SOMIANT DESPERTARS

De sobte vaig despertar a un lloc meravellós, sentia una pau i una benaurança mai viscuda abans. Em vaig aixecar i vaig poder contemplar el paisatge majestuós que tenia davant dels meus ulls, un prat d'herba alta, verda, fresca i suau, sovintejada per algunes flors vermelles, grogues o liles. A l'horitzó muntanyes d'un color blavós es confonien amb el cel luminós, malgrat que no hi havia cap sol. Em vaig adonar que no sentia cansanci, ni fam, ni set. Quan em plantejava anar a un lloc, m'hi desplaçava només amb la ment, tan bon punt ho pensava, ja hi era. Vaig descobrir un tancat i, dins del tancat un pouet que era ple a vessar d'aigua fresca. Vaig guaitar pel pou i vaig veure que eren llàgrimes vessades d'enyorança, de pèrdua d'algú estimat, la mort d'algú? De cop i volta vaig adonar-me, una intuïció va fer-se palesa. Allò que me passava, el lloc on creia estar, no era qualsevol cosa. Vaig adonar-me que les llàgrimes que omplien el pou eren de la gent que jo coneixia, alguns molt bé. El mort al qual ploraven, encara que no sempre amb llàgrimes físiques, era jo mateix. Els darrers records de la meva vida compareixen davant meu com sortint d'una boira espessa. Era a l'hospital amb un càncer, dolors insuportables per tot el cos degut a la malatia, a les infeccions i als agressius tractaments dels metges que, en va, intentaven salvar-me la vida o allargar-me-la, dolor sobretot a la panxa. Record els neons dels passadissos mentre em conduïen a l'enèssima operació i la cara de preocupació dels sanitaris que m'atenien, malgrat que intentaven ser optimistes, tractar-me amb delicadesa i molta amabilitat i fer-me bona cara. Però de res va servir, el final és sempre inevitable, des del moment de néixer, un ja comença a morir. I així ha de ser, no podem restar ocupant el lloc destinat als nostres fills i nets.

REFLEXIONS PEL·LEGRINES

Riure és la clau que obre la capseta de la felicitat de les petites coses. Però no és l’única, també trobam la música i encara una altra cosa que l’obre és la capacitat de sorpresa i emoció infantils davant petits detalls quotidians, petits amors i belleses que sovint descuidam o passam per alt, passant-hi arran ni mos hi fixam que són allà, servant un poc de la innocència del nin que un dia vàrem ser. La vida d’un pel·legrí és “lloar-ho tot i donar sempre gràcies a Déu, Pare, Creador, Totpoderós” per tot, la gratitud és una actitud cristiana, gràcies per un nou dia, una família, unes amistats, una llar, un menjar, una companyia, una història, una realitat, una alegria, una pena, una malaltia o una mort perquè en tot hi ha una oportunitat de créixer cap al Creador, tot i empetitint-mos nosaltres mateixos o millor dit prenent consciència de la nostra poca alçada real és com un realment creixem cap al nostre Creador, veure l’amorosa Mà en tot allò que un fa i viu, i donar-ne sempre les gràcies, encara que hom no entengui que dins del patiment se pugui ser feliç, amb la perspectiva d'una esperança certa en un Cel, una vida eterna sense patiment, només amb l'Amor , una Fe ferma i refermada per la nostra experiència. La fe no és creure, sinó és viure i experimentar la sabiduria, el sabor de la vida.

Deixau-me que parli per parlar avui, només avui. Les ombres cobreixen els carrers gelats, els moixos arrecerats a qualque cau guaiten com cau la serena. D’on va venir la dolça amor que avui mon cor inflama? S’escolà a ma vida com les coses que romanen per sempre i mai més se'ns en van. Quelcom de polit en la seva mirada en un somriure fresc, en una ardenta pell a frec d’ànima. No sé pas si l’estim, però sembla que no pugui viure sense veure-la cada cert temps. Tal com la faula de la guineu i el petit príncep, el seu contacte quotidià ha esdevingut necessitat d’estar a la vora.

POLSKA

A Polònia, (Oh, Polònia estimada!) on hi ha les dones més hermoses que he conegut mai. El país de l'amant de George Sand esdevé al visitant una sorpresa agradable. La situació estratègica com a país eslau fronterer amb un món germànic, magiar o llatí, converteix en una cruïlla per entrar i sortir de l'Europa occidental cap a l'oriental. Hom té allà una llarga història de patiments i derrotes, que han forjat un tarannà d'orgull identitari dels polonesos. La seva catolicitat és famosa arreu. És un poble generalment amable i acollidor, ja que ha viscut la diàpora forçada o "voluntària" de moltíssims dels seus compatriotes. És el poble eslau un poble seriós i rígid, com a bons centreuropeus que són, són de tracte diretce i sincer. No puc pretendre descriure a tots els polonesos en unes poques paraules, perquè com per tot, hi ha de tot a la "vinya del Senyor", només la meva experiència amb el contacte dels naturals de la pàtria de sant Joan Pau II, Marcin, Katja, Magdalena Swatko, Niko, Gabriela Sztrykozov, Mikołaj, Rita o Mateusz. Sí, conserven una mania especial envers els alemanys, els quals segueixen envaint Polònia, aquesta vegada disfraçats com a turistes àvids de conèixer al preciós veí eslau, desitjosos de gaudir d'un país que val la pena visitar abans de morir, però qui els pot culpar després de tot, quin veïnat dels alemanys no els ha agafat una mica de tírria tard o prest? Cap

Warszawa, la capital és ben bé una ciutat totalment nova, reconstruïda després de ser arrassada a la guerra mundial. Tenc ganes de visitar la Roma eslava, Kraków. la ciutat universitària de Lublin és encantadora i la de Zamość és la Pàdua del nord, ciutat renaixentista aixecada del no-res per curolla de Jan Zamojski, duc canciller i gran estadista polonès.Hi ha la regió dels mils llacs, els monts Tatra,... tot un país per descobrir a un preu més que assequible per a butxaques en crisi.

VIOLÈNCIA A LA LLAR

Quan sento parlar de violència de gènere m'entren unes ganes d'esbatanar a l'ens que està parlant únicament i exclusiva de qualsevol violència exercida contra les dones, fins a fer-li solcar la greixura. Hi ha temes recurrents que passi el que passi sempre en podem desenpellegar de la culpa abocant-la  a sobre el comodí: la crisi financera, el canvi climàtic, el masclisme, l'homofòbia, la LGTBIfòbia(mira que ho arriba a ser de complicat), la violència de gènere, l'heteropatriarcat…

De la violència a la llar antigament se'n deia violència domèstica (del llatí "domus": casa), se va passar a dir-ne violència masclista, per ser la violència física exercida principalment, encara que no en exclussiva, per homes, per convertir-se en violència de gènere, una mala traducció de l'anglès "gender", tot per no dir sexe... Que n'hi ha només dos (mascle vs femella, home vs dona, persona que menstrua i gestant o que pot quedar embarassada en algun estadi de la seva vida sense que hi intervengui cirugia -cromosoma XX- o farmacologia vs persona que no gestant o que no menstrua ni pot quedar embarassada -cromosoma XY-)

La violència és present a la nostra societat per desgràcia, i l'ambit familiar no n'és cap excepció, sobretot quan el matrimoni no té una bona relació. El problema de la violència a la llar s'agreuja quan hi ha fills que massa sovint s'utilitzen com a arma llancívola contra l'excònjuge.

Hi ha dues formes clares d'exercir la violència, una evident és la física que exigeix una fortalesa física que s'imposi sobre l'altre, normalment aquesta és exercida pels homes, més primitius, aquesta és la més evident. Però després hi ha la violència psicològica, més sibil·lina i silenciosa, per tant més difícil de demostrar a un jurat, exercida per les dones. No justific ni la primera ni la segona. Si bé és cert que portar el cromosoma XY amb la legislació actualment en vigor te converteix en culpable a priori davant qualsevol denúncia de violència domèstica. 

El cas recent de Juana Rivas (de quan vaig escriure això) és un d'aquest exemples en que la violència exercida per les dones contra els homes, tot i ficant pel mig als fills menors d'ambdós, perjudicant a la mainada que es troba sense un dels dos progenitors.

Tan de mal pot arribar a fer un cop de puny com unes paraules humiliants de menyspreu en el context propi o uns fets determinats o una opinió malèvola sobre l'altre progenitor expressada i inserida en la ment dels fills per part de l'ex.

INDEPE

Pens (ergo sum) sobre que la circumstància que el govern dels catalans vulgui fer una consulta ciutadana sobre la dependència de Catalunya a Espanya, en un país democràtic votar hauria de ser un procés normal i habitual. Jo, com a ciutadà del Reino de España no català, no hi tenc ciri en aquest enterro, si bé no me preocupa que els catalans exerceixin el seu dret democràtic i votin la independència i finalment s'independitzin d'Espanya després de tantes fallides en l'intent de model de convivència entre Espanya i Catalunya, d'un encaix maldestra i rebre molt d'odi per la banda espanyola conreat per mesquins interessos polítics, a mi el que de veres me preocupa és que el govern espanyol no sigui capaç d'aportar cap argument a favor de la continuïtat de Catalunya dins de l'Estat espanyol, i per extensió dels territoris perifèrics no castellans. 

Més enllà de la negació de qualsevulla casta de negociació i de clucar els ulls a una realitat que tenen davant els seus nassos, puix que molts de catalans ja no són espanyols "de facto", malgrat allò que digui el seu DNI, no s'hi senten representats ni estimats. Catalunya té vocació d'autogovern per raons històriques, ja des dels comtats catalans de l'època medieval. Des de l'Estat autonòmic on se va servir el "café para todos", un Estat que no és igual en els seus territoris no potser un Estat igualitari, per començar hi ha diferències idiomàtiques, no a tots els territoris s'ha duta a terme la persecució lingüística, ni pateixen de l'aïllament geogràfic, ni s'han abolit les institucions històriques d'autogovern. A l'hora de repartir les càrregues fiscals resulta que uns ciutadans es veuen més beneficiats que altres depenent del territori on tenguin establerta la seva residència(País Basc, Navarra,...). La solució de la reforma fiscal és insuficient, la reforma constitucional és demagògica, atès que ha de tenir el vistiplau dels polítics d'Espanya que en la seva majoria són de la Gran Castella (Castella-Lleó, la Manxa, Extremadura, la Rioja, Madrid, Andalucia, Múrcia, Canàries,...), aquells territoris avui beneficiaris nets en els pressuposts generals de l'Estat.

PORTES

Les portes són per comunicar allò que les parets separen. Una porta oberta de bat a bat és senyal de cordial benvinguda, de no tenir res per amagar. Una porta és alhora un separador de la intimitat i la vessant pública i a la vista de les persones sobretot si són aquelles visites inesperades que ens fa tanta vessa de rebre i que frissam que s’envagin tot just arriben, confessau que qualque vegada heu fet que no hi éreu quan a la porta han trucat aquests pesats familars o coneguts, sense fer remor, amagant-vos rere la porta. Restam oberts i tancats mitjançant les portes de l'esperit.

Record encara quan era un infant, curiós i ple de móns imaginaris i aventures a cada revolada del camí des Putxets. Els arbres, ametllers, ullastres i garrovers, servien per enfilar-s'hi, tot i atalaiant nous hortizons. Els camins no eren massa practicables, les pedres de tot tamany podien esberlar qualque rovellada bicicleta o nafrar qualque genoll dels nins que ens llançàvem costa avall a tota velocitat. Les codolades i les nafres eren doloroses però menys grans que les ganes de viure, de gaudir de quelcom divertit,  fruir de la llibertat. Uns paissatge de Llucmajor, arrambat a la serralada del massís de Randa, estovava el temps d'estiu de ma infantesa. L'infant va créixer, com és normal, i poc a poc va desaparèixer l'esperit aventurer impulsor d'aventures. La casa fou venuda pels pares “perquè tanmateix no hi anam!”. De vegades enyor aquells temps i persones com la tia Paquita i el tio Pep, n'Àngel, na Linita i n'Aideta, que no tornaran mai, temps de felicitat inconscient, però, felicitat al capdavall.

L'ÚLTIM RELAT SERÀ

Visc darrerament en un estat lamentable, sempre de mal humor, o trist, o amb ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Ningú coneix el meu dolor, no deixo que supuri a l'exterior en públic. Visc en una depressió constant des de fa molts anys, massa. M'acostumí a la soledat. Tan sols no sé per què plora la meva ànima, o quin és el motiu més amarg que pesa més en el meu cor. La pèrdua d'un temps que no tornarà; veure com aquelles persones fortes que un dia te donaren la vida poc a poc les veus apagar-se poc a poc, abandonant, desfent-se els seus cossos i les seves ments, preludi d'una polseguera de l'últim viatge; haver comprovat per enèssima vegada com aquells que creia que eren amics meus igual no ho són tant, amb la qual cosa se restringeix el mi cecle a amistats a … zero. La gent fa plans i se diverteix, molt bé per ells, però ningú se'n recorda den Miquel i na María, que viuen a Andratx, massa lluny de qualsevol lloc, massa poc coneguts per enrecordar-se'n que existim, massa avorrits, ni jugam a pàdel, ni tenim piragua, ni taula de paddle-surf, som pobres, no viatjam cada dos per tres a llocs exòtics, quan sortim de la nostra illa de residència sempre sol ser per anar a veure a la parentel·la de la meva dona a Extremadura. Deprimir-se no és dolent, però tants ho vivim amb por, amb vergonya, ens amagam. La gent fuig dels tristos, els quals donen mal rollo, ningú vol carregar el marró d'escoltar parlar de sentiments de persones quan aquests no són de felicitat i bon rollo i que no ens importen un pebre, per molt que la gent, que per quedar bé, digui lo contrari. El que té ganes de plorar i així ho expressa incomoda als que el rodegen.

L'aire pesa dins dels pulmons, avui cansat s'ha aixecat el dia. La tristor ha esdevingut el plat d'avui. El cel està gris, és gris, podria dir-se. Avui estic baix. No és el dolor, ni l'angoixa desesperada, és tristor esdevinguda. Sento que la nit de ma vida està arribant. Me trobarà assegut a la meva cadira, la mort no té perquè trobar-me dempeus. És un signe de ma derrota, el cansanci de tot, els braços caiguts. L'ànima ja no s'eleva lluny envers els niguls amb la imaginació desbordant d'un infant, signe que la maduresa ha arribat al meu cap, anquilosada l'ànima, brega per respirar però no gaire, quan me cansi d'aquest viatge me n'aniré segur, la nau solitària amb la qual ningú vol navegar arribarà inexorable a la teva porta, com arriba a la meva, l'ossut caront amarrarà la seva barca prop de mon jaç, llavors oferirem l'òbol del nostre darrer alè, per tenir qui m'esperi a l'altre costat, al cap a la fi un viatge falaguer sempre serà més d'agrair.