UNA ALTRA DE XEREMIES

 

Llegint per la xarxa l'opinió d'un xeremier, m'entem com me porta fins a tu, benvolgut i inhòspit lector d'aquest humil servidor, una reflexió ben interessant... per a mi. Me recordava a una taula redona a la qual vaig assitir a sa Pobla en la qual els xeremiers de sa Calatrava venien a dir quelcom com que per poder sonar en públic o al carrer era menester un nivell mínim de qualitat demostrada. 

"Fa falta tenir un "carnet de xeremier" per poder tocar unes xeremies? Qui pot decidir si ets prou bo i atorgar aquest carnet? Sonadors que prèviament tampoc no en tenen cap?". Era la contrarrèplica que se sentia de la veu discordant del director de l'Escola Municipal de Xeremies, Fabiols i Tamborí, (no en faltava d'altre!).

A la taula hi era present un dels que va ser mestres meus en els meus temps de mossatge,Teodor Salvà. Per qui no el conegui, poddríem descriure'l com a llunàtic, polèmic, de mal caràcter, que acaba barallat amb tothom,... (tot depèn de l'experiència viscuda) però, això sí, ningú podrà negar-li que és un molt bon sonador, els extraordinaris coneixements musicals i tècnics de la música de xeremies, coneixements pedagògics (no de bades al món civil és personal docent) i un dels millors dels mestres que he tengut d'un instrument que molts pretenen ser-ne però no ho són, sempre enconratjant-nos a "estirar-mos del nas", sortir de la nostra zona de comfort. 

En Teodor és del parer oposat a "repartir carnets", atès que ell coneix bé aquest món xeremier degut a la seva dilatada experiència, arrossegant el cul en mil i un camps de batalla, un món tancat on els que tenen la paella pel mànec (els Pepitos, com en diu ell, i adlàteres) i sempre tallen el bacallà, remenen les cireres, fan els seus tripijocs, perquè siguin sempre ells i els seus, els qui prosperin i els altres ens haurem de menjar els mocs i conformar-mos amb qualque engruna quan caigui de la taula dels opulents. És la màfia dels xeremiers i la corrupció de la cultura tradicional. 

És absolutament descoratjador per qui no vol fer res més que sonar i de tant en tant recollir un profit de tants maldecaps, amb gust però malsdecaps, darrera aquest món xeremier, sense haver de llepar-li aquella noble part sobre la que tothom se seu, a ningú. 

La societat crea àmbits d'expressió de la cultura, espais on desenvolupar-se, els usos i costums d'antuvi, la societat agroramadera de la Mallorca preturística on les xeremies eren ben presents amb molta força a totes les festes hi tenien una forta representativitat com a nexe d'unió al seu entorn social, una càrrega simbòlica, un prestigi social. Però la societat on es varen desenvolupar i varen trobar aquests àmbits d'actuació, a l'edat mitjana música institucional al costat del poder i cortesana de la mà de ministrers i joglars, després amb els Decrets de Nova Planta i la gradual desaparició dels conjunts musicals medievals de ministrils, sovint depenent d'antics gremis d'arts i oficis, velles estructures que amb els segles de les llums anaren desapareixent de l'alta cultura però que havien romàs en la cultura de classes populars, més rurals, en mans del pagès i del pastor. 

Amb la desaparició de la vida pagesa a Mallorca, substrituïda pel turisme, les onades d'emigrants peninsulars que res en sabien sobre la llengua ni la cultura d'aquí, ni els importava, i la persecució del règim franquista de totes les expressions que no s'ajustassin als cànons falangistes, els espais se feren encara més reduïts. És ver que la curolla d'un grapat de joves de les darreries del tardofranquisme i inicis de la democràcia per una cultura pròpia mal enterrada, però no morta, va fer rebifar una espurna que s'apagava. Aquí aparegueren els Pepitos i en Teodor, Tomàs Salom, Miquel Tugores, Toni Artigues, Rafel Bauçà, Joan Morey, entre molts altres. Nexe d'unió necessari entre una generació que se'n començava a anar i allò que havia de venir darrere.

La societat de serveis, turisme massiu, del totxo i l'hoteleria, la substitució lingüística, social i cultural de la població autòctona per una forastera, l'afebliment fins a l'extrem de la identitat i l'autoestima… tots els factors que fan que el pestigi de les xeremies com a instrumet musical digne de tal nom hagi quedat en l'aire.

Apareixen poc a poc nous espais on sonen les xeremies, en grups de ball de bot, grups de música folk, o bandes de rock, trobades de xeremiers a viles i ciutats, concursos de cançons pensades per a xeremies,... La qüestió fonamental és trobar aquests nous usos, nous espais d'actuació, noves fornteres inexplorades per a les xeremies dins la societat. A aquests nous espais d'actuació amplis, ha de tenir-hi cabuda tot tipus de públic i de musics o sonadors de tot nivell.

Una dada que palesa l'escrit esmentat és que no hi ha respecte envers l'instrument. "Ningú que dugui uns mesos tocant el clarinet o el violí, gosarà a sortir a tocar-lo en públic". Però les xeremies i els flabiols són instruments populars… El prestigi i la dignitat, la cultura, la coneixença i l'estimació, sempre lligades aquestes, de la cultura pròpia i, específicament, de la música tradicional feta amb xeremies i flabiols i tamborins, va més enllà que dels propis sonadors. Atany al públic que escolta, a les entitats contractants, als formadors, a les escoles, als responsables d'aquestes escoles, als polítics al capdavant d'ajuntaments, consell insular o Govern autonòmic de torn. Tots hem de tenir-ne cura i estimació per la nostra cultura tradicional, i a l'hora de sortir al carrer a exposar-mos podem comprovar si passam els tres filtres.

Els filtres:

Vergonya: Primerament, un ha de ser autoconscient de les seves pròpies limitacions i saber si pot o no sonar en públic, com sona el seu instrument, o si li se li ha de caure la cara de vergonya. Si té un repertori prou extens i sabut i dominat com per poder fer-se respectar.

Professor: Però per a aquells que tenguin menys oïda que un talp vista, estan els professors que haurien de fer un acompanyament adequat de l'instrumentista de manera de preservar la qualitat del so, el prestigi, bon nom, un exercici de sinceritat cap al seu alumnat i del propi mestre. Aquest segon filtratge que massa vegades se deixa de banda

Públic: Un tercer filtre hauria de ser el públic general, la societat en que vivim, que hauria de ser més exigent amb allò que consumeix en la cultura, se li hauria d'educar per saber donar la dignitat que pertoca la cultura pròpia.

Més que preocupar-me que pugui tocar les xeremies o el flabiol al carrer qualsevol persona sense tenir-ne ni idea, ni el respecte o la reverència que s'hauria de tenir envers el públic i la cultura, només per ganes de figurar, de guanyar visibilitat, fama, notorietat i qualque estipendi onerós fàcil a costa de la dignitat d'un col·lectiu, més que això me preocupa que qualsevol sense formació adequada pugui posar-se a ensenyar l'instrument.

Què pretenem quan començam a sonar? Quin és el nostre objectiu? Què ens hauria d'oferir un bon mestre de fabiol i xeremies per esperonar-nos a ser de nosaltres uns "xeremiers com toca"? Hi ha qualque manera de valorar objectivament l'habilitat del meu mestre? Com podem arribar a l'excel·lència en aquest terreny?

Dissortadament manca una pedagogia clara i sistematitzada per formar als xeremiers, un ensenyament estandaritzat de les xeremies, flabiol i tamborí, una formació generalment adequada del professorat que imparteix classes.

Un bon mestre en general ha de ser ètic a totes les seves actuacions. També ha de ser equànime, alhora que just, a l'hora d'avaluar els alumnes, i sobretot, n'ha de ser exemplar en el comportament. Els alumnes són com esponges, absorbeixen tot allò que senten i veuen.

Parafrasejant l'article 5è del caporal, dins de les Ordenances Militars de Carles III, «el mestre, com a immediata autoritat de l'alumne, se farà estimar i respectar (…)» Afecte i respecte haurien de ser dos valors innats en el mestre. I vull aclarir que entenent per autoritat la clàssica autoritas, és a dir, el binomi de competència més prestigi:

Autoritat = Competència + Prestigi

Tal com la va definir el Vell Professor (Enrique Tierno Galván), que en pau descans, parlant de competències, és a dir, «la perícia, aptitud, idoneïtat per fer alguna cosa o intervenir en un assumpte determinat», un mestre hauria de posseir algunes competències que consideram primordials, és a dir:

• Vocació: Sentir la professió des del més profund.
• Dedicació: Emprar tot el temps disponible.
• Amabilitat: Sense caure al col·leguisme.
• Generositat: Abocar tots els seus coneixements als alumnes.
• Responsabilitat: Entesa com la capacitat de respondre.
• Empatia: Saber posar-se al lloc de l'alumne.
• Proximitat: Un bon mestre no s'ha d'aïllar a la seva estrada.
• Entusiasme: Saber transmetre energia vital.
• Humilitat: No creure's que està per sobre del bé i del mal.
• Paciència: No tots agafen les idees al vol.
• Saber atorgar protagonisme als alumnes.
• Despertar interès: Desenvolupar curiositat intel·lectual.
• Capacitat per a una escolta activa.
• Tenir una gran obertura mental.
• Ser molt gràfic: Una imatge val més que mil paraules.
• Divertit: Sense arribar a ser còmic.
• Ser realista: Tenir els peus a terra.
• Sinceritat: «S'agafa abans un mentider que un coix».
• Assertivitat: Quan s'imparteix una lliçó, no es poden tenir dubtes.
• Saber gestionar la Diversitat: Els col·lectius d'alumnes cada vegada són més diversos.
• Autoritat: En el millor sentit de l'expressió. (Ja esmentada)
• I, sobretot, el millor nivell de coneixements sobre la matèria o matèries que imparteix. 

Ell serà el transmissor del testimoni a la carrera de relleus que és la vida.

Amb aquesta llista, aparentment exhaustiva, no volem dir que un bon mestre hagi de complir totes i cadascuna de les competències esmentades, ni en grau summe, ni en tot moment; però haurà de saber aplicar i dosificar cadascuna en funció de les circumstàncies. No és el mateix ensenya a tocar el flabiol a un nen en la primera etapa de l'escola que una màsterclass o curs de perfeccionament de les xeremies d'un adult per posar els dos exemples que ben oposats en la cadena del nivell d'aprenentatge.

No oblidem que un bon mestre ha de ser l'encarregat de garantir la transmissió del coneixement (tradició, del llatí traditio) a les generacions següents de manera que, amb successives aportacions, la humanitat continuï progressant en la bona direcció. Un bon mestre hauria de ser més entàlpic (afegidor de calor) que entròpic (deixar-ho tot tal com estava), si és que pot servir aquest símil termodinàmic. 

L'alumne ha de tenir la sensació correcta que sempre li quedarà alguna cosa per saber, qualque aspecte a millorar, una capacitat d'allò que un dels meus primers mestres me va saber trametre, "estirar-se el nas", la formació contínua, (els anglesos i americans que sembla que s'ho han inventat tot en diuen Long Life Learning però és formació cotínua): Mai s'acaba d'aprendre.

VINT-I-CINC PER CENT VERÍDIC

Un té la sensació que sempre qui més en parla és qui més necessita callar. Però un lobby d'extrema dreta espanyolista creu que parlar català és una imposició, no com parlar castellà que sempre ho fem de bona gana. Per això han promogut "mides" (en comptes de mesures) en contra del català a l'escola.

Una Sentència del TSJC obliga a rompre el consens de quaranta anys de d'ensenyament en democràcia, un sistema d'immersió lingüística a favor d'una llengua minoritzada per tal que l'alumnat que té poques possibilitats d'assolir competències lingüístiques en aquesta pugui adquirir-hi un nivell competencial equiparable al d'un natiu, sortint de l'escola al mercat laboral amb coneixement equiparables d'ambdues llengües oficials. Si atenem als resultats de les proves de coneixements de llengua castellana, els alumnes del domini catalanòfon assoleixen millor nivell de coneixement que els alumnes monolingües castellans (que només fan escola en espanyol). L'esmentat tribunal notifica al departament de la Generalitat una sentència ferma plena de faltes morfosintàctiques, lèxiques i ortogràfiques, cosa que posa en dubte la idoneïtat de l'alt tribunal per decidir sobre el tema lingüístic amb la imparcialitat que caldria i demostra com en segueix essent, de necessària, la promoció de la llengua catalana, el seu ensenyament i ús. Tal vegada hauria de menester l'obligatorietat que el vint-i-cinc per cent fóra per a l'ús del català als jutjats i tribunals de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tal vegada així els senyors magistrats comencessin a saber veure en la llengua catalana una utilitat més enllà de ballar sardanes i menjar calçots. Sí, si la segona llengua més parlada dins del Reino de España és bandejada com a llengua forana, potser sigui perquè des del fur intern dels habitants del centre de la Meseta sapiguen quelcom que els d'aquí no volem arribar a creure'ns del tot.

L'ús lingüístic del català per part del jutges és escàs, i com a mesura a proposar, tal vegada sí estaria bé que en els procediments judicials duts a terme als territoris de domini lingüístic català (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó, puix que Múrcia no la comptaríem atesa la seva nul·la política a favor de la seva llengua autòctona catalana, tot i ser minoritària al territori, existeix) arribàssim al vint-i-cinc per cent en català en totes les seves actuacions.

La llengua está lligada a la identitat, i si es perd la primera, la segona també. A la ciutat de Barcelona segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Generalitat el català és la llengua habitual d'un denou i escaig dels joves, això se comença a assemblar molt massa a aquell Alacant "de les palmeres, terreta de Déu, poblà de lladres", que avui en dia l'ús del català no passa del 3%. Antuvi una ciutat catalanoparlant, la segona més poblada del país valencià, amb característiques i lèxic propi, és com si mai haguera existit, així la identitat d'un país se va esvaint dins una boira de l'oblit, ja els està als rancis conservadors ultranacionalistes de Madrid i Meseta, però a la resta de mortals és una tragèdia, o ho hauria de ser. Si no se podem concebre un Regne de les Espanyes plurinacional, trobant la manera que cada identitat nacional encaixi al puzzle a la perfecció amb les seves aristes, diferències, matisos, trets culturals propis i diferencials, o bé un estat centralista repressiu autoritari i perseguidor del qui pensa diferent, tot i ser una "democracia plena", com fins ara, no té futur.

És ben bé com aquell amic gonella, que no té ni puta idea de català, ni d'història de Mallorca, i ho palesa contant a la seva al·lota gaditana, que no en sap res del tema, que quan va arribar el rei aragonès Don Jaime primero, aquí se parlava una llengua romànica parescuda í que el català no existeix que és llemosí… Que el que s'ensenya a les escoles de Balears és català de Catalunya no té res a veure amb "lo nostro", …. Valguem Déu Senyor! La ignorància, què n'és d'atrevida! Allò interessant és que el subjecte en qüiestió parla amb un llenguatge ple de castellanismes i gairebé no sap escriu en català. Té més competència lingüística solvent i acreditada en català la meva dona que és extremenya que aquest jove nascut i educat a Palma.

REFLEXIONS REFLECTIDES

Un esforç intel·lectual arrambat a les cortines de l'avior i sota el finestró petit i enfonyat de l'oblit, rau nostra serena ànima conhortada després de tant de patiment. És ver que la mesura, fet i fet, s'ho valia, però el dramàtic temps d'obscuritat passada veu llum al final del túnel, si no s'esllavissa la sortida… arriba tot i tot acaba. La por mai fou bona consellera, però la rauxa tampoc. L'equidistància denostada és quelcom d'absolut, cert, immostiable, i de covards. Els extrems se toquen però els sentiments ceguen als radicals que no jutgen amb equanimitat la situació i el perquè de tot plegat. Heus ací la cita del gran escriptor i periodista en totes les seves dimensions.

Aclucant els ulls, a redossat sota els llençols, descansa serè lo meu cor en altra temps abaltit. Ara que arribo a la maduresa de ma vida, tirant la vista enrere, el passat esdevé quelcom de conhort. Si totes les primaveres varen tornar estiu i dels colors de la tardor s'extasiaren des d'antuvi els meus ulls, l'hivern a l'escalfor d'un foc de llar, branquillons que espeteguen adesiara creant una música aleatòria i encisadora. Lleu la neu cau sobre els teulats del poble, enguany que ha estat un any sec i fred. Ens espera una primavera fresqueta adés i suara calorosa, però amb una suau estora verda sota els nostres peus.

Avui he descobert una fotografia d'infants d'una classe al pati d'una escola. L'escola era la mateixa que em va veure créixer en estatura i coneixements de primeres lletres i números. El pati era el mateix en que jugava amb els meus companys a futbol, en encalçar, fet i amagar, al "pañuelito", a mato, o a córrer sense aturall. Els nins eren part de la meva classe de tota la meva etapa de l'EGB (mirau si ho som, d'antic, que vaig pasar per EGB), en Toño, en Ferran, en Nico, na Mariona, na Remeis, en David, en Pedro, n'Anabel, en Miki, n´Úrsula, n'Andreu, en Vicenç, en Jesús, n'Ana (+), na Paqui, en Miquel Bestard i…  darrera fent el "tonto" un servidor. Cavallet quan eres jove!

REFLEXIONS REFLEXADES

Ens estam deshumanitzant, duim el relativisme injectat en vena, entra pels ulls, orelles, pell… I el relativisme moral ens innunda arreu de les nostres fugaces existències. Entram a l'Era d'Aquari, en la qual, en cas que la raó i la realitat col·lideixin contra el sentiment, prevaldrà sempre el sentiment per damunt de la veritat. Si hom se sent en desacord amb el seu sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, s'ignora la veritat científica (l'ADN, els òrgans reproductors, l'estructura cerebral, l'estructura musculoesquelètica, les hormones... ) i s'imposa la creença subjectiva de l'individu afectat de disfòria de gènere, l'individu per damunt de tot. El problema rau en què aquesta assignació de rols té conseqüències nefastes. 

Com ja va dir el gran ideòleg "A qui farà cas vostè, a mi o als seus propis ulls?" (G.Marx).

Un dia va vestir-se de diumenge i sense cap paraula de comiat va tancar la porta de ca seva. L'aire d'aquella primavera ben assolellada era fresc sobre les galtes. Un nou dia, un nou horitzó, una nova vida per viure. No el tornàrem a veure mai més. Uns diuen que botà des del penyassegat més alt que va trobar, altres que agafà el primer vol cap a qualsevol banda, altres que s'embarcà a un vaixell que el portà lluny d'ací. Com una roca que guaita entre les ones, unes passes que travessen un pont de pedra, és el món fugisser, el vent que ningú sap d'on vé o on va, ningú atura el seu camí, com a molt podem aprofitar la seva força tot i anant a veles desplegades, deixar-se endur per les corrents d'aire.

I un peix neda entre les aigües del somni, mig adormit cercant un bon redós que aixoplugui els desitjos i la melangia, que l'amagui de mirades indiscretes. Les cuques pengen dels hams són tan polides, al món sencer el reben amb un somriure. Mentre roman adormit sobre la taula, tot i enyorant un temps en què fou feliç.

Quelcom s'escapa, deu ser la vida, el temps i l'amor, i se me'n va per ja mai no tornar. Els ulls que avui et contemplen envoltats d'arrues i bosses, fóren un dia la mirada tendre d'un infant entremaliat i dolç. Les mans, els peus i el cap no podien estar-se ni cinc minuts quiets. Volava amb la imaginació amb una facilitat que només pot exercir qui no ha perdut una engruna de la innocència. La padrina camina encara ben dreta feliç i orgullosa de retrobar-se amb el net inesperat pel camí de la vida, sobtadament. Ma mare què atrafegada anava i venia i feia tantes coses! Avui només és l'ombra d'allò que fou, sols capaç de llevar-se de la butaca i amb molt d'esforç per anar dinar a la taula o a jeure al llit. Els herois d'un temps s'ensorren i corren cap a la parca, que els troba sempre inexorablement i inevitable. Ma joventut esdevé un lleu record, dolça melangia primaveral que en el mesos de juny de cada any torna a dipositar-se sobre el meu cor. És feixuga la càrrega, adesiara una llàgrima s'escola i dibuixa a les galtes un caminoi d'humitat, adesiara un somriure tot i recordant alguna anècdota graciosa, que sempre n'hi havia. És el viure un oblit o una pèrdua, una opció que no s'ens és donada, ans el contrari, condicionada per les circumstàcies, quan no és directament imposada.

La vida és tristor tintada de melangia per allò perdut i mai retrobat. Hi hagué un temps que érem feliços sense entèmer-nos de la cofoia, la serenor. Com l'au rapinyaire, caigueren les pluges del afanys, les contrarietats, les frustracions, madurar esdevení qualque cosa que feia mal. No podem tornar allà on romamen els somnis d'infantesa. Ara toca alçar la vista fins amunt, agafar el bou per les banyes, enfrontar-se als afanys sense mostrar debilitat, enfonsar-se a porta tancada, plorar per dins, riure per fora, etzibar qualque cop abans de la fi, morir matant. 

Un matí de primavera, vaig agafar la bicicleta per anar a la feina, un altre dia de feina, un dimarts com qualsevol. Tot dret desfilant una colla de persones que s'encaminen al seus llocs  de feina, hordes endormiscades que caminen sense eima, com a ramats de zombis escapats d'alguna sèrie nord-americana.

COSES QUE VAIG APRENDRE SOBRE HOMESTUDIO

Coses que recomana la mexicana Erika Bada que salven molts obstacles en un homestudio:

Amplificador Audiòfons

Suport micro

Hub USB: https://amzn.to/3aXDstM​

Regulador/supressor de pics: https://amzn.to/34D8aHI

Neteja pipes: https://amzn.to/32sshWd

Cables curts: https://amzn.to/3jj1SRv​

Suport cel·lular: https://amzn.to/3gB0EPM

Televisió: https://amzn.to/2G20GUn​

Altaveus: https://amzn.to/34Bd8EL​

Un altre youtuber, aquesta vegada argentí, Nico Astegiano, també m'ha servit de mirall per mirar a l'hora de posar-me davant del meu DAW preferit a culejar botons i faders o palanquetes.

Parlant de música i youtube no podem oblidar Jaime Altozano, aquest element patri, que ens delecta amb les seves anàlisis musicals i tutorials entretingudes. Ensenya com gravar-te amb un micro de 20€ i una targeta de so de 30€, d'una manera el més professional possible.

El món de youtube és increïblement útil per passerells com a servidor, tots som maldestres cibulets i analfabets en algun àmbit del saber humà. Gràcies a Déu, per això hi ha experts, per anys d'experiència sent passerells, han desenvolupat una sapiència que comparteixen amb els llecs en matèria a les xarxes socials. Certament són interessants els tipus que es pot trobar per saltar-se la barrera descoratjadora que podria impedir el desenvolupament complex, artístic i divertit de ser un autèntic enginyer de so al comandament del meu estudi de gravació casolà. La tecnologia que antany requeria fortes sumes de diners, avui dia amb un Laptop o PC i “poc més” pots compondre, gravar, editar, produir i masteritzar la teva pròpia música.

LINXAMENT MEDIÀTIC AMB SOTANA INCLOSA

Estic esgarrifat pel cas d'un prevere malalt, vull remarcar el qualificatiu de MALALT, que pressumptament ha malmès la minyonia d'uns infants parroquians tot i abusant-ne o fent-los tocaments immorals. No estic tan esgarrifat pels presumptes fets que aquest senyor hagi pogut cometre, que també, com del tracte rebut pels mitjans de comunicació, amb identificació completa de les seves dades personals, noms, llinatges i fotografies, i el linxament mediàtic i popular que ja se li ha practicat.

Deixeu-me que us expliqui quatre coses des de la meva perspectiva i coneixement personal del prevere ara encausat i del cas que avui ens ocupa, amb testimonis de primera persona al meu voltant. És ver que hom té dret a un judici just, però en tractar-se d'algú amb sotana pareix esser que s'hi gronxa una espasa de Damocles i la presumpció d'innocència vàlida per a la resta, no s'aplica. Se n'ha publicat el nom sencer i diverses fotografies i dades personals, que, si per un cas fóra declarat innocent i exculpat de tots els càrrecs que se li imputen, el mal ja estaria fet i esdevindria mal de restituir. Per testimonis directes de persones que coneixen al mossèn íntimament, les acusacions vessades són, si més no, prou verossímils, però encara i així deixeu-me que us expliqui la meva experiència amb en mossèn JS. 

El vaig conèixer quan ma germana va ser destinada a l'illa blanca com a docent, essent aquest el rector de la parròquia on vivia la Fe la meva germana. Val a dir sobre l'esmentat prevere que és una persona molt afectuosa, però molt, molt oberta a tothom. Basta veure quanta activitat hi havia i hi segueix havent a les esglésies on hi exercia el seu ministeri, des de l'associació d'alcohòlics anònims, la hermandad rociera, comunitats neocatecumenals, concerts de música clàssica. Tothom era benvingut a aquestes esglésies. Val a dir també el zel que demostrava a l'hora d'evangelitzar, parlant amb el cor obert, i que me va donar bons consells quan li vaig fer una consulta de caire espiritual. I sé que va ajudar a molta gent, espiritualment i materialment.

Per generalitzar, es condemna extrajudicialment i amb un cas prou aïllat a tot un col·lectiu, els capellans, tot i partint de falses creences i prejudicis que decauen en conèixer la realitat. L'informe de la Fundació RANA, dedicada a la protecció dels nins que són víctimes d'abusos sexuals, determina que entre el 70-85% són abusos intrafamiliars, es pot comprovar que els eclesiàstics no en són els culpables de l'aplastant majoria dels casos, un estudi diu que el 4% dels casos d'abusos és comès per membre algun membre del clergat a Espanya. 

MAL D'ALTRI RIALLES SÓN?

Avui la meva nina té un mal. I jo en en tenc un al fons del cor. Escoltant un bell romanç l'ànima me diu que el patir de l'estimada és quelcom pitjor el la pròpia malaltia. Pobre nina meva, quina pena la mia. En despertar d'aquest nou dia, les nocturnitats chopinianes amaren l'ànima de qui escolta amb el cor les dolces notes sobre el teclat d'un piano. Veure els pares a dia d'avui, malalts d'envelliment i qualque patologia que els acompanya, i recordar la vitalitat que antuvi demostraven, a la infantesa els pares eren forts fins a ser invulnerables, la seva protecció oferia seguretat i confort, en la mateixa mesura que amorosida tendresa. La pena abalteix el meu cor, sento ganes de plorar, potser siguin les nocturnes poloneses. El declivi d'uns éssers estimats que t'han donat vida, una llar, educació i una identitat, és un pas previ a la mort, que ha de venir a cercar-nos inexorablement i inevitable. La pèrdua d'una persona a qui estimes és un cop massa fort per afrontar-s'hi tot sol, necessitaria cent anys de preparació i encara no estic segur de estar-ne preparat. Pel·lícules com Els Immortals o la Milla Verda o Interstellar qüestionen la idea d'una vida molt llarga que veu la desaparició de tots els éssers estimats, esposa, amics, fills… No sé.