Per què el problema de la gordofòbia és estructural i sistèmic

El Pes de l'Estigma

Les persones grasses viuen en un escrutini continu en què s’adivina i se jutja la seva salut, els seus hàbits, i la seva personalitat, només per l’espai que ocupa el seu cos. La gordofòbia se defineix com l’odi, el rebuig i violència que pateixen les persones grasses per estar grasses.Ningú pot negar que en la societat actual en la qual vivim l’aparença ho és tot. Per molts missatges de positivisme de “la bellesa és al nostre interior” i altres missatges nyonyos, però no deixen de créixer les cirugies estètiques. 

He estat testimoni i he patit en pròpies àmplies carns la discriminació, insults, tracte vexatori o, si més no, paternalista sense venir-ne al cas, atès que tothom coneix la solució als teus problemes millor que tú mateix, i allò que dolosament te falta és VOLUNTAT, perquè tú n’ets l’únic responsable de la teva nefasta situació d’ocupar talles de balena geperuda, més que no pas de persona humana.

El benestar més enllà de l'estètica

Hi ha una pandèmia generalitzada que per comuna, ningú veu, o ningú vol veure: L'obesitat.

El govern no se'n vol fer càrrec, la despesa i les conseqüències d'ignorar la situació són dramàtiques.

Però, cadascú té un cos diferent, i les normes, els estàndards biològics no addiuen a ningú. Allò que veritablement importa és, més que la forma del cos que tengui la persona, que: 

 

1. Segueixi una dieta equilibrada i saludable, rica, abundosa en verdura i fruita, no tant però també amb llegums, carn, peix, és a dir; proteïna, hidrats, minerals,...

2. Dugui una vida físicament activa tot allò que pugui, com pujar les escales en comptes d'agafar l'ascensor, aturar-se una parada de bus/metro abans per arribar a peu a la feina, moure's en bici per la ciutat,...

3. Faci exercici de força regularment.

Com deia na Concha, la madona del gimnàs, professora jubilada d'Educació Física (titulada INEF, com el marit i el fill; la filla era la dietista-nutricionista del gimnàs familiar): "Se'n moren més per inactivitat que d'obesitat". Per tant, més val, en qüestió de salut, una persona grassa que se cuida i va al gimnàs que no una prima que no se cuida.

Obesitat: un repte per a la societat moderna

L'obesitat s'ha convertit en una de les principals crisis de salut pública a nivell mundial, i el Regne d'Espanya no n'és una excepció. Aquest problema tan complex, amb múltiples vessant i factors causals, té un impacte significatiu en la qualitat de vida de les persones afectades i suposa un cost econòmic força elevat per als sistemes públics de salut. Explorarem els principals motius i obstacles que impedeixen a les persones amb obesitat dur una vida plena i saludable, així com les possibles solucions a nivell personal, social i institucional, per guarir-se de la malaltia.

Motius i obstacles

Els factors que contribueixen a l'epidèmia mundial d'obesitat són nombrosos i interrelacionats, entre els quals destaquen:

Entorn alimentari: L'abundància d'aliments processats, rics en sucre i greixos, a un preu assequible, facilita una dieta gens saludable. A més, la publicitat i el màrqueting alimentari sovint promouen hàbits alimentaris gens saludables, especialment entre els nins i adolescents.

Sedentarisme: L'estil de vida modern, caracteritzat per la reducció de l'activitat física i l'augment del temps dedicat a activitats sedentàries com veure la televisió o utilitzar dispositius electrònics, afavoreix l'augment de pes.

Factors genètics: Si bé els gens no determinen per si sols l'obesitat, poden predisposar a certes persones a augmentar de pes amb molta més facilitat que d'altres.

Factors psicològics: L'estrès, l'ansietat i la depressió poden conduir a hàbits alimentaris desregulats i a l'ús del menjar com a mecanisme d'afrontament de l'estrès i l'ansietat contra situacions que representen dificultats o amenaces.

Factors socioeconòmics: Les persones amb menys recursos econòmics tenen menys accés a aliments saludables i a espais verds per fer exercici. Fa anys que s'ha encunyat el terme "pobressitat" atès que amb el que costa una poma (fruita=aliment sa) podem comprar 5 napolitanes de xocolata (aliment ultraprocessat, amb greixos trans, sucres refinats,...però barat). Les quotes del gimnàs s'han de pagar i els entrenadors, també.

Aquests factors creen una sèrie d'obstacles que dificulten que les persones obeses puguin perdre pes i mantenir un pes saludable a llarg termini, com ara:

Estigma social: Les persones obeses sovint pateixen discriminació i prejudicis, la qual cosa pot afectar la seva autoestima i dificultar la seva integració social.

Falta de suport social: Moltes persones obeses no compten amb el suport de la seva família i amics a l'hora de fer canvis en el seu estil de vida.

Dificultats per trobar roba i equipament esportiu adaptat: La falta d'opcions de roba i equipament esportiu per a persones de totes les mides pot ser un obstacle a l'hora de fer exercici.

Cost econòmic: Les dietes especials, els suplements nutricionals i els tractaments mèdics per a l'obesitat poden ser molt cars.

Solucions

Per abordar el problema de l'obesitat de manera efectiva, és necessària una intervenció a diversos nivells:

A nivell personal:

Canvis en l'alimentació: Adoptar una dieta equilibrada i variada, basada en aliments frescos i poc processats, és essencial per perdre pes i mantenir-lo a llarg termini.

Augment de l'activitat física: Incorporar l'exercici físic a la rutina diària, de manera regular i adaptada a les capacitats individuals, és fonamental per cremar calories i millorar la salut cardiovascular.

Teràpia psicològica: La teràpia cognitivo-conductual pot ajudar a les persones a modificar els seus pensaments i comportaments relacionats amb l'alimentació i l'exercici.

A nivell social:

Promoció d'hàbits saludables: És important promoure hàbits alimentaris saludables i l'activitat física a través de campanyes de sensibilització i educació.

Creació d'entorns saludables: Fomentar l'accés a aliments saludables i a espais verds per fer exercici en les comunitats.

Combatre l'estigma social: Promoure la diversitat corporal i combatre els prejudicis envers les persones obeses.

A nivell institucional:

Polítiques públiques: Implementar polítiques que afavoreixin l'alimentació saludable i l'activitat física, com ara l'impost als aliments processats i la reducció de la publicitat de menjar poc saludable dirigida als nens.

Inversió en programes de prevenció i tractament: Augmentar la inversió en programes de prevenció de l'obesitat i en el tractament de les persones afectades.

Formació dels professionals de la salut: Garantir que els professionals de la salut tinguin la formació necessària per abordar el problema de l'obesitat de manera integral.

Conclusió

L'obesitat és un problema complex que requereix una solució multifactorial. A través d'intervencions a nivell personal, social i institucional, és possible revertir aquesta tendència i millorar la qualitat de vida de les persones afectades. És important destacar que la lluita contra l'obesitat és una responsabilitat compartida per part de tots els actors implicats: individus, comunitats, empreses i governs.


Nota: Aquest article té caràcter informatiu i no substitueix l'assessorament mèdic. Si tens dubtes sobre la teva salut, consulta amb un professional.

L'obesitat a les Balears: un repte específic

Aquesta comunitat, tot i ser coneguda per la seva dieta mediterrània i la seva activitat física relacionada amb el turisme i l'esport, no és immune a l'epidèmia d'obesitat que afecta a molts països occidentals.

Factors específics de les Balears

Canvis en la dieta mediterrània: Tot i que la dieta mediterrània és un referent a les Balears, s'han produït canvis en els hàbits alimentaris que s'allunyen d'aquest model tradicional. L'augment del consum d'aliments processats, begudes ensucrades i menjars ràpids ha contribuït a l'augment de l'obesitat.

Turisme i estacionalitat: La indústria turística, motor econòmic de les Balears, pot tenir un impacte en els hàbits alimentaris i en l'activitat física. L'oferta gastronòmica variada i sovint poc saludable dels establiments turístics, així com els horaris irregulars dels treballadors del sector, poden afavorir el sobrepès i l'obesitat.

Urbanització i estils de vida sedentaris: La urbanització creixent i la disminució de l'espai públic per a l'exercici físic, especialment a les zones urbanes, han contribuït a un estil de vida més sedentari entre la població balear.

Desigualtats socials: Existeixen diferències en la prevalença d'obesitat entre els diferents municipis de les Balears, relacionades amb factors socioeconòmics com el nivell d'estudis, la renda i l'accés a aliments saludables.

Propostes per a les Balears

Promoció de la dieta mediterrània: És essencial recuperar i promoure els hàbits alimentaris tradicionals de la dieta mediterrània a través de campanyes d'educació nutricional i de la formació de cuiners i restauradors.

Foment de l'activitat física: Cal crear més espais verds i pistes ciclistes, així com promoure l'activitat física a les escoles i als centres de treball.

Regulació de la indústria alimentària: És important regular la publicitat de productes alimentaris poc saludables, especialment dirigida als nens, i fomentar l'etiquetatge nutricional clar i comprensible.

Intervencions comunitàries: Cal desenvolupar programes de prevenció de l'obesitat a nivell comunitari, que involucrin a les administracions locals, les escoles, els centres de salut i les entitats socials.

Formació dels professionals de la salut: És fonamental que els professionals de la salut estiguin capacitats per identificar i tractar l'obesitat, i per proporcionar assessorament nutricional i d'activitat física als seus pacients.

Aspectes a investigar més a fons

Impacte de la COVID-19: Seria interessant analitzar com la pandèmia ha afectat els hàbits alimentaris i l'activitat física de la població balear, i quines han estat les conseqüències en termes de prevalença de l'obesitat.

Obesitat infantil: Cal aprofundir en les causes de l'obesitat infantil a les Balears i desenvolupar programes específics per prevenir-la.

Relació entre turisme i obesitat: S'ha d'investigar més a fons com la indústria turística influeix en els hàbits alimentaris i en l'activitat física dels residents i dels turistes.

Possibles temes a desenvolupar:

Casos d'èxit en la prevenció de l'obesitat a les Balears
La relació entre l'obesitat i les malalties cròniques a les Illes
Les polítiques públiques de nutrició i activit física a les Balears

La gordofòbia i la seva repercussió en les persones amb sobrepés

La gordofòbia, entesa com a aversió, discriminació o prejudici cap a les persones amb sobrepés o obesitat, és un problema social cada vegada més reconegut. Aquesta actitud negativa té conseqüències greus en la salut mental i física de les persones que la pateixen.

Per què la gordofòbia és un problema tan greu?

Stigmatització social: Les persones amb sobrepés sovint són objecte de burles, estereotips i prejudicis, la qual cosa afecta greument la seva autoestima i autopercepció.

Discriminació en diversos àmbits: La gordofòbia es manifesta en diversos àmbits de la vida, com ara l'ocupació, les relacions socials, l'accés a la sanitat i fins i tot en l'àmbit familiar.

Impacte en la salut mental: La discriminació i el rebuig constant poden provocar sentiments de depressió, ansietat i aïllament social en les persones amb sobrepés.

Obstaculització del tractament: La gordofòbia pot dificultar que les persones amb sobrepés busquin ajuda professional i se sentin motivades per fer canvis en el seu estil de vida.

Cicle viciós: La pressió social i la discriminació poden generar sentiments de frustració i impotència, que al seu torn poden conduir a comportaments poc saludables i a un augment de pes.

La manca de comprensió:

A més de la gordofòbia explícita, la manca de comprensió sobre les causes de l'obesitat i les dificultats que en comporta també té un impacte negatiu. Moltes persones creuen erròniament que l'obesitat és sempre fruit de la falta de voluntat o d'una mala alimentació, ignorant factors genètics, metabòlics i psicològics que poden influir en el pes.

Com podem combatre la gordofòbia i la manca de comprensió?

Educació: És essencial educar la societat sobre les causes de l'obesitat i els efectes negatius de la gordofòbia.

Llenguatge inclusiu: Evitar l'ús de termes pejoratius i estereotips relacionats amb el pes.

Visibilitat de les persones amb sobrepés: Promoure la representació de persones de totes les mides en els mitjans de comunicació i en la publicitat.

Suport professional: Oferir un acompanyament psicològic i nutricional adequat a les persones amb sobrepés.

Canvi de paradigma: Passar d'un enfocament individualitzat a un enfocament sistèmic, que tingui en compte els factors socials, econòmics i ambientals que influeixen en l'obesitat.

En definitiva, la gordofòbia és un problema complex amb múltiples causes i conseqüències. Per tal de combatre-la, és necessari un esforç col·lectiu que involucri a individus, comunitats, professionals de la salut i les institucions.

El bufón de corte y su amarga verdad

 El cascabel de mi gorro tiene un sonido particular; no es el tintineo alegre que los cortesanos creen escuchar, es el crujir de dientes de un hombre que cobra por ser un idiota profesional. Hoy es viernes, y mientras el sol se pone sobre este castillo de piedra y vanidad, yo me preparo para mi función.

Dicen que el Rey es el centro del universo, pero desde mi perspectiva —a menudo a ras de suelo, esquivando las pifias de vino de los duques—, el Rey no es más que un saco de grasa con una corona que le aprieta el juicio. Mi trabajo consiste en saltar, decir verdades incómodas envueltas en rimas infantiles y, sobre todo, tocar el laúd para que las cortesanas bailen.

Ah, las cortesanas. Esas flores de invernadero que huelen a almizcle para ocultar que no se han bañado desde la última Pascua. Mírenlas, girando con sus vestidos de seda que cuestan más que la aldea entera de donde me secuestraron. Bailan con una gracia mecánica, buscando con la mirada el favor de un conde que tiene la sífilis grabada en la frente y el intelecto de un nabo hervido.

—¡Toca, bufón! ¡Más rápido, pedazo de nada! —me grita el Duque de Alba, cuya mayor aportación a la humanidad ha sido heredar un apellido y una papada prodigiosa.

Y yo toco. Mis dedos sangran sobre las cuerdas de tripa, marcando el ritmo de su decadencia. Soy la banda sonora de su vacuidad. Soy el único en esta sala con permiso para decir que el emperador está desnudo, pero el chiste es que a nadie le importa, porque para ellos no soy un hombre, soy un mueble que hace ruido. Un accesorio, como el perro faldero de la Infanta, aunque el perro tiene más dignidad: al menos él muerde sin pedir disculpas.

Me miran y ven colores chillones. Yo los miro y veo una carnicería con buenos modales.

Veo al Obispo susurrándole pecados nuevos a una novicia en el rincón, con la mano izquierda en la Biblia y la derecha en el pecado. Veo a los caballeros, esos "valientes" que solo han desenvainado la espada contra campesinos desarmados, dándose palmaditas en la espalda mientras planean una guerra que ellos no lucharán.

—¿Por qué esa cara, gracioso? —me pregunta la Reina, cuya cara tiene tantas capas de pintura blanca que si estornudara se desmoronaría como una pared de cal—. ¡Haznos reír!

—Majestad —respondo, haciendo una reverencia tan profunda que mi nariz roza la mugre de sus alfombras—, me río tanto de ver vuestra sabiduría que temo que, si abro más la boca, mi alma se escape de pura envidia.

Todos ríen. Se parten de risa. Creen que es un cumplido. Es delicioso y amargo a la vez: podrías escupirles el mayor insulto del mundo y, si lo haces con una pirueta, te darán una moneda de oro.

Estoy harto de ser el espejo donde se miran para sentirse inteligentes. Estoy cansado de que mis instrumentos sirvan para que otros luzcan sus pies de seda mientras los míos están llenos de sabañones. Algún día, quizás, dejaré de tocar el laúd y empezaré a tocar el cuello de alguno de estos parásitos.

Pero por ahora, el cascabel suena. El viernes sigue su curso. Y yo, el único cuerdo en este asilo de lujo, sigo saltando. Al fin y al cabo, el mundo no es más que una gran corte, y todos ustedes, aunque no lleven mallas de colores, también están bailando al ritmo que otro toca.

La diferencia es que a mí me pagan por saberlo.

Querido Raúl

Querido Raúl:

Un cubo de agua helada ha caído hoy sobre nuestros corazones; ya no volveremos a reír con tus tonterías e ingenios que hacían tanta gracia, ni con tus chistes malos, ni le daremos vueltas a la cabeza con tus reflexiones trascendentales, y todavía no me lo puedo creer.

Es un golpe tan fuerte como inesperado. Es mucha la historia que compartimos desde tu llegada a la isla, hará unos veinticinco años.

Añoraré tu sentido del humor, las largas tardes de soltería compartida, el compartir diálogos sobre nuestras penas como hermanos, las cenas a la fresca en tu casa y las comidas en la nuestra, de nuestras Actividades Sociales con Juan.

Tengo que decir adiós a mi compañero de habitación inseparable de múltiples convivencias y peregrinaciones, hasta que abandoné la nave de los "singles" y me casé con mi María. Compañero de confidencias, hermano de fe y de vida, peculiar entre los peculiares, descubridor de rincones con encanto especial, compañero de paseos de domingo por la tarde.

Un lamento oculto en mi corazón, una pesadez de tristeza y melancolía. ¡Cuánta historia compartida que se escurre entre los dedos! Demasiado joven partes hacia la otra orilla.

Aquellos que nos miraran por encima del hombro, altivos, mientras nosotros disfrutábamos juntos de la compañía de los que no somos "nadie". Sí, de las tribus que campan por la parroquia, los grupitos y capillitas diversas; nosotros dos fuimos siempre de los excluidos de todo y todos, los marginados, pero ¿sabes qué? Ellos se perdieron conocer la inmensidad de persona que eras, porque los marginados podían compartir mucho más y llevarse mejor que muchos de esos grupitos y con la libertad oceánica de no tener que aparentar ser quienes en realidad no somos, sin caretas, auténticos. Tenías un corazón abierto y humilde, que acogía sin discriminar, dejando huella en los que normalmente no encajan, sin gestos grandilocuentes sinó con detalles cotidianos.Así eras tú.

Siempre fuiste de esas personas a las que uno se permitía juzgar, sin miedo a represalias, por tu buen corazón y humildad. La vida no te fue nunca fácil, la vida no lo es. Pero me doy cuenta, por los comentarios que he recibido, que en la pequeñez de cuantos gestos de acogida que siempre tuviste, de detalles insignificantes en apariencia, has dejado una huella imborrable.

Aunque no es un adiós para siempre —nuestra fe compartida lo sabe—, sí que echaremos de menos a aquel "pequeño gran hombre" que eras, del cual muchos, desconocedores de tu profundidad, rehuían sin saber qué se perdían.

Hasta que nos volvamos a encontrar, amigo y hermano.

SOBREN FUNCIONARIS

Alguns diuen: “Cal fer fora tots els funcionaris! Aquesta és la solució perquè l'Administració funcioni millor! Sí, senyor”.

Ja veuràs qui t'atendrà als hospitals i centres de salut o et protegirà dels delinqüents o que un país estranger com el Marroc o Algèria intenti envair-te o quan hi hagi incendis a les muntanyes o quan els teus nens hagin d'anar a l'escola o necessitis algun tràmit com a la targeta VETLLANT PER L'INTERÈS PÚBLIC i no pel particular del polític de torn i els seus amiguets.... 

Qui demana menys funcionaris, ho demana perquè hi hagi menys control i fiscalització de les seves activitats opaques... I per subcontractar serveis a empreses privades, que surt a la llarga més car al ciutadà i pitjor qualitat habitualment…   Empreses d'amigots, és clar!

Tenc amics fora de la Funció Pública que opinen que els governs prometen més funcionaris dels necessaris (ja m’explicareu on sou, companys!) com a propaganda electoral, de fet aquest ha augmentat molt el seu nombre, és massa...

Tenim dades de quants funcionaris més hi ha ara que abans? Perquè la realitat és que a CAIB, administració autonòmica que som dels que menys població activa en sectors públics tenim a Espanya (i al capdavant són.... Endevinau? Sí, Andalusia i Extremadura), aquí vam tenir un període negre en la legislatura den Bauzá que, tot i l’auditoria externa que feu el govern entrant els hi va sortir rana perquè esperaven que digués que sobraven, i tantmateix, la conclusió deia que en faltaven uns 150 a tota la CAIB, i malgrat tot, teníem una taxa de reposició de 1/10, és a dir, reposàvem un empleat per cada 10 que se n’anaven o jubilaven o morien. I encara ara notem l'escassetat de personal, perquè el volum de feina augmenta dia rere dia, perquè cada dia som més gent a Balears, cada dia l’Administració arreplega més serveis a per donar a la ciutadania. 

El mes de gener acabaren un projecte d’inversió 150 tècnics d’ocupació a Balears, amb la promesa de tornar-los a contractar (amb l’avantatge que ja coneixen la feina i els programes i les polítiques actives d’ocupació, el funcionament dels aplicatius públics…), idò n’han agafat 60 al nou projecte. I els altres 90? 

Gairebé totes les mesures dels governs impliquen més funcionaris, dels diferents sectors. 

Els assessors... Que potser és dels qui parla la gent, i més enfurismen tothom, NO són ​​funcionaris. El seu nombre elevat o minso és discutible, per ventura 23 assessors per a un càrrec polític tampoc seria l’optimització dels recursos públics.

Només comentar que "sobren funcionaris" és el discurs fàcil i ximple, una altra excusa més per tapar el problema real o la intencionalitat. (canvi climàtic /crisi econòmica /humitat/ sobren funcionaris).... "Trieu els que s'adapti millor a la vostra excusa ideal". (Sgt.El polític).

Quatre Dades

Les dades sobre el nombre de funcionaris públics a Espanya varien lleugerament segons la font i la data de referència. No obstant això, basant-se en les darrera informació oficial disponible, podem proporcionar una estimació:

Abans de l'arribada al govern de Pedro Sánchez (juny de 2018): Les dades del "Boletín Estadístico del personal al servicio de las Administraciones Públicas" indiquen que a l'1 de gener de 2018, el nombre de treballadors públics a Espanya era de 2.569.214 persones.

Actualment (dades de gener de 2024): El darrer butlletí publicat (que recull dades del gener de 2024) estableix el nombre total d'empleats públics en 2.968.522 persones.

En relació al percentatge de la població activa, per calcular-ho, cal dividir el nombre de funcionaris entre la població activa i multiplicar-ho per 100. La població activa d'Espanya varia constantment, però segons dades de l'EPA (Enquesta de Població Activa), al segon trimestre de 2025, la població ocupada se situava en 22.268.700 persones.

A partir d'aquesta dada, podem fer una estimació del percentatge: 22.268.700 poblacio ocupada/2.968.522 funcionaris×100≈13,33%

És important tenir en compte que aquest percentatge representa el nombre de funcionaris en relació amb la població ocupada, que és una part de la població activa.

Per calcular el percentatge de funcionaris sobre la població activa de l'any 2018, necessitem dues dades principals:
El nombre de funcionaris públics a Espanya el 2018.
La població activa total d'Espanya el 2018.

Segons les dades del "Boletín Estadístico del personal al servicio de las Administraciones Públicas", a principis de 2018, el nombre de treballadors públics era d'aproximadament 2.569.214 persones. Al llarg de l'any, la xifra va fluctuar, però una dada representativa és de 2.583.494 a mitjans de 2018.

Pel que fa a la població activa, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la població activa total a Espanya al final del quart trimestre de 2018 es situava en 22.806.800 persones.

Amb aquestes dades, podem calcular el percentatge: 22.806.800 població activa / 2.583.494 funcionaris×100≈11,33%

Per tant, el percentatge de funcionaris sobre la població activa a Espanya el 2018 era d'aproximadament un 11,33%.

L'evolució de la població a Espanya des de 2018 fins al 2025 ha estat de creixement constant, principalment impulsat per l'arribada d'immigrants, compensant la baixa taxa de natalitat i l'envelliment de la població autòctona.

Dades de l'evolució

A continuació es detalla l'evolució anual de la població a Espanya, segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE):
2018: La població se situava al voltant de 46.660.000 habitants. Aquest any es va superar per primera vegada en cinc anys la barrera dels 47 milions.
2019: La població va continuar creixent, superant els 47.300.000 habitants a principis d'any.
2020: La població es va situar en uns 47.330.000 habitants a 1 de gener. L'increment de l'any anterior va ser el més elevat des del 2008.
2021: Aquest any va ser particular, ja que la població va tenir una lleugera reducció, situant-se en 47.400.798 habitants a 1 de gener, a causa del saldo vegetatiu negatiu.
2022: La població va tornar a créixer notablement, arribant als 47.615.034 habitants a 1 de juliol, marcant un màxim històric en aquell moment.
2023: A 1 de gener, la xifra va ascendir a 48.085.361 habitants, amb un creixement de gairebé 600.000 persones en un sol any.
2024: La població va continuar la seva tendència a l'alça, superant els 48.797.875 habitants a 1 de juliol.
2025: Segons les dades més recents, la població resident a Espanya ha assolit un nou màxim històric, situant-se en 49.315.949 habitants a 1 de juliol. Aquest increment es deu gairebé íntegrament a l'arribada d'immigrants.

El creixement demogràfic espanyol en aquest període s'ha sostingut principalment per l'efecte de la immigració, que ha compensat el saldo vegetatiu negatiu (més defuncions que naixements).

Per calcular l'augment percentual de la població espanyola des de 2018 fins al 2025, utilitzarem les xifres de població de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) per a ambdós anys.

Població a 1 de gener de 2018: 46.660.000 habitants (aproximadament).
Població a 1 de juliol de 2025: 49.315.949 habitants (dades provisionals).

La fórmula per calcular l'augment percentual és:
Augment percentual= (Població inicial / Població final−Població inicial)×100

Substituint les dades:
Augment percentual= (46.660.000/49.315.949−46.660.000)×100
Augment percentual=(46.660.000/2.655.949)×100
Augment percentual≈0,0569×100
Augment percentual≈5,69%

Per tant, la població espanyola ha augmentat en aproximadament un 5,69% des de principis de 2018 fins a mitjans de 2025.

El debat sobre l'augment de funcionaris i la seva relació amb el creixement de la població és complex, amb arguments a favor i en contra de la idea que un augment de la població per si sol justifica l'increment de la plantilla pública.

Argument a favor de la justificació

L'argument a favor es basa en la premissa que per mantenir la qualitat i la quantitat dels serveis públics (sanitat, educació, seguretat, etc.), cal que la plantilla de treballadors públics creixi de manera proporcional a la població que ha d'atendre. Aquest raonament es coneix com a "argument de la ràtio". Si la població augmenta, les escoles necessiten més professors, els hospitals més personal sanitari, els cossos de seguretat més agents, etc., per tal que la ràtio de serveis per habitant no es deteriori.

Argument en contra de la justificació

L'argument en contra posa en dubte que l'augment de funcionaris sigui una resposta directa i exclusiva al creixement demogràfic. Aquest argument assenyala que l'augment de personal pot estar influenciat per altres factors, com ara:

L'augment de les competències públiques: L'Estat i les administracions públiques assumeixen noves funcions o augmenten les existents (p. ex., noves regulacions, ajudes socials, polítiques mediambientals).

Les jubilacions: L'administració pública ha d'incorporar nous treballadors per substituir els que es jubilen, ja que en els anys previs a la crisi financera de 2008 i durant aquesta, hi va haver un atur en les ofertes públiques d'ocupació.

La modernització i eficiència: A vegades, l'augment de personal es justifica per la implementació de nous sistemes o tecnologies que inicialment requereixen més personal per a la seva gestió.

Comparació de dades

Per avaluar si l'augment de funcionaris està directament lligat a l'augment de la població, podem comparar els percentatges de creixement:

Població: Ha augmentat aproximadament un 5,69% des de principis de 2018.
Funcionaris: Ha augmentat aproximadament un 15,5% des de principis de 2018 (de 2.569.214 a 2.968.522).

Com es pot observar, l'augment percentual de funcionaris és significativament superior al de la població general. Aquesta discrepància suggereix que, tot i que l'augment demogràfic pot haver-hi contribuït en certa mesura, altres factors com els esmentats anteriorment (substitució de jubilats, augment de competències, etc.) han tingut un pes molt més important en l'increment de la plantilla de l'administració pública espanyola durant aquest període.

El major nombre de funcionaris a Espanya es concentra principalment en dos àmbits:

Per tipus d'Administració: Les comunitats autònomes són, amb molta diferència, les que agrupen la major part de la plantilla pública. Això es deu al fet que tenen les competències en els serveis públics que requereixen més personal, com la sanitat i l'educació. Segons dades de gener de 2024, les comunitats autònomes comptaven amb uns 1.862.329 treballadors públics, que representaven més del 60% del total.

Per sector d'activitat: Dins de les comunitats autònomes, els sectors amb més concentració de funcionaris són:

Institucions sanitàries: Aquest àmbit és el que concentra el major nombre de personal, amb gairebé 700.000 treballadors.

Docència no universitària: La plantilla de professors i personal administratiu en escoles i instituts és el segon grup més nombrós, amb més de 670.000 empleats.

Pel que fa a les altres administracions:

El sector públic de l'Estat (ministeris, forces armades, cossos de seguretat de l'Estat) compta amb uns 530.104 treballadors.

Les entitats locals (ajuntaments, diputacions) tenen al voltant de 576.089 empleats.

En resum, la concentració més gran de funcionaris es troba en l'àmbit de l'Administració Autonòmica, especialment en els sectors de la sanitat i l'educació. Però aquests també han de menester un recolzament administratiu que se dediqui a la contractació, pagament de nòmines, control de despeses i ingressos, gestió de material i recursos…

Són necessaris tants de funcionaris?

La pregunta de si són necessaris tants de funcionaris a Espanya és objecte d'un debat constant i no té una resposta simple. Depèn de diversos factors i punts de vista.

Arguments a favor de l'augment de la plantilla
Necessitat de serveis públics: Com s'ha comentat, l'augment de la població, especialment amb el creixement de la immigració, genera una major demanda de serveis públics bàsics com la sanitat, l'educació, els serveis socials i la seguretat.

Envelliment de les plantilles: Un gran nombre de funcionaris de la generació del "baby boom" s'estan jubilant o estan a punt de fer-ho. Aquestes jubilacions massives han de ser cobertes per mantenir el funcionament de l'administració. Aquesta substitució és una de les principals causes de l'augment d'ofertes públiques d'ocupació en els darrers anys.

Recuperació després de la crisi: Durant els anys de la crisi financera (2008-2013), es van congelar o reduir dràsticament les ofertes públiques d'ocupació, creant un dèficit de personal en molts sectors. L'augment actual pot ser vist com un intent de recuperar el nivell de personal necessari per oferir serveis de qualitat.

Comparativa europea: Segons dades de l'OCDE i Eurostat, Espanya se situa en la mitjana o fins i tot, per sota de la mitjana europea pel que fa al percentatge de treballadors públics sobre el total de la població ocupada. Països amb sistemes de benestar més consolidats, com Suècia o Dinamarca, tenen ràtios significativament més altes. Això suggereix que Espanya no té necessàriament un "excés" de funcionaris en comparació amb altres economies desenvolupades amb models similars d'estat del benestar.

Arguments en contra i reptes
Eficiència i digitalització: Alguns experts argumenten que un augment del nombre de funcionaris no és l'única solució. La modernització de l'administració, la digitalització de serveis i una millora de l'eficiència podrien permetre atendre més ciutadans sense necessitat d'augmentar tant la plantilla.

Excés de burocràcia i solapament: Existeix el debat sobre si la mateixa estructura administrativa, amb múltiples nivells (Estat, comunitats autònomes, províncies, ajuntaments), crea un solapament de funcions i burocràcia que podria ser més eficient amb una simplificació.

Cost econòmic: L'augment de la plantilla pública implica un cost elevat per a les arques de l'Estat, que s'ha de finançar amb impostos. L'equilibri entre la qualitat dels serveis públics i la sostenibilitat fiscal és un factor clau en aquest debat.

Conclusió
No hi ha un consens definit sobre si són necessaris tants de funcionaris. La necessitat depèn de l'anàlisi de diversos factors, com l'envelliment de les plantilles, la recuperació de llocs de treball perduts, l'augment demogràfic i la comparativa amb països de l'entorn. Mentre que l'augment del 15% des de 2018 pot semblar elevat, una part important d'aquest creixement es justifica per la necessitat de cobrir les jubilacions i de reforçar serveis essencials com la sanitat i l'educació. No obstant això, el debat sobre l'eficiència i l'estructura de l'administració pública continua obert.

Un Estat modern, tal com el coneixem avui, no pot existir sense una figura equivalent als funcionaris públics, encara que se'ls anomeni d'una altra manera. La raó principal és que l'Estat necessita personal per a les seves funcions bàsiques i essencials.

Funcions que requereixen un cos de funcionaris
L'Estat modern es basa en la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i la seva capacitat per garantir els serveis i la seguretat dels ciutadans. Aquestes tasques no es poden dur a terme sense una plantilla estable, professionalitzada i imparcial.

Aplicació de lleis i regulacions: L'Estat estableix normes, però cal personal (policia, inspectors, funcionaris de justícia) per assegurar-ne el compliment.

Gestió de serveis públics: La sanitat, l'educació, la seguretat social i el manteniment d'infraestructures (carreteres, subministrament d'aigua) requereixen un gran nombre de treballadors.

Defensa i seguretat nacional: Els exèrcits, les forces de seguretat i els serveis d'intel·ligència són fonamentals per a la sobirania i protecció de l'Estat.

Recaptació d'impostos i gestió financera: Per finançar totes les activitats de l'Estat, cal un sistema d'impostos gestionat per personal dedicat.

Per què la professionalitat és clau?
El concepte de funcionari de carrera (aquell que ha accedit a la seva plaça per mèrit i capacitat, i que té estabilitat) és crucial per a la imparcialitat i l'objectivitat de l'Administració. Aquesta figura protegeix l'Estat dels canvis polítics, garantint la continuïtat dels serveis independentment de quin partit estigui al poder.

Un Estat que depengués exclusivament de personal contractat temporalment o d'empreses privades per dur a terme les seves funcions més bàsiques podria enfrontar problemes greus:

Falta d'objectivitat: Un personal sense la garantia d'estabilitat podria ser més susceptible a les pressions polítiques o als interessos privats.

Pèrdua de coneixement institucional: La rotació constant de personal impediria l'acumulació de coneixement i experiència, afectant l'eficiència i la qualitat dels serveis.

Augment de la inestabilitat: Serveis essencials com la justícia o la seguretat podrien ser menys fiables si no són gestionats per un cos de professionals dedicats.

En resum, un Estat modern no pot funcionar sense un cos de servidors públics. Aquesta plantilla és l'esquelet que sosté el funcionament de l'administració, garantint l'estabilitat, la professionalitat i l'equitat en la provisió dels serveis fonamentals per a la ciutadania.

 

Cuidado hermano mayor con escandalizar a un pequeño

 

Reflexiones sobre salmonetas:

Tened cuidado imprudente y osado hermano mayor, de escandalizar al menor de tus hermanos, pues Dios hace siempre justicia y defiende a los pequeños y más te valdría atarte una rueda de molino al cuello y lanzarte al mar antes que escandalizar a uno de estos pequeños.

Hay entre los parroquianos unos favoritos, entre los cuales, evidentemente, yo no estaría por razones subjetivísimas que escapan a mi raciocinio, ni me importan tampoco, y un favoritismo exacerbado, azuzado durante años y años por un responsable de cantos y su entorno, un compadreo de cúpula, una mafia cantaora, unos clanes familiares en la parroquia descarados y privilegiados, por ser vós quien sois. 

La causa que yo no cantara por años infinitos la tiene que personas como tú y tus amiguis me robaron el carisma. Cómo? Durante años y años(23 años), tú y tus alegres coleguitas no me dejabais cantar ni un solo canto, a pesar que el menda llevaba religiosamente la guitarra a cada celebración… hasta que me harté.

Si a día de hoy no os gusta como canto, opináis tú y tu chachipandi (...en realidad me importa muy poco vuestra opinión humana, o vuestro juicio estético sesgado, o vuestra falta de criterio litúrgico), vosotros sois los responsables, recuerda que es la primera comunidad (la tuya) la que me enseñó (o no) a cantar (en otros lares se hacen convivencias de salmistas), o sea que los culpables sois, en primera instancia, VOSOTROS, hermanos mayores en la Fe.

Luego, veo en esta parroquia mucha confusión de términos, muchos creídos que piensan que son unos cracks que cantan como Pavarotti (cuanta soberbia entre salmistas) y en realidad…. triste realidad, solo berrean. 

Tengo claro que no tengo una gran voz, pero al menos afino y voy a ritmo, por lo tanto cumplo los mínimos exigibles que otros carecen pero, como son favoritos, salen más a la palestra. Yo solo pretendo hacer el servicio con la mayor dignidad que me es posible. Habrá gente que le guste más mi timbre de voz y otros menos En realidad, en nuestra parroquia no existe nadie que destaque para bien con una voz portentosa. Sí hay, más bien, quien chilla mucho, berrea a pleno pulmón, yo no les quiero decir nada pero dentro de unos años les va a pasar factura y sus gargantas les van a pasar pedir cuentas de sus excesos… entonces será la oportunidad de los que no figuramos tanto ahora mismo.

También es verdad que un par de cosas hay que tener en cuenta:

1- Todos tenemos días mejores y peores, ello se refleja a la hora de ponerse detrás de la guitarra a cantar… quizás formarse una opinión por haberme oído en una mala tarde, en el que te pilan allí mismo para cantar un día en el que no esperabas ni estás inspirado, un canto que nunca te ha ido bien, un "aquí te pillo aquí te mato" en toda regla.

2- La experiencia es un grado. El rodaje de cantar durante años y años, refuerza la confianza en uno mismo a la hora de enfrentarse al atril. Cuanto más rodaje, más ensaye uno en casa los cantos, más motivado se mantendrá para permanecer fiel a su carisma. En mi caso particular, me robasteis el carisma, la motivación y las ganas.

3- Reconocer que hay cierta tensión del momento, ser consciente de eso es bueno porque reconocemos la gravedad de la tarea asignada, por eso mantener encendida la llama del carisma es fundamental. Por respeto a Dios y a la audiencia (la Asamblea), por dignidad y conciencia de lo que estamos haciendo. Esos nervios de la tensión, algunos los gestionamos peor que otros, colapsamos antes o quizás necesitemos más tiempo de ensayo-error para salir más airosos con la faena. Seguramente habrá quienes ignoren de lo que estoy hablando y hayan caído en la rutina y se olviden del carisma o les importe todo un bledo, estos caen en la desidia, la pereza, la acedía y la indignidad...

Hay quien confunde también muchas veces el servicio con el vicio del ser, que el salmista es un humilde carisma, que acompaña a la asamblea a rezar uniendo a la asamblea mediante salmos de acción de gracias a Dios, petición de súplica, consuelo en la aflicción, gozo en las alegrías.

Entiendo que con nuestro servicio ponemos los salmos en boca de la asamblea, hacemos subir una oración agradable a Dios con la asamblea, un perfume suave, estamos respondiendo a Dios que nos ha hablado en la lectura con el canto. Y dirá San Agustín que quien canta ora dos veces, “pues aquel que canta alabanzas, no solo alaba, sino que también alaba con alegría; aquel que canta alabanzas, no solo canta, sino que también ama a quien le canta. En la alabanza hay una proclamación de reconocimiento, en la canción del amante hay amor".

El que se crea superior al resto de hermanos, por cantar mejor que los otros, peca de orgullo, y Dios es excelso atiende al humilde y al altivo lo conoce desde lejos (como dice el salmo 138), el que se crea que canta bien, se engaña, aquí nadie canta bien, el que puede hace el servicio, y gracias.

En pedagogía existe el concepto de Long Life Learning (LLL), traducible como Educación o Aprendizaje permanente. Hay muchísimo por mejorar por parte de todos. Ay del indolente, vago, perezoso, apático, descuidado, desidioso, abúlico, holgazán, negligente, abandonado, dejado, desaplicado, desconocedor, descuidado, flojo, haragán, imprevisor, imprudente, incompetente, indolente, inerte, informal, perezoso, que abandone la senda del trabajo de formación en pos de mejora en el servicio del carisma al que ha sido llamado. La formación musical, mejorar la técnica de guitarra, la técnica vocal para no cascarse la voz después de cada celebración, aprender armonía, introducirse en otros instrumentos que enriquezcan la sonoridad y solemnidad de la asamblea y darles cabida (pues no solo de guitarra vive el hombre), enseñar a los más pequeños, a los hermanos menores en la Fe (una obra de caridad es enseñar al que no sabe).

 

En mi humilde opinión observo mucho salmista mayor confortablemente acomodado en su estatus parroquial, dentro de su camarilla de amiguitos, a los que el statu quo ya les viene bien, que todo siga igual … de inmóvil, de estático, de aburguesado.

Conclusión, más picar piedra y menos criticar. Enseñar al que no sabe, no destruirlo. Levantar al que cae, porque mañana serás tú el que muerdas el polvo y necesites esa, y precisamente esa, mano amiga que te ayude a levantarte. Respetar el esfuerzo de los demás pues no nos calzamos sus sandalias, no conocemos sus tribulaciones internas.

Yo, por mi parte, mis inquietudes musicales durante tanto tiempo frustradas en la parroquia, puede que no lo hagas, pero si me tuvieras algo de estima, aunque solo fuera por verme pasar, y una cabeza con algo de serrín al comprender todo lo que he comentado hasta ahora,...  te preguntarías, ¿y todos estos años (32 de camino, 23 de repudio) cómo ha canalizado ese gusanillo por la música que tenía, que en la parroquia derivaba en el carisma robado de cantor?

Obsta decir que Dios hace justicia, me ha hecho y sigue haciendo justicia. Gracias a la música, a los instrumentos que he podido tocar porque no soy salmista, me han llamado para tocar en agrupaciones y grupos de ball de bot de toda Mallorca, he partido de viaje GRATIS cada año a lugares a los cuales ni hubiera pensado, incluso un par de veces al año,he compartido escenario con músicos increíblemente buenos (profesionales de los que cobran/cobramos por tocar), he hecho amigos de todo el mundo. Con el matrimonio se me acabó el ir a tocar con todos los que me llamaban, ahora sólo me dedico al mío… en el que hay músicos como la copa de un pino y a veces se nos cuela alguno como Toni Pastor (que no es la copa del pino, es el puto pino entero! Si no lo conoces, es un pedazo de guitarrista-laudista que ha grabado discos con gente como Annie Lennox, Tomeu Penya, Daniel Higiénico,...)

Si no hubiera sido por el cariño, el ánimo y la insistencia  de mi mujer, y porque las circunstancias me hicieron caer en la comunidad en la que estoy, con unos hermanos diferentes, yo jamás de los jamases hubiera atrevido a volver a coger una guitarra para ponerme a cantar delante de una asamblea, aunque sí que me atreviera a hacerlo con un micrófono en una plaza llena con un público delante y con cierto éxito, cabe decir (sí, también sé algo de montar equipos de sonido, micrófonos, ecualización de sonido, mesas de mezcla, cables y conexiones, altavoces e ingeniería de sonido básica). 

Pero con paciencia y cariño me han vuelto a enganchar, no sin escandalizarme muchas veces al comprobar y recordar el nepotismo secularmente instalado y promovido en nuestra parroquia y heredado de padres a hijos y hasta nietos, que cuando no me metía en temas salmísticos que entonces me eran totalmente indiferentes, porque me resbalaba todo. El contrario del amor no es el odio, es la indiferencia.

 

LA IDEOLOGIA PRIMA SOBRE LA BIOLOGIA

Per Carlos Álvarez Cozzi

És escriptor socialcristià uruguaià, catedràtic de Dret Privat i expert en biodret internacional.

La Biologia prima sobre la ideologia (forumlibertas.com)

La ciència diu una altra cosa, però com que els defensors de la ideologia de gènere poc els importa i molts dels altres no volen ser o aparèixer com “políticament incorrectes”

La cultura dominant ens vol fer creure que els sexes femení i masculí, amb els quals venim a aquest món éssers humans i animals, en veritat no existeixen realment, sinó que el que en veritat existeix són els gèneres, masculí, femení, homosexual, transsexual , intersexual i un llarg etcètera. El sociòleg espanyol José Pérez Adán va arribar a ennumerar 16 variants sexuals segons ho expressen els cultors de la perspectiva de gènere.

La ciència diu una altra cosa naturalment, però com que els defensors de la ideologia de gènere els importa poc i molts dels altres no volen ser o aparèixer com “políticament incorrectes”, donat l'entorn dominant, es pretén silenciar la veritat.

 

Però com que aquesta és tossuda, sempre acaba per sortir a la llum. Com diu el savi refrany, Déu perdona sempre, l'home de vegades i la naturalesa mai del que es fa contra ella.

I aquest és precisament el cas. Si no advertiu el que la ciència segueix constatant en forma contínua:

“Moltes d'aquestes diferències cognitives apareixen molt aviat a la vida. “En nadons de 2 i 3 mesos -diu Halpern- les nenes responen més fàcilment a les cares i comencen a parlar abans; els nois reaccionen abans a les discrepàncies perceptives induïdes experimentalment al seu entorn visual; ja d'adults, les dones romanen més orientades a les cares i els homes a les coses” .

Les dones són dues vegades més propenses a experimentar depressió clínica i trastorn d'estrès posttraumàtic; i els homes estan dues vegades més inclinats a convertir-se en alcohòlics o drogodependents, tenen un 40% més probabilitats de desenvolupar esquizofrènia, deu vegades més taxa de dislèxia i són quatre o cinc vegades més propensos a l'autisme.”

“La literatura neurocientífica mostra que el cervell humà és un òrgan de tipus sexual amb diferències anatòmiques a les estructures neurals i amb la seva repercussió en les funcions corresponents”, diu Larry Cahill, professor de Neurobiologia a la Universitat de Califòrnia a Irvine, que ha dirigit un informe especial publicat el gener d'aquest any al Journal of Neuroscience Research i dedicat a la influència del sexe en el sistema nerviós.”

"Els estudis d´imatges cerebrals indiquen que aquestes diferències s´estenen molt més enllà del domini estrictament reproductiu, explica Cahill."

"Així, l´hipocamp d´una dona, crític per aprendre i memoritzar, és més gran que el d´un home i funciona de manera diferent." (https://www.actuall.com/criterio/familia/sexo-seso-ideologia-de-genero-y-evidencia-cientifica/)

Es necessiten més evidències que els sexes vénen determinats per la biologia, pels gens, pels cromosomes? És evident que no.

El que sí que resulta evident és que grups interessats a deformar o negar directament aquesta realitat, a fi de portar “aigua per al seu molí”, per pura ideologia, neguen la mateixa per instaurar a les ments de les persones, a les societats, als països i en els organismes internacionals, el concepte erroni del gènere, que manca de tota base científica, o millor dit, que és contrari al que constata la ciència, la biologia.

És sabut que el marxisme, en haver fracassat en la seva idea de la lluita de classes al món, amb l'alt cost de milers de milions de víctimes al llarg de la història, va decidir prosseguir la mateixa batalla però dins de la naturalesa de la parella humana. Per a aquesta ideologia, no hi ha harmonia ni complementarietat amorosa entre els sexes sinó que l'home seria l'opressor (com abans es referia a la burgesia i als amos dels mitjans de producció) i la dona seria l'oprimida (com són els treballadors i pagesos per al marxisme).

I això que acabo d'afirmar sorgeix de la literatura existent i és reconegut pels propis ideòlegs de gènere, sobre la matriu marxista que aquesta ideologia té. Això explica que els grups radicals militants de gènere siguin en política, prevelantment d'esquerra, encara que alguns també asseguren que constitueixen un lobby i que demà podrien infiltrar el pensament de centre i fins i tot el de dreta. I això no està allunyat de la realitat perquè això ja passa en un país europeu, de primera línia, en el qual una líder política femenina emergent de dreta i xenòfoba integra el col·lectiu LGBTI i milita i defensa aquesta ideologia.

Per tant, el primer que cal fer en aquest tema és insistir amb les falsedats que propalen els defensors d'aquesta ideologia, que es dóna de puntades de peu amb la ciència, partint de la base que és una ideologia contrària a la biologia que qualsevol persona pot apreciar. És a dir, que els éssers vius són concebuts i neixen amb gens, cromosomes i per això amb sexe femení i amb sexe masculí. No negam que hi hagi casos excepcionals de malformacions o hermafroditisme, però són l'excepció que en tot cas confirmen la regla. Per això essencialment, el sexe és immutable i els anomenats canvis de sexe no passen del que és anatòmic-cosmètic extern mentre els gens i cromosomes són immutables en cada persona.

Sembla mentida que calgui expressar això a fi de rebutjar tota mena de falsedats i barbaritats que coneixem estan succeint al món a nivell personal, familiar, educatiu i social, que si no s'hi posa fi, ho pagaran car les generacions presents i sobretot les futures. És temps de ser molt clars i concloents: no es pot mentir impunement i negar l'existència de la naturalesa i de la biologia, generades pel Creador i amb les quals no és qüestió d'estar d'acord o desacord sinó simplement reconèixer-les com a tals. Seria com posar-se a discutir les lleis físiques, com ara la de la gravetat.

A l'imatge allò que inspira la ideologia de gènere de veritat.

RESPOSTA DEL PINGANILLU DE CAYETANA

Hola Cayi, me permets que te digui Cayi, és un mot carinyós, dit a a cau d'orella, com tots els que diem els pinganillus. Jo sóc el pinganillu que l'altre dia de pagès vares rebutjar de posar-te. Has de saber que els pinganillus som eines fonamentals de comunicació a la tele per passar un missatge, donar una notícia en directe, fer canvis de darrera hora o d'espais coordinar programacions, passar a publicitat…. i quan hi ha un convidat que malauradament no entén la llengua del PAÍS, se li'n pot oferir un per traduir-li tot allò que es diu al programa d'aquesta emissora i, d'aquesta curosa i cordial manera es respecta que tothom pugui entendre i fer-se entendre en el el seu idioma propi sense necessitat d'estirar el coll o arrufar el nas, amb cordialitat. Només és estranger aquell qui desitja ser-ho, no integrar-se en una societat oberta com la catalana que l'acull com m'ha acollit a mi, un pinganillu que sóc fet a la Xina. 

Sé que vostè detenta el càrrec de regidora barcelonina, vostè que és francoargentina. Per ser catalana comença bé, Catalunya és mestissa, a mig camí entre molts camins, en molts casos s'allunya del concepte tancat que vostè vol fer veure als seus partidaris. La llengua dels catalans és fàcil d'entendre, d'aprendre i d'arribar a parlar, escriure, segur que algú amb tanta formació com vosté ja se n'haurà adonat. Essent una llengua romànica comparteix molts trets amb llengües veïnes més grans com el francès o el castellà, que vostè segurament domina, per tant, després d'un parell d'anys visquent a la citat comtal ni que sigui per accident, és fins i tot normal que hagi après.

Deia quan era candidata que el castellà era llengua perseguida a Catalunya però l'altre dia de pagès va dir que era la llengua majoritària dels catalans, en què quedem Cayi estimada? No pot ser blat i ordi alhora. Com a bona seguidora de Josep Goebbels (saps que una bona falàcia entra millor si primer hi escoles una veritat, i efectivalement "el nacionalisme té una relació difícil amb la cordialitat", com ho demostra cada dia el nacionalisme carpetovetònic que no entèn que a l'Estat espanyol hi pugui haver gent que NO parla la seva llengua comuna, i que no li surti dels ... "ja sap d'on", usar-la per moltes raons. D'altra banda si ser espanyol vol dir parlar només en castellà i tots aquells pinganillus que no tenim aquesta "llengua comuna" serem estrangers, això vol dir que, per extensió del teu discurs es desprèn, Cayi, que si no som castellans no som pinganillus espanyols. Mira com funciona de bé l'adoctrinament a Catalunya, que només t'han calgut un parell d'anys de mig residència i detentar un càrrec a la plaça de sant Jaume, suposo que llegint el cartell llazi de "LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!" per entendre el català (atès que no necessites usar pinganillu) i convertir-te en més indepe que els de la CUP. Válgueme Dios y María Santísima!

Amb tot l'afecte, el teu pinganillu!

Entre l'Encant Perdut i la Marea Turística de Palma

Als carrers empedrats de Palma, on alguna vegada ressonaven rialles de nens locals i murmuris d'històries antigues, ara el ressò del turisme massiu ofega qualsevol vestigi d'autenticitat. Les muralles de la ciutat, testimonis silenciosos de segles d'història, trontollen sota el pes de les multituds que les envolten, com a fantasmes insatisfets clamant per l'atenció que mereixen.

Palma, aquesta joia del Mediterrani, està atrapada entre l'encant perdut dels seus dies de tranquil·litat i la marea voraç de turistes que amenaça d'ofegar la seva identitat. Als carrerons estrets i als patis ocults, on els ciutadans solien trobar refugi, ara regnen els selfies i els sospirs dels visitants que busquen experimentar allò autèntic, però que, no obstant, contribueixen a la seva desaparició.

Les places, que solien ser punts de trobada per a veïns que compartien històries de generació en generació, ara són plenes de forasters que no comprenen el teixit social que han interromput. Els bars i els restaurants tradicionals han estat reemplaçats per franquícies i locals d'oci, esborrant així els sabors i aromes que alguna vegada van definir l'ànima d'aquesta ciutat.

El turisme massiu, com un remolí insaciable, ha deixat al seu pas una sèrie de cicatrius que els residents locals no poden ignorar. La pressió sobre els serveis públics és palpable, amb hospitals abarrotats i escoles desbordades. Els preus de l'habitatge s'han disparat i han obligat les famílies de tota la vida a abandonar casa seva a la recerca d'un refugi més assequible als confins llunyans de la ciutat.

Les platges, que alguna vegada van ser refugis de pau i tranquil·litat, estan ara plenes de para-sols i tovalloles, com a camps de batalla on els turistes lluiten per un lloc a la sorra. Les onades del mar, que alguna vegada van xiuxiuejar secrets als aborígens, ara estan ofegades pel bullici de les converses en una multitud d'idiomes.

En aquesta lluita desigual entre l'autenticitat i la comercialització, els mallorquins i, particularment, els residents a Palma, han esdevingut els perdedors silenciosos. Els seus carrers han esdevingut passadissos d'un parc temàtic, la seva cultura s'ha reduït a clixés turístics i la seva qualitat de vida s'ha vist amenaçada per la imparable marea de visitants àvids d'experiències superficials.

Palma, com moltes altres ciutats del Mediterrani, es troba en una cruïlla. La pregunta persisteix a l'aire salat: com preservar l'essència d'aquesta ciutat, l'ànima antiga i l'autenticitat, mentre s'enfronta a l'envestida del turisme massiu? La resposta, sens dubte, és un esforç col·lectiu: un diàleg obert entre els residents, les autoritats i la indústria turística per trobar un equilibri entre l'atractiu turístic i la preservació de la identitat única de Palma.

A les ombres dels monuments històrics i als sospirs dels ciutadans desplaçats, hi ha l'esperança d'un renaixement. Palma, amb la seva bellesa perdurable i el seu esperit indestructible, mereix més que convertir-se en un escenari per a l'entreteniment efímer dels turistes. El desafiament és restaurar el seu equilibri, recuperar la veu i assegurar que l'encant de Palma, aquest tresor inestimable, no es perdi a la marea turbulenta del turisme massiu.

ALLÒ QUE EL VENT NO SE'N DUGUÉ

El sentit estètic de cadascú, si una diputada troba més cofoia una bandera a una distància, no hi ha cap norma que pugui penalitzar, puix no provoca desordre públic. Les Normas de Protocolo, com l'ortografia, són un conjunt de convencions que ens hem donat entre tots i, per tant, són qüestionables i es poden canviar si volem. "Ignorant" la titllen alguns, per la seva ideologia, independentista, són aquells ultranacionalistes espanyols fatxes que anomenen al partit de la diputada afectada com juntos por Cataluña. Aquells "patriotes" que diuen que estimen la diversitat cultural i lingüística del seu país solen ser els que no parlen més idiomes del seu país que l'idioma de Castella, que és així doncs, realment el seu país, tot i haver nascut i que resideixin a una ciutat de Galícia, tal i com el seu accent delata. 

La idea que el nacionalisme perifèric sigui "excloent", que se creu "superior", potser ho confonen amb el seu propi sentiment, i no s'escau amb la majoria de votants independentistes que jo conec, com tampoc coincideix aquest perfil que jo abast amb una persona ignorant, més aviat solen ésser persones amb perfil d'estudis universitaris superiors, ben informades i preocupades per la política. Aquesta visió maniquea del nacionalisme dels altres i la ceguesa absoluta per veure el propi, atès que el nostre seria  "cívic, democrátic i inclusiu" mentre que el seu seria "etnicista, imperialista i/o excloent" és típic del nacional-socialisme. 

Omplir amb prejudicis i estereotips des del profund desconeixement d'un col·lectiu de persones se'n diu DISCRIMINACIÓ, és un recurs dialèctic prou conegut, una fal·làcia contra catalanae. 

Una altra cantarella que se sol sentir molt des de l'espai més enllà de la dreta (o sia del PSOE) és l'adoctrinament dels mitjans de comunicació audiovisials, volen dir que aquelles llunyanes nacions perifèriques del Reino de España (aquest n'és el nom oficial) usen els mitjans de comunicació de masses per adoctrinar a la infància i joventut del país, així s'expliquen el relat, juntament amb l'adoctrinament de l'escola, que hi pugui haver més de dos milions de conciutadans d'aquestes regions perifèriques que rebutgen allò que, segons ells, veuen amb orgull i normalitat, les bondats de ser español, volguent prendre la decisió de partir de l'statu quo imposat fins ara.Tampoc és descencertat pensar que els mitjans espanyols i de les seves regions messetàries del centre monolíngüe siguin tan manipuladors com qualsevulla, i ningú els hi diu res, amb la pàtina que alguns d'aquests mitjans també són recepcionats a contrades perifèriques, ergo, la pressumpte manipulació independentista quedaria així contrarrestada per la centralista…. Abastant a les llunyanes contrades de nacions perifèques més varietat ideològica on contrastar i riquesa sobre la qual poder fonamentar una idea de la realitat millor  basada del que està passant de bon de veres al nostre entorn.

I per nacions perifèriques al Regne d'Espanya entenc aquelles que coincideix que no ocupen un territori de la Meseta Central, que no són de cultura castellana i per tant no formen part de la nació castellana o del que antigament fou Reino de Castilla, incloent aquells territoris on no hi ha cap tipus d'anhel identitari ni sentiment cohesionador majoritari reflectit en la creació d'un partit que ideològicament pugui vertaderament anar més enllà de reivindicacions regionalistes

LA REINA DEL BAILE

Viendo las redes sociales de conocidos puedo constatar lo excluído (y marginado) que estoy de cualquier tipo de vida social. Nunca fui yo de las reinas del baile, en las pelis americanas de adolescentes, yo hubiera sido, como fui, el chico gordo con granos ensoñado y bobalicón que no se comía un rosco con las chicas, a las antípodas de los chicos de éxito. Simpático pero atontado. Y así he permanecido. Los granos se fueron, pero la soledad se mantuvo. La soledad es contagiosa, cada vez vivimos más gente en soledad y cada más solos y aislados y replegados sobre nosotros mismos, individualismo. Seguramente esas sonrisas que hoy me brindan la oportunidad de ver las redes sociales se conviertan, al apagarse las luces de la fiesta, en lágrimas de cocodrilo como las mías. Quizás hoy lo vea todo un poco más gris porque es lunes y hace frío y entretengo mi propio blue monday pero la tecnología hoy cronifica la sensación de soledad y depresión que sentimos muchas personas, sin auténticos amigos más allá de nuestras propias manos. No es la soledad deseada la que sea mala, si no aquella impuesta, el mero hecho de ser excluído del ámbito social más espúreo, superfical, al fin y al cabo somos seres sociales. En la búsqueda de la autenticidad, la auténtica amistad no llegó nunca. 

Seguramente el hecho de ser el antagonista del chico más popular contribuyó sobremanera a ello, y el uso de palabros pedantes como "sobremanera" tampoco hizo gran cosa por ello, deduzco. Nunca tuve éxito social. También es verdad, la solidaridad con seres igual de deleznables como servidor hizo que trabara amistad con ellos, ello alejó, sin duda alguna, cualquier oprtunidad de redención en el ámbito social. Las grotescas, estrafalarias, estrambóticas amistades nos unieron las penas, el sentido del humor peculiar compartido. Es cierto que los sufrimientos, las penas, las penurias, las dificultades unen 

El éxito es relativo y si no que se lo pregunten a Enrique Oxandabarat que durante más de 30 años ha estado en las escalinatas palmesanas de Pas den Quint cada día tocando la guitarra y cantando, derrochando talento y deleitando a los viandantes que pasábamos por esta vía peatonal del casco histórico palmesano. Él lo ignora, pero seguramente su forma de tocar haya influído en mis ganas de tocar la guitarra y mi forma de ser músico, mi forma de concebir la música. En Palma, los llonguets (apodo dado a los habitantes de Palma) que tenemos cierta edad, no nos hacemos a pasar por es Pas den Quint y delante de la iglesia de Sant Nicolau y no escuchar a Enrique, que resulta ser cuñado de nuestra amiga Mariana Bado (Ché, vos también sos de Uruguay!). 

¿Qué es el éxito? Según los que saben más que yo, éxito es:

[RAE]

1. Resultado feliz de un negocio, actuación, etc. 

2. Buena aceptación que tiene alguien o algo.

3. Fin o terminación de un negocio o asunto

Felicidad, aceptación y fin, en definitiva. 

Lo que nos lleva al concepto de felicidad:

1. Estado de grata satisfacción espiritual y física.

2. Persona, situación, objeto o conjunto de ellos que contribuyen a hacer feliz.

3. Ausencia de inconvenientes o tropiezos

La tercera definición me parece burdamente simple y que no llega a alcanzar el alto concepto de lo debiera ser la felicidad.

Una persona feliz que se siente plenamente satisfecho por gozar de todo lo que desea o por disfrutar de algo bueno. Completado, lleno, entero, aconhortado o confortado, gozoso y en paz.

Como preveo que aceptación (aplauso, aprobación) sea acto y efecto de aceptar, vamos a ver que dicen de aceptar directamente:

1. tr. Recibir voluntariamente o sin oposición lo que se da, ofrece o encarga.

2. tr. Aprobar, dar por bueno, acceder a algo.

3. tr. Recibir o dar entrada.

4. tr. Asumir resignadamente un sacrificio, molestia o privación.

5. tr. Com. Obligarse al pago de letras o libranzas, por escrito en ellas mismas.

La fama es efímera, pero a ciencia cierta, en nuestro pequeño ámbito territorial urbano o insular podemos decir que Enrique ha tenido éxito como músico, ya que es capaz de ganarse la vida con aquello que le gusta y es famoso y reconocido en Palma. Si nos lo cruzamos en el bus lo reconoceremos enseguida. Si el éxito significa que una grande de la industria te promocione y saques un LP y hacerte millonario solo de los royalties y te escuchen en todas las plataformas y radiofórmulas hasta la saciedad y un poco más allá (como el Despasito de Luís Fonsi), pues no, en verdad, Enrique no ha tenido nada de éxito. Es la p..ta industria, amigo, ya sabes! Basura mainstream! Quizás le sobraba el sombrero y le faltaban un par de buenas tetas para triunfar o los grandes nunca bajaron por la calle peatonal escalonada de Pas den Quint. Pero a mí, que Miley Cirrus me la suda, que no iría a un concierto de Rosalía si yo no me pagaran bien por ello, me agrada lo que Enrique ha estado constantemente ofreciendo con su guitarra y su voz. No se hará crecer su cuenta bancaria, pero su cuenta de arte, amigos, experiencias y felicidad, seguro que no se puede comprar ni valorar. Yo diría que Enrique es feliz haciendo lo que hace, dentro de nuestro pequeño ámbito tiene cierta aceptación (jamás he visto o escuchado o leído que le tiraran tomates maduros en señal de desaprobación por tocar y cantar mal) y diría que termina sus conciertos siempre, ergo se ajusta a la definición de éxito.

BALLS QUE VÉNEN I VAN

Qualcú s'enrecorda de les contradanses?

En serio, qualcú s'enrecorda que fa un temps a sa plaça hi havia una curolla per ballar contradanses? Avui aquella gent que les ballava on és? El mateix podríem dir del Bolero de Ciutadella o del Bolero de Castelló, hi hagúé una falera un temps ençà fins fa no massa que sempre que anàvem a sonar a qualsevol banda, sempre hi havia el típic ballador que demanava "podeu tocar X…. ?" Tenim cara de ser un toca-discos, el teu Spotify personal o què? Som músics, venim a fer la nostra tasca, respecte la nostra feina, ens hem preparat un repertori a consciència, pensant d'ordenar-lo perquè no tot siguin jotes o boleros seguides… intercalant fandangos, …. ens hem après cançons que no coneixíem per res.. ai-làs!

UNA ALTRA DE XEREMIES

 

Llegint per la xarxa l'opinió d'un xeremier, m'entem com me porta fins a tu, benvolgut i inhòspit lector d'aquest humil servidor, una reflexió ben interessant... per a mi. Me recordava a una taula redona a la qual vaig assitir a sa Pobla en la qual els xeremiers de sa Calatrava venien a dir quelcom com que per poder sonar en públic o al carrer era menester un nivell mínim de qualitat demostrada. 

"Fa falta tenir un "carnet de xeremier" per poder tocar unes xeremies? Qui pot decidir si ets prou bo i atorgar aquest carnet? Sonadors que prèviament tampoc no en tenen cap?". Era la contrarrèplica que se sentia de la veu discordant del director de l'Escola Municipal de Xeremies, Fabiols i Tamborí, (no en faltava d'altre!).

A la taula hi era present un dels que va ser mestres meus en els meus temps de mossatge,Teodor Salvà. Per qui no el conegui, poddríem descriure'l com a llunàtic, polèmic, de mal caràcter, que acaba barallat amb tothom,... (tot depèn de l'experiència viscuda) però, això sí, ningú podrà negar-li que és un molt bon sonador, els extraordinaris coneixements musicals i tècnics de la música de xeremies, coneixements pedagògics (no de bades al món civil és personal docent) i un dels millors dels mestres que he tengut d'un instrument que molts pretenen ser-ne però no ho són, sempre enconratjant-nos a "estirar-mos del nas", sortir de la nostra zona de comfort. 

En Teodor és del parer oposat a "repartir carnets", atès que ell coneix bé aquest món xeremier degut a la seva dilatada experiència, arrossegant el cul en mil i un camps de batalla, un món tancat on els que tenen la paella pel mànec (els Pepitos, com en diu ell, i adlàteres) i sempre tallen el bacallà, remenen les cireres, fan els seus tripijocs, perquè siguin sempre ells i els seus, els qui prosperin i els altres ens haurem de menjar els mocs i conformar-mos amb qualque engruna quan caigui de la taula dels opulents. És la màfia dels xeremiers i la corrupció de la cultura tradicional. 

És absolutament descoratjador per qui no vol fer res més que sonar i de tant en tant recollir un profit de tants maldecaps, amb gust però malsdecaps, darrera aquest món xeremier, sense haver de llepar-li aquella noble part sobre la que tothom se seu, a ningú. 

La societat crea àmbits d'expressió de la cultura, espais on desenvolupar-se, els usos i costums d'antuvi, la societat agroramadera de la Mallorca preturística on les xeremies eren ben presents amb molta força a totes les festes hi tenien una forta representativitat com a nexe d'unió al seu entorn social, una càrrega simbòlica, un prestigi social. Però la societat on es varen desenvolupar i varen trobar aquests àmbits d'actuació, a l'edat mitjana música institucional al costat del poder i cortesana de la mà de ministrers i joglars, després amb els Decrets de Nova Planta i la gradual desaparició dels conjunts musicals medievals de ministrils, sovint depenent d'antics gremis d'arts i oficis, velles estructures que amb els segles de les llums anaren desapareixent de l'alta cultura però que havien romàs en la cultura de classes populars, més rurals, en mans del pagès i del pastor. 

Amb la desaparició de la vida pagesa a Mallorca, substrituïda pel turisme, les onades d'emigrants peninsulars que res en sabien sobre la llengua ni la cultura d'aquí, ni els importava, i la persecució del règim franquista de totes les expressions que no s'ajustassin als cànons falangistes, els espais se feren encara més reduïts. És ver que la curolla d'un grapat de joves de les darreries del tardofranquisme i inicis de la democràcia per una cultura pròpia mal enterrada, però no morta, va fer rebifar una espurna que s'apagava. Aquí aparegueren els Pepitos i en Teodor, Tomàs Salom, Miquel Tugores, Toni Artigues, Rafel Bauçà, Joan Morey, entre molts altres. Nexe d'unió necessari entre una generació que se'n començava a anar i allò que havia de venir darrere.

La societat de serveis, turisme massiu, del totxo i l'hoteleria, la substitució lingüística, social i cultural de la població autòctona per una forastera, l'afebliment fins a l'extrem de la identitat i l'autoestima… tots els factors que fan que el pestigi de les xeremies com a instrumet musical digne de tal nom hagi quedat en l'aire.

Apareixen poc a poc nous espais on sonen les xeremies, en grups de ball de bot, grups de música folk, o bandes de rock, trobades de xeremiers a viles i ciutats, concursos de cançons pensades per a xeremies,... La qüestió fonamental és trobar aquests nous usos, nous espais d'actuació, noves fornteres inexplorades per a les xeremies dins la societat. A aquests nous espais d'actuació amplis, ha de tenir-hi cabuda tot tipus de públic i de musics o sonadors de tot nivell.

Una dada que palesa l'escrit esmentat és que no hi ha respecte envers l'instrument. "Ningú que dugui uns mesos tocant el clarinet o el violí, gosarà a sortir a tocar-lo en públic". Però les xeremies i els flabiols són instruments populars… El prestigi i la dignitat, la cultura, la coneixença i l'estimació, sempre lligades aquestes, de la cultura pròpia i, específicament, de la música tradicional feta amb xeremies i flabiols i tamborins, va més enllà que dels propis sonadors. Atany al públic que escolta, a les entitats contractants, als formadors, a les escoles, als responsables d'aquestes escoles, als polítics al capdavant d'ajuntaments, consell insular o Govern autonòmic de torn. Tots hem de tenir-ne cura i estimació per la nostra cultura tradicional, i a l'hora de sortir al carrer a exposar-mos podem comprovar si passam els tres filtres.

Els filtres:

Vergonya: Primerament, un ha de ser autoconscient de les seves pròpies limitacions i saber si pot o no sonar en públic, com sona el seu instrument, o si li se li ha de caure la cara de vergonya. Si té un repertori prou extens i sabut i dominat com per poder fer-se respectar.

Professor: Però per a aquells que tenguin menys oïda que un talp vista, estan els professors que haurien de fer un acompanyament adequat de l'instrumentista de manera de preservar la qualitat del so, el prestigi, bon nom, un exercici de sinceritat cap al seu alumnat i del propi mestre. Aquest segon filtratge que massa vegades se deixa de banda

Públic: Un tercer filtre hauria de ser el públic general, la societat en que vivim, que hauria de ser més exigent amb allò que consumeix en la cultura, se li hauria d'educar per saber donar la dignitat que pertoca la cultura pròpia.

Més que preocupar-me que pugui tocar les xeremies o el flabiol al carrer qualsevol persona sense tenir-ne ni idea, ni el respecte o la reverència que s'hauria de tenir envers el públic i la cultura, només per ganes de figurar, de guanyar visibilitat, fama, notorietat i qualque estipendi onerós fàcil a costa de la dignitat d'un col·lectiu, més que això me preocupa que qualsevol sense formació adequada pugui posar-se a ensenyar l'instrument.

Què pretenem quan començam a sonar? Quin és el nostre objectiu? Què ens hauria d'oferir un bon mestre de fabiol i xeremies per esperonar-nos a ser de nosaltres uns "xeremiers com toca"? Hi ha qualque manera de valorar objectivament l'habilitat del meu mestre? Com podem arribar a l'excel·lència en aquest terreny?

Dissortadament manca una pedagogia clara i sistematitzada per formar als xeremiers, un ensenyament estandaritzat de les xeremies, flabiol i tamborí, una formació generalment adequada del professorat que imparteix classes.

Un bon mestre en general ha de ser ètic a totes les seves actuacions. També ha de ser equànime, alhora que just, a l'hora d'avaluar els alumnes, i sobretot, n'ha de ser exemplar en el comportament. Els alumnes són com esponges, absorbeixen tot allò que senten i veuen.

Parafrasejant l'article 5è del caporal, dins de les Ordenances Militars de Carles III, «el mestre, com a immediata autoritat de l'alumne, se farà estimar i respectar (…)» Afecte i respecte haurien de ser dos valors innats en el mestre. I vull aclarir que entenent per autoritat la clàssica autoritas, és a dir, el binomi de competència més prestigi:

Autoritat = Competència + Prestigi

Tal com la va definir el Vell Professor (Enrique Tierno Galván), que en pau descans, parlant de competències, és a dir, «la perícia, aptitud, idoneïtat per fer alguna cosa o intervenir en un assumpte determinat», un mestre hauria de posseir algunes competències que consideram primordials, és a dir:

• Vocació: Sentir la professió des del més profund.
• Dedicació: Emprar tot el temps disponible.
• Amabilitat: Sense caure al col·leguisme.
• Generositat: Abocar tots els seus coneixements als alumnes.
• Responsabilitat: Entesa com la capacitat de respondre.
• Empatia: Saber posar-se al lloc de l'alumne.
• Proximitat: Un bon mestre no s'ha d'aïllar a la seva estrada.
• Entusiasme: Saber transmetre energia vital.
• Humilitat: No creure's que està per sobre del bé i del mal.
• Paciència: No tots agafen les idees al vol.
• Saber atorgar protagonisme als alumnes.
• Despertar interès: Desenvolupar curiositat intel·lectual.
• Capacitat per a una escolta activa.
• Tenir una gran obertura mental.
• Ser molt gràfic: Una imatge val més que mil paraules.
• Divertit: Sense arribar a ser còmic.
• Ser realista: Tenir els peus a terra.
• Sinceritat: «S'agafa abans un mentider que un coix».
• Assertivitat: Quan s'imparteix una lliçó, no es poden tenir dubtes.
• Saber gestionar la Diversitat: Els col·lectius d'alumnes cada vegada són més diversos.
• Autoritat: En el millor sentit de l'expressió. (Ja esmentada)
• I, sobretot, el millor nivell de coneixements sobre la matèria o matèries que imparteix. 

Ell serà el transmissor del testimoni a la carrera de relleus que és la vida.

Amb aquesta llista, aparentment exhaustiva, no volem dir que un bon mestre hagi de complir totes i cadascuna de les competències esmentades, ni en grau summe, ni en tot moment; però haurà de saber aplicar i dosificar cadascuna en funció de les circumstàncies. No és el mateix ensenya a tocar el flabiol a un nen en la primera etapa de l'escola que una màsterclass o curs de perfeccionament de les xeremies d'un adult per posar els dos exemples que ben oposats en la cadena del nivell d'aprenentatge.

No oblidem que un bon mestre ha de ser l'encarregat de garantir la transmissió del coneixement (tradició, del llatí traditio) a les generacions següents de manera que, amb successives aportacions, la humanitat continuï progressant en la bona direcció. Un bon mestre hauria de ser més entàlpic (afegidor de calor) que entròpic (deixar-ho tot tal com estava), si és que pot servir aquest símil termodinàmic. 

L'alumne ha de tenir la sensació correcta que sempre li quedarà alguna cosa per saber, qualque aspecte a millorar, una capacitat d'allò que un dels meus primers mestres me va saber trametre, "estirar-se el nas", la formació contínua, (els anglesos i americans que sembla que s'ho han inventat tot en diuen Long Life Learning però és formació cotínua): Mai s'acaba d'aprendre.

VINT-I-CINC PER CENT VERÍDIC

Un té la sensació que sempre qui més en parla és qui més necessita callar. Però un lobby d'extrema dreta espanyolista creu que parlar català és una imposició, no com parlar castellà que sempre ho fem de bona gana. Per això han promogut "mides" (en comptes de mesures) en contra del català a l'escola.

Una Sentència del TSJC obliga a rompre el consens de quaranta anys de d'ensenyament en democràcia, un sistema d'immersió lingüística a favor d'una llengua minoritzada per tal que l'alumnat que té poques possibilitats d'assolir competències lingüístiques en aquesta pugui adquirir-hi un nivell competencial equiparable al d'un natiu, sortint de l'escola al mercat laboral amb coneixement equiparables d'ambdues llengües oficials. Si atenem als resultats de les proves de coneixements de llengua castellana, els alumnes del domini catalanòfon assoleixen millor nivell de coneixement que els alumnes monolingües castellans (que només fan escola en espanyol). L'esmentat tribunal notifica al departament de la Generalitat una sentència ferma plena de faltes morfosintàctiques, lèxiques i ortogràfiques, cosa que posa en dubte la idoneïtat de l'alt tribunal per decidir sobre el tema lingüístic amb la imparcialitat que caldria i demostra com en segueix essent, de necessària, la promoció de la llengua catalana, el seu ensenyament i ús. Tal vegada hauria de menester l'obligatorietat que el vint-i-cinc per cent fóra per a l'ús del català als jutjats i tribunals de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Tal vegada així els senyors magistrats comencessin a saber veure en la llengua catalana una utilitat més enllà de ballar sardanes i menjar calçots. Sí, si la segona llengua més parlada dins del Reino de España és bandejada com a llengua forana, potser sigui perquè des del fur intern dels habitants del centre de la Meseta sapiguen quelcom que els d'aquí no volem arribar a creure'ns del tot.

L'ús lingüístic del català per part del jutges és escàs, i com a mesura a proposar, tal vegada sí estaria bé que en els procediments judicials duts a terme als territoris de domini lingüístic català (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó, puix que Múrcia no la comptaríem atesa la seva nul·la política a favor de la seva llengua autòctona catalana, tot i ser minoritària al territori, existeix) arribàssim al vint-i-cinc per cent en català en totes les seves actuacions.

La llengua está lligada a la identitat, i si es perd la primera, la segona també. A la ciutat de Barcelona segons l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Generalitat el català és la llengua habitual d'un denou i escaig dels joves, això se comença a assemblar molt massa a aquell Alacant "de les palmeres, terreta de Déu, poblà de lladres", que avui en dia l'ús del català no passa del 3%. Antuvi una ciutat catalanoparlant, la segona més poblada del país valencià, amb característiques i lèxic propi, és com si mai haguera existit, així la identitat d'un país se va esvaint dins una boira de l'oblit, ja els està als rancis conservadors ultranacionalistes de Madrid i Meseta, però a la resta de mortals és una tragèdia, o ho hauria de ser. Si no se podem concebre un Regne de les Espanyes plurinacional, trobant la manera que cada identitat nacional encaixi al puzzle a la perfecció amb les seves aristes, diferències, matisos, trets culturals propis i diferencials, o bé un estat centralista repressiu autoritari i perseguidor del qui pensa diferent, tot i ser una "democracia plena", com fins ara, no té futur.

És ben bé com aquell amic gonella, que no té ni puta idea de català, ni d'història de Mallorca, i ho palesa contant a la seva al·lota gaditana, que no en sap res del tema, que quan va arribar el rei aragonès Don Jaime primero, aquí se parlava una llengua romànica parescuda í que el català no existeix que és llemosí… Que el que s'ensenya a les escoles de Balears és català de Catalunya no té res a veure amb "lo nostro", …. Valguem Déu Senyor! La ignorància, què n'és d'atrevida! Allò interessant és que el subjecte en qüiestió parla amb un llenguatge ple de castellanismes i gairebé no sap escriu en català. Té més competència lingüística solvent i acreditada en català la meva dona que és extremenya que aquest jove nascut i educat a Palma.