MAXI

Una flor no fa estiu ni un jardí primavera. Tanmateix les fulles cauen a la tardor i a l'hivern

el fred ens troba arredossats, arrecerats d'un vent de tramuntana.

Pens en aquell vell acordió diatònic que s'estirava i se tornava a arrufar.

L'acordionista darrere d'aquell instrument no era altre que en Maxi,

que un mal vent el s'en va endur, o potser sigui bo allò que l'ha fet pujar allà

on les nostres creences, seves, meves i nostres, estan segures de passar a una millor vida.

Què us podria dir d'en Maximino Vicente Cea?

Nasqué a Miranda de Ebro, terra endins, a Burgos, i arribà a Mallorca a bord d'un vaixell militar,

i quedà tan meravellat d'aquesta terra que uní forces per defensar sa Dragonera d'especuladors

que hi volien fer una urbanització.

Era percussionista africanitzat, tocava el trombó de vares i, és clar, l'acordió diatònic,

feia agricultura ecològica amb els nins de l'escola del seu poble, s'Arracó,

i feia joguines i artesanies diverses.

Un home inquiet, peculiar, fins i tot n'hi ha que el qualificarien de "hippy",

el darrer "hippy" de s'Arracó, això però, a ell, no li agradava gens pel contingut negatiu

que amaga la paraula hippy.

Sempre somreia, sempre era amable amb tots, i reconeguem que no sempre és fàcil,

gairebé mai s'enfadava. Va restaurar i ajudar a recuperar els caparrots de s'Arracó.

Era un activista cultural dels que fan poc renou però molta feina.

Tothom l'apreciava, tothom a s'Arracó i Andratx el coneixia, molts en recordarem

al llarg de les nostres vides.

Que la terra te sigui lleu, amic!

Dimensión pública de la Fe

Reivindicació crítica i autocrítica de la dimensió pública de la fe cristiana. per RAFAEL AGUIRRE. Prof. de Teologia a Universitat de Deusto. Bilbao.

1. LA PRIVATITZACIÓ DEL CRISTIÀ

En qualsevol poble de qualsevol regió espanyola destaca l'església, edificada al lloc més elevat i amb les cases al seu voltant. El centre de totes les urbs modernes està ocupat per bancs i grans magatzems. Aquesta simple observació geogràfica posa en relleu el ràpid desplaçament dels valors i símbols que congreguen a la nostra societat i articulen la seva convivència. Sense afanys científics ni exhaustius, va presentar una sèrie de trets que replantegen amb radicalitat la situació actual de la religiositat.

1. Com a efecte de factors ideològics (il·lustració) i socioeconòmics (industrialització i urbanització), la nostra societat ha experimentat un ràpid procés de secularització, en virtut de el qual les diverses activitats humanes (la política, l'art, la cultura, la moral, la vida quotidiana) s'han anat independitzant de la matriu religiosa que les amarava i legitimava. De manera progressiva, la religió ha anat cedint posicions, de vegades de manera dolorosa i conflictiva, en la vida pública. Sembla que la fe religiosa és una opció íntima per la qual només hi ha refugi en l'àmbit del privat. Les valoracions d'aquest procés són molt dispars: per a uns significa l'emancipació del que és humà d'una tutela esclavitzadora; per a altres suposa la pèrdua d'una dimensió profunda i essencial de l'home; i no falten els que veuen en la secularització la possibilitat de purificació de la fe i de la seva reubicació social. N'hi ha que ho consideren un procés irreversible, com a superació d'etapes immadures de la humanitat; però altres pensen que és un procés reversible i, en tot cas, no molt profund, perquè el religiós reapareix sota formes molt diverses ( "religions de suplència"). És important notar que la secularització afecta totes les societats en què es donen determinats factors socials. Seria molt superficial atribuir el retrocés públic del religiós fonamentalment a campanyes ideològiques o a conjuntures polítiques.

2. A partir de la Il·lustració s'ha anat imposant un tipus de racionalitat basada en l'experimentació i verificabilitat. El que no reuneix aquestes condicions no és científic ni susceptible de comunicació racional. Es conclou que la religió pertany al merament subjectiu, a l'àmbit de les opcions privades. Es nega a la fe tota pretensió d'intervenir en la vida pública, perquè es tracta d'un element no controlable per la raó, que és l'única cosa que fa possible el diàleg en una societat plural. Conseqüentment, la teologia no gaudeix de cap possibilitat epistemològica de fer-se present a l'àgora dels sabers ia la universitat.

3. "jo sóc partidari ... que la fe religiosa sigui una opció de la vida privada, però mai de la pública" (Manuel Escudero, coordinador d'el Programa 2000. Cfr. Església Viva n. 140-141, 1989, pàg . 283). "... l'Església com a tal ha de dedicar-se a actuar 'dins de les esglésies', limitant-se a les qüestions pròpies de l'culte religiós" (Nicolás Redondo. Cfr. Els marxistes espanyols i la religió, Madrid 1977, pàg. 117).

Un dels més caracteritzats ideòlegs de "l'ànima liberal" de l'socialisme espanyol (Escudero) i qui és, potser, el representant típic de la seva tradició històrica (Redondo) coincideixen, per sobre de les moltes diferències que els separen, a afirmar que la fe religiosa no ha d'interferir en la cosa política i pública, perquè el seu lloc propi és la vida privada. Sens dubte, estan expressant un tret característic de la cultura hegemònica a l'Espanya d'avui.

En aquesta postura batega una preocupació per salvaguardar la pau religiosa i el record del tràgic de les divisions religioses en la història espanyola. Però hi ha més raons. Crec que també hi ha el convenciment que la religió funciona socialment a favor de la dreta, que tradicionalment ha patrimonialitzat la creença. Fins i tot, de vegades, es pensa que la religió és difícilment compatible amb la tolerància cívica. I cal reconèixer que l'experiència històrica dóna peu per a tal prevenció. En resum, l'esquerra, majoritàriament, considera que el millor és que la religió no interfereixi en la vida pública, la qual cosa pot traduir-se en generositat pressupostària per tenir a l'Església tranquil·la (cas típic i, al meu entendre, esperpèntic: l'Almudena) .

L'esquerra espanyola té un plantejament polític del tema religiós comprensible, però ideològicament superficial i incoherent, com indicaré més tard.

4. A la dreta espanyola ha el desig d'acceptar la presència pública de la fe religiosa com a factor per recompondre el seu propi bloc cultural i polític. Es consideren els representants nats i fins els monopolistes de l'humanisme cristià. Curiosament, es fa una lectura selectiva dels elements cristians que incideixen en el públic, i així els aspectes socioeconòmics de l'ensenyament actual de l'Església són totalment omesos, quan no obertament criticats.

Exemple significatiu em sembla el d'un important diari de la meva terra del nord, de gent catòlica i identificada amb el centredreta, que silencia sistemàticament les notícies de l'Església propera, de la qual discrepa, però que, això sí, tots els diumenges publica amb gran relleu l'horari de les misses, com a símbol de el lloc (cultual) en què la religió es conrea i accepta.

Uns marginen el cristianisme per pertorbador i pertanyent històricament a camp contrari; altres intenten utilitzar corn seu, però, si no poden, deixa d'interessar i també prescindeixen d'ell.

5. La nostra societat desprivatitza el sexe i converteix el religiós en "el pornogràfic", el reprimit i vergonyós que circula sota mà, alguna cosa al que es recorre sense que s'assabentin els altres. El pornogràfic només treu el cap a l'espai públic en forma d'acudit, d'agressivitat o d'excés. El pornogràfic sol ser molt important, arriba a moure moltíssims milions; però es fa com si no existís, i circula per canals subterranis i a l'marge de la vida pública normalitzada. Una mica d'això passa amb la religió, particularment a Espanya, on la cultura dominant està en ple pruïja reactiu contra el nacionalcatolicisme recent. Però molt em temo que no pocs sentin nostàlgia d'ell. El cas és que, a diferència del que succeeix en altres països europeus, es fa encara molt difícil la consideració del fet religiós en el debat públic, la discrepància tolerant sobre el que humana i socialment significa la fe cristiana. Però el reprimit és perillós, perquè es pren sempre la revenja i de la pitjor manera. És aquesta una tasca necessària i pendent de l'procés democràtic espanyol.

II. DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA I LA SEVA ACREDITACIÓ

Pensar que el religiós pot ser una cosa merament privat és ingenuïtat o negar-se a veure la realitat. És clar que un grup social de la naturalesa de el dels que es consideren creients té necessàriament influència i repercussions socials. Antropològicament, la fe té les seves arrels en el més profund de la persona, totalitza tota la seva existència i, per força, repercuteix en totes les dimensions de la vida. Teològicament, la fe afirma a Déu com a valor suprem i implica el reconeixement del seu senyoriu sobre tota la realitat, incloses les activitats públiques i històriques. La privatització de la fe, parlant estrictament, és la seva negació. El Regnat de Déu, centre de el missatge de Jesús, connota un horitzó, de justícia i fraternitat humana com inseparable de l'acceptació de Déu i de la seva voluntat. És gairebé una pregunta tòpica com es pot parlar de Déu després d'Auschwitz. El silenci ofèn a Déu quan milions d'homes viuen i moren injustament. Però com parlar sense ofendre tampoc a el misteri de Déu i -el que ens porta a el tema de la nostra reflexió- sense avassallar l'autonomia del que és humà? És difícil trobar la paraula significativa (que no calla), però modesta (que no pontifica sobre la vida social ni, menys encara, legitima una política). La paraula religiosa i la mateixa Església busquen el seu lloc adequat en la vida pública de la societat secular. Per inacceptable que sigui com a principi, en la invitació a la privacitat s'expressen exigències davant les que s'ha d'acreditar la reivindicació d'un cristianisme públic.

1. Hem d'entendre la crida al privat com una exigència perquè la fe no es basi en el convencionalisme oa la pressió social, sinó en el convenciment personal profund i conreat, amb tot el que implica de llibertat i coherència vital. Hi ha situacions que posen socialment a la fe davant la purificació i maduració. És el que passa quan no és fruit de la pressió social, ni un comportament prestigiat, ni font de beneficis personals; més encara, quan l'enfortiment de l'humà sembla fer més opaca la referència religiosa de la realitat. La dimensió pública de l'cristianisme ha de plantejar no tant com la creació d'institucions i estructures que arreceren a uns fidels incapaços de viure a la intempèrie, sinó com el fruit madur i personal de cristians que viuen com a tals enmig de les condicions normals del seu temps.

2. A vegades es desitja l'aparcament de la fe en el privat, perquè es tem la seva intolerància a la vida pública. Hem de reconèixer el fonament d'aquesta prevenció. El cristianisme ha d'acreditar la seva intervenció pública com tolerant i democràtic en una societat laica i plural. Haurà de ser una presència més fraternal que paternal, una oferta lliure, una convicció sincera, però que no es consideri absoluta i sigui capaç d'aprendre.

Hi ha el perill que l'Església, després d'afirmar que no aspira a legitimar un determinat tipus de societat, reintrodueixi la seva aspiració a la centralitat social presentant-se com la instància ètica suprema i privilegiada. Normalment, sobretot a Espanya, l'actitud cristiana de fe està socialitzada i culturitzada en formes no democràtiques, i molt em temo que freqüentment es banalitzi la democràcia, es doni com a cosa feta la seva acceptació, sense calar en que les seves exigències ètiques i ideològiques són una tasca costosa i un procés permanent.

La fe no pot ni claudicar davant el relativisme ni refugiar-se en la privacitat; però també ha de tenir cura per no entendre com un imperatiu ideològic o institucional.

3. La fe afirma el senyoriu de Crist sobre tota la creació, les exigències de Déu sobre tota la realitat i l'acció de l'Esperit en tota la història. Però d'això no se segueix el domini de l'Església sobre tota la creació, ni la seva capacitat de dictar lleis a tota la realitat. Les afirmacions cristològiques o teològiques no són transportables sense més a la eclesiologia. L'Església serveix a la presència de Déu, no la monopolitza; i el seu gran pecat pot ser intentar suplantar-la. Hi ha molts àmbits de realitat que estan sotmesos a Déu, però que tenen les seves lleis pròpies, en què l'Església no té cap competència peculiar.

L'atribució del que és privat com el lloc de la religió ha de servir com a toc d'atenció perquè els creients i l'Església respectem l'autonomia de la societat civil i la considerem una conquesta positiva que hem d'intentar consolidar, perquè fa possible la convivència lliure, la proposta del que és propi i l'acceptació del que és diferent.

III. LA DINÀMICA ENCARNATORIA DEL CRISTIANISME PRIMITIU

És summament il·luminador recórrer als orígens de l'cristianisme, perquè va ser llavors quan es van prendre les opcions claus que ens segueixen condicionant i perquè els seus problemes reapareixen, sota formes diverses, en la història posterior. A més, en la nostra societat laica, en la qual els cristians som cada vegada més minoritaris, la situació de l'Església té analogies particulars amb la dels seus orígens.

En tots els escrits de l'N.T. es veu que la relació amb Israel i amb el judaisme va ser teològic i sociològicament un problema clau per als primers deixebles de Jesús, jueus tots ells. Per al judaisme, la religió sosté i impregna tota la vida privada i pública d'un poble concret. Però el peculiar és que aquesta presència pública del religiós es garanteix a força d'enfortir les barreres ètniques de la separació dels altres pobles. Així sorgeixen les prescripcions alimentàries i matrimonials, les lleis, la circumcisió, les institucions pròpies, etc. Israel conrea la integritat religiosa com a distinció dels pobles pagans, com no barrejar-se amb ells.

Des d'un punt de vista sociològic, la forma d'entendre la relació amb el món (la presència pública) va ser un factor clau perquè els primers deixebles de Jesús s'anessin afirmant com una realitat autònoma i diferenciada de l'judaisme, és a dir, perquè sorgís l'Església cristiana. No és possible entrar ara en tot el complex procés de relació / separació de el judaisme, que va ser molt diferenciat segons els diversos grups cristians. Però va ser prevalent una línia que va marcar la història posterior i va originar el que se sol anomenar "la gran Església". És la línia caracteritzada per una dinàmica encarnatoria: no conrea les barreres ètniques, sinó que les aboleix, perquè aspira a ser un moviment universal; admet els matrimonis mixtos; declara la fi de la llei i de la circumcisió. És l'actitud de Pau, que "es fa jueu amb els jueus, amb els que estan sense llei com qui està sense llei; m'he fet tot a tots ..." (1 Cor 9,20-23).

Per Pau no es tracta de reclutar un poble ètnicament (culturalment) delimitat, sinó de fer-se present en els diversos pobles existents. Es contraposa a la dinàmica centrípeta de l'judaisme ( "tots els pobles peregrinaran a Sió") la dinàmica centrífuga de l'cristianisme ( "aneu a tothom ... feu deixebles de tots els pobles"). No és l'estratègia de l'exclusivisme d'un poble (va ser el perill dels judeocristians), però tampoc la d'un sector que s'automargina (va ser el perill dels il·luminats, per exemple, els gnòstics). No es tracta de fer "comunitats de contrast" que s'instal·lin en cultura i comportaments alternatius als socialment vigents, sinó "comunitats anticipatòries" que discerneixin l'existent al món i el fecundin amb els valors de l'evangeli.

Quan s'universalitza la fe en Déu, necessàriament es despatrimoni- alitza la seva presència i actuació. Per això l'actitud paulina part de l'acceptació de l'món com a creació de Déu i lloc de la seva actuació. En principi, les coses són bones (1 Cor 8), hi ha un ordre de la creació bo i que s'ha de respectar (1 Cor 7), hem de descobrir que hi ha de veritable, de noble, de just, de pur, d'amable .. . (Fl 4,8). La tradició paulina demana acceptar la institució social bàsica de el temps, la casa patriarcal, per vivificaría des de dins amb l'esperit de l'evangeli (Col 3,18-4,1; Ef 5,22-6,9). Pau (Rm 13) i més encara els seus deixebles (1Tm 2,2; 3,1) inculquen fins i tot l'acceptació de l'Imperi i de les seves autoritats. El pensament religiós creatiu es mou sempre a la vora de l'abisme. Afortunadament, avui som molt conscients dels perills d'aquestes opcions de la tradició paulina i de la relativitat de les seves formulacions. Però no comprendríem res si no caiguéssim en el compte que, en el fons, hi ha un projecte missioner molt audaç que aspira a introduir el cristianisme com a ferment de la cultura hel·lenista i de l'Imperi romà.

És la presència pública entesa no tant com la ciutat aixecada sobre la muntanya (així el judeocristià Mateu en 5,14), sinó més aviat, i desenvolupant imatges inaugurades per Jesús, com el llevat que s'enterra en la massa o com el diminut gra de mostassa que s'enfonsa a la terra, que semblen perdre perquè el conjunt fermenti i doni fruit. Un escrit de finals de segle II, l'Epístola-a-Diognet, expressa molt bé aquesta dinàmica encarnatoria: CARTA-A-Diogneto

"Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva parlar, ni pels seus costums ... s'adapten a vestit, menjar i altres gènere de vida als usos i costums de cada país ... es casen com tots, com tots engendren fills ... (V, 1-6). Però encarnació no és simplement mundanització. Els cristians pretenen vivificar amb la seva fe el món en què viuen. "el que és l'ànima en el cos, això són els cristians en el món ... "(VI, l).

He dit que la nostra situació cristiana té notables analogies amb la dels orígens. L'Església naixent va sentir el vertigen de perdre les seguretats que fins llavors li proporcionava la identificació amb Israel (identitat cap a dins i reconeixement jurídic per part de l'Imperi). Van haver de aprendre a viure en diàspora, sense privilegis, com a minoria a la intempèrie. En aquelles circumstàncies hi va haver qui es van aferrar a la identitat a l'estil jueu (sectes judeocristianes); altres es van dissoldre en la ideologia pagana (gnòstics). La línia prevalent, d'encuny paulí, la qual es va constituir com l'ortodòxia, va reformular la fe i l'organització en categories i formes comprensibles en el món hel·lenístic. Va ser una empresa audacísima d'encarnació, de diàleg amb un món desconegut, en el qual s'anaven reconeixent les petjades de Déu, a el temps que se li anunciava la salvació en Jesucrist.

IV. REFLEXIONS SOBRE LA DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA

1. Assistim en l'actualitat a la recerca d'una nova articulació de la política i del religiós, d'Església i societat civil, que ve exigida per les transformacions socials modernes (Il·lustració, diverses crítiques de la religió, barbàries d'origen secular i religiós ).

Avui és clar que el cristià no es tradueix en propostes tècniques de caràcter polític i que hi ha una pluralitat d'opcions legítimes per a un creient. Però la fe encoratja, estimula, critica, vivifica i enriqueix tota l'activitat pública de l'creient, inclosa la estrictament política. La fe ha de respectar l'autonomia del secular i no aspirar a donar solucions tècniques, però sí que pot i ha de contribuir a enriquir la cultura social i la creativitat personal.

Hi avui un perill evident que es procuri a l'Església la promoció de l'laïcat amb vista a la realització de tasques per a les que cada vegada hi ha menys braços clericals. Hi ha una clericalització abusiva de molts laics. Però el prioritari ha de ser que els creients no es quedin en plataformes eclesials, que és el més còmode, sinó que surtin a la societat civil i es comprometin en estructures laiques; que, motivats per la fe, però sense buscar receptes en ella, es facin presents, sobretot, en els llocs més influents per promoure la justícia.

2. La presència pública del cristià s'ha d'obrir camí entre dos esculls. El primer, la patrimonialització que una certa dreta fa dels valors cristians. Aquí hi ha una hipocresia, una instrumentalització i un reduccionisme que comprometen de forma molt greu la presència pública de la fe cristiana en la societat espanyola. En bona mesura com a reacció davant el que s'ha dit, també hi ha l'escull d'una esquerra bastant cega davant el que significa el fet religiós, que no valora la capacitat alliberadora de la fe; una esquerra en la qual la crítica marxista de la religió té cada vegada menys pes, però que és progressivament claudicant davant el neoconservadurisme cientifista i consumista.

3. S'han de distingir dues funcions de l'Església a l'hora de plantejar la seva dimensió pública. La primera tasca de l'Església és proposar la salvació de Déu en Jesucrist com el gran anunci per a tota la humanitat. Això és una cosa que l'Església rep, confessa i ha de transmetre. Proposar no és imposar, i exigeix ​​dialogar, escoltar i parlar. Aquest diàleg no és simple tàctica per guanyar-se les simpaties de l'interlocutor, ni és un mer recurs per suscitar les preguntes humanes més profundes. En el diàleg s'aprèn també què significa la fe per als nostres contemporanis, es descobreixen aspectes oblidats de l'evangeli i es cau en el compte d'adherències estranyes, fruits de la limitació i de pecat, amb que de vegades se li ha identificat. En el diàleg es realitza també una tasca pedagògica i aclaridora perquè l'home pugui trobar-se amb l'autèntic sentit de l'anunci de Jesús.

Però la tasca de l'Església no s'acaba aquí. El decisivament important no és la confessió teòrica de fe, sinó l'acceptació efectiva de l'Regnat de Déu en la vida personal i col·lectiva. I el Regnat de l'Pare implica la fraternitat i la vida plena dels fills. Per això l'Església no es pot inhibir davant els grans problemes humans. El problema és com parlar i actuar-hi. El Vaticà Il ha recordat que l'Esperit de Déu actua en la història, en moments i llocs diversos i paradoxals. "Escoltar la Paraula" requereix ser sensibles a la història i discernir-. L'Església no només anuncia el que Déu va fer definitivament en Jesucrist, sinó que també creu en l'actuació real de Déu avui en el nostre món i s'esforça per descobrir-la i servir-la.

Però l'Església no monopolitza l'acció de Déu en la història. És més clara i ferma la paraula creient que anuncia l'obra de Déu en Jesús que la que discerneix la mediació actual de l'Esperit en el món. El diàleg amb el món (amb la cultura, amb els moviments històrics, amb les sensibilitats socioculturals) és una tasca de discerniment teològic per servir el Regnat de Déu entre els homes. El problema és com ha de parlar i actuar l'Església en tants problemes històrics molt complexos. Penso que haurà d'elaborar, cada vegada més, la seva paraula per mitjà d'estudis i debats; que haurà de "despontificar" el seu llenguatge, acceptant amb freqüència dir una paraula seriosa i humanitzadora, però provisional i revisable. Però la influència real i la capacitat de mobilització amb que l'església compte i, sobretot, la virtualitat de la seva tradició poden fer summament valuosa la seva contribució a la humanització de la història. Serà una Església fraterna, companya acollidora i crítica de l'caminar dels homes en una societat laica i plural.

4. Es diu que l'Església ha de ser "la veu dels que no tenen veu". Desitjo formular-ho d'una altra manera per mostrar el que és, al meu entendre, l'aportació més important de la tradició cristiana a la cultura hegemònica de la cultura occidental. Els cristians celebrem "la mort de el Senyor fins que torni". Recordar, conrear els records, és una característica central de la cultura judaica i bíblica. Els cristians no cejamos en el record de la passió, creu i resurrecció de Jesucrist. Les persones i els pobles viuen dels seus records, perquè afirmen la seva identitat i, sobretot, obren les possibilitats de futur. "Els desmemoriats no tenen futur" (Bloch). Recordar el crucificat Jesús implica recordar a tots els crucificats i vençuts de la història. I això és una crítica radical de el present, perquè el present és sempre reflex i obra dels vencedors.

És a dir, la tradició bíblica amb el seu èmfasi en el record de les opressions de el poble i, especialment, la tradició cristiana amb el record de l'crucificat Jesús, recuperen un element oblidat i sufocat en la societat de l'racionalisme científic i de diners; fan presents els drets pendents de les víctimes i dels pobres com un qüestionament radical. Pe ro la memòria de la passió va lligada a l'esperança de la resurrecció. En la mesura que es reivindiquen drets pendents, es critica el present i es generen esperances i alternatives de futur. L'Església, per fidelitat a l'crucificat, és la institucionalització de la memòria dels pobres, dels derrotats i crucificats; en aquesta mesura introdueix un element disfuncional en la racionalitat de la modernitat: la institucionalització de la crítica i de l'esperança des dels pobres de la terra. És, penso, la forma de fer públiques les virtualitats més pròpies de l'evangeli de Jesús en diàleg crític amb la cultura contemporània.

5. Sovint la discussió intraeclesial sobre la presència pública se centra en el tema de les institucions confessionals. Aquí intervenen els judicis i decisions prudencials. No entraré en això, però penso que la nostra situació i el nostre passat recent ens han de fer molt sensibles davant els perills que tanca el desig actual de rellançar aquest tipus d'institucions. Els enumero simplement:

1) perill de perpetuar la immaduresa de la fe de molts creients;

2) perill de valorar amb excessiu optimisme la fe senzilla que es pretén acollir;

3) perill de consolidar una subcultura eclesiàstica que faci encara més difícil el diàleg de la fe amb el món;

4) perill de basar la presència pública més en el poder autònom de les institucions que en el testimoni viu i proper dels cristians;

5) perill de promoure la presència pública per la via de el poder i de la capacitat de pressió;

6) perill d'identificar el cristià amb determinades interpretacions, prevalentment conservadores, segons ensenya l'experiència (i com correspon a la dinàmica d'unes institucions que estan plenes de necessitats materials).

El plantejament que he suggerit en aquestes pàgines correspon a un projecte missioner, però em sembla que la nostra Església segueix sentint vertígens i resistències semblants als experimentats per l'Església de Jerusalem quan Pau es va decidir a trencar amb el judaisme i obrir-se a el món romà-hel·lenístic , immens i desconegut. Pel que fa a institucions, hi ha un pendent, que és a més la que se segueix amb necessitat teològica de la naturalesa de la fe: la construcció de comunitats cristianes autèntiques, que celebrin la fe i sostinguin, encoratgin i discerneixin el compromís dels creients en les estructures laiques de la societat democràtica. Molt em temo que, sovint, altres institucions confessionals no siguin sinó coartades davant les mancances d'aquesta vida eclesial bàsica.

RAFAEL AGUIRRE

SAL-TERRAE 1989, nº 9, pàgs. 615-626

La Nación de Naciones

El problema que me plantea el considerar el inicio de la nación española en Covadonga, es que del mito de origen astur, enlaza por arte de biribirloque con reyes castellanos, cuando en época de Don Pelayo que no fue real como buen personaje motológico, Castilla no era aún ni el condado que llegaría a ser más tarde y aún mucho más tarde, el reino de Castilla, o como si España fuere nada más que Castilla. El problema del centralismo es que esa fuerza centrípeta deja aquellos territorios más alejados a su suerte como nave sin timón, al envite de las olas, ya se estrelle contra las rocas y se hunda definitivamente. Cada hijo de vecino con su idiosincrasia…

Una nueva corriente filosófica nace para justificar lo injustificable, poner los pilares para el pensamiento  neofascista, el Estado centralista, monolingüe, monocolor, mono pensador,...mmm Interfiere dicha teoría contra la realidad. Todo discurso epistemológico debe poder ser contrastado con la realidad social, política, cultural, económica... 

La negación identitaria de lo que son las Españas, es una aberración de catastróficas consecuencias si alguien pretendiera que este aglutamiento de naciones (nación de naciones, TC dixit) permaneciera unido. In pluribus unum, eso fue antetodo la primigenia patria de los españoles, diferentes reinos unidos solo por una idea federal de "tanto monta, monta tanto". Si negamos a aquellas naciones constituyentes(Corona y Reino de Castilla junto con la Corona de Aragón, que aglutina los reinos de Aragón, Valencia, Mallorca y al principado de Cataluña, además de otros reinos que hoy en día han sido emancipados) de lo que en su momento ha devenido en ser las Españas, recurrimos a un cegato fascismo centralista y castellano, señora Paloma pajarraca Hdez., porqué en el centro geográfico, político y económico de esta España suya, se sitúa Castilla, castellanos siempre mirándose ombligo para adentro, "España es sólo Castilla y Castilla es sólo Madrid!". Si esta es la idea de España sobre la que quieren construir un marco de "convivencia" para la sociedad, acabarán pidiendo referéndum de autodeterminación hasta en Valladolid y sálvese quien pueda. La historiografía nos aclara que Amadeo I de Saboya (1870) es el primer Rey de España, hasta entonces desde 1714 (Decretos de Nueva Planta, recuerda señora Hernández?) había solo un reino, el de Castilla, ésa es la España Uniforme, término que se contrapone a la España Incorporada o Asimilada (reinos de la Corona de Aragón, y bien he dicho reinosss) y la España Foral (Navarra y Euskadi)... después hablarán de que no ha existido nunca un centralismo castellano. La realidad histórica indica que hasta la fusión castellanizante, hubo en las Españas fueros y ordenamientos jurídicos paralelos, y no pocos, de esas Españas no castellanas. Se dice que es más lo que nos une que lo que nos separa, pero esa misma afirmación se puede extrapolar a vecinos lusitanos, galos, incluso italianos o germanos. Entonces qué es lo que realmente nos uniría? La voluntad, simple y llanamente dicho, de permanecer unidos unos y otros y no con otros terceros, con los que también podríamos encontrar lazos de unión. Cual es el mejor pegamento para construir un estado sólido? La voluntad de construir en común, pero cómo sabremos cual es nuestra voluntad si no somos consultados mediante referéndum, por medios y garantías realmente trasparentes, realmente democráticos? De este modo nos aseguraramos que es español el que quiera serlo.

La negación de la identidad, el "túnoeresná, nunca has sidoná y nuncanlavía serasná", es algo que por infantil que suene, está en el discurso de la extrema derecha reaccionaria más mohosa. Cataluña existía, antes si cabe que el Reino de España (1870, recuerden a Amadeo de Saboya), como entidad soberana y formadora de la Corona de Aragón (uniéndose el principado de Cataluña* al reino de Aragón, por tanto Corona y Reino aquí son cosas distintas, no como en Castilla) que fue a su vez sujeto constituyente de lo que más tarde ha devenido en el Reino de España (1870).

* Ramon Berenguer IV, comites barcinonensis et princeps Cataloniae, y mucho después... princeps aragonae, en virtud del conveniente matrimonio con Petronila de Aragón.

La afirmación de que los catalanes nunca tuvieron un reino es cierta, puesto que "sólo" tuvieron seis reinos (Aragón, Mallorca, Valencia, Nápoles y Sicília, Cerdeña) aparte de tres principados (Cataluña, Atenas y Neopatria). Pero si no lo hubieran sido nunca, tampoco ello sería obstáculo para ejercer su derecho de autodeterminación pues tampoco constituyeron nunca reinos Suiza, Luxemburgo, Mónaco, Andorra, Estonia, Letonia, Australia, Estados Unidos, Nueva Zelanda… 

El reconocimiento nacional de parte del reino es anterior a la Constitución, por tanto la configuración territorial está por encima de la propia carta magna, y lo vemos rerflejado en el Título VIII de la mencionada norma, al reconocerse los derechos de esos territorios con estatuto de autonomía previos al régimen de Franco, como nacionalidades históricas, que es lo mismo que decir naciones. 

Existen multitud de rasgos diferenciales entre los españoles de hoy en día, lingüísticos, culturales, históricos, sociales, económicos, geográficos… ello corresponde a la diversidad que se halla en el reino, no siendo ésto un problema a tratar como muchos creen sino una riqueza a promocionar. 

Lo que podría unir a los ciudadanos es, sobretodo, la voluntad, de permanecer unidos, de ser miembros de pleno derecho y formadores de aquello que se ha dado a conocer como Estado, el interés de unirnos. Para que ello acontezca no puede darse ninguna sensación de inequidad entre individuos, por razón de su lugar de residencia, lengua materna o cualquier otra característica intrínseca, cosa que en la actualidad no pasa. Esta discriminación lingüística, cultural, económica, social,... existe y se hace patente al contrastar los datos de la realidad.

En el plano lingüístico, por ejemplo, más de quinientas leyes imponen la lengua de Cervantes, pero el borrador de estatuto habla del deber de conocer el catalán y los nacionalistas,... los auténticos: los centralistas, ponen su grito en el cielo. No se puede mandar ninguna canción a Eurovisión que no sea en castellano porque es la "lengua común", aunque sí se puede cantar en otro idioma si es en inglés, porque mola mazo.

NO EM DEMANIS QUE ET RECORDI (pels malalts d'Alzheimer)

Era de nit i plovia, em vaig girar i la vaig mirar als ulls.

Tenia por i jo ho sentia, veure’m a mi la va animar.

A trista veu va deixar anar que algun dia no podria recordar.

I amb la por al cos em va suplicar que

quan ja no sabés el meu nom no la deixes d’estimar.

No em demanis que et recordi.

Explica’m tots aquells moments junts.

Agafa’m fort la mà, fes força i no la deixis anar…

No la deixis anar.

Amb la mà al cor em va insinuar que malgrat tot mai no em podria oblidar.

Va aixecar el braç molt lentament, Es va apropar i molt suament em va acaronar.

No em demanis que et recordi.

Explica’m tots aquells moments junts.

Agafa’m fort la mà, fes força i no la deixis anar…

No la deixis anar. 

La cançó de Salva Racero (Lax'n'Busto) aquí

Cakewalk By Bandlab - Tutorial en Español ❤️ LO BÁSICO ❤️

RESPOSTA A UN FATXA

Tot començà amb la compartició de d'aquest article excel·lent de reflexió per a qui vulgui llegir-lo. Un amic molt fatxa, que anomenarem Jota, se veu interpelat des de la ceguesa de la seva ideologia autoritària, evident que no està d'acord ni amb el contingut de l'article, ni amb mi.

Estimat Jota, deixa que et respongui des del respecte i afecte d'aquesta amistat que ens uneix: aquesta és la teva respetabilísima opinió des de la Villa i Corte. Cadascun penja al seu mur allò que li surt de 5 pams per sota de la barbeta. Des del meu punt de vista perifèric Espanya no és només Castella ni Castella és només Madrid, de fet Santander va ser un temps capital i port principal de Castella, dins d'aquest concepte de "ampla" Castella que va des del port de Santander fins al Port de Santa Maria o Cadis.

Espanya necessita urgentment una redefinició inclusiva del que ens fa ser espanyols, que no exclogui a cap ciutadà independentment de l'idioma que faci servir a casa, que inclogui no només a l'extens altiplà central ibèric (que estarem d'acord que és una part important, però no és el tot), el que ens podria unir seria per sobre de tot la voluntat de romandre junts dins d'aquest Regne d'Espanya, nació política, sí, però també, nació de nacions, gresol ric i divers des de la seva mateixa gènesi. Menysprear a la contrapart és una tàctica de l'odi que recull el que sembra i no és intel·ligent.

El reconeixement de l'organització territorial és preconstitucional tal com es recull en la mateixa Carta Magna i que reconeix l'existència prèvia de les nacionalitats històriques, aquests territoris que van votar i aprovar els seus respectius estatuts en temps de la República, per això hi ha Autonomies de via ràpida i de via lenta. Espanya és un federalisme imperfecte (o sigui, inconclús o no acabat de desenvolupar) i la imperfecció tendeix a, o bé perfeccionar-(conformant una unió federal de subjectes políticament iguals i independents entre si, com Alemanya o com l'Espanya dels reis catòlics i els Habsburg), o bé, desaparèixer (tornant com a força centrípeta a l'estat centralitzat, com a França).

El nacionalisme existeix en cada un de nosaltres, tots som diferents, tenim una llengua materna que pot ser diferent de la del veí, un entorn geogràfic que influeix en la nostra visió de món que ens enrevolta, uns valors familiars transmesos ... I això és diversitat i és una cosa bona, malgrat que alguns ho vegeu com una cosa a fer desaparèixer. Si som conscients del nostre nacionalisme, sabem que ningú és superior ni tampoc inferior independentment de l'extensió i poder polític, econòmic, cultural o militar de la seva nació, podem prevenir la ceguesa de l'exaltació amb la prudència d'escoltar les visions i propostes diferents i conformar una opinió personal més sòlidament contrastada, i sempre seria possible canviar-la si trobem arguments més veraces i millors, això és defugir de la zona de confort i contribueix en gran manera a la plasticitat mental, senyal d'intel·ligència.

A mi no em esclata el cap en trobar-me opinions diferents a la meva, potser perquè el viatjar i llegir molt i el contacte amb diferents llengües, cultures i nacionalitats de turistes, hagi contribuït a aquesta obertura de mires i tolerància que necessita el món actual, fugint de la zona de confort en què ens podríem delectar escoltant només arguments que estan dins de la nostra corda ideològica, com el porc rebolcant-se en el fang, això alimenta el fanatisme ideològic cada vegada més.

Per descomptat Espanya no necessita autodeterminar-se ja que des de fa molts anys ja és un estat independent i plenament sobirà, ... al menys des de la Guerra de la Independència (... Independència? Sí, ja saps la història: francesos contra espanyols, el 2 de maig, els llocs de Saragossa, José Bonaparte, Agustina d'Aragó, el tamborero de l'Bruch, Curro Jiménez ...). Per als francesos els espanyols no tenien cap dret a autodeterminació, veritat? .... Si ce n'était pas pour ça, aujourd'hui nous parlerions tous français

Seguint amb el teu exemple familiar, sempre des de la meva humil opinió, això de l'autodeterminació és com si en una família un dels germans decideix plantejar independitzar i anar-se'n a viure a un altre costat i fer volar per la vida adulta pel seu compte i risc ( amb el seu treball, les seves factures, el seu lloguer o hipoteca ...), però els altres germans li ho impedissin, ni tan sols pogués plantejar-ho a la sobretaula familiar.

Autodeterminació no ha estat mai sinònim d'independència, el 80% de el parlament català està per l'autodeterminació, però el suport a la independència ronda com a molt el 50%, això no se sap amb exactitud perquè no pot fer-se escrutini d'allò que no se pot votar. Sent que ser ciutadà espanyol té avantatges fantàstics i magnífics en un món globalitzat, quina por hi ha a preguntar? Fa uns 15 anys el suport a la independència era de l'11%, per què aquest augment de suports? És aquesta una qüestió que hauria de ser plantejada als irresponsables polítics de govern de l'Estat, que mitjançant politització de la justícia amb recursos poc transparent i guerrilla soterrada, han ventat el procés d'acció-reacció.

I si Catalunya o qualsevol altra nacionalitat històrica se separés, realment, no passaria res, allò servit en comptes d'allò menjat i aquí pau i després glòria. Perquè els que avui ens barallem llançant uns als altres els més baixos improperis, demà poden ser els nostres millors aliats comercials, polítics o de qualsevol altre aspecte. No cal treure els tancs al carrer, com sí van fer en l'intent de cop d'estat de l'23F (allò sí que va ser un cop d'estat, frustrat per cutre, perquè tenien tancs per dissuadir la població, encara que finalment no aconseguissin el seu propòsit) ni "bombardejar Barcelona cada 50 anys" (Espartero dixit).

El català és la llengua més parlada a casa nostra després del castellà (i malgrat que s'exclogués a Catalunya de Regne d'Espanya, encara seguiria sent la segona) i és igualment espanyol crec jo, uns deu milions d'espanyols la tenim com a llengua materna o pròpia. No són pocs els castellans que se senten orgullosos d'aquesta riquesa cultural, valorant positivament la diversitat, interessant-se per ella i promovent-, encara que també hi hagi intransigents que no volen veure o sentir res que no sigui prístina castellà, els mateixos que critiquen als habitants de Andalusia, Múrcia o Extremadura per lo "malament que parlen". "Els que no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi en català són els mateixos als quals no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi".

El que han mimat i consentit en excés a les Illes Balears em temo que no s'aguanta contemplant les lleis de pressupostos generals de l'Estat dels últims 30 anys (faig feina a Hisenda, alguna cosa conec del tema) o d'una anàlisi monetaritzat de les balances fiscals, (aeroports fantasmes, línies d'AVE a cap lloc ...) ens porten sempre als últims llocs en inversions estatals, perquè fa molt érem rics, o el que és el mateix, som irrellevants per als polítics de Madrid. Ens cal el promès Règim Especial de les Balears per polítics de gairebé tota mena ideològica (PSOE i PP) que quan arriba el moment de la veritat, ... res de res. Tu em resplicarás que els impostos els paguen les persones (físiques i jurídiques) però hi ha diferents tipus d'interès respecte al territori, diferents impostos i taxes a cada territori, a més les inversions que fa l'Estat sí estan territorialitzades, (carreteres, infraestructures ferroviàries que a Balears no s'inverteix ni un euro,...) així com les ajudes del PER que només reben andalusos i extremenys.

Pel que pertoca a la castellanització queda clar després de la lectura de l'article 3 de la nostra Constitució en el "deure de tots els espanyols de conèixer la llengua castellana" juntament amb altres 500 normes que obliguen a l'ús de la llengua de Cervantes, que com pots comprovar tu mateix , servidor, encara que patint la tara de ser catalanoparlant, em desenvolupo amb certa desimboltura en castellà. Quina necessitat que veuen alguns "espanyolitzar els infants catalans" com si no fossin ja espanyols i calgués integrar-los? És clar que per als que volen espanyolitzar a aquests altres espanyols que no són castellans, són "ellos" del "A por ellos", no són com aquest "nosotros", tan espanyol, i en castellà.

La catalanitat està en l'ADN d'Espanya, en la seva formació històrica com a nació política igual que Castella, Navarra, Aragó, Astúries, Euskadi, ... però fa anys que ve sent rebutjada de la identitat espanyola, com una cosa externa. La reconeguda catalanista madrilenya Esperanza Aguirre va dir en un moment de gran lucidesa: "Cal revisar el model autonòmic i catalanitzar Espanya". Et recomano la lectura de l'poema "Oda a Espanya" de Joan Maragall, poeta de finals de del S.XIX (fixa't si és antiga la cosa), i sí, aquest escriptor és l'avi de Pasqual Maragall (alcalde de la Barcelona de les olimpíades de l'92):

ODA A ESPANYA. Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill

que et parla en llengua — no castellana:

parlo en la llengua — que m’ha donat

la terra aspra;

en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins

i dels qui per la pàtria moren;

les teves glòries — i els teus records,

records i glòries — només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes — vida és la sang,

vida pels d’ara — i pels que vindran;

vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies — a mort els fills,

te satisfeies — d’honres mortals

i eren tes festes — els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens

dels fills que duies — a que morissin:

somrients marxaven — cap a l’atzar;

i tu cantaves — vora del mar

com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, — no tens ningú.

Espanya, Espanya, — retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

 

Tot el que ens concedeixen és per obra i gràcia dels partits canaris, ells sí que tenen algú que defensi els seus interessos...

....

La història no són "ideals", són fets concrets, dades contrastables, la nostra història ens defineix i explica la nostra situació actual, la nostra realitat, conèixer-la contribueix a conèixer-nos i impedeix que repetim errors del passat. Una altra cosa important és conèixer l'ordenament jurídic (les lleis i normes vigents al país), que tampoc són "ideals", si et saltes un semàfor et sancionen amb motiu. L'error és ignorar la història i les lleis que regeixen. La majoria d'indepes que jo conec són més pragmàtics i no tenen ressentiment contra tot el que faci olor de castellà i el seu perfil està molt lluny d'aquest dimoni de mocador palestí cremador de contenidors d'escombraries que pinten des de la dreta messetària. Lo de separació radical ho dius tu, molts catalans, indepes també, tenen vincles repartits per la resta d'Espanya, fins i tot les seves arrels, els llaços sempre hi seran, independentment de la política. Vivim en un país d'ignorants sobre la realitat del veí, no s'estima allò que no es coneix. No podem respectar i estar orgullosos de la rica cultura del nostre país si desconeixem completament les seves llengües. Estic totalment d'acord amb tu amb això de l'amor fratern, si no hi ha respecte per aquestes altres llengües (i cultures) espanyoles vol dir que no hi ha amor, el respecte és el primer signe d'amor. Si hi hagués més amor fratern entre espanyols de diferents racons, els de la independència serien una anècdota. Imagina que els teus germanes haguessin cultivat una animadversió contra tu i tot el que els recordés a tu i que al mateix temps t'impedissin decidir emancipar-te (o no), no és veritat que la situació no seria molt suportable?

A tu algú t'ha imposat l'anglès i t'han fustigat perquè ho parlis vivint a Madrid? No em sembla bé, tota la meva solidaritat envers a tu. Jo també he estat discriminat a la meva terra per parlar en la meva llengua materna, podria posar-te molts exemples però no et vull avorrir ...... més encara

No insisteixis, no m'has de convèncer, ni jo a tu tampoc. Però és més gran el que ens uneix.

Deixa que t'ho digui en català, que per a mi és la llengua de les coses importants que em surten de cor: un abraçada, amic meu.

......

Senyor Jota, a mi l'única llengua que m'han imposat és la castellana. Em sembla normal que si vas a viure a un lloc, no vagis intentant que tothom et parli en el teu idioma "por cxjxnes" (o "porque estamos en España", que tant me fa). És el que ve de fora el que s'ha d'adaptar a el lloc i no a l'inrevés. Jo que visc a "autonomies" no conec cap cas. A Mallorca es pot treballar sense saber català o castellà, en l'empresa privada. El dret a treballar on em surti de 5 pams per sota de la barbeta no existeix, jo no puc treballar de cap de neurocirurgia, però sí que hi ha el deure d'atendre el ciutadà en qualsevol de les llengües oficials a l'autonomia per part de els empleats públics (i a l'ús en els escrits interns, si n'és el cas). O si ens ve un magrebí, un alemany o un xinès els hem d'atendre en els seus respectius idiomes materns per educació? No ens confonguem.

Els separatistes no es basen en arguments històrics per defensar les seves idees, hi ha arguments culturals, geogràfics, polítics, afectius i econòmics sobretot. Que sóc independentista ho diràs tu, jo no. Que s'ha fomentat per part de partits polítics sobretot de dretes de la resta de país una catalanofòbia, és més que evident, però què bons rèdits polítics els hi ha reportat! Des de la contrapart, o com a reacció a aquesta primera, també hi ha hagut sectors que encoratgen el radicalisme independentista, és clar que sí, però ni en els partits més antisistema està instal·lat el discurs de l'odi a Espanya i a tot l'espanyol.

No veig la part racista o separatista del meu discurs enlloc. Qui t'estima et voldrà lliure, la llibertat és l'autèntica prova de l'amor, repeteixo que autodeterminació (llibertat) no és el mateix que independència. Si el poble català vol pegar-se una patacada contra el Pedraforca (una muntanya molt grossa) amb això de la independència perquè així ho decideix lliurement i democràticament, opino que no és de la nostra incumbència. Deixem-los "volar", que si és amor del bo, tornaran. Això em recorda a una cançó basca molt bonica, Txoria Txori.

Tots desitgem ser estimats, si s'hagués demostrat més amor cap als catalans, o al menys respecte, en comptes de tanta víscera, el "Procés" ni s'hagués passat pel cap a ningú dels partits independentistes, de fet no hauria tals partits. Com diu un amic meu de Sant Ferran de Cadis, Lo que é, é! (Saviesa popular andalusa)

Una abraçada amic meu.

.....

Estimat, si després de llegir l'article 3 de la Constitució espanyola (i les 500 normes) no veus la imposició lingüística sobre els quals tenim una altra llengua espanyola ... No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Allò d'estat opressor, tb ho dius tu. No contestaré més que amb el d'Antonio Machado:

Castilla miserable, Antaño dominadora, Vestida en sus harapos, Desprecia cuánto ignora.

.........

COROL·LARI:

Parlar amb un fatxa és palès que resulta inútil per la seva ceguesa, curtor i intolerància. El fatxa no entén ni pot ni vol entendre. No tireu perles als porcs, va dir Jesús.

Els nazis titllen als altres de racistes i intolerants. Sí, ni cultura ni sentit comú destaquen als seus discursos. Cree el ladrón que todos son de su condición

El sentit comú és poder exigir el dret a fer ús de la llengua pròpia del lloc on visc amb normalitat, per exemple.

En paraules de Don Miguel de Unamuno:

"Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España".

I a aquests, entre altres, els hi dedicà Don Miguel aquestes paraules.

Ensaïmada kabalística

Me llama la atención que en algunos momentos de la vida parecería que la cosa está en calma chicha, chicha tenemos de sobra, pero de repente se alza una brisa que se convierte en tempestad. Ni una cosa ni otra. Hay sin duda dos visiones o ideas de la vida. Aquella que ve un círculo, un ciclo que repite una y otra vez, todo está a su vez conectado para volver a repetir. Otros piensan en que la vida es lineal y hay que vivirla intensamente por que es una recta que no vuelve y debemos disfrutarla lo máximo, sin detenernos a pensar o llorar por nuestras penas que total no podemos esquivar. Mi opinión es que quizás la vida sea más bien una espiral (como una rica ensaïmada de sa Roqueta) que a ratos parece que pasa por el mismo punto pero en realidad la cosa es unos centrímetros diferentes, una oportunidad de cambiar algunos desaguisados, tal vez, oportunidad de enderezar algo torcido.