ÒBVIAMENT, UN NOU DIA

Seria una obvietat estatutària començar amb un "Avui comença un nou dia" ja que, si no ets a l'altre barri, i ja que et trobes llegint aquestes línies semblés obvi que segueixes viu i amb els ulls oberts, cada dia que surt l'astre rei es dóna un dia nou. El temps és aquell lladre de guant blanc que inevitablement et va robant la cartera de les hores de vida però t'omple la maleta d'experiència, tot això sense que te n'adonis. Fa calor a l'estiu i si la humitat pul·lula a l'ambient com ho fa en aquesta roca envoltada de mar on visc, irrita la xafogor al més pacífic dels homes. Bell és viure, més bonic seria amb una cartera plena de bitllets de 500€, una casa gran al costat de la platja i uns quants comptes milionaris a Suïssa o qualsevol territori off-shore convenient. Això del cotxe de luxe ho abandono, no sóc cap cantant de reguetón, per Déu! Viure amb comoditat amb la meva dona i família estaria bé. Les coses costa massa aconseguir-les, ens fan fer moltes voltes, massa esforç per a un gandul somnolent com jo. Que ens deixin tranquils ja una vegada!

A flor de pell, el seu tacte suau, el color blanquinós com la goteta de llet, la mirada dolça mel que volen trobar els meus llavis. Amb ella entre els meus braços sento que estic a casa meva. Qui ho hagués dit, el cel cap a l'espai d'una abraçada, als secrets d'un petó seu. El frenesí juvenil ja va passar fa estona, queda l'amor madur d'una quarantena que estima incondicionalment i apassionadament la seva estimada, la tendresa feta carícies i moixaines, paraules i mirades que ho diuen tot, silencis sonors, petons humits.

Jo canto a l'esperança ia l'amor de la meva gent, jo canto a la bellesa de la meva terra i al coratge dels valents.

L'importància de riure

Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. la vida d’un pel·legrí és “lloar tot i donant sempre gràcies a Déu” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del
patiment se pugui ser feliç. Riure també és la clau que obre moltes portes, principalment al cor de les persones, encara que no totes, però allò segur és que les portes que no s'obrin amb un somriure segurament és que no mereix l'esforç ni la pena esmerçar-s'hi per entrar.