Ens estam deshumanitzant, duim el relativisme injectat en vena, entra pels ulls, orelles, pell… I el relativisme moral ens innunda arreu de les nostres fugaces existències. Entram a l'Era d'Aquari, en la qual, en cas que la raó i la realitat col·lideixin contra el sentiment, prevaldrà sempre el sentiment per damunt de la veritat. Si hom se sent en desacord amb el seu sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, s'ignora la veritat científica (l'ADN, els òrgans reproductors, l'estructura cerebral, l'estructura musculoesquelètica, les hormones... ) i s'imposa la creença subjectiva de l'individu afectat de disfòria de gènere, l'individu per damunt de tot. El problema rau en què aquesta assignació de rols té conseqüències nefastes.
Com ja va dir el gran ideòleg "A qui farà cas vostè, a mi o als seus propis ulls?" (G.Marx).
Un dia va vestir-se de diumenge i sense cap paraula de comiat va tancar la porta de ca seva. L'aire d'aquella primavera ben assolellada era fresc sobre les galtes. Un nou dia, un nou horitzó, una nova vida per viure. No el tornàrem a veure mai més. Uns diuen que botà des del penyassegat més alt que va trobar, altres que agafà el primer vol cap a qualsevol banda, altres que s'embarcà a un vaixell que el portà lluny d'ací. Com una roca que guaita entre les ones, unes passes que travessen un pont de pedra, és el món fugisser, el vent que ningú sap d'on vé o on va, ningú atura el seu camí, com a molt podem aprofitar la seva força tot i anant a veles desplegades, deixar-se endur per les corrents d'aire.
I un peix neda entre les aigües del somni, mig adormit cercant un bon redós que aixoplugui els desitjos i la melangia, que l'amagui de mirades indiscretes. Les cuques pengen dels hams són tan polides, al món sencer el reben amb un somriure. Mentre roman adormit sobre la taula, tot i enyorant un temps en què fou feliç.
Quelcom s'escapa, deu ser la vida, el temps i l'amor, i se me'n va per ja mai no tornar. Els ulls que avui et contemplen envoltats d'arrues i bosses, fóren un dia la mirada tendre d'un infant entremaliat i dolç. Les mans, els peus i el cap no podien estar-se ni cinc minuts quiets. Volava amb la imaginació amb una facilitat que només pot exercir qui no ha perdut una engruna de la innocència. La padrina camina encara ben dreta feliç i orgullosa de retrobar-se amb el net inesperat pel camí de la vida, sobtadament. Ma mare què atrafegada anava i venia i feia tantes coses! Avui només és l'ombra d'allò que fou, sols capaç de llevar-se de la butaca i amb molt d'esforç per anar dinar a la taula o a jeure al llit. Els herois d'un temps s'ensorren i corren cap a la parca, que els troba sempre inexorablement i inevitable. Ma joventut esdevé un lleu record, dolça melangia primaveral que en el mesos de juny de cada any torna a dipositar-se sobre el meu cor. És feixuga la càrrega, adesiara una llàgrima s'escola i dibuixa a les galtes un caminoi d'humitat, adesiara un somriure tot i recordant alguna anècdota graciosa, que sempre n'hi havia. És el viure un oblit o una pèrdua, una opció que no s'ens és donada, ans el contrari, condicionada per les circumstàcies, quan no és directament imposada.
La vida és tristor tintada de melangia per allò perdut i mai retrobat. Hi hagué un temps que érem feliços sense entèmer-nos de la cofoia, la serenor. Com l'au rapinyaire, caigueren les pluges del afanys, les contrarietats, les frustracions, madurar esdevení qualque cosa que feia mal. No podem tornar allà on romamen els somnis d'infantesa. Ara toca alçar la vista fins amunt, agafar el bou per les banyes, enfrontar-se als afanys sense mostrar debilitat, enfonsar-se a porta tancada, plorar per dins, riure per fora, etzibar qualque cop abans de la fi, morir matant.
Un matí de primavera, vaig agafar la bicicleta per anar a la feina, un altre dia de feina, un dimarts com qualsevol. Tot dret desfilant una colla de persones que s'encaminen al seus llocs de feina, hordes endormiscades que caminen sense eima, com a ramats de zombis escapats d'alguna sèrie nord-americana.
_-_4.jpg)
