ANIVERSARIS TRISTOS

Avui que sóc un any més vell que ahir puc dir des de la meva experiència que ma vida no tindria gaire sentit sense un somriure i un amor. sé que un home de la meva edat no hauria  de romandre solter, però un que és lleig i no té gaire alta l'autoestima. 

Tal dia com avui vaig néixer i avui, passats molts anys per sobre del meu cap. Ningú m’estima, ningú recorda que avui és el meu aniversari, ningú diu res, a ningú no li importo. Merda de vida! Ningú no té en compte els meus sentiments. Va arribar el dia trist d'autocompadir-se, de posar-se a plorar al més profund del meu ésser, sempre sense que ningú em vegi per no contribuir a la seva nefanda i cruel burla. Em sento vell i cansat.

SA MADRINA

Avui que la record, la melangia envaeix el meu cor i deixa un regust agredolç. Va partir lluny i no la puc seguir, ja no escoltaré mai més la seva veu llanuda, la seva pàl·lida i prima pell, solcada d'anys, ja no acarona el meu cap, ni me demanarà que li desfassi la cafetera per fer-nos el cafè. Ja no la veuré asseguda a la seva butaca del recó mirant una pel·licula d'indis i vaquers o, més aviat, adormint-se mentre les mirava. Sí, partí i la trobarem a faltar... només la resta de les nostres vides. La senyoreta Maria Teresa Cifre Rigo fou aquella àvia que mai va compartir cosa de sang i que ens ensenyà que la família no són només les persones que comparteixen informació que genètica, sinó més aviat les persones que s'estimen i es cuiden les unes a les altres. Sí, no era la meva àvia, però l'espurna d'orgull i satisfacció als seus ulls verds quan venia a cercar-me a l'escola i algú li deia que "no es podia negar que era nét seu",... ni amb set mantes l'haguessin pogut tapar. Ma mare, la pobra, va viure la pèrdua d'una mare dues vegades, la primera als nou anys quan un càncer s'endugué a la seva mare biològica (na Francisca Truyols Castanyer) i la segona quan la dona que la va acollir a casa seva, criar i educar com una vertadera filla, va morir al llit de casa seva agafada de la mà, acaronada i acompanyada en tot moment per una filla trobada al camí de la vida, rodejada per una família trobada pels recons de la vida. 

La trobaré a faltar tota la vida perquè de bon de veres qui sembra amor recull amor. Allà on siguis: Gràcies per haver-te compartit, per permetre que te coneguéssim, que t'estimàssim. Què la terra te sigui lleu! Mos veim al Cel!

Dites, reflexions i refranys den Miquel

Res vull amb qui res vol amb mi.

A qui no li agradi la música que faig, que em compri una viola de roda o una gaita irlandesa(piob uilleann).

Qui no vulgui sentir la meva opinió que no la demani.

Veure, escoltar, sentir, reflexionar, fer i callar allò que me doni la gana.

Sent rebuig d’altri que no m’hauria d’afectar, si m’afectés seria culpa meva.

Està clar que sempre trob una mà disposada a ajudar-me i aquesta es troba al final del meu braç.

Si cerqueu un home feliç trobareu un babau, si cerqueu un babau trobareu un home enamorat.

La imaginació i la creativitat són dels pocs camins que ens queden als físicament poc afortunats o agraciats, mediocres i patètics, per volar i per enamorar-nos.

Si no pots botar la roca que s’interposa al teu camí, segueix l’exemple del torrent i cerca la via per vorejar-la.

Tant si creus que pots com si no ho creus, sempre tens la raó(aquesta dita és un préstec de madam Curie).

Quan arriba el temps en què se podria, ha passat el temps en què se pogué.

Déu mos guard d’un “ja està fet!”(dita popular mallorquina).

Qui només és aparença, fugaç és com el fum, una vegada surt del foc de la primera vista, s’esvaeix a l’aire i qualsevol vent, encara una brisa suau, el desfà per sempre.

Tot allò que no me mata me fa més fort.

Si els vents del món t’allunyen de la felicitat, replega les veles i posa’t a remar.

La vida està plena de petits plaers quotidians, només cal saber trobar-los i trobar el temps per fruir-los.

Aquells superbs que es pensaven que havia de ballar al seu toc i podien manejar-mos sense cap contraprestació oferida, un agraïment sincer o un copet a l’esquena, i quan s’han trobat sense noltros parlen a les nostres esquenes en contra de les nostres persones, en què s’han sentit agraviats? Ja s’en poden anar a fregir espàregs perquè esmercen esforços en abatre’ns però noltros som lluny del seu abast...

Ja podeu pegar escopinades al cel que vos cauran damunt els nasos. per barallar-se s’en necessiten dos i jo no crec que tant valguis la pena de perdre el temps barallant-me amb tu, m’estim més, i és més assenyat i civilitzat, ignorar-te.

Si en altre temps perquè els anava bé me feien cas i ara perquè ja no m’han de menester ni me miren de cara, jo correspondre foc amb foc, aire amb aire, indiferència amb indiferència, més per una raó de pragmatisme que de venjança o rancúnia.

És clar que, ja que hom fa el seu camí envant, me convé fer el mateix i no perdre el temps amb ningú que no vulgui saber res de mi o pitjor encara, només per un interès mesquí. 

Més val sol que mal acompanyat

 

LA MEVA VISIÓ DE TOT PLEGAT (JOSEFIN'S WALTZ)

Avui. Escoltant una bella melodia tradicional americana(Josefin's Waltz), m'entra un sentiment de nostàlgia que esborrona. No sé on vaig deixar el temps que vàrem ser feliços. M'alegraria poder tornar a trobar-me amb aquests amics americans que me regalaren aquesta música, compartir un cafè. Ara que la meva vida ja és de tornada, que el final és més proper i no sembla tan terrible per a un mateix, me n'adon que al final de les nostres curtes vides ens arrepentim més d'allò que no vàrem fer per por o per vergonya que dels successos reals.