EN RESPOSTA A REBOSILLO RADIOACTIU

No n'he parlat massa (qualque vegada sí, però no massa) en aquest bloc però una de les meves dèries més arrelades dins l'ànima de personeta que hi ha sota aquesta capa de greixos saturats i colesterol davall d'aquest escrivent, és el ball de bot i la música tradicional. He pertanyut, per posar una forma de participi poc usada però correctíssima, a aquella massa informe i heterogènea que se mou rítmicament a cops de ritme ternari per les places de Mallorca que anomenam “balladors de plaça” i a un grapat d’agrupacions, d'aquelles que Madò Llucia (Margalida de Son Espanyolet) tant detesta… Encara no coneixeu el seu blog, el canal o el podcast de na Margalida (Madò Llucia)? Idò pegau-hi una ullada JA!... Ben interessant! Imprescindible! 

Aquesta jove gurú de noves tecnologies (i que encara no ha tengut temps d'entrevistar-me, per no tenir l'avinentesa, ...esper! :-D o per desconèixer la meva trajectòria i tasca ingent dins d’aquest petit món) sentencia amb el seu "credo de madò Llucia": opinions, creences, vivències des del seu punt de vista de la seva ample experiència dins del món de ball de bot de balladora (jove però du trenta anys ballant!), són frases per introduir a la reflexió i discusió dels convidats al seu podcast (Rebosillo Radioactiu) que copresenta juntament amb el mestre de ball de bot marratxiner Víctor, i després convida a fer una pregunta coenta, o no, als entrevistats que cadascú respon com vol. 

Intentaré garbellar-ne les meves respostes a les qüestions plantejades als podcast, no serà gens fàcil per la quantitat de temes que toquen, per ventura donarà per un parell mallorquí d'entrades, tot relacionat amb el ball de bot, la cultura popular i tradicional i la cultura mallorquina… des de defora no pareixia que donàs per tant, no és ver?

Continuarem...

La foto: Balladores d'Aires des Barranc d'Algendar (a Ferreries) els nostros estimadíssims amics/família a l'últim intercanvi amb els Aires des Pla de Marratxí, però segur que no el darrer.

VOLCANS, LLIÇONS VITALS

Allò que no ens ensenya la vida, ens ho du mostrant un volcà fa uns 3 mesos. Les entranyes de la Terra rugeixen i escupen lava roent a l'illa de la Palma, que molts peninsulars situen al Mediterrani. La Cumbre Vieja, que resulta que és la més jove de totes, fina ironia que només un altre illenc pot entendre en la seva magnitud. La lava soterra sota una calenta capa de magma de roca fusa, pobles sencers, la cendre com a pluja fina s'escola arreu i paralitza la vida. Cap vida humana, sortosament, s'ha vist compromesa per l'erupció del volcà palmer, malgrat les pèrdues milionàries de collites de plàtans, cultius, llars sencers soterrades, vides enfonsades. No tot és dolent, l'illa ja ha crescut un parell d'hectàrees...sí.

Molts veïns només disposaren de quinze minuts per salvar en estat de xoc allò fonamental de les seves cases abans d'abandonar el que un dia fou la seva llar. La meva pregunta és, què salvaríeu voltros si només us donassin quinze minuts per recollir pertinences? S'entèn que les persones i animals estan sans i segurs a bon lloc d'aixopluc.

La primera cosa a salvar del magma és la vida humana, després la vida animal, si és possible. De les coses materials prioritàries a l'hora de salvar del foc, aquelles coses que no puguin ser substituïdes de cap manera, tal vegada fotografies de l'àlbum de noces o dels fills, pares i padrins,  per la càrrega sentimental, la documentació sobre l'assegurança que ens pagarà les destrosses del volcà, tal vegada aquell ordinador amb les nostres dades i el disc dur extern amb la còpia de seguretat, el mòbil avui en dia sempre el duim a sobre, les medicines que hagis de menester al llarg dels pròxims 5 o 6 dies... Tot allò que se pugui comprar, reposar, substituir (la tele, la videoconsola,)… val la pena pensar-s'ho dues vegades i deixar-ho anar, seria millor agafar el fogó de camping gas per si heu d'encalentir-hi la sopa. També val la pena deturar-se un minut a valorar l'entorn geogràfic i la latitud, altitud, climatologia, època de l'any i preveure a l'engròs si haurem de menester o no roba d'abric o no, en cas dels germans canaris, una jaqueteta prima ja n'hi ha prou per passar l'hivern a vint graus. 

EL TS, UN TRIBUNAL ECOLÒGIC

Amb la crisi climàtica que patim, qualsevol gest compte, per això és d'agrair el gest que té l'alt tribunal central de la cort. Prendre les decisions per quilòmetre zero, és com no, molt més ecològic. M'explico. Les pressions/ordres que rebrien els magistrats des de, per exemple, Catalunya, haurien de menester una logística i una indústria que deixa massa residus contaminant al medi, millor proveir-se de les pressions, cessions i mangarrufes de quilòmetre zero, d'aprop de casa, de Madrid o rodalies.

Això vé perquè el gran TS tomba, sense entrar en el seu contingut, recurs contra el nomenament com a Fiscal General de Dolores Delgado per part del PP i VOX per manca de legimitat, per què, com diuen ells mateixos "no dirimeixen controvèrsies polítiques". Ara ja no dirimeixen controvèrsies polítiques, la qual cosa és una gran cosa, aquesta és la via oberta del diàleg, que tal vegada no hagués hagut d'esser mai deixada de banda, més que dur a judici tot quan decisió política i legislativa sortís d'un Parlament que no fos afí, estratègia duta per la dreta d'aquest país d'un temps ençà.




A Catalunya una cosa i a Madrid una altra. Llavors volen que no els hi surtin indepes a Catalunya com a esclatassangs...

Llibertat presos polítics! (mestre Antoni Bassas dixit)

TRAÏ(DI)CIÓ INNOVADORA?

Hi ha un debat vigent a Galicia ja fa una catefa d'anys que a Mallorca va sorgir de manera parescuda dins del món gaiter/xeremier: sonar en bandes de xeremiers o per colles? Dues opinions enfrontades de les quals en faré cinc cèntims per, a la fi, exposar les meves pròpies conclusions.

La formació que hom veu com a més tradicional a Galicia és la colla formada per gaiter i tamborer. Així similarment esdevé tal i com era a Mallorca, amb el xeremier i el fabioler, que toca el flabiol i el tamborí, com a colla tradicional; allò que a Catalunya anomenen mitja cobla. I quan s'aplegaven més d'un gaiter/xeremier com sonaven? Sonaven per colles separades, s'ajuntaven en grups, ho feien per afinació, per afinitats,…? Evidentement s'aplegaven amb els amics segons la seva afinitat, com feim avui en dia.

En un món prou endogàmic com el dels xeremiers, on els que no són amics són enemics, en què van alerta de no sonar totes les cançons del repertori per tal que els rivals no l'aprenguin i el sonin,... un món hermètic de gelosies, diners i política… qualsevol cosa feta per altri, esdevé objectiu de la crítica més àcida.

Des de la meva opinió personal, condicionada per l'experiència viscuda des del dia que vaig entrar a una aula per aprendre a tocar el flabiol i el tamborí, puc afirmar que no hi ha res de dolent en sonar en formació de banda o en colla. Ambdues tenen similituds i evidents diferències, els seus avantatges i desavantatges, però un bon instrumentista haurà de ser capaç de saber adaptar-se a allò que requereixi l'entorn, el moment i el lloc o les circumstàncies que l'envoltin.

A l'antigor, de només fa cent anys, la formació usada era la colla formada per un xeremier i un flabioler, i així anaven arreu de Mallorca sonant a matances, noces, festes patronals, balls,... o qualsevol avinentesa especial que se requerís. Però, vét aquí, que a les processons i cercaviles apareixeren les bandes de música amb seixanta intruments de vent-metall sonant amb un volum que tapaven amb facilitat a la petita formació de la colla i amb un repertori més ampli i modern i amb possibilitats harmòniques molt més versàtils, i amb més prestigi cultural. Fou la decadència de la colla de xeremiers, instruments bucòlics de pastors, igual que les batucades que floriren com a bolets sobretot a partir del principi dels anys dos mil són la degeneració per a les bandes de música. L'ús de cadascun dels anteriors fenòmens queda desplaçat per un altre.

Amb l'aparició de gaiters famosos gallegs, com Carlos Núñez, o asturians, com José Ángel Hevia, les cornamuses (nom més genèric per a tota casta de gaites) han viscut una nova revifalla arreu, també a ca nostra. Record bé encara els inicis de l'Escola Municipal de Xeremies, Flabiols i Tamborins de Palma, en la qual hi vaig rebre tantes classes magistrals de professors com Rafel Bauçà, Xavier Juan o Teodor Salvà. Poc a poc van anar sortint uns sonadors capacitats que, després d'un aprenentatge metodològic, atès que, no de bades.,els professors xeremiers eren alhora personal docent de professió amb anys d'experiència perdagògica, no trobaven una continuïtat a l'hora de seguir formant-se com ho fan els músics, sonant en públic. Per satisfer aquesta necessitat, entre d'altres motius, va néixer una nova formació, la banda de xeremiers i flabiolers de l'escola municipal, de la qual en vaig ser un dels membres fundadors. Amb aquesta banda, Palma tenia una representació institucional xeremiera més que digne amb xeremies, flabiols i tamborins, donava sortida a la formació rebuda pels alumnes de l'escola al mateix temps que contribuïa a ampliar-la, se va crear un espai de coneixement entre instrumentistes que no es coneixien i que amb el temps crearien relacions més enllà de l'espai de l'escola i la banda, així com es donaven unes sinèrgies especial amb els Geganters de la Sala i altres entitats ciutadanes.

La creació i desenvolupament de l'activitat de l'escola municipal i la banda va despertar certa animadversió a antics sonadors, o no tan antics, que veien en l'alumnat i la banda, nova competència a batre per a llocs en què des de feia anys ells en tenien l'exclusivitat, parlant d'oligopolis. Alguns d'aquests sonadors rancuniosos hi havien presentat propostes infructuoses per ser-ne ells mateixos els que es fessin càrrec del centre d'ensenyament, tal vegada amb la coïssor del mal perdedor davant del concurs d'idees i propostes més meritòries i serioses i sustentades pedagògicament. L'escola, la banda i els seus membres vàrem ser blanc de crítiques en un món endogàmic, que se va agreujar amb l'assumpte de Son Espases i els de Salvem la Real.

Els sonadors no sonaven en banda, però la puresa sempre crea fills eixorcs, les peces que tocam avui com a repertori tradicional els xeremiers i fabiolers, moltes d'elles no van més enllà dels anys seixanta o setanta, o poden remuntar-se als anys vint o trenta (els xeremiers intentaven imitar allò que sentien a la ràdio que era el que la gent ballava) les més antigues. A la banda no s'enganava a ningú, en cap moment es digué que la formació tradicional fos la banda, tot i que els instruments, el repertori, la sonoritat, la harmonització, sí que eren dels més tradicionals. La tradicó, transmissió via oral d'uns fets o trets característics, és cosa viva, i que evoluciona o mor. Els mateixos que criticaven que una cornamusa d'un xeremier tengui una forma poc usual per comoditat a l'hora de tocar o per explorar noves possibilitats instrumentals, són els primers que porten sacs de teixits sintètics (ja no són de pell de cabrit) i els seus gralls (molts d'ells gallecs, com les seves canyetes) procuren que estiguin ben afinadets en una escala major natural habitual, no modal com els xeremiers d'un temps que cada colla tenia la seva pròpia afinació, les brumes i les vàlvules reguladores d'aire són habitualment fetes de plàstic... o directament utilitzen xeremies electròniques!

Està, la formació de banda, poc oberta a la demostració d'un virtuosisme personal tot i sacrificant-se pel so col·lectiu. No és allò més tradicional, malgrat que els instruments sí ho poden ser. Però si ens hem de posar exquisits, els instruments que no estiguin afinats en un do sostingut i amb una afinació modal concreta que no seria a la que les nostres oïdes modernes estan tan ben acostumades i s'hi troben tan còmodes tampoc s'hi podria sonar. S'han produït des dels anys 70 i 80 un seguit de canvis com l'estandarització de l'afinació que permeten als instrumentistes, permeteu-me dir-ne "músics", assolir uns espais que a l'antigor no podien ni somiar, adaptar-se a exigències d'un ús social, d'una funció social que té avui en dia l'instrument tradicional acústic, que no pot competir en sonoritat amb volum de so amb guitarres elèctriques i bateries i bandes de tambors i cornetes o batucades, ni amb l'afinació estable de les bandes de música o de les orquestres professionals.

La pregunta resta oberta, sobre la tradició, com en tot, evolucionar o morir?

Jo triaria fer una passa envant cap a l'evolució i trobar espais nous als nous temps sense deixar de tenir present d'on venim.

RAUS EINLÄNDER! (Arruix indígenes!)

Avui (el dia que vaig començar a escriure aquesta entrada) ens hem berenat amb la notícia que els preus de les vivendes de Balears ja estan al nivell de les de Guipuzcoa, la comunitat més cara en aquest sentit des de sempre (segnos Informe de la taxadora Afinsa). Aquest estiu ens han contat que el seixanta per cent de l'obra nova és adquirida per estrangers. És a dir, per resumir-ho amb una frase que ho entenguin tots: "Raus Einländer!".

No s'ha plantejada des de cap institució pública cap política efectiva que solucioni el problema de l'accés a la vivenda de desenes i centears de milers de persones a aquesta comunitat, accés avui en dia impossible per a qualsevol que tengui un sou mitjà, ja no parlam de famílies en risc d'exclusió social sense recursos econòmics o amb entrades de líquid realment insuficients per pagar un lloguer. 

Com deia el president dels promotors immobiliaris a una entrevista a IB3 Ràdio, amb la crisi sanitària del Covid19 i la correlativa crisi econòmica catastròfica d'escala mundial que ha provocat, ja no tenim una bimbolla immobiliària, ara el que tenim és una crisi immobiliària. Els natius, aquells que venien les seves cases als guiris per un valor deu vegades més car del seu valor real ara es troben/ens trobam que no podem assolir ni tansols una vivenda a Son Gotleu. Tot s'ho queden els estrangers per fer negoci.

Hi ha molta casa buida a Palma, fons voltors, bancs, cobdiciosos inversors estrangers o nacionals que esperen des del cimal com a pacients carronyaires a que caigui l'oportunitat de fer-se encara més ric a costa de la misèria d'altri.

Una mesura per abaratir efectivament el sòl és l'adquisició de manera massiva de vivendes i terrenys urbanitzables per destinar-ho a vivenda de lloguer social econòmic, no al nivell del mercat que només poden pagar uns pocs, em refereixo a tirar els preus, 950 € mensuals el 30% pot destinar-se com a màxim a lloguer és a dir 285 € de màxim per un pis mitjà de cent o cent vint metres quadrats, tres habitacions, una terrassa i dos banys, altrament podria ser encara més econòmic. Atès que el flux cap a una vivenda pública i econòmica seria brutal, abocaria als inversors rapinyaires a desfer-se de l'excés d'immobles devallaria el preu del sòl de manera immediata per entrada sobtada d'oferta. De cop i volta hi hauria centenars de vivendes plurifamiliars en venda assequibles i lloguers a la ciutat a preus més raonables.

Preneu-vos-ho en calma perquè cap responsable dels de dalt farà res per voltros, jo, al manco, vos mostro una foto maca per relaxar-vos després de causar tant de desfici, xalau-ne:

50 PROVERBIS DE L'ORIENT LLUNYÀ NIPÓ

1. La granota al fons de la bassa no sap res del gran oceà.
Les persones que es mantenen en la ignorància desconeixen què hi ha fora.

2. La pluja només és un problema si no et vols mullar.

Els problemes, en realitat, tenen a veure amb la manera com reaccionem davant d’ells.

3. Procureu que les vostres paraules siguin millor que el silenci.

Si parlam que sigui per dir alguna cosa millor que el silenci.

4. Tard o d'hora, la disciplina vencerà la intel·ligència.

Més important que la intel·ligència és la disciplina i la constància.

5. Ningú ensopega ficat al llit.

Quan intentem coses, inevitablement hi haurà un fracàs. És part del procés d'aprenentatge.

6. Cedeix el pas als ximples i als bojos.

És millor no bregar amb persones ximples i que no aporten res positiu.

7. Les flors boniques no donen bons fruits.

Aquest proverbi és una referència a no confiar gaire en la bellesa o en les coses massa meravelloses.

8. A la casa on riuen, ve la felicitat.

L'actitud de les persones atrau allò positiu o negatiu.

9. A la cara que somriu no se li llancen fletxes.

Si la nostra postura és optimista, el que passa al nostre voltant també serà positiu.

10. Fes tot el que puguis, per a la resta, confia en el destí.

Hi ha coses que estan a les nostres mans, cal fer-les. Hi ha coses que no estan a les nostres mans, només ens queda deixar que el destí actuï i imparteixi justícia.

11. Si ja ho vas pensar, atreveix-te; si ja t'atreveixes, no ho pensis.

Si volem fer alguna cosa, només cal fer-ho.

12. Els rius profunds flueixen en silenci.

Les persones profundes i de pensaments transcendents no són escandaloses.

13. Fins i tot la pols quan s'acumula forma una muntanya.

Per molt insignificant que sembli alguna cosa, podeu formar una muntanya.

14. El marit i la dona s'han d'assemblar a les mans i als ulls: quan una mà sent dolor, els ulls ploren; quan ploren els ulls, les mans treuen les llàgrimes.

La parella ha de ser un equip per recolzar-se.

15. Per aprendre alguna cosa el més important és que a un li agradi.

L'aprenentatge ha d'estar relacionat amb allò que ens agrada i atrau.

16. La pobresa fa els lladres com l'amor als poetes.

Les circumstàncies influeixen a les persones.

17. Si un problema té solució, per què preocupar-se? I, si no en té, per què preocupar-se?

No té sentit preocupar-se, cal prendre acció.

18. Només a l'activitat voldràs viure cent anys.

Si ens mantenim ocupats, ens mantenim desitjosos de viure.

19. Un vaixell que té cent marins pot pujar una muntanya.

En equip es pot assolir el que sigui.

20. La neu no trenca les branques del salze.

Si som forts, res no ens venç.

21. Trobar-se és el començament de la separació.

Tot té una fi.

22. El temps que passa un rient és temps que passa amb els déus.

El riure i la felicitat són vitals per a una vida plena.

23. Amb llenya promesa no s'escalfa la casa.

Les promeses no funcionen, cal materialitzar.

24. A clau sortit li toca sempre el martell.

Cal solucionar allò que ens obstaculitza.

25. No hi ha perill per al preparat.

Si ens mantenim preparats a les nostres matèries, minimitzem riscos.

26. El peix que s'escapa sempre sembla el més gran.

Els que surten del que estableixen, sempre són els més ressaltats.

27. Si ningú habita una casa, aquesta aviat caurà.

Allò que no és utilitzat per al que va ser creat, aviat es deteriora.

28. Els qui s'aferren a la vida moren, els qui desafien la mort sobreviuen.

Per fugir de la mort, només cal viure i fluir.

29. Amb la primera copa l'home beu vi, amb la segona el vi beu vi, i amb la tercera el vi beu l'home.

Cal tenir prudència en la manera de beure.

30. Si creuràs tot el que llegeixes, millor no llegeixis.

Cal qüestionar allò que sentim i llegim.

31. S'aprèn poc amb la victòria, però molt amb la derrota.

Els fracassos tenen un valor molt gran que de vegades es menysprea, però cal desenvolupar la capacitat d'aprendre'n.

32. Fins al camí llunyà comença amb un de proper.

Encara que sembli una cosa molt complicada, el primer pas ens acosta a la meta.

33. Els lladres tindran temps per descansar, els vigilants mai.

Cal mantenir-se sempre alerta.

34. Ràpid és a poc a poc però sense pauses.

Fer les coses amb urgència no funciona, si volem anar ràpid, hem d'avançar amb constància però cautela.

35. L'honestedat exagerada limita amb l'estupidesa.

Encara que la sinceritat és un valor, ser-ho sense límits pot caure en la imprudència.

36. És dels enemics, no dels amics, que les ciutats aprenen la lliçó de construir muralles altes.

Els enemics ens alerten i ens ensenyen sobre què ens hem de cuidar.

37. Fins i tot els micos cauen dels arbres.

Encara que siguem experts en alguna cosa, podem fallar.

38. Ni tan lent que la mort t'arribi, ni tan ràpid que donis arribi a la mort.

Cal tenir un equilibri a tot.

39. Per què es preocupen pel seu pentinat quan els tallaran el cap?

De vegades ens desgastem posant atenció a coses trivials quan hauríem d'atendre allò important.

40. No diguis: “és impossible”. Digues: “no ho he fet encara”

No podem dir que és impossible si ni tan sols ho hem intentat.

41. Estudiant allò passat, s'aprèn allò nou.

Hem de saber la història i els antecedents per poder aprendre el que és nou.

42. Pot passar que una fulla s'enfonsi i una pedra es mantingui a la superfície.

Tot és possible.

43. La victòria és per a qui aguanta una hora més que el rival.

De vegades n'hi ha prou de ser resistents per aconseguir l'èxit.

44. Si una dona vol alguna cosa, travessarà una muntanya.

Es diu que les dones tenim un afany més gran per aconseguir el que ens proposem.

45. Val més ser enemic d'una bona persona que amic d'una dolenta.

Quan una persona és dolenta, el millor és mantenir-se allunyat.

46. ​​La pena, com un vestit desgastat, s'ha de deixar a casa.

Per continuar endavant en aquesta vida, cal deixar de banda la pena.

47. El mas és gran perquè no menysprea els rierols.

La grandesa s'aconsegueix en ajut del que semblés petites accions i ajudes.

48. Qui beu no coneix el mal del vi; qui no beu, no en coneix les virtuts.

Cal donar loportunitat de conèixer totes les cares de la moneda.

49. Una paraula bona et pot donar calor durant els tres mesos dhivern.

Les bones paraules i les accions són sempre el millor regal.

50. No detinguis qui vol anar-se'n, no faci's marxar qui acaba d'arribar.

Sens dubte una frase molt significativa per reflexionar, sobretot pel que fa a les relacions socials i de parella.

RADIOGRAFIA DE L'ÀNIMA TÈBIA

L'ànima tèbia intenta fer compatible l'amor a Déu amb l'egoisme, les transigències, els abandonaments

Per: Pare Javier Muñoz-Pellín | Font: Novelda./ Catholic.net

"Conec les teves obres i que no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent; més perquè ets tebi i no ets ni calent ni fred, estic a punt de vomitar-te de la meva boca" (Apocalipsi 3, 15). És un perill més solapat que el pecat. Sant Tomàs parla de "certa tristesa per la qual l'home es torna maldestre, mandrós o indolent, per realitzar actes espirituals a causa de l'esforç que comporten". La tebior s'oposa a la Creu de Crist ja que a l'entorn de la Passió i mort del nostre Senyor, tot és gràcia, amor, magnanimitat i grandesa; la tebior porta a no percebre la grandesa -del Crucificat, de Ressuscitat- quan aquesta està present. Un dia vaig anar a contemplar el Crist jacent del Pardo; pujava al cadafal un matrimoni; el marit li va dir a la seva dona: no pugis, només és un mort. Això és la tebiesa, no apreciar la grandesa quan està davant nostre. Per això, el catolicisme no és qüestió de persuasió, sinó de grandesa.

L'ànima "vol" acostar-se a Déu però, amb poc esforç: "Com sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable llanguiment, si no poses els mitjans?! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb neguit, gairebé amb desig que els teus febles no produeixin efecte, per així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més. Ets complint la teva voluntat, no la de Déu. Mentre no canviïs, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta. Humilia't davant de Déu, i procura estimar de veritat ".

L'ànima tèbia intenta fer compatible l'amor a Déu amb l'egoisme, les transigències, els abandonaments: una espelma encesa a Sant Miquel, i una altra a el diable, per si de cas: "Xapoteges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerrades de ... estupideses. i després t'espanta que t'assaltin dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i desànim. Has de concedir que ets poc conseqüent ".

  

Si el pecat mortal mata la vida de la gràcia en l'ànima, la tebior és una greu malaltia: "No vols ni una cosa -el mal- ni l'altra -el bé -... I així, coix de tots dos peus, a més de equivocar el camí, la teva vida queda plena de buit ".

Una persona tèbia és la que "està de tornada", una ànima cansada de lluitar, que ha perdut el Crist en l'horitzó de la seva vida. Suposa, sobretot una crisi d'esperança que són les pitjors ja que "tant aconsegueixes que fa esperes" (Santa Teresa). "La tebior, fills meus, suposa una greu malaltia de la voluntat. Amb una mirada apagada per al bé i una altra més penetrant cap al que alaga el propi jo, la voluntat tèbia acumula en l'ànima pòsits i podridura d'egoisme i de supèrbia que , en sedimentar, produeixen un progressiu gust carnal a tot el comportament. Si no atura aquest mal, prenen força, cada vegada amb més cos, els anhels més desgraciats, tenyits per aquests pòsits de tebiesa: i sorgeix l'afany de compensacions, la irritabilitat davant la més petita exigència o sacrifici, les queixes per motius banals; la conversa insubstancial o centrada en un mateix, ja que un símptoma peculiar de la tebiesa es defineix en aquell non cogitare nisi de se que s'exterioritza en non loqui nisi de se . Apareixen les faltes de mortificació i de sobrietat, es desperten els sentits amb assalts violents, es refreda la caritat, i es perd la vibració apostòlica per parlar de Déu amb arpa "(Beat Álvaro, Carta, 1980.01.09, n. 31) .

Crist, per a una ànima tèbia és només una figura desdibuixada, inconcreta, de trets indefinits i una mica indiferent: "Aquest Crist, que tu veus, no és Jesús. -Serà, en tot cas, la trista imatge que poden formar els teus ulls tèrbols ... - Purifica't. Aclareix la teva mirada amb la humilitat i la penitència. Després ... no et faltaran les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment la seva: Ell!".

Queda en l'ànima un buit interior que el tebi intenta omplir amb altres coses, amb substitutius de Déu. De vegades amb el propi estudi o treball i, cosa que és santificable i santificador, es converteix en camp per afirmacions personals. D'altres, amb passar-ho bé, moure d'un costat a l'altre de tal manera que no pugui quedar-me a soles amb la meva consciència: m´ho passo bé però sé que no estic bé. El tebi sol omplir-se de ideologies, teories, o de "cultura" que justifiquin la seva actuació; o amb la impuresa, amb la recerca del plaer que deixa encara més buit.

La fe està com adormida. A una situació així no s'arriba de sobte, de la nit al dia, sinó que ve precedida d'un conjunt de petites infidelitats, abandonaments i deixadeses. Descuit habitual de les coses petites; mandra per aixecar al matí i viure el hodie, nunc. El tebi mai s'acaba res, tot ho deixa inacabat, incomplet: mètode d'anglès, acabar de llegir un llibre, guitarra, bicicleta, flamenc, jardineria, bricolatge, atletisme, nedar, córrer, passejar, anar a la muntanya. Té falta de contrició i de dolor davant els errors i pecats personals. Hi ha una absència de metes concretes, d'ideals, d'il·lusions per millorar en el tracte amb Déu o en el tracte amb els altres.

La resposta del tebi a la pregunta “com estàs?” és sempre "doncs ja ho veus, aquí, tirant"; s'ha deixat de lluitar, o aquesta lluita és fictícia o ineficaç. El lema del tebi és "no cal excedir-se", ja que s'instal·la en el conformisme i la mediocritat: el tebi és sempre mediocre. A més justifica la seva poca lluita i la seva falta d'exigència personal amb diverses raons: de naturalitat, tothom fa el mateix, no es pot anar per la vida donant bufetades morals; d'eficàcia, jo passant inadvertit puc ajudar més als altres doncs si et signifiques, t’encasellen, t’etiqueten i ja perd eficàcia el teu apostolat perquè et consideren un beat (l'apòstol tebi: aquest és el gran enemic de les ànimes); de salut, ja m'agradaria a mi, però és que tinc la tensió baixa. Aquestes raons fan que el tebi sigui comprensiu i indulgent amb els seus propis defectes, afeccions i comoditats i, al mateix temps i en les mateixes coses en què ell falla, absolutament intransigent amb altres.

Vols saber si ets tebi? Apunta: si encertes totes, bingo i si no, al menys, línia: 

"1º Ets tebi si fas mandrosament i de mala gana les coses que es refereixen a el Senyor; 

2n si cerques amb càlcul o" murrieria "la manera de retallar els teus deures ; 

3r si no penses més que en tu i en la teva comoditat; 

4t si les teves converses són ocioses i vanes; 

5è si no avorreixes el pecat venial; 

6è si actues per motius humans.

La vida del tebi és la d'un home dividit, sense unitat, tal com es reflecteix en aquest punt de Solc, 166 "A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment. La intel·ligència il·luminada per la fe et mostra clarament no només el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l'estúpida de recórrer-lo. Sobretot, et posa davant la grandesa i la bellesa divina de les empreses que la Trinitat deixa en les nostres mans. El sentiment, en canvi, s'aferra a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menudeses estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural teva pobra voluntat s'afebleix, aquestes petiteses s'amunteguen i s'agiten a la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et desanima: les asprors de la feina, la resistència a obeir; la manca de mitjans, les llums de bengala d'una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rampells de sensibleria; la fatiga; el gust amarg de la mediocritat espiritual ... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Permet-me que et parli amb cruesa. Et sobren "motius" per tornar la cara, i et falten arrestos per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t'ha cridat a ser un altre Crist, pse Christus! el mateix Crist. T'has oblidat de l'amonestació del Senyor a l'Apòstol: "tens prou amb la meva gràcia!", Que és una confirmació que, si vols, pots.

Contra la tebiesa, esperit d'examen, valentia i reaccionar acudint a la Mare de Déu doncs, de vegades "Et falta la maduresa i el recolliment propis de qui camina per la vida amb la certesa d'un ideal, d'una meta. Resa a la Verge Santa , perquè aprenguis a exalçar Déu amb tota l'ànima, sense dispersions de cap gènere ". "L'amor a la nostra Mare serà alè que encengui amb flama viva les brases de virtuts que són ocultes en el caliu de la teva tebiesa".