IDEES PER A L'HOMESTUDI MUSICAL

És un fet que avui dia ser músic, o intentar-ho, requereix moltes habilitats, moltes no tan estretament relacionades amb cantar bé o tocar algun instrument acústic. Per mostrar la seva feina, les seves composicions com a autor de peces musicals, el músic necessita enregistrar i arreglar les seves cançons, produir i editar, en un estudi de so professional, amb músics professionals que toquin allò que vols i com tu, músic o sonador d'instruments de turment musicals, vols que soni, o sigui, cal gastar-se molta pasta. Heu sentit mai l'expressió "passar més gana que un músic"? Doncs si aquesta és la vostra trista realitat, com la meva i de la majoria, agraireu aquest post. L'alternativa més econòmica és invertir en "molt temps, paciència en l'aprenentatge i molta pràctica en una sèrie d'eines" i fer-se un disc o maqueta DIY (Do It Yourself), que sortirà gairebé de franc.

Què necessito per fer-me un homestudio a casa i començar a gravar les meves cançons?

Primer de tot i molt principal, un ordinador/laptop, que pot ser qualsevol, jo tinc un Lenovo amb placa i7 i de 32G RAM (en realitat amb un i5 i 8G de RAM va que xuta). Ja sé que hi ha molt pijillo (i potentat) que es llença cap als imacs d'Apple però,... de veritat que no cal.

Necessites també una targeta o interfície de so decent ja que les que vénen de fàbrica amb els portàtils i PC solen ser paupèrrimes en quant a senyal d'entrada i sortida, a internet n'hi ha a partir de 20€ que funcionen, jo recomanaria gastar-se entre 100 i 200 eurillos, ja que per aquest preu relativament baix es troben força decentetes (amb entrades per a Jack per als instruments i XLR [o cànon] per als micròfons, alimentació phantom de 48V, sortida per a auriculars,...). Jo faig servir una >Focusrite i-track solo< que em va vendre un col·lega i va la mar de bé (nova val uns 120€).

Per descomptat, cal un micro que per internet n'hi ha per 10 eurillos (dinàmics) o per 20 eurets (de condensador) i de veritat, no sonen tan malament. Cal ser conscients que com millor siguin les eines, de més qualitat professional quedarà la feina, encara que amb enginy i amb una mínima inversió es pot sortir de la força força airosa, cosa que s'acosti a la qualitat d'un micro de 3000 euracos, encara que , fet amb un de 20, mai sonarà igual, però sí que ens podrem acostar per tal que no es noti tant la diferència de preu.

També caldria uns auriculars d'estudi perquè els del telèfon intel·ligent no donen els matisos de greus i aguts necessaris per fer un treball d'àudio finit, canyella morena. És un punt important, ja que hem de poder escoltar allò que gravem i produïm, és vital per a aquest treball. Tampoc cal espantar-se, els pots trobar a internet per uns 25 eurets que són una mica més que normalets, cosa que està molt bé per començar.

Un altre element que podeu afegir, opcionalment, si voleu i us arriba el pressupost i teniu espai de sobres al vostre estudi, seria uns monitors o altaveus. Els monitors depèn de moltes coses saber quines s'ajusten a les necessitats, quants posar, on… mereixen un post a part. És bonic escoltar les teves barreges sense molestar tenir una cosa enganxada a l'orella, saber com se sentiria en un altaveu, que és molt diferent d'uns auriculars. Jo tinc uns Samson molt ben arrenjadets, però no els faig servir perquè gairebé no tinc espai on col·locar-los perquè m'arribi el cable de l'ordinador i, sincerament, la meva dona no em deixa... massa tralla …. ;D Però no crec que siguin un element imprescindible, amb uns auriculars decents van que "xuta i pa'alante". Opcionalment també podríeu afegir un controlador un controlador MIDI, que jo no tenc.

Bé, ara que ja tenim l'esquelet (i els músculs i els tendons) del teu estudi d'enregistrament, què ens manca a? EL CERVELL. Digueu-li cervell o DAW (Digital Audio Workstation o estació de treball digital d'àudio), o sigui un programa que ens permet gravar, produir, editar, tallar, enganxar i copiar els arxius de so amb els quals treballarem. Això donaria per a un altre bloc sencer de posts. Si la idea que tens és gastar-te el mínim possible cal tirar-se cap a un programari gratuït o lliure, potser no tinguem totes les prestacions d'un PRO però potser per iniciar-se en aquest món ja ens vagi bé, al món dels DAW, vist un , vistos tots… més o menys. 

Hi ha DAW gratuïts que val la pena investigar:

• REAPER → aquest és el que més conec, encara en fase de proves
• LMMS
• MULAB
• AUDACITY→ aquest també té bona pinta
• ZYNEWAVE
• CATWALK de Bandlab: Molt recomanable

I per a l'entorn de LYNUX:

• ARDOUR
• ROSEGARDEN
• QTRACTOR
• MUSE

També podeu investigar DAWS més "professionals" que usen els estudis d'enregistrament, com el Cubase (Steinberg), Protools (Avid), FL Studio (Imagine-Line), Ableton Live (Ableton), que de vegades tenen una versió de prova ( LITE, FIRST, cogombres en vinagre…) que de vegades caduca als 30 dies i/o que té algunes opcions tan sols limitades per a la versió de pagament del programa. Versions per provar si us agrada abans de gastar-se una pastura en la compra.

Glossari:

Connexió Jack: connexió normal d'instruments electrificats, com ara el jack d'auriculars de 3.5 però més gran.

Connexió XLR cànon: connexió trifàsica dels micròfons i alguns instruments.

Phantom: Alimentació addicional de corrent elèctric que necessiten els micros de condensador i alguns cahivatxos com les caixes d'injecció i els efectes per funcionar i que passa pel mateix cable que el senyal de so, habitualment 48 Volts.

Micro de condensador: aptes per a enregistraments de veus, són ambientals, amb la qual cosa, el recinte en què s'enregistra ha d'estar ben condicionat/aïllat acústicament. La membrana és més sensible, el rang de registre és més àmplia, també són més delicats i cars.

Micro dinàmic: apte per a veus i instruments en directe, solen ser més robustos i econòmics encara que el seu rang d'enregistrament no és tan ampli, recullen el so principalment de la font a què estan dirigits. Recomanables per gravar a espais no tractats acústicament.

RESISTÈNCIES NACIONALISTES ALS ESTUDIS SOBRE NACIONALISME

Autor: Jorge Cagiao Conde 23/01/2019

Traduït des de:  (ctxt)

Al ciutadà promig educat en un Estat nació com l'espanyol li disgusta pensar que també hi ha un nacionalisme d'Estat

Els estudis sobre nacionalisme són molt punyeters. Expliquen coses desagradables que no són fàcils d'assumir. Estem davant del mateix problema que tindria qualsevol que fabriqués i vengués motors tèrmics, o carburant, i algú li vingués amb les tesis científiques sobre el canvi climàtic. Si jo fos aquesta persona, no dubto que aquestes tesis em podrien disgustar i les acabaria probablement rebutjant, bàsicament per interès: em fastiguejaria el negoci i els privilegis consolidats. Penseu en Trump.

Com els deia, passa el mateix amb els estudis sobre nacionalisme. Des de fa uns 30 anys, aquests expliquen (cada vegada amb un consens més gran) que al costat (o davant) dels nacionalismes que tradicionalment tots, sense ser experts, veníem assenyalant i veient, em refereixo als nacionalismes subestatals (tipus català o basc) i als nacionalismes d'extrema dreta (tipus Front Nacional francès o Vox), també hi ha un nacionalisme d'Estat.

Aquesta és una tesi científica (insisteixo: científica, ja que no es tracta d'alguna cosa opinable, com ho explicaré) que sol disgustar molt el ciutadà mitjà educat en un Estat nació, com l'espanyol, en la convicció que el nacionalisme és cosa dels catalans/bascos o del franquisme (o de Vox ara). Per això ni el ciutadà mitjà ni el seu Estat serien nacionalistes. Tal és el que intenta explicar J. M. Ruiz Soroa en un article publicat fa uns dies a El País (“Identificació nacional”) en què escriu explícitament contra “recents [n'hi ha menys recents, però bé] estudis sobre el nacionalisme espanyol”. I això, tot sigui dit, amb arguments molt pobres, com ara veurem.

La seva primera crítica als estudis (no en cita ni un, no sigui que se'ls doni publicitat…) és la següent. Diu que “confon dues realitats molt diverses i, sobretot, converteix en inexplicable l'existència i la perduració d'Espanya com a comunitat política”. I és que, continua (permeteu-me citar-ho en tota la seva extensió): “D'una banda, no té[n] en compte que el nacionalisme inclou necessàriament un element dogmàtic o doctrinal característic, el de l'exclusivitat. Les nacions dels nacionalistes són per definició excloents de qualsevol altra, de manera que una persona i un territori només es poden correspondre amb una nació. Aquesta exclusivitat es tradueix en la noció de sobirania, entesa a la manera antiga de Bodino: la nació aspira a ser sobirana, a constituir-se com a darrera i única font de poder constituent per a una societat concreta. En termes més concrets, una persona no pot ser alhora nacionalista espanyola i nacionalista basca”.

Porta raó Ruiz Soroa en referir-se a l'exclusivitat de la sobirania com a marca o aspiració del nacionalisme (del nacionalisme perifèric amb més ambició, si som precisos). Bé, i què veiem a Espanya? Doncs precisament això: que hi ha un nacionalisme espanyol que entén que la seva sobirania és exclusiva tant respecte d'altres estats (la sobirania francesa és francesa, espanyola, espanyola) com respecte d'aquells territoris que formen part de l'Estat espanyol, als quals per activa i per passiva se'ls explica que ells tenen autonomia i que sota cap concepte poden aspirar a la sobirania. De manera que sí: un ciutadà pot ser nacionalista espanyol i nacionalista basc alhora des d'aquesta mateixa lògica de jerarquització nacional: tindria així una nació política (única sobirana) i una nació del terrer, la pàtria noia, una nació cultural, vaja ( sense sobirania, i ni se li acudeixi demanar-la…).

La resta del seu article discorre pels mateixos camins, insistint en l'argument de les identitats duals o la doble identificació nacional que les enquestes revelen a Espanya. Aquest argument no prova res del que pretén l'autor, des del moment en què, com he dit al paràgraf anterior, és perfectament coherent una identificació doble (o múltiple) sempre que estigui jerarquitzada, és a dir, sempre que una de les dues identitats nacionals corresponguin a una nació política (l'espanyola) i l'altra a una nació cultural (les nacionalitats de l'art. 2 CE). Això és una cosa que es troba molt estudiada en la literatura especialitzada (vegeu Thiesse per al cas francès, per exemple): el nacionalisme d'Estat no ha dubtat a utilitzar els regionalismes i localismes diversos per facilitar i fer més eficaç i ràpida la seva política de nacionalització. És una manera de nacionalitzar sense despertar resistències locals, en la mesura que no es demana a la població que abandoni bruscament la seva identitat cultural, la seva llengua, els seus costums, etc., per entrar a la nació comuna de l'Estat. Dit d'una altra manera, és una manera eficaç de despolititzar una dimensió cultural que, polititzada, és precisament generadora de nacionalismes subestatals.

El cas és que Ruiz Soroa explica amb arguments semblants que els estudis especialitzats s'equivoquen. Arriba fins i tot a utilitzar una tesi que prova el contrari del que afirma al seu article… Hi diu, de la mà en això dels experts del tema, que “per ser la de nació una realitat social construïda o imaginada sobre la base de sentiments i idees, no una realitat objectiva derivada de dades naturals […]”. Aquí l'autor reprèn la tesi científica constructivista, dominant entre els estudiosos, que ens diu que les nacions són sempre construïdes, no pas fenòmens naturals. Doncs bé, estirem aquest fil: què vol dir que les nacions són construïdes a efectes de provar, com desitja l'autor, que no hi ha un nacionalisme espanyol d'Estat i socialment estès? El que aquesta tesi explica és que les nacions són ficcions construïdes, imaginades (per elits nacionalistes, no cal dir-ho), que treballen selectivament amb un material (cultura, història, llengua, etc.) que van manipulant, modelant i deformant per tal de fer que aquesta “comunitat imaginada” convenci el major nombre de conciutadans. Convèncer-los és molt fàcil quan un Estat disposa d'una àmplia gamma de recursos (educació, mitjans de comunicació, exèrcit, i un llarg etcètera) que permet educar i socialitzar els ciutadans des de la seva més tendra infància –és a dir, sense que tinguin autonomia intel·lectual per resistir– en la creença nacional, en la convicció que aquest lloc on desenvolupen les seves vides és la seva nació.

Si això és així (i així és, en efecte, no és una opinió, sinó alguna cosa –els processos de nacionalització o nation-building– verificat i verificable), aleshores no hi pot haver nació sense nacionalisme. Hi ha d'haver necessàriament un nacionalisme que creu la nació (Ruiz Soroa sembla admetre això), però també n'hi ha d'haver perquè el procés de nacionalització (que és un treball que es reinicia amb cada generació) una vegada la nació creada i organitzada com a Estat . Sense aquest nacionalisme d'Estat, el més normal seria que la nacionalització fos ineficaç i sorgissin amb més facilitat resistències a la nació comuna als diferents territoris. Com més falla la nacionalització de l'Estat (i això és una cosa que es confirma per poc que es miri el que passa al País Basc i Catalunya, amb una nacionalització espanyola deficient, i es compare amb altres comunitats, Galícia o Andalusia, amb una nacionalització espanyola molt eficaç), més probabilitats hi ha que la nació de l'Estat sigui discutida.

Ruiz Soroa s'equivoca de cap a peus: la nació espanyola es manté forta perquè té precisament un nacionalisme sòlid i ben arrelat, no perquè no tingui un autèntic nacionalisme d'Estat. Però és clar, li convé dir que no n'hi ha. Primer perquè és molt desagradable descobrir-se nacionalista (sobretot amb certa edat) quan un ha pensat tota la vida no ser-ho, sobretot tenint en compte l'olor de sofre que desprèn el nacionalisme al nostre imaginari o la nostra representació dominant: és el mal absolut, guerra, exclusió, etc. I segon, perquè en haver a Espanya nacionalismes subestatals baralles (quina coincidència, no els sembla?) és molt més pràctic (i millor per al nacionalisme d'Estat) manejar un concepte tan pejoratiu de nacionalisme, ja que permet alhora fer que sigui més versemblant la posició “no-nacionalista” reivindicada per l'Estat i els seus intel·lectuals (no pot ser que nosaltres, els constitucionalistes, siguem tan dolents i se'ns identifiqui amb el franquisme o l'extrema dreta) i desacreditar l'adversari polític sense necessitat ni tan sols de dir una sola paraula (si el català és un nacionalisme, i el nacionalisme és el mal i la guerra, etc., res de bo se'n pot pensar).

I fixeu-vos que útil és això per als interessos del nacionalisme d'Estat. Ho explica Félix Ovejero en un altre article recent, publicat a El Mundo (“Es pot i deu”): si el nacionalisme (sempre perifèric o d'extrema dreta en la lògica esmentada) és un mal, llavors es pot i s'ha de combatre aquest malament. Seria en opinió d'Ovejero una obligació moral intentar eliminar el nacionalisme català i basc (veuen com els altres nacionalismes –més aviat regionalismes– no molesten el nacionalisme espanyol?).

Doncs bé, imaginin-se ara per un instant que Ruiz Soroa i Ovejero s'equivoquen (si fem cas als experts del nacionalisme, s'equivoquen) i que sí que hi ha un nacionalisme d'Estat espanyol. Si això es reconegués, el més probable és que ningú al nacionalisme espanyol tingués ganes de veure's definit de manera tan negativa. Alguna cosa trobaria amb tota seguretat (és el sentit del socorregut recurs als termes “patriotisme” o “constitucionalisme”) per veure's una mica millor davant del mirall. Però, en fer això, hauria de reconèixer que el seu adversari polític ni és el mal encarnat ni té un projecte gaire diferent del seu propi. Vaja, que tots dos projectes són legítims en democràcia. És clar, la tesi d'Ovejero de l'obligació moral cauria aleshores pel seu propi pes. I fins i tot es podria donar el cas -qui sap- que un cop reconegut que davant del nacionalisme català o basc hi ha un autèntic nacionalisme espanyol d'Estat, es pogués obrir camí el diàleg des del respecte i la consideració mútua.

Jorge Cagiao y Conde. Professor titular (acreditat catedràtic) de la Universitat de Tours al Departament de Dret i Llengües. Autor del llibre "Micronacionalismos. No seremos todos nacionalistas?" (Catarata, 2018).

ÒBVIAMENT, UN NOU DIA

Seria una obvietat estatutària començar amb un "Avui comença un nou dia" ja que, si no ets a l'altre barri, i ja que et trobes llegint aquestes línies semblés obvi que segueixes viu i amb els ulls oberts, cada dia que surt l'astre rei es dóna un dia nou. El temps és aquell lladre de guant blanc que inevitablement et va robant la cartera de les hores de vida però t'omple la maleta d'experiència, tot això sense que te n'adonis. Fa calor a l'estiu i si la humitat pul·lula a l'ambient com ho fa en aquesta roca envoltada de mar on visc, irrita la xafogor al més pacífic dels homes. Bell és viure, més bonic seria amb una cartera plena de bitllets de 500€, una casa gran al costat de la platja i uns quants comptes milionaris a Suïssa o qualsevol territori off-shore convenient. Això del cotxe de luxe ho abandono, no sóc cap cantant de reguetón, per Déu! Viure amb comoditat amb la meva dona i família estaria bé. Les coses costa massa aconseguir-les, ens fan fer moltes voltes, massa esforç per a un gandul somnolent com jo. Que ens deixin tranquils ja una vegada!

A flor de pell, el seu tacte suau, el color blanquinós com la goteta de llet, la mirada dolça mel que volen trobar els meus llavis. Amb ella entre els meus braços sento que estic a casa meva. Qui ho hagués dit, el cel cap a l'espai d'una abraçada, als secrets d'un petó seu. El frenesí juvenil ja va passar fa estona, queda l'amor madur d'una quarantena que estima incondicionalment i apassionadament la seva estimada, la tendresa feta carícies i moixaines, paraules i mirades que ho diuen tot, silencis sonors, petons humits.

Jo canto a l'esperança ia l'amor de la meva gent, jo canto a la bellesa de la meva terra i al coratge dels valents.

FI DEL CONTE DE FADES I PRÍNCEPS?

 Ja us vaig contar l'onze de desembre de 2020 un conte de fades i princeps, però aquest va tenir continuïtat.

Algú creu que en una clucada d'ulls els adictes a la dictadura es poden revestir de valors i principis que xoquen frontalment contra la seva mentalitat i tarannà retrògrad, autoritari, racista i feixista. Evidentment l'antic règim és present, a dia d'avui (finals de 2020), infiltrat entre la societat espanyola, les forces armades, cossos i forces de seguretat, jutges, partits de dreta com box, pepé, ciudagramos i pesoe (sí, pesoe, en realitat es de dretes, sinó mirau les opinions dels anomentats "barons" del partit com García Page, Guerra o Ibarra sobre assumptes com la corrupció de l'emèrit o el procés català, la menció del títol nobiliari no és de franc) dins de la societat actual. Sobretot a territoris panxacontents de les Castelles, la Vella, la Nova i la Novíssima, i genteta amb poca cultura i poques ganes d'assolir-la com blaveros, gonelles i botiflers, els típics banyuts, fotuts i contents.

Mites caiguts per a sempre al 2020:

- La "millor sanitat del món".

- El PSOE republicà.

- La Transición "exemplar".

- La Monarquia "modèlica".

- La premsa "lliure i objectiva".

- La Justícia "igual para todos".

- Espanya "sociològicament d'esquerres".

- "Hacienda somos todos".

- Vivim a una "democracia plena"

De la nit al dia els que d'antuvi eren franquistes a matar (literalment, mitjançant l'afusellament dels rojos), varen esdevenir demòcrates de tota la vida de Déu, nostre Senyor. Els que ahir afusellaven als qui osaven demanar drets i llibertats, avui són els defensors de l'ordenament jurídic democràtic establert entre tots i votat per la majoria abrumadora (dels que hi eren en aquell temps). A l'esguard de renou de sabres militars i sota les amenaces de cop d'estat dels militars de l'antic règim se varen convocar eleccions "democràtiques", se varen constituir les Corts constituents i se va redactar la ara sacrosanta Constitución española, sota l'amenaça de la bota militar, que se va fer efectiva al menys el 23 de febrer de 1981, quatre anys després de l'aprovació d'aquesta Llei fonamental del règim, puix que a aquests sector reaccionaris els semblava obrir massa la mà.

Encara a l'any 2020 se sentien veus, missatges de grups de militars retirats, cartes adreçades al sobirà sobre la deriva d'aquest govern "socialcomunista etarra golpista".

Titllar als de Bildu, una coalició nacionalista basca, amb una amanida de partits nacionalista i esquerrana que han condemnat les violències, de terroristes o d'etarres, pel simple fet de tenir una ideologia abertzale, sense proves, és susceptible de delicte i des de l'extrema dreta i del feixisme amb representació a les Cortes españolas. De la mateixa manera, qualificar als partidaris de l'indepenpendència de Catalunya com a golpistas és ignorància de la seva pròpia llengua o del significat de la paraula "cop d'estat" o un intent de desviar l'atenció, ells precisament que en són fills i néts d'un règim dictatorial que va eliminar un règim constitucional legítim i republicà establert abans del 1936 amb un intent fallit de cop d'estat. El cop d'estat és la presa del poder polític d'un mode sobtat per part d'un grup de poder de forma il·legal, violenta o a la força, generalment es realitza per militars o amb recolzament de grups armats (com en el 36 els feixistes den Franco). Recordem aquí als espanyols que ho ignorin que la república catalana encara no compta amb un exèrcit i que el grup terrorista Terra Lliure sortosament es va dissoldre el 1995.

REFLEXIONS IRREFLEXIVES

Quant fill de puta trasbalsat va solt per les carreteres. Quant descerebrat al volant posa en perill la vida dels qui tenen la desgràcia de creuar-se pel camí. Quant nen analfabet i mal criat conduint cotxes d'alta gamma es creu el propietari del món, de la carretera, amb tots els drets i cap obligació, sense educació, ni respecte. Quanta furgoneta blanca sense retolar circula per aquestes vies d'Espanya, darrere d'una ben visible economia submergida, picaresca castellana que, exportant-se, porta des del segle XVI. Amb això del Còvid que assola el nostre planeta el 2020, 2021,2022… la gent està més trasbalsada. Es veu gent amb els nervis a flor de pell, l'agressivitat traspua en aquells que no els queda cap altre recurs i el deixen anar al volant d'un vehicle motoritzat cosa que posa en risc d'accidentar-se greument no només a ells, sinó tot a conductor o transeunt que s'encreui al seu camí.

Serà degut al confinament, a la por de caure malalt ia la mort, que l'ús continuat de la màscara no ens deixa respirar i ens aclapara, que l'elàstic de subjecció està molt tens i talla la circulació de sang cap al cervell. ... Entenc que la situació pugui ser tensa, molts treballadors tocats encara per la crisi del totxo, les hipoteques i els bancs del 2008, van quedar lluny els temps quan qualsevol ase que no era capaç d'acabar ni l'ESO es posava a treballar ( malament) amuntegant maons, que no construint, i veient entrar una quantitat de líquid que era derivat a cotxes d'alta gamma i crèdits hipotecaris que per aquells temps es donaven com xurros i porres en una xurreria, així guanyaven molt més que molts que ens esforcem per treure uns estudis, completar una formació o estudiar unes difícils oposicions, per, ara que han vist paralitzada la seva activitat laboral, la seva única font d'ingressos, ja no queden forats al cinturó per prémer-ho encara n més. Si amb l'anterior crisi que encara estem arrossegant vam poder observar com apareixia l'estrany treballador a les cues de la fam, aquesta nova crisi ha vingut per consolidar aquesta situació deplorable.

Si bé és cert que en la recerca de la resiliència, tot allò que no et mata et fa més fort, potser se'ls va oblidar advertir que allò que no et mata també pot debilitar-te en molts aspectes i has de treure partit a allò menys afectat, més sa, més fort, treure múscul del braç més fort per sostenir tots dos.

Al cruel esdevenir de les onades de la vida, veig l'embat de temporals que porta a les meves costes restes de cent naufragis, fustes de mil vaixells naufragats. Sóc aquesta platja on acudeix, aquest tauler solitari i silenciós, després de navegar un mar irat, entre onades furibundes. La brisa suau juga amb els cabells que acarona la pell plena de sorra i salnitre, pell morena, canyella dolça. Una fumera ensutja l'alba de tons grisencs.

Entorn a tu apareixen com xoriguers en zel... adherits, els púgils segueixen aferrant-se sobre el quadrilàter … amb barretes de cola de barra-cola als seus seients cantonals. L'hemeroteca que tot ho recorda oblida contextualitzar els missatges. Despotric contra el criador de potrilles que encasta el seu protagonisme en un armari encastat portant el detallat compte del conte del sarment sàrmata de Saramago, sororitat amb Soros, la sonoritat.

PLOR PER UNA MARE

A la vida de les ànimes sensibles hi ha coses que ens fan botar la tecla de les emocions. Per a mi és la música, aquest instrument que comunica l'esser exterior amb l'interioritat, unint les ones sonores amb el cor. Hi ha cançons que m'agraden molt però me fan plorar degut a un significat que tenen per a mi, per qualque raó comporten una càrrega emocional que fa que reaccioni. Una d'aquestes cançons que me porta una melangia eterna és "Buon giorno principessa" de Nicola Piovani, que es troba a la banda sonora de la pel·licula "La vida és Bella"de Roberto Begnini de l'any 1999. O potser "l'Emmanuelle", himne de la JMJ de Roma 2000, me recorda a la meva joventut,i també la cançó de "Juancito, Juan Tiradora" de Carlos Mejía Godoy, m'evoca al meu pare, que nom Joan, o Vou Verivou (Noninó) que me la cantava ma mare de petitó…. Ai! Ma pobra mare! 

Les cançons que malenconioses m'agraden. Com el seu propi nom indica el sentiment de mel-angia té un gust dolç.

Plor, perquè ja no hi ets. Te trob a faltar molt més del que estic disposat a admetre. Te necessit. Abans que cap dona m'estimàs tú ja m'ho donares tot. Els estels brillen dalt d'un mantell fosc, tornarà una alborada sense tú. L'aixopluc que en altre temps sempre em donaves, no tornarà ni sentiré més que mai que ja no hi ets. M'acaronaves i em consolaves quan prenia mal, però en un instant ja ets tan lluny que no pots sentir un xiuxiueig que em surt de l'ànima que em surt del cor fins els meus llavis em recorre mentre una llàgrima travessa la meva galta, el meu cor, amb un "t'estim, mamà".

On va quedar aquella dona forta que m'agafava de la mà, que empemptava els meus somnis, que me donava aixopluc en els meus malsons. La dona jove, tot i que sempre serà bella, ja va partir, roman ma mirada trista mentres perd per moments les forces per viure. La vida no fou amable per a ma mare, orfana de mare massa nina, veure morir un fill de les seves entranyes, esposa sacrificada… malaltia, mort d'una segona mare, càncer, depressió severa, demència senil prematura, cadira de rodes, un segon càncer... mort.

Sempre deia que quan ella morís qui ho passaria pitjor seria jo. I ara, heu-me ací. El seu filló, pobre filló de la mare morta. Cuida'ns des d'allà al Cel. T'estim i t'enyor moltíssim mamà.

ENTRA L'ESPERANÇA DINS UNA HABITACIÓ TANCADA

L'esperança entra fins i tot a una habitació amb la porta tancada. Resideix en els ulls d'una mirada que des del balcó o la finestra albira l'horitzó d'un nou demà, un paisatge descobert en temps de quarentena, un amic allà on no hi havia hagut més que un desconegut amb qui creuar-se cada dia de camí a la feina, el so d'una música llunyana que sembla transportar-nos a un un temps passat plens de nostàlgia pel record.

És en les petites coses de la vida que hom troba conhort en temps de patiment, plagues de dimensions bíbliques, pestes negres del segle XXI, un ésser humà inflat d'orgull i prepotència que és posat al seu lloc de precària creatura amb tot just un ésser microscòpic que aconsegueix fer trontollar a l'humanitat sencera, però també obliga a treure allò més humà, allò millor de tots nosaltres, la creativitat, la solidaritat, el valor d'aquells que tenen cura dels més febles i de tots, sanitaris, empleats de neteja i higiene, treballadors de supermercats i tendes d'alimentació, transportistes i personal de logística. La imaginació brolla quan un infant està avorrit, elevant la ment i contribuint al desenvolupament de les seves aptituds. El joc esdevé aprenentatge. L'aprenentatge ajuda a creixer a la persona. 

Tornarem a abraçar-nos, tocar-nos, acaronar a vida a cara descoberta i cara neta. No hi haurà cap mascareta que pugui tapar cap somriure. Recluïts a casa no s'està malament, però prefereixo poder caminar pel camp que restar en el meu pis de 60 metres quadrats.

Les cases s'enfilen muntanya amunt com si volgueren arribar al cim, els terrats se troben amb les teules de fang prenent el sol, com sargantanes d'argila. I és que el sol d'abril primaveral, després d'una ruixada d'aigua, fa net l'ambient d'impureses.