De sobte vaig despertar a un lloc meravellós, sentia una pau i una benaurança mai viscuda abans. Em vaig aixecar i vaig poder contemplar el paisatge majestuós que tenia davant dels meus ulls, un prat d'herba alta, verda, fresca i suau, sovintejada per algunes flors vermelles, grogues o liles. A l'horitzó muntanyes d'un color blavós es confonien amb el cel luminós, malgrat que no hi havia cap sol. Em vaig adonar que no sentia cansanci, ni fam, ni set. Quan em plantejava anar a un lloc, m'hi desplaçava només amb la ment, tan bon punt ho pensava, ja hi era. Vaig descobrir un tancat i, dins del tancat un pouet que era ple a vessar d'aigua fresca. Vaig guaitar pel pou i vaig veure que eren llàgrimes vessades d'enyorança, de pèrdua d'algú estimat, la mort d'algú? De cop i volta vaig adonar-me, una intuïció va fer-se palesa. Allò que me passava, el lloc on creia estar, no era qualsevol cosa. Vaig adonar-me que les llàgrimes que omplien el pou eren de la gent que jo coneixia, alguns molt bé. El mort al qual ploraven, encara que no sempre amb llàgrimes físiques, era jo mateix. Els darrers records de la meva vida compareixen davant meu com sortint d'una boira espessa. Era a l'hospital amb un càncer, dolors insuportables per tot el cos degut a la malatia, a les infeccions i als agressius tractaments dels metges que, en va, intentaven salvar-me la vida o allargar-me-la, dolor sobretot a la panxa. Record els neons dels passadissos mentre em conduïen a l'enèssima operació i la cara de preocupació dels sanitaris que m'atenien, malgrat que intentaven ser optimistes, tractar-me amb delicadesa i molta amabilitat i fer-me bona cara. Però de res va servir, el final és sempre inevitable, des del moment de néixer, un ja comença a morir. I així ha de ser, no podem restar ocupant el lloc destinat als nostres fills i nets.
