divendres, 21 de febrer del 2025

REFLEXIONS REFLEXADES

Ens estam deshumanitzant, duim el relativisme injectat en vena, entra pels ulls, orelles, pell… I el relativisme moral ens innunda arreu de les nostres fugaces existències. Entram a l'Era d'Aquari, en la qual, en cas que la raó i la realitat col·lideixin contra el sentiment, prevaldrà sempre el sentiment per damunt de la veritat. Si hom se sent en desacord amb el seu sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere, s'ignora la veritat científica (l'ADN, els òrgans reproductors, l'estructura cerebral, l'estructura musculoesquelètica, les hormones... ) i s'imposa la creença subjectiva de l'individu afectat de disfòria de gènere, l'individu per damunt de tot. El problema rau en què aquesta assignació de rols té conseqüències nefastes. 

Com ja va dir el gran ideòleg "A qui farà cas vostè, a mi o als seus propis ulls?" (G.Marx).

Un dia va vestir-se de diumenge i sense cap paraula de comiat va tancar la porta de ca seva. L'aire d'aquella primavera ben assolellada era fresc sobre les galtes. Un nou dia, un nou horitzó, una nova vida per viure. No el tornàrem a veure mai més. Uns diuen que botà des del penyassegat més alt que va trobar, altres que agafà el primer vol cap a qualsevol banda, altres que s'embarcà a un vaixell que el portà lluny d'ací. Com una roca que guaita entre les ones, unes passes que travessen un pont de pedra, és el món fugisser, el vent que ningú sap d'on vé o on va, ningú atura el seu camí, com a molt podem aprofitar la seva força tot i anant a veles desplegades, deixar-se endur per les corrents d'aire.


I un peix neda entre les aigües del somni, mig adormit cercant un bon redós que aixoplugui els desitjos i la melangia, que l'amagui de mirades indiscretes. Les cuques pengen dels hams són tan polides, al món sencer el reben amb un somriure. Mentre roman adormit sobre la taula, tot i enyorant un temps en què fou feliç.


Quelcom s'escapa, deu ser la vida, el temps i l'amor, i se me'n va per ja mai no tornar. Els ulls que avui et contemplen envoltats d'arrues i bosses, fóren un dia la mirada tendre d'un infant entremaliat i dolç. Les mans, els peus i el cap no podien estar-se ni cinc minuts quiets. Volava amb la imaginació amb una facilitat que només pot exercir qui no ha perdut una engruna de la innocència. La padrina camina encara ben dreta feliç i orgullosa de retrobar-se amb el net inesperat pel camí de la vida, sobtadament. Ma mare què atrafegada anava i venia i feia tantes coses! Avui només és l'ombra d'allò que fou, sols capaç de llevar-se de la butaca i amb molt d'esforç per anar dinar a la taula o a jeure al llit. Els herois d'un temps s'ensorren i corren cap a la parca, que els troba sempre inexorablement i inevitable. Ma joventut esdevé un lleu record, dolça melangia primaveral que en el mesos de juny de cada any torna a dipositar-se sobre el meu cor. És feixuga la càrrega, adesiara una llàgrima s'escola i dibuixa a les galtes un caminoi d'humitat, adesiara un somriure tot i recordant alguna anècdota graciosa, que sempre n'hi havia. És el viure un oblit o una pèrdua, una opció que no s'ens és donada, ans el contrari, condicionada per les circumstàcies, quan no és directament imposada.


La vida és tristor tintada de melangia per allò perdut i mai retrobat. Hi hagué un temps que érem feliços sense entèmer-nos de la cofoia, la serenor. Com l'au rapinyaire, caigueren les pluges del afanys, les contrarietats, les frustracions, madurar esdevení qualque cosa que feia mal. No podem tornar allà on romamen els somnis d'infantesa. Ara toca alçar la vista fins amunt, agafar el bou per les banyes, enfrontar-se als afanys sense mostrar debilitat, enfonsar-se a porta tancada, plorar per dins, riure per fora, etzibar qualque cop abans de la fi, morir matant. 


Un matí de primavera, vaig agafar la bicicleta per anar a la feina, un altre dia de feina, un dimarts com qualsevol. Tot dret desfilant una colla de persones que s'encaminen al seus llocs  de feina, hordes endormiscades que caminen sense eima, com a ramats de zombis escapats d'alguna sèrie nord-americana.

divendres, 7 de febrer del 2025

COSES QUE VAIG APRENDRE SOBRE HOMESTUDIO


Coses que recomana la mexicana Erika Bada que salven molts obstacles en un homestudio:

Amplificador Audiòfons

Suport micro

Hub USB: https://amzn.to/3aXDstM​

Regulador/supressor de pics: https://amzn.to/34D8aHI

Neteja pipes: https://amzn.to/32sshWd

Cables curts: https://amzn.to/3jj1SRv​

Suport cel·lular: https://amzn.to/3gB0EPM

Televisió: https://amzn.to/2G20GUn​

Altaveus: https://amzn.to/34Bd8EL​


Un altre youtuber, aquesta vegada argentí, Nico Astegiano, també m'ha servit de mirall per mirar a l'hora de posar-me davant del meu DAW preferit a culejar botons i faders o palanquetes.


Parlant de música i youtube no podem oblidar Jaime Altozano, aquest element patri, que ens delecta amb les seves anàlisis musicals i tutorials entretingudes. Ensenya com gravar-te amb un micro de 20€ i una targeta de so de 30€, d'una manera el més professional possible.


El món de youtube és increïblement útil per passerells com a servidor, tots som maldestres cibulets i analfabets en algun àmbit del saber humà. Gràcies a Déu, per això hi ha experts, per anys d'experiència sent passerells, han desenvolupat una sapiència que comparteixen amb els llecs en matèria a les xarxes socials. Certament són interessants els tipus que es pot trobar per saltar-se la barrera descoratjadora que podria impedir el desenvolupament complex, artístic i divertit de ser un autèntic enginyer de so al comandament del meu estudi de gravació casolà. La tecnologia que antany requeria fortes sumes de diners, avui dia amb un Laptop o PC i “poc més” pots compondre, gravar, editar, produir i masteritzar la teva pròpia música.

divendres, 24 de gener del 2025

LINXAMENT MEDIÀTIC AMB SOTANA INCLOSA


Estic esgarrifat pel cas d'un prevere malalt, vull remarcar el qualificatiu de MALALT, que pressumptament ha malmès la minyonia d'uns infants parroquians tot i abusant-ne o fent-los tocaments immorals. No estic tan esgarrifat pels presumptes fets que aquest senyor hagi pogut cometre, que també, com del tracte rebut pels mitjans de comunicació, amb identificació completa de les seves dades personals, noms, llinatges i fotografies, i el linxament mediàtic i popular que ja se li ha practicat.

Deixeu-me que us expliqui quatre coses des de la meva perspectiva i coneixement personal del prevere ara encausat i del cas que avui ens ocupa, amb testimonis de primera persona al meu voltant. És ver que hom té dret a un judici just, però en tractar-se d'algú amb sotana pareix esser que s'hi gronxa una espasa de Damocles i la presumpció d'innocència vàlida per a la resta, no s'aplica. Se n'ha publicat el nom sencer i diverses fotografies i dades personals, que, si per un cas fóra declarat innocent i exculpat de tots els càrrecs que se li imputen, el mal ja estaria fet i esdevindria mal de restituir. Per testimonis directes de persones que coneixen al mossèn íntimament, les acusacions vessades són, si més no, prou verossímils, però encara i així deixeu-me que us expliqui la meva experiència amb en mossèn JS. 

El vaig conèixer quan ma germana va ser destinada a l'illa blanca com a docent, essent aquest el rector de la parròquia on vivia la Fe la meva germana. Val a dir sobre l'esmentat prevere que és una persona molt afectuosa, però molt, molt oberta a tothom. Basta veure quanta activitat hi havia i hi segueix havent a les esglésies on hi exercia el seu ministeri, des de l'associació d'alcohòlics anònims, la hermandad rociera, comunitats neocatecumenals, concerts de música clàssica. Tothom era benvingut a aquestes esglésies. Val a dir també el zel que demostrava a l'hora d'evangelitzar, parlant amb el cor obert, i que me va donar bons consells quan li vaig fer una consulta de caire espiritual. I sé que va ajudar a molta gent, espiritualment i materialment.

Per generalitzar, es condemna extrajudicialment i amb un cas prou aïllat a tot un col·lectiu, els capellans, tot i partint de falses creences i prejudicis que decauen en conèixer la realitat. L'informe de la Fundació RANA, dedicada a la protecció dels nins que són víctimes d'abusos sexuals, determina que entre el 70-85% són abusos intrafamiliars, es pot comprovar que els eclesiàstics no en són els culpables de l'aplastant majoria dels casos, un estudi diu que el 4% dels casos d'abusos és comès per membre algun membre del clergat a Espanya. 

divendres, 10 de gener del 2025

MAL D'ALTRI RIALLES SÓN?

Avui la meva nina té un mal. I jo en en tenc un al fons del cor. Escoltant un bell romanç l'ànima me diu que el patir de l'estimada és quelcom pitjor el la pròpia malaltia. Pobre nina meva, quina pena la mia. En despertar d'aquest nou dia, les nocturnitats chopinianes amaren l'ànima de qui escolta amb el cor les dolces notes sobre el teclat d'un piano. Veure els pares a dia d'avui, malalts d'envelliment i qualque patologia que els acompanya, i recordar la vitalitat que antuvi demostraven, a la infantesa els pares eren forts fins a ser invulnerables, la seva protecció oferia seguretat i confort, en la mateixa mesura que amorosida tendresa. La pena abalteix el meu cor, sento ganes de plorar, potser siguin les nocturnes poloneses. El declivi d'uns éssers estimats que t'han donat vida, una llar, educació i una identitat, és un pas previ a la mort, que ha de venir a cercar-nos inexorablement i inevitable. La pèrdua d'una persona a qui estimes és un cop massa fort per afrontar-s'hi tot sol, necessitaria cent anys de preparació i encara no estic segur de estar-ne preparat. Pel·lícules com Els Immortals o la Milla Verda o Interstellar qüestionen la idea d'una vida molt llarga que veu la desaparició de tots els éssers estimats, esposa, amics, fills… No sé.

divendres, 27 de desembre del 2024

ACABEM AMB LA BIODIVERSITAT DEL PLANETA TERRA

Arrenquem tots el arbres del món i plantem paulònies tormentoses al seu lloc. I per què paulònies (arbre siri o arbre emperadriu)? Perquè és l'arbre més descotaminant de tots, el millor produint oxígen i absorbint diòxid de carboni, tanmateix aquesta és l'unica funció dels arbres, no?

 

Des de les obscures cavernes carpeto-vetòniques se senten veus que clamen contra la diversitat, cultural i lingüística en particular, demanant l'eliminació de totes les llengües de l'humanitat per deixar-ne una de sola, una koiné (sol coincidir en què és la seva, en la qual s'elabora el discurs), les llengües com a tot fenòmen humà neixen, es desenvolupen i de manera natural (?) moren i desapareixen, és un procés habitual, puix que dues setmanes de mitjana un idioma deixa d'existir al món, i no passa res, al menys dins de la caverna no sembla haver-se produït cap trauma. 


Als cavernícoles els sembla un malbaratament absolutament innecessari de recursos intel·lectuals (en el cas dels argumentaris en són més aviat escassos). Pinta la diversitat lingüística com un fracàs de la civilització. Esmerçar-se a expressar les mateixes coses de 7.000 maneres diferents és una bogeria, un tudar temps i doblers, poguent-ne establir una única i universal, sempre que sigui la seva.... Si la llengua serveix només per comunicar-se…


Allò que sabem és que no hi ha a priori cap llengua més fàcil o difícil que un altra, un nadó humà és capaç d'aprendre amb la mateixa facilitat el mandarí, català, alemany, rus o hindi.

És sabut que els infants aprenen la llengua de l'entorn on es mouen, tot i explicant el món i la seva complexa realitat. Aquesta realitat, que és la mateixa arreu, se parcel·la de maneres molt diferents. La llengua que parlem estructura el cervell, als cervells de les persones bilingües o políglotes tot i establint connexions neuronals per a cada llengua que entenem són diferents. 


Cada llengua fragmenta la realitat de maneres diferents. La pluralitat de llengües ens permet apuntar-nos a les diferents conceptualitzacions que els humans fan de l'existència, dels temes universals que s'expressen en totes les llengües que permeten donar compte de la totalitat de l'experiència humana fent ús de diferents estratègies.


Si aquest anhel uniformitzador molt poc realista de fer un món monolingüe fós possible, fós possible crear aquesta koiné globalitzada, les llengües originals dels diferents grups d'humans farien que els parlants de cada lloc tendissin a parlar aquesta suposada koiné global de maneres molt diferents (de forma semblant a l'empremta natural que el castellà ens deixa als hispanoparlants quan intentem parlar en anglès). Aquestes particularitats locals serien incorporades per les següents generacions de parlants, el que constituiria un brou de cultiu perfecte per al sorgiment de varietats lingüístiques diferenciades. L'existència de varietats locals (juntament amb l'erosió lingüística natural que porta en si el pas el temps i els consegüents sismes lingüístics que això deslliga) resultaria amb gran probabilitat en la fragmentació d'aquest anhelat idioma únic en llengües locals clarament diferenciades, un procés en últim terme no gaire diferent a l'ocorregut quan el llatí es va fragmentar en les llengües romàniques. De tornada a la casella de sortida del multilingüisme del qual suposadament el pla volia escapar (però havent infligit un patiment considerable i tirat per la finestreta de l'excusat bona part del patrimoni humà).


La llengua no és una cosa que feim, sinó una cosa que ens fa, una cosa que som. La nostra singularitat com a individus, la nostra intel·ligència col·lectiva com a grup, la nostra habilitat cognitiva com a espècie, és a dir, tot el que ens construeix com humans impregna les diferents capes freàtiques que constitueixen una llengua. Entendre les llengües, observar-les, estudiar-ne la diversitat ens permet apuntar-nos a aquesta capacitat rara i fabulosa que és el llenguatge.

divendres, 13 de desembre del 2024

LES VEUS DE DÉU

Una companya de feina amb inquietuds espirituals, no practicant encara que d'educació católica (i jesuítica), me comentava que li xocava el testimoni de la germana Clare Crockett que havia vist al youtube (una jove monja norirlandesa testimoni de conversió). Xerrant, va sortir el tema del sentir la veu de Déu, com Déu parlà a aquesta xiqueta norirlandesa per a què es fes monja? Com podem escoltar la seva veu? Déu parla mitjançant les maneres diferents, algunes que jo conec, perquè les he experimentat són les següents.

La primera i més evident és mitjançant la Paraula de Déu, a l'eucaristia, quan se proclama al bell mig de l'assemblea. Molta gent de missa setmanal, que van a missa per inèrcia, lo que en castellà diuen "cumplimiento, cumplo y miento", ja que quan surten del temple ja no recorden cap paraula de les 3 lectures que s'han proclamat mitja hora abans. Però allò que se proclama és per a cada un de nosaltres en particular, personalment, específicament, en un moment concret de la nostra història, en una situació personal concreta. L'homilia del prevere ens pot ajudar a donar llum a aquesta Paraula per il·luminar la nostra vida, la nostra realitat. Com deia una santet varó que vaig tenir la sort que fos catequista meu sobre les seves homílies: con la homilía no paso del cerumen de los oídos (Padre Rafael Reig Armiñana). 

També se pot escoltar és quan fem un escrutini de la Bíblia, i deixar que flueixi per allà on ens porti Ell, navegar per la Paraula de Déu i escoltar-ne la seva veu. 

L'Oració, sempre he sentit a dir que és parlar amb Déu. Hi ha postures corporals, el cos parla, cada posició per a cada situació. Posar-se davant del santíssim. Per exemple així: http://webcatolicodejavier.org/quinceminutos.html

Els aconteixements vitals i/o quotidians, la història, allò que passa al voltant nostre, fets que ens afecten personalment i els que tenen un abast més ample, molts les acceptem amb ressignació, altres ens demanam "Per què?" i tal vegada seria millor demanar "Per a què?"..

També en els germans que viuen la Fe amb nosaltres, catequistes, religiosos i els amics que ens topam en aquesta vida i ens parlen de Déu o de l'amor, parlant-ne específicament o de qualsevol altra cosa.

divendres, 29 de novembre del 2024

SOMNI

Hi ha dies com avui en què millor hauria estat romandre al llit. El fred, el dormir malament i poc, tot contribueix al meu estat somniolent a curta distància de quedar al tinter.

Les històries que escric, estimat Horaci, les escric per a la teva folgança i gaudi, no essent tal obstacle per erigir-se en via d'escapament de pensaments i sentiments per dins portats. El paràgraf esmentat ve a col·lació a la xemeneia de la llar on la llenya de pi es transforma en fum blanc, negre o gris en depenent de les humitats contingudes a la fusta, que, juntament amb les serradures, és l'única matèria que compon aquesta, la mia testa una mica esbojarrada, distreta i la meva ànima inquieta. Sempre és temps per aprendre, i deia el savi que més havia après de les derrotes que de les victòries. La clau és no defallir, fins a assolir la meta, que la perfecció és al camí, en un perpetu perfeccionament, potser allò que anar cap al fador de tot sigui imatge d'aquesta tònica de vida contemplativa activa. És sabut, estimat Horaci, que els meus pensaments intricats enllacen i enreden més que aclarir en les nítides ments d'oients que gosen creuar aquest llindar, on habita l'ésser fosc del subconscient, aquest capaç de pitjors atrocitats i de moviments peristàltics i parasimpàtics. A aquest tenor, les diferències endogàmiques de l'exogenètica suprarenal no obsta per a la fi del concepte de pacient, com aquell que sent un patiment o dolor, amb el d'aquell que s'arma de paciència en espera d'un metge que l'atengui a la sanitat pública, gratuïta i universal. No defalleix al capvespre d'aquest dia, veient com el sol s'amaga darrere la cortina de l'horitzó. El cel s'envermelleix a la llum d'un sol tardorenc. La foscor plana, el mar calmat dóna repòs a tots aquells que hi van morir en segles. Ara un fred hivernal copeja els nostres caps, un vent fred, una fina pluja xopa, els dies de foscor planen immisericordis. Sí, és època de fred a l'exterior, però al nostre interior pot cremar la flama de la nostàlgia d'una innocent infància. les temples, l'experiència del passat amb una retroperspectiva distant més sàvia, més reposada, més reflexiva. Ens tornem menys viscerals amb el temps i tendim més a perseguir la serenitat, la pau, la reconciliació, la tranquil·litat, sent més permissius, més flexibles, en definitiva, més intel·ligents. Relativitzem els afronts a l'honor o la injustícia contra la nostra dignitat, quan descobrim que al món hi ha coses que importen més que tot això.