NO VOLÍEU JALOUÍN? IDÒ DUES TASSES

Ara que s'acosta Samhain, o Halloween (Hallow Evening), o Nit de Tots Sants, deixeu-me que us conti només dues històries locals de centres sanitaris i assistenciasls de ma ciutat que sé per fonts directes de gent que hi ha fet feina o hi està fent feina actualment. Són dues persones assenyades, gens donades a la imaginació, cabdals i ben conegudes per mi mateix les que me contaren aquestes històries, per tant les hi atorg la verossimilitud que puc donar-li a històries d'aquest tipus sense anar més enllà de no saber l'explicació científica pels fets que ara mateix passaré a relatar.

ÀNIMES PASSEJANTS

La primera història que m'ha vengut a la memòria, que és la darrera que he coneguda, és d'una auxiliar zeladora d'una residència de gent gran malalta d'Alzheimer del carrer Sant Miquel de Palma a altres hores de la nit que els ascensors i montacàrregues comencen a pujar i baixar tot sols. He de dir que a tot l'edifici l'única persona que és desperta a aquelles hores és aquesta auxiliar, els malalts són dormint, amb somnífers i tot. La primera vegada que ho va comentar amb les altres companyes de feina, li varen dir que allò era habitual que passava a tots els hospitals, a Son Dureta, Son Espases, … Alguna li va dir que devien ser ànimes dels vellets morts que no sabien sortir de l'hostpital i per això passejaven amunt i avall. No li donaven més importància, o no li volien donar-n'hi, algunes de les companyes es passen les nits aterrades. La meva amiga és dona de creences i valors ferms i valenta, i tot i així, li fa una mica de respecte.

EL FANTASMA DEL NIN DE LA CLÍNICA ROTGER

Un amic extremeny infermer que va venir a fer feina a Mallorca va començar a fer feina a l'hospital de les Rambles de Palma. Els pacients més majors desorientats veuen coses que no hi són i de vegades al·lucinen un poc quan se'ls treu del seu entorn més conegut, amb la sedació…. Aquest amic va fixar-se que els pacients ingressats a una determinada sempre parlaven d'un al·lotet que els anava a veure. Més o manco totos els descrivien de la mateixa manera, un nin d'uns 6 o 7 anys de cabells rossos. Encuriosit va demanar si hi havia a la planta cap nin ingressat amb aquestes característiques, i …. Les infermeres més majors d'aquest hospital les varen contar que no, que aquella planta feia anys que era per a geriatria, però que en aquella mateixa habitació va morir fa una catefa d'anys un nin de 7 anys de cabell ros, i que el seu esperit s'apareixia als que estaven apunt de morir.

Se non è vero, è ben trovato.

PINTA PER A CALBS I DISCURS WOKE

Dels majors èxits de la humanitat com poden ser la roda, el control del foc, les barbacoes,... Un que destaca especialment és la pinta per a calbs. Tal invenció fonamental ve a omplir el buit inexistent, la necessitat dels subjectes més alopècics de trencar les cadenes que ens lligaven a la discriminació de no poder passar l'estona davant del mirall pentinant-se la llarga cabellera que no tenim, en no tenir injustament de pelambrera suficient . La fisiologia o la biologia no han de condicionar la nostra autopercepció, si ens desitgem deixar anar la nostra cabellera al vent, no hem de ser discriminats per no posseir naturalment aquest cabell, tenim dret a pentinar-nos, a anar a la perruqueria a fer-nos les metxes i tallar-nos les puntes, per després posar el crit al cel quan la perruquera s'hagi excedit en el seu art tisora, com tota perruquera que emocionada exerceix el seu ofici, tenim dret a poder estirar-nos els cabells quan un estilista ens presenta la seva factura per una feina que no volíem. El raciocini o la realitat empírica contrastable científicament no pot ser l'obstacle per a la nostra autorealització vellosa, el nostre autoconcepte capil·lar i la nostra felicitat.

No és la pinta per a calbs cap absurd, i si tal us semblés us podríem acusar de fal·lacrofòbia o peladofòbia (por de la calvície) i muntar un sistema de persecució jurídica, mediàtica i social ferotge que us conduís fins i tot a la presó. Un despropòsit dieu? Tal pinta per a calbs, apliqueu-li a la ideologia de gènere, on pretenen que jo tracti com a dona a qui va néixer amb l'apèndix Fernando, entre les cames penjant.

QUAN STAN VA VOLER SER LORETA

(De "La vida de Brian" dels Monty Python)

-Vull ser dona. Des d'ara vull que em digueu Loreta.

-Per què vols ser dona, Stan?

-Perquè vull tenir fills.

-Però tu no pots parir.

-No m'oprimeixis.

-No és que t'oprimeixi, Stan, és que no tens matriu. On gestaràs el fetus? El ficaràs en un bagul?

- Els frontistes estan d'acord que Stan, ara la Loreta no pot parir perquè no té matriu, cosa que no és culpa de ningú, ni tan sols dels romans, però decideixen que sí que pot tenir el dret a parir:

-Lluitarem contra l'opressor pel dret a tenir fills.

El líder del Front Popular de Judea, l'astut Rex, no ho acaba de veure clar:

-¿De què serveix defensar el seu dret a parir si no pots parir?

-És un símbol de la nostra lluita contra l’opressió.

-És un símbol de la seva lluita contra la realitat.

Un Comiat a un Amic i Poeta: Miquel Àngel

Un Home de Cor i Paraules Profundes

En els racons silenciosos de les nostres vides laborals, sovint trobem persones que no només omplen els nostres dies amb la seva presència, sinó també amb la seva ànima i creativitat. Avui, ens acomiadem d'un home que ha estat molt més que un company de feina; ha estat un amic, un confident i una font inesgotable d'inspiració. Miquel Àngel, poeta, escriptor, periodista i fins fa només uns dies, un company funcionari de la comunitat autònoma, és una d'aquelles persones que il·lumina qualsevol habitació només amb la seva presència.

Un Artista de la Paraula

La seva habilitat per capturar l'essència de les coses en poques paraules és el que converteix les seves creacions en veritables tresors literaris. Com a escriptor i poeta, ha explorat les profunditats de l'ànima humana i ha pintat quadres amb les seves paraules, mostrant-nos móns que mai hauríem imaginat sense la seva guia.

Els seus escrits han estat una finestra a l'ànima, una oportunitat de reflexionar sobre els temes més profunds de la vida i de connectar-nos amb emocions que massa sovint ignorem. La seva poesia, plena d'imatges evocadores, ens ha transportat a indrets llunyans i als racons més íntims i ens ha fet veure el món amb nous ulls.

Un Home de Compromís i Família

Més enllà de la seva brillantor com a escriptor, Miquel Àngel és un home de gran compromís amb la seva comunitat i un amant apassionat de la seva esposa i fills, no puc deixar de recordar aquí en Lluís, aquell àngel d'ulls tan blaus com la mar i el cel els haguessin pintat. La seva dedicació envers el bé comú i la seva devoció a la seva família són valors que han inspirat tots els qui hem tingut la sort de conèixer-lo. La seva calidesa i generositat han creat un entorn en què la creativitat floreix i les relacions es tornen profundes i significatives.

Una Ànima Peregrina i Espiritual

Miquel Àngel, tot i no ser un home religiós en el sentit convencional, és indiscutiblement espiritual. Com un autèntic peregrí, ha caminat el Camí de Sant Jaume en diverses ocasions, trobant-hi una connexió amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. La seva espiritualitat es manifesta en la seva obra, que sovint reflecteix una profunda comprensió de les qüestions més grans de la vida i la mort.

Un Conseller Savi

Miquel Àngel sempre ha estat una font de savis consells per a tots els qui hem tingut la sort de creuar-nos en el seu camí. La seva capacitat per escoltar sense judicis i oferir orientació amb empatia i amor ha estat un far enmig de les tempestes de les nostres vides. Cada paraula que pronuncia és com un far de llum, guiant-nos cap a terres més clares i més serenes.

Ara, mentre Miquel Àngel comença una nova etapa en la seva vida, volem agrair-li per tots els moments compartits, totes les paraules inspiradores i tot l'amor que ens ha donat a tots nosaltres. La seva absència es farà sentir profundament, però sabem que el seu llegat continuarà viu a través de les seves obres, els seus poemes, els seus articles al diari i en els cors de tots els qui l'hem conegut.

Un Comiat Amarg i Dolç

És difícil dir adéu a algú tan estimat, però també sabem que els adéus obren les portes a nous començaments. En aquesta nova etapa, et desitgem, Miquel Àngel, tota la felicitat i l'èxit que et mereixes. Que trobi noves oportunitats per créixer com a escriptor, com a poeta i, sobretot, com a ésser humà. Que els vents de la inspiració i la creativitat continuïn bufant a les teves veles, portant-te cap a indrets inexplorats i emocionants.

Gràcies, Miquel Àngel, per tots els moments màgics que ens has brindat, per les teves paraules que han tocat els nostres cors i per ser l'home increïble que ets. Et portarem sempre al nostre record com un amic i company excepcional, i esperem que la vida et porti tot alò de bo que et mereixes.

Amb el cor ple d'agraïment i afecte, bentrobat i benhaurat Miquel, ens veurem pels camins de la vida... Sempre tendrem temps per fer un cafè pendent :-)

TOLERANTS LOBBYS LGTBI

Perquè aquesta animadversió dels lobbys LGTBI contra tot el que faci olor d'encens, església catòlica o capellans? I perquè no ho intenten amb els mahometans? D'on neix la ideologia de gènere? Perquè són tan fervorosament intolerants aquests lobbies amb qualsevol que els posi en evidència? Per què estan tan protegits pel legislador occidental? Realment és una ideologia de progrés? Quina relació hi ha entre marxisme, feminisme i ideologia de gènere?

La ideologia de gènere sorgeix de l‟aplicació de la lluita de classes d'Engels aplicada a la lluita home-dona. Per tant, és una ideologia vinculada des del prinicipi al marxisme.

El terme "gènere" és una mala traducció de l'anglès "gender", quan en realitat s'hauria de parlar de "sexe", encara que això no els agradi perquè reduiria el radi d'acció a la dualitat biològica natural. Tota evidència científica contradiu cruelment el constructe que s'han muntat els irracionals teòrics de la ideologia de gènere. Homes i femelles som diferents des de la nostra concepció, biològicament parlant tenim el cromosona XY (home) o XX (dona), i aquesta cadena d'ADN detetrmina inevitablement el nostre enquadrament en un o altre sexe. A l'estudi de la biologia no es pot parlar d'hermafroditisme en éssers humans, sinó, com a molt, de semihermafroditisme, fruit d'una raríssima patologia en la qual l'individu (normalment home) desenvoluparia característiques de l'altre sexe o gònades d'ambdós sexes, a tot cas són òrgans atrofiats que no assoleixen la maduresa (hipogonadisme).

L'estructura cerebral d'homes i dones és diferent, la nostra biologia moltes vegades no ha mutat des de l'època en què habitàvem a la caverna, seguim sent aquest homo sapiens caçador-recol·lector.

En un reportatge del periodista noruec Harald Eia es plantejava la pregunta de perquè en un país tan igualitari en matèria d'accés a l'educació com Noruega, la majoria d'enginyers són homes ia les sales d'Infermeria dels hospitals només hi ha dones. Sorgien durant el documental una sèrie de preguntes sobre si el gènere i els seus rols venia donat pel context sociocultural o hi havia un component genètic intrínsec. Es dóna la paradoxa que la mitjana de dones enginyeres a països amb moltíssimes menys oportunitats (Índia) és considerablement més elevada. La conclusió que treu és que com més lliurement podem desenvolupar les nostres preferències més ens inclinem homes i dones per matèries cientificotècniques i assistencials, uns i altres respectivament. Diversos científics van justificar l'explicació sobre la diferència innata entre homes i dones donada per la biologia de l'ésser humà. Els ideòlegs de gènere que sortien al documental d'Eia, defensaven amb dents i ungles els seus postulats d'ideologia de gènere, en contra dels criteris científics exposats per científics estrangers sense cap altre tipus d'arguments. Les opinions contra la dura realitat contrasten una absurda entelèquia del paper de l'entorn cultural amb les fredes dades contrastades per la ciència. És curiós com el determinisme absolut d'una postura ideològica radical contraposada al criteri d'aquells científics que no negaven un component sociocultural a les preferències sexuals humanes.

POUR VOUS, ELLE ÉTAIT VOTRE REINE, POUR NOUS, ELLE ÉTAIT LA REINE

Traducció del títol pels qui no sabeu francès: "Per vosaltres, ella va ser la vostra reina, per nosaltres, ella va ser la reina". E. Macron President de la République Française adreçada als súbdits britànics.

I la Reina d'Anglaterra ha mort a Escòcia, no fruit d'una cruenta batalla, sinò degut a una malaltia incurable que se'n diu vellesa. El temps és aquell jutge que passa factura per a tothom, rics i pobres, reis i plebeus, excepte pel pentinat d'aquesta senyora que sempre serà eternament reconeixible, com confessà l'actriu que gosà interpretar el paper d'Elisabet II a "La Reina", Hellen Mirren (Ilyena Lydia Vasilievna Mironov). 

Avui descubrim corpresos que la gran actiu Hellen Mirren té origens russos, que Ilyena en rus és Elena en català i com de vegades els noms reals dels famosos no són els que hom coneix, com el del cantant arxiconegut Farrokh Bulsara (parlant, precisament de la reina,... de Queen, i del seu cantant, Freddie Mercury). Com digué el Président de la République, Emmanel Macron adreçada als sempre "estimats" súbdits britànics, "Per vostès, ella era la seva reina, però per a nosaltres, ella era la reina", frase d'un republicà que me recorda a la d'un altre rei, Julio Iglesias, "Os quiero España, por eso vivo en Miami". 

En fí, estimats, com va dir la reina tot cantant "Show must go on!"...

DIARI D'UN OBÉS

Vomitaré un reguitzell de reflexions personals sobre la meva obesitat mòrbida. De debò, és tar gros, tan obès com jo, no mola res, no és desitjable ni desitjat. Les conseqüències que té l'obesitat a la meva vida són catastròfiques, i ho sé. Sempre, des que tinc memòria i ús de raó (...la poca que conservo), recordo haver estat grassonet, gras o obès. A l'escola podeu donar per descomptat que vaig patir aquest bullying infantil implacable per la meva (nul·la) condició física. Avui veure'm obès, fa sentir-me obès i això també és perquè tinc ment obesa. L'obesitat comporta sempre una depressió, manca d'autoestima total i absoluta, ansietat, tristesa, desànim i abandó de tot, ganes irreprimibles de plorar. El gros no està gros perquè vulgui, encara que semblés que sí. A tots ens agrada menjar, uns necessiten més, uns altres menys, però menjar és una necessitat vital, el cos et demana menjar, el meu cos em demana menjar.

Tot a la meva vida gira entorn de la meva obesitat: el menjar i el (poc) exercici. Sempre he d'estar donant voltes al mateix molí? Tan burro sóc? La societat m'hi impulsa també.

Hi ha tres coses fonamentals que determinen on es para la bàscula del bany, ho tinc clar: l'alimentació, l'activitat física i la genètica. Contra la genètica no es pot fer res, és a dir que l'única solució és afrontar-ho mitjançant l'alimentació adequada i l'activitat física, però costa tant…

Superar la ment obesa, recuperar l'autoestima, no flagel·lar-se perquè la bàscula no em doni bones notícies quan hi pugi, eliminar el sedentarisme de la meva vida, menjar més sa, sense "prohibits", amb més "substituïts" i "recomanables" .

Abans pensava que el mal de lumbars, turmell i genolls era normal quan un caminava més de deu minuts, o no era conscient de tal doloret per estar habituat a patir-lo, i així era, "més o menys" inconscient i "feliç" amb el meu condició. Després de gairebé dos anys d?anar amb un entrenador personal (Andoni), i més de trenta quilos menys, em vaig adonar que havien desaparegut en gran mesura aquests dolors. La meva forma física era una altra, em cansava menys. Però després d'un any d'haver abandonat el gimnàs, l'entrenament i l'entrenador, per problemes financers, perquè no podia seguir pagant, i atropellats per una pandèmia mundial, he recuperat gairebé tot el que ha guanyat amb molta suor i alguna llàgrima, això em crea una ansietat i un desànim considerable... ploraré.

Tampoc és que m'hagi donat barra lliure de menjar insà o que ja no em mogui res, al contrari, mantinc una dieta molt restrictiva que em va donar el meu nebot Javier (que és nutricionista i entrenador personal... a Càceres) tot el possible, sent molt restrictiva s'entén quina dificultat hi ha a seguir-la al peu de la lletra. Doncs segueixo engreixant…

L'obesitat com a malaltia considerada, epidèmica segons l'OMS, té un tractament multifactorial, no ens podem centrar només a incidir en la dieta (amb nutricionistes), o en l'exercici físic (amb entrenadors personals i sessions de gimnàs) genèrics. Cal indagar en la persona, què el motiva, quines són les seves debilitats i punts forts, com se sent en cada moment del procés de pèrdua de pes. Aquest canvi també necessita un aspecte psicològic fonamental, canviar la manera de pensar per canviar la manera d'actuar, això és canviar la manera de viure íntegrament, "mens sana in corpore sa".

L'obesitat afecta molt més els pobres que els rics per raons molt òbvies, els aliments processats i ultraprocessats, ensucrats en excés, palatables (alt grau de desitjable), són més barats que la verdura, la carn i el peix, aliments frescos , naturals i sans. El que es pot pagar un entrenador personal que l'ajuda i motiva amb l'exercici físic setmanal, té més espais verds a casa o al seu entorn per moure's, el poder adquisitiu per omplir la cistella amb productes frescos i sans que són notablement més cars que els productes processats, la major accessibilitat a instal·lacions esportives i un/a dietista que fa un seguiment dietètic exhaustiu, amb temps i recursos i suport professional es facilita un la vida a l'hora de perdre aquests quilets que sobren. Jo, i la meva família, som pobres, no em puc permetre pagar en salut més que la (elevada) despesa farmacèutica. Tinc colesterol, hipertensió, artrosi al genoll i pinçament posterior al turmell, conseqüència del meu excés de pes. Aquest tipus de lesions articulars i musculoesquelètiques solen ser comunes a persones amb un sobrepès sostingut al llarg d'anys… com el meu.

A l'hora de plantejar-se aquest "canvi radical" cal ser conscients d'on som i on volem anar, és un llarg camí, un canvi d'hàbits que afecta gairebé totes les facetes de la meva vida, un objectiu a llarg termini que ens ha de fer prendre les regnes de la nostra pròpia vida, i amb lajuda de Déu, aconseguirem que la bàscula baixi dels 3 dígits, o se li acosti, almenys.

Petits gestos provoquen grans canvis. Avui comença la resta de la teva vida.

No és la vida la que separa la gent, sinó la maldat, la hipocresia, la traïció, l'egoisme i la manca de respecte.