SEMPRE PLOU PER SANT SEBASTIÀ

Sempre plou per Sant Sebastià, no me refereixo pas aquí a la bonica capital guipuscuana sinó a la revetla de la festa del patró del poble que me va veure néixer, Palma. Alguns proposen passar les festes de Palma a l'estiu, perquè pels voltants del vint de gener (sant Sebastià) té altes probabilitats de acabar xops de la pluja, "de trescents vint dies de sol a l'any i justament anaren a triar el dia que sempre plou!". Però ja no celebraríem sant Sebastià, i els foguerons i torradores a l'estiu poden ser un infern tèrmic, i molt més perillosos en temporada d'incendis de ple. Però qui era aquest Seabstià i com esdevení aquest centurió romà de la guàrdia pretoriana, màrtir, el patró de la molt Il·lustre, Noble i Lleial (aquest són els títols de Ciutat) Ciutat de Palma?

Sebastià fou um soldat romà, cristià en secret, al qual en temps dels emperadors Dioclecià i Maximilià fou anomenat cap de la primera cohort de la guàrdia pretoriana. En assabentar-se l'emperador que era cristià l'emperador li donar a triar entre conservar la seva condició militar o romandreen la seva fe religiosa. Sebastià trià el camí de la Fe, i l'emperador l'amenaçà de mort, però ell perseverà en la seva condició, cosa que enfurí a l'emperador que manà executar-lo tot i assagetant-lo fins a la mort. Els botxins li llançaren gran quantitat de fletxes i abandonaren el cos de Sebastià donant-lo per mort. Uns bons cristians varen recollir a Sebastià que encara alenava una mica i varen endur-se'l a casa d'una família patrícia per amagar-lo i curar-li les ferides. Un cop guarit, i sense fer cas dels consells de fugir de Roma, Sebastià se va presentar davant l'atabalat emperador Maximilià tot i recriminant-li la seva actitud envers els cristians. L'emperador va manar assotar-lo fins a causar-li la mort i, aquesta vegada sí, va morir. És patró dels soldats, fletxes, atletes i plagues.

Atesa la situació de cruïlla de la Meditarrània, Mallorca fou des d'èpoques molt remotes com els fenicis, port franc del tràfic de mercaderies i persones arribades de tots els indrets. Beneficiada del comerç naval, també va patir les conseqüències de l'arribada de passatgers no desitjats com els diferents elements patògens. Des de l'Edat Mitjana els brots de peste assolaren l'illa. Al segle XVI l'arribada d'un nou brot amenaçava als ciutadans per enèssima vegada, quan en plena crisi un vaixell amb cavallers de l'ordre de Sant Joan de Malta atracà al port amb una relíquia d'un braç de sant Sebastià que els acompanyava arreu. Arran d'aquella santa presència poc a poc varen anar minvant els casos d'infectats per la malaltia, cosa que se li atribuí ràpidament. Un cop els cavallers es varen donar per abastits d'allò que venguessin a  cercar, se disposaren a tornar a l'illa de Rodes, però una forta tempesta els va impedir d'abandonar el port de Palma al llarg d'un parell de dies, cosa que s'interpretà com una senyal miraculosa, atès que els casos de peste anaven minvant amb la presència de la relíquia, els ciutadans varen demanar que la relíquia romangués a Ciutat per sempre. Un segle més tard amb permís papal, sant Sebastià es va convertir en el patró de la ciutat. 

Un altre dia parlaré del lamentable cartell de festes, cada vegada pitjor, que contracta Cort (Ajuntament de Palma) cada any per sant Sebastià i d'iniciatives ciutadanes esperançadores com Orgull Llonguet.

A la imatge, unes vistes des del meu poble actual, sol del ponent, on sant Sebastià NO és festiu.

I DE SOBTE...

El servei de redacció, el manager senior chief of staff advisers coordinator, chief content developer for multimedia digital platforms, guionistes, Senior content developer for analog platforms for knowledge dissemination, escriptors, autors, el traffic optimizer for virtual communication professionals, creator of digital content in a public diary i el chief director of managing and incoming advanced bloggers project development and new technologies of social media han tengut problemes tècnics que ens han obligat a interrompre el servei. Disculpin les molèsties. ;·D

Sí, això fa que aquesta empresa creada, mantinguda i desenvolupada per mi mateix sembli ser una cosa més important d’allò que veritablement és, un blog personal… En realitat l’abandó ha estat degut a una feliç circumstància: ens hem casat!

Fa un parell d'anys ningú, ni jo mateix, hagués pogut somiar amb aquest dia i avui en fa 7 mesos. Clar! els preparatius, les visites a a la meva al·lota (ara: esposa) a Plasència, perquè la meva dona és de la perla entre les perles de la vall del Jerte, la boda, el viatge de noces i l'establiment d'una nova llar,... per tot això s'ha hagut de posposar l'actualització d'aquest espai. Però, si les tasques encomanades per la meva estimada m'ho permeten, seguiré donant-vos guerra. 

CONTINUARÀ…….. però no sabem quan ;-)

ABASCAL PROPONE ILEGALIZAR A VOX Y CIUDAGRAMOS

Vox propone que les ilegalicen junto con al partido de Ciudagramos, de Rivera, por no encajar en la sacrosanta virgen e inmaculada Constitución española. El caso es que hay ideologías que se desmarcan claramente del ordenamiento constitucional, solicitando la ilegalización de partidos políticos cuya ideología provoque la ruptura de Eppañia, se refiere el señor Abascal a los independentistas y nacionalistas periféricos, creo…,  pero también podría aplicarse perfectamente al PP, al promover vía rechazo el independentismo mientras estuvo al frente del Gobierno del Reino. 

Al contravenir con semejante petición el art.1, dónde habla, entre otros valores superiores que fundamentan el ordemnamiento jurídico en la carta magna habla claramente del pluralismo político, así se hace merecedor de esa ilegalización que pide para partidos nacionalistas (porque ellos no lo son, no, ellos son patriotas). Lo de Rivera va un poco más adelante descrito, veamos: Ciudagramos pretende acabar con el concierto económico vasco (no dicen nada del navarro, será que no les interesa?), lo cual conculca también la mencionada ley fundamental del régimen, ergo, el señor Santi Abascal quieren que también los ilegalicen, puesto que no hay nada más español que tirarse piedras (adoquines, en el caso de Rivera) sobre el propio tejado… Qué gran patriota este Santiago! Qué genio el suyo! Genio español, por supuesto.

Una imagen para poner nervioso a algún ilegal que ronda por ese hemiciclo hemicerebrado:

Dites, reflexions i refranys den Miquel

Res vull amb qui res vol amb mi.

A qui no li agradi la música que faig, que em compri una viola de roda o una gaita irlandesa(piob uilleann).

Qui no vulgui sentir la meva opinió que no la demani.

Veure, escoltar, sentir, reflexionar, fer i callar allò que me doni la gana.

Sent rebuig d’altri que no m’hauria d’afectar, si m’afectés seria culpa meva.

Està clar que sempre trob una mà disposada a ajudar-me i aquesta es troba al final del meu braç.

Si cerqueu un home feliç trobareu un babau, si cerqueu un babau trobareu un home enamorat.

La imaginació i la creativitat són dels pocs camins que ens queden als físicament poc afortunats o agraciats, mediocres i patètics, per volar i per enamorar-nos.

Si no pots botar la roca que s’interposa al teu camí, segueix l’exemple del torrent i cerca la via per vorejar-la.

Tant si creus que pots com si no ho creus, sempre tens la raó(aquesta dita és un préstec de madam Curie).

Quan arriba el temps en què se podria, ha passat el temps en què se pogué.

Déu mos guard d’un “ja està fet!”(dita popular mallorquina).

Qui només és aparença, fugaç és com el fum, una vegada surt del foc de la primera vista, s’esvaeix a l’aire i qualsevol vent, encara una brisa suau, el desfà per sempre.

Tot allò que no me mata me fa més fort.

Si els vents del món t’allunyen de la felicitat, replega les veles i posa’t a remar.

La vida està plena de petits plaers quotidians, només cal saber trobar-los i trobar el temps per fruir-los.

Aquells superbs que es pensaven que havia de ballar al seu toc i podien manejar-mos sense cap contraprestació oferida, un agraïment sincer o un copet a l’esquena, i quan s’han trobat sense noltros parlen a les nostres esquenes en contra de les nostres persones, en què s’han sentit agraviats? Ja s’en poden anar a fregir espàregs perquè esmercen esforços en abatre’ns però noltros som lluny del seu abast...

Ja podeu pegar escopinades al cel que vos cauran damunt els nasos. per barallar-se s’en necessiten dos i jo no crec que tant valguis la pena de perdre el temps barallant-me amb tu, m’estim més, i és més assenyat i civilitzat, ignorar-te.

Si en altre temps perquè els anava bé me feien cas i ara perquè ja no m’han de menester ni me miren de cara, jo correspondre foc amb foc, aire amb aire, indiferència amb indiferència, més per una raó de pragmatisme que de venjança o rancúnia.

És clar que, ja que hom fa el seu camí envant, me convé fer el mateix i no perdre el temps amb ningú que no vulgui saber res de mi o pitjor encara, només per un interès mesquí. 

Més val sol que mal acompanyat

 

Els catalans ja han guanyat

Davant des fets ocorreguts recentment a Catalunya, la convocatòria d'un referèndum que ha estat impossible de pactar per manca de voluntat política per part sobretot d'un govern espanyol ancorat a una realitat de fa quaranta anys, les decisions que menystenen els drets fonamentals de la ciutadania que recull la pròpia Constitución española, podem dir que els intents mitjançant la força d'aturar un tren que se'ls vé de cara, igual que aturar la pluja quan cau o posar portes al camp, es preveuen poc menys que ineficaços, quan no contraproduents pel bàndol unionista que les promou. Els nervis i la impotència davant d'un allau humà que s'adreça a exercir el seu dret a vot, a donar la seva opinió de tot plegat, xoca contra un Estat que ha perdut els papers tot i enviant els cossos i forces de seguretat per reprimir les ànsies de votar. La imatge de la Guardia Civil confiscant urnes i paperetes per tal d'impedir que el poble voti. És evident que els polítics de la meseta central estan més assustats del que amb la seva actitud prepotent estan disposats a reconèixer. És del tot segur que allò que fa fer la por, habitualment són accions fora seny, amb violència excessiva. Però una imatge més potent que palesa l'odi irracional envers una nació germana és la captada a Huelva quan una comitiva de comiat de la Guardia Civil de Huelva que se dirigien a reforçar els efectius a Catalunya davant la perillosíssima amenaça secessionista més greu que allò de les bombes d'ETA que mataven a persones humanes. L'estampa recordava a les glorioses i heroïques despedides de les tropes que parteixen cap a indrets estrany i hostils més enllà de les fronteres i, potser tenguin raó, com en gran Toni Basses diu, hi ha un nosotros, los buenos, els que defensen una Espanya en la qual qualsevulla diversitat és rebutjada, en la que hi ha un "nosotros" castellà, autoritari, militaritzant i monàrquic, i un "ellos" que parla més d'un idioma i esgrimeix els seus arguments de manera pacífica i democràtica, que només vol votar. El Gobierno de España ha perdut els papers en el moment que una porra s'ha alçat contra gent indefensa que només volia expressar la seva opinió mitjançant el dipòsit d'un tros de paper dins una urna. L'ús de pilotes de goma, que per aquells que se'ls omple la boca en parlar del referèndum il·legal, a Catalunya estan prohibides.

En tot el conflicte català hi sobra odi i visceres i hi manca comprensió, consciència, coneixement, reconeixement, diàleg i amor. Segurament si hi hagués uns en comptes dels altres no hi hauria més d'un milió de persones demanant la independència a cada diada nacional de Catalunya des de fa un grapat d'anys, ni dos milions de vots malgrat tots els obstacles a favor d'una república catalana independent. De vegades saps en quin bàndol has de prendre partit quan constates qui hi ha al bàndol contrari. I l'espectacle vergonyós de policies carregant contra gent indefensa que estava per votar, és una imatge massa poderosa per què el Gobierno de España , en un exercici de cinisme absolut, no se li caigui la cara de vergonya, unes imatges impactants amb uns 840 ciutadans espanyols de dret apallissats per unes càrregues policials desproporcionadament violentes que han publicat els mitjans internacionals però els nacionals no. Això recorda els règims autoritaris on la lliure expressió i la llibertat de premsa són perseguides.

Ha estat un referèndum que no haurien desitjat cap dels independentistes, és obvi,però ha estat el que han pogut treure endavant tot i sortejant tots els entrebancs que ha posat el Gobierno del Reino de España , i així no s'ha pogut parlar de les coses realment importants per a un nou estat. Qui paga els sous i pensions, com se negocia el deute públic que s'hereda, on se paguen els impostos, qui es fa càrrec de la caixa de seguretat social? I les infraestructures? Perquè en quina lliga jugui el Barça és el més insignificant dels dilemes.

Els catalans ja han guanyat, existeix una desafecció cada vegada més gran envers tot allò que representi Espanya i els espanyols, desafecció però no odi. De fet, qui visqui i conegui la realitat de la societat catalana sabrà que és oberta i tolerant, no existeix un odi cap a la resta. El nacionalisme no va de sentir-se superior a ningú. Ja gairebé la qüestió identitària ha passat a un segon plànol.

Molts volen confondre als forasters que viuen fora de Catalunya que  hi ha un adoctrinament dels nins catalans dins les escoles. Però les escoles no tenen gaire temps ni recursos per adoctrinar, tal vegada no veuen quina és la font d'on  raja la desafecció catalana, els polítics espanyols que alimenten un odi contra tot allò que faci ferum de catalanitat.

Si al final no s'arriva a la república catalana... com s'ho farà el Gobierno de España per seduir als més de dos milions i escaig de ciutadans espanyols que volen partir?

Posats a posar

Posats a posar, posem-nos en situació. Les visites a l'aeroport de Madrid deixen en la ànima històries, pròpies i alienes. Un amic que li diu a l'altre que només porta un rellotge de viatge.
- Des de quan un galleg no sap l'hora que és mirant el sol?
- Des de quan veiem el sol a Galícia?

No som del col·lectiu dels que fan dels aeroports la seva segona casa, executius amb americana i portàtil. Els solen veure enganxats amb el mòbil, el darrer iphone que ha sortit al mercat.

Se senten molts d'accents si els saps interpretar, pots entreveure mil i una històries. És una vida fugissera, tot corre molt ràpid, l'immediatesa esdevé hàbit.

Sa balladora quan balla...

Bon dia a tots "menos a un":

Disculpau que me fiqui en una polèmica que vessa a la plaça i que intentaria posar un poc de seny que "brilla por su ausencia", només fa uns vint-i-cinc anys que vaig a ballar per ses places, i això no és ni massa ni massa poc.

És del tot innecessari l'insult i l'intent de ridiculització que fa qualcú perquè no està d'acord amb una postura. No solc decantar-me mai per unes postures o unes altres, me tenc per un home centrat, amb seny i tolerant. Però això no vol dir que no tengui una opinió formada que molt poques vegades exprés. Però això ja pica, i me veig en la necessitat de gratar.

Referent a les bulles on ballen dos homos hi estic absolutament i frontalment en contra. No m'agrada veure dos homos ballant en general, digau-me antic però som de l'escola canònica, ho toleraré a les places però no hi estic d'acord, si voluntàriament volen ballar dos homos apartant l'aspecte matriarcal al ball de bot, manllevant, això sí, un dels pocs espais on tradicionalment comanden les dones sobre els homos,... aquí trobaríem connotacions vertaderament masclistes, però que hi balliln al cap i a la fi no perjudicarien directament ningú. Però me pareix més greu quan aquesta costum, que encara ha de ser acceptada pel gruix de balladors, s'extén a les bullangueres. El ball és un element festiu dinàmic amb finalitat lucrativa, conté una càrrega sexual en sí mateix, puix que el ball és un joc de seducció, de festeig, d'insinuacions i mirades de complicitat, aquest és el motiu pel qual un surt a ballar per lluir-se i seduir. Amb la bulla ballada per una parella de mascles imposen la seva inclinació sexual als altres, a més la dona és expulsada del seu rol de controlar, dirigir i decidir sobre el ball. Com a ballador heterosexual, cisexual, sense diversitat funcional i catòlic, no me veig atret pels homos, per molt guapos i varonils que siguin. És la dona qui me mena i així m'agrada que sigui, no vull ballar amb cap homo una bullanguera, així com no impòs les meves preferències que són estadísticament majoritàries, tampoc estic dispost a que ningú m'imposi res que jo no vulgui, som persones humanes i això determina que siguem éssers sexuats, no podem esquarterar la persona perquè sigui una cosa asexuada, el sexe és una característica inherent a l'ésser humà, s'és persona mascle o persona femella i aquí s'ha acabat la història.

Tampoc som partidari de rompre la unitat de plaça i fer-ne dos rotllos de bullanguera, un per heterosexuals i un altre per homosexuals mascles. Llavors estaríem classificant als grups, uns serien els dolents i els altres els bons, intolerants i tolerants

Mirau la foto. Duen faldilles però són tots homos, és un ball reservat als homos en el qual és un homo qui comanda el ball i els altres el segueixen, i per aquesta raó poden fer figures tan difícils i exigents físicament com la de la foto.