El bufón de corte y su amarga verdad

 El cascabel de mi gorro tiene un sonido particular; no es el tintineo alegre que los cortesanos creen escuchar, es el crujir de dientes de un hombre que cobra por ser un idiota profesional. Hoy es viernes, y mientras el sol se pone sobre este castillo de piedra y vanidad, yo me preparo para mi función.

Dicen que el Rey es el centro del universo, pero desde mi perspectiva —a menudo a ras de suelo, esquivando las pifias de vino de los duques—, el Rey no es más que un saco de grasa con una corona que le aprieta el juicio. Mi trabajo consiste en saltar, decir verdades incómodas envueltas en rimas infantiles y, sobre todo, tocar el laúd para que las cortesanas bailen.

Ah, las cortesanas. Esas flores de invernadero que huelen a almizcle para ocultar que no se han bañado desde la última Pascua. Mírenlas, girando con sus vestidos de seda que cuestan más que la aldea entera de donde me secuestraron. Bailan con una gracia mecánica, buscando con la mirada el favor de un conde que tiene la sífilis grabada en la frente y el intelecto de un nabo hervido.

—¡Toca, bufón! ¡Más rápido, pedazo de nada! —me grita el Duque de Alba, cuya mayor aportación a la humanidad ha sido heredar un apellido y una papada prodigiosa.

Y yo toco. Mis dedos sangran sobre las cuerdas de tripa, marcando el ritmo de su decadencia. Soy la banda sonora de su vacuidad. Soy el único en esta sala con permiso para decir que el emperador está desnudo, pero el chiste es que a nadie le importa, porque para ellos no soy un hombre, soy un mueble que hace ruido. Un accesorio, como el perro faldero de la Infanta, aunque el perro tiene más dignidad: al menos él muerde sin pedir disculpas.

Me miran y ven colores chillones. Yo los miro y veo una carnicería con buenos modales.

Veo al Obispo susurrándole pecados nuevos a una novicia en el rincón, con la mano izquierda en la Biblia y la derecha en el pecado. Veo a los caballeros, esos "valientes" que solo han desenvainado la espada contra campesinos desarmados, dándose palmaditas en la espalda mientras planean una guerra que ellos no lucharán.

—¿Por qué esa cara, gracioso? —me pregunta la Reina, cuya cara tiene tantas capas de pintura blanca que si estornudara se desmoronaría como una pared de cal—. ¡Haznos reír!

—Majestad —respondo, haciendo una reverencia tan profunda que mi nariz roza la mugre de sus alfombras—, me río tanto de ver vuestra sabiduría que temo que, si abro más la boca, mi alma se escape de pura envidia.

Todos ríen. Se parten de risa. Creen que es un cumplido. Es delicioso y amargo a la vez: podrías escupirles el mayor insulto del mundo y, si lo haces con una pirueta, te darán una moneda de oro.

Estoy harto de ser el espejo donde se miran para sentirse inteligentes. Estoy cansado de que mis instrumentos sirvan para que otros luzcan sus pies de seda mientras los míos están llenos de sabañones. Algún día, quizás, dejaré de tocar el laúd y empezaré a tocar el cuello de alguno de estos parásitos.

Pero por ahora, el cascabel suena. El viernes sigue su curso. Y yo, el único cuerdo en este asilo de lujo, sigo saltando. Al fin y al cabo, el mundo no es más que una gran corte, y todos ustedes, aunque no lleven mallas de colores, también están bailando al ritmo que otro toca.

La diferencia es que a mí me pagan por saberlo.

REFLEXIONS REFLEXADES

Ens estam deshumanitzant, duim el relativisme injectat en vena, entra pels ulls, orelles, pell… I el relativisme moral ens innunda arreu de les nostres fugaces existències. Entram a l'Era d'Aquari, en la qual, en cas que la raó i la realitat col·lideixin contra el sentiment, prevaldrà sempre el sentiment per damunt de la veritat. Si hom se sent en desacord amb el seu sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, s'ignora la veritat científica (l'ADN, els òrgans reproductors, l'estructura cerebral, l'estructura musculoesquelètica, les hormones... ) i s'imposa la creença subjectiva de l'individu afectat de disfòria de gènere, l'individu per damunt de tot. El problema rau en què aquesta assignació de rols té conseqüències nefastes. 

Com ja va dir el gran ideòleg "A qui farà cas vostè, a mi o als seus propis ulls?" (G.Marx).

Un dia va vestir-se de diumenge i sense cap paraula de comiat va tancar la porta de ca seva. L'aire d'aquella primavera ben assolellada era fresc sobre les galtes. Un nou dia, un nou horitzó, una nova vida per viure. No el tornàrem a veure mai més. Uns diuen que botà des del penyassegat més alt que va trobar, altres que agafà el primer vol cap a qualsevol banda, altres que s'embarcà a un vaixell que el portà lluny d'ací. Com una roca que guaita entre les ones, unes passes que travessen un pont de pedra, és el món fugisser, el vent que ningú sap d'on vé o on va, ningú atura el seu camí, com a molt podem aprofitar la seva força tot i anant a veles desplegades, deixar-se endur per les corrents d'aire.

I un peix neda entre les aigües del somni, mig adormit cercant un bon redós que aixoplugui els desitjos i la melangia, que l'amagui de mirades indiscretes. Les cuques pengen dels hams són tan polides, al món sencer el reben amb un somriure. Mentre roman adormit sobre la taula, tot i enyorant un temps en què fou feliç.

Quelcom s'escapa, deu ser la vida, el temps i l'amor, i se me'n va per ja mai no tornar. Els ulls que avui et contemplen envoltats d'arrues i bosses, fóren un dia la mirada tendre d'un infant entremaliat i dolç. Les mans, els peus i el cap no podien estar-se ni cinc minuts quiets. Volava amb la imaginació amb una facilitat que només pot exercir qui no ha perdut una engruna de la innocència. La padrina camina encara ben dreta feliç i orgullosa de retrobar-se amb el net inesperat pel camí de la vida, sobtadament. Ma mare què atrafegada anava i venia i feia tantes coses! Avui només és l'ombra d'allò que fou, sols capaç de llevar-se de la butaca i amb molt d'esforç per anar dinar a la taula o a jeure al llit. Els herois d'un temps s'ensorren i corren cap a la parca, que els troba sempre inexorablement i inevitable. Ma joventut esdevé un lleu record, dolça melangia primaveral que en el mesos de juny de cada any torna a dipositar-se sobre el meu cor. És feixuga la càrrega, adesiara una llàgrima s'escola i dibuixa a les galtes un caminoi d'humitat, adesiara un somriure tot i recordant alguna anècdota graciosa, que sempre n'hi havia. És el viure un oblit o una pèrdua, una opció que no s'ens és donada, ans el contrari, condicionada per les circumstàcies, quan no és directament imposada.

La vida és tristor tintada de melangia per allò perdut i mai retrobat. Hi hagué un temps que érem feliços sense entèmer-nos de la cofoia, la serenor. Com l'au rapinyaire, caigueren les pluges del afanys, les contrarietats, les frustracions, madurar esdevení qualque cosa que feia mal. No podem tornar allà on romamen els somnis d'infantesa. Ara toca alçar la vista fins amunt, agafar el bou per les banyes, enfrontar-se als afanys sense mostrar debilitat, enfonsar-se a porta tancada, plorar per dins, riure per fora, etzibar qualque cop abans de la fi, morir matant. 

Un matí de primavera, vaig agafar la bicicleta per anar a la feina, un altre dia de feina, un dimarts com qualsevol. Tot dret desfilant una colla de persones que s'encaminen al seus llocs  de feina, hordes endormiscades que caminen sense eima, com a ramats de zombis escapats d'alguna sèrie nord-americana.

SOMIANT DESPERTARS

De sobte vaig despertar a un lloc meravellós, sentia una pau i una benaurança mai viscuda abans. Em vaig aixecar i vaig poder contemplar el paisatge majestuós que tenia davant dels meus ulls, un prat d'herba alta, verda, fresca i suau, sovintejada per algunes flors vermelles, grogues o liles. A l'horitzó muntanyes d'un color blavós es confonien amb el cel luminós, malgrat que no hi havia cap sol. Em vaig adonar que no sentia cansanci, ni fam, ni set. Quan em plantejava anar a un lloc, m'hi desplaçava només amb la ment, tan bon punt ho pensava, ja hi era. Vaig descobrir un tancat i, dins del tancat un pouet que era ple a vessar d'aigua fresca. Vaig guaitar pel pou i vaig veure que eren llàgrimes vessades d'enyorança, de pèrdua d'algú estimat, la mort d'algú? De cop i volta vaig adonar-me, una intuïció va fer-se palesa. Allò que me passava, el lloc on creia estar, no era qualsevol cosa. Vaig adonar-me que les llàgrimes que omplien el pou eren de la gent que jo coneixia, alguns molt bé. El mort al qual ploraven, encara que no sempre amb llàgrimes físiques, era jo mateix. Els darrers records de la meva vida compareixen davant meu com sortint d'una boira espessa. Era a l'hospital amb un càncer, dolors insuportables per tot el cos degut a la malatia, a les infeccions i als agressius tractaments dels metges que, en va, intentaven salvar-me la vida o allargar-me-la, dolor sobretot a la panxa. Record els neons dels passadissos mentre em conduïen a l'enèssima operació i la cara de preocupació dels sanitaris que m'atenien, malgrat que intentaven ser optimistes, tractar-me amb delicadesa i molta amabilitat i fer-me bona cara. Però de res va servir, el final és sempre inevitable, des del moment de néixer, un ja comença a morir. I així ha de ser, no podem restar ocupant el lloc destinat als nostres fills i nets.

L'ÚLTIM RELAT SERÀ

Visc darrerament en un estat lamentable, sempre de mal humor, o trist, o amb ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Ningú coneix el meu dolor, no deixo que supuri a l'exterior en públic. Visc en una depressió constant des de fa molts anys, massa. M'acostumí a la soledat. Tan sols no sé per què plora la meva ànima, o quin és el motiu més amarg que pesa més en el meu cor. La pèrdua d'un temps que no tornarà; veure com aquelles persones fortes que un dia te donaren la vida poc a poc les veus apagar-se poc a poc, abandonant, desfent-se els seus cossos i les seves ments, preludi d'una polseguera de l'últim viatge; haver comprovat per enèssima vegada com aquells que creia que eren amics meus igual no ho són tant, amb la qual cosa se restringeix el mi cecle a amistats a … zero. La gent fa plans i se diverteix, molt bé per ells, però ningú se'n recorda den Miquel i na María, que viuen a Andratx, massa lluny de qualsevol lloc, massa poc coneguts per enrecordar-se'n que existim, massa avorrits, ni jugam a pàdel, ni tenim piragua, ni taula de paddle-surf, som pobres, no viatjam cada dos per tres a llocs exòtics, quan sortim de la nostra illa de residència sempre sol ser per anar a veure a la parentel·la de la meva dona a Extremadura. Deprimir-se no és dolent, però tants ho vivim amb por, amb vergonya, ens amagam. La gent fuig dels tristos, els quals donen mal rollo, ningú vol carregar el marró d'escoltar parlar de sentiments de persones quan aquests no són de felicitat i bon rollo i que no ens importen un pebre, per molt que la gent, que per quedar bé, digui lo contrari. El que té ganes de plorar i així ho expressa incomoda als que el rodegen.

L'aire pesa dins dels pulmons, avui cansat s'ha aixecat el dia. La tristor ha esdevingut el plat d'avui. El cel està gris, és gris, podria dir-se. Avui estic baix. No és el dolor, ni l'angoixa desesperada, és tristor esdevinguda. Sento que la nit de ma vida està arribant. Me trobarà assegut a la meva cadira, la mort no té perquè trobar-me dempeus. És un signe de ma derrota, el cansanci de tot, els braços caiguts. L'ànima ja no s'eleva lluny envers els niguls amb la imaginació desbordant d'un infant, signe que la maduresa ha arribat al meu cap, anquilosada l'ànima, brega per respirar però no gaire, quan me cansi d'aquest viatge me n'aniré segur, la nau solitària amb la qual ningú vol navegar arribarà inexorable a la teva porta, com arriba a la meva, l'ossut caront amarrarà la seva barca prop de mon jaç, llavors oferirem l'òbol del nostre darrer alè, per tenir qui m'esperi a l'altre costat, al cap a la fi un viatge falaguer sempre serà més d'agrair.

MEMÒRIES D'ÀFRICA DE CEFERINO

Deixa que t'escrigui estimat Telèfor sobre les aventures del teu cosí Ceferino. Un gran explorador de l'espessa selva amazònica negra africana de Wanakekilombo. Segons les seves memòries, relatades a la calor d'un foc de la seva acollidora llar, el cosí Ceferino va ser testimoni d'incomptables meravelles, estranys micos uanamins que parlen, en una setmana de cacera es va fixar que, mentre corrien d'aquí cap allà, no paraven de dir "Uana a mi no" o una cosa semblant, d'aquí el seu nom estrany. Grans rius i cascades infinites d'aigües rugents, prístines i verges com ja no es troben avui dia,... verges... cada cop menys! El curiós fenomen del Topotipanga quan les aigües es precipiten per la cascada de la Reina Federica, que els nadius anomenen "Kuanguka Kwa Mchawi wa Zamani Mweupe" (la caiguda de la vella bruixa blanca), provoquen que l'arc de Sant Martí sigui invertit com el nostre príncep Carles ,... sobre el qual va ser invertit grans quantitats de diners perquè rebés una educació, però només va servir per perseguir els seus institutrius i les criades per palau, sempre amb un "si us plau" als llavis, això sí.