EL PERILL DE LA RELIGIOSITAT

Font: camino angosto

Si perdem de vista la persona de Jesucrist en cada cosa que fem, correm el risc d'estar assistint a l'església però de la mateixa manera estar allunyant-nos de Déu

En el seu pelegrinatge per aquesta vida el cristià s'enfronta moltes adversitats, però hi ha una en particular que presenta un risc considerable per a la seva vida espiritual.

La rutina en les coses espirituals és un gran perill per al cristià. Quan un cristià cau en la rutina de les activitats eclesiàstiques (activitats de l'església) corre el risc de caure en un conformisme i acabar vivint una vida de religiositat que a poc a poc ho anirà esgotant espiritualment.

Un cop algú va dir:

«La repetició d'un acte sagrat pot convertir-se en una rutina; i de el ritu a la rutina hi ha un curt pas; Israel va convertir tot el ric tresor de l'adoració i la lloança en un ritu. La rutina mato la frescor de l'ensenyament i la presència de Déu »

Israel havia arribat a acostumar-se a una vida de «adoració» a Déu. I quan Israel es «acostumo», quan a Israel ia li era costum anar i fer tota la cerimònia per adorar Déu, paradoxalment deixo d'adorar a Déu. Israel s'havia oblidat que més que el ritu i la cerimònia Déu, el que compta és el cor amb el que fem les coses.

Isaïes 29,13:

"Va dir llavors el Senyor: Puix que aquest poble se m'acosta amb les seves paraules i m'honora amb els llavis, però s'allunya de mi el seu cor, i la seva veneració cap a mi és només una tradició apresa de memòria"

El passatge d'Isaïes deixa en clar que el habituació de les activitats que concerneixen a Déu i la seva obra ens allunyen de Déu mateix que intentem adorar amb elles.

Quina és la nostra motivació a l'anar a la casa de Déu? Per quin motiu avui aixequem les mans en lloar i adorar Déu? És Déu el veritable motiu de la nostra adoració o aquestes activitats s'han convertit en una rutina en les nostres vides?

El rutinari en tot el que fa a Déu fa que el desplacem de el lloc d'adoració i perdem de vista el veritable motiu i fi pel qual fem el que fem, Jesucrist.

Als fariseus els havia esdevingut una cosa semblant. Estaven tan encegats en la seva religiositat i acostumaments que no podien veure que el Déu encarnat estava enmig d'ells. Aquests que eren els mestres de la Llei, els que establien la norma de com viure per a Déu. Ells entre els seus ritus i costums estaven tan lluny que no podien distingir a el Fill de Déu.

Joan 1, 25-26:

"I li van preguntar, i li van dir: Llavors, per què bateges, si tu no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? Joan els respongué, dient: Jo batejo en aigua, però entre vosaltres està Un a qui no coneixeu."

Els fariseus tenien una conformitat externa de les pràctiques religioses i morals que realitzaven. I era tal la convicció d'aquestes pràctiques que tot el poble d'Israel havia de dur-les a terme. Per exemple el rentament de mans per menjar (Marc 7,1-13)

La religiositat ennuvola la nostra vista i el nostre enteniment de les coses espirituals. Ens fa veure a través de les pràctiques que duem a terme i no pel filtre de la paraula de Déu. D'aquesta manera la nostra ment pensarà que si estem anant a l'església regularment ja estem en comunió amb Déu. Res més lluny de la veritat. Hem de saber que la comunió amb Déu hem de enfortir-la dia rere dia amb lectura de la paraula de Déu i pregària.

La religiositat encasella a el fill de Déu segons les seves obres. Déu coneix els seus fills pels seus fruits. La religiositat demanda alguna cosa de la persona que la mateixa paraula de Déu no demanda. Aquesta diferència fa que caure en un esperit de religiositat sigui tan perillós per a les nostres vides i la de el cos de Crist en general. Recordem que som un cos, si una part aquesta ressentida, dolguda o malalta a tot el cos l'afecta.

Els perills de la religiositat

Perduda de l'objectiu principal, Jesucrist.

A l'entrar en una rutina la nostra meta queda distorsionada i poc a poc queda tan desenfocada que el diable aprofita i ens fa creure que estem seguint Jesucrist, quan en realitat estem sent guiats cada vegada més lluny d'ell.

Ens allunya de Déu

Aquest punt és la conseqüència de l'anterior. En perdre el rumb una embarcació queda a la deriva, queda a mercè de les onades i la decisió de vent. El cristià en perdre l'objectiu que és Jesucrist queda a la mercè el món. La seva vida es torna tan rutinària que perd noció de l'enemic que fora l'espera rugint com un lleó.

Busquem els nostres propis mèrits.

Un comença fer les coses per vanaglòria pròpia i no per a Déu. Vam començar a buscar la recompensa dels homes i no la de Déu. Creiem que Déu ens beneeix pels nostres esforços i no perquè som els seus fills que vam ser acceptats per a Jesucrist mitjançant la fe. ()

«Ningú pot confiar en els mèrits de Crist fins que hagi renunciat per complet als seus propis.» Joan Wesley

Nosaltres mai aprendrem a confiar i dependre Crist si no renunciem a noves stros esforços i dipositar la nostra fe en ell.

Pèrdua de gana espiritual

En perdre el nostre objectiu i allunyar-nos de Déu si no fem alguna cosa immediatament començarem a sentir que podem viure sense tanta pregària i sense tanta lectura de la paraula, pel que fa seguim fent les activitats de l'església.

Antídot

L'evangeli. Quan algú ha caigut en aquesta malaltia espiritual, on tot ho fa rutinari és perquè ha oblidat perquè va començar fer aquestes coses. La rutina ve quan la motivació ja no és la mateixa, en el nostre cas la motivació és Jesucrist i el no canvia, i si el no canvia, llavors canviem nosaltres i vam perdre el punt cap on ens dirigíem.

Si hem entrat en l'apatia, en el conformisme, en el rutinari i estem vivint una vida de religiositat sense la vida de Crist; recorda l'evangeli, aquest missatge de salvació que un dia va arribar a la nostra vida i ens va omplir d'esperança i motivació per lliurar en servei les nostres vides a el Déu veritable.

Conclusió:

Cuidem-nos de la rutina en la nostra vida espiritual. Refugiémonos en Déu i demanem que ens guardi de tota rutina que vulgui créixer en la nostra vida. Sortim de la nostra comoditat de la nostra rutinària vida cristiana i esforcem-nos per poder aferrar-nos a el Regne de Déu.

Mateu 11,12:

"Des dels dies de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel ha vingut avançant contra vent i marea, i els que s'esforcen aconsegueixen aferrar-se a ell. -"

Imatge:

Foto presa de la Rajola de l'ermita de Nostra Senyora del Castro (Castrotierra de la Valduerna, la Maragatería - León)

CARNET DE CATÒLICS

Se critica sovint que l'església catòlica la paguen entre tots els ciutadans mitjançant la cessió de la riquesa recaptada per l'Estat i, malgrat que avui en dia vivim en un estat laïc, perdó, volia dir ACONFESSIONAL, ….  l’Església manté encara molts privilegis econòmics, fiscals i financers. Un youtuber sosté que a ell li agraden molt els còmics de Marvel, i no per això exigeix que s'estudïi la vida i obra d'aquest éssers imaginaris amb poders. I jo pens: Molt bé! Propòs un absurd que podria dur-se a terme en realitat i pot fer-te veure, amic que penses que pagam massa doblers a l'església (cosa que és absolutament falsa, si no, llegiu-vos les entrades al meu blog anomenades "Els doblers de l'Església I-III), la següent proposta:

Fem com fan a Alemanya o Àustria, paguem un impost cadascú a la seva religió, els catòlics un impost catòlics, els musulmans un de musulmà, els ateus un d'ateu,... i si deixeu de pagar religiosament sense cap causa que ho justifiqui t'envien una sol·licitud d'apostasia, de borrar-te del registre de suscriptors. 

Aquesta taxa te donaria dret al carnet de catòlic amb totes les avantatges de ser-ho. Si vols rebre els sacraments que dispensa l'església, has de tenir el carnet, si no, haureu de pagar l'impost catòlic endarrerits (podem posar una retroactivitat de fins a 10 anys?) des del vostre baptisme. Si voleu visitar un temple catòlic, com ara la catedral de Palma, Burgos, Santiago, Còrdova, la Sagrada Família de Barcelona, … haureu de pagar els 10, 20 o 30 euros per entrar, si no acreditau que teniu el carnet de catòlic, en aquest cas hi entraríeu de franc. Si us quedeu al carrer i/o sense res amb què alimentar-vos i no constéssiu als registres com a catòlic, que no heu pagat quan podíeu, o n'heu fet intenció de treure-vos el carnet amb les oportunes d'exoneracions justificades de pagament per dificultat econòmica o tenir família nombrosa previstes, no podeu anar a menjadors o albergs socials, roperos de Càritas, ens de caritatius catòlics, … haureu d'anar als de la vostra creença. Si és la dels còmics Marvel o de l'espagueti volador… ja ho sabeu.

Dins de les exempcions i reduccions de l'impost catòlic hi inclouríem els casos de les famílies mobroses, les persones que dediquen part del seu temps en participar en les pastorals de l'església sense cap altra compensació que l'evangelització(el cent per un que dóna Déu), missioners, religiosos, ... 

Si voleu acabar amb les exancions fiscals, me sembla molt bé, però que sigui acabar amb totes, que paguin IBI i altres imposts, partits polítics, sindicats, patrimonis nacionals i totes les altres religions i creences que a hores d’ara n’estan exentes.

Dimensión pública de la Fe

Reivindicació crítica i autocrítica de la dimensió pública de la fe cristiana. per RAFAEL AGUIRRE. Prof. de Teologia a Universitat de Deusto. Bilbao.

1. LA PRIVATITZACIÓ DEL CRISTIÀ

En qualsevol poble de qualsevol regió espanyola destaca l'església, edificada al lloc més elevat i amb les cases al seu voltant. El centre de totes les urbs modernes està ocupat per bancs i grans magatzems. Aquesta simple observació geogràfica posa en relleu el ràpid desplaçament dels valors i símbols que congreguen a la nostra societat i articulen la seva convivència. Sense afanys científics ni exhaustius, va presentar una sèrie de trets que replantegen amb radicalitat la situació actual de la religiositat.

1. Com a efecte de factors ideològics (il·lustració) i socioeconòmics (industrialització i urbanització), la nostra societat ha experimentat un ràpid procés de secularització, en virtut de el qual les diverses activitats humanes (la política, l'art, la cultura, la moral, la vida quotidiana) s'han anat independitzant de la matriu religiosa que les amarava i legitimava. De manera progressiva, la religió ha anat cedint posicions, de vegades de manera dolorosa i conflictiva, en la vida pública. Sembla que la fe religiosa és una opció íntima per la qual només hi ha refugi en l'àmbit del privat. Les valoracions d'aquest procés són molt dispars: per a uns significa l'emancipació del que és humà d'una tutela esclavitzadora; per a altres suposa la pèrdua d'una dimensió profunda i essencial de l'home; i no falten els que veuen en la secularització la possibilitat de purificació de la fe i de la seva reubicació social. N'hi ha que ho consideren un procés irreversible, com a superació d'etapes immadures de la humanitat; però altres pensen que és un procés reversible i, en tot cas, no molt profund, perquè el religiós reapareix sota formes molt diverses ( "religions de suplència"). És important notar que la secularització afecta totes les societats en què es donen determinats factors socials. Seria molt superficial atribuir el retrocés públic del religiós fonamentalment a campanyes ideològiques o a conjuntures polítiques.

2. A partir de la Il·lustració s'ha anat imposant un tipus de racionalitat basada en l'experimentació i verificabilitat. El que no reuneix aquestes condicions no és científic ni susceptible de comunicació racional. Es conclou que la religió pertany al merament subjectiu, a l'àmbit de les opcions privades. Es nega a la fe tota pretensió d'intervenir en la vida pública, perquè es tracta d'un element no controlable per la raó, que és l'única cosa que fa possible el diàleg en una societat plural. Conseqüentment, la teologia no gaudeix de cap possibilitat epistemològica de fer-se present a l'àgora dels sabers ia la universitat.

3. "jo sóc partidari ... que la fe religiosa sigui una opció de la vida privada, però mai de la pública" (Manuel Escudero, coordinador d'el Programa 2000. Cfr. Església Viva n. 140-141, 1989, pàg . 283). "... l'Església com a tal ha de dedicar-se a actuar 'dins de les esglésies', limitant-se a les qüestions pròpies de l'culte religiós" (Nicolás Redondo. Cfr. Els marxistes espanyols i la religió, Madrid 1977, pàg. 117).

Un dels més caracteritzats ideòlegs de "l'ànima liberal" de l'socialisme espanyol (Escudero) i qui és, potser, el representant típic de la seva tradició històrica (Redondo) coincideixen, per sobre de les moltes diferències que els separen, a afirmar que la fe religiosa no ha d'interferir en la cosa política i pública, perquè el seu lloc propi és la vida privada. Sens dubte, estan expressant un tret característic de la cultura hegemònica a l'Espanya d'avui.

En aquesta postura batega una preocupació per salvaguardar la pau religiosa i el record del tràgic de les divisions religioses en la història espanyola. Però hi ha més raons. Crec que també hi ha el convenciment que la religió funciona socialment a favor de la dreta, que tradicionalment ha patrimonialitzat la creença. Fins i tot, de vegades, es pensa que la religió és difícilment compatible amb la tolerància cívica. I cal reconèixer que l'experiència històrica dóna peu per a tal prevenció. En resum, l'esquerra, majoritàriament, considera que el millor és que la religió no interfereixi en la vida pública, la qual cosa pot traduir-se en generositat pressupostària per tenir a l'Església tranquil·la (cas típic i, al meu entendre, esperpèntic: l'Almudena) .

L'esquerra espanyola té un plantejament polític del tema religiós comprensible, però ideològicament superficial i incoherent, com indicaré més tard.

4. A la dreta espanyola ha el desig d'acceptar la presència pública de la fe religiosa com a factor per recompondre el seu propi bloc cultural i polític. Es consideren els representants nats i fins els monopolistes de l'humanisme cristià. Curiosament, es fa una lectura selectiva dels elements cristians que incideixen en el públic, i així els aspectes socioeconòmics de l'ensenyament actual de l'Església són totalment omesos, quan no obertament criticats.

Exemple significatiu em sembla el d'un important diari de la meva terra del nord, de gent catòlica i identificada amb el centredreta, que silencia sistemàticament les notícies de l'Església propera, de la qual discrepa, però que, això sí, tots els diumenges publica amb gran relleu l'horari de les misses, com a símbol de el lloc (cultual) en què la religió es conrea i accepta.

Uns marginen el cristianisme per pertorbador i pertanyent històricament a camp contrari; altres intenten utilitzar corn seu, però, si no poden, deixa d'interessar i també prescindeixen d'ell.

5. La nostra societat desprivatitza el sexe i converteix el religiós en "el pornogràfic", el reprimit i vergonyós que circula sota mà, alguna cosa al que es recorre sense que s'assabentin els altres. El pornogràfic només treu el cap a l'espai públic en forma d'acudit, d'agressivitat o d'excés. El pornogràfic sol ser molt important, arriba a moure moltíssims milions; però es fa com si no existís, i circula per canals subterranis i a l'marge de la vida pública normalitzada. Una mica d'això passa amb la religió, particularment a Espanya, on la cultura dominant està en ple pruïja reactiu contra el nacionalcatolicisme recent. Però molt em temo que no pocs sentin nostàlgia d'ell. El cas és que, a diferència del que succeeix en altres països europeus, es fa encara molt difícil la consideració del fet religiós en el debat públic, la discrepància tolerant sobre el que humana i socialment significa la fe cristiana. Però el reprimit és perillós, perquè es pren sempre la revenja i de la pitjor manera. És aquesta una tasca necessària i pendent de l'procés democràtic espanyol.

II. DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA I LA SEVA ACREDITACIÓ

Pensar que el religiós pot ser una cosa merament privat és ingenuïtat o negar-se a veure la realitat. És clar que un grup social de la naturalesa de el dels que es consideren creients té necessàriament influència i repercussions socials. Antropològicament, la fe té les seves arrels en el més profund de la persona, totalitza tota la seva existència i, per força, repercuteix en totes les dimensions de la vida. Teològicament, la fe afirma a Déu com a valor suprem i implica el reconeixement del seu senyoriu sobre tota la realitat, incloses les activitats públiques i històriques. La privatització de la fe, parlant estrictament, és la seva negació. El Regnat de Déu, centre de el missatge de Jesús, connota un horitzó, de justícia i fraternitat humana com inseparable de l'acceptació de Déu i de la seva voluntat. És gairebé una pregunta tòpica com es pot parlar de Déu després d'Auschwitz. El silenci ofèn a Déu quan milions d'homes viuen i moren injustament. Però com parlar sense ofendre tampoc a el misteri de Déu i -el que ens porta a el tema de la nostra reflexió- sense avassallar l'autonomia del que és humà? És difícil trobar la paraula significativa (que no calla), però modesta (que no pontifica sobre la vida social ni, menys encara, legitima una política). La paraula religiosa i la mateixa Església busquen el seu lloc adequat en la vida pública de la societat secular. Per inacceptable que sigui com a principi, en la invitació a la privacitat s'expressen exigències davant les que s'ha d'acreditar la reivindicació d'un cristianisme públic.

1. Hem d'entendre la crida al privat com una exigència perquè la fe no es basi en el convencionalisme oa la pressió social, sinó en el convenciment personal profund i conreat, amb tot el que implica de llibertat i coherència vital. Hi ha situacions que posen socialment a la fe davant la purificació i maduració. És el que passa quan no és fruit de la pressió social, ni un comportament prestigiat, ni font de beneficis personals; més encara, quan l'enfortiment de l'humà sembla fer més opaca la referència religiosa de la realitat. La dimensió pública de l'cristianisme ha de plantejar no tant com la creació d'institucions i estructures que arreceren a uns fidels incapaços de viure a la intempèrie, sinó com el fruit madur i personal de cristians que viuen com a tals enmig de les condicions normals del seu temps.

2. A vegades es desitja l'aparcament de la fe en el privat, perquè es tem la seva intolerància a la vida pública. Hem de reconèixer el fonament d'aquesta prevenció. El cristianisme ha d'acreditar la seva intervenció pública com tolerant i democràtic en una societat laica i plural. Haurà de ser una presència més fraternal que paternal, una oferta lliure, una convicció sincera, però que no es consideri absoluta i sigui capaç d'aprendre.

Hi ha el perill que l'Església, després d'afirmar que no aspira a legitimar un determinat tipus de societat, reintrodueixi la seva aspiració a la centralitat social presentant-se com la instància ètica suprema i privilegiada. Normalment, sobretot a Espanya, l'actitud cristiana de fe està socialitzada i culturitzada en formes no democràtiques, i molt em temo que freqüentment es banalitzi la democràcia, es doni com a cosa feta la seva acceptació, sense calar en que les seves exigències ètiques i ideològiques són una tasca costosa i un procés permanent.

La fe no pot ni claudicar davant el relativisme ni refugiar-se en la privacitat; però també ha de tenir cura per no entendre com un imperatiu ideològic o institucional.

3. La fe afirma el senyoriu de Crist sobre tota la creació, les exigències de Déu sobre tota la realitat i l'acció de l'Esperit en tota la història. Però d'això no se segueix el domini de l'Església sobre tota la creació, ni la seva capacitat de dictar lleis a tota la realitat. Les afirmacions cristològiques o teològiques no són transportables sense més a la eclesiologia. L'Església serveix a la presència de Déu, no la monopolitza; i el seu gran pecat pot ser intentar suplantar-la. Hi ha molts àmbits de realitat que estan sotmesos a Déu, però que tenen les seves lleis pròpies, en què l'Església no té cap competència peculiar.

L'atribució del que és privat com el lloc de la religió ha de servir com a toc d'atenció perquè els creients i l'Església respectem l'autonomia de la societat civil i la considerem una conquesta positiva que hem d'intentar consolidar, perquè fa possible la convivència lliure, la proposta del que és propi i l'acceptació del que és diferent.

III. LA DINÀMICA ENCARNATORIA DEL CRISTIANISME PRIMITIU

És summament il·luminador recórrer als orígens de l'cristianisme, perquè va ser llavors quan es van prendre les opcions claus que ens segueixen condicionant i perquè els seus problemes reapareixen, sota formes diverses, en la història posterior. A més, en la nostra societat laica, en la qual els cristians som cada vegada més minoritaris, la situació de l'Església té analogies particulars amb la dels seus orígens.

En tots els escrits de l'N.T. es veu que la relació amb Israel i amb el judaisme va ser teològic i sociològicament un problema clau per als primers deixebles de Jesús, jueus tots ells. Per al judaisme, la religió sosté i impregna tota la vida privada i pública d'un poble concret. Però el peculiar és que aquesta presència pública del religiós es garanteix a força d'enfortir les barreres ètniques de la separació dels altres pobles. Així sorgeixen les prescripcions alimentàries i matrimonials, les lleis, la circumcisió, les institucions pròpies, etc. Israel conrea la integritat religiosa com a distinció dels pobles pagans, com no barrejar-se amb ells.

Des d'un punt de vista sociològic, la forma d'entendre la relació amb el món (la presència pública) va ser un factor clau perquè els primers deixebles de Jesús s'anessin afirmant com una realitat autònoma i diferenciada de l'judaisme, és a dir, perquè sorgís l'Església cristiana. No és possible entrar ara en tot el complex procés de relació / separació de el judaisme, que va ser molt diferenciat segons els diversos grups cristians. Però va ser prevalent una línia que va marcar la història posterior i va originar el que se sol anomenar "la gran Església". És la línia caracteritzada per una dinàmica encarnatoria: no conrea les barreres ètniques, sinó que les aboleix, perquè aspira a ser un moviment universal; admet els matrimonis mixtos; declara la fi de la llei i de la circumcisió. És l'actitud de Pau, que "es fa jueu amb els jueus, amb els que estan sense llei com qui està sense llei; m'he fet tot a tots ..." (1 Cor 9,20-23).

Per Pau no es tracta de reclutar un poble ètnicament (culturalment) delimitat, sinó de fer-se present en els diversos pobles existents. Es contraposa a la dinàmica centrípeta de l'judaisme ( "tots els pobles peregrinaran a Sió") la dinàmica centrífuga de l'cristianisme ( "aneu a tothom ... feu deixebles de tots els pobles"). No és l'estratègia de l'exclusivisme d'un poble (va ser el perill dels judeocristians), però tampoc la d'un sector que s'automargina (va ser el perill dels il·luminats, per exemple, els gnòstics). No es tracta de fer "comunitats de contrast" que s'instal·lin en cultura i comportaments alternatius als socialment vigents, sinó "comunitats anticipatòries" que discerneixin l'existent al món i el fecundin amb els valors de l'evangeli.

Quan s'universalitza la fe en Déu, necessàriament es despatrimoni- alitza la seva presència i actuació. Per això l'actitud paulina part de l'acceptació de l'món com a creació de Déu i lloc de la seva actuació. En principi, les coses són bones (1 Cor 8), hi ha un ordre de la creació bo i que s'ha de respectar (1 Cor 7), hem de descobrir que hi ha de veritable, de noble, de just, de pur, d'amable .. . (Fl 4,8). La tradició paulina demana acceptar la institució social bàsica de el temps, la casa patriarcal, per vivificaría des de dins amb l'esperit de l'evangeli (Col 3,18-4,1; Ef 5,22-6,9). Pau (Rm 13) i més encara els seus deixebles (1Tm 2,2; 3,1) inculquen fins i tot l'acceptació de l'Imperi i de les seves autoritats. El pensament religiós creatiu es mou sempre a la vora de l'abisme. Afortunadament, avui som molt conscients dels perills d'aquestes opcions de la tradició paulina i de la relativitat de les seves formulacions. Però no comprendríem res si no caiguéssim en el compte que, en el fons, hi ha un projecte missioner molt audaç que aspira a introduir el cristianisme com a ferment de la cultura hel·lenista i de l'Imperi romà.

És la presència pública entesa no tant com la ciutat aixecada sobre la muntanya (així el judeocristià Mateu en 5,14), sinó més aviat, i desenvolupant imatges inaugurades per Jesús, com el llevat que s'enterra en la massa o com el diminut gra de mostassa que s'enfonsa a la terra, que semblen perdre perquè el conjunt fermenti i doni fruit. Un escrit de finals de segle II, l'Epístola-a-Diognet, expressa molt bé aquesta dinàmica encarnatoria: CARTA-A-Diogneto

"Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva parlar, ni pels seus costums ... s'adapten a vestit, menjar i altres gènere de vida als usos i costums de cada país ... es casen com tots, com tots engendren fills ... (V, 1-6). Però encarnació no és simplement mundanització. Els cristians pretenen vivificar amb la seva fe el món en què viuen. "el que és l'ànima en el cos, això són els cristians en el món ... "(VI, l).

He dit que la nostra situació cristiana té notables analogies amb la dels orígens. L'Església naixent va sentir el vertigen de perdre les seguretats que fins llavors li proporcionava la identificació amb Israel (identitat cap a dins i reconeixement jurídic per part de l'Imperi). Van haver de aprendre a viure en diàspora, sense privilegis, com a minoria a la intempèrie. En aquelles circumstàncies hi va haver qui es van aferrar a la identitat a l'estil jueu (sectes judeocristianes); altres es van dissoldre en la ideologia pagana (gnòstics). La línia prevalent, d'encuny paulí, la qual es va constituir com l'ortodòxia, va reformular la fe i l'organització en categories i formes comprensibles en el món hel·lenístic. Va ser una empresa audacísima d'encarnació, de diàleg amb un món desconegut, en el qual s'anaven reconeixent les petjades de Déu, a el temps que se li anunciava la salvació en Jesucrist.

IV. REFLEXIONS SOBRE LA DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA

1. Assistim en l'actualitat a la recerca d'una nova articulació de la política i del religiós, d'Església i societat civil, que ve exigida per les transformacions socials modernes (Il·lustració, diverses crítiques de la religió, barbàries d'origen secular i religiós ).

Avui és clar que el cristià no es tradueix en propostes tècniques de caràcter polític i que hi ha una pluralitat d'opcions legítimes per a un creient. Però la fe encoratja, estimula, critica, vivifica i enriqueix tota l'activitat pública de l'creient, inclosa la estrictament política. La fe ha de respectar l'autonomia del secular i no aspirar a donar solucions tècniques, però sí que pot i ha de contribuir a enriquir la cultura social i la creativitat personal.

Hi avui un perill evident que es procuri a l'Església la promoció de l'laïcat amb vista a la realització de tasques per a les que cada vegada hi ha menys braços clericals. Hi ha una clericalització abusiva de molts laics. Però el prioritari ha de ser que els creients no es quedin en plataformes eclesials, que és el més còmode, sinó que surtin a la societat civil i es comprometin en estructures laiques; que, motivats per la fe, però sense buscar receptes en ella, es facin presents, sobretot, en els llocs més influents per promoure la justícia.

2. La presència pública del cristià s'ha d'obrir camí entre dos esculls. El primer, la patrimonialització que una certa dreta fa dels valors cristians. Aquí hi ha una hipocresia, una instrumentalització i un reduccionisme que comprometen de forma molt greu la presència pública de la fe cristiana en la societat espanyola. En bona mesura com a reacció davant el que s'ha dit, també hi ha l'escull d'una esquerra bastant cega davant el que significa el fet religiós, que no valora la capacitat alliberadora de la fe; una esquerra en la qual la crítica marxista de la religió té cada vegada menys pes, però que és progressivament claudicant davant el neoconservadurisme cientifista i consumista.

3. S'han de distingir dues funcions de l'Església a l'hora de plantejar la seva dimensió pública. La primera tasca de l'Església és proposar la salvació de Déu en Jesucrist com el gran anunci per a tota la humanitat. Això és una cosa que l'Església rep, confessa i ha de transmetre. Proposar no és imposar, i exigeix ​​dialogar, escoltar i parlar. Aquest diàleg no és simple tàctica per guanyar-se les simpaties de l'interlocutor, ni és un mer recurs per suscitar les preguntes humanes més profundes. En el diàleg s'aprèn també què significa la fe per als nostres contemporanis, es descobreixen aspectes oblidats de l'evangeli i es cau en el compte d'adherències estranyes, fruits de la limitació i de pecat, amb que de vegades se li ha identificat. En el diàleg es realitza també una tasca pedagògica i aclaridora perquè l'home pugui trobar-se amb l'autèntic sentit de l'anunci de Jesús.

Però la tasca de l'Església no s'acaba aquí. El decisivament important no és la confessió teòrica de fe, sinó l'acceptació efectiva de l'Regnat de Déu en la vida personal i col·lectiva. I el Regnat de l'Pare implica la fraternitat i la vida plena dels fills. Per això l'Església no es pot inhibir davant els grans problemes humans. El problema és com parlar i actuar-hi. El Vaticà Il ha recordat que l'Esperit de Déu actua en la història, en moments i llocs diversos i paradoxals. "Escoltar la Paraula" requereix ser sensibles a la història i discernir-. L'Església no només anuncia el que Déu va fer definitivament en Jesucrist, sinó que també creu en l'actuació real de Déu avui en el nostre món i s'esforça per descobrir-la i servir-la.

Però l'Església no monopolitza l'acció de Déu en la història. És més clara i ferma la paraula creient que anuncia l'obra de Déu en Jesús que la que discerneix la mediació actual de l'Esperit en el món. El diàleg amb el món (amb la cultura, amb els moviments històrics, amb les sensibilitats socioculturals) és una tasca de discerniment teològic per servir el Regnat de Déu entre els homes. El problema és com ha de parlar i actuar l'Església en tants problemes històrics molt complexos. Penso que haurà d'elaborar, cada vegada més, la seva paraula per mitjà d'estudis i debats; que haurà de "despontificar" el seu llenguatge, acceptant amb freqüència dir una paraula seriosa i humanitzadora, però provisional i revisable. Però la influència real i la capacitat de mobilització amb que l'església compte i, sobretot, la virtualitat de la seva tradició poden fer summament valuosa la seva contribució a la humanització de la història. Serà una Església fraterna, companya acollidora i crítica de l'caminar dels homes en una societat laica i plural.

4. Es diu que l'Església ha de ser "la veu dels que no tenen veu". Desitjo formular-ho d'una altra manera per mostrar el que és, al meu entendre, l'aportació més important de la tradició cristiana a la cultura hegemònica de la cultura occidental. Els cristians celebrem "la mort de el Senyor fins que torni". Recordar, conrear els records, és una característica central de la cultura judaica i bíblica. Els cristians no cejamos en el record de la passió, creu i resurrecció de Jesucrist. Les persones i els pobles viuen dels seus records, perquè afirmen la seva identitat i, sobretot, obren les possibilitats de futur. "Els desmemoriats no tenen futur" (Bloch). Recordar el crucificat Jesús implica recordar a tots els crucificats i vençuts de la història. I això és una crítica radical de el present, perquè el present és sempre reflex i obra dels vencedors.

És a dir, la tradició bíblica amb el seu èmfasi en el record de les opressions de el poble i, especialment, la tradició cristiana amb el record de l'crucificat Jesús, recuperen un element oblidat i sufocat en la societat de l'racionalisme científic i de diners; fan presents els drets pendents de les víctimes i dels pobres com un qüestionament radical. Pe ro la memòria de la passió va lligada a l'esperança de la resurrecció. En la mesura que es reivindiquen drets pendents, es critica el present i es generen esperances i alternatives de futur. L'Església, per fidelitat a l'crucificat, és la institucionalització de la memòria dels pobres, dels derrotats i crucificats; en aquesta mesura introdueix un element disfuncional en la racionalitat de la modernitat: la institucionalització de la crítica i de l'esperança des dels pobres de la terra. És, penso, la forma de fer públiques les virtualitats més pròpies de l'evangeli de Jesús en diàleg crític amb la cultura contemporània.

5. Sovint la discussió intraeclesial sobre la presència pública se centra en el tema de les institucions confessionals. Aquí intervenen els judicis i decisions prudencials. No entraré en això, però penso que la nostra situació i el nostre passat recent ens han de fer molt sensibles davant els perills que tanca el desig actual de rellançar aquest tipus d'institucions. Els enumero simplement:

1) perill de perpetuar la immaduresa de la fe de molts creients;

2) perill de valorar amb excessiu optimisme la fe senzilla que es pretén acollir;

3) perill de consolidar una subcultura eclesiàstica que faci encara més difícil el diàleg de la fe amb el món;

4) perill de basar la presència pública més en el poder autònom de les institucions que en el testimoni viu i proper dels cristians;

5) perill de promoure la presència pública per la via de el poder i de la capacitat de pressió;

6) perill d'identificar el cristià amb determinades interpretacions, prevalentment conservadores, segons ensenya l'experiència (i com correspon a la dinàmica d'unes institucions que estan plenes de necessitats materials).

El plantejament que he suggerit en aquestes pàgines correspon a un projecte missioner, però em sembla que la nostra Església segueix sentint vertígens i resistències semblants als experimentats per l'Església de Jerusalem quan Pau es va decidir a trencar amb el judaisme i obrir-se a el món romà-hel·lenístic , immens i desconegut. Pel que fa a institucions, hi ha un pendent, que és a més la que se segueix amb necessitat teològica de la naturalesa de la fe: la construcció de comunitats cristianes autèntiques, que celebrin la fe i sostinguin, encoratgin i discerneixin el compromís dels creients en les estructures laiques de la societat democràtica. Molt em temo que, sovint, altres institucions confessionals no siguin sinó coartades davant les mancances d'aquesta vida eclesial bàsica.

RAFAEL AGUIRRE

SAL-TERRAE 1989, nº 9, pàgs. 615-626