vida quotidiana, de vegades en temes irrellevants. Moltes vegades, els entredits estan tenyits de racionalitat: “Oi que jo tinc raó!” Però, poc després de començar a analitzar el conflicte, és clar que qualsevol tema pot ser disparador d'aquesta turbulència que coneixem com a “problemes de shalom bait”.

Amor i respecte

A continuació, intentaré definir què és shalom bait, a partir dels ensenyaments del Rav Dr. Abraham J. Twerski, shlita.

La pau a la llar, o Shalom bait, neix i se sosté a partir de la combinació de dos elements que són essencials a la vida matrimonial: amor i respecte mutus.

El Talmud diu que “l'espòs ha d'estimar la seva esposa com a si mateix, i ha de respectar-la, fins i tot més del que es respecta a si mateix” (Yevamot 62b). Per descomptat, aquesta actitud ha de ser reciproca, ja que l'esposa també ha d'estimar i respectar el seu marit.

És difícil imaginar que l'amor sorgeixi al primer instant d'una nova relació... Això seria “enamorament” o “romanticisme”, que són sentiments superficials, passatgers i que tenen poc a veure amb l'amor.

El Rambam -ens recorda el Rabbi Twerski- ubica el respecte abans que l'amor, ja que l'amor pel cònjuge requereix un temps per desenvolupar-se, i el respecte és un aspecte central i bàsic per a l'enllaç matrimonial, des del començament mateix !

Què ens diuen els estudiosos

Molt s'ha escrit sobre aquest problema que és cada cop més freqüent, més evident i visible.

Aquest assaig està basat en els ensenyaments, tant escrits com apresos personalment del Rav Dr. A. Twerski, que posseeix la virtut de comprendre cada cas individual com a únic, alhora que simultàniament l'ubica a l'univers dels conflictes psicològics, emocionals i socials més seriosos de la nostra generació.

Des de diferents enfocaments, molts pensadors han expressat les seves opinions, i efectuat recomanacions buscant proveir solució a un problema que, Dio

s no ho permeti, pot arribar a ser una epidèmia a les nostres famílies i comunitats.

Rav Dr. Abraham J. Twerski, shlita – Compromís ètic

Respecte del Rav Dr. Abraham J. Twerski, shlita, resulta excepcional (diria que es tracta d'un cas únic) que una sola persona, autor de desenes de llibres, amb dècades d'experiència clínica i tasques rabíniques simultàniament, comprengués amb tanta claredat, legitimitat professional, compromís ètic, amb bases científiques i saviesa, el conflicte de shalom bait. El Rav Dr. Twerski està dedicant la seva fructífera vida a tractar pacients, formar professionals joves, crear institucions i sobretot, a descobrir l'essència malalta i dramàtica de les discòrdies conjugals cròniques, els “problemes de shalom bait”.

“Res és més apreciat en el judaisme que shalom bait, una llar pacífica i harmònica” escriu el Rabbi Dr. Twerski al seu llibre “The first year of marriage”.

L'autor continua dient que “aquell que encoratja la pau en una llar és considerat com si hagués encoratjat la pau en tota la nació jueva” en una cita d'Avos D'Rebbi Nosson 28: “En els temps més difícils, l'ideal del casament jueu ha estat aconseguit… En els nostres dies, òbviament, les coses estan força malament” conclou l'autor.

Primeres definicions

Els pensaments del Rav Dr. Twerski sobre la problemàtica de shalom bait ens adverteixen que aquesta situació d'hostilitat crònica pot ser l'origen, el punt de partida, d'una multiplicitat de conductes malaltes que es manifesten tant entre els cònjuges com amb els fills, i que de poc, en no ser tractat en forma adequada com el problema seriós que és!, de poc, reitero, comença a infiltrar-se i contamina tots els escenaris de la vida quotidiana, fent-se habitual la manca de respecte cap a l'altre cònjuge. Augmentant la violència domèstica, també es veuen afectades la salut psíquica i física, es deteriora el treball (parnasà), i s'influeix negativament tant en el comportament dels fills com en la capacitat d'aprenentatge a l'escola.

Violència domèstica i la “conspiració de silenci”

Al pròleg del llibre “I'm so confused, am I being abused. Guidance for the ortodox Jewish spouse and those who want to help” recentment publicat per la Llic. Lisa Twerski, el Rabbi Dr. Twerski esmenta un aspecte central del conflicte de la violència domèstica, anomenant-lo la “conspiració de silenci”.

“No hauria de ser sorpresa per a ningú que, durant la meva formació com a rabí, la violència domèstica mai no fos esmentada… A la facultat de medicina ens van ensenyar com tractar un trauma. El que mai no va ser dit és que aquest trauma podria haver estat causat per un cònjuge abusador” escriu l'autor del llibre.

“Es va fer clar que hi havia una conspiració de silenci per evitar reconèixer i manejar l'abús domèstic, ja sigui emocional, verbal, físic o sexual. A la comunitat jueva, on l'abús domèstic és considerat una shonda (a Idish significa una gran vergonya, una desgràcia terrible), la negació va ser segellada hermèticament” continua escrivint el Rabbi Dr. Twerski al pròleg del llibre. “Jo vaig sentir que era la meva responsabilitat, tant com rabí i així com psiquiatre, cridar l'atenció a la comunitat jueva i portar aclariment sobre la violència domèstica, a les seves pròpies entranyes” segueix el Rabbi Dr. A. Twerski.

Tractar les situacions conflictives a temps

La violència domèstica és la que exerceix el cònjuge sobre la seva parella, i inclou tant el maltractament emocional, verbal, físic, com també allò referit a allò sexual. En la gran majoria dels casos és el marit que sotmet la violència a la seva dona. I si bé aquest maltractament no apareix de cop, en general hi ha una violència, solapada i de vegades imperceptible, des del començament mateix de la relació. I com qualsevol malaltia o situació conflictiva, el temps per si mateix l'únic que fa és amagar, amagar i empitjorar el conflicte.

Ara bé, quan aquestes situacions transcendeixen més enllà del nucli de la parella, convé que s'hi involucrin la família, els sogres (pares de l'esposa), cunyats o amics? La resposta és difícil. L'experiència professional ens ensenya que en molts casos les circumstàncies es fan més complexes, i es complica –i de vegades empitjora– la relació conjugal. Per això, el Rav Dr. A. Twerski suggereix sempre recórrer a professionals capacitats per assistir a la parella en conflicte, i no armar situacions improvisades que puguin aguditzar el conflicte.

La política de l'estruç. Quan el silenci és còmplice de la violència

El 1996, el Rav Dr. Twerski va publicar el llibre “The shame borne in silence: spouse abuse in the Jewish community” (sense traducció a l'espanyol el títol del qual seria “La vergonya nascuda en silenci: l'abús conjugal a la comunitat jueva”).

Després de la presentació del llibre, el Rabbi Twerski va necessitar protecció policial per poder dictar les seves conferències per les serioses amenaces de vida de les quals va ser blanc. I això no és una “anècdota” menor; per contra, amenaçar qui treballa cridant l'atenció sobre aquesta qüestió, que pot arribar a destruir l'equilibri mental de centenars de famílies, hauria de ser reconegut i agraït com a servei incalculable per a tota la comunitat jueva.

El Rabbi Dr. Twerski, igual que un creixent nombre de professionals, va començar a utilitzar els vocables, per a molts massa forts, violència domèstica i abús conjugal en analitzar la problemàtica del shalom bait. Aquests conceptes, que per a molts expressen a una tendència de la societat en general, però no a la comunitat jueva ortodoxa en particular, agreugen, perquè amaguen, el problema. Aquests conceptes, que eventualment poden afectar la sensibilitat d'alguns sectors, expressen amb rigor la naturalesa i els continguts d'aquesta desgraciada situació en la convivència del matrimoni. No sempre és bo amagar les escombraries avall de la catifa.

Els múltiples factors

Des de ja que hi ha múltiples factors que afecten i alteren la conducta humana, i per tant la vida matrimonial. Si bé hi ha persones que pateixen severs trastorns psiquiàtrics (psicosi, neurosi, psicopaties) altres persones pateixen addiccions (alcoholisme, drogues, joc), i aquestes afeccions lògicament desencadenen violència i manca d'harmonia a la llar, aquests casos no són els més comuns.

A les consultes per “problemes de shalom bait”, veiem que no són els trastorns psicològics greus els responsables més freqüents de l'essència del conflicte (shalom bait).

Moltes vegades, els protagonistes dels “problemes de shalom bait” i de la violència domèstica, poden tenir personalitats funcionals fora de casa i arribar a ser individus reconeguts com a exitosos en els seus treballs o un altre àmbit extern a casa seva.

Quantes vegades ens hem sorprès en prendre coneixement que en una llar de gent coneguda hi havia greus és disputes i aldarulls, i no ho aconseguiem entendre, en funció de la imatge que donaven cap al món exterior, com és que això passava!

Una forma particular de violència

Moltíssimes vegades, les parelles que sol·liciten ajuda professional, o arriben a la consulta enviats per un rabí o conseller, utilitzen un llenguatge aspre, rude, i de vegades despietat, per relatar els seus conflictes. I si bé no necessàriament utilitzen insults, sí que expressen almenys un tracte poc digne envers el cònjuge.

“Jo proveig la sustentació material per a la casa, i per això mereixo respecte!” diu el marit amb irritació, i gairebé amb còlera. El Rabbi Dr. Twerski respon que “aquest al·legat no és suficient per guanyar-se el respecte, ja que els animals també proveeixen aliment per a les seves cries…”.

Segueix dient el Rav Dr. Twerski, que l'ésser humà és una criatura que té el potencial d'elevar-se més enllà de la naturalesa animal (el cos), de transcendir al mandat biològic (hormones), créixer espiritualment, i poder així “guanyar-se el amor” dels seus cònjuges. Molts creuen que pel sol fet d'haver format una família i sostenir-la amb esforç, això els dóna un dret implícit a ser estimats i cuidats pel cònjuge. I això és un error greu, ja que l'amor i l'harmonia es guanyen amb treball intern, respecte i demostració externa. Quan la violència, verbal o física, reemplaça el diàleg i el respecte per l'altre, aleshores les portes de l'infern són cada cop més a prop.

Es pot prevenir aquesta manera disfuncional de viure?

Pre-Venir. La resposta és afirmativa. I és complexa.

Moltes vegades en l'entusiasme (lògic) del festeig es veuen aspectes en la persona que no resulten feliços (canvis en l'humor, alterneria, acudits agressius, burles, etc.) però que són negats i no es dimensionen com el (potencial) perill que això representa en el futur una vegada que la parella de nuvis passa a ser un matrimoni.

La consulta -en aquell moment- amb professionals acreditats pot ajudar a prevenir el desenllaç indesitjat que és motiu d'aquest informe: els “problemes de shalom bait”, la violència domèstica i l'abús conjugal.

El respecte i l'amor al cònjuge són doncs “avals i garanties” per desenvolupar una vida harmònica, en felicitat.

Què en diuen els mestres de la llei rabínica

L'opinió de 5 rabins destacats de diferents comunitats jueves sobre el Shalom Bait, l'harmonia a la llar, una condició per a una llar exitosa:

RABÍ ABRAHAM PALTI (Comunitat Sefaradí)

Shalom Bait, en hebreu, és Pau a la Llar. És completar-se l'un a l'altre, fins i tot és cedir per arribar a una entesa. Quan no existeix aquest procés es fan malbé a ells mateixos i als fills; aquests nens estan generalment opacats.

És important que les dues parts cedeixin i que les famílies no s'immiscueixin.

Al Talmud diu:

“Si la teva dona és petita, encara de la mida del cap d'un all, ajupeix-te i parla amb ella”. (Talmud)

RABÍ ABRAHAM TOBAL (Aliança Monte Sinaí)

“Shalom Bait és pau, harmonia a casa. És un concepte molt important a la religió i avui més que mai, quan estem vivint la desintegració de tantes famílies i parelles. Hi ha molta manca de tolerància, s'està perdent l'harmonia i l'amor veritable. Però té un valor de primer nivell. La religió fa molt èmfasi a fer tot el possible per aconseguir que la parella arribi a una entesa i hi hagi harmonia a la llar.

El judaisme, a través de la història, ha estat mantingut i transmès pel nucli familiar. Hi ha tres preceptes bàsics a la Torà: el matrimoni, “creixeu i multipliqueu-vos” i l'educació dels fills.

Lamentablement, a l'època en què vivim -amb la tecnologia, la TV, el Cinema, l'Internet i comunicacions tan ràpides, amb la manca de valors i tolerància i el materialisme- s'ha promogut molt l'egoisme i manca de lliurament d'un al un altre. El matrimoni és un valor molt important en el judaisme i cal fer tot el possible per recuperar-ho”.

RABÍ MARCEL RITTNER (Comunitat Bet-El)

“Shalom Bait és l'ideal, representa el concepte d'una llar on trobem aquest equilibri entre el respecte i la comprensió. I poder crear un Mishkan (altar), un espai on Déu mateix se senti a gust per ser present. Quan es manca al respecte, no hi ha tolerància i no hi ha comprensió: és quan sorgeixen els problemes a les famílies”.

RABÍ SHLOMO TAWIL (Comunitat Maguén David)

“Shalom Bait, és harmonia a casa, la base de la casa. A la Torà es diu que de vegades cal fer servir mentides per a Shalom Bait: jo no ho aconsello perquè la dona s'adona de la fal·làcia, encara que l'home no. Ho explica el Ramban (Najmànides): quan Déu mana els àngels a Sarày per dir-li que tindrà un fill, Sarày li contesta que no pot ser, ja que Abraham ja és vell. Aleshores Déu va amb Abraham i li diu que Saráy va dir que no pot tenir fills perquè ella és vella, Hashem va canviar la versió de tots dos: és una forma de mentida, però d'aquesta manera no va ofendre Abraham (per evitar un plet a la parella )”.

RABÍ SHAI FRONDLICH (Kehilà Ashkenazi)

“Al matrimoni, ens diu la Torà, hi ha una fórmula perquè no siguin dues les persones que viuen junts, sinó una sola ànima que es canvia a viure en dos cossos. Aquest diàleg entre totes dues és el que anomenem matrimoni; serveix per viure en harmonia”.

Reis d'Orient: origens, llegenda, tradició, història, art i catequesi

Reis Mags d'Orient

FITXA DE DADES: 

Informació personal:

Sobrenoms:

- Sants Reis

- Mags d'Orient

- Savis d'Orient

- Reis Mags

Informació professional: 

- Magoi o savis o erudits o astròlegs mesopotàmics

Informació religiosa: 

- Cristians

Festivitat: 

- Nit del 5 al 6 de gener

Atributs: 

- Representats normalment amb or, encens i mirra a les mans.

Venerats a: 

- L'Església catòlica,1'Església ortodoxa i les Esglésies antigues orientals.

Els Reis Mags d'Orient (o simplement Reis Mags) és el nom pel qual la tradició cristiana anomena els «mags» —denominació que rebien els sacerdots erudits a l'Antic Orient— que, segons l'evangeli de Mateu, després del naixement de Jesús de Natzaret, van acudir des d'Orient per rendir-li homenatge i lliurar-li regals de gran riquesa simbòlica: or, encens i mirra.

Als evangelis canònics només l'Evangeli de Mateu parla d'aquests «mags», sense precisar-ne els noms, ni que fossin reis, ni que fossin tres. Va ser al segle III d. C. quan es va establir que poguessin ser reis, ja que fins aleshores, pels seus regals i les iconografies que els representaven, tan sols es considerava que eren persones acabalades. Va ser també aquell segle quan es va establir el seu número en tres, un per regal, ja que fins aleshores hi havia dibuixos amb dos, tres o quatre mags, i fins i tot l'Església ortodoxa siriana i l'Església apostòlica armènia asseguraven que eren dotze, com els apòstols i les dotze tribus d'Israel.

Els noms actuals dels tres reis mags, Melcior, Gaspar i Baltasar, apareixen per primera vegada al conegut mosaic de Sant Apolinar el Nou (Rávena) que data del segle vi d. C., en què es distingeix els tres mags abillats a la manera persa amb els seus noms escrits a sobre i representant diferents edats. Encara haurien de passar uns quants segles, fins al segle xv d. C., perquè el rei Baltasar aparegui amb la pell negra i els tres reis, a més de representar les edats, representin les tres races de l'Edat Mitjana. Melcior encarnarà els europeus, Gaspar els asiàtics i Baltasar els africans.

A Espanya a partir del segle XIX es va iniciar la tradició de convertir la nit de Reis (nit anterior a l'Epifania) en una festa infantil amb regals per als nens, a imitació del que es feia a altres països el dia de Nadal, a homenatge al sant oriental Sant Nicolau. Va ser el 1866 quan es va celebrar la primera cavalcada de Reis Mags a Alcoi, tradició que es va estendre a la resta del país i posteriorment a altres països, especialment a països de cultura hispana.

La paraula «mag», prové del persa ma-gu-u-sha, que vol dir sacerdot. Va arribar al grec com μάγος (mags, plural: μάγοι, magoi), referint-se a una casta de sacerdots perses o babilonis, que estudiaven les estrelles en el seu desig de buscar Déu.4 Del grec va passar al llatí com magus, plural magi, /mágui/ d'on va arribar a l'espanyol mag.

Menció a la Bíblia

La figura catòlica dels Reis Mags té el seu origen en els relats del naixement de Jesús, alguns van ser integrats dels evangelis canònics que avui conformen el Nou Testament de la Bíblia. Concretament l'Evangeli de Mateu és l'única font bíblica que esmenta uns mags (encara que no especifica els noms, el nombre ni el títol de reis) els qui, després de seguir una estrella, busquen el «rei dels jueus que ha nascut» a Jerusalem, guiant-los aquesta estrella fins a Jesús nascut a Betlem, ia qui presenten ofrenes d'or, encens i mirra.

Nascut, doncs, Jesús a Betlem de Judà els dies del rei Herodes, van arribar de l'Orient a Jerusalem uns mags dient: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer?».

Evangeli de Mateu (2, 1-2).

Jesús havia nascut a Betlem de Judà durant el regnat d'Herodes. Uns Mags que venien d'Orient van arribar a Jerusalem

Preguntant: 'On és el rei dels jueus nounats? Perquè hem vist la seva estrella a l'Orient i venim a adorar-ho.

Si bé sembla contradictori que practicants de la màgia (severament amonestada tant a l'Antic com al Nou Testament) siguin admesos com a adoradors de Jesús, cal tenir en compte que el terme grec magós no era utilitzat únicament per referir-se als feiticeiros. S'utilitza, en aquest cas, per referir-se a homes savis (així se'ls anomena en diverses versions de la Bíblia en anglès) o, més específicament, homes de ciència. De fet, també posseïen coneixement de les Escriptures9 i, des d'antic s'ha sostingut que pertanyien al mazdeisme.10

Mateu no explicita que siguin astròlegs que coneguessin amb precisió el moviment d'alguna estrella (2,7) malgrat ser aquesta la creença general. Encara que ben intencionats, la seva visita és causa de torbació general i desperta la desconfiança d'Herodes (2,3), ja que veia el nou Messies com un rival. Tot i ser vell i haver regnat ja per més de trenta anys, Herodes els prega que esbrinin el lloc precís del naixement del Messies (2,8) per tal de poder, així, acabar amb el seu potencial competidor. Els savis, que no sospiten això, troben el Nen, l'adoren i obsequien or, encens i mirra (2,11). Un àngel preveu els mags de les intencions que Herodes guardava (2,12), així que no tornen on ell. Iracund, el rei mana a matar tots els nens menors de dos anys. Llavors Josep ha estat avisat en somnis (2,13) que ha de fugir a Egipte amb els seus.

A partir d'aquest relat, s'han elaborat nombroses llegendes sobre els fets i la personalitat d'aquestes tres figures.

Escut d'armes atorgat pel rei Carles I d'Espanya el 1537 a la ciutat de Lima, fundada com a Ciutat dels Reis el 18 de gener de 1535, dotze dies després de la festa de l'Epifania. El blasó porta tres corones sota l'estrella de Betlem ia l'orla la frase en llatí Hoc signum vere regum est, "Aquest és el veritable signe dels Reis".

Altres interpretacions

Segons la interpretació de José Luis Sicre,[cita requerida] en el temps en què va ser escrit l'Evangeli de Mateu s'estava produint un increment de conversions paganes al cristianisme davant de les dels mateixos jueus. La incursió d'aquests fragments sobre els mags d'Orient a l'Evangeli de Mateu subratlla aquest fet i l'utilitza com a argument de conversió: si els de fora vénen i l'adoren (es converteixen) com no us adoneu els que el teniu entre vosaltres ?.

També existeixen altres[cita requerida] interpretacions astrològiques i cabalístiques sobre la figura dels Reis Mags.

Segons la interpretació oferta per Eric Rodríguez,11 es té el següent:

Ja el terme grec μάγος (literalment “mags”) havia caigut en un ús pejoratiu o deteriorat des d'almenys el segle III a. C. (cf. versió Septuaginta) per l'extracció del seu origen i context cultural, i que és com s'usa encara a l'època del Nou Testament (cf. Fets dels apòstols, 8:9, 13:6, 19:13 ). No obstant això, en el text original koiné (grec bíblic) de Mateu 2:1 diu:

“… ἰδοὺ μάγοι ἀπὸ ἀνατολῶν παρεγένοντο εἰς Ἱεροσόλυμα”. “… i heus aquí (uns) mags des de Orient es trobaven per Jerusalem”.

Mateu (2:1)

A diferència dels mags que ja es trobaven dispersos a terra d'Israel i tothom hel·lènic, l'èmfasi que s'empra en dir “d'Orient”, marca un canvi de connotació: l'autor busca portar a la ment un personatge associat Orient, diferent dels savis convencionals d'Israel (rabins), que conegués a més les profecies messiàniques i que fos autoritat bíblica per al lector jueu (ja que s'accepta a nivell general que l'Evangeli de Mateu va ser escrit per a hebreus i encara en llengua hebrea segons el testimoniatge de gairebé tots els pares de l'Església).

Cal tenir en compte, a més, que Orient pot designar la regió de Babilònia, i per tant, per a alguns autors, els mags, podrien correspondre als anomenats en arameu מדנחאי (Medinja'ey, “doctors babilònics de la tradició oral”) ) l'escola del qual perduraria fins a entrat el segle vuitè de la nostra era12 a Babilònia, i els qui coneixent la interpretació del que s'ha dit en Números 24:17 (cf. tàrgum d'Onqlós/Onkelos sobre aquest passatge), haurien estat guiats per Déu fins al Messies . En aquest cas l'estrella simbolitzaria el mateix Messies segons el llenguatge midràsic contemporani.

Any 1962. Les tradicions es comercialitzen i els Mags d'orient descendeixen del seu avió a l'aeroport de Barajas (Madrid, Espanya).

Les tradicions antigues que no van ser recollides a la Bíblia ―com per exemple l'anomenat Evangeli del Pseudo Tomás, o Evangeli de la infància, del segle II― són tanmateix més riques en detalls. En aquest mateix evangeli apòcrif es diu que tenien algun vincle familiar, i també que van arribar amb tres legions de soldats: una de Pèrsia, una altra de Babilònia i una altra d'Àsia (sic).

A l'últim llibre escrit pel papa Benet XVI sobre Jesús de Natzaret, «La infància de Jesús», s'esmenta de tal manera els Reis Mags que alguns han sostingut que probablement no venien d'Orient, sinó de Tartessos, una zona que els historiadors ubiquen entre Huelva, Cadis i Sevilla (Andalusia, Espanya). El text, però, diu: «Així com la tradició de l'Església ha llegit amb tota naturalitat el relat del Nadal sobre el rerefons d'Isaïes 1:3, i així van arribar al pessebre el bou i l'ase, així també ha llegit la història dels Mags a la llum del Salm 72:10 i Isaïes 60. I, així, els homes savis d'Orient s'han convertit en reis, i amb ells han entrat al pessebre els camells i els dromedaris» . Això relata Benet XVI i continua: «La promesa continguda en aquests textos estén la proveniència d'aquests homes fins a l'extrem Occident (Tarsis, Tartessos a Espanya), però la tradició ha desenvolupat ulteriorment aquest anunci de la universalitat dels regnes d'aquells sobirans, interpretant-los com a reis dels tres continents llavors coneguts: Àfrica, Àsia i Europa».13 Sobre això, el secretari general de la Conferència Episcopal, monsenyor Juan Antonio Martínez Camino, va recordar que en cap moment el Sant Pare diu que «els Reis Mags fossin andalusos, el que explica el Papa és que els mags no eren res més que cercadors de la veritat. Representaven tots els homes cercadors de Déu de tots els temps i de tots els llocs i això incloïa tothom fins llavors conegut i el límit occidental del qual era Tartessos, a la península ibèrica», explica. En esmentar Tartessos, Benet XVI es refereix a aquest límit geogràfic que tenia el món al segle I a. C, «els Mags són d'Orient però que en aquesta inquietud per buscar Déu hi són representats els homes cercadors de Déu de tots els llocs i de tots els temps».

Història i llegenda

La història narrada a l'Evangeli de Mateu explica que els mags van venir d'Orient guiant-se per una estrella, la qual els va conduir fins a Betlem (d'aquí el nom d'estrella de Betlem).

Abans d'arribar, van visitar el rei Herodes el Gran a la ciutat de Jerusalem, a qui van interrogar pel naixement del «Rei dels jueus». El monarca, després de consultar els escribes versats a la Bíblia, els va assegurar que el nen havia de néixer a la petita ciutat de Betlem, com establia la profecia de Miquees. Va afegir, astutament que, de tornada, parlessin amb ell per donar-li notícia del lloc exacte on es trobava aquest nen i, així, poder anar ell també a adorar-lo. En realitat, segons el relat bíblic, la seva intenció era donar-li mort.

A Betlem, els mags van tornar a veure l'estrella, van trobar Jesús recent nascut i ho van adorar; oferint-li or (representant la seva naturalesa real, com a present conferit als reis), encens (que representa la seva naturalesa divina, emprat en el culte) i mirra (un compost embalsamador per als morts, representant el patiment i mort futura de Jesús). Sembla que pel fet de portar tres dons, es va donar per fet que eren tres els personatges que els portaven. Tot i que també en algun moment les diferents tradicions han assenyalat que eren quatre, set i fins a dotze mags. Com a antecedent, Seleuc I Nicátor va oferir or, encens i mirra a Apol·lo en el seu santuari de Dídima, el 288 a. C.

En tornar, advertits els mags per un somni de les intencions del rei, no van tornar a Jerusalem. Herodes, llavors, va ordenar donar mort a tots els nens menors de dos anys residents a Betlem, episodi conegut com la matança dels innocents. Un nou missatge celestial, va advertir a Josep de l'amenaça i aquest, portant Maria i Jesús, va fugir a Egipte.

La primera vegada que sorgeix el nom amb què avui coneixem els Reis Mags és a l'església de Sant Apolinar Nuovo, a Rávena (Itàlia). El fris de la imatge està decorat amb mosaics de mitjans del segle VI que representen la processó de les Verges. Aquesta processó està conduïda per tres personatges vestits a la moda persa, tocats amb una gorra frigia i la seva actitud és la d'anar a oferir el que porten a les mans la Verge que està asseguda en un tron ​​i té el Nen al genoll esquerre . A sobre dels seus caps es poden llegir tres noms, de dreta a esquerra: Gaspar, Melchior, Balthassar...

A poc a poc la tradició ha anat afegint altres detalls com simbologia: se'ls ha fet representants de les tres races conegudes a l'antiguitat, representants de les tres edats de l'home i representants dels tres continents (Àsia, Àfrica i Europa).

L'arribada dels Reis Mags és un tema tractat també als evangelis apòcrifs. Segons la tradició esotèrica aplicada al cristianisme, aquests personatges procedien del lloc on es trobava el Preste Juan.

Una altra llegenda explica que, després de la resurrecció de Jesús, l'apòstol Tomàs els va trobar al regne de Saba, on van ser batejats i consagrats bisbes. Després van ser martiritzats l'any 70 i dipositats al mateix sarcòfag. Allà va anar Santa Elena a buscar-los, i va trobar tres cossos coronats, donant per fet que es tractaria dels Reis Mags, per la qual cosa els va traslladar a Constantinoble. Posteriorment, Federico I Barbarroja, al segle XII, els va traslladar a Colònia, Alemanya, on avui reposen amb les corones que suposadament van portar durant la seva existència (segons la tradició, els reliquiaris amb els seus presents es troben al monestir de Sant Pau del Mont Athos). Milers de pelegrins van començar a arribar a Colònia, fet que va propiciar que el 1248 s'iniciés la construcció de la catedral de Colònia, que portaria més de 600 anys acabar-la. Avui és un dels monuments gòtics més impressionants d'Europa. Colònia s'ha convertit juntament amb Roma i Santiago de Compostel·la en un dels grans centres de pelegrinatge. Igualment, hi ha llegendes que parlen d'un quart rei mag.

Els noms i número dels Reis Mags

Segons les diverses tradicions dels reis mags, el nombre varia; així es pot trobar els següents reis mags:

Tres Reis Mags: Si bé la Bíblia explica que van ser tres els regals atorgats pels mags al Nen Jesús, la primera referència concreta respecte al nombre de Reis Mags la dóna Orígens, un conegut escriptor eclesiàstic, al segle III.16 Al segle V, el papa Lleó I el Magne va establir oficialment el seu número en 3 per a tota la cristiandat.17 A mitjan el segle VI, a l'església de Sant Apolinar Nuovo, a Rávena (Itàlia) se'ls van assignar els noms de "Melchor" , "Gaspar" i "Baltasar",18 que suposadament equivalen en grec a "Appellicon", "Amerín" i "Damascó" i en hebreu a "Magalath", "Serakin" i "Galgalath". Segons una llegenda, les seves restes es troben a la Catedral de Colònia, Alemanya, on es troba l'anomenat Reliquiari dels Tres Reis Mags.

Dotze reis mags: Els armenis suposen que van ser 12, per la qual cosa els assignen dotze noms diferents. Aquests noms tampoc no s'esmenten a la Bíblia.19

Pel que fa als noms dels reis (Melchor, Gaspar i Baltasar) les primeres referències semblen remuntar-se al segle V a través de dos textos, el primer titulat Excerpta llatina bàrbari, en què són anomenats Melichior, Gathaspa i Bithisarea,20 en un altre evangeli apòcrif, l'Evangeli armeni de la infància, on se'ls anomena Baltasar, Melkon i Gaspar.

Els noms són a més diferents segons la tradició siríaca: Larvandad, Gushnasaf i Hormisdas.

Els reis mags són coneguts també com els Sants Reis.

Festivitat

Amb el temps, en països de tradició catòlica, es va adoptar el costum de celebrar alhora el dia de l'Epifania (el 6 de gener) i la festivitat dels Reis Mags, conjugant-se així la manifestació de Jesús al món no jueu amb la festa d'aquests personatges que representaven justament aquell món de gentils. De mica en mica, es va anar oblidant el significat veritable de la paraula epifania i la va convertir en un sinònim d'adoració dels Mags.

El dia 6 de gener és festiu a Cuba, Espanya, Mèxic, Puerto Rico, República Dominicana, Paraguai, Uruguai, Colòmbia i Veneçuela.

Costums relacionats amb els Reis Mags

En alguns llocs, les autoritats organitzen l'anomenada Cavalcada de Reis el dia 5 de gener, durant la qual els personatges solen anar muntats a camell o cavall, o bé en carrosses, vestits amb mantells i corones, en lloc de la vestimenta frigia, totalment desconeguda. A la majoria de llocs on surt la cavalcada, a banda d'anar-hi els Reis Mags, també hi ha carrosses d'altres temes i diferents personatges, com poden ser patges reals, personatges infantils i altres. El dia següent, el 6 de gener, és festiu nacional. Aquest dia els nens gaudeixen i es recreen amb els seus obsequis.

A Espanya, la tradició diu que els regals de Nadal als nens els porten els Reis Mags la nit del 5 al 6 de gener. Dies abans, els nens han de lliurar una carta als patges reials; aquests patges faran de missatgers i se les atorgaran als Reis Mags. En aquesta carta, els nens enumeren els regals que desitgen i addueixen els mèrits que han fet al llarg de l'any per ser mereixedors d'aquests obsequis. També és tradició que la nit del 5 de gener els nens deixin les sabates en algun lloc de la casa, al costat de la porta, en una finestra; fins i tot es deixen dolços o fruites per remenar els Reis Mags i aigua o menjar per als camells. L'endemà al matí, en cas d'haver-se portat bé durant l'any passat, s'hi trobaran els regals anhelats; per contra, en cas d'haver-se portat regular, trobaran carbó dolç al seu lloc (un dolç de lleig aspecte però llaminadura, al cap ia la fi) i, finalment, en cas d'haver-se portat malament, poden trobar-hi directament carbó. El dia 6 de gener és festiu a tot Espanya. L'escalada consumista ha aconseguit que també rebin regals els adults, de vegades fent servir el joc de l'amic invisible. És típic esmorzar el Roscón de Reyes que a molts llocs es pot menjar la vigília, per berenar o, com a postres, al sopar; normalment en família. A Espanya aquests tortells solen contenir una figureta, popularment coneguda com «la sorpresa», i també una fava. A qui li toqués la fava al seu tros de tortell, haurà de pagar la pasta completa.

A diversos països d'Hispanoamèrica hi ha el costum adoptat dels espanyols que els nens rebin regals dels Reis Mags, bé la vigília, és a dir, a la mitjanit del 5 de gener, o al matí del 6 de gener (Argentina, Mèxic, República Dominicana, Puerto Rico, Paraguai i Uruguai). També s'han heretat els costums de la carta als Reis i el carbó dolç en comptes de regals. La majoria dels serveis postals accepten aquestes cartes.

És freqüent que els patges reials o fins i tot directament els reis mags apareguin a botigues de regals i centres comercials, on els nens tenen l'oportunitat de fotografiar-se asseguts sobre els genolls i fer entrega de la carta amb les seves peticions directament. La representació consta normalment d'un escenari amb trons i els símbols característics, com figures o dibuixos de camells, estrella, bústia i adorns d'aspecte oriental. Als trons és on s'asseuen els patges o bé els reis (en aquest cas el patge s'encarregarà de conduir els nens des d'on esperen amb els seus pares fins als reis i de recollir les cartes), habitualment es tracta d'empleats caracteritzats. De vegades es representen els tres reis de la tradició, però depenent de les circumstàncies o la mida de l'escenari, se'n pot incloure únicament un.

Rosca de Reyes (Mèxic).

A Mèxic, el dia 5 de gener a la nit es parteix una Rosca de reis que és presa amb xocolata, cafè o atole. Aquí es troba el segon santuari més important del món pel que fa als Tres Sants Reis, ubicat a la ciutat de Tizimín; sent visitat per milers de persones durant les festes religioses en honor seu, celebrades a finals de desembre i principis de gener. Es tracta a més de la fira religiosa més antiga del sud-est mexicà.26

A Puerto Rico, la nit del 5 de gener els nens corren pel pati recollint grama. Posen el gram en una capsa de sabates i col·loquen la caixa al costat del seu llit. El gram és usat per alimentar els camells. Els reis llavors deixen regals a les caixes.

Al Perú, ha caigut en desús donar regals als nens en aquesta data. La celebració que s'hi acostuma és l'anomenada Baixada de Reis, que consisteix que una família o comunitat fa una petita celebració mentre es va desmuntant el Naixement. Quan es tracta d'una comunitat, és costum deixar diners mentre es retiren els adorns i les figures. Aquesta tradició fins i tot ha arribat a empreses privades, les quals fan aquesta celebració entre els seus membres.

Altres costums del dia 6 de gener

És interessant notar que, en temps de la colonització espanyola, especialment a Cuba, República Dominicana, Puerto Rico, Mèxic i Uruguai aquest dia era de festa per als esclaus negres que sortien als carrers a ballar al ritme de les seves tambores. Això origina el nom de Pasqua dels Negres amb què el dia és encara conegut en alguns països com a Xile o Paraguai on la comunitat Afro paraguaiana celebra el dia del seu sant (San Baltasar).

Els països de parla anglesa dediquen el dia 6 de gener a desmuntar els adorns del Nadal. Aquest costum també s'ha estès a països de l'Amèrica Llatina, i el 6 de gener s'ha convertit l'últim dia de la temporada nadalenca. Antigament se celebraven festejos amb aquest motiu i es cuinava un pastís on s'amagava una fava o una petita moneda de plata. La persona que trobava la fava o la moneda era nomenada rei jueu o senyor del desordre i es veia obligada a encarregar-se de les festes d'aquella nit. Amb el temps, la festa va anar evolucionant i es van incloure balls de màscares i representacions teatrals. Aquesta tradició va donar origen a Espanya al típic tortell de reis (també anomenat rosca de reis a Hispanoamèrica) que es pren aquell dia i que amaga una petita sorpresa al seu interior. A Mèxic, aquesta rosca té al seu interior diversos ninots petits de plàstic els quals representen el nen Jesús; aquella persona que en el moment de partir la rosca troba alguna cosa aquella persona que en el moment de partir la rosca en troba algun, és encarregat de fer o convidar tamales i atole el 2 de febrer, dia de la Candelaria.

L'any 1601 els advocats de Londres van encarregar a Shakespeare una obra de teatre que es va titular Nit de Reis i va ser representada davant la reina Isabel I.

A Colòmbia, a la ciutat de Baranoa, Atlàntic, cada Festa de Reis es realitza una escenificació de l'Epifania dels Reis Mags i la seva travessia fins a arribar a Betlem a adorar Jesús, aquesta és anomenada la Lloa dels Sants Reis Mags i és una tradició centenària que compta amb més de 145 anys de celebració ininterromputs, una obra de teatre que ha estat declarada Patrimoni Cultural del departament de l'Atlàntic i cursa un projecte de llei al Congrés de Colòmbia per declarar-la Patrimoni Cultural de la Nació.

Els Reis Mags a l'art

Des de l'antiguitat, el tema dels Reis Mags ha estat motiu de representació per artistes, pintors i escultors i també a la literatura. Han estat retratats habitualment en nombre de tres; altres vegades, quatre; i, excepcionalment, en número de dos. És un tema abundantment tractat durant la història.

Fins a finals del segle XIV no es va començar a representar un dels mags de color negre, i només a partir del segle XVI va ser quan es va generalitzar aquesta forma de representar-los.

A les arquivoltes que emmarquen el timpà de la portada romànica de l'Església de Santo Domingo de Sòria, del segle XIII, hi ha una de les representacions més inusual dels Reis Mags a l'art. Es tracta de l'anomenat "somni dels Reis Mags". A la representació, llaurada en pedra, es representa tres homes barbats, d'iguals trets físics i sense corona real, estirats cap amunt en representació del seu somni i, juntament amb ells, l'àngel que segons l'Evangeli de Mateu els adverteix en somnis de la intenció d'Herodes de matar Jesús i que va desencadenar l'anomenada matança dels innocents (que es representa a la següent arquivolta).

Entre els pintors que representen l'escena de l'Adoració dels mags, es poden citar Andrea Mantegna, Botticelli, Giotto, Leonardo da Vinci, el Bosco, Velázquez, Rubens, Dürer.

El Museu Nacional del Prado té 55 quadres que representen escenes de l'adoració dels Reis Mags.

Per descomptat, el cinema no és aliè a la figura dels Reis Mags. Des de Vida i passió de Jesucrist (1907), de Ferdinand Zecca, fins a La Natividad (2006), nombroses pel·lícules han inclòs aquests personatges en alguna escena.

Monuments dedicats als Reis Mags

A la plaça dels Reis Mags de la localitat alacantina d'Ibi hi ha un monument dedicat a la figura dels tres Reis Mags d'Orient, tan entroncats amb la indústria de la joguina i de forta implantació a la localitat des de principis del segle XX. Aquest monument, de 5,8 tones, va ser inaugurat el 5 de gener de 1974 i és una obra en pedra calcària de l'escultor granadí D. Aurelio López Azauste.

Una altra localitat que també ha honrat la figura dels tres Reis Mags d'Orient és Juana Díaz, a l'illa del Carib de Puerto Rico. Aquest poble és seu de les més destacades devocions en honor als tres Reis Mags, i com a homenatge a l'arrelament d'aquesta tradició entre els porto-riquenys hi ha dos monuments dedicats als Reis Mags:

El més antic ubicat a la plaça d'esbarjo davant de l'Ajuntament i la parròquia catòlica de San Ramón Nonato. Aquesta escultura va ser erigida pel Consell Juanadino Pro Festejos de Reyes el 6 de gener de 1986. Va ser obra del barranquitè Naldo de la Loma.

El més recent es troba ubicat a prop de la intersecció de la carretera PR-149 i l'autopista Luis A. Ferré (entrada sud a la localitat de Juana Díaz). Va ser erigit per l'Ajuntament de Juana Díaz el 24 de desembre de 2000.

A Logronyo el 5 de gener de 2009 va ser inaugurada per personatges que interpretaven als Reis Mags una escultura que els representa a la rotonda situada al costat de l'Estadi Las Gaunas, en el qual aquests mateixos aterren en helicòpter cada 5 de gener.

Relicari dels Reis Mags a la catedral de Colònia.

El relicari dels Tres Reis (en alemany Dreikönigsschrein) conté els seus ossos. El relicari és un gran sarcòfag triple, daurat i ricament decorat col·locat a sobre i darrere de l'altar major de la Catedral de Colònia. Se considera el punt culminant de l'art mossà i el relicari més gran al món occidental.

La historia

Durant la Segona croada, el bisbe de Milà Sant Eustorgi, religiós noble d'origen hel·lènic, visità Constantinopla per a què l'Emperador li permetés acceptar el seu recent nomenament; aquest no només li donà el seu consentiment, sinó que a més le va fer un regal inoblidable: las venerades relíquies rescatades a l'any 300 d. C. per l'emperadriu Elena, mare de l'emperador romà Constantí I, a Saba.

Les relíquies dels Mags foren saquetjadess de Milà per l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Federic Barbarroja, que se les entregà al arquebisbe de Colònia, Reinald de Dassel al 1164. Des de llavors les relíquies dels Tres Reis atraieren una corrent constant de pel·legrins a Colònia:

"Als dies de Felipe de Heinsberg fou construït el relicari dels tres mags. Això me fou confirmat per alguns testimonis oculars que estaven presents quan els tres mags foren posats al relicari." Vita Eustorgii​

Parts del relicari foren dissenyades pel famós orfebre medieval Nicolás de Verdún que començà el treball l'any 1180 o 1181. Té escultures d'or elaborades dels profetes i apòstols, i de les escenes de la vida de Cristo. El relicari se completà cap a 1225.

Al voltant del 1199, l'emperador Otó IV entregà tres coronas àureas per als reis mags com a una donació a l'església de Colònia: «Otto rex coloniensis curiam celebrans tres coronas de auro capitibus trium magorum imposuit»; . A causa de la importància del relicari i la catedral per al posterior desenvolupament de la ciudad, l'escut d'armes de Colònia mostra encara les tres corones que simbolitzen als Tres Reis.

La construcció de l'actual catedral de Colònia se començà al 1248 per allotjar aquestes importants relíquies. La construcció de la catedral durà 632 años, per arribar a ser actualment l'església gòtica més gran d'Europa septentrional.

El 20 de juliol de 1864, el relicario s'obrí, i foren descubertes restes dels Tres Reis i monedes de Philipp von Heinsberg. L'informe d'un testimoni ocular conta:

"A un compartiment especial del relicari que ara se veu —devora al que queda de antigues, velles i podrides venes, probablemente de bis, i amb restes de resines aromàtiques i substàncies semblants— numerosos ossos de tres persones, que sota la guia de varis experts presents se podrien reunir en cossos quasi sencers: un en el la seva joventut primerenca, el segon en la seva virilitat primerenca, el tercer más aviat envellellit. Dues monedes, bracteats argentins encunyats només per una cara, acompanyaven lo anterior; un, probablemente dels dies de Philipp von Heinsberg, mostrava una església, l'altre mostrava una creu, acompanyat de l'espasa de comandament a un costat, i del bàcul bisbal a l'altre".

Els ossos s'embolicaren en seda blanca i foren tornats al relicario.

Descripció:

    Estructura

El relicari dels Reis Mags té unes dimensions aproximades de 110 cm d'ample, 153 cm d'alçada, i 220 cm de llarg. Els tres sarcòfags estan superposats, fent la forma d'una espècie de basílica: dos sarcòfags descansen aferrats l'un a l'altre, i el tercer sarcòfag descansa a sobre de les aristes superiors dels altres dos. Els laterals es troben completament cuberts, així que no hi ha espai visible entre els sarcòfags. L'estructura bàsica està feta de fusta, recoberta d'or i argent i decorada amb filigranes, esmalt, i unes mil pedres precioses. Aquestes darreres inclouen molts camafeus i peces gravades, qualcuna encara precristiana.

    Decoració

Tot el relicari està embolicat amb una elaborada coberta decorativa. Hi ha 74 figures en baixrelleus d'argent daurat en total, sense comptar les figures adicionals, més petites, a la decoració del fons. Als costats, les imatges de profetes decoren la parte més baixa, mentres que les imatges dels apòstols i evangelistes decoren la parte superior. Un extrem mostra (a través del fons, d'esquerra a dreta) imatges de l'Adoración dels Mags, Maria entronitzada amb l'Infant Jesús, i el Baptisme de Crist, i adalt, Crist entronitzat en el Judici Final. L'altre extrem mostra les escenes de la Passió: El Martiri de Crist (abaix esquerra) i la Crucifixió (abaix esquerra), amb Crist ressuscitado adalt. Aquest extrem té així mateix un bust de Reinald de Dassel al centre.

Context de la festa de l'Epifania

El 6 de gener se celebrava des de temps immemorials a Orient, però amb un sentit pagà: A Egipte i Aràbia, durant la nit del 5 al 6 de gener es recordava el naixement del déu Aion. Creien que ell es manifestava especialment en renéixer el sol, al solstici d'hivern que coincidia cap al 6 de gener. En aquesta mateixa data, se celebraven els prodigis del déu Dionís a favor dels seus devots.

La festa de l'Epifania va substituir els cultes pagans d'Orient relacionats amb el solstici d'hivern, celebrant aquell dia la manifestació de Jesús com a Fill de Déu als savis que van venir d'Orient a adorar-lo. La tradició va passar a Occident a mitjans del segle IV, a través del que avui és França.

La història dels Reis Mags es pot trobar a Mateu 2, 1-12

“Després d'haver nascut Jesús a Betlem de Judea, en el temps del Rei Herodes, uns mags d'Orient es van presentar a Jerusalem dient: on és el que ha nascut, el Rei dels Jueus? Perquè hem vist la seva estrella a l'Orient i venim a adorar-ho.

En sentir això, el Rei Herodes es va posar molt preocupat; llavors va cridar uns senyors que es deien Pontífexs i Escribes (que eren els que coneixien les escriptures) i els va preguntar el lloc del naixement del Messies, del Salvador que el poble jueu esperava feia molt de temps.

Ells van contestar: A Betlem de Judà, doncs així està escrit pel Profeta:

I tu, Betlem terra de Judà

de cap manera ets la menor

entre les principals ciutats de Judá

perquè de tu sortirà un cap

que serà el pastor del meu poble Israel

Aleshores Herodes, cridant a part els mags, els va enviar a la ciutat de Betlem i els va dir: Vagin i informin-se molt bé sobre aquest nen; i quan el trobin, avisin-me perquè jo també ho adori.

Els Reis Mags van marxar i l'estrella que havien vist a l'Orient, anava davant seu fins que va anar a parar-se sobre el lloc on hi havia el Nen. En veure l'estel, van sentir una gran alegria.

Van entrar a la casa i van veure el nen amb Maria la seva mare. Es van clavar i el van adorar. Van obrir els seus tresors i li van oferir regals: or, encens i mirra. Després, havent estat avisats en somnis que no tornessin a Herodes, (doncs ell volia buscar el Nen per matar-lo), van tornar al seu país per un altre camí”.

Reflexíó

Podem aprofitar aquesta festa de l´Església per reflexionar en els ensenyaments que ens dóna aquest passatge evangèlic:

*Els mags representen tots aquells que busquen, sense cansar-se, la llum de Déu, segueixen els seus senyals i, quan troben Jesucrist, llum dels homes, li ofereixen amb alegria tot allò que tenen.

* L'estrella va anunciar la vinguda de Jesús a tots els pobles. Avui dia, l'Evangeli és allò que anuncia a tots els pobles el missatge de Jesús.

* Els Reis Mags no eren jueus com Josep i Maria. Venien d'altres terres llunyanes (d'Orient: Pèrsia i Babilònia), seguint l'estrella que els portaria a trobar el Salvador del Món. Representen tots els pobles de la terra que des del paganisme han arribat al coneixement de l'Evangeli.

* Els Reis Mags van deixar la seva pàtria, casa, comoditats, família, per adorar el Nen Déu. Van perseverar malgrat les dificultats que se'ls van presentar. Era un camí llarg, difícil, incòmode, cansat. Seguir Déu implica sacrifici, però quan es tracta de Déu qualsevol esforç i treball val la pena.

* Els Reis Mags van tenir fe en Déu. Van creure encara que no veien, encara que no entenien. Potser ells pensaven trobar Déu en un palau, ple de riqueses i no va ser així, sinó que el van trobar en un pessebre i així ho van adorar i li van lliurar els seus regals. Ens ensenyen la importància d'estar sempre pendents dels signes de Déu per reconèixer-los.

* Els Reis Mags van ser generosos en anar a veure Jesús, no van arribar amb les mans buides. El van portar:

Or: que se'ls dóna als reis, ja que Jesús ha vingut de part de Déu, com a rei del món, per portar la justícia i la pau a tots els pobles;

Encens: que se li dóna a Déu, ja que Jesús és el fill de Déu fet home;

Mirra: que s'untava als homes escollits, ja que van adorar Jesús com a Home entre els homes.

Això ens ajuda a reflexionar en la classe de regals que nosaltres oferim a Déu ia reconèixer que l'important no és el regal en si, sinó saber donar-se als altres. A la vida hem de buscar Déu sense cansar-nos i oferir-li amb alegria tot el que tenim.

* Els Reis Mags van sentir una gran alegria en veure el nen Jesús. Van saber valorar el gran amor de Déu per l´home.

* Hem de ser estrella que condueixi els altres cap a Déu.

Significat de la festa:

Abans de l'arribada del Senyor, els homes vivien a les tenebres, sense esperança. Però el Senyor ha vingut, i és com si una gran llum hagués clarejat sobre tots i l'alegria i la pau, la felicitat i l'amor haguessin il·luminat tots els cors. Jesús és la llum que ha vingut a il·luminar i transformar tots els homes.

Amb la vinguda de Crist es van complir les promeses fetes a Israel. A l'Epifania celebrem que Jesús va venir a salvar no només Israel sinó tots els pobles.

Epifania vol dir "manifestació", il·luminació. Celebrem la manifestació de Déu a tots els homes del món, a totes les regions de la terra. Jesús ha vingut a revelar l'amor de Déu a tots els pobles i ser llum de totes les nacions.

A l'Epifania celebrem l'amor de Déu que es revela a tots els homes. Déu vol la felicitat del món sencer. Ell estima cada un dels homes, i ha vingut a salvar tots els homes, sense importar-ne la nacionalitat, el color o la raça.

És un dia d'alegria i agraïment perquè en veure la llum de l'Evangeli, sortim a trobar Jesús, el trobem i li rendim la nostra adoració com els mags.

Origen del Tortell o Rosca de Reis

Després que els Reis van adorar Jesús, un àngel els va avisar que no tornessin on Herodes i ells van tornar per un altre camí. Herodes en assabentar-se que havia nascut el Rei que tots esperaven, va tenir por de perdre el seu lloc i va ordenar matar tots els nens menors de dos anys entre els quals es trobaria aquest Rei.

La Sagrada Família va fugir a Egipte i el nen Déu es va salvar, altres famílies van amagar els nadons en gerres de farina i així no van ser vists i van salvar les seves vides. Des de llavors, els jueus menjaven pa àzim el 6 de gener en què amagaven un ninot de fang recordant aquest esdeveniment.

Els primers cristians van prendre una mica d'aquesta tradició i la van barrejar amb la història de la visita dels Reis Mags per a la celebració de l'Epifania: van canviar el pa àzim per pa de farina blanca i llevat, cuit en forma de tortell, endolcint-lo amb mel i adornant-ho amb fruits del desert, com figues, dàtils i algunes nous.

Per als cristians, la forma circular del tortell simbolitza l'amor etern de Déu, que no té ni principi ni fi. Els confits són les distraccions del món que ens impedeixen trobar Jesús. El ganivet amb què es parteix el tortell representa el perill que va tenir al fill de Déu en època d'Herodes

El ninot amagat dins la rosca, simbolitza el Nen Jesús que els reis no trobaven perquè l'estrella desapareixia.

Aquest costum dels cristians de Palestina va arribar a Europa i posteriorment a Amèrica.

I NADAL JA ÉS AQUÍ

Els primers flocs de neu comencen a caure i enfarinen els cims de les muntanyes més altes. S'acosta el Nadal, festa de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist dins d'una establia, entre un ase i un bou, acaronat amb les amoroses mans de mare de la Santíssima Verge Maria. Aquestes festes, com diu la cançó, són d'alegria. El retrobament amb amics i família, éssers estimats que potser no tenim a l'abast de romandre plegats en moltes ocasions a l'any. Aprofitam per comprar aquells detalls per demostrar el nostre amor a les persones que estimam, mantenim l'il·lusió infantil amb la vinguda dels Reis Mags d'Orient o del Pare Noel. Arreu són llumets, garlandes, betlems i arbres decorats amb bolletes de mil colors, dolços de l'època…

Però hi ha moltes persones que odien aquestes festes perquè troben a faltar gent que desafortunadament ja no està entre nosaltres, el record de la seva absència provoca tristor i malenconia infinites.  Però jo crec que en realitat aquest éssers estimats hi són, malgrat que no els poguem veure, que ens veuen i senten i cuiden de nosaltres. És una costum dels països bàltics posar uns cuberts de més a la taula per als difunts, així fan palesa la seva esperança en la resurrecció dels morts amb una bonica forma de recordar-los… Recordam amb una oració, un gest, un somriure... a aquells que varen trepitjar aquest món però ara ja descansen en la pau eterna, contemplant la llum de Déu, nostre Senyor, que és déu de vius i no de morts.

També hi ha qui viu sol en aquestes dates en què altres tenen una família i éssers estimats amb qui delectar-se de la seva companyia, i axò fa que el sentiment de sol·litud s'agreugi encara més. Una enveja que enfonsa més que res, no desitjant mal a ningú, sinó poder assolir allò que altres gaudeixen. Per a tots ells, un altre dia parlaré atès que mereixen un post sencer dedicat a aquestes persones que se senten soles. Us dic que en la vostra soledat sou milions que la compartiu, atès que és un dels mals més actuals que hi pot haver.

Nadal me fa pensar en festes, en fred, mercadets d’artesania, betlems mallorquins, arbres americans i Glühwein alemany. Aquestes festes tenen un origen eminentment cristià, i catòlic en aquesta part de món. Desvestir-ne el seu original sentit o inventar-se’l me sembla d’un mal gust impressionant. Si hom no és catòlic o cristià, per quin motiu hauria de cel·lebrar aquestes festes religioses?

EL PERILL DE LA RELIGIOSITAT

Font: camino angosto

Si perdem de vista la persona de Jesucrist en cada cosa que fem, correm el risc d'estar assistint a l'església però de la mateixa manera estar allunyant-nos de Déu

En el seu pelegrinatge per aquesta vida el cristià s'enfronta moltes adversitats, però hi ha una en particular que presenta un risc considerable per a la seva vida espiritual.

La rutina en les coses espirituals és un gran perill per al cristià. Quan un cristià cau en la rutina de les activitats eclesiàstiques (activitats de l'església) corre el risc de caure en un conformisme i acabar vivint una vida de religiositat que a poc a poc ho anirà esgotant espiritualment.

Un cop algú va dir:

«La repetició d'un acte sagrat pot convertir-se en una rutina; i de el ritu a la rutina hi ha un curt pas; Israel va convertir tot el ric tresor de l'adoració i la lloança en un ritu. La rutina mato la frescor de l'ensenyament i la presència de Déu »

Israel havia arribat a acostumar-se a una vida de «adoració» a Déu. I quan Israel es «acostumo», quan a Israel ia li era costum anar i fer tota la cerimònia per adorar Déu, paradoxalment deixo d'adorar a Déu. Israel s'havia oblidat que més que el ritu i la cerimònia Déu, el que compta és el cor amb el que fem les coses.

Isaïes 29,13:

"Va dir llavors el Senyor: Puix que aquest poble se m'acosta amb les seves paraules i m'honora amb els llavis, però s'allunya de mi el seu cor, i la seva veneració cap a mi és només una tradició apresa de memòria"

El passatge d'Isaïes deixa en clar que el habituació de les activitats que concerneixen a Déu i la seva obra ens allunyen de Déu mateix que intentem adorar amb elles.

Quina és la nostra motivació a l'anar a la casa de Déu? Per quin motiu avui aixequem les mans en lloar i adorar Déu? És Déu el veritable motiu de la nostra adoració o aquestes activitats s'han convertit en una rutina en les nostres vides?

El rutinari en tot el que fa a Déu fa que el desplacem de el lloc d'adoració i perdem de vista el veritable motiu i fi pel qual fem el que fem, Jesucrist.

Als fariseus els havia esdevingut una cosa semblant. Estaven tan encegats en la seva religiositat i acostumaments que no podien veure que el Déu encarnat estava enmig d'ells. Aquests que eren els mestres de la Llei, els que establien la norma de com viure per a Déu. Ells entre els seus ritus i costums estaven tan lluny que no podien distingir a el Fill de Déu.

Joan 1, 25-26:

"I li van preguntar, i li van dir: Llavors, per què bateges, si tu no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? Joan els respongué, dient: Jo batejo en aigua, però entre vosaltres està Un a qui no coneixeu."

Els fariseus tenien una conformitat externa de les pràctiques religioses i morals que realitzaven. I era tal la convicció d'aquestes pràctiques que tot el poble d'Israel havia de dur-les a terme. Per exemple el rentament de mans per menjar (Marc 7,1-13)

La religiositat ennuvola la nostra vista i el nostre enteniment de les coses espirituals. Ens fa veure a través de les pràctiques que duem a terme i no pel filtre de la paraula de Déu. D'aquesta manera la nostra ment pensarà que si estem anant a l'església regularment ja estem en comunió amb Déu. Res més lluny de la veritat. Hem de saber que la comunió amb Déu hem de enfortir-la dia rere dia amb lectura de la paraula de Déu i pregària.

La religiositat encasella a el fill de Déu segons les seves obres. Déu coneix els seus fills pels seus fruits. La religiositat demanda alguna cosa de la persona que la mateixa paraula de Déu no demanda. Aquesta diferència fa que caure en un esperit de religiositat sigui tan perillós per a les nostres vides i la de el cos de Crist en general. Recordem que som un cos, si una part aquesta ressentida, dolguda o malalta a tot el cos l'afecta.

Els perills de la religiositat

Perduda de l'objectiu principal, Jesucrist.

A l'entrar en una rutina la nostra meta queda distorsionada i poc a poc queda tan desenfocada que el diable aprofita i ens fa creure que estem seguint Jesucrist, quan en realitat estem sent guiats cada vegada més lluny d'ell.

Ens allunya de Déu

Aquest punt és la conseqüència de l'anterior. En perdre el rumb una embarcació queda a la deriva, queda a mercè de les onades i la decisió de vent. El cristià en perdre l'objectiu que és Jesucrist queda a la mercè el món. La seva vida es torna tan rutinària que perd noció de l'enemic que fora l'espera rugint com un lleó.

Busquem els nostres propis mèrits.

Un comença fer les coses per vanaglòria pròpia i no per a Déu. Vam començar a buscar la recompensa dels homes i no la de Déu. Creiem que Déu ens beneeix pels nostres esforços i no perquè som els seus fills que vam ser acceptats per a Jesucrist mitjançant la fe. ()

«Ningú pot confiar en els mèrits de Crist fins que hagi renunciat per complet als seus propis.» Joan Wesley

Nosaltres mai aprendrem a confiar i dependre Crist si no renunciem a noves stros esforços i dipositar la nostra fe en ell.

Pèrdua de gana espiritual

En perdre el nostre objectiu i allunyar-nos de Déu si no fem alguna cosa immediatament començarem a sentir que podem viure sense tanta pregària i sense tanta lectura de la paraula, pel que fa seguim fent les activitats de l'església.

Antídot

L'evangeli. Quan algú ha caigut en aquesta malaltia espiritual, on tot ho fa rutinari és perquè ha oblidat perquè va començar fer aquestes coses. La rutina ve quan la motivació ja no és la mateixa, en el nostre cas la motivació és Jesucrist i el no canvia, i si el no canvia, llavors canviem nosaltres i vam perdre el punt cap on ens dirigíem.

Si hem entrat en l'apatia, en el conformisme, en el rutinari i estem vivint una vida de religiositat sense la vida de Crist; recorda l'evangeli, aquest missatge de salvació que un dia va arribar a la nostra vida i ens va omplir d'esperança i motivació per lliurar en servei les nostres vides a el Déu veritable.

Conclusió:

Cuidem-nos de la rutina en la nostra vida espiritual. Refugiémonos en Déu i demanem que ens guardi de tota rutina que vulgui créixer en la nostra vida. Sortim de la nostra comoditat de la nostra rutinària vida cristiana i esforcem-nos per poder aferrar-nos a el Regne de Déu.

Mateu 11,12:

"Des dels dies de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel ha vingut avançant contra vent i marea, i els que s'esforcen aconsegueixen aferrar-se a ell. -"

Imatge:

Foto presa de la Rajola de l'ermita de Nostra Senyora del Castro (Castrotierra de la Valduerna, la Maragatería - León)

L'islam i el Nadal

Al Reino de España, com a la resta del món occidental, vivim sota una dictadura no declarada del rabiós laicisme anticristià i d'esquerres, que es difressa sovint d'allò políticament correcte i progressisme, però d'això ja en parlerem un altre dia.

Aquesta dictadura del "políticament correcte" veu una amenaça a la diversitat de sentiments religiosos i armes tan devastadores com els betlems, perilloses figuretes de fang en el naixement d'un minyó palestí Bon Jesuset, que atesa la seva procedència geogràfica és dubtós que fóra ros i blanquet. Substituïm tot d'insanes costums d'un Déu encarnat en infant, aquells valors rancis de pau i amor que s'intueix en tota aquesta història. Són coses totalment innecessaris en un món actual que mata sense cap remordiment, roba tot quant pot,.. perd el respecte cap a l'altra persona per dret natural (per la raó de ser un ésser humà)...l'únic i veritable déu són els doblers -mode ironia off-.

La veritat és que ja sigui el Nadal cristià, la Hanukkà jueva o el Nadal islàmic, aquests són dies amb un accent religiós, per molt que ara qualcú tengui l'ocurrència d'anomenar-ho vacances d'hivern.

Cristians, jueus i, també part del món islàmic celebra, festeja o commemora el Nadal. A l'entorn Europeu, amb arrels eminentment cristianes, allò important és l'encarnació de Jesucrist entre els homes. Però la figura de Jesús és també molt important a l'islam, és un dels 5 profetes principals de l'alcorà. De la figura de la Verge Maria com a verge mare de Jesús, se'n parla al text sagrat mahometà força vegades, fins i tot té un capítol o sura dedicat amb el nom de Mariam(Maria en àrab). Si bé és cert que el naixement de Jesús, com el del profeta islàmic Mohamed o Mahoma, no és una festivitat pròpia de l'islam, també és cert que molts de fidels mahometans fan festa per Nadal, amb celebracions familiars i tot un seguit de trobades especials, profitoses per a l'ànima que gaudeix d'una festa, perquè el naixement de Jesús és un aconteixement important també per als musulmans.

La integració, la globalització, l'apartheid i l'assimilació.

"He ahí, que los ángeles dijeron: "¡Oh María! En verdad, Dios te anuncia la buena nueva, mediante una palabra procedente de Él, [de un hijo] que será conocido como el Ungido Jesús, hijo de María; de gran eminencia en este mundo y en la Otra Vida, y [será] de los allegados a Dios. Y hablará a la gente desde la cuna y de adulto, y será de los Justos. Dijo: "¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo, si ningún hombre me ha tocado?" Respondió [el ángel]: "Así ha de ser: Dios crea lo que Él quiere: cuando dispone un asunto, le dice tan sólo: “Sé” -y es. Y Él enseñará a tu hijo la revelación y la sabiduría, la Torá y el Evangelio" (És de la Bíblia cristiana? No, del Corà, Sura 3, versos 44-48).

Per tant a un mahometà fidel i cumplidor de la llei d'Alà, les celebreacions de Nadal no sols no l'ofenen sinó que pot arribar a cel·lebrar la vinguda al món del profeta Isa (Jesús en àrab).

Dimensión pública de la Fe

Reivindicació crítica i autocrítica de la dimensió pública de la fe cristiana. per RAFAEL AGUIRRE. Prof. de Teologia a Universitat de Deusto. Bilbao.

1. LA PRIVATITZACIÓ DEL CRISTIÀ

En qualsevol poble de qualsevol regió espanyola destaca l'església, edificada al lloc més elevat i amb les cases al seu voltant. El centre de totes les urbs modernes està ocupat per bancs i grans magatzems. Aquesta simple observació geogràfica posa en relleu el ràpid desplaçament dels valors i símbols que congreguen a la nostra societat i articulen la seva convivència. Sense afanys científics ni exhaustius, va presentar una sèrie de trets que replantegen amb radicalitat la situació actual de la religiositat.

1. Com a efecte de factors ideològics (il·lustració) i socioeconòmics (industrialització i urbanització), la nostra societat ha experimentat un ràpid procés de secularització, en virtut de el qual les diverses activitats humanes (la política, l'art, la cultura, la moral, la vida quotidiana) s'han anat independitzant de la matriu religiosa que les amarava i legitimava. De manera progressiva, la religió ha anat cedint posicions, de vegades de manera dolorosa i conflictiva, en la vida pública. Sembla que la fe religiosa és una opció íntima per la qual només hi ha refugi en l'àmbit del privat. Les valoracions d'aquest procés són molt dispars: per a uns significa l'emancipació del que és humà d'una tutela esclavitzadora; per a altres suposa la pèrdua d'una dimensió profunda i essencial de l'home; i no falten els que veuen en la secularització la possibilitat de purificació de la fe i de la seva reubicació social. N'hi ha que ho consideren un procés irreversible, com a superació d'etapes immadures de la humanitat; però altres pensen que és un procés reversible i, en tot cas, no molt profund, perquè el religiós reapareix sota formes molt diverses ( "religions de suplència"). És important notar que la secularització afecta totes les societats en què es donen determinats factors socials. Seria molt superficial atribuir el retrocés públic del religiós fonamentalment a campanyes ideològiques o a conjuntures polítiques.

2. A partir de la Il·lustració s'ha anat imposant un tipus de racionalitat basada en l'experimentació i verificabilitat. El que no reuneix aquestes condicions no és científic ni susceptible de comunicació racional. Es conclou que la religió pertany al merament subjectiu, a l'àmbit de les opcions privades. Es nega a la fe tota pretensió d'intervenir en la vida pública, perquè es tracta d'un element no controlable per la raó, que és l'única cosa que fa possible el diàleg en una societat plural. Conseqüentment, la teologia no gaudeix de cap possibilitat epistemològica de fer-se present a l'àgora dels sabers ia la universitat.

3. "jo sóc partidari ... que la fe religiosa sigui una opció de la vida privada, però mai de la pública" (Manuel Escudero, coordinador d'el Programa 2000. Cfr. Església Viva n. 140-141, 1989, pàg . 283). "... l'Església com a tal ha de dedicar-se a actuar 'dins de les esglésies', limitant-se a les qüestions pròpies de l'culte religiós" (Nicolás Redondo. Cfr. Els marxistes espanyols i la religió, Madrid 1977, pàg. 117).

Un dels més caracteritzats ideòlegs de "l'ànima liberal" de l'socialisme espanyol (Escudero) i qui és, potser, el representant típic de la seva tradició històrica (Redondo) coincideixen, per sobre de les moltes diferències que els separen, a afirmar que la fe religiosa no ha d'interferir en la cosa política i pública, perquè el seu lloc propi és la vida privada. Sens dubte, estan expressant un tret característic de la cultura hegemònica a l'Espanya d'avui.

En aquesta postura batega una preocupació per salvaguardar la pau religiosa i el record del tràgic de les divisions religioses en la història espanyola. Però hi ha més raons. Crec que també hi ha el convenciment que la religió funciona socialment a favor de la dreta, que tradicionalment ha patrimonialitzat la creença. Fins i tot, de vegades, es pensa que la religió és difícilment compatible amb la tolerància cívica. I cal reconèixer que l'experiència històrica dóna peu per a tal prevenció. En resum, l'esquerra, majoritàriament, considera que el millor és que la religió no interfereixi en la vida pública, la qual cosa pot traduir-se en generositat pressupostària per tenir a l'Església tranquil·la (cas típic i, al meu entendre, esperpèntic: l'Almudena) .

L'esquerra espanyola té un plantejament polític del tema religiós comprensible, però ideològicament superficial i incoherent, com indicaré més tard.

4. A la dreta espanyola ha el desig d'acceptar la presència pública de la fe religiosa com a factor per recompondre el seu propi bloc cultural i polític. Es consideren els representants nats i fins els monopolistes de l'humanisme cristià. Curiosament, es fa una lectura selectiva dels elements cristians que incideixen en el públic, i així els aspectes socioeconòmics de l'ensenyament actual de l'Església són totalment omesos, quan no obertament criticats.

Exemple significatiu em sembla el d'un important diari de la meva terra del nord, de gent catòlica i identificada amb el centredreta, que silencia sistemàticament les notícies de l'Església propera, de la qual discrepa, però que, això sí, tots els diumenges publica amb gran relleu l'horari de les misses, com a símbol de el lloc (cultual) en què la religió es conrea i accepta.

Uns marginen el cristianisme per pertorbador i pertanyent històricament a camp contrari; altres intenten utilitzar corn seu, però, si no poden, deixa d'interessar i també prescindeixen d'ell.

5. La nostra societat desprivatitza el sexe i converteix el religiós en "el pornogràfic", el reprimit i vergonyós que circula sota mà, alguna cosa al que es recorre sense que s'assabentin els altres. El pornogràfic només treu el cap a l'espai públic en forma d'acudit, d'agressivitat o d'excés. El pornogràfic sol ser molt important, arriba a moure moltíssims milions; però es fa com si no existís, i circula per canals subterranis i a l'marge de la vida pública normalitzada. Una mica d'això passa amb la religió, particularment a Espanya, on la cultura dominant està en ple pruïja reactiu contra el nacionalcatolicisme recent. Però molt em temo que no pocs sentin nostàlgia d'ell. El cas és que, a diferència del que succeeix en altres països europeus, es fa encara molt difícil la consideració del fet religiós en el debat públic, la discrepància tolerant sobre el que humana i socialment significa la fe cristiana. Però el reprimit és perillós, perquè es pren sempre la revenja i de la pitjor manera. És aquesta una tasca necessària i pendent de l'procés democràtic espanyol.

II. DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA I LA SEVA ACREDITACIÓ

Pensar que el religiós pot ser una cosa merament privat és ingenuïtat o negar-se a veure la realitat. És clar que un grup social de la naturalesa de el dels que es consideren creients té necessàriament influència i repercussions socials. Antropològicament, la fe té les seves arrels en el més profund de la persona, totalitza tota la seva existència i, per força, repercuteix en totes les dimensions de la vida. Teològicament, la fe afirma a Déu com a valor suprem i implica el reconeixement del seu senyoriu sobre tota la realitat, incloses les activitats públiques i històriques. La privatització de la fe, parlant estrictament, és la seva negació. El Regnat de Déu, centre de el missatge de Jesús, connota un horitzó, de justícia i fraternitat humana com inseparable de l'acceptació de Déu i de la seva voluntat. És gairebé una pregunta tòpica com es pot parlar de Déu després d'Auschwitz. El silenci ofèn a Déu quan milions d'homes viuen i moren injustament. Però com parlar sense ofendre tampoc a el misteri de Déu i -el que ens porta a el tema de la nostra reflexió- sense avassallar l'autonomia del que és humà? És difícil trobar la paraula significativa (que no calla), però modesta (que no pontifica sobre la vida social ni, menys encara, legitima una política). La paraula religiosa i la mateixa Església busquen el seu lloc adequat en la vida pública de la societat secular. Per inacceptable que sigui com a principi, en la invitació a la privacitat s'expressen exigències davant les que s'ha d'acreditar la reivindicació d'un cristianisme públic.

1. Hem d'entendre la crida al privat com una exigència perquè la fe no es basi en el convencionalisme oa la pressió social, sinó en el convenciment personal profund i conreat, amb tot el que implica de llibertat i coherència vital. Hi ha situacions que posen socialment a la fe davant la purificació i maduració. És el que passa quan no és fruit de la pressió social, ni un comportament prestigiat, ni font de beneficis personals; més encara, quan l'enfortiment de l'humà sembla fer més opaca la referència religiosa de la realitat. La dimensió pública de l'cristianisme ha de plantejar no tant com la creació d'institucions i estructures que arreceren a uns fidels incapaços de viure a la intempèrie, sinó com el fruit madur i personal de cristians que viuen com a tals enmig de les condicions normals del seu temps.

2. A vegades es desitja l'aparcament de la fe en el privat, perquè es tem la seva intolerància a la vida pública. Hem de reconèixer el fonament d'aquesta prevenció. El cristianisme ha d'acreditar la seva intervenció pública com tolerant i democràtic en una societat laica i plural. Haurà de ser una presència més fraternal que paternal, una oferta lliure, una convicció sincera, però que no es consideri absoluta i sigui capaç d'aprendre.

Hi ha el perill que l'Església, després d'afirmar que no aspira a legitimar un determinat tipus de societat, reintrodueixi la seva aspiració a la centralitat social presentant-se com la instància ètica suprema i privilegiada. Normalment, sobretot a Espanya, l'actitud cristiana de fe està socialitzada i culturitzada en formes no democràtiques, i molt em temo que freqüentment es banalitzi la democràcia, es doni com a cosa feta la seva acceptació, sense calar en que les seves exigències ètiques i ideològiques són una tasca costosa i un procés permanent.

La fe no pot ni claudicar davant el relativisme ni refugiar-se en la privacitat; però també ha de tenir cura per no entendre com un imperatiu ideològic o institucional.

3. La fe afirma el senyoriu de Crist sobre tota la creació, les exigències de Déu sobre tota la realitat i l'acció de l'Esperit en tota la història. Però d'això no se segueix el domini de l'Església sobre tota la creació, ni la seva capacitat de dictar lleis a tota la realitat. Les afirmacions cristològiques o teològiques no són transportables sense més a la eclesiologia. L'Església serveix a la presència de Déu, no la monopolitza; i el seu gran pecat pot ser intentar suplantar-la. Hi ha molts àmbits de realitat que estan sotmesos a Déu, però que tenen les seves lleis pròpies, en què l'Església no té cap competència peculiar.

L'atribució del que és privat com el lloc de la religió ha de servir com a toc d'atenció perquè els creients i l'Església respectem l'autonomia de la societat civil i la considerem una conquesta positiva que hem d'intentar consolidar, perquè fa possible la convivència lliure, la proposta del que és propi i l'acceptació del que és diferent.

III. LA DINÀMICA ENCARNATORIA DEL CRISTIANISME PRIMITIU

És summament il·luminador recórrer als orígens de l'cristianisme, perquè va ser llavors quan es van prendre les opcions claus que ens segueixen condicionant i perquè els seus problemes reapareixen, sota formes diverses, en la història posterior. A més, en la nostra societat laica, en la qual els cristians som cada vegada més minoritaris, la situació de l'Església té analogies particulars amb la dels seus orígens.

En tots els escrits de l'N.T. es veu que la relació amb Israel i amb el judaisme va ser teològic i sociològicament un problema clau per als primers deixebles de Jesús, jueus tots ells. Per al judaisme, la religió sosté i impregna tota la vida privada i pública d'un poble concret. Però el peculiar és que aquesta presència pública del religiós es garanteix a força d'enfortir les barreres ètniques de la separació dels altres pobles. Així sorgeixen les prescripcions alimentàries i matrimonials, les lleis, la circumcisió, les institucions pròpies, etc. Israel conrea la integritat religiosa com a distinció dels pobles pagans, com no barrejar-se amb ells.

Des d'un punt de vista sociològic, la forma d'entendre la relació amb el món (la presència pública) va ser un factor clau perquè els primers deixebles de Jesús s'anessin afirmant com una realitat autònoma i diferenciada de l'judaisme, és a dir, perquè sorgís l'Església cristiana. No és possible entrar ara en tot el complex procés de relació / separació de el judaisme, que va ser molt diferenciat segons els diversos grups cristians. Però va ser prevalent una línia que va marcar la història posterior i va originar el que se sol anomenar "la gran Església". És la línia caracteritzada per una dinàmica encarnatoria: no conrea les barreres ètniques, sinó que les aboleix, perquè aspira a ser un moviment universal; admet els matrimonis mixtos; declara la fi de la llei i de la circumcisió. És l'actitud de Pau, que "es fa jueu amb els jueus, amb els que estan sense llei com qui està sense llei; m'he fet tot a tots ..." (1 Cor 9,20-23).

Per Pau no es tracta de reclutar un poble ètnicament (culturalment) delimitat, sinó de fer-se present en els diversos pobles existents. Es contraposa a la dinàmica centrípeta de l'judaisme ( "tots els pobles peregrinaran a Sió") la dinàmica centrífuga de l'cristianisme ( "aneu a tothom ... feu deixebles de tots els pobles"). No és l'estratègia de l'exclusivisme d'un poble (va ser el perill dels judeocristians), però tampoc la d'un sector que s'automargina (va ser el perill dels il·luminats, per exemple, els gnòstics). No es tracta de fer "comunitats de contrast" que s'instal·lin en cultura i comportaments alternatius als socialment vigents, sinó "comunitats anticipatòries" que discerneixin l'existent al món i el fecundin amb els valors de l'evangeli.

Quan s'universalitza la fe en Déu, necessàriament es despatrimoni- alitza la seva presència i actuació. Per això l'actitud paulina part de l'acceptació de l'món com a creació de Déu i lloc de la seva actuació. En principi, les coses són bones (1 Cor 8), hi ha un ordre de la creació bo i que s'ha de respectar (1 Cor 7), hem de descobrir que hi ha de veritable, de noble, de just, de pur, d'amable .. . (Fl 4,8). La tradició paulina demana acceptar la institució social bàsica de el temps, la casa patriarcal, per vivificaría des de dins amb l'esperit de l'evangeli (Col 3,18-4,1; Ef 5,22-6,9). Pau (Rm 13) i més encara els seus deixebles (1Tm 2,2; 3,1) inculquen fins i tot l'acceptació de l'Imperi i de les seves autoritats. El pensament religiós creatiu es mou sempre a la vora de l'abisme. Afortunadament, avui som molt conscients dels perills d'aquestes opcions de la tradició paulina i de la relativitat de les seves formulacions. Però no comprendríem res si no caiguéssim en el compte que, en el fons, hi ha un projecte missioner molt audaç que aspira a introduir el cristianisme com a ferment de la cultura hel·lenista i de l'Imperi romà.

És la presència pública entesa no tant com la ciutat aixecada sobre la muntanya (així el judeocristià Mateu en 5,14), sinó més aviat, i desenvolupant imatges inaugurades per Jesús, com el llevat que s'enterra en la massa o com el diminut gra de mostassa que s'enfonsa a la terra, que semblen perdre perquè el conjunt fermenti i doni fruit. Un escrit de finals de segle II, l'Epístola-a-Diognet, expressa molt bé aquesta dinàmica encarnatoria: CARTA-A-Diogneto

"Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva parlar, ni pels seus costums ... s'adapten a vestit, menjar i altres gènere de vida als usos i costums de cada país ... es casen com tots, com tots engendren fills ... (V, 1-6). Però encarnació no és simplement mundanització. Els cristians pretenen vivificar amb la seva fe el món en què viuen. "el que és l'ànima en el cos, això són els cristians en el món ... "(VI, l).

He dit que la nostra situació cristiana té notables analogies amb la dels orígens. L'Església naixent va sentir el vertigen de perdre les seguretats que fins llavors li proporcionava la identificació amb Israel (identitat cap a dins i reconeixement jurídic per part de l'Imperi). Van haver de aprendre a viure en diàspora, sense privilegis, com a minoria a la intempèrie. En aquelles circumstàncies hi va haver qui es van aferrar a la identitat a l'estil jueu (sectes judeocristianes); altres es van dissoldre en la ideologia pagana (gnòstics). La línia prevalent, d'encuny paulí, la qual es va constituir com l'ortodòxia, va reformular la fe i l'organització en categories i formes comprensibles en el món hel·lenístic. Va ser una empresa audacísima d'encarnació, de diàleg amb un món desconegut, en el qual s'anaven reconeixent les petjades de Déu, a el temps que se li anunciava la salvació en Jesucrist.

IV. REFLEXIONS SOBRE LA DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA

1. Assistim en l'actualitat a la recerca d'una nova articulació de la política i del religiós, d'Església i societat civil, que ve exigida per les transformacions socials modernes (Il·lustració, diverses crítiques de la religió, barbàries d'origen secular i religiós ).

Avui és clar que el cristià no es tradueix en propostes tècniques de caràcter polític i que hi ha una pluralitat d'opcions legítimes per a un creient. Però la fe encoratja, estimula, critica, vivifica i enriqueix tota l'activitat pública de l'creient, inclosa la estrictament política. La fe ha de respectar l'autonomia del secular i no aspirar a donar solucions tècniques, però sí que pot i ha de contribuir a enriquir la cultura social i la creativitat personal.

Hi avui un perill evident que es procuri a l'Església la promoció de l'laïcat amb vista a la realització de tasques per a les que cada vegada hi ha menys braços clericals. Hi ha una clericalització abusiva de molts laics. Però el prioritari ha de ser que els creients no es quedin en plataformes eclesials, que és el més còmode, sinó que surtin a la societat civil i es comprometin en estructures laiques; que, motivats per la fe, però sense buscar receptes en ella, es facin presents, sobretot, en els llocs més influents per promoure la justícia.

2. La presència pública del cristià s'ha d'obrir camí entre dos esculls. El primer, la patrimonialització que una certa dreta fa dels valors cristians. Aquí hi ha una hipocresia, una instrumentalització i un reduccionisme que comprometen de forma molt greu la presència pública de la fe cristiana en la societat espanyola. En bona mesura com a reacció davant el que s'ha dit, també hi ha l'escull d'una esquerra bastant cega davant el que significa el fet religiós, que no valora la capacitat alliberadora de la fe; una esquerra en la qual la crítica marxista de la religió té cada vegada menys pes, però que és progressivament claudicant davant el neoconservadurisme cientifista i consumista.

3. S'han de distingir dues funcions de l'Església a l'hora de plantejar la seva dimensió pública. La primera tasca de l'Església és proposar la salvació de Déu en Jesucrist com el gran anunci per a tota la humanitat. Això és una cosa que l'Església rep, confessa i ha de transmetre. Proposar no és imposar, i exigeix ​​dialogar, escoltar i parlar. Aquest diàleg no és simple tàctica per guanyar-se les simpaties de l'interlocutor, ni és un mer recurs per suscitar les preguntes humanes més profundes. En el diàleg s'aprèn també què significa la fe per als nostres contemporanis, es descobreixen aspectes oblidats de l'evangeli i es cau en el compte d'adherències estranyes, fruits de la limitació i de pecat, amb que de vegades se li ha identificat. En el diàleg es realitza també una tasca pedagògica i aclaridora perquè l'home pugui trobar-se amb l'autèntic sentit de l'anunci de Jesús.

Però la tasca de l'Església no s'acaba aquí. El decisivament important no és la confessió teòrica de fe, sinó l'acceptació efectiva de l'Regnat de Déu en la vida personal i col·lectiva. I el Regnat de l'Pare implica la fraternitat i la vida plena dels fills. Per això l'Església no es pot inhibir davant els grans problemes humans. El problema és com parlar i actuar-hi. El Vaticà Il ha recordat que l'Esperit de Déu actua en la història, en moments i llocs diversos i paradoxals. "Escoltar la Paraula" requereix ser sensibles a la història i discernir-. L'Església no només anuncia el que Déu va fer definitivament en Jesucrist, sinó que també creu en l'actuació real de Déu avui en el nostre món i s'esforça per descobrir-la i servir-la.

Però l'Església no monopolitza l'acció de Déu en la història. És més clara i ferma la paraula creient que anuncia l'obra de Déu en Jesús que la que discerneix la mediació actual de l'Esperit en el món. El diàleg amb el món (amb la cultura, amb els moviments històrics, amb les sensibilitats socioculturals) és una tasca de discerniment teològic per servir el Regnat de Déu entre els homes. El problema és com ha de parlar i actuar l'Església en tants problemes històrics molt complexos. Penso que haurà d'elaborar, cada vegada més, la seva paraula per mitjà d'estudis i debats; que haurà de "despontificar" el seu llenguatge, acceptant amb freqüència dir una paraula seriosa i humanitzadora, però provisional i revisable. Però la influència real i la capacitat de mobilització amb que l'església compte i, sobretot, la virtualitat de la seva tradició poden fer summament valuosa la seva contribució a la humanització de la història. Serà una Església fraterna, companya acollidora i crítica de l'caminar dels homes en una societat laica i plural.

4. Es diu que l'Església ha de ser "la veu dels que no tenen veu". Desitjo formular-ho d'una altra manera per mostrar el que és, al meu entendre, l'aportació més important de la tradició cristiana a la cultura hegemònica de la cultura occidental. Els cristians celebrem "la mort de el Senyor fins que torni". Recordar, conrear els records, és una característica central de la cultura judaica i bíblica. Els cristians no cejamos en el record de la passió, creu i resurrecció de Jesucrist. Les persones i els pobles viuen dels seus records, perquè afirmen la seva identitat i, sobretot, obren les possibilitats de futur. "Els desmemoriats no tenen futur" (Bloch). Recordar el crucificat Jesús implica recordar a tots els crucificats i vençuts de la història. I això és una crítica radical de el present, perquè el present és sempre reflex i obra dels vencedors.

És a dir, la tradició bíblica amb el seu èmfasi en el record de les opressions de el poble i, especialment, la tradició cristiana amb el record de l'crucificat Jesús, recuperen un element oblidat i sufocat en la societat de l'racionalisme científic i de diners; fan presents els drets pendents de les víctimes i dels pobres com un qüestionament radical. Pe ro la memòria de la passió va lligada a l'esperança de la resurrecció. En la mesura que es reivindiquen drets pendents, es critica el present i es generen esperances i alternatives de futur. L'Església, per fidelitat a l'crucificat, és la institucionalització de la memòria dels pobres, dels derrotats i crucificats; en aquesta mesura introdueix un element disfuncional en la racionalitat de la modernitat: la institucionalització de la crítica i de l'esperança des dels pobres de la terra. És, penso, la forma de fer públiques les virtualitats més pròpies de l'evangeli de Jesús en diàleg crític amb la cultura contemporània.

5. Sovint la discussió intraeclesial sobre la presència pública se centra en el tema de les institucions confessionals. Aquí intervenen els judicis i decisions prudencials. No entraré en això, però penso que la nostra situació i el nostre passat recent ens han de fer molt sensibles davant els perills que tanca el desig actual de rellançar aquest tipus d'institucions. Els enumero simplement:

1) perill de perpetuar la immaduresa de la fe de molts creients;

2) perill de valorar amb excessiu optimisme la fe senzilla que es pretén acollir;

3) perill de consolidar una subcultura eclesiàstica que faci encara més difícil el diàleg de la fe amb el món;

4) perill de basar la presència pública més en el poder autònom de les institucions que en el testimoni viu i proper dels cristians;

5) perill de promoure la presència pública per la via de el poder i de la capacitat de pressió;

6) perill d'identificar el cristià amb determinades interpretacions, prevalentment conservadores, segons ensenya l'experiència (i com correspon a la dinàmica d'unes institucions que estan plenes de necessitats materials).

El plantejament que he suggerit en aquestes pàgines correspon a un projecte missioner, però em sembla que la nostra Església segueix sentint vertígens i resistències semblants als experimentats per l'Església de Jerusalem quan Pau es va decidir a trencar amb el judaisme i obrir-se a el món romà-hel·lenístic , immens i desconegut. Pel que fa a institucions, hi ha un pendent, que és a més la que se segueix amb necessitat teològica de la naturalesa de la fe: la construcció de comunitats cristianes autèntiques, que celebrin la fe i sostinguin, encoratgin i discerneixin el compromís dels creients en les estructures laiques de la societat democràtica. Molt em temo que, sovint, altres institucions confessionals no siguin sinó coartades davant les mancances d'aquesta vida eclesial bàsica.

RAFAEL AGUIRRE

SAL-TERRAE 1989, nº 9, pàgs. 615-626