divendres, 23 d’abril del 2021

BENVOLGUT, o no, SENYOR BLAVERO

Benvolgut, o no, Senyor Juan, 

Fa un parell mallorquí de dies vaig xocar amb un video seu (hauríem de revisar l'algoritme del iútub que llença suggeriments estrambòtics, per no dir de m...) i venc a donar-li la meva impressió (després d'un atropellament hi haurà per força la marca de la roda). No crec que vos atopeu mai amb aquest foro d'opinions però aquí deix palesa algunes coses que m'agradaria dir-li, millor si és amb una taula ben parada al mig i si hi ha cervessa o cafè o orxata i fartons o xocolata amb ensaïmades/coques de quarto/coques de patata o … no sé si veu per on va la cosa… millor!

La primera cosa que li puc dir és que jo som expert en no res o, com a molt, en ben poca cosa, per això m'agrada aprendre constantment coses noves, els pedagogs en diuen Longlife Learning (o aprenentatge permanent en ma llengua materna). I qualcú tan il·lústric com vostè és la persona ideal per refermar els meus escassos coneixements, que contrastant una mica tot plegat contradiuen cadascuna de les seves paraules.

La segona cosa que voldria comunicar-li és que, voldria disculpar-me puix no estic familiaritzat amb les normes ortogràfiques del Puig (que se semblen molt, massa, a les normes de l'IEC). Esper que vostè sàpiga disculpar-me, i aplegui a entendre'm. Tampoc conec les normes hortográfiques (sí, amb hac!) del Tsír-Cùlö Bâléàr(amb molts d'accents perquè fan bonico) i no per això som menys feliç.  També és curiosa la coincidència que vostè defensa el seu argument acientífic sobre una llengua en una altra, més estesa, més important, més universal i bonica, segons el vostre punt de vista, clar, ben igual que els citats Tsir-Culeros.

La tercera, no hay dos sin tres, és que, malgrat la diferència de les nostres parles, he entès tot el contingut de la seva locució perfectament. Me sembla una cosa fora-senyada que un parlant d'un pressumpte idioma diferent pugui entendre perfectament (pressumpte, no perquè no sia idioma, sinó perquè sigui diferent), sense estudi previ de cap tipus, al parlant d'una altra llengua, seria un fet insòlit, mai vist en la història de la humanitat. 

També li puc contar que la meva procedència no és peninsular (no som ni valencià ni català), com segur que vostè, gran coneixedor de la llengua d'Ausies March (o no?), haurà notat per quelcom que m'haurà llegit. 

La conclusió racional, a la qual hom pot arribar més fàcilment (sol ésser habitualment la bona), seria que vostè i jo parlam el mateix idioma, tot i les diferències fonètiques (no gaires) o lèxiques (tampoc tantes), deixarem de banda el miracle del do de llengües car que no som a la Cinquagema. El com hem arribat a parlar el mateix idioma a ambdues riberes del Mar Balear serà motiu de reflexions posteriors. 

La història de l'invasió catalano-aragonesa (permeti'm l'ús del concepte historiogràfic acadèmicament acceptat) de Balansiya és plena de conflictes entre cristians i musulmans, tot i que el rei en Jaume primerament deixàs constància per escrit la intenció de respectar la vida dels musulmans que es varen rendir, tot i acollint-los sota la protecció reial(paper mullat), en contra del desig papal, no sembla que després de les revoltes de mudèjars amb suport dels almohades magrebins, natzarins de Granada i castellans, empenyent o emprenyant, fos una bassa d'oli, ans el contrari. Hi hagué una tensió interreligiosa fins a l'expulsió dels moriscos. 

La tolerància dels almohades que governaven Balansiya al moment de la conquesta del rei cristià era inexistent, la secta almohade és prou coneguda per la seva intransigència. Qualsevol súbdit que parlàs una llengua romànica era assimilat a cristià, o sia traïdor al governant islàmic, per tant home o dona morts. Això era allò més normal a l'època.

Que hi hagi una identitat cultural en la llengua no obsta en cap cas per què hagi una identitat política clarament diferenciada, atès el tarannà de la Corona d'Aragó a l'hora d'expandir-se en la conquesta de nous territoris. Lloc que conquerien nou regne que creaven, i dic creaven perquè l'entitat política del conquerit mai no influí, atesa la diferència entre organització política als països islàmics i regnes cristians de l'època (califat, emirat, valirat vs regne, comtat,... l'estructura és força diferent). Abans de Jaume I no hi havia Corts Valencianes ni el General Consell del Regne de Mallorca, a partir de la conquesta del rei conquistador comença a haver-hi unes entitats polítiques noves "de iure".

Per altra banda, i ara permeti'm també certa flemàtica ironia, és un fet molt habitual que l'invasor bàrbar adopti la llengua i costums del poble vençut. Vegeu l'exemple dels Estats Units d'Amèrica, on les llengües dels nobles natius americans, com les tribus iroqueses, apatxes o sioux..., són conegudes per tothom, de fet varen creuar l'oceà fins a la bàrbara Anglaterra i se varen imposar a la llengua autòctona antiga, crec que es deia anglès. El mateix va passar a Castella, on ara només parlen idiomes com quítxua, guaraní o nàhuatl, que han substituït a la poc cultivada llengua romànica extinta que es deia castellà. 

Els personatges als quals vostès es basa en la seva extensa bibliografia són de dubtosa academicitat, com tot el seu discurs filològic, amb la qual cosa demostra que, al manco, no té gaire idea del parlar dels seus veïns del nord i de l'est, ni del que es parla a Tàrbena…(mallorquí de Tàrbena, per si s'ho demanava).

Sobre el seu video dels jueus vostè deixa caure que la primera sinagoga documentada a l'Estat espanyol és a València, he de corregir-lo, la primera sinagoga documentada fora de la terra d'Israel és a la ciutat de Palma, any 70 d.C., s'han trobat a les Illes Balears monedes amb inscripcions hebrees, i segons 412 el bisbe Sever de Menorca explica al bisbe Elies, un bisbe de Mallorca amb nom hebreu (ben curiós), la forta vinculació dels jueus de Mallorca i Menorca,i de la forta influència política i econòmica que detentaven, la qual cosa se pot deduir que era una comunitat important numèricament i històrica. Una ciutat en la qual els jueus eren una comunitat prou important va ser Barcelona, els jueus gaudien de protecció reial, eren els banquers dels reis d'Aragó, com també ho fóren abans dels comtes catalans.

Altra dada pseudocientífica que amolla és que el valencià és anterior al català, tot i referenciant les kharjes (jarchas en castellà), poemes andalussíns del s.XI escrits en caligrafia àrab que contenen alguns versos en una llengua romanç. Però aquesta llengua és valencià? No, es tracta de mossàrab, la llengua romànica parlada pels natius de la península que no ha tengut continuïtat puix s'estima que al final del s.XI o principis del s.XII ja no quedaven parlants de mossàrab. El mossàrab se pareix al castellà medieval i al català o valencià antic, atesa la seva família lingüística derivada del llatí, però hi ha més proximitat i concordança semàntica i morfològica entre els escrits valencians medievals i els de la Catalunya oriental de la mateixa època que amb els mossàrabs. 

Sobre la gènesi de la llengua de la qual vostè parla, ja hi ha indicis que al s.VIII es parlava a les Marques Hispàniques (o Comtats catalans) una llengua vulgar que resultava inintel·ligible amb el llatí clàssic, la Renovatio Carolingea promovia que la litúrgia es fés en llatí culte per tant el poble no l'arribava a copsar-la, d’aquí la ben documentada conflictivitat, i als escrits de l'època escrits en llatí se pot veure certa "degradació" que l'acosta cada vegada més cap al català. A escrits dels s.IX (Acta de consagació de la Catedral de la Seu d'Urgell) ja hi apareixen noms escrits inconfusiblement en català (“morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers”),  l'Església decidia en el concili de Tours (any 813) que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjans del segle vii.

Al s XI apareixen els primers textos feudals redactats íntergament en català: el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098, data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell, al s.XII es tradueix o adapta al català el Liber Iudiciorum. Entre finals del s.XI i principis del XII apareix la primera obra literària en català, les Homilies d'Organyà. Al s.XIII, a la Mallorca conquerida per Jaume I, apareix el beat Ramon Llull, figura cabdal i pare de la nostra llengua  comuna. També la primera de les quatre cròniques (el Llibre dels Feyts) crònica dictada pel rei en Jaume I, en català, d'aquí conclourem que el rei conqueridor parlava català, malgrat ser rei d'aragonesos o haver nascut a territori francès (Montpeller-Occitània).

Cosa curiosa és que els lllinatges i topònims valencians i balears s'hagin adaptat tan bé en la seva pronúncia a la llengua que es parla a Catalunya, parles orientals i occidentals, (excepte a la Vall d'Aran, clar, on es parla occità). Sobre les teories lingüístiques de l'origen de la llengua comuna entre vostè i servidor, l'origen llemosí a finals del s XIX ja va ser àmpliament descartat pels estudiosos de la llengua (no historiadors ficats esporàdicament a filòlegs, [o filólecs com li agrada dir a vostè], sense cap estudi ni preparació), i insistir-hi seria detentar una condició retrògrada anticientífica, similar a considerar la terra plana i al centre de l'univers.

Feliç diada de Sant Jordi! (dia dels enamorats arreu dels països catalans)