En un nou paissatge polític i social al carrer, les manifas i els scratchos les convoquen els partits d'extrema dreta (perquè al Reino d’E. de M.Rajoy totes les dretes, en realitat, són extremes) amb la diferència que ara davant les seus del partit que pot formar Gobierno d’E., si se donen certes prerrogatives polítiques com una amnistia, davant de crit insults i amenaces són escortats pels maderos i quan desbarren, els apallissen com si fossin "putos rojos" qualsevulla, i això darrer és precisament el que ha canviat, qui reb les tonyines i els aladrocs.
Això ja és massa per a tú, ànima meva. No encara te n'has sortit de la mort de ta mare i ara te diuen que ton pare té càncer. Sí, aquell mateix que apareixia cada cert temps, per tant era esperable que tard o prest els metges tornassin a picar la campana. Però justament ara… és massa per a tú, pobra ànima meva. Si avui plor, ànima meva, per tú ho faig, les esperances i les forces m'abandonen amb el vent de la tardor. Un crit silent a la meva habitació. No ser orfe de pare i mare, voldria la meva ànima. Però mu mareta va morir fa sis mesos i mon pare… amb una malaltia que pot ser mortal, o no, qui-sap-lo. Adès de mesos o dies esdevindran proves, operacions, teràpies, metges, hospitals… Bé que ho coneixes, ànima meva.
La tristesa de les primeres vegades sense tú, és una cosa a la qual m'hi hauré d'avesar, no sé pas si ho aconseguiré. Ahir fou el primer Dia de la Mare sense tú, mamà, les primeres vegades sense tú potser siguin les més doloroses, no ho sé… és tan recent que encara estic en shock, com solen dir els psicòlegs. Però en vendran moltes més, el teu primer aniversari de noces, el meu primer aniversari sense tú, el teu primer aniversari, n'haguessis fet setanta vuit (no massa major per morir a l'any 2023), el teu segon aniversari oficial (coses del meu padrí Cantares), el meu primer aniversari de noces sense tu, el meu primer sant Miquel sense tú, la teva primera onomàstica, els primers nadals sense la teva presència maternal…
Avui, mamà, que ja no hi ets, te vull dir com t'enyor, però no me basten les paraules, tot i que ja ho sabies abans de partir. Les llàgrimes vessen la meva mirada ara i adés tot i recordant que som orfe d'una carícia i una abraçada que em manca. Record amb enyor, tristesa, que ja no puc besar-te, més que en el record i dins l'ànima. T'estim, mamà.
A un racó del cor, on s'amaguen els sentiments més íntims de la personeta que ara us escriu, hi ha una criatura assustada pel futur. En altre temps el futur era un temps ple d'esperances, somnis, d'il·lusions, reptes, de llums i dies de sol i xicarandana. La vida era un paradís de felicitat, de vegades sotragada per qualque frustració, això sí, però en promig, se veia amb optimisme.
Ara emperò que és morta ma mare, veig les esperances allunyar-se, les llàgrimes me vessen adesiara, la tristor m'embriaga. Quan tenia un dubte davant la incertesa sempre hi havia en altre temps la mare per demanar-li consell, per ventura ella ho veuria amb una mirada més experimentada i clara, donava savi consell, de vegades sense que li demanassin opinió, també és ver. Un conhort en dies de tristor, un redós d'esperances, que és més que un record. Ha partit i deixa uns cors trencats, abaltits, te'n vas però els que queden a aquesta riba han de sobreviure sense tu. I passarà el temps, els anys potser, però saps que, tot i que aprenguem a viure sense tú, sempre te trobarem a faltar, sempre tendrem una ferida profunda i sagnant al cor que ens recorda cada dia que és allà. La ferida cicatritzarà algun dia? No ho sabem, però la petjada sempre hi serà, el temps que és el botxí cruel i amable, alhora, mata i cura la memòria i la vida.
Allò segur és que ja no tenc ningú que em cuidi com ho feies tú, que m'abraci com ho feies tú, que m'aconhorti com tú ho sabies fer, perquè ningú me coneixia com la mare que me va parir, ningú m'estimarà com la meva mamà… i jo no estimaré cap altra dona de la mateixa manera.
Sgt. El teu fió estimat.
Ara que s'acosta Samhain, o Halloween (Hallow Evening), o Nit de Tots Sants, deixeu-me que us conti només dues històries locals de centres sanitaris i assistenciasls de ma ciutat que sé per fonts directes de gent que hi ha fet feina o hi està fent feina actualment. Són dues persones assenyades, gens donades a la imaginació, cabdals i ben conegudes per mi mateix les que me contaren aquestes històries, per tant les hi atorg la verossimilitud que puc donar-li a històries d'aquest tipus sense anar més enllà de no saber l'explicació científica pels fets que ara mateix passaré a relatar.
La primera història que m'ha vengut a la memòria, que és la darrera que he coneguda, és d'una auxiliar zeladora d'una residència de gent gran malalta d'Alzheimer del carrer Sant Miquel de Palma a altres hores de la nit que els ascensors i montacàrregues comencen a pujar i baixar tot sols. He de dir que a tot l'edifici l'única persona que és desperta a aquelles hores és aquesta auxiliar, els malalts són dormint, amb somnífers i tot. La primera vegada que ho va comentar amb les altres companyes de feina, li varen dir que allò era habitual que passava a tots els hospitals, a Son Dureta, Son Espases, … Alguna li va dir que devien ser ànimes dels vellets morts que no sabien sortir de l'hostpital i per això passejaven amunt i avall. No li donaven més importància, o no li volien donar-n'hi, algunes de les companyes es passen les nits aterrades. La meva amiga és dona de creences i valors ferms i valenta, i tot i així, li fa una mica de respecte.
Un amic extremeny infermer que va venir a fer feina a Mallorca va començar a fer feina a l'hospital de les Rambles de Palma. Els pacients més majors desorientats veuen coses que no hi són i de vegades al·lucinen un poc quan se'ls treu del seu entorn més conegut, amb la sedació…. Aquest amic va fixar-se que els pacients ingressats a una determinada sempre parlaven d'un al·lotet que els anava a veure. Més o manco totos els descrivien de la mateixa manera, un nin d'uns 6 o 7 anys de cabells rossos. Encuriosit va demanar si hi havia a la planta cap nin ingressat amb aquestes característiques, i …. Les infermeres més majors d'aquest hospital les varen contar que no, que aquella planta feia anys que era per a geriatria, però que en aquella mateixa habitació va morir fa una catefa d'anys un nin de 7 anys de cabell ros, i que el seu esperit s'apareixia als que estaven apunt de morir.
Se non è vero, è ben trovato.
No és la pinta per a calbs cap absurd, i si tal us semblés us podríem acusar de fal·lacrofòbia o peladofòbia (por de la calvície) i muntar un sistema de persecució jurídica, mediàtica i social ferotge que us conduís fins i tot a la presó. Un despropòsit dieu? Tal pinta per a calbs, apliqueu-li a la ideologia de gènere, on pretenen que jo tracti com a dona a qui va néixer amb l'apèndix Fernando, entre les cames penjant.
-Vull ser dona. Des d'ara vull que em digueu Loreta.
-Per què vols ser dona, Stan?
-Perquè vull tenir fills.
-Però tu no pots parir.
-No m'oprimeixis.
-No és que t'oprimeixi, Stan, és que no tens matriu. On gestaràs el fetus? El ficaràs en un bagul?
- Els frontistes estan d'acord que Stan, ara la Loreta no pot parir perquè no té matriu, cosa que no és culpa de ningú, ni tan sols dels romans, però decideixen que sí que pot tenir el dret a parir:
-Lluitarem contra l'opressor pel dret a tenir fills.
El líder del Front Popular de Judea, l'astut Rex, no ho acaba de veure clar:
-¿De què serveix defensar el seu dret a parir si no pots parir?
-És un símbol de la nostra lluita contra l’opressió.
-És un símbol de la seva lluita contra la realitat.
