La Dansa Efímera de les Fulles: Una Oda a la Tardor

En la quietud de la tardor, quan el sol es pon tímidament damunt l'horitzó, l'arbre del plataner europeu comença a mostrar els primers senyals del seu elegant adéu a l'estiu. Una brisa suau acaricia les seves fulles, fent-les ballar com ballarines a un vals lent i melancòlic.

Des del meu racó de contemplació, observo com una fulla, amb les seves tonalitats que van des del verd fosc fins al groc càlid, es deslliga de la branca que l'ha sostinguda amb amor durant tota la temporada. És com si la natura hagués decidit que era el moment adequat per a aquest acte de llibertat, per aquesta metamorfosi delicada que porta la promesa d'un nou començament.

La fulla comença la seva descens en un moviment lliure, com una dansa amb la gravetat. Sembla fluctuar entre l'espai i el temps, com si estigués suspesa en un moment etern. La llum del capvespre acaricia les seves vores, fent-la resplendir com una gema efímera abans de tocar terra.

Mentre cau, reflexiono sobre la seva vida passada. Va ser testimoni silenciosa de nits estrellades i albes rosades, va oferir ombra als amants que es van asseure sota el seu regal protector i va donar aliments i refugi als ocells que van fer dels seus branquillons el seu llar. Ara, en la seva caiguda gràcil, sembla dir-nos que tot té un cicle, que tota història té un final i un començament.

La fulla finalment toca terra, amb un xiulet suau com una melodia que s'apaga. La seva jornada ha arribat al final, però la seva essència perdura, enriquint la terra que l'acull. I mentre miro aquest petit acte de la natura des de la meva finestra, em recorda la fragilitat de la vida i la bellesa efímera de tot el que ens envolta. En aquest moment, trobo pau en la transitorietat, en la consciència que tots seguim aquest mateix camí, caient com les fulles a la tardor, però deixant una empremta que perdura en l'ànima del món.

Torno a recordar-te mu mare

Avui m'he mirat al mirall als ulls, i t'he tornat a veure. 

Tantes coses me recorden a tú encara, 

sempre me recorden a tú, tan difícil perquè vius dins meu, 

ets part de mi com jo som part de tú, és el que té l'amor. 

Avui he sentit una cançó que m'ha fet pensar en tú. 

La teva absència dol, però un dia vas haver de marxar, 

és a les nits que recobro el sentit i en els somnis et torno a trobar.

VIDA TRANQUIL·LA

Mai ha estat aquesta una vida tranquil·la i plàcida mentre hi hagi éssers humans al voltant. Aquests ens zòmbics passegen pel carrer amb el seu cervell atrofiat, potser pel seu escàs ús, a la recerca que un cervell del qual alimentar-se. Quan un es troba sol, ningú no li demana comptes, ningú fa res per tu però tampoc no deus cap favor, ni un agraïment. Tot el que fas, queda fet a la teva manera i gust, no aprecies cap tara.

INSULTAR NO POT SER DE FRANC

Un tuiter detingut pels seus tuits ofensius contra la minoria LGTBI, insults i amenaces en tot cas reprobables, ara bé…. quan els insults, amenaces i agressions físiques s'adrecen envers aquells col·lectius més febles legalment, o sigui mascles heterosexuals cisexuals catòlics sense diversitat funcional i de dretes, sembla ser que la veda és oberta per disparar a matar. És a dir, la suposada llibertat d'expressió només és permesa si som políticament correctes, integrants d'una minoria, que té el suport d'uns poderosíssims lobbys al darrere. Aquesta postura ideològica que només accepta una única opinió i  justifica la violència i fins i tot l'agressió a qualsevol persona o col·lectiu divergent s'anomena autoritarisme, i és la pròpia de dictadures, que moltes vegades embolcallades en falsa democràcia.

És del tot absurda la pròpia existència d'un dia de l'orgull gay, com si saber amb qui te fiques al llit fos un motiu d'orgull, de satisfacció no dubtam que n'hi hagi. Molts defensors de la dictadura rosa me diran que és un diada reivindicativa sobre la igualtat de drets(i obligacions) entre totes les persones independentment de les seves característiques personals innates o del seu ADN. Però això ja ho tenim tots els que vivim en aquesta part del món. És com si instauréssim un dia de l'orgull ros on tots els éssers humans amb un color de pèl clar s'hagués de sentir orgullós, com si fóra una fita personal aconseguida amb esforç i perseverança. Si allò que se cel·lebra és una condició natural és de babaus sentir-se'n orgullós, atès que ens podem sentir orgullosos d'assolir una fita o un objectiu difícil, però d'aquella condició natural genètica inherent a la persona és allò que feien el nazis de Herr Adolf Hitler, i això és absolutament absurd. Ara bé, si allò que se cel·lebra és un tret adquirit  amb els anys i esforç, "ara estic integrat a la corrent que m'arrossega a altres horitzons, altres voravies"... però aquí s'hauria d'admetre que l'orientació sexual és adquirida, no innata, per tant maleable, un no seria homosexual, s'hi faria amb el temps i les circumstàncies, poguent canviar d'estil de vida amb un tractament adequat, atès que tots naixem mascles o femelles.

EL POU DELS DESITJOS

El pou dels desitjos, ... no sé si sabeu què és, doncs us ho explico, és un recinte excavat a la terra a una profunditat determinada, com a mínim fins a la capa freàtica més propera, que inicialment servia per recollir l'aigua de pluja i emmagatzemar-la, per després poder treure-la mitjançant l'ajuda d'una galleda o recipient més o menys impermeable, una corriola i una cadena o corda lligada al recipient, amb la peculiaritat que en aquest cas a més d'aigua pot concedir desitjos previ llançament al seu interior d'una moneda de curs legal, o no, i una formulació del desig habitualment de manera mental i no verbalitzada. 

La mecànica sembla senzilla i hi ha grans debats als fòrums hidrològics internacionals sobre si posar en coneixement del gran públic el desig influeix o no en la realització del mateix. La probabilitat, l'eficàcia i la fiabilitat del mètode, com a concedidor de l'èxit concessionari del sistema desideratiu esmentat, incrementa en proporció a les monedes de curs legal que conservis a la butxaca, al costat de la clau d'accés del teu compte milionari a Suïssa, sens dubte.

PIJOS COMO QUECA SUS MANIS Y SUS DESMANES

 En un nou paissatge polític i social al carrer, les manifas i els scratchos les convoquen els partits d'extrema dreta (perquè al Reino d’E. de M.Rajoy totes les dretes, en realitat, són extremes) amb la diferència que ara davant les seus del partit que pot formar Gobierno d’E., si se donen certes prerrogatives polítiques com una amnistia, davant de crit insults i amenaces són escortats pels maderos i quan desbarren, els apallissen com si fossin "putos rojos" qualsevulla, i això darrer és precisament el que ha canviat, qui reb les tonyines i els aladrocs. 

El Perro Sánches aquest encara amnistiarà al terrorista de Guaterlú i pactarà amb els assessins de criatures d’ETA i els hi donarà la independència per tal de seure cinc minuts més a la cadira. És que una senyora decent com jo no ho pot suportar ja més. Anem a manifestar-nos fins que s’aixequi una altra vegada de la seva tomba del Valle de los Ca… Ai, No! Que ara el mos han tirat a una cuneta… Ara mateix crido a la Queca, que su marido es abogado, perquè ens miri com podem demanar una subvenció per exhumar al iaio. ”Ai, Borja! Mira’ns: Pidiendo de subvenciones como los rojos…”.

PD: Ja ho va dir un vell (per antic) savi (pel mateix motiu, per vell) l'any 2017: Els catalans ja ha guanyat

POBRE ÀNIMA MEVA

Això ja és massa per a tú, ànima meva. No encara te n'has sortit de la mort de ta mare i ara te diuen que ton pare té càncer. Sí, aquell mateix que apareixia cada cert temps, per tant era esperable que tard o prest els metges tornassin a picar la campana. Però justament ara… és massa per a tú, pobra ànima meva. Si avui plor, ànima meva, per tú ho faig, les esperances i les forces m'abandonen amb el vent de la tardor. Un crit silent a la meva habitació. No ser orfe de pare i mare, voldria la meva ànima. Però mu mareta va morir fa sis mesos i mon pare… amb una malaltia que pot ser mortal, o no, qui-sap-lo. Adès de mesos o dies esdevindran proves, operacions, teràpies, metges, hospitals… Bé que ho coneixes, ànima meva.

EL BATEC ABSENT: CARTA A LA MARE QUE JA NO HI ÉS

Una tauleta amb una gerra amb flors, i un drapet amb una randa de cruixé teixida per la seva mare fa una tracalada d'anys. Una cadiram i un escó a l'entrada de la cuina donen la benvinguda i la idea que aquella no és una casa de les que es veuen a les revistes de tendes de mobles sueques, em transporta tot, les olors, les remors o la mancança d'ells, les imatges i les fotografies penjades a les parets i a les lleixes de les estanteries, a ma infantesa en un temps on hi havia gent que ara em manca i de la qual la seva enyorança m'omple el cor i me vessa en forma de llàgrimes a través dels ulls.

La tristesa de les primeres vegades sense tú, és una cosa a la qual m'hi hauré d'avesar, no sé pas si ho aconseguiré. Ahir fou el primer Dia de la Mare sense tú, mamà, les primeres vegades sense tú potser siguin les més doloroses, no ho sé… és tan recent que encara estic en shock, com solen dir els psicòlegs. Però en vendran moltes més, el teu primer aniversari de noces, el meu primer aniversari sense tú, el teu primer aniversari, n'haguessis fet setanta vuit (no massa major per morir a l'any 2023), el teu segon aniversari oficial (coses del meu padrí Cantares), el meu primer aniversari de noces sense tu, el meu primer sant Miquel sense tú, la teva primera onomàstica, els primers nadals sense la teva presència maternal… 

Avui, mamà, que ja no hi ets, te vull dir com t'enyor, però no me basten les paraules, tot i que ja ho sabies abans de partir. Les llàgrimes vessen la meva mirada ara i adés tot i recordant que som orfe d'una carícia i una abraçada que em manca. Record amb enyor, tristesa, que ja no puc besar-te, més que en el record i dins l'ànima. T'estim, mamà. 

A un racó del cor, on s'amaguen els sentiments més íntims de la personeta que ara us escriu, hi ha una criatura assustada pel futur. En altre temps el futur era un temps ple d'esperances, somnis, d'il·lusions, reptes, de llums i dies de sol i xicarandana. La vida era un paradís de felicitat, de vegades sotragada per qualque frustració, això sí, però en promig, se veia amb optimisme.

Ara emperò que és morta ma mare, veig les esperances allunyar-se, les llàgrimes me vessen adesiara, la tristor m'embriaga. Quan tenia un dubte davant la incertesa sempre hi havia en altre temps la mare per demanar-li consell, per ventura ella ho veuria amb una mirada més experimentada i clara, donava savi consell, de vegades sense que li demanassin opinió, també és ver. Un conhort en dies de tristor, un redós d'esperances, que és més que un record. Ha partit i deixa uns cors trencats, abaltits, te'n vas però els que queden a aquesta riba han de sobreviure sense tu. I passarà el temps, els anys potser, però saps que, tot i que aprenguem a viure sense tú, sempre te trobarem a faltar, sempre tendrem una ferida profunda i sagnant al cor que ens recorda cada dia que és allà. La ferida cicatritzarà algun dia? No ho sabem, però la petjada sempre hi serà, el temps que és el botxí cruel i amable, alhora, mata i cura la memòria i la vida. 

Allò segur és que ja no tenc ningú que em cuidi com ho feies tú, que m'abraci com ho feies tú, que m'aconhorti com tú ho sabies fer, perquè ningú me coneixia com la mare que me va parir, ningú m'estimarà com la meva mamà… i jo no estimaré cap altra dona de la mateixa manera.

Sgt. El teu fió estimat.