I NADAL JA ÉS AQUÍ

Els primers flocs de neu comencen a caure i enfarinen els cims de les muntanyes més altes. S'acosta el Nadal, festa de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist dins d'una establia, entre un ase i un bou, acaronat amb les amoroses mans de mare de la Santíssima Verge Maria. Aquestes festes, com diu la cançó, són d'alegria. El retrobament amb amics i família, éssers estimats que potser no tenim a l'abast de romandre plegats en moltes ocasions a l'any. Aprofitam per comprar aquells detalls per demostrar el nostre amor a les persones que estimam, mantenim l'il·lusió infantil amb la vinguda dels Reis Mags d'Orient o del Pare Noel. Arreu són llumets, garlandes, betlems i arbres decorats amb bolletes de mil colors, dolços de l'època…

Però hi ha moltes persones que odien aquestes festes perquè troben a faltar gent que desafortunadament ja no està entre nosaltres, el record de la seva absència provoca tristor i malenconia infinites.  Però jo crec que en realitat aquest éssers estimats hi són, malgrat que no els poguem veure, que ens veuen i senten i cuiden de nosaltres. És una costum dels països bàltics posar uns cuberts de més a la taula per als difunts, així fan palesa la seva esperança en la resurrecció dels morts amb una bonica forma de recordar-los… Recordam amb una oració, un gest, un somriure... a aquells que varen trepitjar aquest món però ara ja descansen en la pau eterna, contemplant la llum de Déu, nostre Senyor, que és déu de vius i no de morts.

També hi ha qui viu sol en aquestes dates en què altres tenen una família i éssers estimats amb qui delectar-se de la seva companyia, i axò fa que el sentiment de sol·litud s'agreugi encara més. Una enveja que enfonsa més que res, no desitjant mal a ningú, sinó poder assolir allò que altres gaudeixen. Per a tots ells, un altre dia parlaré atès que mereixen un post sencer dedicat a aquestes persones que se senten soles. Us dic que en la vostra soledat sou milions que la compartiu, atès que és un dels mals més actuals que hi pot haver.

Nadal me fa pensar en festes, en fred, mercadets d’artesania, betlems mallorquins, arbres americans i Glühwein alemany. Aquestes festes tenen un origen eminentment cristià, i catòlic en aquesta part de món. Desvestir-ne el seu original sentit o inventar-se’l me sembla d’un mal gust impressionant. Si hom no és catòlic o cristià, per quin motiu hauria de cel·lebrar aquestes festes religioses?

Banderes, educació i ideologia

A dins de l'aula solia haver-hi una figura d'autoritat, antany, que li deien porfessor (o professora o mestre o mestra) que per consens social era qui establia les normes de convivència dins un espai d'ensenyament i convivència. Antany, he dit. Si amb motiu de la celebració d'un event esportiu a un país que no observa els drets humans hem d'exhibir amb orgull exaltat el drap patri els dies que juga la selecció nacional i la direcció del centre privat concertat així hi consent, i així es pacta entre el professorat i l'alumnat, fins aquí: "nihil obstat". El conflicte vé quan una part d'aquest alumnat pretén agafar-se tot el braç en comptes de només la mà, i penja la rojigualda en dies no conveniats en els quals no hi ha partit i la profe de català, que veu com la mainada està neguitosa més pendent del futbol que de les lliçons de pronoms febles mana retirar-la per penjar-la només en dies que jugui la selecció espanyola. El problema és que la mainada d'avui en dia no respecte l'autoritat i es rebel·la, i ben poca cosa pot fer la docent més que expulsar als rebels de la seva classe i allò més greu és que un fet que, de ben segur que per greu no deu ser gens estrany als centres educatius, hagi transcendit als mitjans i la ultradreta hagi volgut acarnissar-se amb l'escola i la professora, llevant-li la poca autoritat que té. Me deman si la profe haguera estat de matemàtiques o d'història haguessin fet.

Aquells que diuen que les banderes són símbols polítics ens menteixen, atès que representen els territoris polítics dels Estats-nació, concepte decimonònic vigent. Agrupa sota un tros de tela vexil·lològic a una colla de gent amb sentiments de pertinença a una mateixa nació, sota un nexe històric, cultural, polític i ideològic. La bandera servia per diferenciar-mos de l'altre, l'estranger, l'enemic potencial, els nostres contra els altres. 

Per tant, les competicions esportives internacionals venen a substituir, de manera molt més civilitzada, les guerres que delmaven la població inútilment, i contribueixien a exaltar els sentiments patriòtics, alhora que  ajuda a desviar l'atenció per no pensar massa i no fixar-se en els problemes reals de la gent del carrer.

L'ús polític dels mundials de futbol queda palesa a Qatar en les polèmiques sorgides pels braçalets amb la bandera lgtb o quan els jugadors iranians deixaren de cantar el seu himne en senyal de protesta o quan els jugadors anglesos es posaren de genollons quan sonava el seu himne abans de començar el partit en senyal de protesta.

Per tant, dir que l'esport no és política és senzillament MENTIDA. Des de les banderes, les seleccións nacionals, les selecció de la seu per al mundial, fins als futbolistes donant la seva opinió sobre temes extraesportius, tot és política. Aquells que ens volen fer creure que no és així solen ser els mateixos que creuen que els únics nacionalismes que hi ha són els bascos i catalans, els perifèrics, i en realitat no se veuen el propi gep.

I centram-nos en allò que importa de debò, aquest cas ha agafat una revolada singular perquè era la profe de català, no crec que hagués passat el mateix amb el de matemàtiques o el de llengua. Les figures d'autoritat estan cada vegada més discutides, més qüestionades. És culpa d'uns irresponsables dirigents socials, polítics, que fan de la política un escenari de confrontació personal i no d'idees, de projectes, de visions. Tot allò que perjudica a l'Estat, al concepte d'allò públic, a ajudar a despitar el cumpliment de la legalitat, perquè al país del "Lazarillo de Tormes" (obra que hauríeu de llegir per entendre aquest Reino) qui no engana és perquè no vol, no en sap o no pot o no li convé. Amb la malmeteció de la figura d'autoritat del docent, de l'empleat públic, de l’inspecció d’hisenda,... i ara la polèmica amb el drap també ha arribat a l’institut del meu poble a ponent.

PER QUÈ EN DIUEN BILINGÜISME QUAN EN REALITAT VOLEN DIR EN CASTELLANO?

Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràsia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dictador, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat. 

Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.

Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador. 

 A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.

No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….

La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assoleixin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolingües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.

JUAN GONZÁLEZ RENE(ga)DO I ELS COMPLEXOS

Els fets causants: Hi havia una vegada un jove adolescent que deia ser devot i creure en Jesucrist. Un dia aquest jove va entrar a una església, va sentir-se observat i jutjat i això va provocar un sentiment de malestar, ràbia i rancúnia contra tota l'Església catòlica que va abocar en la seva revenja en forma de treball a l'assignatura d'art audiovisual que li valgué una bona nota i un vídeo penjat a les plataformes socials. Això va ser discutit al claustre professors, l'assumpte va arribar fins i tot al Parlament balear, l'al·lot va acabar sent excomunicat pel bisbe de Mallorca, no faré gens ni mica de propaganda perquè es deien coses molt fortes i molt ofensives contra l'Església, els nostres dogmes i contra el nostre bisbe. 

Analitzant la personalitat d'aquest subjecte. El cas d'aquest jove és dels de disfòria de sexe de llibre, als quinze anys creia ser una dona, havent nascut amb allò que penja a tots els homes. De fur intern que és de caràcter "alegre i desinhibit". Darrerament ha tornat a sortir als mitjans i, com no, aixeca polseguera. Alguns li han retret uns comentaris molt políticament incorrectes a hores d'ara sobre dones maltractades a una xarxa social coneguda, el comentari l'abocà quan tenia quinze anys, també és ver. Ell (se defineix com a mascle) diu que s'arrepenteix molt d'haver publicat tal cosa i s'excusa en què només tenia quinze anys, només ho feia per cridar l'atenció, que no n'era conscient. Llavors, li som replicat, als quinze anys no ets prou conscient per saber amb quines coses no s'hi poden fer bromes però per decidir ser una dona o un home la resta de la teva vida i pots decidir t'amputen alguna part del cos… ésser humà! 

Darrere de la personalitat dels homes, sempre són homosexuals, que es disfressen de dones, que deriven sovint cap a la transexualitat, hi ha la necessitat histriònica cridar l'atenció, una crida d'auxili, una carència d'afecte, falta d'autoestima, falta d'una figura que amb amorosa però ferma autoritat paternal li hagués marcat un camí, un exemple a seguir, amb això estic d'acord amb Novella. Aquest afany cridaner, que fa pintar-se els llavis i les ungles, posar-se perruques, calçar-se tacons impossibles inclús per a les senyores, adoptar trets exagerats de personalitat, sempre alegres i feliços o histèrics o …palesa tot el contrari, una trista crida desesperada d'auxili, un "Per favor, estimau-me!". Tothom necessita ser estimat!

Diu un youtuber ultraconservador que els transsexuals són homosexuals que no accepten la seva condició. No podem acusar-lo de homòfob d'entrada perquè, de fet és que, ell mateix és homosexual, i, sí, no és d'esquerres! Potser raó no sigui una cosa que li manqui en aquest cas.

La fe és arbre que s'ha de cuidar, si un no viu d'acord a aquesta, no es pot dir que tengui fe, perquè és ben morta. Es fa palesa que en el cas den Juan és manifest i clar que se situa fora de la Fe, valors, tarannà i creences catòlics, quan endut per un afany exhibicionista sobrepassa de els límits del bon gust en les seves actuacions contra una institució, demostrant cert menyspreu envers els dogmes de la virginitat de la Santa Mare de Déu, per exemple, i atacant als seus ministres. Si un no viu de manera coherent amb la seva fe, la seva vida espiritual, per molt que no ho vulgui, se'n resent. Allunyant-se de la mare, l'Església, perdent-se en el camí, un perd l'Esperit Sant, la Gràcia de Déu, l'oli per mantenir encesa aquella llàntia de les deu verges prudents que van a les noces amb l'espòs de la paràbol·la que és el Fill de Déu. 

Tal vegada la dificultat de sentir-se estimat i el sentiment de sentir-se jutjat el dia que Juan va entrar a l’església, s’hauria de veure de quina manera hi anava perquè no s’hauria d’entrar de qualsevol manera a l’església per respecte i importància a nostre Senyor. Tal vegada el sentiment que Juan va trobar es diu consciència, mala consciència, conseqüencia del pecat, no el jutjarem pas aquí perquè "qui n'estigui lliure que tiri la primera pedra". Gràcies a Déu això tenia fàcil solució, se li diu sagrament de la RECONCILIACIÓ i si ho adobes amb l'EUCARISTIA… seràs invencible!

NO SOM "VAGO"?

Algú va dir alguna vegada, si us plau no em facin recordar qui era ni quan va ser, que aquesta persona no era un malfaner, sinó senzillament un BUSCADOR DE LA FELICITAT.

Ser ganduls és natural, l'evolució ens predisposa els éssers humans a aquest estat mental. Ser gandul és totalment natural. Els humans hem evolucionat i en aquesta evolució s'inclou gandulejar. Això és perquè el seu cos sempre està a la recerca de la millor optimització de lenergia, i en especial a conservar-la. L'esforç s'ha d'usar en allò més fonamental, la supervivència de l'individu, és a dir, de l'espècie, qualsevol altra activitat en resulta una sandeç, una pèrdua de calories innecessària.

De fet, durant l'hivern, el teu cos produeix més melatonina, cosa que et fa estar més cansat. A l'estiu, la calor fa que estiguis més gandul i cansat, per evitar un cop de calor imminent. Quina és la tendència general? Holgazanejar!

Els ganduls som en general (per descomptat, m'incloc) més creatius, deixem més espai per a la reflexió, som més productius (per allò de poder tenir més temps lliure per no fer res), som més feliços perquè patim menys estrès i la tensió arterial ens baixa, vivim més el moment. Tot això fa que visquem més i, per tant, explica que arribem a reproduir-nos més, perpetuant naturalment la nostra nissaga de ganduls, arribant a ser així més i més cada dia.

No sóc gandul, és pura genètica, és ciència.

I si prenem l'antiga saviesa popular, per qualque raó dins la nostra llengua catalana tenim totes aquestes paraules per descriure als que cerquen la felicitat aplicant la llei del mínim esforç, d'acord amb l'IEC: Gandul, colgafocs, desidiós desidiosa, dormilega, dropo, dròpo, endillunsat, esgarramantes, esquenadret, faenafuig, fagina, furtamantes, gallofa, gallòfol, gambaire, malaganós, malfaener, malfeiner, mandra, màndria, mandrós, matapà, ociós, peresós, pigre, poltró, torrapipes, vagarro, accidiós (antic), gos (col·loquial), picacantó (col·loquial) i pixavagant (col·loquial).

Una imatge de felicitat; imaginau-vos estirats a la sorra d'aquesta platja a vint-i-vuit graus de calor amb la vostra caipirinha a una mà i sentint la remor de les ones de la mar... benvinguts al club de la galvana.

PER QUÈ S'ODIA EL PARLAR DE CAN FANGA, O SIGUI BARSALONA?

 Al darrer capítol (17) del podcast de Liga Romanica que vaig veure varen convidar a una divulgadora de la llengua de Ramon Llull, n'Aida (Filòloga de Guàrdia), i ja és la segona després de na Núria, (Polyglot Couch). Hi van tractar temes interessantíssims com sempre, sobretot n'Aida explicava com en va farcit de castellanismes el català quotidià. Parlava del conflicte lingüístic sense anomenar la paraula conflicte, també de dialectologia del català, tema complexe en el qual crec que per l'espai i públic global al qual s'enfoca, no va poder o saber aprofundir gaire més, ... Els problemes de la llengua catalana actualment, els quals es poden resumir en un de sol, no tenir un gran estat sòlid amb un exèrcit al darrera. 

La cosa és que arreu del domini lingüístic la llengua es troba en situació de regressió, de diglòssia, d'inferioritat. Els parlants natius serem sempre els bilingües i sempre sovint ens amotllem als de fora per "educació". Així la qualitat de la nostra llengua decau, s'omple de castellanismes, deixa de ser català per acomodar-se poc a poc a un dialecte nororiental de la llengua de Cervantes, estibada de catalanismes que sempre hi seran perquè quelcom sempre romandrà, de l'adstrat.

Un que ja té una edat i ha viscut i vist i sentit pot fer cinc cèntims d'allò. Atesa la meva condició illenca, per tant perifèrica, alhora que descendent directe de catalans de la ceba, Mestre de Badalona, del carrer de Santa Anna, per tant tenc una visió de tot plegat central i perifèrica alhora.

La forta influència castellana que afecta a la parla catalana, no només en el lèxic, on seria prou més evident, sinó subtilment també en estructures morfosintàctiques, fonètica i fraseologia, podria ser un procés històric normal si no hi haguera un component polític d'imposició de vencedors sobre vençuts. 

Tot començà l'any 1714-15, amb els Decrets de Nueva Planta, en els quals es foragitava la llengua catalana com a llengua pública i de l'ensenyament. Per aquesta històrica raó el català administratiu i jurídic sona tan decimonònic, perquè, efectivament, ho és. Però en una època en què pocs anaven a l'escola, una societat rural que no havia de menester relacionar-se amb ningú més que amb el pagès que venia les bledes i les pastanagues… les misses en llatí, la implantació popular del castellà era inexistent. Però que la imposició cultural al populatxo fos gairebé inexistent o impossible amb els mitjans que tenia el cabdill estranger, no vol dir que el procés d'inculturació posat en marxa de manera subtil no començàs a rodar com una petita bolla de neu muntanya avall, fent-se més i més gran a mesura que passava el temps.

Al s.XIX l'escolarització al Reino de España esdevé obligatòria 1857 i obligatòriament en castellà, és clar! Així poc a poc, la llengua forastera anà penetrant en territori hostil. Primer el registre jurídic i institucional, després l'educatiu, poc a poc, eixemplant horitzons a la força, amb la força, de les armes, de la coerció, bastonades dels càstigs dels mestres, sancions administratives,... 

A finals del s.XIX i principis del s.XX trobam el moviment de la Renaixença, el catalanisme, Pompeu Fabra, mossèn Alcover i mossèn Verdaguer, Francesc de Borja Moll, Sanxís Guarner, Fuster,… una petita obertura de mà que provoca la rebifalla de la cultura, el català torna a ser ensenyat i es publiquen revistes com el Patufet, amb la qual el meu avi català, que havia nascut el 1910, va aprendre a llegir en català. A la llar d'ancians era l'estrella a l'hora de llegir poesies en català. Val a dir que l'avi, en Miquel Mestre Pagès, sempre feu gala de tenir una intel·ligència brillant, va aprendre a parlar francès perfecte en sis mesos, quan ningú parlava anglès a Espanya, ell sabia anglès i unes poques nocions de neerlandès.

Quan l'avi Miquel i el seu germà Joan enraonaven entre ells, (quina cofoia!) feia tanta patxoca sentir-los parlar aquell català tan català, tan antic, un es podia quedar hores i hores escoltant embadalit i devorant amb l'oïda paraules, expressions, i una sonoritat catalaníssima que malauradament s'han perdut a favor d'una globalització mal gestionada, un català light, pobre, contaminant-se i fent-se més castellà, tot i perdent qualitat morfosintàctica, riquesa lèxica i una sonoritat fonètica a cor què vols o a dojo.

Mentres uns torrapipes centralistes miren amb condescendència altres territoris menys cosmopolites, puix que  la ruralia i el tractor sempre han estat mal vistos pels senyorets finolis de la gran ciutat Barcelona metropolitana. Quan als mitjans de Barcelona es refereixen al territori, volen dir "allò que no és Barsalona", la qual cosa palesa el centralisme, que no és exclussivitat del centre de la Meseta, per ventura si es prengués més seriosament als territoris perifèrics de la perifèria aprendrien qualque cosa. És conegut i estudiat que en la mort lingüística, els darrers territoris en caure culturalment, el darrer lloc en el qual es sentirà el darrer mot en català, el darrer alè de vida, com en qualsevol altra llengua que s’extingeix sota l’autosuficiència cultural cosmopolita de la capital econòmica i administrativa del país, és i serà sempre aquell pagès de petit poble el més allunyat de la capital com sigui possible. Allà és el darrer lloc on el “llengüicidi” (l’assassinat de les llengües) es fa palès.

Deia a una entrevista un catedràtic de la Facultat de Filologia Hispànica de la Universidad Complutense que a España som analfabets per entendre qualsevulla de les altres llengües del reino i això és una llàstima, atès que és molt més senzill topar-se amb un catalanoparlant que amb un natiu anglòfon, per exemple, i que amb pocs mesos dedicats a l’aprentatge de les autòctones assolirien el monolingües un nivell de destresa molt més elevat que amb any de llengües estrangeres i estranyes com l’anglès. Raó no li manca! Cosa parescuda ocorre al Països Catalans. Hi ha una tendència a homogeneïtzar l’accent cap un central perquè si no, no t’entenen, així manllevam la riquesa dels accents geogràfics, els modismes, els girs, el lèxic, la fonètica i la morfologia que adopta la llengua a cada part del domini lingüístic on es parla català. Hem avesat al públic barsaluní a sentir únicament i exclusiva el seu accent xava, sense vocals neutres, ple a vessar de castellanismes. Som analfabets per a les diferents modalitats geogràfiques arreu dels Països Catalans.

Tampoc  és tan mal d’entendre, només és qüestió d’acostumar-s’hi, igual que jo me acostumar a sentir a dir quan arribava Canal 9 a Balears oratge al temps, hui per avui, vesprada per horabaixa,... Idò supòs que els catalans entendran perfectament els xerrars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera si arriben a veure IB3 qualque dia, encara que no és massa bon exemple de bon ús del català precisament… La diferència dialectal, no és tan abismal, de fet moltíssims trets que hom atribueix als mallorquins, els trobam escampats arreu del domini, l’Empordà sobretot, però també a terres de la Marina valenciana-alacantina.

FAÇANES SOCIALS MODERNES, SOLEDAT I DEPRESSIÓ 5.0

 Un veu com a les xarxes socials hom penja imatges de felicitat, festes, amistats, amics arraulits en motiu d'una celebració, d'un aniversari, quaranta en va fer la xiqueta, ja! Festa amb piscina, faldes hawaianes i globus amb els números delators de l'edat.

Som conscient que no pertànyer a cap cercle social, no he entrat mai en cap moda, sempre he arrossegat els peus. De menut, sempre era jo qui cridava als amics per quedar, per veure'ns. Mai vaig destacar pel meu carisma i capacitat de lideratge, sempre mendigant afectivitat. És curiós com en una època en què hom està més connectat i més aprop d'indrets més remots, pugui un trobar-se tan aïllat de la gent que l'envolta, i observar altres com fan obscenitat de la seva cofoia, festa i vida social. Mai vaig ser una mala persona, massa dolenta, vull dir. 

Que no m'hagin convidat, ni m'hagin tengut en compte, no m'hauria d'afectar. Tampoc ho feien quan era fadrí. L’aïllament social se perpetua una vegada casat, atès que m’he hagut d’anar a viure enfora de Ciutat (més de 15 quilòmetres per a un mallorquí és una distància considerada com a enfora). Segurament hi ha certa inèrcia, no hi deu haver cap intencionalitat. Som de naturalesa discreta i reservada, però, com a qualsevol criatura miserablement afectiva (els psicòlegs en diuen dependència afectiva), m'agrada que me facin una mica de cas encara que fos per una vegada. La meva esposa és de naturalesa encara més introvertida, tímida i domèstica i costa més treure-la de casa, que conegui gent nova o que prengui qualque conducta intrèpida o aventurera com provar menjars exòtics (xinès, kebabs turcs, menjar tailandès, cuina marroquína…està fora del nostre abast, molt lluny de la seva zona de confort). Això és un entrebanc mal de sortejar.

El meu redol és estret, íntim, petit, per això hi caben tan poques persones, però és que que si hi entrau heu de saber que sereu estimats amb passió i locura, devoció i tendresa, sempre. Som extrem en les emocions i sentiments, per això el cercle social és tan reduït.

La primera cosa que llegeixo al Google sobre què fer en el meu cas, mendicitat d’amistat, és estimar-me a mi mateix i deixar de ser jo qui telefoni sempre. Els vertaders amics se preocuparan. És evident que qui aconsella en devia tenir qualcun

La psicòloga Rosa Armas (de psicologoencasa.es) diu que:

"Què fer si els teus amics t'ignoren? En aquestes situacions en què els proposes un pla als teus amics, i ningú contesta ni sí ni no: o aportes una idea a qualsevol tema i ningú la té en compte. Pots començar a sentir que els teus amics t'ignoren.

Quan notes que un bon amic ja no queda amb tu i gaibé mai contesta als teus missatges, o pitjor encara; t’enteres que els teus amics han quedat per sortir i no t’han avisat. Sens dubte te sentiràs ignorat; tú, jo o qualsevol.

És vera que no tenim cap poder sobre las preferències que tenguin altres persones. Però, quan se tracta de persones properes, coses com aquestes ens poden fer patir molt. I, malgrat que faci mal, si se repeteix moltes vegades, el missatge de fons estaria força clar, amb la qual cosa, gairebé seria millor posar distància pel mig.

Però, podria ser que la nostra percepció d’estar essent ignorats, no se correspongui amb la realitat. Per la qual cosa hauríem de fer algunes coses abans de posar aquesta distància; sobretot perquè simplement podria ser que la relació d'amistat hagi perdut la intensitat que tenia.

Les amistades se poden refredar

No t’estaré dient res que tú no sàpigues ja. qualsevol tipus de relació amb altres persones, pot patir canvis al llarg del temps. En el cas de les amistats també, i aquests canvis podries interpretar-los com que els teus amics t'ignoren.

Potser que hagi hagut una distància física per temes de feina, per exemple, i això pot produir una distància en tots els sentits.

Tal vegada aquest amic o amiga estigui iniciant una relació de parella, i ja sabem que quan això esdevé, se sol deixar un poc de banda als amics.

En el pitjor dels casos, també pot passar que aquesta persona hagi fet noves amistats; i ja no li interessi o no li plagui continuar amb les que tenia abans.

Aquests són alguns dels motius, encara clar que pot haver-hi molts més, pels que un amic pot posar distància amb nosaltres. I pels que pots sentir que els teus amics t'ignoren.

Què fer si sents que els teus amics t'ignoren

Com deia abans, no podem influir en las preferències que tengui una altra persona en referència a amb qui vol estar. Però, i abans de donar-nos per vençuts, podem fer algunes coses per intentar que aquesta amistat torni a ser com era.

Valorar el grau de l'amistat 

En primer lloc, has de fer un exercici de sinceritat amb tu mateix. L’exercici consisteix en valorar el grau d’amistat que tens amb aquesta persona; i si, la molèstia que sents per aquesta distància, és realment perquè és una persona que estimes de veritat, o és el teu amor propi el que fa que te molesti aquesta indiferència per la seva part.

Posa’t a les seves sabates

Per altra part, pensa per un moment quines són les circunstàncies actuals d’aquest amic, que segur les coneixes. Després, intenta ser objectiu. Podria ser que estiguessis exagerant, o realment veus motius per pensar que hi ha qualque cosa que no està bé? Podria ser que les seves circunstàncies actuals l’obliguin a estar un poc més distant?

No l’ignoris tu

Si finalment tens clar que aquesta persona t’importa lo suficient com per intentar arreglar la situació, i veus motius reals per preocupar-se, hi ha quelcom que és millor que no facis; i és, ignorar-la tú a ella.

Podria ser que pensassis en aquesta opció, com una forma que aquesta persona s’entemés de com s’està comportant amb tu; i fins i tot, podria ser una forma de revenja. Però, si fas això, la distància serà cada vegada major. I tal vegada arribi un moment en què la situació no se pugui solucionar.

Afrontar la situació

Lo que sí podries fer, és parlar amb aquesta persona, perquè aquesta és la millor forma de resoldre una situació o un malentés, si és el que hi ha. Clar que, la manera en que parlis amb aquesta persona daquest tema serà molt important; i no has de fer-ho de qualsevol forma.

Si li dius el que tú consideres que està fent-ho malament, se podria sentir ofesa i fins i tot atacada. Quan qualcú se sent atacat, tendeix a defensr-se; amb la qual cosa podria acabar pitjor del que estava abans.

Com te sents quan no contesta als teus missatges, o quan no te torna les cridades, o quan esquiva els teus intents de quedar amb ell, per exemple. Finalment, hauries de demanar-li si passa qualque cosa que tengui a veure amb tu, o no, i ofereix-te a escoltar-lo per saber què passa realment.

La forma més adequada de resoldre una situació on els teus amics t'ignoren, o al menys d’intentar-ho, és dir a aquests amics com te sents tú quan ells fan determinades coses.

Què pot passar?

Arribats a aquest punt, hi ha vàries coses que poden ocórrer. Una d'elles és que el teu amic, o amiga, estigui passant per unes circunstàncies personals, que no li permitin tenir tant de contacte amb tú com el que tenia. Això pot ser així realment i, en aquest cas, no hauràs de prendre't malament el seu comportament, només podràs oferir-li la teva ajuda si la necessita.

Una altra opció, és que el teu amic estigui molest amb tú per alguna cosa que has dit, has fet i fins i tot per alguna cosa que no has fet. Això hauràs de valorar-ho. Si consideres que té raó i que la seva molèstia ha sigut responsabilitat teva, podrà servir-te per corregir-ho.

Si en cas contrari consideres que la seva reacció ha sigut exagerada pel fet en concret, i que no té raó, millor l'hi dius i fins i tot pots plantejar-te lo adequat d'aquesta amistat. Podria ser que no fos tan bona com creus.

Finalment, pot ser, com te deia abans, que al teu amic li interessi més allunyar-se de tú. Si això és així, no hi ha molt que puguis fer més que, acceptar la seva decisió i dedicar el teu temps als altres amics."

Com deia Ovidi Montllor: "Bon vent i barca nova".

Aquesta no serà la darrera entrada sobre soledat… per no estar tota soleta!

El cigne negre, la meva imatge de soledat per avui: