POBRE ÀNIMA MEVA

Això ja és massa per a tú, ànima meva. No encara te n'has sortit de la mort de ta mare i ara te diuen que ton pare té càncer. Sí, aquell mateix que apareixia cada cert temps, per tant era esperable que tard o prest els metges tornassin a picar la campana. Però justament ara… és massa per a tú, pobra ànima meva. Si avui plor, ànima meva, per tú ho faig, les esperances i les forces m'abandonen amb el vent de la tardor. Un crit silent a la meva habitació. No ser orfe de pare i mare, voldria la meva ànima. Però mu mareta va morir fa sis mesos i mon pare… amb una malaltia que pot ser mortal, o no, qui-sap-lo. Adès de mesos o dies esdevindran proves, operacions, teràpies, metges, hospitals… Bé que ho coneixes, ànima meva.

EL BATEC ABSENT: CARTA A LA MARE QUE JA NO HI ÉS

Una tauleta amb una gerra amb flors, i un drapet amb una randa de cruixé teixida per la seva mare fa una tracalada d'anys. Una cadiram i un escó a l'entrada de la cuina donen la benvinguda i la idea que aquella no és una casa de les que es veuen a les revistes de tendes de mobles sueques, em transporta tot, les olors, les remors o la mancança d'ells, les imatges i les fotografies penjades a les parets i a les lleixes de les estanteries, a ma infantesa en un temps on hi havia gent que ara em manca i de la qual la seva enyorança m'omple el cor i me vessa en forma de llàgrimes a través dels ulls.

La tristesa de les primeres vegades sense tú, és una cosa a la qual m'hi hauré d'avesar, no sé pas si ho aconseguiré. Ahir fou el primer Dia de la Mare sense tú, mamà, les primeres vegades sense tú potser siguin les més doloroses, no ho sé… és tan recent que encara estic en shock, com solen dir els psicòlegs. Però en vendran moltes més, el teu primer aniversari de noces, el meu primer aniversari sense tú, el teu primer aniversari, n'haguessis fet setanta vuit (no massa major per morir a l'any 2023), el teu segon aniversari oficial (coses del meu padrí Cantares), el meu primer aniversari de noces sense tu, el meu primer sant Miquel sense tú, la teva primera onomàstica, els primers nadals sense la teva presència maternal… 

Avui, mamà, que ja no hi ets, te vull dir com t'enyor, però no me basten les paraules, tot i que ja ho sabies abans de partir. Les llàgrimes vessen la meva mirada ara i adés tot i recordant que som orfe d'una carícia i una abraçada que em manca. Record amb enyor, tristesa, que ja no puc besar-te, més que en el record i dins l'ànima. T'estim, mamà. 

A un racó del cor, on s'amaguen els sentiments més íntims de la personeta que ara us escriu, hi ha una criatura assustada pel futur. En altre temps el futur era un temps ple d'esperances, somnis, d'il·lusions, reptes, de llums i dies de sol i xicarandana. La vida era un paradís de felicitat, de vegades sotragada per qualque frustració, això sí, però en promig, se veia amb optimisme.

Ara emperò que és morta ma mare, veig les esperances allunyar-se, les llàgrimes me vessen adesiara, la tristor m'embriaga. Quan tenia un dubte davant la incertesa sempre hi havia en altre temps la mare per demanar-li consell, per ventura ella ho veuria amb una mirada més experimentada i clara, donava savi consell, de vegades sense que li demanassin opinió, també és ver. Un conhort en dies de tristor, un redós d'esperances, que és més que un record. Ha partit i deixa uns cors trencats, abaltits, te'n vas però els que queden a aquesta riba han de sobreviure sense tu. I passarà el temps, els anys potser, però saps que, tot i que aprenguem a viure sense tú, sempre te trobarem a faltar, sempre tendrem una ferida profunda i sagnant al cor que ens recorda cada dia que és allà. La ferida cicatritzarà algun dia? No ho sabem, però la petjada sempre hi serà, el temps que és el botxí cruel i amable, alhora, mata i cura la memòria i la vida. 

Allò segur és que ja no tenc ningú que em cuidi com ho feies tú, que m'abraci com ho feies tú, que m'aconhorti com tú ho sabies fer, perquè ningú me coneixia com la mare que me va parir, ningú m'estimarà com la meva mamà… i jo no estimaré cap altra dona de la mateixa manera.

Sgt. El teu fió estimat.

ÒBVIAMENT, UN NOU DIA

Seria una obvietat estatutària començar amb un "Avui comença un nou dia" ja que, si no ets a l'altre barri, i ja que et trobes llegint aquestes línies semblés obvi que segueixes viu i amb els ulls oberts, cada dia que surt l'astre rei es dóna un dia nou. El temps és aquell lladre de guant blanc que inevitablement et va robant la cartera de les hores de vida però t'omple la maleta d'experiència, tot això sense que te n'adonis. Fa calor a l'estiu i si la humitat pul·lula a l'ambient com ho fa en aquesta roca envoltada de mar on visc, irrita la xafogor al més pacífic dels homes. Bell és viure, més bonic seria amb una cartera plena de bitllets de 500€, una casa gran al costat de la platja i uns quants comptes milionaris a Suïssa o qualsevol territori off-shore convenient. Això del cotxe de luxe ho abandono, no sóc cap cantant de reguetón, per Déu! Viure amb comoditat amb la meva dona i família estaria bé. Les coses costa massa aconseguir-les, ens fan fer moltes voltes, massa esforç per a un gandul somnolent com jo. Que ens deixin tranquils ja una vegada!

A flor de pell, el seu tacte suau, el color blanquinós com la goteta de llet, la mirada dolça mel que volen trobar els meus llavis. Amb ella entre els meus braços sento que estic a casa meva. Qui ho hagués dit, el cel cap a l'espai d'una abraçada, als secrets d'un petó seu. El frenesí juvenil ja va passar fa estona, queda l'amor madur d'una quarantena que estima incondicionalment i apassionadament la seva estimada, la tendresa feta carícies i moixaines, paraules i mirades que ho diuen tot, silencis sonors, petons humits.

Jo canto a l'esperança ia l'amor de la meva gent, jo canto a la bellesa de la meva terra i al coratge dels valents.

ENTRA L'ESPERANÇA DINS UNA HABITACIÓ TANCADA

L'esperança entra fins i tot a una habitació amb la porta tancada. Resideix en els ulls d'una mirada que des del balcó o la finestra albira l'horitzó d'un nou demà, un paisatge descobert en temps de quarentena, un amic allà on no hi havia hagut més que un desconegut amb qui creuar-se cada dia de camí a la feina, el so d'una música llunyana que sembla transportar-nos a un un temps passat plens de nostàlgia pel record.

És en les petites coses de la vida que hom troba conhort en temps de patiment, plagues de dimensions bíbliques, pestes negres del segle XXI, un ésser humà inflat d'orgull i prepotència que és posat al seu lloc de precària creatura amb tot just un ésser microscòpic que aconsegueix fer trontollar a l'humanitat sencera, però també obliga a treure allò més humà, allò millor de tots nosaltres, la creativitat, la solidaritat, el valor d'aquells que tenen cura dels més febles i de tots, sanitaris, empleats de neteja i higiene, treballadors de supermercats i tendes d'alimentació, transportistes i personal de logística. La imaginació brolla quan un infant està avorrit, elevant la ment i contribuint al desenvolupament de les seves aptituds. El joc esdevé aprenentatge. L'aprenentatge ajuda a creixer a la persona. 

Tornarem a abraçar-nos, tocar-nos, acaronar a vida a cara descoberta i cara neta. No hi haurà cap mascareta que pugui tapar cap somriure. Recluïts a casa no s'està malament, però prefereixo poder caminar pel camp que restar en el meu pis de 60 metres quadrats.

Les cases s'enfilen muntanya amunt com si volgueren arribar al cim, els terrats se troben amb les teules de fang prenent el sol, com sargantanes d'argila. I és que el sol d'abril primaveral, després d'una ruixada d'aigua, fa net l'ambient d'impureses.