El Blog den Mestre: Blog personal den Miquel Mestre, llonguet de naixement, mallorquí de llinatge català, extremeny per afinifitat, m'agrada escriure, escoltar i xerrar; flabioler, guitarroner, ballador de plaça si me deixen; m'encanta la música i els instruments tradicionals; luthier casolà amb material de rebuig,... Sobre molts temes no tenc una opinió formada, perquè no m'interessen o perquè necessiten més informació per tenir una visió objetiva de l'assumpte.
Davant des fets ocorreguts recentment a Catalunya, la convocatòria d'un referèndum que ha estat impossible de pactar per manca de voluntat política per part sobretot d'un govern espanyol ancorat a una realitat de fa quaranta anys, les decisions que menystenen els drets fonamentals de la ciutadania que recull la pròpia Constitución española, podem dir que els intents mitjançant la força d'aturar un tren que se'ls vé de cara, igual que aturar la pluja quan cau o posar portes al camp, es preveuen poc menys que ineficaços, quan no contraproduents pel bàndol unionista que les promou. Els nervis i la impotència davant d'un allau humà que s'adreça a exercir el seu dret a vot, a donar la seva opinió de tot plegat, xoca contra un Estat que ha perdut els papers tot i enviant els cossos i forces de seguretat per reprimir les ànsies de votar. La imatge de la Guardia Civil confiscant urnes i paperetes per tal d'impedir que el poble voti. És evident que els polítics de la meseta central estan més assustats del que amb la seva actitud prepotent estan disposats a reconèixer. És del tot segur que allò que fa fer la por, habitualment són accions fora seny, amb violència excessiva. Però una imatge més potent que palesa l'odi irracional envers una nació germana és la captada a Huelva quan una comitiva de comiat de la Guardia Civil de Huelva que se dirigien a reforçar els efectius a Catalunya davant la perillosíssima amenaça secessionista més greu que allò de les bombes d'ETA que mataven a persones humanes. L'estampa recordava a les glorioses i heroïques despedides de les tropes que parteixen cap a indrets estrany i hostils més enllà de les fronteres i, potser tenguin raó, com en gran Toni Basses diu, hi ha un nosotros, los buenos, els que defensen una Espanya en la qual qualsevulla diversitat és rebutjada, en la que hi ha un "nosotros" castellà, autoritari, militaritzant i monàrquic, i un "ellos" que parla més d'un idioma i esgrimeix els seus arguments de manera pacífica i democràtica, que només vol votar. El Gobierno de España ha perdut els papers en el moment que una porra s'ha alçat contra gent indefensa que només volia expressar la seva opinió mitjançant el dipòsit d'un tros de paper dins una urna. L'ús de pilotes de goma, que per aquells que se'ls omple la boca en parlar del referèndum il·legal, a Catalunya estan prohibides.
En tot el conflicte català hi sobra odi i visceres i hi manca comprensió, consciència, coneixement, reconeixement, diàleg i amor. Segurament si hi hagués uns en comptes dels altres no hi hauria més d'un milió de persones demanant la independència a cada diada nacional de Catalunya des de fa un grapat d'anys, ni dos milions de vots malgrat tots els obstacles a favor d'una república catalana independent. De vegades saps en quin bàndol has de prendre partit quan constates qui hi ha al bàndol contrari. I l'espectacle vergonyós de policies carregant contra gent indefensa que estava per votar, és una imatge massa poderosa per què el Gobierno de España , en un exercici de cinisme absolut, no se li caigui la cara de vergonya, unes imatges impactants amb uns 840 ciutadans espanyols de dret apallissats per unes càrregues policials desproporcionadament violentes que han publicat els mitjans internacionals però els nacionals no. Això recorda els règims autoritaris on la lliure expressió i la llibertat de premsa són perseguides.
Ha estat un referèndum que no haurien desitjat cap dels independentistes, és obvi,però ha estat el que han pogut treure endavant tot i sortejant tots els entrebancs que ha posat el Gobierno del Reino de España , i així no s'ha pogut parlar de les coses realment importants per a un nou estat. Qui paga els sous i pensions, com se negocia el deute públic que s'hereda, on se paguen els impostos, qui es fa càrrec de la caixa de seguretat social? I les infraestructures? Perquè en quina lliga jugui el Barça és el més insignificant dels dilemes.
Els catalans ja han guanyat, existeix una desafecció cada vegada més gran envers tot allò que representi Espanya i els espanyols, desafecció però no odi. De fet, qui visqui i conegui la realitat de la societat catalana sabrà que és oberta i tolerant, no existeix un odi cap a la resta. El nacionalisme no va de sentir-se superior a ningú. Ja gairebé la qüestió identitària ha passat a un segon plànol.
Molts volen confondre als forasters que viuen fora de Catalunya que hi ha un adoctrinament dels nins catalans dins les escoles. Però les escoles no tenen gaire temps ni recursos per adoctrinar, tal vegada no veuen quina és la font d'on raja la desafecció catalana, els polítics espanyols que alimenten un odi contra tot allò que faci ferum de catalanitat.
Si al final no s'arriva a la república catalana... com s'ho farà el Gobierno de España per seduir als més de dos milions i escaig de ciutadans espanyols que volen partir?
Posats a posar, posem-nos en situació. Les visites a l'aeroport de Madrid deixen en la ànima històries, pròpies i alienes. Un amic que li diu a l'altre que només porta un rellotge de viatge.
- Des de quan un galleg no sap l'hora que és mirant el sol?
- Des de quan veiem el sol a Galícia?
No som del col·lectiu dels que fan dels aeroports la seva segona casa, executius amb americana i portàtil. Els solen veure enganxats amb el mòbil, el darrer iphone que ha sortit al mercat.
Se senten molts d'accents si els saps interpretar, pots entreveure mil i una històries. És una vida fugissera, tot corre molt ràpid, l'immediatesa esdevé hàbit.
Disculpau que me fiqui en una polèmica que vessa a la plaça i que intentaria posar un poc de seny que "brilla por su ausencia", només fa uns vint-i-cinc anys que vaig a ballar per ses places, i això no és ni massa ni massa poc.
És del tot innecessari l'insult i l'intent de ridiculització que fa qualcú perquè no està d'acord amb una postura. No solc decantar-me mai per unes postures o unes altres, me tenc per un home centrat, amb seny i tolerant. Però això no vol dir que no tengui una opinió formada que molt poques vegades exprés. Però això ja pica, i me veig en la necessitat de gratar.
Referent a les bulles on ballen dos homos hi estic absolutament i frontalment en contra. No m'agrada veure dos homos ballant en general, digau-me antic però som de l'escola canònica, ho toleraré a les places però no hi estic d'acord, si voluntàriament volen ballar dos homos apartant l'aspecte matriarcal al ball de bot, manllevant, això sí, un dels pocs espais on tradicionalment comanden les dones sobre els homos,... aquí trobaríem connotacions vertaderament masclistes, però que hi balliln al cap i a la fi no perjudicarien directament ningú. Però me pareix més greu quan aquesta costum, que encara ha de ser acceptada pel gruix de balladors, s'extén a les bullangueres. El ball és un element festiu dinàmic amb finalitat lucrativa, conté una càrrega sexual en sí mateix, puix que el ball és un joc de seducció, de festeig, d'insinuacions i mirades de complicitat, aquest és el motiu pel qual un surt a ballar per lluir-se i seduir. Amb la bulla ballada per una parella de mascles imposen la seva inclinació sexual als altres, a més la dona és expulsada del seu rol de controlar, dirigir i decidir sobre el ball. Com a ballador heterosexual, cisexual, sense diversitat funcional i catòlic, no me veig atret pels homos, per molt guapos i varonils que siguin. És la dona qui me mena i així m'agrada que sigui, no vull ballar amb cap homo una bullanguera, així com no impòs les meves preferències que són estadísticament majoritàries, tampoc estic dispost a que ningú m'imposi res que jo no vulgui, som persones humanes i això determina que siguem éssers sexuats, no podem esquarterar la persona perquè sigui una cosa asexuada, el sexe és una característica inherent a l'ésser humà, s'és persona mascle o persona femella i aquí s'ha acabat la història.
Tampoc som partidari de rompre la unitat de plaça i fer-ne dos rotllos de bullanguera, un per heterosexuals i un altre per homosexuals mascles. Llavors estaríem classificant als grups, uns serien els dolents i els altres els bons, intolerants i tolerants
Mirau la foto. Duen faldilles però són tots homos, és un ball reservat als homos en el qual és un homo qui comanda el ball i els altres el segueixen, i per aquesta raó poden fer figures tan difícils i exigents físicament com la de la foto.
Avui.
Escoltant una bella melodia tradicional americana(Josefin's Waltz),
m'entra un sentiment de nostàlgia que esborrona. No sé on vaig
deixar el temps que vàrem ser feliços. M'alegraria poder tornar a
trobar-me amb aquests amics americans que me regalaren aquesta
música, compartir un cafè. Ara que la meva vida ja és de tornada,
que el final és més proper i no sembla tan terrible per a un
mateix, me n'adon que al final de les nostres curtes vides ens
arrepentim més d'allò que no vàrem fer per por o per vergonya que
dels successos reals.
La campaña del bus de hazteoir.org resulta horrenda, terrorífica, monstruosa. Pone de manifiesta que "los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen" es algo tan ofensiva para nuestras nuevas lideresas espiritualas de la progresisma retrógrada, tan partidaria de la ideología de génera. Sí! Así escrita en femenina para no entrar en la juega del heteropatriarcado tradicionalisto. Es notoria la animadversión y la rechaza que nos produce a todas las progresistas esa cosa llamada libertad de pensamienta y expresión, por eso abogo por la discriminación social de todas las que piensen diferente a la que dice la mayoría de la sociedad (nuestra amplia y ruidosa mayoría de un 10% de la población), ya que la libertad de expresión solo la podemos ejercer nosotras y las que piensen como nosotras. Y yo me pregunto: qué será lo siguiente, decir que la tierra es redonda y gira alrededor del sol? Eso nos ofende a las que concebimos una munda plana y que somos la centra de la universa... Propongo al indignado lobby rosa feminista y anticapitalista que contraataque con el siguiente mensaje en su respectivo bus:
La següent és una entrada força antiga: Ja mos trobam dins del mes de febrer. El dia de celebració s’atraca si ets casat o compromès, és a dir que te trobes fermat/da per llaços emocionals a un altre ésser humà, de l’altre sexe preferentment i majoritària. Però què passa si som fadrí i no he tengut, tenc o tendré mai un compromís d’aquesta mena, si visc sense un lligam que me fermi? Que observ com al voltant meu apareixen odioses paralletes que es prometen el fugaç i perible amor etern. En realitat, en la societat actual t’adones que la gent està sola i aïllada i cada vegada ho està més. Les relacions personals s’escolen pels forats de la realitat virtual i l’aïllamaent tecnològic, l’stress i la mancança de temps per compartir amb l’altre, en una conseqüència més del relativisme i egocentrisme conformista, burgès i acomodat imperant. La soledat implica llibertat, independència, via lliure per fer el propi cap-envant, però som uns animals socials que vivim en societat, que necessitam d’afecte per tal d’aixecar la nostra autoestima. Vagament valoram el benefici de la companyia, de la corporació, de la solidaritat i l’altruïsme contraposat a l’esforç que mos suposa aixecar-mos del sofà. En l’esfera afectiva és força més complicat, aquí hi intervenen els sentiments i la probabilitat que ens fereixin allà on més cou i no cura quan despulles els teus sentiments envers l’altra persona, al cor. És aquesta temible ferida la que més por me fa de totes les puncions que se poden concebre. És la més perillosa atesa la naturalesa invisible dels sentiments, de l’amor. Si qualque vegada us han triturat el cor m’entendreu perfectament. I perquè us aquest post no vos deixi mal sabor a la boca, pensau que sou ajeguts a aquesta platja d'un paradís tropical.
Introducció: una història real
quotidiana per reflexionar
Sopant a un restaurant vaig sentir la
història d'un enginyer, o cosa parescuda, que en una reunió amb
alts representants i funcionaris d'un organisme de l'Administració
autonòmica de les Illes Balears varen tenir la mala educació, o la
poca vergonya, d'expressar-se únicament i exclusiva en català, quan
a la reunió hi havia gent de fora. No va especificar ni quanta gent
venia de fora ni la seva procedència, ni va fer menció que allí
ningú comentés que no entenia el català, emperò allò del cert és
que a la taula on érem asseguts la majoria assentí, consternats, i,
fins i tot, indignats per la poca educació dels nostres
representants, i fins i tot se sentí l'exclamació, en castellà,
com s'escau, amb to de menyspreu: "¡Nacionalistas!".
Aquesta educació me resulta curiosa,
xocant del tot, i fa que me plantegi un almud de preguntes. Els
conflictes lingüístics i culturals són sempre delicats, tots tenim
una pell molt fina en aquest tema atès que tots tenim una llengua i
cultura materna, però sempre podem intentar una aproximació més
fredament acadèmica i objectiva sobre els elements intervinents,
l'objecte, el subjecte, el medi, els antecedents,... sense haver
d'encendre la foguera de les baixes passions que tan poc tenen de
freda racionalitat.
Conceptes
El primer element i més evident al cas
exposat és la llengua, objecte del conflicte esmentat. La llengua
(parlada), d'acord amb els lingüistes que per això s'hi dediquen,
és un sistema de signes orals essencialment diferent d'un altre. Les
claus de la definició rauen en el fet que parlem d'un sistema, que
indica certa complexitat que, a la vegada, es contraposa a un altre
sistema essencialment diferent, això implica quelcom d'únic i
d'insubstituïble en la llengua de cadascú. Tenint en compte aquest
concepte podem definir el subjecte del conflicte, o sigui la
comunitat lingüística, com el conjunt de persones que
comparteixen una llengua dins del mateix temps i territori. La
comunitat lingüística és un conjunt de persones o societat,
és a dir una col·lectivitat humana basada en un determinat tipus de
relacions econòmiques i socials que creen unes estructures
polítiques, culturals,
...pròpies i estables
que, però, es transformen al llarg de la història; un
col·lectiu de persones que se relacionen, se comuniquen parlant
una mateixa llengua, per crear estructures pròpies i estables
que, si més no, van evolucionant.
Un altre concepte molt parescut al de
comunitat lingüística és el de domini lingüístic que és
el territori pel qual s'estén l'ús d'una llengua, els habitants del
qual la tenen com a pròpia per història i tradició. Així mateix
la tradició aquí és entesa com la transmissió oral de
pares a fills de fets històrics, coneixements, pràctiques,
creences, valors, costums,...
La cultura és el conjunt de
tradicions, (tornam a parlar de la via oral), científiques,
històriques, socials i literàries i de formes de vida d'una poble o
societat. El poble, en aquest sentit, s'identifica com el
conjunt d'habitatnts d'un país units per vincles naturals o socials,
de la mateixa cultura, religió, ètnia,.... sovint aquest concepte
de poble és confós amb la pàtria, concepte que hi té molt
a veure atès que el concepte filosòfic de pàtria, que
etimològicament deriva de la paraula pare del llatí páterpátria,
és l'herència de llengua, cultura, història, valors, territori que
es transmet de pares a fills. Si bé, acadèmicament parlant, la
pàtria és la nació o unitat històrica i cultural amb la qual se
senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en
formen part. Ens trobam amb que la llengua forma part de la pàtria i
la cultura de cadascú, així mateix és el vehicle de la cultura, la
forma d'expressar la cultura i els sentiments de tot un poble dins
del seu territori, part important de la identitat de la persona i del
sentiment de pertinença a una societat concreta amb una història,
pàtria, costums, territori,... particulars, únics i valuosos; la
llengua és el vehicle de la tradició d'un poble, d'una pàtria,
d'un territori concret, eina fonamental de cohesió social, dels seus
habitants i dels qui hi conviuen pacíficament, puix que al contrari
parlaríem d'invasors que imposen sobre els natius el jou de llurs
llengües, costums i lleis forasteres, habitualment amb la força de
les armes, que és la força dels qui no saben proposar, només
imposar, per tant, ací apareixeria necessàriament el conflicte
perquè ningú està disposat "a priori" a renunciar a la
seva identitat i cultura si no és que aquesta es veu minoritzada,
menyspreada, desprestigiada i prohibida, sotmetent-la a un procés
meditat, prou vegades subtil, d'altres més notori, però prou
conegut i estudiat de substitució lingüística i cultural
mitjançant tots els instruments oficials de l'Estat, que sol ésser
qui té els mitjans de repressió culturals, educatius, burocràtics,
militars...
El cas a Mallorca
Se dona el cas que a Mallorca la
llengua pròpia és la catalana, duita a l'any 1229 amb la Conquesta
i repoblació catalana encapçalada pel rei Jaume I (vegeu: Llibre
dels Feyts, crònica dictada ). Cal remarcar als desconeixedors de
l'història que abans de l'arribada del rei català no s'hi parlava
cap llengua romànica, o sigui derivada del llatí, pròpia i
establerta a l'illa des de temps immemorials, sinó que, les llengües
que hom parlava eren l'àrab i el bereber, com encara fan els
descendents dels mallorquins d'aleshores al Magreb, atès que el
llatí vulgar no resistí després de cinc-cents anys d’intensa
ocupació musulmana del territori.
Deprés de la Conquesta l'idioma del
poble va passar a ser el dels conqueridors i repobladors, el català.
Així mateix ací es barrejaren occitans, genovesos, aragonesos, ...
peró més del noranta per cent de repobladors venien d'indrets de
parla catalana, el nom, l'origen i l'ofici dels quals podem seguir-ne
el rastre als llinatges mallorquins actuals (com Colom[en castellà
Columbano], Antic[en castellà Antíoco], Rosselló, Barceló, Reus,
Ripoll, Martorell, Vic, Pons Cantallops, Rubí, Calafat, Mestre,
Fuster, Ferrer, Marí,...).
I aquest ús es dil·latà en el temps
fins que, així mateix, Felip V prohibí mitjançant el Decreto de
Nueva Planta al 1714 l'ús oficial i ensenyament de la llengua
catalana, alhora que revocà els Furs dels diferents regnes de la
Corona d'Aragó i un munt de coses més que desapareixeren com a
conseqüència del decret i de l'aplicació feta pels successius
reis, gobernadores civiles, corregidores i funcionaris reials
castellans, imposant, doncs, la llei i llengua castellanes.
Aquest desplaçament de l'ús públic,
emperò, no significà la pèrdua de l'ús habitual de la llengua
catalana a favor del castellà, que no es va veure efectivament
amenaçada a l'àmbit popular fins al començament del segle XIX,
cent anys més tard, amb la instauració de l'ensenyament obligatori,
que evidentment es feia en la lengua del Reino, ja que
l'escola ha estat sempre una eina de repressió cultural prou
efectiva i molt usada per part dels estats, no només a Espanya,
també a França (amb la catalana i altres llengües patois)
o a Amèrica del Nord, on els infants indis americans eren separats
de la seva comunitat de primitius salvatges i enviats a internats on
rebien una "curosa" educació en anglès. Així fou
efectivament desplaçada la llengua catalana, la dels mallorquins, i
ens foren arrebassades les nostres arrels, la nostra cultura, la
nostra identitat, la idiosincràsia mallorquina, i així deixàrem de
crèixer com a persones per ser vassalls del nou poder establert amb
la força de les armes i els fuets dels mestres.
Tot i que s'hi varen esmerçar de ferm,
no acenseguiren fer desaparèixer la nostra cultura del tot. Després
de la moderna normativització, d'un despertar reeixent de la
Reinaxença del S.XIX, d'un efímer intent de normalització als
temps de la república, l'obscur periode de la Guerra Civil espanyola
amb la victoria d'un règim nacionalista (per qualque cosa es feien
dir los nacionales) esdevingué un periode de persecussió cruel de
la cultura del país.
Entre les eines utilitazades pel
Régimen, a banda de l'exèrcit i les escoles, hi afegiríem una
repoblació en massa del país per part de gent castellanoparlant,
aprofitant el boom econòmic català, balear i del llevant ibèric.
Aquest desarrelament de gent vinguda de fora afegida al desarrelament
de la gent que vivia ací explica molts de conflictes i problemes que
patim encara avui en dia a la societat mallorquina, atès que hom
necessita tenir una estructuració cultural sòlida per tal
d'integrar i integrar-se en qualsevol societat. La creació ràpida
de riquesa sense tenir gaire en compte les conseqüències sobre
l'altri, que tanmateix m'és desconegut i a qui no entenc, crea una
societat excessivament individualista, o egoista, i insolidària.
Des de la nova autonomia creada fa uns
trenta anys sembla que se volia redreçar la situació, recuperar
l'ús públic i l'ensenyament de la llengua pròpia d'aquestes illes,
per història i tradició. Semblava que reviscolava amb una
normalització lingüística de vegades força tímida, encara que
això sembla produir un rebuig dels qui fins ara venint de fora,
tenien i tenen l'hegemonia cultural i que els permetia fins a
l'arribada de la democràcia exigir que els parlassin en cristiano
(que no volen dir llatí clàssic, sinó castellà).
Aquest conflicte cultural perdurarà
fins que no se vegi un quotidià ús de la llengua catalana al
carrer, les escoles, els llocs de feina, les reunions de negoci o les
institucions. Fins que nosaltres i aquells que necessitem per què
venguim a treballar i a desenvolupar la societat no tenguem ben clar
que els nouvinguts tenen el deure d'aprendre la llengua pròpia, i
nosaltres el deure d'ajudar-los; fins que no tardin cinc minuts en
saber, tot just davallar de l'avió, que no necessiten aprendre el
català per res, aportant la seva diversitat dins la nostra cultura,
no com a subjectes passius si no com a actors que són d'una societat
i una cultura, encara que no sigui la de naixement pot arribar a ser
la seva. Sense arrels no es pot créixer.
La riquesa de la llengua catalana no és
patrimoni exclussiu dels habitants del domini lingüístic català,
sinó que és una cosa a conservar i reconèixer la riquesa per a
tots els ciutadans espanyols, europeus i del món. És el
desconeixement de l’altri, la manca de valoració de la riquesa que
suposa la diversitat fa que des de Castella ni s’entengui ni se
vulgui entendre el sentiment català. Hauríem de desterrar
expressions com “A mí me parece bien que quieran conservar SU
lengua”o "Es que también estamos en España". Ludwig Wittgenstein deia que “els límits del meu món
són els límits del meu idioma”.
