RADIOGRAFIA DE L'ÀNIMA TÈBIA

L'ànima tèbia intenta fer compatible l'amor a Déu amb l'egoisme, les transigències, els abandonaments

Per: Pare Javier Muñoz-Pellín | Font: Novelda./ Catholic.net

"Conec les teves obres i que no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent; més perquè ets tebi i no ets ni calent ni fred, estic a punt de vomitar-te de la meva boca" (Apocalipsi 3, 15). És un perill més solapat que el pecat. Sant Tomàs parla de "certa tristesa per la qual l'home es torna maldestre, mandrós o indolent, per realitzar actes espirituals a causa de l'esforç que comporten". La tebior s'oposa a la Creu de Crist ja que a l'entorn de la Passió i mort del nostre Senyor, tot és gràcia, amor, magnanimitat i grandesa; la tebior porta a no percebre la grandesa -del Crucificat, de Ressuscitat- quan aquesta està present. Un dia vaig anar a contemplar el Crist jacent del Pardo; pujava al cadafal un matrimoni; el marit li va dir a la seva dona: no pugis, només és un mort. Això és la tebiesa, no apreciar la grandesa quan està davant nostre. Per això, el catolicisme no és qüestió de persuasió, sinó de grandesa.

L'ànima "vol" acostar-se a Déu però, amb poc esforç: "Com sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable llanguiment, si no poses els mitjans?! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb neguit, gairebé amb desig que els teus febles no produeixin efecte, per així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més. Ets complint la teva voluntat, no la de Déu. Mentre no canviïs, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta. Humilia't davant de Déu, i procura estimar de veritat ".

L'ànima tèbia intenta fer compatible l'amor a Déu amb l'egoisme, les transigències, els abandonaments: una espelma encesa a Sant Miquel, i una altra a el diable, per si de cas: "Xapoteges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerrades de ... estupideses. i després t'espanta que t'assaltin dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i desànim. Has de concedir que ets poc conseqüent ".

  

Si el pecat mortal mata la vida de la gràcia en l'ànima, la tebior és una greu malaltia: "No vols ni una cosa -el mal- ni l'altra -el bé -... I així, coix de tots dos peus, a més de equivocar el camí, la teva vida queda plena de buit ".

Una persona tèbia és la que "està de tornada", una ànima cansada de lluitar, que ha perdut el Crist en l'horitzó de la seva vida. Suposa, sobretot una crisi d'esperança que són les pitjors ja que "tant aconsegueixes que fa esperes" (Santa Teresa). "La tebior, fills meus, suposa una greu malaltia de la voluntat. Amb una mirada apagada per al bé i una altra més penetrant cap al que alaga el propi jo, la voluntat tèbia acumula en l'ànima pòsits i podridura d'egoisme i de supèrbia que , en sedimentar, produeixen un progressiu gust carnal a tot el comportament. Si no atura aquest mal, prenen força, cada vegada amb més cos, els anhels més desgraciats, tenyits per aquests pòsits de tebiesa: i sorgeix l'afany de compensacions, la irritabilitat davant la més petita exigència o sacrifici, les queixes per motius banals; la conversa insubstancial o centrada en un mateix, ja que un símptoma peculiar de la tebiesa es defineix en aquell non cogitare nisi de se que s'exterioritza en non loqui nisi de se . Apareixen les faltes de mortificació i de sobrietat, es desperten els sentits amb assalts violents, es refreda la caritat, i es perd la vibració apostòlica per parlar de Déu amb arpa "(Beat Álvaro, Carta, 1980.01.09, n. 31) .

Crist, per a una ànima tèbia és només una figura desdibuixada, inconcreta, de trets indefinits i una mica indiferent: "Aquest Crist, que tu veus, no és Jesús. -Serà, en tot cas, la trista imatge que poden formar els teus ulls tèrbols ... - Purifica't. Aclareix la teva mirada amb la humilitat i la penitència. Després ... no et faltaran les clares llums de l'Amor. I tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment la seva: Ell!".

Queda en l'ànima un buit interior que el tebi intenta omplir amb altres coses, amb substitutius de Déu. De vegades amb el propi estudi o treball i, cosa que és santificable i santificador, es converteix en camp per afirmacions personals. D'altres, amb passar-ho bé, moure d'un costat a l'altre de tal manera que no pugui quedar-me a soles amb la meva consciència: m´ho passo bé però sé que no estic bé. El tebi sol omplir-se de ideologies, teories, o de "cultura" que justifiquin la seva actuació; o amb la impuresa, amb la recerca del plaer que deixa encara més buit.

La fe està com adormida. A una situació així no s'arriba de sobte, de la nit al dia, sinó que ve precedida d'un conjunt de petites infidelitats, abandonaments i deixadeses. Descuit habitual de les coses petites; mandra per aixecar al matí i viure el hodie, nunc. El tebi mai s'acaba res, tot ho deixa inacabat, incomplet: mètode d'anglès, acabar de llegir un llibre, guitarra, bicicleta, flamenc, jardineria, bricolatge, atletisme, nedar, córrer, passejar, anar a la muntanya. Té falta de contrició i de dolor davant els errors i pecats personals. Hi ha una absència de metes concretes, d'ideals, d'il·lusions per millorar en el tracte amb Déu o en el tracte amb els altres.

La resposta del tebi a la pregunta “com estàs?” és sempre "doncs ja ho veus, aquí, tirant"; s'ha deixat de lluitar, o aquesta lluita és fictícia o ineficaç. El lema del tebi és "no cal excedir-se", ja que s'instal·la en el conformisme i la mediocritat: el tebi és sempre mediocre. A més justifica la seva poca lluita i la seva falta d'exigència personal amb diverses raons: de naturalitat, tothom fa el mateix, no es pot anar per la vida donant bufetades morals; d'eficàcia, jo passant inadvertit puc ajudar més als altres doncs si et signifiques, t’encasellen, t’etiqueten i ja perd eficàcia el teu apostolat perquè et consideren un beat (l'apòstol tebi: aquest és el gran enemic de les ànimes); de salut, ja m'agradaria a mi, però és que tinc la tensió baixa. Aquestes raons fan que el tebi sigui comprensiu i indulgent amb els seus propis defectes, afeccions i comoditats i, al mateix temps i en les mateixes coses en què ell falla, absolutament intransigent amb altres.

Vols saber si ets tebi? Apunta: si encertes totes, bingo i si no, al menys, línia: 

"1º Ets tebi si fas mandrosament i de mala gana les coses que es refereixen a el Senyor; 

2n si cerques amb càlcul o" murrieria "la manera de retallar els teus deures ; 

3r si no penses més que en tu i en la teva comoditat; 

4t si les teves converses són ocioses i vanes; 

5è si no avorreixes el pecat venial; 

6è si actues per motius humans.

La vida del tebi és la d'un home dividit, sense unitat, tal com es reflecteix en aquest punt de Solc, 166 "A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment. La intel·ligència il·luminada per la fe et mostra clarament no només el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l'estúpida de recórrer-lo. Sobretot, et posa davant la grandesa i la bellesa divina de les empreses que la Trinitat deixa en les nostres mans. El sentiment, en canvi, s'aferra a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menudeses estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural teva pobra voluntat s'afebleix, aquestes petiteses s'amunteguen i s'agiten a la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et desanima: les asprors de la feina, la resistència a obeir; la manca de mitjans, les llums de bengala d'una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rampells de sensibleria; la fatiga; el gust amarg de la mediocritat espiritual ... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Permet-me que et parli amb cruesa. Et sobren "motius" per tornar la cara, i et falten arrestos per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t'ha cridat a ser un altre Crist, pse Christus! el mateix Crist. T'has oblidat de l'amonestació del Senyor a l'Apòstol: "tens prou amb la meva gràcia!", Que és una confirmació que, si vols, pots.

Contra la tebiesa, esperit d'examen, valentia i reaccionar acudint a la Mare de Déu doncs, de vegades "Et falta la maduresa i el recolliment propis de qui camina per la vida amb la certesa d'un ideal, d'una meta. Resa a la Verge Santa , perquè aprenguis a exalçar Déu amb tota l'ànima, sense dispersions de cap gènere ". "L'amor a la nostra Mare serà alè que encengui amb flama viva les brases de virtuts que són ocultes en el caliu de la teva tebiesa".

EL PERILL DE LA RELIGIOSITAT

Font: camino angosto

Si perdem de vista la persona de Jesucrist en cada cosa que fem, correm el risc d'estar assistint a l'església però de la mateixa manera estar allunyant-nos de Déu

En el seu pelegrinatge per aquesta vida el cristià s'enfronta moltes adversitats, però hi ha una en particular que presenta un risc considerable per a la seva vida espiritual.

La rutina en les coses espirituals és un gran perill per al cristià. Quan un cristià cau en la rutina de les activitats eclesiàstiques (activitats de l'església) corre el risc de caure en un conformisme i acabar vivint una vida de religiositat que a poc a poc ho anirà esgotant espiritualment.

Un cop algú va dir:

«La repetició d'un acte sagrat pot convertir-se en una rutina; i de el ritu a la rutina hi ha un curt pas; Israel va convertir tot el ric tresor de l'adoració i la lloança en un ritu. La rutina mato la frescor de l'ensenyament i la presència de Déu »

Israel havia arribat a acostumar-se a una vida de «adoració» a Déu. I quan Israel es «acostumo», quan a Israel ia li era costum anar i fer tota la cerimònia per adorar Déu, paradoxalment deixo d'adorar a Déu. Israel s'havia oblidat que més que el ritu i la cerimònia Déu, el que compta és el cor amb el que fem les coses.

Isaïes 29,13:

"Va dir llavors el Senyor: Puix que aquest poble se m'acosta amb les seves paraules i m'honora amb els llavis, però s'allunya de mi el seu cor, i la seva veneració cap a mi és només una tradició apresa de memòria"

El passatge d'Isaïes deixa en clar que el habituació de les activitats que concerneixen a Déu i la seva obra ens allunyen de Déu mateix que intentem adorar amb elles.

Quina és la nostra motivació a l'anar a la casa de Déu? Per quin motiu avui aixequem les mans en lloar i adorar Déu? És Déu el veritable motiu de la nostra adoració o aquestes activitats s'han convertit en una rutina en les nostres vides?

El rutinari en tot el que fa a Déu fa que el desplacem de el lloc d'adoració i perdem de vista el veritable motiu i fi pel qual fem el que fem, Jesucrist.

Als fariseus els havia esdevingut una cosa semblant. Estaven tan encegats en la seva religiositat i acostumaments que no podien veure que el Déu encarnat estava enmig d'ells. Aquests que eren els mestres de la Llei, els que establien la norma de com viure per a Déu. Ells entre els seus ritus i costums estaven tan lluny que no podien distingir a el Fill de Déu.

Joan 1, 25-26:

"I li van preguntar, i li van dir: Llavors, per què bateges, si tu no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? Joan els respongué, dient: Jo batejo en aigua, però entre vosaltres està Un a qui no coneixeu."

Els fariseus tenien una conformitat externa de les pràctiques religioses i morals que realitzaven. I era tal la convicció d'aquestes pràctiques que tot el poble d'Israel havia de dur-les a terme. Per exemple el rentament de mans per menjar (Marc 7,1-13)

La religiositat ennuvola la nostra vista i el nostre enteniment de les coses espirituals. Ens fa veure a través de les pràctiques que duem a terme i no pel filtre de la paraula de Déu. D'aquesta manera la nostra ment pensarà que si estem anant a l'església regularment ja estem en comunió amb Déu. Res més lluny de la veritat. Hem de saber que la comunió amb Déu hem de enfortir-la dia rere dia amb lectura de la paraula de Déu i pregària.

La religiositat encasella a el fill de Déu segons les seves obres. Déu coneix els seus fills pels seus fruits. La religiositat demanda alguna cosa de la persona que la mateixa paraula de Déu no demanda. Aquesta diferència fa que caure en un esperit de religiositat sigui tan perillós per a les nostres vides i la de el cos de Crist en general. Recordem que som un cos, si una part aquesta ressentida, dolguda o malalta a tot el cos l'afecta.

Els perills de la religiositat

Perduda de l'objectiu principal, Jesucrist.

A l'entrar en una rutina la nostra meta queda distorsionada i poc a poc queda tan desenfocada que el diable aprofita i ens fa creure que estem seguint Jesucrist, quan en realitat estem sent guiats cada vegada més lluny d'ell.

Ens allunya de Déu

Aquest punt és la conseqüència de l'anterior. En perdre el rumb una embarcació queda a la deriva, queda a mercè de les onades i la decisió de vent. El cristià en perdre l'objectiu que és Jesucrist queda a la mercè el món. La seva vida es torna tan rutinària que perd noció de l'enemic que fora l'espera rugint com un lleó.

Busquem els nostres propis mèrits.

Un comença fer les coses per vanaglòria pròpia i no per a Déu. Vam començar a buscar la recompensa dels homes i no la de Déu. Creiem que Déu ens beneeix pels nostres esforços i no perquè som els seus fills que vam ser acceptats per a Jesucrist mitjançant la fe. ()

«Ningú pot confiar en els mèrits de Crist fins que hagi renunciat per complet als seus propis.» Joan Wesley

Nosaltres mai aprendrem a confiar i dependre Crist si no renunciem a noves stros esforços i dipositar la nostra fe en ell.

Pèrdua de gana espiritual

En perdre el nostre objectiu i allunyar-nos de Déu si no fem alguna cosa immediatament començarem a sentir que podem viure sense tanta pregària i sense tanta lectura de la paraula, pel que fa seguim fent les activitats de l'església.

Antídot

L'evangeli. Quan algú ha caigut en aquesta malaltia espiritual, on tot ho fa rutinari és perquè ha oblidat perquè va començar fer aquestes coses. La rutina ve quan la motivació ja no és la mateixa, en el nostre cas la motivació és Jesucrist i el no canvia, i si el no canvia, llavors canviem nosaltres i vam perdre el punt cap on ens dirigíem.

Si hem entrat en l'apatia, en el conformisme, en el rutinari i estem vivint una vida de religiositat sense la vida de Crist; recorda l'evangeli, aquest missatge de salvació que un dia va arribar a la nostra vida i ens va omplir d'esperança i motivació per lliurar en servei les nostres vides a el Déu veritable.

Conclusió:

Cuidem-nos de la rutina en la nostra vida espiritual. Refugiémonos en Déu i demanem que ens guardi de tota rutina que vulgui créixer en la nostra vida. Sortim de la nostra comoditat de la nostra rutinària vida cristiana i esforcem-nos per poder aferrar-nos a el Regne de Déu.

Mateu 11,12:

"Des dels dies de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel ha vingut avançant contra vent i marea, i els que s'esforcen aconsegueixen aferrar-se a ell. -"

Imatge:

Foto presa de la Rajola de l'ermita de Nostra Senyora del Castro (Castrotierra de la Valduerna, la Maragatería - León)

PASSEIG AUTUMNAL

Autor: Joan Arús i Colomer

¿Es despullaven en honor de mi
els arbres que voregen el camí?
Lluny és el goig incipient d'un dia,
el brotonar de cada tany, llavors
que el retorn del bon temps se'ns anuncia
amb un esclat de fulles i de flors.

¿On és la fronda verda i transparent,
paradís dels ocells, joia del vent?
La pàl·lida Tardor, que amb sa besada
emmusteeix i daura el món, ensems,
ha desguarnit de pàmpols la brancada,
oh, inútil pompa que esbarria el temps!

Trist averany el de l'ocell que fuig
perquè no troba l'avinent sopluig!
Ara el vent, en passar, ràpid, s'aïra
i diu als troncs desemparats: —¿On és
la verda tossa convertida en lira
quan la polsaven els meus dits lleugers?—

Mes jo, poeta, vaig amb cor soberg
sota el brancatge desolat, enterc;
—una infantil quimera m'acomboia—
—Tot això —em dic— és per al meu conhort;
és perquè senti la inefable joia
de caminar sobre catifes d'or.

Els arbres fan un seriós posat;
hi ha, en mon trepig, quelcom de majestat.
Tota la glòria de l'instant que passa
cruix als meus peus. I dic al vent: Després,
escampa-la ben lluny, rera ma passa:
que ningú pugui trepollar-la més.

Suicidio

Sobre el suicidio, que como diría Marcos Mundstock, "Entre los personajes trágicos que pueblan la historia y la ficción, tal vez los suicidas sean los que más nos conmueven. Hay que aclarar que, si bien "homicida" es el que mata a un hombre, "regicida" el que mata a un rey, la palabra "suicida" no significa, como muchos creen, el que mata a un suizo; no, un "suicida" es aquel que se quita la vida a "sui" mismo" y añade que "que en algunos países se castiga el intento incluso con la pena de muerte"".

Después de una graciosa anécdota de los maestros del humor y a raíz del caso de la chica holandesa con graves traumas psicológicos a la cual se le practicó la eutanasia, cabe dar un par de cifras, datos fríos, de este drama silencioso y silenciado. En 2018 en España, cada semana se suicidaban 10 personas de promedio. En total 3.539 suicidios en España (74% tasa masculina sobre el total de suicidios), 800.000 personas al año se quitan la vida en el mundo. El suicidio fue la primera causa de muerte externa en nuestro país y ya provoca más del doble de muertes que los accidentes en carretera.

Debemos preguntarnos, puede ser causa legislable en caso de mucho sufrimiento humano? Cómo medir el sufrimiento personal y objetivo con parámetros objetivos? 

Hay que estar muy mal para querer suicidarse, cierto, o querer que te suiciden. Es una práctica que sigue la lógica de nuestra contemporánea cultura de la muerte, en nuestro tenebroso "mundo feliz", donde aquello que provoca el menor tipo de sufrimiento es motivo de rechazo y espantada generalizada, palabras como enfermedad, vejez, incapacidad, dolor, son rehuídas por la sociedad moderna. No se tolera ningún tipo de sufrimiento, ni físico ni psíquico ni emocional, y nos convierten en peleles, seres humanos adultos pero infantilizados, sin resilencia ninguna. De la eutanasia a la eugenesia hay un línea muy fina que las separa porqué los viejos y los enfermos son un estorbo, y como en la película de "la fuga de Logan"(1976), al llegar a cierta edad son eliminados. El suicidio asistido, o, así como, la eutanasia plantean una serie de dilemas éticos muy profundos que algunos están dispuestos a obviar con tal de arañar unos pocos votos,... y algunos buenos fajos, bien grandes, de billetes, por supuesto.

En el programa de la Sexta, Salvados, que dedicó a la eutanasia, el periodista Jordi Évole hizo una entrevista al doctor Marcos Gómez, uno de los máximos referentes a nivel mundial en Medicina Paliativa, hacía patente que es el sufrimiento provocado por el dolor grande y persintente en el tiempo, lo que lleva a la desesperación de pedir la muerte. Y esta petición desesperada desaparece al paliar ese dolor con un buen tratamiento médico...

LES POTES DE LA CADIRA DE LA SALUT

Primer de tot, disculpau que no posi accents ni dieresis o signes de geminacio degut a que escric amb el meu nou teclat silverht connectat a la tablet i no te com se col.loquen, o encara no he trobat.

El cami de tornada a casa de vegades esolt la radio, una d-aquestes avinenteses va esdevenir que vaig poder sentir l-analogia que feia de de la cadira i la salut.

LES 4 POTES DEL BENESTAR 4 potes de la bona salut son:

1. l-exercci fisic, caminar una hora diaria i fer entre trenta i una hora d-exercici muscular o tres vegades a la setmana. mantenir una vida activa

2. dieta equilibrada, reduir el consum de sal, greixos i sucres, eliminar productes processats amb exces, menjar mes fruita, verdura, llegums, peix. aprendre a menjar be.

3. les relacions socials, les aficions, les motvacions per sortir a fer una passetjada per la natura i repirar aire pur o tocar un instrument, allo que ens plagui fer, el benetar psicoemocional tambe importa

4. el descans, deia el meu entrenador que tot bon exercici ve precedit  d-un bon descans. s-ha d dormir les hore que toca per edt i condicio, de tjana entre 8 o 9 hores de son, no nomes quantiat suficient sino amb la qualitat suficient.

La idea es que la cadira es pot mantenir amb encara 3 potes, pero i dues fallen, mantenir l-equlibri resulta impossible. Les potes son, aixi mateix, vasos comunicants, si una millora les altres tambe milloren o en son suceptibles de millora.

DEP(L)URANT RESPONSABILITATS

La qüestió dels joves forasters injustament empresonats per uns illencs aborígens malvats que deuen anat amb tapalls i arracades i penjolls d'ossos humans. Mentres els hi bescanviem l'or per mirallets. Estam davant d'un cas paradògic, pixades fora de test, actuacions d'irresponsabilitat pròpies i impròpies a balquena. A l'hora de depurar responsabilitats, hauríem de començar per escoltar el relat més sincer fins ara expressat d'una adolescent gironina entrevistada a l'espai radiofònic Els Entusiastes d'IB3 Ràdio, on explicava els fets tot i reconeixent-hi gran part de la seva responsabilitat "L'hem liada!". Els viatges varen ser organitzats per una empresa, externa a l'escola, amb grups bimbolla, amb responsables de cada bimbolla, amb activitats que separaven cada grup bimbolla, cadascú arribava a l'illa amb una PCR o un test d'antígens fets, però en arribar a les dotze de la nit… el personal de l'agència se n'anava a colgar i els joves de desset anys i amb ganes de festa pròpies d'una edat que no pensa massa en conseqüències fugien de les habitacions per arraulir-se als famosos carrers de Magaluf (en el cas de l'entrevistada) i s'Arenal sense mascareta ni distàncies a beure alcohol, engatar-se i socialitzar o només engatar-se lluny del control parental, davant la inacció, per manca d'efectius o per passivitat o pel que sigui dels cosses i forces de seguretat. La reflexió que feia el periodista a la jove turista infectada és "viatjar a Mallorca no encomana la Covid, sortir a fer botellades i engatar-se, sí". 

Les conseqüències? 

• Hi ha desenes de joves estudiants infectats de Covid i desenes més en quarentena a l'hotel Bellver de Palma (de només 4 estrelles, pobres) i vigilància policial després que uns quants d'aquests desaprensius i irresponsables fugissin del confinament amb el perill que això suposa per a la població general, per a la imatge de Mallorca com a destinació turística, Balears s'hi juga ses sopes…

• Una madre-coraje que se pensa que en sap molt, de dret, interposa un recurs d'habeas corpus (dret penal), però açò correspòn més aviat a un procediment de caire administratiu, excepte opinió millor fonamentada en dret… 

• Un jutja d'engronsa i ordena amollar als joves no siguin positius i vulguin partir a ca seva, dels quals, només arribar i fer-se les proves de rigor ja n'hi ha 13 que han donat positiu (Venga! A repartir virus arreu de la geografia peninsular!)

• El Govern de les Illes Balears paga la factura de 100.000 Euros (cent mil euros, sí!) de l'estada d'aquestes joies en brut (fotuts i banyuts, som o no una colònia!?)

Els responsables?

• Els joves, una minoria d'irresponsables, que són en primer moment qui viatja en temps de pandèmia, tots ells prou majors com per partir de viatge en grup sense cap vigilància paterna, sortir de festa i engatar-se com si no hi hagués un dia de demà, però sembla que no prou adults com per afrontar les conseqüències dels seus actes que necessitin les seves hiper-mares. Després si els confinen com ho farien a casa seva protesten i treuen pancartes i pengen continguts a les xarxes socials tot i plorant i queixant-se, d'això sí que en saben un fotimer, quexar-se i plorar, i les xarxes són el seu hàbitat… (Sra. Armengol, a la pròxima, talla'ls la wifi, això és de primer de Paternitat)

• Els pares i mares de les criatures (majors d'edat o ben aprop de ser-ho) que els han permès i pagat el viatge de fi d'estudis i la bauxa enfora de les seves amorosides faldilles, pensant que els seus fills no faran el mateix que fan els altres perquè tenen cera del Corpus (ells no ho farien mai! Són ingenus o estúpids?).

• Als empresaris sense escrúpols, que tampoc són tots, que venen alcohol als joves irresponsables per a què els joves puguin fer botellades, que organitzen events multitudinaris sense control d'aforament, sense mascaretes, sense distàncies de seguretat, sense prudència.

• Les autoritats que autoritzaren l'obertura de l'oci nocturn, que permeteren les disbauxes i botellades, que com diuen en llengua forastera "de esos polvos, estos lodos".

• Els ciutadans que heu posat a uns gestors de la cosa pública, que han estalviat molts de doblers al contribuent al llarg de molts i molts d'anys en recursos humans (no només policies, també personal administratiu per tramitar les sancions ràpidament i eficaçment) deixant de contractar empleats públics necessaris per controlar els abusos i incivisme de natius i foranis.

Així la cosa, potser ara, estimat i rar lector d'aquest bloc personal, voldràs girar el cap i mirar cap a una altra banda, però t'oferesc una solució salomònica, una sortida honrosa per a tothom, i a sobre, musical, un clàssic. Ja ho cantaven els de Gabinete Caligary als vuintanta.

Així ho cantaven Gabinete Caligary

Juny Calent

El mes de juny ha vengut calentet, i no només per la basca pròpia de l'època de l'any en la qual comença l'estiu. Hem començat el mes amb una pujada bestial del rebut de la llum (ara que comença l'estació amb més sol), malgrat que els qui ara governen prometien abaratir l'energia elèctrica, parlaven de la pobresa energètica. El Ministerio decideix que l'exèrcit vaccinarà la Roja, que participarà a l'Eurocopa, és a dir, deixam de vaccinar a personal inmunodeprimit molt més vulnerable a la Covid que un jove esportista, perquè aquest juga a futbol. Però l'excel·lent explicació de la ministra de torn, Darias, és per emmarcar: "porque nos representan a todos los españoles". Hom ha sentit infinitat de vegades que no s'han de mesclar esport amb política, però és el cas que la Roja és una selecció NACIONAL, malament començam, que representa a tots els espanyols, tant si volen com si no. A mi personalment m'indigna molt que als esportistes que tenen poc risc a passar dies a l'UCI en cas d'infecció perquè, atesa la seva teòricament excel·lent preparació física, tenen les defenses més fortes i, per tant, són menys vulnerables. Deixin-me que em representi jo mateix, perquè ni un jugador ni un polític com aquests me representen, la resta és fer política amb el futbol. O és que només no es pot mesclar política amb futbol quan les idees defensades no coincideixen amb les seves? Tal vegada sigui això...

I les tarifes dels vols tornen a pujar, i les companyies elèctriques apugen el preu de la llum i tothom calla i acota el cap, com si fóra culpa seva haver de pagar tant per ser igual o més pobres que ahir. On són els polítics que mentre no governaven prometien abaratir i facilitar la vida a la ciutadania? Honestament, crec que només els preocupa la cadira comfortable en què descansen llurs honobles natges que el pobre que amb prou feines arriba a final de mes i que no pot pagar la següent factura de la llum.

Mentres a la plaça del felanitxer més universal i més enigmàtic ("Tòfol Colom, de Felanitx a Washignton") ubicada a la Villa y Corte, una vegada més, s'arrauleixen les velles i extremes dretes estentisses, que malgrat que s'oretgin adesiara en manifestacions populars d'aquest caire, conserven un tuf de nafatalina que tira d'esquena, duen encara molta floridura acumulada.

I s'acomiada el mes que em va veure néixer amb uns joves forasters  eixelabrats confinats als hotels que s'han encomanat de Covid en fer el borino els botellots i macrofestes i ara es queixen... Ja hi tornareu! Babaus de coa fluixa!