Des d’una percepció central messetària carpetovetònica se veuen les llengües perifèriques com un folklorisme, una anècdota o una raresa poc útil en la pràctica de la vida diària real. Malgrat que per la façana del davant diguin que els pareix molt bé que se parlin llengües regionals, perifèriques, autonòmiques o, directament, dialectes (la ignorància és atrevida, i no arriben a saber quina és la diferència entre llengua i dialecte, ni ho saben, ni ho volen saber, és a dir la pitjor de les ignoràncies), entenen que tothom ha d’adreçar-se envers a ells, i en l'ús de les coses que importen en general, en la llengua internacional, la de prestigi, la dels mitjans de comunicació, la dels 500 milions de parlants, l’exèrcit, forces de seguretat (o d’ocupació) i dels jutges, o sia, en cristiano, la lengua del imperio.
Està molt bé que s’hagi tolerat l’ensenyament d’aquells idiomes que no són el castellà, encara que si els interlocutors són castellanoparlants es tracta sens dubte d'imposició lingüística, independentment que el territori estigui dins del domini lingüístic propi d'una llengua no castellana, puix aquella no és com la seva i la imposició de sa llengua castellana ho fan pel nostre bé, tanmateix tothom neix parlant-la, i per civilitzar uns illetrats de províncies que és un acte de caritat. A principis dels anys vuitanta, s’emetien obres de teatre en llengües minoritzades, sotstitulades en castellà. Hi havia una presència cultural que va desaparèixer, curiosament amb l’intent de cop d’Estat del coronel Tejero, (el 23F), en aquell temps també se negociava la modificació del règim estatutari català per tal de desplegar tot el potencial de l'autogovern a Catalunya, tot plegat una coincidència.
Consentir a l’ús d’aquelles llengües minoritzades sense prendre consciència i sensibilitat de la precària situació en què tota la cojuntura política, educativa, social i econòmica, ha empès a que la població monolingüe se desentengui de qualsevol altra cultura que no sigui la seva. Allò que se considera normal en aquests territoris, tenir la possibilitat de fer una vida en la llengua pròpia, a les regions on en el passat s'ha imposat el castellà mitjançant la força de les armes, les escoles, els governadors civils, a aquests darrers se veu com una cosa pròpia de radicals, alternatius, illetrats, incultes i provincians que no coneixen el castellà. "Tenéis la obligación de saber el español porque sois españoles!" és quelcom com dir que hem de saber anglès perquè vivim a occident.
Atès que és Estat espanyol el responsable de la persecució cultural des del passat i, admetem-ho, del present, hauria de fer esforços en la sensibilització, promoció i difusió d'aquelles cultures més febles i no, com se fa a hores d'ara, posar-se de perfil quan es tracta del català, basc, gallec i occità (de l'aragonès i l'asturlleonès, entre d'altres idiomes no reconeguts estatutàriament ja ni en parlam).
Una tasca que ha perpetrat l'Estat central, en comptes de restituir les malifetes del passat, és l'aplicació de l'antiga divisa "Divide i vencerás". Les llengües regionals, molt inferiors en extensió en comparació amb l'única i imposada "lengua nacional", són tractades com empetitint-ne el seu àmbit territorial o domini lingüístic, així el trosseja en diverses nomenclatures depenent de les regions, relativitzant força la seva importància geogràfica i cultural. Sobretot això passa en el cas del català, hom hi troba furibunds detractors de l'ús d'aquest mot, en favor dels menors valencià, balear, xapurreau,… aconseguint que sembli una cosa menys important, menys extesa, més reduïda a un àmbit local absolutament anecdòtic i testimonial. L'engruna del que en realitat és la llengua i la cultura catalana.
El català és una llengua molt poderosa. tant que ni amb segles de intents frustrats de fer-la desaparèixer, igual que ha passat amb el cas d'altres en què han tengut més èxit com per exemple l'irlandès, avui pràcticament desaparegut a l'illa verda dels gnoms, no han aconseguit que minvara, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, encara treiem el nas uns deu milions de parlants als quatre estat on s'extén el seu domini.
És poderosa pel seu desenvolupament atesa la situació geogràfica estratègica del seu domini lingüístic (o territori on és llengua pròpia o nativa). L'evolució del llatí vulgar a l'nord-est de la península ibèrica que ha esdevingut en allò que hom coneix com a català (o valencià, a terres del sud, per raons polítiques més que filològiques, és a dir acientífiques) resulta que és la llengua central de la romania occidental (territoris on es parla una llengua romànica com el francès, castellà, italià, portuguès, occità, asturià, romanx,..). Degut a aquesta centralitat i a l'expansió geogràfica dels segles anteriors, on el català era una vertadera llengua franca entre romanicòfons a la Mediterrània, havent influït i havent rebut les influències de totes i cadascuna d'aquestes. Això fa que la llengua catalana sigui bona d'aprendre en relativa facilitat i poc temps d'inversió per a molts parlants.
Hi ha alguna proposta de Ley de Lenguas Oficiales impulsada per certes persones de l'entorn de l'entitat nacionalista espanyola Societat Civil Catalana, que proposa extendre l'oficialitat de les llengües regionals català, gallec i basc, junt amb el castellà. Algunes mesures concretes contingudes són: la posibilitat d'adreçar-se oralment i por escrit als organismes estatals en català, gallec i basc, la disponibilitat de tots els documents i impressos importants en aquestes llengües, la presència en actes i ceremònies d'Estat, l'obligació de rotular l'exterior de tots els edificis estatals en les altres llengües espanyoles, posibilitat de parlar en totes les lengües espanyoles al Congrés i en totes les activitats del Senat i catàlegs permanents en les quatre llengües a tots els museus estatals.
Una iniciativa lloable però que peca de la ingenuïtat d'un infant de sis anys. La catalanofòbia mesetària l'impedirà abans que agafi la més mínima embranzida.
